De vagues i sindicats i dirigents

Miro el peu de la fotografia que publica l’ARA que diu ‘Membres del sindicat USTEC ahir després de conèixer-se els resultats de la consulta’. Identifico la portaveu de la USTEC que també somriu, amb un grup de militants somrients després de conèixer els resultats de la consulta entre els treballadors de l’ensenyament. Sembla que els resultats desacrediten a qui hauria signat el preacord amb el Departament. Però sembla que la portaveu, i els seus acompanyants, ballen de goig. I jo em perdo.

El resultat de la consulta als docents a Catalunya ha desautoritzat la negociació liderada pel sindicat USTEC…. (La Vanguàrdia, 5 de juny)

Els docents van rebutjar el preacord dels sindicats majoritaris en una consulta…(…) la portaveu de la USTEC va fer autocrítica i va assegurar que potser es van precipitar amb el preacord... (Ara, 5 de juny)

…contra què han votat més de 39.500 docents a Catalunya?. (…) O han votat contra la USTEC, el sindicat encantador de serps que durant mesos va agitar la bandera de la mobilització… i va acabar discutint per 50 euros? (Susana Quadrado a La Vanguàrdia, 5 de juny)

El col·lectiu docent ha tombat amb uns xifres indiscutibles en consulta, l’acord dels sindicats majoritaris (ASPEC i USTEC) que fins ara s’adjudicaven la representació del col·lectiu. Queda clar que la representativitat oficial pot quedar qüestionada en un tres i no res. En certa manera- salvant les distàncies- es repeteix la crisi de representativitat del 15 M on es cridava allò de NO ENS REPRESENTEN. (…) USTEC i ASPEC malgrat que han estat els qui han pilotat amb força les darreres mobilitzacions han quedat també a la intempèrie. No és bo perquè una crisi de representació sindical és greu; ens pot dur a posicions no convenients. (…) Altres sindicats com la Intersindical i la CGT en podrien recollir els fruits però no es tracta ara de qui representa qui sinó de mantenir la mobilització fins a final de curs (la base mana) i de reprendre-la al setembre. No és una bona notícia. Per ningú. (Carles Bort, a Facebook)

Creia que els portaveus, dirigents, secretaris, representants dels sindicats un cop signaven un acord (preacord) amb l’altra part (patronal o administració) quedaven sotmesos a l’aprovació de la majoria dels seus representats. I en cas contrari, posaven el seu càrrec, la seva representativitat o càrrec, a disposició d’aquells. Mai se m’havia ocorregut veure’ls ballar quan les seves bases rebutjaven allò que ells havien cregut que era la seva opció. No havien de dir, immediatament, ‘’doncs que se n’hi posi un altre?’’. Així que, entenc, tots aquells que han votat contra el preacord que han signat USTEC i ASPEC en futures eleccions o conflictes atorgaran la seva confiança a aquells altres que no varen acceptar la darrera proposta del Departament. Perquè els signants del preacord ‘no els han representat’.

Em sembla d’una absoluta coherència la comparació que fa l’amic Carles Bort amb la representativitat dels líders del 15M. Els sindicats majoritaris han quedat, te raó en Carles, a la intempèrie.

En el meu imaginari, creat amb els anys i molta lectura, queda gravada la història que el 1934 hi hagué un boicot a l’empresa de cerveses Damm per haver-se negat a contractar com a temporer a Durruti. Boicot que va obtenir una gran solidaritat social, deixant molts treballadors de consumir la cervesa. Recordo dels darrers anys dels setanta grans vagues en el sector de la construcció. No fa molts mesos els treballadors del metall, segurament el sector amb els millors salaris entre la classe obrera, van aconseguir després d’una vaga firmar favorablement un acord amb la seva patronal. En tots aquests casos, allò que estava en joc era l’equilibri, la distribució, entre els costos i els beneficis que rendeix, o no, el sector productiu, privat. O, en el cas primer, la capacitat dels treballadors (solidaritzant-se, si cal, amb aquells que no son directament companys de sector) per a forçar a un empresari una determinada conducta social, laboral.

Per tant, més enllà de la solidaritat o no que hom pugui mostrar amb els actors de cada un d’aquests conflictes, la seva solució no afectarà directament al meu estat econòmic o de benestar.

