25 de gener de 2023

El conte de la lletera, a l’inrevés.

Molts ciutadans de Barcelona varen anar a votar, fa gairebé quatre anys, i varen considerar que el candidat del partit socialista seria qui millor els representaria. Entenc que eren coneixedors que delegaven en ell (i en el seu partit!) el propi poder (això tan de moda que diuen «empoderament») d’intervenció i decisió respecte dels interessos dels ciutadans de Barcelona. També dono per evident que comptaven amb el fet que aquell poder tindria les limitacions, inherents a aquest sistema democràtic, que un joc d’equilibris matemàtics (sobre la representació expressada en els vots) imposa a les institucions democràtiques.

Passats uns dies es van formalitzar aquestes limitacions (també pels efectes dels compromisos polítics, sovint aliens a la voluntat d’aquells que varen fer la delegació dels seus podes) i el senyor candidat va compartir, com a tinent d’alcalde, les responsabilitats de govern de la ciutat. I en aquest exercici han anat junts en els encerts i en les errades tots aquells que han conformat l’equip de govern de la ciutat.

Fa uns dies el senyor candidat (a les properes eleccions de maig) diu que abandona el seu compromís amb aquells que li van cedir el seu «empoderament» per a una legislatura, completa!. Aquests dies diferents opinadors en diferents mitjans ja han anat fent la llista de les miserables escletxes ètiques que haurien obert l’esmentada decisió: criticarà, per presentar-se com alternativa, les accions del govern del que ha format part, segon en el pont de comandament? ¿proposarà mesures de millora o de rectificació que ha omès durant quatre anys per mantenir-se en el càrrec? ¿farà públics els compromisos, inconfessables, dels seus socis de govern, ara sí oponents, adquirits mentre compartien taula i i comuna?

Bé, a mi no em treu pas la son tot això. Em serveix per a intentar una teoria del meu desencís respecte de l’especie humana. No són, en si mateixos, aquests individus concrets que diuen dedicar-se als assumptes generals, públics… a la política…. Em desvetlla comprovar la munió de ciutadans que tornaran, més enllà del discurs que els empari, a atorgar-li (a aquest i als altres) una suposada confiança en aquest comunió (la sang i el cos de l’autonomia individual) ecumènica que s’escenifica en una jornada electoral.

Després de tants anys segueixo absolutament sorprès i em sento absolutament incapaç d’explicar-m’ho, de com funciona aquest joc. Reconec que em situa, intel·lectualment, al mateix nivell que davant dels misteris religiosos (des de Jehovà a Jesucrist, passant per Al·là o el misticisme hindú) que han justificat, quan no engendrat, els grans genocidis de la humanitat.

El cas del candidat a l’alcaldia de Barcelona és només una mostra, que avui m’ha vingut bé com a model. Si déu omnipotent calla i permet tanta guerra i tanta misèria, si un polític pot mostrar-se fins a tal punt de irresponsabilitat i … qui o què son els electors creients?

10 de gener de 2023

Elogi del pessimisme (2)

«Només la bellesa pot salvar-nos enmig de la barbàrie», és el subtítol de l’exposició (i llibre) d’Alícia Casadesús i Antoni Clapés. L’artista i el poeta han intentat copsar alguns instants d’efímera bellesa contraposant-los a la infàmia de l’exili a través de petites peces que prenen com a referent la imatge en qüestió i de poemes que no pretenen ser complexos sinó transparents i fluids. (De la contraportada del llibre «Fer un lligam amb la roba ben plegada»).

Vaig assistir a l’acte de clausura d’una exposició al Mume, el Museu de la memòria de l’Exili, a la Jonquera. Els autors en diuen una intervenció, que consisteix en relacionar una creació artística i uns versos amb fotografies del museu. Em van resultar properes algunes, la majoria, de les peces de l’Alícia. Em resultà més difícil trobar la connexió dels versos d’Antoni Clapés amb les imatges que els haurien estimulat. Tanmateix, és d’agrair l’exercici intel·lectual, artístic, poètic que procura mantenir encesa la flama de la memòria respecte d’allò que hem considerat la tragèdia humana, la misèria de l’especie humana.

