En una columna sense bastida (100)

14 d’abril de 2024

Llegeixo en diversos mitjans periodístics que l’ANC amenaça la seva territorial de Sabadell per haver convidat a Aliança Catalana a un taula rodona de cara a les properes eleccions del 12 de maig, juntament amb la resta de partits polítics (la noticia, certament, no especifica si també amb VOX).

Si no tinc cap dificultat en entendre que, qualsevol organització o, pel cas, partit polític es negui a pactar o ni tan sols a negociar amb altres organitzacions i partits, em costa entendre que en la perspectiva d’oferir al públic o al conjunt de seguidors propis un debat sobre possibles i diferents visions sobre la organització social, existeixin vetos absoluts.

Vull explicar un parell d’anècdotes viscudes personalment. Estant secretari d’organització de la federació local de sindicats de la CNT de Barcelona, el 1978, vàrem organitzar un cicle de debats al voltant de la situació del moviment obrer, del tema sindical i, evidentment, de l’anarquisme en l’àmbit dels sindicats. Un dels convidats fou Carlos Semprún Maura, que acabava de publicar Ni Dios ni amo ni CNT. Des de la més estricta ortodòxia, anarquista i també marxista, els organitzadors ens vàrem veure condemnats a l’infern dels heretges. Uns mesos més tard, amb LAE i altres companys, pel nostre compte, vàrem intentar editar textos en la línia que havia d’haver marcat aquelles conferències de la federació local. En la presentació dels Folletos de discusión libertaria que vam inaugurar amb la transcripció d’aquell primer debat, dèiem que no «obríem aquestes pàgines a totes les opinions…». Sí, crec que els debats oberts han de ser oberts (absolutament), però això ni comporta que la pròpia organització o els propis mitjans serveixin als interessos concrets d’altri. És important diferenciar allò que jo edito, allò que jo faig, el meu comportament personal, el meu compromís individual dels espais de debat que vulgui compartir.

Anys més tard, molt més tard, una meva proposta de convidar diversos pensadors per a considerar-los candidats a una taula rodona sobre els moviments socials i la seva evolució en els anys 90 a Barcelona, per a festejar la inauguració d’un espai al Raval, es va trobar amb els mateixos vetos, des de la pròpia organització. Algun dels candidats que jo proposava no responien a la fe pròpia. Mai es van celebrar els actes per festejar aquella inauguració.

Els meus dubtes.- Els discursos dels partits i organitzacions acceptades com democràtiques progressistes (siguin de dretes o d’esquerres, si això vol dir res avui) han establert, sense més consideracions, que no hi ha pactes imaginables amb aquelles que consideren d’extrema dreta. Sempre em queda el dubte de veure com es pot establir el marge o els límits que defineixen els partits en un o altre sentit. Fins només fa uns quants anys el partit Popular era considerat de dretes (només) quan contenia tota la militància que avui conforma l’extrema dreta. Això ha obligat (quant important el llenguatge en el nostre món digital!) a crear un nou terme: la dreta extrema.

Però quan la qüestió rau en la formalització d’una taula rodona, un debat, en els nostres municipis, com es pot justificar vetar d’entrada a una o altra organització o partit polític? Pel cas anterior, a Sabadell: vetar, com pretenia la direcció de l’ANC, la veu d’una determinada organització comporta un parell de qüestions conflictives. Es priva a la representació (per a aquells que segueixin acceptant aquesta democràcia) d’una part de la ciutadania manifestar la seva posició respecte del tema o objectiu del debat. Per altra banda, es defuig contestar (no pas de respondre) les asseveracions i categories que puguin plantejar. Plantejant així el dubte de si és que som incapaços de fer-los front des de la paraula i els raonaments, que els assistents a l’acte podrien contrastar individualment i sense cap filtre. I de l’altra, potser, descobrir que aprofiten els buits que es deixen des de determinades posicions pel temor a les respostes.

Però aquests vetos son evidents quan afecten als organitzadors o a les entitats. Però, com una taca d’oli, també es dilueixen en sentit invers: no assistir a un cicle de debats o a una taula rodona perquè hi ha un determinat ponent. A l’any 2021 des de l’ADET (Associació d’Estudis Torellonencs) i en el marc de l’Aula Oberta, vam organitzar un cicle de conferències amb el títol genèric Règim del 78 i independència. Vam passar el programa general a diferents entitats i amistats. Un canal de Telegram de militants independentistes d’Osona hauria publicat el programa excloent-ne a un determinat ponent (que va parlar dels drets i els deures i obligacions en les constitucions) al que consideren bel·ligerant (que vol dir que no combrega amb ells) amb la seva, legítima, causa.

Post data: mentre escrivia aquest text he pensat: quantes vegades no haurem fet un cafè amb un amic o un veí que demà resulta ser un maltractador?

