Només trossos de paper.

Davant d’una arena política, però sobretot social, molt complexa la lectura de cap de setmana, abans de llençar a la paperera tots el retalls de premsa (de paper) que he anat guardant, em veig incapaç de dibuixar-ne una coherent conclusió o…..

Una resposta a si el govern socialista hauria de plegar o no, a mi m’importa molt? Tanmateix Estefanía Molina diu que ‘’Pedro Sánchez no hauria d’esgotar la legislatura’’. Recorda com Rajoy va caure per la gestió de l’1O en abandonar-lo antics socis, situació amb la que es podria trobar Sánchez ‘’en un altre sentit, fent que la crisis de Ceuta suposi un cop molt dur tan per a Junts com per al PNV, soci necessaris per a recolzar-lo en una nova eventual legislatura. Quan més gran sigui la sensació d’alarma respecte de la immigració, més marge tindrà per créixer Aliança Catalana i més neguitós estarà Puigdemont, allunyant-se del govern i ajudant a mantenir la paràlisis, inclosa la falta de Pressupostos’’. S’ha anat canviant el discurs públic, cada cop més dominat per la dreta. ‘’L’esquerra te més difícil polaritzar amb Vox en aquesta qüestió. Del tradicional marc de recollir a l’immigrant, avui la discussió balla al voltant de la idea de tornar: com reformar la llei o accelerar les expulsions. Hi ha símptomes de que algunes esquerres no viuen al marge del gir demoscòpic. El desembre Junqueras deixava anar que Catalunya no te capacitat per als 10 milions d’habitants, quan fins fa quatre dies el lema era Volem Acollir’’.

I llegeixo a Daniel Innerarity quan diu que ‘’les categories de l’esquerra i la dreta son més rígides que les realitats que volen explicar. (…) Què tal si comencem per entendre bé la realitat, encara que ens generi incomoditat per haver de modificar l’observatori des del que la mirem?’’ Després de, com Molina, anotar com han variat alguns partits d’esquerra o socialdemòcrates en la qüestió de la immigració i d’intentar explicar com això pot ser el reflex de quina societat els recolza, per a EEUU diu que ‘’de fet, foren els membres de la classe mitjana no urbana els que van impulsar el Tea Party i després el moviment MAGA: empresaris autònoms, comerciants locals, quelcom semblant a la petita burgesia del segle XXI, els interessos de la qual no depenen d’una millor protecció sindical, sinó que confien en la des-regularització del mercat i la defensa del patrimoni familiar’’.

La Montserrat Tura diu que ‘’el funcionament adequat del que és públic en les noves societats (que tenen una complexitat més elevada) és la millor muralla per barra el pas a l’extrema dreta. (…) Potser el que passa és que la societat i la política ja no parlen tant d’esperança, i ara només anhelen una felicitat consumista. Per una part molt important de la ciutadania menor de 50 anys, la suposada felicitat està vinculada al consum i el consum a l’enveja del que altres tenen’’.

En Josep Ramoneda parla de la nosa que els fa, a alguns, la democràcia: ‘’vivim un canvi de sistema econòmic, i el que està en joc és si el nou capitalisme financer i digital és compatible amb la democràcia’’. Com una i altra reflexió van lligades a la, titula, ‘’Caducitat de la vacuna antinazi’’ I acaba el seu article preguntat-se, ‘’podem esperar veus i propostes que des de l’espai liberal democràtic i socialista aturin aquesta deriva? De moment hi ha més resignació que altra cosa. I el tabú de l’extrema dreta està caient de manera irreversible: veure el PP desbordat per Vox i Junts per Aliança Catalana fa angunia. I, tanmateix, hi ha raons per pensar que s’aniran trobant amb inquietant naturalitat’’.

I pel que fa a Catalunya, especialment, Josep Burgaya avisa d’un curs polític en que ‘’amb una dreta profundament dividida entre la independentista i la de base espanyolista, semblaria que el tripartit d’esquerres formalitzat o de manera discreta, continuarà governant el país. Ara bé, heretat del temps del procés i ampliat per l’opció xenòfob i excloent, s’anirà solidificant un rerepaís reaccionari que viurà d’esquenes i confrontat a la majoritària Catalunya urbana’’. Vés per on jo hi he trobat alguna coincidència en les consideracions amb les que ha fet Innerarity paràgrafs abans.

