Un conte de Nadal.

Miro un vell mapa d’Orient Mig i, un cop més, em meravella la perfecció geomètrica amb què queden establertes les fronteres. No coincideixen amb accidents geogràfics, com uns Pirineus, un gran riu, el mar… Com que tinc un amic a la casa blanca, a tocar de l’Empordà, li demano que me’n doni raons i, si és el cas, com s’ho miren avui en dia.

Que n’ha parlat amb el que se’n cuida i que l’explicació és ben senzilla:

Primer de tot t’has de fixar com han desaparegut uns imperis i com n’hi altres que els han substituït. L’època victoriana, fins i tot ben adornada, avui ha estat substituïda per un imperi de tecnòcrates que agomboien la bogeria nord-americana. A l’altra banda el gran timoner dels anys cinquanta i seixanta ha esdevingut el gran transformador del comunisme cap a un capitalisme autoritari en ascendència, competidor i sovint model per al capitalisme que es pretenia de raça. Al vell continent, la civilització del qual, diu l’americà, està ja en putrefacció, el nou tsar de totes les Rússies negocia amb els altres l’encàrrec de porter de la discoteca dita Europa. Perquè vivim cada dia més a la discoteca, amb els barruts de la barra i el soroll ambiental, i les drogues en format virtual a cada mòbil, convençuts que ahir era millor, que qualsevol, temps passat… Com hauria de condemnar l’alçament militar del franquisme, diu Aznar, si el meu pare va lluitar per això tres anys?

Putin, com va començar Hitler, agafa un trosset de la barra i els europeus de discoteca esperen que un dia se’n torni a casa. I, si molt molt empeny, li deixarem que, de moment se’n quedi un trosset. I així, fins que arribi a Gibraltar. Però.. com aleshores.. estem en la discussió, molt intel·lectual, del pacifisme o el bel·licisme. Li hem d’aturar els peus o esperar que entengui això de la pau? «…i si Trump guanya les eleccions presidencials i imposa un pacte amb Rússia, abandonant els ucraïnesos com va fer amb els Kurds a Síria?» (Que va escriure el 2023 Slavoj Zizek; Demasiado tarde para despertar. Anagrama 2024)

Ja ha negociat amb Trump la cessió de les Amèriques. Aquest ha començat al Carib, agafant el petroli que li convingui i ofegant de mica en mica aquells països que gosin no riure-li les gràcies. No té gaires més raons, és un nen mal criat, emprenyat que el seu pare fos emigrant. Per això els ho fa pagar a tots els que no siguin estatunidencs de primera com ell. I mentre tant Xi Jinping, president del partit comunista més longeu i més poderós del món, dirigeix amb autoritat (isme) la fàbrica més gran d’un sistema capitalista que, a més, funciona amb la legislació laboral comunista. A això els meus avis en dirien bufar i fer ampolles. Si bé li ha crescut un aprenent avantatjat, a l’Índia, no tindrà problemes a la regió, de fet, les tropes nord-americanes es van traslladant del Pacífic cap al Carib. I sempre tindrà Kim Jong-un per a espantar qualsevol veí que no cedeixi voluntàriament.

Els vells imperis que portaven corona i ceptre fan riure a les sèries que dissenyen els nous emperadors des de les centrals d’informació que nodrim els esclaus a través de les xarxes socials, on perdem bous i esquelles lliurant-nos al dimoni amb un gran somriure estúpid.

I nosaltres, els de la barretina, encara tenim pendent una llei electoral… (funcionem amb l’espanyola, tan dolenta!).

Puc rendir-me?

Vull dir, si és acceptable per a la meva formació i posterior constitució intel·lectual l’acte de, arribat a determinada edat, considerar-me deslliurat d’un suposat compromís ètic (o moral) amb la societat.

L’edat per ella mateixa no em portaria pas a aquesta reflexió. Però afegida a un moment històric que s’escapa a qualsevol de les infinites perspectives que creia dominar per a entendre’l i, en conseqüència, imaginar la possibilitat d’intervenir-hi sí que m’hi ha portat. Creia que havia viscut un temps (uns anys) durant el qual la meva ment era capaç de conformar un espai d’anàlisi amb una certa coherència. Al cap i a la fi, semblava senzill destriar, d’uns i altres, els interessos que estaven confrontant-se en l’arena política. Que els vencedors espanyols de la guerra civil intentessin compaginar aquells seus interessos amb els que convenia mantenir a bona part de l’occident, no representava pas un gran repte intel·lectual de comprensió. Potser se’m feia més difícil entendre com s’hi avenien, amb discursos més elaborats, els que s’anomenaven esquerra. Esquerra que, en general, la historiografia concentrava en els comunistes. Tanmateix, amb matisos, hom acceptava que davant de la pressió internacional, una falsa promesa de reconciliació (ara en diuen concòrdia) des dels autoritaris feixistes o els cristians democratitzats i una inexplicada voluntat de no mantenir «la guerra fratricida» , hi hagués un procés d’adaptació (la mal anomenada transició) que ens venien com el gran remei per a passar a formar part, com a societat, de les exemplars democràcies occidentals. Democràcies que, lluint els minvants corresponents estats del benestar, han resultat efímeres. No hauran durat ni per a una generació.