24 de març de 2024

Del Martirologi

Jo no he guardat fusta al moll, però he llegit el discurs del candidat Puigdemont. No m’agrada que d’entrada digui que els catalans haurem d’anar dues vegades a les urnes (Parlament i Parlament europeu, vol dir). Haurem? Els que no hi haguem d’anar, els que mai volem anar a les urnes, som catalans? No m’agraden els salvadors que es creuen i se senten un sol ens amb la institució (la que sigui!) que diuen representar. Diu que va marxar a l’exili per impedir que la institució de la presidència fos ostatge…

Em sembla indecent l’actitud de reclamar la unitat dels independentistes (allò millor seria una candidatura unitària, diu) en el mateix text que diu que «han fracassat tots els intents de seduir-nos amb indults i solucions felices que no tenien cap altre propòsit que desactivar-nos a canvi de la tranquil·litat personal». I insisteix que «els indults pretenen desactivar el conflicte…». No sembla que sigui la millor manera per acostar-se o estendre la mà a altres independentistes.

Resulta ben curiós, no sé qui li haurà preparat, l’argument o eslògan que tracta la seva candidatura com la de la «restitució de la presidència». Les anteriors presidències, Torra i Aragonès, no són legítimes en l’àmbit independentista?. I tanmateix, es refereix a restituir aquella presidència que va declarar la independència i la va suspendre als 8 segons?

I, si jo fos independentista i/o de Junts, tremolaria per veure com es conformen les llistes a la candidatura de Puigdemont. Perquè ell te «clar que la candidatura que encapçalaré haurà d’anar més enllà del que és el meu partit, si haurà d’incorporar perfils i suports provinents d’altres sectors». Els vells militants, siguin de Convergència o siguin d’Unió, o del PdeCat… hauran de veure nous Comins, vull dir camins, perquè les llistes les farceixen amb nous perfils?

Però, m’emociona llegir que considera que «… vam ser capaços de derrotar l’Estat l’1 d’octubre» tot i haver dit uns paràgrafs abans que «vam deixar la feina a mitges i.. no hem sabut corregir la desunió i l’enfrontament intern, ha conduït a la fragmentació i la malfiança..(…) Per això soc aquí, per acabar la feina».

Si em llegiu, us proposo un joc: un parell o tres de textos periodistics als que podeu intentar d’assignar autor: Si cal, ens uns dies, jo us els faig conèixer.

– El cas de Puigdemont és inèdit: ja amaga el logo de Junts, un partit fundat per ell mateix fa poc més de sis anys.

– Diria que el president va abusar de la paraula restitució, com si la victòria electoral fos una cosa que el país li deu, com si no hagués concorregut ja a dues eleccions catalanes sense guanyar cap de les dues.

– Hi haurà mítings a prop de la frontera amb pelegrinatge d’autocars al més pur estil de Basilea. Perpinyà ja va ser un lloc on els catalans viatjaven per posar-se calents.

– Malgrat la retòrica rupturista mostrada un altre cop aquest dijous, la seva intenció de repetir en unes eleccions al Parlament demostra la fortalesa de l’Estat i la seva assumpció del marc autonòmic, és a dir, constitucional, que va voler trencar el 2017.

– Pocs polítics son capaços de presentar-se a unes altres eleccions amb la mateixa promesa que van incomplir en les dues anteriors i continuar generant entusiasme.

– També em va cridar l’atenció que Puigdemont, en un mateix discurs, defensés la vigència de l’1 d’octubre i de la DUI, i a la vegada reclamés un altre referèndum per al pròxim mandat.

Fa cinquanta anys

Fa vint anys, el 29 de març de 2004, em preguntava a El 9 Nou, «quin mèrit altre que el fet d’haver estat executat li atorgaven…». Ja feia anys que Abel Paz m’havia dit que si Durruti no haguera mort com va morir, mai n’haguera escrit la biografia. El sistema de dominació que patim és un monstre que ho engoleix tot i que tot ho reconverteix, amb el nostre esperit de ramat, en un producte de consum, una eina més de dominació. A la meva joventut, quan estudiava batxillerat, vaig dibuixar el rostre de Che Guervara sobre la portada del llibre de filosofia. Aquell rostre, que jo havia copiat, havia esdevingut un producte comercial amb una eficàcia extraordinària. Més enllà de les samarretes, gorres, tasses i plats, fins i tot crec recordar una empresa de fotocopiadores que l’usà per a vendre’n.

Enguany des d’institucions democràtiques i d’ordre «es revifarà la memòria de Puig Antich». TV3 ha presentat un documental que, diuen, explica tota la veritat. I la Model organitza un programa, un cicle d’actes, en la seva memòria. Des de la mateixa Model, que ja apareix en les ofertes turístiques de les agències de viatges, que hi porten una munió de jubilats avorrits que després de la visita faran un bon àpat a la Barceloneta. En la programació de la Model (quina sorpresa veure-hi alguns organitzadors!) hi participaran «personalitats del món de la cultura i la política de la talla del…» (La Vanguàrdia del 22 de febrer). Fa ja un temps que els actes de la inauguració del parc temàtic La Model em van resultar insultants: resultaven una neteja de la memòria. Només hauria estat presó de militants nacionalistes i antifranquistes, d’acord amb la publicitat que se’n va fer.