Però ara escric empès per una reflexió arrel de les paraules d’Alícia en la presentació de l’acte, i de l’exposició, explicant la gènesi de la seva intervenció i, vaig entendre, de la del poeta. Si no ho vaig entendre malament ens convidaven a contemplar espurnes (o esclats) de bellesa en aquelles imatges recordatòries de la miserable història humana. Va esmentar una escriptora russa que hauria escrit que trobar, en l’infern dels gulags, encenalls de bellesa havia estat l’estímul necessari per a persistir a viure. I em va semblar entendre que l’Alícia i l’Antoni explicaven aquest treball seu, creatiu, en la bellesa que hauríem de trobar, els visitants de l’exposició, en aquella fotografia del camp d’Argelers, en aquella d’un home humiliat, vençut, trepitjat, anorreat…

Al meu cap van venir Primo Levi (Si això és un home) i també Jorge Semprún (La escritura o la vida) i una frase, no sé a qui manllevada, que diria que «després d’Auschwitz ja no hi haurà poesia». I el debat sobre l’art i sobre la creació artística en relació al poder, en relació a la condició humana. Em sembla que puc arribar a entendre, i a aprehendre, el pensament de l’escriptora russa: que enfrontada a la invisibilitat, a una mort perdurable, closa en qualsevol dels gulags, busqués dibuixar-se una esperança en una posta de sol extraordinària o en el refilar perfecte d’un ocell primaveral. Al cap i a la fi era ella, amb el seu dolor, contra la seva mort programada, en el seu gulag. Res ni ningú intermediava en la seva apreciació de la bellesa, d’allò que ella sentia bell i que li construïa, potser a colps, a batzegades, el bri necessari d’esperança per negar-se a la mort programada.

Em resulta més difícil, no comparteixo, trobar cap mena de bellesa contemplant una fotografia d’uns quants éssers humans, derrotats, lluitant pel bocí de pa que els llença somrient el soldat senegalès. Perquè inevitablement la bellesa estarà en una concepció acadèmica de com s’ha arribat a aquesta exposició, d’aquesta fotografia. Si m’ha de motivar la bellesa, quan contemplo la fotografia, em centraré en la professionalitat i/o originalitat del fotògraf, de la seva encertada o no obtenció d’un bon enquadrament i una llum encertadíssima. Ben mirat, el meu cap i els rètols a les parets del museu em van donant els noms, Capa, Centelles,… i, si voleu, sense consciència, sento que els objectes (ara i aquí subjectes) de l’artista esdevenen instruments d’una ciència, d’un art. La bellesa, ara, i a diferencia de la de l’escriptora russa, és una invenció dels visitants consumidors d’art, al museu. La intermediació artística ens ha allunyat dels subjectes representats i la qualificació artística (el museu) esdevenen un vel entre aquells i jo.

Hi ha bellesa en qualsevol creació artística la justificació de la qual és la misèria humana? ¿Es pot trobar bellesa en la fotografia d’un degollament? ¿Hi ha bellesa en les fotografies de les matances de My Lai?

No puc relacionar pacíficament les creacions de l’Alícia, que majoritàriament i aïlladament em van seduir (i, ja es veu, estimular la reflexió) amb la possibilitat de trobar bellesa en les imatges que les haurien estimulat. Tanmateix, si com ens van anunciar, es torna a editar, on sigui, l’exposició, no us la perdeu.

I, finalment, si vaig errat… i hom pot trobar bellesa en aquestes imatges (les fotografies causants) .. serà que soc portador d’una malaltia difícil de descriure: el pessimisme.

14 de desembre de 2022

Elogi del pessimisme.

Se m’han esgotat els manuals de ciència política que, em pensava, m’havien de conduir pel camí d’entendre el descens a l’infern on ens trobem. Tampoc en els filòsofs hi trobo alguna sentència, algun discurs que alleugeri la meva angoixa davant d’aquest camí a la liquidació de la convivència. Sí, jo visc amb angoixa, més enllà de la meva vida personal, els esdeveniments quotidians que van evidenciant un enorme retrocés (una involució dramàtica) en allò que ens havien dit (i havíem cregut) que era l’evolució, el progrés, natural de l’espècie.