Immersos en aquest procés mai tancat (policia, judicatura, poders econòmics…) hem arribat a un escenari en què allò que vam acceptar com a transició no ha estat més que una reconducció (a nivell global) als més extrems autoritarismes, amb la benedicció de la santa democràcia. Ja no calen exercits (entretinguts a mantenir en funcionament i permanent expansió la industria militar) per a fer-se amb els estats (els governs). Una extraordinària manipulació del llenguatge (en l’àmbit jurídic i en l’explicació de la complexitat social) i dels medis dels quals n’és instrument, facilita sense desfilades militars els aplaudiments de les masses (a través de les xarxes) a l’assalt al poder d’aquells més simples (no pas menys intel·ligents, sinó més criminals).

Puc rendir-me? Com Mafalda, demano que pareu el món que jo vull baixar-ne.

En un altre fòrum vaig exposar el meu criteri respecte que sigui l’estat qui s’hagi de cuidar de l’horari vital dels ciutadans. Deia que Yolanda Diaz, que llueix i es vanagloria d’una herència i un passat en el món obrer, còmplice amb uns sindicats subvencionats, ven un projecte de llei per a reduir la jornada laboral com una gran millora, diu, per a la gent i, inflada sense control per la satisfacció d’estimar-se, afirma que això s’estudiarà en les universitats de tot el món. Algú li hauria de dir que allò que es recorda a tot el món és, per exemple, la vaga de La Canadenca de 1919. I que allò que resultarà de la seva llei, quan la dreta li aprovi, és treure de l’abast del món obrer (si encara n’hi ha) un argument de negociació i confrontació amb el món capitalista. I, si ho voleu menys tradicional, així un cop més consideren a la classe obrera (ves a saber qui la forma), incapacitada per a cuidar-se de si mateixa i posant-la sota la tutela del papa estat. Alguna esquerra que l’aplaudeix, a casa nostra, hauria de repassar la història de Catalunya.

M’he entretingut en la lectura del butlletí oficial de les Cortes Generales, on hi ha el projecte de llei. No hi he trobat cap referència a la situació de l’amiga propietària de la llibreria que em ven el diari cada dia o els llibres, de tant en tant, ni al cambrer, propietari del bar, que cada matí em fa el cafè i a la tarda em serveix un refresc o una cervesa Un i altra es queixen que, un cop liquidats els impostos, les càrregues socials, etc, corresponents a ells i als seus treballadors empleats, al cap de l’any els queda un sou o benefici que fa riure, per minso, comparat amb allò que cobra qualsevol diputat (a la Diputació o al Parlament).

Quan s’aprovi aquest projecte i esdevingui llei d’obligat compliment, els seus beneficis/sou es marciran gairebé en un 30%: pagaran el mateix al seu empleat que treballarà dues hores i mitja menys a la setmana. Situació absolutament xocant, per embogir, quan el mateix text de l’exposició de motius del projecte de llei diu que actualment la jornada pactada ja és menor o igual a 37,50 a educació, administració pública, activitats financeres i assegurances, en subministres d’aigua i recollida de residus. La ministra diu que en no votar la seva proposta s’ha donat una sonora bufetada a 12,5 milions de treballadors. Entenc, doncs, que hi ha 9,3 milions de treballadors que ja gaudeixen (per conveni?, per funcionaris?) d’un horari igual o inferior a les 37 hores i mitja, per arribar als 21,8 milions de treballadors censats a principis de juny. Potser doncs es tracta d’un problema de retribucions i no pas de temps….o…

O qui sap si la qüestió rau en com està dissenyat el model fiscal en el sistema capitalista. La capacitat d’enginyeries financeres dels grans capitalistes, de fet, els converteixen en els contribuïdors menys importants en les aportacions a l’erari públic. Això els permet, també, aparèixer com els més grans filantrops des dels grans beneficis personals que gaudeixen. Les 142 empreses més grans d’Espanya només paguen impost de societats pel 3,1% dels seus beneficis. Les 130.940 empreses petites, entre 10 i 99 treballadors, van haver de desemborsar el 19,11% dels seus beneficis. (El Nacional.cat, 26 d’octubre de 2023). Així que, a la meva llibrera i al meu cambrer ni tan sols els tenen en compte per a aquests càlculs. No haurien d’anar cap aquí les batalles de Iolanda?