Fonts:El País, 2 de setembre i 27 d’agost; Ara, 12 de setembre,2 de setembre,9 de setembre; El 9 Nou, 28 d’agost.

‘’Diversos col·lectius antifeixistes..’’ en reacció a la convocatòria d’un acte, a Can Puget, d’Aliança Catalana criden a mostrar el rebuig a la presencia d’AC a la comarca, a plantar cara a l’AC perquè ‘’no se li ha de permetre ocupar els carrers sense resposta’’. El cartell que fa la crida també diu que ‘’cap espai per al feixisme a Osona’’.

A les xarxes veig el patí de can Puget amb una considerable presencia atenent a l’acte en què Sílvia Orriols agita les consciencies (les passions) dels ciutadans. I m’ha vingut al cap la següent reflexió: entre aquesta munió de gent a Can Puget hi deu haver el nostre veí o fins i tot el botiguer que cada matí em despatxa el pa. I algun professor d’Institut o d’Universitat. I, no veig ben bé la fotografia, em sembla que potser aquell germà o germana, amb qui em parlo poc o… i amics meus de festa major…. i la tieta. Sí, la tieta que fa uns dies em va dir que ‘’li semblava que la Orriols parla molt bé i diu les coses clares’’. I em venen al cap les enquestes que diuen que molts convergents o juntaires o republicans o socialistes o… preveuen votar a AC.

I he mirat la fotografia que mostra els convocants a ‘’no permetre ocupar els carrers sense resposta…’’ i m’he preguntat com ho farem per evitar que la tieta i el meu veí i la meva germana i el meu amic de bacanals no vagin pel carrer i per fer-los saber que sentim un gran rebuig per la presencia d’AC a la comarca. I, sobretot, com els explico que son considerats feixistes (el cartell que crida contra la presencia d’AC diu que ‘’Cap espai per al feixisme a Osona’’) perquè tenen por de tanta immigració, perquè ja no es fien d’aquells que els van donar 8 segons d’independència, perquè escolten a aquells que…

I jo hi afegeixo que perquè no hi ha esquerra, perquè la mal anomenada socialdemocràcia, garantia de l’estat del benestar, s’ha anat confonent i dissolent amb un neoliberalisme justificant d’un capitalisme criminal que ja no necessita ni obrers ni producció, només consumidors. I que alimenta a una fantasiosa classe mitjana que no vol sentir-se pobre.

Em temo que resulta una banalització explicar la nostra incapacitat a base de recórrer a l’etiqueta del feixisme. Que ve el llop, que ve el llop…El llop no vindria sinó olorés carnassa. Allò que ens toca és molt pitjor, és la invasió metòdica de totes i cada una de les ments. És el domini de les xarxes contra la conversa de veïnat o la comoditat de 140 caràcters contra les idees. Perquè en la nostra ment ni es qüestiona la propietat, ni es dubta de la naturalitat de l’Estat. Al cap i a la fi els que eren dels nostres han ocupat càrrecs que els han emmotllat a l’esclavitud, acceptant el paper de mossos de quadra (no d’esquadra, que també) d’un aparell de dominació que va molt més enllà del discurs d’una alcaldessa independentista.

La primera que va témer perdre ermites i santuaris davant de mesquites fou Marta Ferrusola, la nostra matrona. Potser és més fàcil intentar convèncer al personal que podran fotre fora tots els nouvinguts que no pas provar d’explicar-li que les fronteres son mentals i que d’allò que es tracta és d’explicar perquè uns (individus i països) son rics i altres (individus i països) son pobres. Cal tornar a dir que la propietat és un robatori i un crim, que la herència és un insult a la intel·ligència i que els déus, tots, com les pàtries, son instruments de dominació.