Aquests dies professionals de l’ensenyament, i també de la sanitat, públic (després s’hi han afegit treballadors de la concertada) estan intentat, legítimament, forçar al govern autonòmic corresponent a un molt considerable augment de la despesa pública. És a dir, ara sí que la solució (o no) del conflicte afectarà al meu benestar. I això m’implica, a contracor molts cops quan sento els discursos, de tal manera que no vull defugir dir-hi públicament la meva.

Si els empresaris del metall accepten un augment salarial per a cada treballador, de quatre-cents euros, per exemple, entenc que això, ceteris paribus, afectarà al seu marge de benefici i, per tant, entenc que si ha acceptat és que encara li queda aquest prou generós. Ara bé, quan el govern autonòmic, el que sigui, accepta un augment de quatre-cents euros per a treballadors de l’ensenyament, o de la sanitat, (no entro pas ara a considerar-ne o no la justícia) i un augment, absolutament necessari, de plantilla no està pas modificant un compte de resultats capitalista. Està reconduint una part del pressupost (limitat!) a una determinada assignació. Per tant aquesta part disminueix d’una altra partida pressupostària.

El govern, com a mínim, hauria de saber mentir-nos d’una manera que no ens sentíssim insultats per a convèncer-nos que aquesta solució (l’acord al que arribin) no afectarà a una altra partida pressupostària, per exemple la que m’ha d’arreglar les carreteres i els trens o l’horari de l’ambulatori del meu poble petit. Però per la seva part, els sindicats haurien de procurar mentir-nos molt millor per tal que entenguem que essent conscients d’aquesta situació també plantejaran conflictes per tal d’acabar amb un sistema polític al que, si no es mullen clarament més enllà de la reivindicació, legítima, laboral, sostenen. (Heu sentit a parlar de sindicats corporatius?). Massa vegades, massa sindicats, esdevenen el tub d’escapament de la combustió que representa desfogar als treballadors per una victòria que només resulta pa per avui i gana per demà (i per a més ciutadans). I no és veritat que és millor això que res. Per què, què és el que és millor? ¿I per a qui aquest què és millor? A Catalunya, el govern actual, juntament amb els seus socis sostenidors, té una considerable majoria de vots ciutadans. Hi deu haver, doncs, també molts, molts professionals de l’ensenyament, i de la sanitat, que han votat a PSC o a ERC o a Comuns…. dic jo.

Quan qui planteja un conflicte laboral (a vegades s’hi amaguen altres pretensions) és el sector que depèn directament dels pressupostos públics, qui té davant com a pagador o sostenidor del seu salari i condicions de treball soc jo, som els ciutadans (també els propis treballadors en lluita). Ara bé, entre aquests ciutadans hi ha els que mantenen i defensen un sistema liberal capitalista, que comporta una estructura de democràcia representativa, i els qui en somiem un altre. He comprovat que els sindicats ho tenen clar, ja que a qui posen contra les cordes, avui en dia, per les seves reivindicacions és a mi, als ciutadans, que al cap i a la fi som els proveïdors dels seus salaris i condicions laborals. Ciutadans que han triat (no participo en la tria) la pitjor gestoria imaginable: l’Estat.

Ah… vaig entendre malament que als mossos ja els havien apujat considerablement… sense haver de…..? ‘’El govern apuja el sou als Mossos: 4.000 euros l’any’’. Noticia de febrer. Ho entenc, algú ha de protegir la gestoria.

Carta a l’esquerra, que així que sàpiga on és li faré arribar. No soc capaç d’ubicar on pot ser que estigui. No fa tants dies que més d’un es va reunir, diuen, per a intentar la unitat de l’esquerra (o esquerres). Així no trobaré mai l’adreça. És com si estigués condemnat com Sísif: quan m’hi acosto la pedra torna a rodolar i una altra convocatòria estimula en un altre sentit la unitat de l’esquerra (o esquerres). No estaré perdut en un problema estrictament semàntic? Un company em diu que l’esquerra és, només, la ubicació geogràfica de les coses prenent la meva mirada com a centre. I tot queda o a la meva dreta o a la meva esquerra.

Potser la autoidentificació amb l’esquerra no és molt diferent de qualsevol identificació amb una o altra religió. Generadores, unes i aquella, de constants promeses de mons millors persisteixen en condemnar-nos, Sísif, a esperances que sempre tornen rodolar cap al començament, sense arribar mai a fer el cim.