O qui sap si els sindicats, almenys els socis de Yolanda, s’han convertit en representants només dels treballadors de coll blanc i de les grans empreses i dels funcionaris i han deixat al marge als treballadors de la petitíssima empresa familiar i als sense papers que treballen en negre. Al cap i a la fi, els seus alliberats, viuen de l’aportació reglada per llei que prové dels impostos dels mateixos a qui diuen representar. Per això tan interès en què depengui de l’estat, i no pas de la força dels treballadors, la negociació entre empresaris i treballadors.

(Publicat a El 9 Nou, 19 de setembre de 2025)

En un retall de diari, El Pais, llegeixo que la Fundació Amancio Ortega ha donat 100 milions d’euros a diverses localitats afectades per la Dana.I segons noticia d’EFE del 12 de març d’enguany, Inditex va guanyar l’any passat 5.866 milions d’euros.

Mercadona, de Joan Roig, segons Cinco Dias, va obtenir un benefici net de 1.384 milions (un 37% més que l’any anterior).

Mes a prop de casa, Bon Preu, de Joan Font, que va comprar el 50% al seu germà per més de 300 milions, segons El Periódico (15 d’agots de 2024) va obtenir uns beneficis nets de 55 milions el 2022.

El Banc de Sabadell ha repartit entre els seus accionistes 2.500 milions, resultat de la venda d’un banc al Regne Unit. No he escrit els resultats de tots els bancs que vam ajudar fa uns anys perquè les magnituds no caben al meu ordinador de segona mà.

Estic segur que una gran majoria de ciutadans consideren als senyors esmentats, i als directius del Banc de Sabadell, una mena de reis Mides, un exemple d’homes emprenedors que, com es diu sovint, s’han fet a sí mateixos. I segur que una gran part dels ciutadans, en el fons, sense cap més consideració social, moral o ètica o política, els envegen. Si jo no estic entre els membres d’aquest Olimp capitalista, segur que és perquè no m’ho he sabut guanyar.

Penso, ingenu de mi, que el senyor Amancio deu haver comptat, per a obtenir aquests extraordinaris beneficis, amb una munió de dones i homes treballant en les seves empreses. Per tant, dic jo, el benefici s’obté, també amb el treball d’aquesta munió d’éssers humans que no han sabut emprendre com el senyor Amancio, o el senyor Font o el senyor Roig o el senyor Oliu o… i els lloguen el seu temps a canvi de determinats salaris. Sense resultar radical, se m’acut que el senyor Amancio, que pot donar (gràcies senyor) 100 milions als afectats per la ‘dana’, que tot i així encara gaudeix d’uns beneficis de més de cinc mil milions… podria quedar-se’n, sense fer escarafalls, uns 100 per a ell (amb això es pot viure, en el sistema capitalista, bastant bé) i uns quants per a la família. I els restants, uns 5.000 milions, potser ben repartits en les nòmines (o en la reconsideració dels seus horaris i condicions de treball) dels seus milers de treballadors els farien contents i encara més agraïts amb l’amo.

El senyor Roig, en la mateixa línia només reformista (mai revolucionària!) pot guardar per a ell i la seva família i amics, posem 300 milions, i allò que queda del seu benefici esmentat, 1.000 milions, els pot distribuir, en la nòmina o en reconsideracions horàries, entre els milers de treballadors de les seves botigues. I el senyor Font amb la meitat dels 55 milions de benefici podria també reconsiderar els horaris o les nòmines dels seus empleats. Encara li quedarien més de 25 milions.

Alguna cosa no va bé. Com no és comprensible que a Barcelona siguin noticia els robatoris de rellotges valorats en centenars de milers d’euros. Allò que per a mi no és comprensible és un rellotge de 50.000 euros. O que el preus en el món immobiliari (lloguer o compra) hagin augmentat en el darrer decenni al voltant de, em sembla recordar, un 30%. A l’ARA del dos de març es compara l’increment en el lloguer a Catalunya (un 29%) amb l’increment mitjà dels salaris (0,39%).