(Publicat a El 9 Nou el 7 d’agost de 2026)

De vagues i sindicats i dirigents

Miro el peu de la fotografia que publica l’ARA que diu ‘Membres del sindicat USTEC ahir després de conèixer-se els resultats de la consulta’. Identifico la portaveu de la USTEC que també somriu, amb un grup de militants somrients després de conèixer els resultats de la consulta entre els treballadors de l’ensenyament. Sembla que els resultats desacrediten a qui hauria signat el preacord amb el Departament. Però sembla que la portaveu, i els seus acompanyants, ballen de goig. I jo em perdo.

El resultat de la consulta als docents a Catalunya ha desautoritzat la negociació liderada pel sindicat USTEC…. (La Vanguàrdia, 5 de juny)

Els docents van rebutjar el preacord dels sindicats majoritaris en una consulta…(…) la portaveu de la USTEC va fer autocrítica i va assegurar que potser es van precipitar amb el preacord... (Ara, 5 de juny)

…contra què han votat més de 39.500 docents a Catalunya?. (…) O han votat contra la USTEC, el sindicat encantador de serps que durant mesos va agitar la bandera de la mobilització… i va acabar discutint per 50 euros? (Susana Quadrado a La Vanguàrdia, 5 de juny)

El col·lectiu docent ha tombat amb uns xifres indiscutibles en consulta, l’acord dels sindicats majoritaris (ASPEC i USTEC) que fins ara s’adjudicaven la representació del col·lectiu. Queda clar que la representativitat oficial pot quedar qüestionada en un tres i no res. En certa manera- salvant les distàncies- es repeteix la crisi de representativitat del 15 M on es cridava allò de NO ENS REPRESENTEN. (…) USTEC i ASPEC malgrat que han estat els qui han pilotat amb força les darreres mobilitzacions han quedat també a la intempèrie. No és bo perquè una crisi de representació sindical és greu; ens pot dur a posicions no convenients. (…) Altres sindicats com la Intersindical i la CGT en podrien recollir els fruits però no es tracta ara de qui representa qui sinó de mantenir la mobilització fins a final de curs (la base mana) i de reprendre-la al setembre. No és una bona notícia. Per ningú. (Carles Bort, a Facebook)

Creia que els portaveus, dirigents, secretaris, representants dels sindicats un cop signaven un acord (preacord) amb l’altra part (patronal o administració) quedaven sotmesos a l’aprovació de la majoria dels seus representats. I en cas contrari, posaven el seu càrrec, la seva representativitat o càrrec, a disposició d’aquells. Mai se m’havia ocorregut veure’ls ballar quan les seves bases rebutjaven allò que ells havien cregut que era la seva opció. No havien de dir, immediatament, ‘’doncs que se n’hi posi un altre?’’. Així que, entenc, tots aquells que han votat contra el preacord que han signat USTEC i ASPEC en futures eleccions o conflictes atorgaran la seva confiança a aquells altres que no varen acceptar la darrera proposta del Departament. Perquè els signants del preacord ‘no els han representat’.

Em sembla d’una absoluta coherència la comparació que fa l’amic Carles Bort amb la representativitat dels líders del 15M. Els sindicats majoritaris han quedat, te raó en Carles, a la intempèrie.

En el meu imaginari, creat amb els anys i molta lectura, queda gravada la història que el 1934 hi hagué un boicot a l’empresa de cerveses Damm per haver-se negat a contractar com a temporer a Durruti. Boicot que va obtenir una gran solidaritat social, deixant molts treballadors de consumir la cervesa. Recordo dels darrers anys dels setanta grans vagues en el sector de la construcció. No fa molts mesos els treballadors del metall, segurament el sector amb els millors salaris entre la classe obrera, van aconseguir després d’una vaga firmar favorablement un acord amb la seva patronal. En tots aquests casos, allò que estava en joc era l’equilibri, la distribució, entre els costos i els beneficis que rendeix, o no, el sector productiu, privat. O, en el cas primer, la capacitat dels treballadors (solidaritzant-se, si cal, amb aquells que no son directament companys de sector) per a forçar a un empresari una determinada conducta social, laboral.

Per tant, més enllà de la solidaritat o no que hom pugui mostrar amb els actors de cada un d’aquests conflictes, la seva solució no afectarà directament al meu estat econòmic o de benestar.