Ara, la darrera promesa es fonamenta en la necessitat de fer front a una dreta exultant, ambiciosa i satisfeta, que, si no l’aturem (l’esquerra que neixi de la unitat de les esquerres) ens passarà per damunt. La meva reflexió primera: el discurs de la dreta no té altra objectiu que fer fora del poder als socialistes. Les eines no tenen res a veure amb què pugui voler, necessitar o enyorar la ciutadania. El discurs de l’esquerra (les esquerres que s’han d’unir) volta a l’eix d’evitar el triomf de la dreta. Les eines: unir l’esquerra per a tenir majoria en els parlaments. I pel que fa a la ciutadania? Després.

Les esquerres es mostren sorpreses que la dreta digui, amb totes les paraules, sense cap mena de vergonya, allò que diu que vol fer. L’esquerra (les esquerres) fa anys que s’han perdut en jocs semàntics. No val aquella expressió que diu que no es pot aconseguir res nou fent el mateix que has fet sempre. No serveix per referir-se a l’esquerra. L’esquerra (les esquerres) no fan el mateix, ja fa anys que van deixar de parlar de revolució. Ja fa anys que van acceptar que la propietat privada és un dogma que ha de garantir i fonamentar la democràcia. Ja fa anys que s’han sotmès a les lleis del mercat, del capitalisme, només amb l’esmena que cal corregir la distribució de la riquesa, en acords i pactes democràtics amb els dominadors. I així les esquerres esdevenen la justificació teòrica d’una democràcia fantasma. No hi ha llibertat sense justícia ni justícia sense llibertat; i ni una ni l’altra tenen sentit en un sistema de dominadors i dominats. Les lleis i les institucions no son neutres, son instruments dels dominadors.

Un exemple: hi ha militants d’esquerra que festegen l’èxit de la legislació que ha establert topalls a les rendes dels lloguers. I surten a la tele i es feliciten de com han vençut una mica al poderosos propietaris de pisos i immobles. Doncs bé, situeu-vos en un municipi o en una zona de les declarades zones tensionades. Jove treballador, amb un sou de 1.200 euros nets al mes vol/ha de deixar de viure a casa dels pares. Troba l’oferta per llogar un pis, l’arrendador del qual no és un gran tenidor, que ha estat llogat els cinc anys anteriors per cinc cents euros i escaig. Ara la Llei l’obliga al preu publicat pel Ministeri que és de 480 euros. Solució en el món capitalista, en el que participen les esquerres: el jove pagarà al banc els 480 euros i en un sobre mensual la resta fins a 670 euros. El sistema ha funcionat perfectament: el jove o paga i calla o segueix vivint amb el papa i la mama, l’arrendador cobra un 25% més que en l’anterior situació, les estadístiques faran servir el preu formal i parlaran de com s’ha reduït el preu del lloguer, l’arrendador no haurà de declarar els ingressos reals, només els formals…

Quan vaig estudiar dret laboral em van dir que la relació entre l’empresari i el treballador no era entre iguals i que per això l’estat… i em va agradar. Fins que vaig adonar-me que l’estat el que feia era frenar la violència que poguera exercir el treballador contra la del dominador i així mantenir la pau social. Doncs bé, la legislació sobre l’habitatge que pugui modificar l’esquerra parlamentària sempre, a la pràctica, actuarà com a fre a la violència que puguin generar els dominats (els sense casa, sense llar, sense propietat…) contra la violència dels propietaris de dues cases, de tres cases, de quatre cases, de cinc cases, de mil cases en les que no viuen.

No estic segur d’haver sentit els paridors de les unitats de les esquerres que aquesta qüestió (reconèixer que sense revolució no hi ha millora) fos més important que la por a una dreta que, al poder, no és substancialment diferent: al cap i a la fi acatarà, més dòcilment potser, la voluntat del dominador. Hauran de fer un gran esforç per a convèncer-nos que la seva unitat allò que busca, primordialment, és la permanència en els llocs més que la destrucció d’aquests llocs: de servidors, si voleu inconscients, del poder.

En Xavier, havent dinat mentre anàvem fent el ronso abans no agaféssim, cadascú el seu cotxe, m’ha dit que.. de ben segur en una nova columna parlaràs de…. (Ahir, dilluns i dos de març de 2026)

Doncs:

Portada de l’ara del 27 de febrer: EUA-Iran: Viena, pròxima cita per evitar la guerra.

En la del 28: El Pakistan bombardeja Kabul i es declara la guerra. I també: Croada dels talibans contra l’amor i el color vermell.

I l’1 de març: Els EUA i Israel ataquen l’Iran i en donen per mort el líder. Molts intenten fugir de Teheran.