Angoixa perquè, entre altres raons, tinc fills i m’avergonyeixo del meu paper respecte del món que els deixo.

Ara deixo de seguir els pensadors, filòsofs o profetes, per endinsar-me en els treballs dels que estudien el calendari de la nostra desaparició com espècie. Si més no com a espècie racional. Darrerament he llegit ( i no és pas un revolucionari d’esquerres; és col·laborador habitual de El País) «La revancha de los poderosos» de Maisés Naím. El llibre va engrunant models, exemples de com arriben al poder, de com usen i n’abusen, els anomenats autàrques. Em temo que en una nova edició li caldrà afegir un bon nombre de nous aspirants a la llista actual que presideixen Putin, Erdogan, Orban, Ping… «La reacció contra la ineficàcia creixent de l’Estat nació a l’hora de protegir els seus ciutadans de l’amenaça imparable d’un món ple d’incertesa és un factor important que contribueix a la demanda de governs autocràtics en el segle XXI» (Pàgina 129 de l’edició de Debate)

Però, encara més, a l’altra banda o en una altra banda «no redueix la nostra por la certesa que estem en l’obligació de posar-nos les piles, aquí i allà (Rússia i Occident?). En el nostre cas perquè allò que s’anuncia, amb caires ben foscos, és un inquietant enfortiment de la OTAN adobat amb el de gairebé sempre: militarisme (un altre cop) autoritarisme, repressió i ingerències (…) Ecofeixisme i col·lapse, per cert, no fan altra cosa que multiplicar les nostres dificultats per entendre què està succeint». És el darrer paràgraf del llibre «En la estela de la guerra de Ucrania», de Carlos Taibo; editorial Catarata.

La confluència d’estats fallits (des del concepte d’estat nació, que havia estat l’esperança del segle passat davant els desastres de les guerres mundials) amb una crisi energètica i climàtica sense precedents, que comporten com mai la lluita pel control dels recursos i per la supervivència, ens està portant a l’època dels imperis. Els nous dictadors (allò que en diuen l’extrema dreta, ara democràtica) van ocupant en el seu petit món nacional (ista) les cadires que els lloguen. Autòcrates en aquest petit món seu, esdevenen peces, peons, en un joc d’escacs entre els imperis: de moment la Xina i els EEUU. I aquests ens entretenen, amb víctimes com ara Ucraïna i Rússia (els seus ciutadans). Demà, si cal, tornarem als Balcans, Serbia, Kosovo, nord d’Àfrica…

I allò que en deien ‘l’esquerra’… n’ari nant!

Pa i circ.

30 de novembre de 2022

Com que és inesgotable la capacitat de cinisme de la nostra societat, de l’espècie humana, sempre hi ha algun esdeveniment, aparentment extraordinari, que ens allibera, si mai la vam tenir, de la culpa d’obviar esdeveniments malauradament ordinaris, quotidians. Parlo dels fets que són permanents, quotidians, i que només quan ens els donen ‘notificats’ (ja han esdevingut noticia) perquè hi ha relacionada una desgràcia (diguem que no tan habitual). Mirem que aquestes noticies no ens agradeixin excessivament l’esperit.

Aquests dies (malgrat que el substantiu ja fa anys que existeix) arrel del campionat mundial de futbol hi ha hagut algunes exclamacions (progressistes!, és clar) respecte del comportament de les seleccions nacionals (dels estats!): jugadors, directius, tècnics, responsables polítics, per la seva renúncia a la humanitat, la mínima exigible fins i tot, davant de l’encanteri de l’espectacle (ja no es llegeix Guy Debord).