Aquests dies professionals de l’ensenyament, i també de la sanitat, públic (després s’hi han afegit treballadors de la concertada) estan intentat, legítimament, forçar al govern autonòmic corresponent a un molt considerable augment de la despesa pública. És a dir, ara sí que la solució (o no) del conflicte afectarà al meu benestar. I això m’implica, a contracor molts cops quan sento els discursos, de tal manera que no vull defugir dir-hi públicament la meva.

Si els empresaris del metall accepten un augment salarial per a cada treballador, de quatre-cents euros, per exemple, entenc que això, ceteris paribus, afectarà al seu marge de benefici i, per tant, entenc que si ha acceptat és que encara li queda aquest prou generós. Ara bé, quan el govern autonòmic, el que sigui, accepta un augment de quatre-cents euros per a treballadors de l’ensenyament, o de la sanitat, (no entro pas ara a considerar-ne o no la justícia) i un augment, absolutament necessari, de plantilla no està pas modificant un compte de resultats capitalista. Està reconduint una part del pressupost (limitat!) a una determinada assignació. Per tant aquesta part disminueix d’una altra partida pressupostària.

El govern, com a mínim, hauria de saber mentir-nos d’una manera que no ens sentíssim insultats per a convèncer-nos que aquesta solució (l’acord al que arribin) no afectarà a una altra partida pressupostària, per exemple la que m’ha d’arreglar les carreteres i els trens o l’horari de l’ambulatori del meu poble petit. Però per la seva part, els sindicats haurien de procurar mentir-nos molt millor per tal que entenguem que essent conscients d’aquesta situació també plantejaran conflictes per tal d’acabar amb un sistema polític al que, si no es mullen clarament més enllà de la reivindicació, legítima, laboral, sostenen. (Heu sentit a parlar de sindicats corporatius?). Massa vegades, massa sindicats, esdevenen el tub d’escapament de la combustió que representa desfogar als treballadors per una victòria que només resulta pa per avui i gana per demà (i per a més ciutadans). I no és veritat que és millor això que res. Per què, què és el que és millor? ¿I per a qui aquest què és millor? A Catalunya, el govern actual, juntament amb els seus socis sostenidors, té una considerable majoria de vots ciutadans. Hi deu haver, doncs, també molts, molts professionals de l’ensenyament, i de la sanitat, que han votat a PSC o a ERC o a Comuns…. dic jo.

Quan qui planteja un conflicte laboral (a vegades s’hi amaguen altres pretensions) és el sector que depèn directament dels pressupostos públics, qui té davant com a pagador o sostenidor del seu salari i condicions de treball soc jo, som els ciutadans (també els propis treballadors en lluita). Ara bé, entre aquests ciutadans hi ha els que mantenen i defensen un sistema liberal capitalista, que comporta una estructura de democràcia representativa, i els qui en somiem un altre. He comprovat que els sindicats ho tenen clar, ja que a qui posen contra les cordes, avui en dia, per les seves reivindicacions és a mi, als ciutadans, que al cap i a la fi som els proveïdors dels seus salaris i condicions laborals. Ciutadans que han triat (no participo en la tria) la pitjor gestoria imaginable: l’Estat.

Ah… vaig entendre malament que als mossos ja els havien apujat considerablement… sense haver de…..? ‘’El govern apuja el sou als Mossos: 4.000 euros l’any’’. Noticia de febrer. Ho entenc, algú ha de protegir la gestoria.

Carta a l’esquerra, que així que sàpiga on és li faré arribar. No soc capaç d’ubicar on pot ser que estigui. No fa tants dies que més d’un es va reunir, diuen, per a intentar la unitat de l’esquerra (o esquerres). Així no trobaré mai l’adreça. És com si estigués condemnat com Sísif: quan m’hi acosto la pedra torna a rodolar i una altra convocatòria estimula en un altre sentit la unitat de l’esquerra (o esquerres). No estaré perdut en un problema estrictament semàntic? Un company em diu que l’esquerra és, només, la ubicació geogràfica de les coses prenent la meva mirada com a centre. I tot queda o a la meva dreta o a la meva esquerra.

