Dietari… (22)

Pep. 8 de juny de 2020.

Només son símptomes, petites arrugues a la pell del monstre van anunciant la final del terror. Però passen els anys i els anys i més anys i allò que havia de succeir segueixen essent només un anunci o un miratge. La fera, el monstre, va transformant-se i van mutant les seves capacitats i el seu enginy dominador pren formes i noms diferents, però tanmateix segueix dominant-nos.

I la plebs, els servidors anònims que anem mantenint la seva cohort i el seu ritme biològic anem inventant-nos déus nous, mites més forts –això ens sembla- i cada vespre abans d’anar-nos ‘en al llit preguem per tal que l’endemà els nostres deliris s’hagin tornat evidències. Però l’endemà ens torna tocar a netejar les quadres, a omplir els càntirs i a alegrar-nos de la bona cara del rei. I ens reunim a voltant de la taula a l’hora d’esmorzar i escrivim manifestos i constituïm parlaments i escrivim sota la taula, d’amagat, la paraula democràcia. Estem segurs que ha de venir el dia en que el nostre salvador ens confirmarà l’existència d’una nova cosa pública, d’una nova manera de viure. I sempre esperem que això neixi d’uns altres que no soc jo ni ets tu, d’uns als que, desconeguts, atorguem la nostra voluntat periòdicament i que un cop i un altre ens deixen als marges quan van a parlar, una altra vegada, amb el rei i els seus gestors.

Hi havia una vegada en un lloc del que no recordo el nom un boig que va ser capaç, pel seu compte i sense parlaments, d’enfrontar-se amb els molins. Però ja no hi ha boigs avui en dia. La ciència i la medicina han curat tots els esclaus i han anat construint-nos una cuirassa contra les bogeries. Estem tots sans. Ningú somnia ja ni ningú té ja deliris respecte d’una altra possibilitat que no sigui la de romandre. Romandre expectants a l’espera d’una nova vida en una nova mort. I al vespre sempre ens queden els contes de l’avi. L’avi que no ha estat hospitalitzat i encara té alguns atacs de bogeria i encara explica que un dia va veure – a tocar del meu nas, diu- com unes dones i uns homes construïen una casa sense fonaments, sense models, sense arquitectes, sense projecte, sense una idea clara de com acabaria. Però que aquelles dones i aquells homes havien decidit, lliures i cada un per a el mateix, caminar i caminar convençuts que el camí era la vida, la justificació de tot. Que les paraules amagades sota la taula no eren res més que una distracció, una enganyifa. El cel no existeix i al revolució és el camí, no és pas la victòria ni el poder.