Jo també hi he aportat algun escarafall… però.. ben aviat m’he retingut. M’he sentit farsant, encara que fos per ingenuïtat. He anat a l’armari a intentar esbrinar si les meves camises estaven fetes a qualsevol fàbrica o taller de mala mort a Bangladesh o a Pakistan o a una maquila a les afores de Managua. A casa meva ordinadors i telèfons mòbils contenen coltan que no es troba precisament sota el control laboral de sindicats democràtics. He vist la noticia que uns treballadors de la més gran fàbrica d’iPhone del món, a Xina, es rebel·len perquè porten mesos confinats sota control policial. He menjat, a les postres, maduixes de Huelva, collides per unes dones marroquines que malviuen sota plàstics atrotinats.

I saltem, obedients com infants, així que surt la noticia a una pantalla… hem fet algunes piulades a les xarxes, sense que se’ns noti seguim pendents dels resultats de la selecció o del paper que, en una o altra, facin els nostres jugadors del Barça….. i soparem sense sentir l’alè de la sang dels morts construint-nos camps de futbol que ens recorden el paradís. Paradís que, en un món sense esperança, ens agradaria palpar abans no ens visiti la parca. Paradís que, ben amagats entre els llençols, el somniem sobre la sorra del desert i davant d’un plat cobert en polsim d’or. Al cap i a la fi, fa anys i anys que ens movem en cotxes que son regats pel petroli d’ells i ens escalfem i dutxem amb gas d’ells. Petroli i gas que ens fa esclaus, amb cotxe, mòbil i segona residència, però esclaus.

I encara hi ha qui tem la invasió musulmana!

19 de novembre de 2022

La portaveu de Junts al Congrés (espanyol) en l’entrevista en el diari Ara, 19 de novembre, diu que «la reforma pot beneficiar a uns quants, però no a l’independentisme». [Com es fa palpable un benefici respecte de qualsevol isme?]

Els projectes polítics que se sustenten més enllà de les persones, els individus, exigeixen sacrificis i martiris (per a l’altar dels sants i els màrtirs) de tal manera que no poden (si més no en la retòrica) acceptar millores parcials en les vides, particulars dels individus. Només el TOT és acceptable en la religió/ideologia que reivindica tenir perfectament definits l’objecte i la justificació de la seva existència.

Per això, per exemple, crec que els anarquistes, millor dit els anarcosindicalistes, van errar el 1936 quan a Saragossa van «definir» el seu objectiu, el comunisme llibertari. Quan s’ha establert categòricament una fita s’impedeix el caminar de cada dia, que queda subjecte a aquella utopia. Desapareixen, per a la causa, els desitjos, les emocions, els dubtes, la legítima bogeria… de l’individu que passa a ser més un instrument orgànic que no pas el subjecte d’una passió per un món millor. I això val per tots els ismes, l’independentisme, el socialisme, l’anarquisme….

La senyora Nogueras, com alguns anarquistes respecte de l’anarquisme, parla i planteja l’independentisme (una idea, un concepte, un instrument polític) com a alternativa al benefici «d’uns quants»(individus, éssers humans, persones concretes). Situar en un mateix nivell de debat o de discurs la importància d’una abstracció i la vida única de cada individu (i de la suma dels individus) s’acosta més a una religió amb pretensions de transcendència (per una altra vida més enllà de la mort) que no pas a l’exigència biològica de, en cada moment i sense submissió a conceptes transcendents, gaudir de la bogeria que ens defineix com humans. La bogeria que comporta acceptar una vida inútil més enllà d’ella mateixa, limitada i sense més esperança que aconseguir compartir, si és possible sense sang, amb tants altres tan embogits com un mateix.

Si estàs empresonat, fugir, escapar-se sense cap condicionament ni ètic, ni moral, ni molt menys polític (respecte del carceller) i si cal mentint-li, és la única finalitat. Resistir l’empresonament per a «demostrar» la indecència o la injustícia o la tirania del carceller és un martiri estúpid.

9 de novembre de 2022

En una piulada el molt honorable president Carles Puigdemont diu que «l’espionatge massiu, incontrolat i il·legal és molt greu, però encara ho és més si ho fa un Estat i ho empara la UE. És una amenaça directa a la democràcia».