Potser la autoidentificació amb l’esquerra no és molt diferent de qualsevol identificació amb una o altra religió. Generadores, unes i aquella, de constants promeses de mons millors persisteixen en condemnar-nos, Sísif, a esperances que sempre tornen rodolar cap al començament, sense arribar mai a fer el cim.

Ara, la darrera promesa es fonamenta en la necessitat de fer front a una dreta exultant, ambiciosa i satisfeta, que, si no l’aturem (l’esquerra que neixi de la unitat de les esquerres) ens passarà per damunt. La meva reflexió primera: el discurs de la dreta no té altra objectiu que fer fora del poder als socialistes. Les eines no tenen res a veure amb què pugui voler, necessitar o enyorar la ciutadania. El discurs de l’esquerra (les esquerres que s’han d’unir) volta a l’eix d’evitar el triomf de la dreta. Les eines: unir l’esquerra per a tenir majoria en els parlaments. I pel que fa a la ciutadania? Després.

Les esquerres es mostren sorpreses que la dreta digui, amb totes les paraules, sense cap mena de vergonya, allò que diu que vol fer. L’esquerra (les esquerres) fa anys que s’han perdut en jocs semàntics. No val aquella expressió que diu que no es pot aconseguir res nou fent el mateix que has fet sempre. No serveix per referir-se a l’esquerra. L’esquerra (les esquerres) no fan el mateix, ja fa anys que van deixar de parlar de revolució. Ja fa anys que van acceptar que la propietat privada és un dogma que ha de garantir i fonamentar la democràcia. Ja fa anys que s’han sotmès a les lleis del mercat, del capitalisme, només amb l’esmena que cal corregir la distribució de la riquesa, en acords i pactes democràtics amb els dominadors. I així les esquerres esdevenen la justificació teòrica d’una democràcia fantasma. No hi ha llibertat sense justícia ni justícia sense llibertat; i ni una ni l’altra tenen sentit en un sistema de dominadors i dominats. Les lleis i les institucions no son neutres, son instruments dels dominadors.

Un exemple: hi ha militants d’esquerra que festegen l’èxit de la legislació que ha establert topalls a les rendes dels lloguers. I surten a la tele i es feliciten de com han vençut una mica al poderosos propietaris de pisos i immobles. Doncs bé, situeu-vos en un municipi o en una zona de les declarades zones tensionades. Jove treballador, amb un sou de 1.200 euros nets al mes vol/ha de deixar de viure a casa dels pares. Troba l’oferta per llogar un pis, l’arrendador del qual no és un gran tenidor, que ha estat llogat els cinc anys anteriors per cinc cents euros i escaig. Ara la Llei l’obliga al preu publicat pel Ministeri que és de 480 euros. Solució en el món capitalista, en el que participen les esquerres: el jove pagarà al banc els 480 euros i en un sobre mensual la resta fins a 670 euros. El sistema ha funcionat perfectament: el jove o paga i calla o segueix vivint amb el papa i la mama, l’arrendador cobra un 25% més que en l’anterior situació, les estadístiques faran servir el preu formal i parlaran de com s’ha reduït el preu del lloguer, l’arrendador no haurà de declarar els ingressos reals, només els formals…

Quan vaig estudiar dret laboral em van dir que la relació entre l’empresari i el treballador no era entre iguals i que per això l’estat… i em va agradar. Fins que vaig adonar-me que l’estat el que feia era frenar la violència que poguera exercir el treballador contra la del dominador i així mantenir la pau social. Doncs bé, la legislació sobre l’habitatge que pugui modificar l’esquerra parlamentària sempre, a la pràctica, actuarà com a fre a la violència que puguin generar els dominats (els sense casa, sense llar, sense propietat…) contra la violència dels propietaris de dues cases, de tres cases, de quatre cases, de cinc cases, de mil cases en les que no viuen.

No estic segur d’haver sentit els paridors de les unitats de les esquerres que aquesta qüestió (reconèixer que sense revolució no hi ha millora) fos més important que la por a una dreta que, al poder, no és substancialment diferent: al cap i a la fi acatarà, més dòcilment potser, la voluntat del dominador. Hauran de fer un gran esforç per a convèncer-nos que la seva unitat allò que busca, primordialment, és la permanència en els llocs més que la destrucció d’aquests llocs: de servidors, si voleu inconscients, del poder.