I el dos de març La guerra s’intensifica i amenaça amb una escalada regional. Incendi bèl·lic a Orient Mitjà. El regne Unit, Alemanya i França plantegen una ‘acció defensiva’ contra Iran. Els líders dels tres països afirmen que col·laboraran amb Estats Units i els aliats.

Doncs, jo no hi sé dir res…..

Molts, individus o pobles, potser consideren, més o menys conscientment, que «tot estranger és enemic». En general aquesta convicció jau al fons de les ànimes com una infecció latent; només es manifesta en actes discontinus i incoordinats, i no està en l’origen d’un sistema de pensament. Però quan això succeeix, quan el dogma inexpressat esdevé la premissa major d’un sil·logisme, aleshores al final de la cadena hi ha el Lager. (Primo Levi, Si això és un home.)

… perquè sentien que tot allò que havia succeït al seu voltant i en la seva presència, i dins d’ells, era irrevocable. Mai podria netejar-se; hauria demostrat que l’home, el gènere humà, al cap i a la fi, nosaltres, érem potencialment capaços de construir una massa infinita de dolor; i que el dolor és la única força que es crea des del no res, sense despesa i sense esforç. N’hi ha prou amb no veure, no escoltar, no fer. (Primo Levi, Los hundidos y los salvados)

De prohibicions

1 El hiyab i el burka i el vel

‘’Existeix una profunda desconnexió entre les feministes dels països occidentals i les feministes dels països de majoria musulmana. Jo vaig passar molt temps atrapada entre aquests dos mons en haver crescut com a primera generació de canadencs, en una llar musulmana fonamentalista.

A casa meva, em van ensenyar que des dels 9 anys devia posar-me el hiyab per a protegir-me dels homes que desitjaven abusar sexualment de mi. De la meva societat aprengué que això es diu acusació sense fonaments.

A casa, m’ensenyaren que les bones nenes, pures i netes lluïen el hiyab i que les noies brutes, llibertines, menyspreables, no.

(…) Moltes feministes del mon occidental tenen por de que, si recolzen a les seves germanes en lluita (musulmanes), algú pugui mal interpretar la seva actitud i titllar-la com etnocentrisme o racisme.’’

(Yasmine Mohammed; Sin velo. Cómo el progresismo legitima al Islam radical. Libros del Zorzal; 2022)

‘’Però el que resulta sorprenent no és el racisme de Vox sinó la ineptitud d’una esquerra que no sembla veure-les venir, i per mandra, per mediocritat o covardia deixa que alguns temes espinosos es vagin covant fins a fer eclosió en polèmiques com les d’aquests dies. (…) Exactament en quin versicle de l’Alcorà s’hi estableix el precepte de tapar les dones?

(Najat El Hachmi; Prohibit prohibir les prohibicions religioses. Contraportada de l’Ara)

‘’.. una jove estudiant de Logroño, que ha portat al centre educatiu als tribunals per no deixar-li portar el cap cobert. La noia recolzada per nombroses associacions i defensada per una advocada comunista demanava 40.000 euros per haver-se-li «vulnerat el seu dret a la llibertat religiosa». La jutgessa li ha donat la raó. (…) … no hi ha cap versicle…’’

(Najat El Hachmi; Toda esa libertad que no querría perder. El Pais, 17 de febrer)

2 L’habitatge

Els Comuns acorden, per a aprovar pressupostos, amb Illa ‘la prohibició de la compra especulativa d’habitatge’. Deuen donar per fet que cap grup de propietaris no presentarà recurs als Tribunals i aquests, com ja ha avisat Josep Sánchez Llibre parlaran de la propietat privada i del dret comercial. El cap de la patronal ‘’va qualificar de filocomunistes les polítiques d’habitatge de l’executiu i va acusar Illa de voler els vots dels Comuns per als pressupostos a canvi de vulnerar els drets fonamentals dels ciutadans de Catalunya, com la propietat privada’’. (Ara, 21 de febrer). També hi ha qui avisa que limitar les compres a Catalunya pot rebaixar la oferta de lloguer: ‘’…varies fonts del sector immobiliari expliquen que les polítiques d’habitatge d’Aragonés i d’Illa han fet que molts fons d’inversió marxin de Catalunya’’ (El País, 21 de febrer)

3 Els mòbils i el límit de les prohibicions (Salvador Cardús; Ara, 19 de febrer)

‘’La meva reserva davant l’anunci té una raó, per a mi, particularment forta: ¿és el govern qui ha d’educar els nostres fills, en un afer que és responsabilitat de la família? (…) No discuteixo la gravetat del problema. Però no em convenç una llei que vol fer de paraigua a la impotència o la dimissió educativa dels pares.