Quan jo era més jove vaig llegir un llibre que deia que la propietat és un robatori, escoltava uns professors a la universitat que parlaven d’una cosa complicadíssima que li deien la plusvàlua del treball, i també deien no sé que dels mitjans de producció, i de la nacionalització de la banca…. però no teníem xarxes socials i va arribar la democràcia i aquell llibre ja no es ven i alguns d’aquells professors van seure als escons de la democràcia.

(Publicat a El 9 Nou, 22 d’agost de 2025)

Les noticies d’un esbojarrat.

El 9 Nou del 13 de juny: ‘Els alcaldes d’Osona acorden mesures per fer front a les ocupacions i a la multireincidència. Hi ha una percepció d’inseguretat’. Davant d’això decideixen augmentar el nombre d’agents, crear una borsa de vigilants i promoure la construcció d’una comissaria…

Cap idea sobre quines causes haurien portat a tants casos d’ocupació? Potser els preus dels lloguers.. i el racisme ocult (tat). El sagrat dret a la propietat privada hi té res a veure? No puc evitar pensar com els deu empènyer la de Ripoll a competir per a uns miserables vots en les properes eleccions.

Escolto una dirigent de l’esquerra, em sembla que de Comuns, que defensa recolzar Sánchez per tal d’evitar eleccions. Eleccions que guanyaria la dreta extrema amb l’extrema dreta, diu. Respectant que les eleccions, segons el catecisme de la constitució, no tocarien fins d’aquí dos anys, em pregunto quina mena de respecte te aquesta esquerra a la voluntat popular. Voluntat que consideren tendent a l’extrema dreta… I si és així, com volen fer-ho per evitar que arribin al poder? Què fem si, de fet (i per les raons que siguin, moltes nascudes de la inconsistència de l’anomenada esquerra) hi ha una majoria d’extrema dreta? La revolució d’una minoria? Per a tornar a gestionar el poder del capitalisme, només?

Es podrà perseguir la pornografia (amb el codi penal) que estigui feta per IA? Qui en serà la víctima per la qual hagi d’actuar la fiscalia? Canvieu pornografia per qualsevol altra figura delictiva. A qui serveix el codi penal?

Els bisbes espanyols demanen eleccions anticipades per a canviar el papa elegit en el darrer conclave. Es veu que s’han adonat que hi ha molta gent que no se sent satisfeta amb el resultat de l’elecció, de la fumata… que podria haver estat contaminada amb marihuana… o amb altres signes de corrupció.

Per acabar, comentaris a un article de Carme Brugarola a El 9 Nou del 13 de juny. No es pot dir que ‘no hi ha cap democràcia..’ Només hi ha una democràcia, qualsevol sistema polític que reclami un qualificatiu per a la seva democràcia fa evident que no és democràtic. Les ‘democràcies ens haurien d’acceptar tal com som..’. Un sistema polític democràtic no pot acceptar o no acceptar res. Es tracta d’un concepte no pas un ésser actiu, no és subjecte de cap decisió ni de voluntat. Si de cas, la democràcia és l’objecte d’alguns éssers humans com a forma per a organitzar la societat.

Democràcia i extrema dreta no estan en un mateix nivell conceptual. La democràcia pot confrontar-se o diferenciar-se d’una autocràcia o d’una dictadura. Els tres conceptes estan en el mateix nivell cognitiu. En canvi l’extrema dreta es un concepte per a intentar definir (des de posicions individualistes i subjectives) un corrent de comportament polític (i pot ser fins i tot social) format per més o menys seguidors.

El govern, en contra del que dius, no ha tergiversat el fet religiós. El fet religiós és poder i per això l’utilitzen els governs. Els nostres, acatant-lo amb més o menys vergonya (quants regidors d’esquerra van a missa de festa major cada any?) i uns altres atorgant-li la màxima autoritat social (els sistemes teocràtics com Israel avui o Iran).

Discrepo de la teva consideració que ‘el que preocupa és que el món.. dona vots a l’extrema dreta que ofereix un missatge per a aquells que considera privilegiats’. Em sembla que el què, si és el cas, cal témer és que el missatge estimula als menys privilegiats. Els privilegiats, una minoria molt poderosa, utilitzen aquests missatge per a llençar als menys privilegiats contra el sistema que no els resulta útil. És allò de què quan no poden controlar aquesta democràcia no tenen cap mena d’escrúpols per a lliurar-se (lliurant-hi als menys privilegiats) i lliurar-nos al feixisme.

L’Estat protegint els treballadors. Reducció de jornada.