En Xavier, havent dinat mentre anàvem fent el ronso abans no agaféssim, cadascú el seu cotxe, m’ha dit que.. de ben segur en una nova columna parlaràs de…. (Ahir, dilluns i dos de març de 2026)

Doncs:

Portada de l’ara del 27 de febrer: EUA-Iran: Viena, pròxima cita per evitar la guerra.

En la del 28: El Pakistan bombardeja Kabul i es declara la guerra. I també: Croada dels talibans contra l’amor i el color vermell.

I l’1 de març: Els EUA i Israel ataquen l’Iran i en donen per mort el líder. Molts intenten fugir de Teheran.

I el dos de març La guerra s’intensifica i amenaça amb una escalada regional. Incendi bèl·lic a Orient Mitjà. El regne Unit, Alemanya i França plantegen una ‘acció defensiva’ contra Iran. Els líders dels tres països afirmen que col·laboraran amb Estats Units i els aliats.

Doncs, jo no hi sé dir res…..

Molts, individus o pobles, potser consideren, més o menys conscientment, que «tot estranger és enemic». En general aquesta convicció jau al fons de les ànimes com una infecció latent; només es manifesta en actes discontinus i incoordinats, i no està en l’origen d’un sistema de pensament. Però quan això succeeix, quan el dogma inexpressat esdevé la premissa major d’un sil·logisme, aleshores al final de la cadena hi ha el Lager. (Primo Levi, Si això és un home.)

… perquè sentien que tot allò que havia succeït al seu voltant i en la seva presència, i dins d’ells, era irrevocable. Mai podria netejar-se; hauria demostrat que l’home, el gènere humà, al cap i a la fi, nosaltres, érem potencialment capaços de construir una massa infinita de dolor; i que el dolor és la única força que es crea des del no res, sense despesa i sense esforç. N’hi ha prou amb no veure, no escoltar, no fer. (Primo Levi, Los hundidos y los salvados)

De prohibicions

1 El hiyab i el burka i el vel

‘’Existeix una profunda desconnexió entre les feministes dels països occidentals i les feministes dels països de majoria musulmana. Jo vaig passar molt temps atrapada entre aquests dos mons en haver crescut com a primera generació de canadencs, en una llar musulmana fonamentalista.

A casa meva, em van ensenyar que des dels 9 anys devia posar-me el hiyab per a protegir-me dels homes que desitjaven abusar sexualment de mi. De la meva societat aprengué que això es diu acusació sense fonaments.

A casa, m’ensenyaren que les bones nenes, pures i netes lluïen el hiyab i que les noies brutes, llibertines, menyspreables, no.

(…) Moltes feministes del mon occidental tenen por de que, si recolzen a les seves germanes en lluita (musulmanes), algú pugui mal interpretar la seva actitud i titllar-la com etnocentrisme o racisme.’’

(Yasmine Mohammed; Sin velo. Cómo el progresismo legitima al Islam radical. Libros del Zorzal; 2022)

‘’Però el que resulta sorprenent no és el racisme de Vox sinó la ineptitud d’una esquerra que no sembla veure-les venir, i per mandra, per mediocritat o covardia deixa que alguns temes espinosos es vagin covant fins a fer eclosió en polèmiques com les d’aquests dies. (…) Exactament en quin versicle de l’Alcorà s’hi estableix el precepte de tapar les dones?

(Najat El Hachmi; Prohibit prohibir les prohibicions religioses. Contraportada de l’Ara)

‘’.. una jove estudiant de Logroño, que ha portat al centre educatiu als tribunals per no deixar-li portar el cap cobert. La noia recolzada per nombroses associacions i defensada per una advocada comunista demanava 40.000 euros per haver-se-li «vulnerat el seu dret a la llibertat religiosa». La jutgessa li ha donat la raó. (…) … no hi ha cap versicle…’’

(Najat El Hachmi; Toda esa libertad que no querría perder. El Pais, 17 de febrer)