Aquests dies, en diversos programes amb diversos tertulians, les televisions han anat dibuixant (o desdibuixant) la vida de l’homenatjat. De tal manera que ha anat prenen cos i forma la imatge d’un lluitador antifranquista contra una altra que no volem anomenar. D’aquesta manera, amb aquesta etiqueta, afegim una figura més a l’exercit de lluitadors contra la dictadura. Una immensa majoria, ara!, de lluitadors antifranquistes. Res de parlar o recordar altres possibles mèrits que pugessin pertorbar la nostra tranquil·litat progressista. A ningú se li ha escapat ni una paraula propera a conceptes com acció directa o lluita armada o propietat privada o atracament de bancs o expropiació. Això ens espatllaria el producte, l’eina de dominació que endolceix la història.

I en un món que viu de l’espectacle resulta més comercial , més eina de dominació, el producte que neix al voltant de la seva mort: el lloc, l’espai, la cel·la, els souvenirs, …tot allò que pot alimentar la bèstia del consum contra la formiga del pensament. A mi, si és el cas, em pot interessar la vida, no pas allò que l’estroncà. Fa més de vint anys vaig escriure que «quan van executar-lo hi havia, i encara són vius, centenars de joves i no tan joves que vivien com ell ho havia fet. Però l’espectacle vol que ens importi aquella mort, no la vida dels vius que encara seguiren defensant aquella pràctica».

Tanmateix al mig de tanta misèria potser hi ha encara algun bri sense putrefacció. A la perifèria de la ciutat, més enllà del mercat de la memòria, també hi ha hagut record i memòria per l’aniversari. Tant de bo allà hagin estat capaços de fugir d’una excessiva nostàlgia.

(Publicat a El 9 Nou, 8/3/2024)

28 de gener de 2024

El món real i el món ridícul.

El món ridícul

Carles Puigdemont es (o no és) un exiliat? ¿Van espair a Pere Aragonès? I ¿També al secretari general de Junts? ¿ El PSOE, de veritat, vol amnistiar els catalans encausats arran de l’anomenat procés? ¿Son més importants els 7 vots de Junts que els 7 d’ERC, que els de Bildu, que els del BNG, que els de Sumar? ¿Tenen raó els d’extrema dreta del PP quan asseguren que el PSOE està sotmès a Junts si vol governar? ¿Oriol Junqueras tem protagonitzar l’ensopegada d’ERC i per això deixa que s’estavelli en Pere Aragonès? ¿Borràs i Turull faran primàries entre ells?¿perquè Puigdemont no vol tornar sense l’aureola que va tenir Terradellas? ¿El PP es decidirà a cridar-nos a l’alzamiento nacional davant (diu) la deriva dictatorial d’extrema esquerra i indecència d’aquest govern? ¿El Senat retindrà tant com pugui els tràmits per a l’aprovació de la llei d’amnistia? ¿ Fins que hagin passat les eleccions gallegues? ¿Els diputats i altres càrrecs electes seguiran cobrant, com a mínim, sous tres vegades i molt més superiors al salari mínim? ¿Els metges i infermeres hauran de fer «terrorisme» per aconseguir sous iguals o superiors a, almenys, dos o tres salaris mínims? ¿De veritat hi ha algú que cregui que això de la llei de l’amnistia te res a veure amb la Constitució?

1.

L’amnistia que s’està tramitant és una llei ad hoc i, en conseqüència, en el seu/vostre sistema és, pel que fa al concepte, dubtosament constitucional. Cosa que de fet a mi se me’n fot.

2.

Les darreres propostes d’esmena al text que se suposa que ja hauria estat pactat, fan riure. Això de les distincions sobre el terme terrorisme. Fan riure perquè només son la reacció al posicionament personal (en representació vicària), pretesament jurídic, d’un sol jutge.

3.

Acceptar jugar aquesta lliga (la realitat ridícula) des d’un legislatiu (només hi serem 18 mesos, fa quatre o cinc anys!) que va redactant una llei al dictat d’un jutge per una banda i dels representants dels possibles beneficiaris, per l’altra, posa, al meu entendre, als senyors diputats en un paper ben galdós. També és cert que tot això no té cap incidència en les seves retribucions i privilegis (encara que siguin en moneda espanyola). Fins i tot n’hi ha que s’hi faran un carisma de revolucionaris llibertadors.

I ara la realitat: «El Govern ja té candidats per portar oficines als pobles. 503 municipis no disposen d’oficina bancària. (…) dues entitats s’han presentat a la licitació… per portar serveis financers dues vegades al mes en aquestes localitats. (…) El valor del contracte és de 6,1 milions i tindrà una durada de dos anys. (…) hauran d’estar 30 minuts als municipis de fns a 250 habitants i no menys d’una hora en els de més de 250 habitants» (Premsa del 26 de gener).

Si el govern creu que és un servei públic, necessari, que n’assumeixi el funcionament. No que pagui a entitats que ja van rebre milions per a ajudar-les a retirar les oficines que ara cal cobrir amb una furgoneta repartidora de misèria. No anem bé si seguim parlant en aquells termes del món ridícul. La propietat privada, el diner, el sistema financer, …han d’arrabassar-se de les mans dels bancs i entitats privades. I els polítics professionals que els serveixen, defugint aquest plantejament, que tornin a les seves feines privades, no públiques (si n’han tingut mai) per a participar en un procés de creació i distribució igualitari de la riquesa.

16 de gener de 2024

El meu puzzle a l’hora de la migdiada.