A finals dels setanta vaig participar en un dur debat (durant mesos) sobre l’acceptació o no del sistema de negociació col·lectiva, que pren forma en els anomenats convenis col·lectius. Al meu entendre la negociació entre patrons i treballadors quedava ja viciada des del moment que el resultat l’havia de ratificar l’administració laboral (l’estat) i que esdevenia, aleshores, llei. Pensava que les condicions laborals, i també els temps, havien de quedar fixades per la força que tinguessin, en cada àmbit, les organitzacions dels treballadors. Parlàvem de l’acció directa (sense intermediaris) que havia de fonamentar el compromís dels treballadors organitzats. Em temo que la meva posició no va reeixir ni de bon tros. I els sindicats, tots!, segueixen participant en el formalisme dels convenis col·lectius.

Però ara quan veig les expectatives amb que alguns sindicats celebren el projecte de llei per a reduir la jornada laboral, sento que una vegada més alguns sindicats (i els partits que els agomboien) estan reforçant encara més l’estat. Em costa entendre que CCOO i UGT hagin pactat amb el govern (en cada moment qui gestiona l’estat) treure de l’abast dels treballadors la capacitat per a negociar (imposar si en son capaços) els calendaris laborals amb aquells, patrons, que els hagin contractat. Un espai més dels que quedava en l’àmbit de la possible negociació directa amb els empresaris que s’atribueix, en exclusiva, a l’estat. Ja han considerat els sindicats que demà el mateix estat pot estar administrat per uns altres gestors?

L’estat, tota l’administració que el conforma, va guanyar l’anomenada transició, contra aquells que havíem somniat un món diferent. Els demòcrates que van córrer a ocupar els espais, concrets i amb determinades competències, que els seus dirigents havien pactat amb el franquisme deixaven buides totes les organitzacions autònomes, realment cíviques, que havien posat la carn de canó davant de la repressió franquista i començaren a ocupar alcaldies, diputacions, ministeris i seus sindicals… i alguns van deixar de treballar a sou d’un empresari i van vivint de les mamelles de l’estat. Aquells sindicalistes, per exemple, que van heretar una legitimitat dels seus predecessors empresonats ara vesteixen de Verssace i esmorzen amb la cúpula de la CEOE un cop a la setmana i s’asseuen a les taules d’empreses i ens públics durant anys i anys.

Iolanda Diaz, que llueix i es vanagloria d’una herència i un passat en el món obrer, còmplice amb uns sindicats subvencionats, ven un projecte de llei per a reduir la jornada laboral com una gran millora, diu, per a la gent i, inflada sense control per la satisfacció d’estimar-se, afirma que això s’estudiarà en les universitats de tot el món. Algú li hauria de dir que allò que es recorda a tot el món és, per exemple, la vaga de La Canadenca de 1919. I que allò que resultarà de la seva llei, si la dreta li aprova, és treure de l’abast del món obrer (si encara n’hi ha) un argument de negociació i confrontació amb el món capitalista. I, si ho voleu menys tradicional, així un cop més consideren a la classe obrera, a les classes populars, incapacitada per a cuidar-se de si mateixa i posant-la sota la tutela del papa estat (del que viuen). Alguna esquerra que l’aplaudeix, a casa nostra, hauria de repassar la història de Catalunya.

(Enviat a El 9 Nou, el 5 de febrer de 2025. No es va publicar)

A l’any 1992 vaig estar vivint uns mesos al Brasil, a l’Ambaixada espanyola, amb Artajo que hi estava destinat com agregat cultural. Vaig escriure en uns fulls el següent:

«Al voltant del BBF (un restaurant), on hi ha una gran zona comercial, amb alguna botiga on només compren els diplomàtics, hi ha una munió de ‘meninos’ que vigilen els cotxes. Davant del nostre cotxe hi ha una nena d’uns nou o deu anys, descalça malgrat la pluja, ben habitual aquí, que espera uns quants cruzeiros per haver-nos vigilat el cotxe mentre hem estat dinant. Rosega un tros de pa. Té un somriure acusador i al mateix temps malenconiós. Dels seus ulls neix una llum extraordinària de vitalitat, d’enfrontament amb una situació que la vol anorrear. Em cremen als dits els milers de cruzeiros que destrio per donar-n’hi uns centenars. Tinc la consciencia que no li dono res, que només li torno part del que li hem pres de mica en mica en cada glop de Rioja, en la maleïda copa de Lepanto que m’he begut, en el cigarret que convertit en fum s’esmuny dels meus llavis, en cada litre de gasolina que consumeixo per anar al cinema…

Quan la veig reunir-se amb la munió de miserables infants que fan colla penso que algun dia es faran grans, que s’aixecaran contra nosaltres, els rics, i que en una gran carnisseria ens faran tornar, en sang i en vida, tot allò que els pertany i de que gaudim nosaltres, llevat que abans algun policia militar, a sou dels comerciants, no li arrabassi aquesta vida miserable, qualsevol vespre mentre dorm sota un portal després d’esnifar d’una bossa de plàstic una mica de cola. Tinc una estranya sensació de por».