2 L’habitatge

Els Comuns acorden, per a aprovar pressupostos, amb Illa ‘la prohibició de la compra especulativa d’habitatge’. Deuen donar per fet que cap grup de propietaris no presentarà recurs als Tribunals i aquests, com ja ha avisat Josep Sánchez Llibre parlaran de la propietat privada i del dret comercial. El cap de la patronal ‘’va qualificar de filocomunistes les polítiques d’habitatge de l’executiu i va acusar Illa de voler els vots dels Comuns per als pressupostos a canvi de vulnerar els drets fonamentals dels ciutadans de Catalunya, com la propietat privada’’. (Ara, 21 de febrer). També hi ha qui avisa que limitar les compres a Catalunya pot rebaixar la oferta de lloguer: ‘’…varies fonts del sector immobiliari expliquen que les polítiques d’habitatge d’Aragonés i d’Illa han fet que molts fons d’inversió marxin de Catalunya’’ (El País, 21 de febrer)

3 Els mòbils i el límit de les prohibicions (Salvador Cardús; Ara, 19 de febrer)

‘’La meva reserva davant l’anunci té una raó, per a mi, particularment forta: ¿és el govern qui ha d’educar els nostres fills, en un afer que és responsabilitat de la família? (…) No discuteixo la gravetat del problema. Però no em convenç una llei que vol fer de paraigua a la impotència o la dimissió educativa dels pares.

Hi ha campanya electoral i llegeixo el que diu la premsa que diuen els candidats. Un cop n’he llegit algunes referències, assumeixo que no hi haig d’esperar cap consideració a reptes socials i econòmics, llevat que esdevinguin instruments útils i letals contra l’enemic polític: ja no hi ha adversaris. El candidat s’alimenta d’un acordió, i la música va des dels resultats de la darrera enquesta (la pròpia de cada candidat) fins al relats (construïts pels mitjans afins) de qualsevulla catàstrofe natural o qualsevol deficiència tècnica (sempre imputable a l’enemic) que castigui als ciutadans (votants i no votants).

Com aquestes catàstrofes esdevenen instruments (només) electorals per als polítics professionals queda palès quan llegiu (El País, 31 de gener) que ‘Moreno Bonilla sale del socavón de la gestión del cáncer de mama y se refuerza con Adamuz’. Conceptes tan difícils de pair com els que, suposo, amaga una candidata de Podemos-Alianza Verde quan diu (El País, 29 de gener) que ‘defendemos que el voto útil solamente es útil si transforma’.

Als efectes catastròfics materials s’hi afegeixen les turmentes que s’alimenten de la creació d’enemics col·lectius (negres, homosexuals, immigrants, catalans, espanyols): l’Ara (1 de febrer) diu que ‘l’anticatalanisme domina la campanya electoral a l’Aragó’.

Dretes i esquerres (per a quan un aclariment als conceptes?) s’esbatussen en una mena de meta-política que n’ha establert l’arena en l’àmbit del llenguatge, convertit ara en una eina per a definir i controlar el relat. El senyor Feijoo ho tenia clar quan li recomanava aquesta atenció al senyor Mazón el dia de la Dana. Però uns i altres han defugit actualitzar-lo i han obviat termes ‘clàssics’: classe obrera, propietat privada, mitjans de producció, superestructures culturals, hegemonia, administració de les coses i no pas estats, etc. No tenen mai ni a la punta de la llengua a la classe obrera perquè sembla que no coneixen a qui ens cuida, a qui reparteix o fa reparacions a casa, al transportista; és a dir, a aquells que produeixen benestar abans que mercaderies. Hi ha un trencament amb el llenguatge sindical tradicional, centrat en convenis, centres de treball (…) La classe treballadora segueix aquí, malgrat no s’assembli al record que l’esquerra en té. (Sara Berbel Sánches).