Piulada que jo he llegit així: l’espionatge massiu (si és en petita escala és diferent), incontrolat (si jo n’estic al corrent i es fa pels meus interessos, és diferent) i il·legal (això vol dir que el molt honorable accepta que n’hi ha de legals) és molt greu. Però encara ho és més si ho fa un Estat (si ho fa el govern d’una autonomia és diferent) i ho empara la UE.

La UE empara qualsevol cosa que facin els Estats que en formen part, o no callen (emparen) respecte d’ Hongria, Polònia….?

El senyor Puigdemont, que amb aquesta piulada resulta d’un cinisme esgarrifós, hauria d’haver llegit (perquè sembla que no se’n va assabentar, la premsa quan parla de l’espionatge nascut al Palau de la Generalitat:

El 3 de març de 2020, La Directa publica una treball, Vint anys d’espionatge a l’activisme, on es pot llegir que «la Comissaria General d’Informació dels Mossos d’esquadra ha espiat des de 1998 els sindicats alternatius, l’esquerra independentista, l’anarquisme i els moviments socials».

L’1 de març de 2018, a CatalunyaExprés es pot llegir que «un informe de la Policia acusa els Mossos d’espiar polítics, advocats i periodistes.

El 28 d’octubre de 202, El Punt/Avui publica el següent titular: Organitzacions de l’esquerra Independentista acusen el govern d’espiar-los.

El 21 de desembre de 2013, a Público pot llegir-se que «El jefe de los Mossos ordenó espiar a periodistas y activistas del 15M»

El 31 de juliol de 2018, en El País es pot llegir que «El Parlament frena que s’investigui si els Mossos van espiar antinacionalistes»

El 4 de gener d’enguany, a El món, diuen que «Una multa a un regidor de Junts indica que els Mossos tenen un arxiu d’activistes».

Tanmateix entenc molt bé que els Estats (en acte o en potencia), millor dit, els seus representants s’acusin mútuament de ser els destructors de la democràcia. Al cap i a la fi la democràcia no és més que l’instrument darrer (ja no serveixen les teocràcies, les dictadures…) al que s’aferren aquells que no son capaços de concebre una societat que no estigui sotmesa al Leviatan. I que, en conseqüència, volen ser-ne els tutors.

3 de novembre de 2022

Els titulars de la premsa d’aquests darrers dies donen la noticia de la ‘victòria’ de Lula a les eleccions. (Hom hauria de reflexionar sobre la simplicitat de tal afirmació: en el desenvolupament de la noticia hom s’adona que és molt optimista parlar de victòria amb les dades sobre la taula, només dos punts i només, per molta diferència, victòria en una de les regions de Brasil, el Nord Est, Bahia). Però allò que m’ha portat a escriure en el meu bloc ha estat un mapa d’Amèrica llatina amb tres colors, reproduït en més d’un diari. Vermell sobre els països que tenen un govern d’esquerres, groc per a aquells que el tenen de centre i blau per a aquells que estan governats per la dreta. En el mapa és d’un domini absolutament hegemònic del color vermell.

El mapa l’he vist reproduït a les xarxes socials (no he entès mai per què en diem socials) en perfils d’amics i coneguts el perfil dels quals els presenta d’esquerres. Tanmateix, en el desenvolupament d’algun d’aquests articles que expliquen el predomini de governs d’esquerres, ja en el contingut, es parla més aviat de governs progressistes.

No conec directament la vida quotidiana dels països de Llatinoamèrica. Amb un parell d’excepcions. Vaig estar tres mesos de 1992 vivint a l’ambaixada espanyola de Brasília. Això, i el temps que ja ha passat, no em permet cap consideració respecte de la vida quotidiana en aquell país. Sí en canvi em permeto afirmar que conec la vida quotidiana, i política, de Nicaragua. Hi he estat en més d’una ocasió (vivint amb famílies d’allà) i, a més, he format part d’una extraordinària i petita associació d’agermanament del meu poble amb un poble del nord d’aquell país durant més de vint-i-cinc anys. Més enllà de la informació publicada, en molts i diversos mitjans, de nombroses lectures interessades, a través de relacions personals, emotives i d’amistat, crec tenir un coneixement prou acceptable d’aquell país durant els seus darrers, diguem-ne trenta anys.