Ja m’he fet molt gran.

I ara, avui, 33 anys després, quan veig les imatges de Gaza penso que quan es faran grans, els que hi arribin, o els seus amics, s’aixecaran contra nosaltres, els que hem callat, els rics, i que en una gran carnisseria ens reclamaran, en sang i en vida nostra o dels nostres fills, la de tots aquells germans seus que les nostres armes i la nostra complicitat silenciosa han assassinat. I aquí no hi ha cap «llevat que», perquè mai els matarem a tots.

I les nostres manifestacions pacifistes no els convertiran pas en boy scouts.

No tinc cap esperança en l’especie humana i, per tant, no contemplo, llevat que el mateix planeta s’afarti abans, altre escenari que una confrontació inevitable dels miserables que no tenen res més que la venjança, com a alè per a viure, contra nosaltres, els miserables aferrats a una ciència i una tecnologia que no ens porta més enllà que a la pròpia aniquilació. I perquè, no ens enganyem, aquí a casa nostra tampoc som tots, ni molt menys, els que diem genocidi i no pas dret de defensa. I perquè el mateix debat semàntic ens vol distreure i entretenir-nos. Mai, mai! com ara, havia vist en directe tal nivell de deshumanització. Ni mai m’havia sentit com ara res ni de ningú.

Acluco els ulls i m’esforço

a sentir-me lluny, fora,

sense sentir res ni pensar en res.

Vull fugir-me, escapar-me

i negar-me els pensaments.

Em couen les parpelles de tanta informació

de tanta mort i tanta guerra.

No tinc ni força ni voluntat

contra els monstres.

Plego, baixo d’aquest tren

com la Mafalda.

Estic vençut. No hi ha res de mi.

8 de juny de 2025

Cinc de maig de 2025

En les primeres pàgines d’El mite de Sísif, de Camus llegeixo que en certes situacions respondre ‘res’ a una pregunta sobre la naturalesa dels seus pensaments pot ser una finta en un home. Els amants ho saben molt bé. Però si aquesta resposta és sincera, si tradueix aquest singular estat d’ànim en el que el buit es fa eloqüent, en el que la cadena dels gestos quotidians es trenca, en el que el cor busca banalment la baula que la torni a encadenar, aleshores és el primer signe de l’absurditat.

Hi ha un clima, una mena d’aire contaminat, que em porta a considerar-me fracassat. I al mateix temps m’adono que la mateixa consideració em mostraria, de ser una evidència, com un vanitós. Només poden fracassar aquells que en algun moment varen establir (se) una fita històrica. Aquells que van considerar que el proletariat era l’home nou o aquells que van definir el comunisme llibertari des d’un congrés quan els homes al carrer estaven en cuites més crematístiques. Aquells que mai hem somiat (o esperat) una societat ideal ni tan sols podem fracassar. I al meu voltant veig com alguns (als que llegeixo, perquè sempre escriuen les seves memòries) li van donant voltes, és a dir, van buscant justificació per explicar com no han assolit aquella fita que es van marcar. O aquells altres que segueixen vivint esforçant-se en intentar fer reviure a aquells guerrillers generosos i a aquells herois temporals, sense que facin el més mínim esforç per a considerar la possibilitat que el temps també s’enduu les esperances. Per a mi aquesta és la veritable distopia, la persistència en llegir el món amb els mateixos caràcters de fa mil anys. Malaltia a la que jo no soc immune.

I sempre diuen que no han aconseguit materialitzar la seva proposta (del congrés o de la seva filosofia) perquè hi ha hagut elements externs (a la seva voluntat, és clar!) que no van comprendre o no van acceptar els seus principis i finalitats, dibuixats en textos petrificats contra el curs inexorable de la nostra civilització. Curs que no té altra sortida que el no res o, si voleu, l’absurditat. És des d’aquesta visió que reivindico jo el pessimisme. No sé de qui és l’asseveració que mantindria que Sísif baixa del cim alegre. En algun moment em va semblar una possible lectura, optimista, d’acceptació de l’absurditat. Avui, vistes les reivindicacions dels que haurien de ser dels meus, només sé veure a Sísif, quan torna a baixar inútilment del turó per a tornar a enfilar-hi la pedra, emprenyat o, si és admissible, anorreat, sense sentiments ni esperances.