El llenguatge és una eina de destrucció massiva en la boca dels polítics professionals. O, si voleu, una categoria de plastilina. Junts anuncia que ha obtingut el compromís per part del PSOE d’una llei orgànica per a traspassar les competències en immigració a la Generalitat. Els portaveus del PSOE, per calmar els seus nacionalistes (espanyols), aclareixen que es tracta de delegar i que moltes ja estan en mans de la Generalitat i que moltes depenen de les directrius europees. El Parlament Europeu, en una de les seves darreres decisions importants, ha aprovat el pacte immigratori que ha endurit la regulació per la pressió de l’extrema dreta.

Però Jordi Turull diu que «hem de mirar en quines condicions se’ls pot fer fora» (als immigrants reincidents). L’objectiu seria controlar els fluxos migratoris, expulsar els multireincidents estrangers i fer del català «llengua d’integració». Jordi Turull segur que sap que l’expulsió depèn en darrera instància d’un jutge.

Jordi Amat (El País) diu que altra vegada «estem davant d’un equívoc la funció del qual és avançar en la rectificació de Junts (cap a l’autonomisme) sense que ens n’adonem: aquestes competències poden delegar-se però no traspassar-se».

Així doncs, com llegir aquest joc que es porten Junts i el PSOE, tots dos agafats davant el seu electorat (que cada cop se’n ressentirà més)? Junts per vestir de seda la seva transformació i el PSOE per no cremar-se excessivament en el clau que, de moment, el manté ancorat a La Moncloa.

Quan a Junts, comença a resultar evident que el tema de la immigració, com passa amb tants partits europeus, es convertirà en un tema central en les properes campanyes electorals. En unes declaracions públiques l’alcaldessa de Ripoll diu que «a Ripoll, el passat mes de maig van prendre-li a Junts cinc regidors. Han aprés i han canviat de discurs. Però que ningú s’enganyi, no tenen la voluntat real d’acabar amb el problema migratori».

Sebastià Alzamora, a l’Ara, diu que «començar el debat sobre migració parlant d’expulsions i vinculant migració amb delinqüència és, com a mínim començar la casa per la taulada. (…) perquè el debat se’n va cap aquí. I se’n va cap aquí perquè una part de la massa social independentista ha derivat cap a postures que flirtegen amb la xenofòbia i el supremacisme, expressades en xarxes socials o en articles d’opinió, alguns deguts a escriptors i soi-disant intel·lectuals amb molta boca i nul interès». I en paral·lel, Toni Soler diu que «l’anunciada delegació de les competències en immigració té, però, una gran importància simbòlica. No només pel contingut, sinó perquè demostra l’instint polític de Junts, que ha detectat el valor electoral de la qüestió migratòria i ha decidit jugar aquesta carta a fons, en competència amb la ultradreta catalana amb epicentre a Ripoll.»

En algun diari he llegit que de les enquestes es dedueix que els catalans haurien passat de considerar que els immigrants «ens prenien la feina» a témer-los perquè dissoldran la nostra identitat nacional. Diu l’Antoni Puigverd, a La Vanguàrdia, que «el procés va exasperar al identitat romàntica. Ara la part central del país està ressentida i desolada. Pot caure en la temptació de derivar cap als febles de la societat (els immigrants) el ressentiment d’una identitat desconcertada per la ferida del procés».

A Junts no s’enganyen pas, com qualsevol partit polític «és una màquina de fabricar passió col·lectiva. És una organització construïda de manera que exerceixi una pressió col·lectiva sobre el pensament de cadascuna de les persones que en formen part. I la seva finalitat i, en última instància, l’única finalitat de tot partit polític, és el seu propi creixement sense límit» (Simone Weil; Assaig sobre la supressió dels partits polítics. 1943). Així doncs, en l’enfrontament, sovint infantil, amb ERC i amb possibles competidors per la seva dreta, davant de les properes conteses electorals, s’agafa a qualsevol salvavides que el deslliuri de la confusió en què s’ha convertit la seva estratègia i que li suturi la ferida sagnant cap a la seva dreta més identitària. L’objectiu és ser-hi, a qualsevol cost.

I d’això que en diuen a l’esquerra? Sense trobar la manera de situar-se davant «la complexitat del fenomen migratori, paraules com integració o inclusió es revelen molt insuficients. Integració, inclusió, a què? Estem davant d’un tema que desborda tant els plantejaments tradicionals de la dreta com els de l’esquerra «bonista» que defuig abordar els problemes empírics o s’atrinxera en posicions merament moralistes.» (Ferran Requejo; La fascinació dels totalitarismes a l’Ara del 13 de gener)

12 de desembre de 2023

La meva Nadala

Soc el producte d’una civilització determinada, construïda sobre una concepció teològica que ha marcat l’esdevenir dels temps fins a la meva desaparició. Però com diu el filòsof Franco Berardi «aquesta civilització blanca està en crisi, o, més que en crisi, en una verdadera desintegració. (…) Assistirem a la venjança dels no blancs. Ja hi som. El pogrom, la matança nazista de Hamàs contra israelians és una acció de venjança assassina d’un poble totalment desesperat». Més endavant, en l’entrevista, després de dir la seva edat, setanta quatre, diu que prefereix anar-se’n aviat.