Hi ha campanya electoral i llegeixo el que diu la premsa que diuen els candidats. Un cop n’he llegit algunes referències, assumeixo que no hi haig d’esperar cap consideració a reptes socials i econòmics, llevat que esdevinguin instruments útils i letals contra l’enemic polític: ja no hi ha adversaris. El candidat s’alimenta d’un acordió, i la música va des dels resultats de la darrera enquesta (la pròpia de cada candidat) fins al relats (construïts pels mitjans afins) de qualsevulla catàstrofe natural o qualsevol deficiència tècnica (sempre imputable a l’enemic) que castigui als ciutadans (votants i no votants).

Com aquestes catàstrofes esdevenen instruments (només) electorals per als polítics professionals queda palès quan llegiu (El País, 31 de gener) que ‘Moreno Bonilla sale del socavón de la gestión del cáncer de mama y se refuerza con Adamuz’. Conceptes tan difícils de pair com els que, suposo, amaga una candidata de Podemos-Alianza Verde quan diu (El País, 29 de gener) que ‘defendemos que el voto útil solamente es útil si transforma’.

Als efectes catastròfics materials s’hi afegeixen les turmentes que s’alimenten de la creació d’enemics col·lectius (negres, homosexuals, immigrants, catalans, espanyols): l’Ara (1 de febrer) diu que ‘l’anticatalanisme domina la campanya electoral a l’Aragó’.

Dretes i esquerres (per a quan un aclariment als conceptes?) s’esbatussen en una mena de meta-política que n’ha establert l’arena en l’àmbit del llenguatge, convertit ara en una eina per a definir i controlar el relat. El senyor Feijoo ho tenia clar quan li recomanava aquesta atenció al senyor Mazón el dia de la Dana. Però uns i altres han defugit actualitzar-lo i han obviat termes ‘clàssics’: classe obrera, propietat privada, mitjans de producció, superestructures culturals, hegemonia, administració de les coses i no pas estats, etc. No tenen mai ni a la punta de la llengua a la classe obrera perquè sembla que no coneixen a qui ens cuida, a qui reparteix o fa reparacions a casa, al transportista; és a dir, a aquells que produeixen benestar abans que mercaderies. Hi ha un trencament amb el llenguatge sindical tradicional, centrat en convenis, centres de treball (…) La classe treballadora segueix aquí, malgrat no s’assembli al record que l’esquerra en té. (Sara Berbel Sánches).

Hi ha una munió de treballadors assalariats, per compte d’atri, que no poden construir cap mena de relat, que s’han de sotmetre incondicionalment (o podrien ser més i fer la revolució) al joc que els polítics professionals han establert amb les lleis. He sentit a un representant de l’esquerra aplaudir-se per haver forçat la modificació de la Llei d’arrendaments urbans que obliga als propietaris de pisos de zones tensionades a constrènyer la renda a allò que s’hi estableix. Ai las!, i què sap o què diu del compliment real. Si vols aquest pis pagues allò que el propietari demana, en blanc i al banc allò que diguin els apartats 6 i 7 de l’article 17 i en un sobre mensual, en efectiu, la resta. Si acceptes perquè hi has d’anar a viure, evidentment no denunciaràs pas el contracte formal, legal, que has firmat.

I encara seguirà havent-hi eleccions, més i més confrontacions lingüístiques. I, com deia Hermano Lobo, un altre dia parlarem de…

(4 de febrer de 2026)

Un conte de Nadal.

Miro un vell mapa d’Orient Mig i, un cop més, em meravella la perfecció geomètrica amb què queden establertes les fronteres. No coincideixen amb accidents geogràfics, com uns Pirineus, un gran riu, el mar… Com que tinc un amic a la casa blanca, a tocar de l’Empordà, li demano que me’n doni raons i, si és el cas, com s’ho miren avui en dia.