Acceptat que aquest text que potser estàs llegint pot haver estat creat per una màquina, quina mena d’esperança hi ha en qualsevol discurs que em presenteu? Així doncs, si em demanen, cara a cara, no pas a través de qualsevol enginy artificial, què n’espero del meu dia a dia militant, responc ‘res’. En el moment que algú va definir (estructurar, normativitzar, quadricular) la societat ideal (siguin comunistes o anarquistes o, també, els més grans reaccionaris de totes les bandes) va crear els mecanismes que l’havien de convertir en mite (utopia). Mite que esdevindrà religió que, com qualsevol altra, considerarà vertader i únic al seu propi creador, deu. Només Machado potser i qui sap si Pere Quart, en algun moment, van saber entendre que no hi ha fita, només camí.

Tot això, ho he escrit, perquè encara no he estat capaç de deixar de llegir els diaris o de veure noticies als televisors. Ni d’anar repetint, jo també, històries centenàries com a records inventats d’allò que no vaig saber fer. I, o, potser perquè fer-se vell també vol dir…

Parla un condemnat pel 17A i Carles Puigdemont diu que «més clar no es pot dir, i probablement poques persones com ell poden estar en condicions de formular aquesta acusació». L’únic supervivent de la cèl·lula islamista va estar convocat a proposta de Puigdemont i de Junts. (El País, 18 de febrer de 2025).

La Najat El Hachmi, a l’Ara diu «que Puigdemont aplaudís l’aparició estel·lar del condemnat amb un ‘més clar no ho pot dir’ i donés credibilitat a les seves paraules denota una trista desfeta moral i molt poca preocupació per les víctimes… (…) tant que li havíem retret a la dreta espanyola la instrumentalització partidista del terrorisme d’ETA».

Durant anys, en fa una quarantena o cinquantena, vaig tenir com a acompanyament en els meus mals somnis la qüestió de si (o no) els fins justificaven els mitjans. Angoixa que naixia, per l’època, d’aplaudir o no als que des de la lluita armada es defensaven (o lluitaven contra) de la dictadura. Angoixa, amb una diferent càrrega moral, provinent de si (o no) ‘expropiar un banc’ ho havíem de considerar un mitjà legítim davant d’un capitalisme immoral. Encara no me n’he sortit del tot. Però, en canvi, veig que hi ha qui, des de posicions de lideratge polític, no tenen pas aquests mal somnis. També estic convençut que les confrontacions que es donen entre els partits polítics, avui en dia a casa nostra, son més representacions metafísiques (hauria de dir metapolítiques) que no pas guerres (lluites de classe) reals per acabar amb la dominació. No van més enllà de repartir-se, en el temps, el poder i l’espai de criades del capitalisme tecnològic que ens domina.

El brillant president del Consell de la República (catalana) diu que «hem d’anar a buscar la unitat de la gent de l’1O». I que Aliança Catalana hi té cabuda: «Per què no? Estem en una fase de lluita per la independència. (…) Fins a l’1O no preguntàvem a ningú què pensava i no penso que sigui productiu preguntar-ho ara. Si ets independentista, endavant». Ho llegeixo en una entrevista a l’ARA del 17 de febrer. El dia 23 de febrer un titular del mateix diari diu que «Junts tampoc veta Josep Anglada a l’Ajuntament de Vic».

Així que ara la meva angoixa neix de noves inquisicions. Arran i arreu, discursos i debats i tertúlies, giren al voltant de si (o no) calen tallafocs o cordons sanitaris. No pas de com és que hi ha tants milions d’humans que…. En canvi jo em reafirmo en què això de la democràcia fa aigües, fa massa temps, però que com que dona accés, a alguns, a ser servidors (ben pagats) dels dominadors (es diuen líders polítics, partits polítics, associacions…) va fent la viu-viu mantenint-los en els seus escons. El sistema ha deixat en mans dels polítics (professionals), de tots i de totes bandes, el paper de policia (i d’entreteniment) per tal que la violència que engendra no es torni personalment contra els dominadors, sinó que es reparteixi, en el circ de la democràcia, entre els miserables i els que, creient que pugen en l’ascensor social, no fan res més que legislar i controlar a les ordres dels que manen (pocs i ben-avinguts a nivell internacional). En totes les massacres (guerres, pasteres, emigració climàtica, discussions territorials en un mateix estat…) humanes que coneixem només hi moren indocumentats i anònims, mai els presidents dels governs ni els seus criats.