Arrel de la celebració (mai tan ben expressat l’esdeveniment) a Dubai de la COP28 hom pot haver-se adonat, si no n’era conscient, de com els homes blancs hem anat vivint de l’explotació i destrucció dels habitats i cultures dels homes no blancs. Hi ha confrontacions persistents al cor d’Àfrica allà on hi ha els minerals indispensables per tal que puguem seguir amb els nostres mòbils, amb les nostres bateries dels cotxes elèctrics… La sang que s’hi vessa no és d’homes blancs: I ens calen dictadors i negacionistes dirigint països que acceptaran aquelles bateries ja ineficaces, com ara mateix cobreixen de plàstics els seus llacs i rius….

I en som conscients fins al punt que, una altra vegada, les nostres policies asseguren que augmenten els nivells de seguretat i de controls de cara a les festes nadalenques. Festes que haurien estat la reivindicació d’aquella cultura i civilització blanca però que avui, més enllà d’algunes honestes persones creients, representen la més estúpida escenificació de la hipocresia. Veritables egòlatres polítics competeixen en despesa lumínica artificial i ofensiva. Però allò que més em convida a també voler marxar aviat és la contemplació del ramat de viatgers que corren entre els llums de Nova York i l’estupidesa de Vigo o Badalona. L’absoluta addicció malaltissa a l’adquisició d’objectes només amb a finalitat de formar part d’un carnaval infernal. De sentir la droga de la possessió material.

Festes buides de sentiments destinades a foragitar la por, la immensa por que ens ha de produir la venjança animal de tants i tants no blancs als que hem menyspreat. I som en un corrent vertiginós i escriurem cartes al reis d’orient (com n’és d’irònica la nostra existència!) i treure’m fum (encara que en direm regals) de les bastonades a un tronc. Un tronc que ja hem humanitzat de tal manera que fa riure i esdevé víctima de les escomeses d’uns i altres fanatismes (fins i tot hi ha tiones!).

Però (com Espriu) no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car soc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

29 de novembre de 2023

Contradiccions en el món de la democràcia. No me’n surto.

El món de la democràcia és aquest àmbit polític on es dona per «democràtic» el sistema que se sosté sobre unes eleccions formals (si no t’agraden els pots fotre fora en quatre anys), una separació de poders (encara que la configuració de les d’institucions del poder judicial depèn de les majories parlamentàries) i el respecte (que, com a la mili el valor, es dona per suposat) a les normes de dret internacional (aquelles que s’hagin incorporat al propi de l’estat en qüestió).

A mi em resulta evident que aquest mapa, aquest panell de joc, no ha d’excloure ningú, ni cap opció política, llevat que pregoni (que la pregoni!) la violència com a eina per a arribar al poder. Per tant, a casa nostra, no exclou a l’extrema dreta. Extrema dreta que avui lidera (a crits!) la reivindicació de la llibertat (que com les salses va a gust del consumidor) i encapçala les manifestacions per a exigir el respecte a la constitució que mai van votar (encara que se’ls hi amagui alguna expressió que afirma que la nació, espanyola evidentment, està per damunt i és anterior jurídicament al text constitucional).

El fet incontestable és que en unes eleccions democràtiques, uns partits democràtics (cap instància judicial en nega la legalitat) que qüestionen drets fonamentals en els seus discursos propagandístics, obtenen una considerable representació en les institucions democràtiques. Encara que neguin la violència masclista, la crisi climàtica i la sequera. Representació que els atorga una molt considerable part de la ciutadania.

Pregunta: si una institució, per exemple la Generalitat de Catalunya, organitza o participa en un acte públic excloent la representació de l’alcaldessa del municipi afectat, perquè la qualifica d’extrema dreta, deixa de representar, com diu la llei, a tots els ciutadans? [....ha vetat els dos càrrecs electes, assegurant, segons fonts municipals, que «no assistiria a l’acte si havia de compartir espai amb representants del govern municipal de Ripoll ..]

Com a polític que ha arribat al càrrec (públic, que representa a tots els ciutadans, no només als seus votants) a través d’un sistema electoral que ha acceptat, sembla que hauria de «respectar» (i considerar tan legítims com els seus els vots de l’extrema dreta) als representants polítics (electes) d’un determinat nombre de ciutadans que ho són amb els mateixos drets que atorga als propis votants.

Si la consciència (la que es pugui mantenir quan s’ha acceptat i participat en el sistema vigent) li impedeix compartir representació amb el càrrec electe de l’extrema dreta, pot renunciar al càrrec i explicar-nos-en les raons detalladament. És a dir, renuncio a participar en aquest sistema perquè em porta a compartir-ne la seva defensa i justificació amb aquells que, constato, el volen capgirar/aniquilar per a portar-nos al totalitarisme postmodern……. Els nostres temps tornen a posar en evidència que no hi ha millora del sistema, és el sistema la xacra. Durant els àpats festius que s’acosten no soparem amb els líders televisius de l’extrema dreta, però no sé quants cops haurem de somriure o callar davant dels acudits racistes, masclistes i de les opinions negacionistes dels nostres germans, cunyats, nebots, companys de feina… i, mal acostumats, ho seguirem centrant tot en els dirigents, líders de les organitzacions (de totes) polítiques i així amagar la nostra por a sortir de la zona de confort que ens fa còmplices.