Que n’ha parlat amb el que se’n cuida i que l’explicació és ben senzilla:

Primer de tot t’has de fixar com han desaparegut uns imperis i com n’hi altres que els han substituït. L’època victoriana, fins i tot ben adornada, avui ha estat substituïda per un imperi de tecnòcrates que agomboien la bogeria nord-americana. A l’altra banda el gran timoner dels anys cinquanta i seixanta ha esdevingut el gran transformador del comunisme cap a un capitalisme autoritari en ascendència, competidor i sovint model per al capitalisme que es pretenia de raça. Al vell continent, la civilització del qual, diu l’americà, està ja en putrefacció, el nou tsar de totes les Rússies negocia amb els altres l’encàrrec de porter de la discoteca dita Europa. Perquè vivim cada dia més a la discoteca, amb els barruts de la barra i el soroll ambiental, i les drogues en format virtual a cada mòbil, convençuts que ahir era millor, que qualsevol, temps passat… Com hauria de condemnar l’alçament militar del franquisme, diu Aznar, si el meu pare va lluitar per això tres anys?

Putin, com va començar Hitler, agafa un trosset de la barra i els europeus de discoteca esperen que un dia se’n torni a casa. I, si molt molt empeny, li deixarem que, de moment se’n quedi un trosset. I així, fins que arribi a Gibraltar. Però.. com aleshores.. estem en la discussió, molt intel·lectual, del pacifisme o el bel·licisme. Li hem d’aturar els peus o esperar que entengui això de la pau? «…i si Trump guanya les eleccions presidencials i imposa un pacte amb Rússia, abandonant els ucraïnesos com va fer amb els Kurds a Síria?» (Que va escriure el 2023 Slavoj Zizek; Demasiado tarde para despertar. Anagrama 2024)

Ja ha negociat amb Trump la cessió de les Amèriques. Aquest ha començat al Carib, agafant el petroli que li convingui i ofegant de mica en mica aquells països que gosin no riure-li les gràcies. No té gaires més raons, és un nen mal criat, emprenyat que el seu pare fos emigrant. Per això els ho fa pagar a tots els que no siguin estatunidencs de primera com ell. I mentre tant Xi Jinping, president del partit comunista més longeu i més poderós del món, dirigeix amb autoritat (isme) la fàbrica més gran d’un sistema capitalista que, a més, funciona amb la legislació laboral comunista. A això els meus avis en dirien bufar i fer ampolles. Si bé li ha crescut un aprenent avantatjat, a l’Índia, no tindrà problemes a la regió, de fet, les tropes nord-americanes es van traslladant del Pacífic cap al Carib. I sempre tindrà Kim Jong-un per a espantar qualsevol veí que no cedeixi voluntàriament.

Els vells imperis que portaven corona i ceptre fan riure a les sèries que dissenyen els nous emperadors des de les centrals d’informació que nodrim els esclaus a través de les xarxes socials, on perdem bous i esquelles lliurant-nos al dimoni amb un gran somriure estúpid.

I nosaltres, els de la barretina, encara tenim pendent una llei electoral… (funcionem amb l’espanyola, tan dolenta!).

Puc rendir-me?

Vull dir, si és acceptable per a la meva formació i posterior constitució intel·lectual l’acte de, arribat a determinada edat, considerar-me deslliurat d’un suposat compromís ètic (o moral) amb la societat.

L’edat per ella mateixa no em portaria pas a aquesta reflexió. Però afegida a un moment històric que s’escapa a qualsevol de les infinites perspectives que creia dominar per a entendre’l i, en conseqüència, imaginar la possibilitat d’intervenir-hi sí que m’hi ha portat. Creia que havia viscut un temps (uns anys) durant el qual la meva ment era capaç de conformar un espai d’anàlisi amb una certa coherència. Al cap i a la fi, semblava senzill destriar, d’uns i altres, els interessos que estaven confrontant-se en l’arena política. Que els vencedors espanyols de la guerra civil intentessin compaginar aquells seus interessos amb els que convenia mantenir a bona part de l’occident, no representava pas un gran repte intel·lectual de comprensió. Potser se’m feia més difícil entendre com s’hi avenien, amb discursos més elaborats, els que s’anomenaven esquerra. Esquerra que, en general, la historiografia concentrava en els comunistes. Tanmateix, amb matisos, hom acceptava que davant de la pressió internacional, una falsa promesa de reconciliació (ara en diuen concòrdia) des dels autoritaris feixistes o els cristians democratitzats i una inexplicada voluntat de no mantenir «la guerra fratricida» , hi hagués un procés d’adaptació (la mal anomenada transició) que ens venien com el gran remei per a passar a formar part, com a societat, de les exemplars democràcies occidentals. Democràcies que, lluint els minvants corresponents estats del benestar, han resultat efímeres. No hauran durat ni per a una generació.