Hi ha una munió de treballadors assalariats, per compte d’atri, que no poden construir cap mena de relat, que s’han de sotmetre incondicionalment (o podrien ser més i fer la revolució) al joc que els polítics professionals han establert amb les lleis. He sentit a un representant de l’esquerra aplaudir-se per haver forçat la modificació de la Llei d’arrendaments urbans que obliga als propietaris de pisos de zones tensionades a constrènyer la renda a allò que s’hi estableix. Ai las!, i què sap o què diu del compliment real. Si vols aquest pis pagues allò que el propietari demana, en blanc i al banc allò que diguin els apartats 6 i 7 de l’article 17 i en un sobre mensual, en efectiu, la resta. Si acceptes perquè hi has d’anar a viure, evidentment no denunciaràs pas el contracte formal, legal, que has firmat.

I encara seguirà havent-hi eleccions, més i més confrontacions lingüístiques. I, com deia Hermano Lobo, un altre dia parlarem de…

(4 de febrer de 2026)

Un conte de Nadal.

Miro un vell mapa d’Orient Mig i, un cop més, em meravella la perfecció geomètrica amb què queden establertes les fronteres. No coincideixen amb accidents geogràfics, com uns Pirineus, un gran riu, el mar… Com que tinc un amic a la casa blanca, a tocar de l’Empordà, li demano que me’n doni raons i, si és el cas, com s’ho miren avui en dia.

Que n’ha parlat amb el que se’n cuida i que l’explicació és ben senzilla:

Primer de tot t’has de fixar com han desaparegut uns imperis i com n’hi altres que els han substituït. L’època victoriana, fins i tot ben adornada, avui ha estat substituïda per un imperi de tecnòcrates que agomboien la bogeria nord-americana. A l’altra banda el gran timoner dels anys cinquanta i seixanta ha esdevingut el gran transformador del comunisme cap a un capitalisme autoritari en ascendència, competidor i sovint model per al capitalisme que es pretenia de raça. Al vell continent, la civilització del qual, diu l’americà, està ja en putrefacció, el nou tsar de totes les Rússies negocia amb els altres l’encàrrec de porter de la discoteca dita Europa. Perquè vivim cada dia més a la discoteca, amb els barruts de la barra i el soroll ambiental, i les drogues en format virtual a cada mòbil, convençuts que ahir era millor, que qualsevol, temps passat… Com hauria de condemnar l’alçament militar del franquisme, diu Aznar, si el meu pare va lluitar per això tres anys?

Putin, com va començar Hitler, agafa un trosset de la barra i els europeus de discoteca esperen que un dia se’n torni a casa. I, si molt molt empeny, li deixarem que, de moment se’n quedi un trosset. I així, fins que arribi a Gibraltar. Però.. com aleshores.. estem en la discussió, molt intel·lectual, del pacifisme o el bel·licisme. Li hem d’aturar els peus o esperar que entengui això de la pau? «…i si Trump guanya les eleccions presidencials i imposa un pacte amb Rússia, abandonant els ucraïnesos com va fer amb els Kurds a Síria?» (Que va escriure el 2023 Slavoj Zizek; Demasiado tarde para despertar. Anagrama 2024)

Ja ha negociat amb Trump la cessió de les Amèriques. Aquest ha començat al Carib, agafant el petroli que li convingui i ofegant de mica en mica aquells països que gosin no riure-li les gràcies. No té gaires més raons, és un nen mal criat, emprenyat que el seu pare fos emigrant. Per això els ho fa pagar a tots els que no siguin estatunidencs de primera com ell. I mentre tant Xi Jinping, president del partit comunista més longeu i més poderós del món, dirigeix amb autoritat (isme) la fàbrica més gran d’un sistema capitalista que, a més, funciona amb la legislació laboral comunista. A això els meus avis en dirien bufar i fer ampolles. Si bé li ha crescut un aprenent avantatjat, a l’Índia, no tindrà problemes a la regió, de fet, les tropes nord-americanes es van traslladant del Pacífic cap al Carib. I sempre tindrà Kim Jong-un per a espantar qualsevol veí que no cedeixi voluntàriament.

Els vells imperis que portaven corona i ceptre fan riure a les sèries que dissenyen els nous emperadors des de les centrals d’informació que nodrim els esclaus a través de les xarxes socials, on perdem bous i esquelles lliurant-nos al dimoni amb un gran somriure estúpid.

I nosaltres, els de la barretina, encara tenim pendent una llei electoral… (funcionem amb l’espanyola, tan dolenta!).