Educats en la fe monoteista, ens fa tanta por el buit polític (de l’espectacle polític, vull dir) com ens feia (o fa) un món sense déu. I no ens atrevim a viure sense els déus de la política professional. Sempre esperem que algun déu ens salvi o que ens independitzi o que ens perdoni. I sempre en ramat. Quanta por a l’individu i al seu dret a la bogeria!.

20 de novembre de 2023

El petó de la Cibeles.

Com fer-ho ara, a la meva edat, amb el cor una mica cansat i un esperit que es va mostrant cada dia més eixorc? Però..callar…? Potser val la pena que recuperi el terme rondinar («Murmurar manifestant desgrat, malcontentament, disconformitat amb allò que…«) i abans d’anar a dormir deixi escrit que ….

Han estat uns dies esgotadors: Gaza que ha apagat els llums d’Ucraïna. Puigdemont que ha pujat a collbotet dels d’ERC i Sánchez que és investit contra el toro de Osborne. I a Vic Fòrum de debats ha hagut de suspendre l’acte previst… I jo, caduc, insistint en intentar explicar-m’ho.

Era evident que el PSOE no podia posar-li una estora al «fugitiu», al que, com van anunciar, portarien emmanillat… I que Laura Borràs, l’altra cara de Puigdemont, mai signaria (és la presidenta del partit) una acord, el resultat d’una negociació!, amb el representant d’Espanya. L’Espanya amb la que, deien, no hi tenim res a veure. I tot això no vol dir res, no volia dir res i no tenia cap substancia, era només el vel amortidor per a les consciències que s’alimenten de fe.

I som on som i els titulars dels diferents diaris resulten còmics: 1) Com maniobra el PP per frenar l’amnistia?; 2) Per què ERC no ha volgut signar la llei d’amnistia?; 3) Jutges contra el pacte PSOE-Junts; 4) Sánchez defiende la amnistía para un Gobierno que frene a los ultras; i 5) Iglesias afirma que Podemos se va a «distinguir» de Sumar.

I els opinadors titulen: 1) Lo que no volverá; 2) A pesar de la derecha; 3) La investidura: «match point»; 4) Respeto a las urnas; 5) De l’epopeia a la farsa; 5) Nueva etapa en Cataluña; 6) Massa nacionalisme…..

Si apareixen en els papers (o si apareixem a les xarxes) no deixen (deixem) de ser morralla, entreteniment. L’existència d’heretges enforteix la fe dels creients i, a alguns, els anima a la guerra.

Jo descregut de mena, no pas de naixement sinó per reacció contra el virus, faig un esforç per distingir entre la realitat escrita (la teoria política) i allò que, potser, només potser, podria ser la quotidianitat de cada un dels éssers vius que ens arrosseguem per aquí. Des del punt de vista de la teoria política, la realitat és que uns i altres han complert a la perfecció el seu paper. Que allò que en un moment servia per a mantenir els fidels en la trinxera que els sustentava el relat, de cop i volta es capgira i el contrari compleix ara exactament la mateixa funció. La fe (que l’extraordinària personalitat dels líders alimenta) està per damunt dels principis i, si és el cas (només hi serem 18 mesos o mai negociarem amb Sánchez que no ens mereix cap confiança o portaré Puigdemont a la presó) amb un acte de contrició queda tot endreçat. Aquesta és la sort dels creients!

La quotidianitat és que només es tractava d’allò tan senzill com és veure qui tenia més companys de viatge, ara i en aquest moment, més enllà de cap moralitat, per a formar el govern. Formar govern és, sobretot, obtenir millors recursos que els altres per a la conformació d’una hegemonia mental (a partir, certament, de polítiques concretes de repartiment de privilegis, encara que en siguin beneficiats, esporàdicament, alguns pobres). Els mitjans, si son legals (la legalitat l’estableixen ells també), valen tots, sense consideracions ètiques o morals si cal, per obtenir el fi, el poder.

Si des d’alguna esquerra que se sent exclosa d’aquest joc ens pretenen explicar quantes línies vermelles s’han saltat uns i altres… que no comptin amb mi. No hi ha sorpresa! Tot ha esdevingut com havia de passar. La màquina, l’Estat, engreixada amb l’oli del poder (al que aspiren, per definició, les organitzacions polítiques, amb polítics professionals) funciona perfectament. Fora de l’església (de l’Estat) no hi redempció, només queda la fugida o la seva voladura. Com deia aquell, perdeu tota esperança si un dia vau tirar un paper a la urna.

A Madrid els que criden llibertat, respecte per la constitució, igualtat…. són els hereus i els marmessors dels que en van definir, molts cops amb sang, una determinada concepció …

Un bon dia per a commemoració dels morts que no… tornaran. Ni els sàtrapes ni els herois!.

29 d’octubre de 2023

Per a una teoria del caos.