Per això la contemplació del predominant absolut del vermell (govern d’esquerra, segons l’etiqueta que acompanya el gràfic) incloent-hi Nicaragua m’ha fet acostar-me al meu bloc per plantejar (me):

Què llegim, o què hem de llegir, quan està escrit “govern d’esquerres”?

El mateix vermell serveix per etiquetar Argentina o Xile i Nicaragua o Cuba o Veneçuela de governs d’esquerres? Sense matisos. Tot està condicionat a la limitació de caràcters per a expressar-nos. Vivim un món i una existència que sembla condemnar-nos a una constant i il·limitada caiguda cap a l’abisme, sense descansos, sense temps per a la reflexió. Tot és una afirmació permanent del pensament dominant (n’hi ha un de <<dretes>> i un <<d’esquerres>>) que esquiva, per definició, la crítica i sobretot l’autocrítica.

Nicaragua no té, al meu parer, un govern d’esquerres. També haig de dir que això de la geometria política (dreta, centre, esquerra) em sembla una mena de joc infantil en l’escena actual de la política. Només si aquells conceptes es relacionessin amb la propietat privada, l’herència i la desaparició de l’estat em servirien per a una distinció clara entre uns i altres. Però, ara, pel cas acceptaré fer servir alguns criteris que, sembla, servirien per a la distinció entre un govern de dretes o un govern d’esquerres. Vista la consideració que he fet anteriorment, queda clar que avui la meva opinió entre allò que la premsa anomena extrema dreta i la dreta fa que no les distingeixi com dues opcions alternatives. Em temo que a l’esquerra hi ha un abandó absolutament incomprensible del debat sobre aquells tres pilars, propietat, herència i Estat, que fa que tampoc distingeixi com a alternatius els governs socialdemòcrates dels dits d’esquerra.

Nicaragua, sota els governs de Daniel Ortega i Rosa Murillo, ha esdevingut un dels models de les modernes autarquies. Sota vestimenta formal democràtica es conformen governs absolutament autoritaris. Ortega ha perseguit i, quan ha pogut, ha empresonat a un bon nombre de ex-companys seus de la lluita contra la dictadura de Somoza.

Arran dels fets de 2018, les protestes i manifestacions massives, d’estudiants sobretot, pels carrers de Nicaragua, un d’ells, amb el pare del qual (sandinista) he tingut una molt bona relació personal, qüestionava la posició de l’agermanament del que he format part (una associació d’amistat entre el meu municipi i un de Nicaragua) davant de la situació que vivia el país. Després de comentar-li la dificultat de concretar una posició partint només de la informació publicada, li vaig enviar el text que segueix:

Algunas referencias a la situación política en Nicaragua que fuimos publicando en diversos números del TIPISCAYAN (és el butlletí de la nostra associació d’agermanament).

En el número 2 , de otoño de 2001, en un editorial bajo el título “Eleccions legislatives” se puede leer: “ Estos (buenos resultados el 4 de noviembre) no han podido obviar la crítica que desde les bases sandinistas se mantiene respecto de los pactos entre Daniel Ortega y el presidente Alemán, ..(…) Los sandinistas deberán esforzarse para reconducir su proyecto. También desde las filas exsandinistas (Ramirez, Belli, Cardenal firmaron un manifiesto contra la coexistencia entre Ortega y Alemán) sería bueno un esfuerzo de acercamiento para intentar una renovación del sandinismo. El alejamiento de los líderes sandinistas de sus bases populares resulta una realidad más que un peligro, como hemos podido constatar aquellos que los últimos años hemos estado en Nicaragua”.