Immersos en aquest procés mai tancat (policia, judicatura, poders econòmics…) hem arribat a un escenari en què allò que vam acceptar com a transició no ha estat més que una reconducció (a nivell global) als més extrems autoritarismes, amb la benedicció de la santa democràcia. Ja no calen exercits (entretinguts a mantenir en funcionament i permanent expansió la industria militar) per a fer-se amb els estats (els governs). Una extraordinària manipulació del llenguatge (en l’àmbit jurídic i en l’explicació de la complexitat social) i dels medis dels quals n’és instrument, facilita sense desfilades militars els aplaudiments de les masses (a través de les xarxes) a l’assalt al poder d’aquells més simples (no pas menys intel·ligents, sinó més criminals).

Puc rendir-me? Com Mafalda, demano que pareu el món que jo vull baixar-ne.

En un altre fòrum vaig exposar el meu criteri respecte que sigui l’estat qui s’hagi de cuidar de l’horari vital dels ciutadans. Deia que Yolanda Diaz, que llueix i es vanagloria d’una herència i un passat en el món obrer, còmplice amb uns sindicats subvencionats, ven un projecte de llei per a reduir la jornada laboral com una gran millora, diu, per a la gent i, inflada sense control per la satisfacció d’estimar-se, afirma que això s’estudiarà en les universitats de tot el món. Algú li hauria de dir que allò que es recorda a tot el món és, per exemple, la vaga de La Canadenca de 1919. I que allò que resultarà de la seva llei, quan la dreta li aprovi, és treure de l’abast del món obrer (si encara n’hi ha) un argument de negociació i confrontació amb el món capitalista. I, si ho voleu menys tradicional, així un cop més consideren a la classe obrera (ves a saber qui la forma), incapacitada per a cuidar-se de si mateixa i posant-la sota la tutela del papa estat. Alguna esquerra que l’aplaudeix, a casa nostra, hauria de repassar la història de Catalunya.

M’he entretingut en la lectura del butlletí oficial de les Cortes Generales, on hi ha el projecte de llei. No hi he trobat cap referència a la situació de l’amiga propietària de la llibreria que em ven el diari cada dia o els llibres, de tant en tant, ni al cambrer, propietari del bar, que cada matí em fa el cafè i a la tarda em serveix un refresc o una cervesa Un i altra es queixen que, un cop liquidats els impostos, les càrregues socials, etc, corresponents a ells i als seus treballadors empleats, al cap de l’any els queda un sou o benefici que fa riure, per minso, comparat amb allò que cobra qualsevol diputat (a la Diputació o al Parlament).

Quan s’aprovi aquest projecte i esdevingui llei d’obligat compliment, els seus beneficis/sou es marciran gairebé en un 30%: pagaran el mateix al seu empleat que treballarà dues hores i mitja menys a la setmana. Situació absolutament xocant, per embogir, quan el mateix text de l’exposició de motius del projecte de llei diu que actualment la jornada pactada ja és menor o igual a 37,50 a educació, administració pública, activitats financeres i assegurances, en subministres d’aigua i recollida de residus. La ministra diu que en no votar la seva proposta s’ha donat una sonora bufetada a 12,5 milions de treballadors. Entenc, doncs, que hi ha 9,3 milions de treballadors que ja gaudeixen (per conveni?, per funcionaris?) d’un horari igual o inferior a les 37 hores i mitja, per arribar als 21,8 milions de treballadors censats a principis de juny. Potser doncs es tracta d’un problema de retribucions i no pas de temps….o…

O qui sap si la qüestió rau en com està dissenyat el model fiscal en el sistema capitalista. La capacitat d’enginyeries financeres dels grans capitalistes, de fet, els converteixen en els contribuïdors menys importants en les aportacions a l’erari públic. Això els permet, també, aparèixer com els més grans filantrops des dels grans beneficis personals que gaudeixen. Les 142 empreses més grans d’Espanya només paguen impost de societats pel 3,1% dels seus beneficis. Les 130.940 empreses petites, entre 10 i 99 treballadors, van haver de desemborsar el 19,11% dels seus beneficis. (El Nacional.cat, 26 d’octubre de 2023). Així que, a la meva llibrera i al meu cambrer ni tan sols els tenen en compte per a aquests càlculs. No haurien d’anar cap aquí les batalles de Iolanda?