La Najat diu que Nietzsche es va quedar curt, que déu no ha mort i que, a més, ens segueix matant. La Rahola diu que són més segurs els números del govern israelita que els que donen des de la franja de Gaza. En Toni Soler ens fa fixar en com els mèrits d’ERC són ben poca cosa (la negociació), per a Junts&Puigdemont i com els de Junts resulten superflus ja (l’amnistia) perquè ells ja els donen per descomptats, per a ERC&Junqueras. (Això és el que m’ha portat avui l’Ara. Demà ja em miraré els altres)

Fa anys vivim un debat, que no s’explicita, entre la pretesa hegemonia de la llei contra la pretesa hegemonia de la sobirania popular. És a dir, qualsevol plantejament social (polític) està sotmès al poder de la llei. Que vol dir que la voluntat popular en fer-se acte ha de sotmetre’s al dictamen de la llei. O bé, la llei és un derivada de la voluntat de la sobirania popular i, en conseqüència, ha de sotmetre’s (interpretar-se, si és el cas, segons) a la sobirania popular.

Tornem a estar discutint sobre si és abans l’ou o la gallina. El caos apareix a l’hora de posar-nos d’acord sobre quina llei i quina sobirania, abans no puguem afrontar el debat. I n’hi ha que s’agafen a la història (que també és opinable, per als interessats) i ens porten a la fugida d’Egipte o a les runes d’Empúries.

La sobirania popular (dels independentistes) preval, des de l’1 O sobre la llei que es nega a doblegar-s’hi. La llei (segons molts no independentistes) desqualifica i considera nul de ple dret l’1O, entre altres raons per manca de legitimació de sobirania (qui convocà, a qui es convocà, qui participà, qui va legitimar, quins poders establerts….).

I, materialment, han guanyat els legalistes. I molts independentistes han passat per la presó i alguns estan al seu exili. El seu, no confondre amb altres exilis. Estem en la baralla del llenguatge, del relat diuen.

La llei, el govern espanyol ara, va perdonar els independentistes empresonats, una mica. No pot perdonar aquells independentistes que no es van voler sotmetre a la llei. Però ara… aquell mateix govern (millor dit, les mateixes persones i interessos que son aquell govern) necessita l’aval (en vots, no hi compta pas la moral, ni la ètica) d’aquells que (resumits en només set vots) son els fidels del que consideren legitim president de la Generalitat de Catalunya.

Això immediatament sembla que desqualificaria la presidència del president efectiu (legalment) de la Generalitat de Catalunya. (A tall d’anècdota: a una televisió han dit que el president aragonès no aniria al jurament de la princesa. He tardat una estona a entendre que parlaven del president Aragonès).

Tot allò que hem mantingut fins fa quatre dies ara ja no compta. La utilitat, en el pitjor sentit del terme, d’uns vots transforma el recolzament a l’aplicació del 155 en una mesura necessària, ho ha dit avui, per a l’estabilitat de la política espanyola.

I del discurs que assegurava anar a Madrid només a entorpir el funcionament de les institucions espanyoles hem passat a garantir-ne la seva continuïtat. Una mesura, que permeti (ja veurem en quins terminis) la tornada del legítim president de la Generalitat, aprovada pel Parlamento Espanyol, al que anàvem a enderrocar uns i a defugir en 18 mesos els altres, només existeix sobre l’ajornament sine die de la reivindicació real i efectiva de la independència. Una altra cosa serà el relat, la literatura.

ERC tem com a una pedregada la tornada del president sobre el seu president. Junts ha de mostrar-se més extremista que ERC quan els seus mentors són més propers a la política econòmica del PP que a les polítiques del PSOE.

Els independentistes de pedra picada, sembla que encara en queden, no sé si poden explicar que qui controla les negociacions (allò que mai acceptarien si era en una taula d’ERC) amb el Gobierno Español, és el president del Consell per a la República. Que no té cap càrrec a Junts, que és el partit que té els vots que li calen a l’aspirant a succeir-se a la Moncloa. Que en aquella república ha acceptat dissoldre l’Assemblea de representants, representants que, pocs, han dit que s’ha de bloquejar qualsevol negociació perquè s’ha de substanciar el mandat de l’1O.

Els diaris tornen a parlar aquests dies de l’assumpte que afecta el Parlament de Catalunya, on alguns funcionaris, alts funcionaris, haurien tingut premis de més d’un milió en plegar o que haurien estat cobrant sense treballar… Parlament en el qual han tingut responsabilitats tots aquells que ara estan esmerçant tants recursos per a sostenir un govern espanyol que tant malament, diuen, els ha tractat, els tracta i, evidentment, és ben clar, els espanyols no canviaran mai, els tractarà. Però és que l’alternativa, sense posar en risc els respectius escons i les respectives parcel·les de miserable poder que gaudeixen.. és la possible victòria d’una extrema dreta que…

I al mig, com una vestal, una verge religiosa, una esquerra (en diuen així) que ha de mastegar el xiclet una i altra vegada abans no se’n vagi gola enllà. Les dificultats de fer combregar tantes sensibilitats, molts cops gairebé espirituals, sense gosar tornar a parlar clar i alt de propietat i de poder, propietat i herència, desigualtats de naixement…, esdevenen un mur tan fràgil que pot enrunar-se només per un caprici personal o pels egocentrismes que, massa sovint, il·luminen als pensadors.