24 de febrer de 2025

Elogi del pessimisme (5)

M’empenyia la situació general (quina pretensió per part meva!), i especialment això de l’augment de la dreta desacomplexada que somriu a Trump, cap a una nova mostra del que considero raons per al pessimisme. Però, vet ho aquí, que no he pogut passar del noticiari local.

* El feminisme ha aconseguit, per als fets al voltant de relacions afectives, amoroses i sexuals, carregar-se el principi jurídic de la presumpció d’innocència? M’ho he preguntat i em fa por no ser capaç d’una resposta coherent, cada vegada que sento (o veig en una pancarta) la frase que diu ‘germana jo sí et crec’…..

* La fabricació del relat i les dificultats del PSOE per a governar han convertit a Junts en LA crossa indispensable. De tal manera que en el llenguatge periodístic (i en l’opinió formada des de determinats mitjans de (in) formació) han convertit a la resta de partits que recolzen el govern socialista en desapareguts, només fidels esclaus del PSOE. Com si els seus vots no fossin exactament igual de necessaris per a configurar aquella majoria necessària. Però Junts pot bascular, sense cap problema moral, cap al PP si es tracta de la defensa d’un sistema determinat.

* Enèsima discussió al voltant de la Llei d’habitatge. Escolto ( al programa de la 2, Cafè d’idees) a un representant dels propietaris que se les té amb un jove periodista i amb un representant del sindicat de llogaters. Uns dies abans, en el mateix programa, el regidor del PP a l’ajuntament de Barcelona ja posava l’èmfasi, per aquest debat, en l’ineludible respecte a la llei. De què es tracta? La repetició, mil vegades d’una mitja veritat (ja no diguem una mentida) aconsegueix crear un clima favorable a aquella mentida o mitja veritat. Els propietaris no poden fer fora de casa seva als llogaters morosos, que son una immensitat (mentida, perquè el nivell de morositat conegut no és de bon tros d’aquestes dimensions). I tanmateix, mentre ho diu, en un altre canal de TV es pot seguir la batussa de la policia que ajuda als funcionaris judicials que desnonen una mare amb una filla de tres anys, amb un grup que recolza a la desnonada.

Deia el senyor Daniel Sirera que el que cal és respectar la llei. Jo vaig entendre que el que no es pot qüestionar, ni pensar-hi!, és la propietat privada. I deia que si es dona el cas que un llogater no pot pagar la renda (no parlava pas de poder o no suportar l’increment de la renda) aleshores és l’estat (el papa estat, ara sí que ho volen!) qui ha de fer-se càrrec d’aquell llogater. Però, a las!, el partit d’aquest senyor i ell mateix defensen en tots els seus programes electorals la rebaixa molt considerable d’impostos. I avui, el senyor representant dels propietaris donava voltes al mateix, parlava de la necessària seguretat jurídica. Indispensable per al funcionament d’un sistema de lliure mercat. Es queixava del projecte que preveu multar als propietaris que incompleixin la llei, perquè, deia, resulta absolutament desproporcionada. El debat ha anat esdevenint una mena de cercle viciós. La catedràtica de Dret Constitucional, que també hi era, ha arribat a definir com comunisme algunes de les asseveracions del jove periodista i del del sindicat de llogaters.

Més tard llegeixo que en l’acord amb el PSOE els progressistes de Junts han aconseguit que en el termini de sis mesos es reguli que en cas que un propietari hagi iniciat un procés de desnonament l’administració (l’estat som tots?) es faci càrrec dels lloguers no abonats durant els procés i tramitació, així com de les despeses per possibles desperfectes en la propietat llogada. He sentit al senyor Puigdemont dient, per explicar l’acord, que responen a les sensibilitats dels seus votants. Que cal protegir als propietaris als que s’ha criminalitzat. Afegeixo jo que, Junts, també tenen algunes reticències en alguns impostos.

* Junts i el PP donen recolzament al PSC per a eliminar les sancions als ajuntaments que van incomplir les restriccions durant la sequera. Em pregunto: com podrà aquest ajuntament exigir al seu veí que no netegi cada cap de setmana dos cops la seva motocròs amb una manega a pressió? O com s’ho farà per a restringir el rec als veïns que gaudim d’esplèndids jardins tropicals? I això quan 1 de cada 4 municipis de l’ACA segueix superant els llindars de consum d’aigua per persona i dia.

* Si hi hagués més paper… , com deien els de ‘Hermano lobo’, demà parlarem dels jutges i magistrats. Bé, ells deien del govern.

29 de gener de 2025