O qui sap si els sindicats, almenys els socis de Yolanda, s’han convertit en representants només dels treballadors de coll blanc i de les grans empreses i dels funcionaris i han deixat al marge als treballadors de la petitíssima empresa familiar i als sense papers que treballen en negre. Al cap i a la fi, els seus alliberats, viuen de l’aportació reglada per llei que prové dels impostos dels mateixos a qui diuen representar. Per això tan interès en què depengui de l’estat, i no pas de la força dels treballadors, la negociació entre empresaris i treballadors.

(Publicat a El 9 Nou, 19 de setembre de 2025)

En un retall de diari, El Pais, llegeixo que la Fundació Amancio Ortega ha donat 100 milions d’euros a diverses localitats afectades per la Dana.I segons noticia d’EFE del 12 de març d’enguany, Inditex va guanyar l’any passat 5.866 milions d’euros.

Mercadona, de Joan Roig, segons Cinco Dias, va obtenir un benefici net de 1.384 milions (un 37% més que l’any anterior).

Mes a prop de casa, Bon Preu, de Joan Font, que va comprar el 50% al seu germà per més de 300 milions, segons El Periódico (15 d’agots de 2024) va obtenir uns beneficis nets de 55 milions el 2022.

El Banc de Sabadell ha repartit entre els seus accionistes 2.500 milions, resultat de la venda d’un banc al Regne Unit. No he escrit els resultats de tots els bancs que vam ajudar fa uns anys perquè les magnituds no caben al meu ordinador de segona mà.

Estic segur que una gran majoria de ciutadans consideren als senyors esmentats, i als directius del Banc de Sabadell, una mena de reis Mides, un exemple d’homes emprenedors que, com es diu sovint, s’han fet a sí mateixos. I segur que una gran part dels ciutadans, en el fons, sense cap més consideració social, moral o ètica o política, els envegen. Si jo no estic entre els membres d’aquest Olimp capitalista, segur que és perquè no m’ho he sabut guanyar.

Penso, ingenu de mi, que el senyor Amancio deu haver comptat, per a obtenir aquests extraordinaris beneficis, amb una munió de dones i homes treballant en les seves empreses. Per tant, dic jo, el benefici s’obté, també amb el treball d’aquesta munió d’éssers humans que no han sabut emprendre com el senyor Amancio, o el senyor Font o el senyor Roig o el senyor Oliu o… i els lloguen el seu temps a canvi de determinats salaris. Sense resultar radical, se m’acut que el senyor Amancio, que pot donar (gràcies senyor) 100 milions als afectats per la ‘dana’, que tot i així encara gaudeix d’uns beneficis de més de cinc mil milions… podria quedar-se’n, sense fer escarafalls, uns 100 per a ell (amb això es pot viure, en el sistema capitalista, bastant bé) i uns quants per a la família. I els restants, uns 5.000 milions, potser ben repartits en les nòmines (o en la reconsideració dels seus horaris i condicions de treball) dels seus milers de treballadors els farien contents i encara més agraïts amb l’amo.

El senyor Roig, en la mateixa línia només reformista (mai revolucionària!) pot guardar per a ell i la seva família i amics, posem 300 milions, i allò que queda del seu benefici esmentat, 1.000 milions, els pot distribuir, en la nòmina o en reconsideracions horàries, entre els milers de treballadors de les seves botigues. I el senyor Font amb la meitat dels 55 milions de benefici podria també reconsiderar els horaris o les nòmines dels seus empleats. Encara li quedarien més de 25 milions.

Alguna cosa no va bé. Com no és comprensible que a Barcelona siguin noticia els robatoris de rellotges valorats en centenars de milers d’euros. Allò que per a mi no és comprensible és un rellotge de 50.000 euros. O que el preus en el món immobiliari (lloguer o compra) hagin augmentat en el darrer decenni al voltant de, em sembla recordar, un 30%. A l’ARA del dos de març es compara l’increment en el lloguer a Catalunya (un 29%) amb l’increment mitjà dels salaris (0,39%).

Quan jo era més jove vaig llegir un llibre que deia que la propietat és un robatori, escoltava uns professors a la universitat que parlaven d’una cosa complicadíssima que li deien la plusvàlua del treball, i també deien no sé que dels mitjans de producció, i de la nacionalització de la banca…. però no teníem xarxes socials i va arribar la democràcia i aquell llibre ja no es ven i alguns d’aquells professors van seure als escons de la democràcia.

(Publicat a El 9 Nou, 22 d’agost de 2025)