Més enllà de grans teories, que estan ben fonamentades, estic convençut que una bona part del vot a l’extrema dreta i a la dreta neix del fàstic que produeix l’espai de confrontació política (dels representants , les elits, dels partits). Espai que es mostra incapaç de configurar els marcs de discussió que acostin aquells dos extrems, sobirania i llei, contra la utilització partidista d’uns i altres de la sobirania contra la llei o de la llei contra la sobirania.

L’estat (el que és un fet i el que és potencia) se sustenta en mantenir aquella confrontació i s’alimenta (i alimenta els seus paràsits: partits polítics i institucions capitalistes, que en son els propietaris) de la seva criatura, la crisis ideològica permanent per sobre de la crisi que crea la seva pròpia existència.

L’amnistia, el caos, no és ni bona ni dolenta, i és constitucional i inconstitucional….però el senyor Miquel m’ha dit que si el resultat electoral de juliol haguera estat un altre… que de què el PSOE deixaria parlar català al parlament i que de què li ballarien sardanes a… Que ben mirat, com deia Unamuno… guanyareu però no convencereu.

4 d’octubre de 2023

Els efectes de la tardor en el meu insomni.

Les pàgines centrals dels diaris (acostumo a repassar-ne un editat a Madrid i un editat a Barcelona, un en castellà i l’altre en català) han mutat considerablement els darrers mesos. Especialment des de les darreres eleccions municipals i, en algunes zones d’Espanya, autonòmiques. Han desaparegut els actors socials i les seves cuites (l’atur, l’increment del cost de la vida, els lloguers i l’ocupació….) que només hi pareixen quan estan en boca d’algun dels polítics (professionals) que estan intentant d’assolir majories suficients per a manar (uns en un territori més gran, altres en un territori més petit). I ara, els darrers dies, encara han mutat més, convertint-se en tema únic, sobre el que tot gira, l’anomenada situació de força de l’independentisme català.

ERC en la seva lluita amb Junts es troba en un atzucac que l’ofega: allò que més temen els republicans és una tornada de Puigdemont que recordi les tornades de Tarradellas, de Macià, de Companys… Si Puigdemont arriba a l’aeroport de Barcelona, ja soc aquí, ja tindrà guanyada la primera contesa electoral catalana. La nostra addicció als màrtirs i als sants…. Però igualment ha de mostrar-se contundent davant del PSOE, més que no pas els convergents (Junts, vull dir), i demanar la lluna. Hi ha en joc la carrera professional d’un munt de republicans, (d’esquerres!), si hi ha eleccions a Catalunya perquè Waterloo okuparà la casa dels canonges.

Junts també juga en aquesta lliga. El combat pel govern de la Generalitat és de sang i fetge, només cal llegir les declaracions dels més fidels al president del consell per la república (catalana). D’altra banda, Puigdemont només, i només potser, pot tornar a fer política a Catalunya si no hi ha eleccions a Espanya. I, encara, amb la por d’haver d’esperar les revisions a una probable llei d’amnistia per part d’un munt de tribunals. Una llei pot ser portada al Tribunal Constitucional per qualsevol dels jutjats o tribunals ordinaris que tinguin en tràmit causes que en resultin afectades, presentant una qüestió d’inconstitucionalitat.

I uns i altres es troben pressionats (quan no directament menystinguts o insultats per traïdors i botiflers i venuts i…) al carrer (la Feliu, la Ponsatí, alguns CDR’s, els antiComin..) de tal manera que han d’esmerçar una bona part de la seva dedicació política a l’estudi de la filologia i la metafísica. Només cal llegir la declaració del Parlament de fa uns dies («…el Parlament es pronuncia a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur Govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum»). Tot un exercici digne d’anàlisis en unes oposicions a catedràtic d’ontologia metafísica (si existeix) que ha de satisfer, esperen, a uns i altres, fidels, conversos i renegats.

El PSOE ( i Sumar) també juguen, i també saben que en unes possibles eleccions milers i milers de càrrecs se’n van en orris i haurien de començar un llarg camí en el desert, el PSOE. I intentar de sobreviure, Sumar, en l’inevitable confrontació que es produiria en el seu sí. Ja poden també estudiar filologia (i aquests en dues llengües) tot l’equip negociador per intentar redactar un text suficientment clar perquè serveixi per a tothom, estiguin o no a favor d’allò que se suposa que s’hi voldria dir. Que en Puigdemont, i com a torna uns quants més, pot tornar net i polit i així en Pedro i la Yolanda poden tornar a formar un govern progressista (amb els vots de Junts i de PNB!!). Perquè el què hauria de dir (que tot és per a aconseguir una investidura) no té encaix en el llenguatge jurídic que hagi de convalidar el TC.

I el PP, a qui VOX té presa la mida ja, haurà de tornar a les campanyes de recollida de firmes mirant d’evitar que els seus socis no l’arrastrin als carrers a fer «lloriquear» (Abascal dixit) als traïdors de la seva pàtria.

Queda, doncs, evident que aquesta lliga es juga entre elits i que el personal, com a la lliga BBVA, s’ho ha de mirar per televisió i, si és el cas, anar al camp (al carrer) de tant en tant. quan calgui pressionar els àrbitres (els nostres i els seus i els de més enllà). Rodalies no s’arregla perquè l’oli va car. En diuen democràcia.