En el número 10, de febrero de 2006, bajo el título “Un cop d’ull a l’Amèrica llatina i Nicaragua”, firmado por Pep Castells, se puede leer: “Nicaragua se libró del régimen dictatorial con una revolución (1979) y, inteligentemente, los gobernantes de origen revolucionario asumieron que no eran tiempos de regímenes autoritarios (1990) y sometieron la decisión sobre uno u otro sistema a la voluntad popular. Ahora bien, ni los que perdieron entonces (FSLN) ni los que llegaron al poder (UNO) aparecieron ni quedaron como modelos de transición democrática. El Frente paga aún hoy un magma de confusión (y corrupción a ciertos niveles, y personalismos) en el proceso de traspaso de poder que no se ha explicado a las bases populares que les apoyaron en los años difíciles. Las escisiones primero (Ramírez y otros) y los enfrentamientos posteriores (Ortega i el alcalde de Managua) difícilmente pueden estimular la participación democrática de sus bases.

La persistencia y resistencia de Daniel Ortega en el poder (incluso desde la oposición) y algunos pactos de la bancada sandinista con los liberales respecto, por ejemplo, al encarcelamiento de Alemán, no son estímulos para las organizaciones de base o/y para las agrupaciones municipales que han de enfrentarse diariamente con los liberales para el control de la gestión diaria y para la ampliación de sus apoyos.

Desde determinadas perspectivas, la corrupción que se había otorgado en exclusiva a los liberales ha ido enfangando al sandinismo (a las élites sandinistas) desde que tocaron poder (también económico, especialmente en los últimos años de gobierno y en la preparación para abandonarlo)…”

En el número 11, invierno de 2006/2007, bajo el título “5 de noviembre: Eleccions a Nicaragua” firmado por Pep Castells se puede leer: “Resulta difícil una opinión, un análisis, cualquier comentario… sobre las elecciones en Nicaragua. Tenemos allá, tantos de nosotros, unos lazos emotivos bastante fuertes como para impedirnos un distanciamiento científico. Tengo una angustiosa sensación: la satisfacción de que ‘los nuestros’ han dado la victoria a aquellos que han dejado de ser de ‘los nuestros’. Me explico: El voto para el FSLN da tantos luchadores de Limay, Chinandega, Estelí, Jinotepe, de… que aplaudo, no se lo merecen, por su comportamiento, los máximos dirigentes del Frente.

Si tenemos la sensación que la mayoría de nuestros amigos, en Limay, han optado por Daniel Ortega…, por el FSLN, ¿cómo podemos reflexionar sobre las noticias que lo convierten en una especie de caudillo, autoritario y dominador?

Semanas antes de las elecciones la bancada del Frente votaba en la asamblea nacional, al lado de los liberales, la inclusión en el código penal de Nicaragua del delito de aborto en caso de peligro de la madre. Hacía 100 años que este delito no existía en Nicaragua. Ortega se acercaba a las posiciones del cardenal Obando. Por otro lado, el segundo en la lista de Ortega, es un banquero, de la contra y en casa del cual, expropiada durante la revolución, aún vive Daniel Ortega. Hace pocos días el presidente electo celebró su aniversario en una misa celebrada por el cardenal Obando. Toda la familia, su esposa y sus nueve hijos en primera fila… Hay fotos en la prensa del cardenal dando la comunión al ‘comandante’.

Estamos ante la última oportunidad para intentar una política de izquierdas en Nicaragua. Tendremos que ver hasta qué punto atan a Ortega los compromisos que haya adquirido con los liberales de Alemán y con la iglesia.

En la línea de respetar, en la práctica, el parecer de nuestros compañeros de allá, ya que en Limay celebran la victoria de Ortega… yo les mando, a pesar de mis reticencias intelectuales, mi felicitación”

En el número 14, del invierno de 2009, bajo el título ‘Temps d’incertesa’, firmado por Pep Castells, se puede leer: “Resulta dramático comprobar cómo van entrelazadas, a lo largo de la historia, la pobreza y determinadas situaciones políticas. Pero resulta muy difícil establecer cuál de las dos cuestiones resulta consecuencia de la otra.

Nicaragua sigue ocupando un triste lugar en el ranking de los países más pobres. Por otro lado, en un sondeo de hace poco, los ciudadanos reprueban tanto al gobierno de Daniel Ortega como el papel de la oposición.

El alineamiento de Ortega con Chávez y las relaciones comerciales ligadas a la compra de petróleo a Venezuela, la creación de organismos ‘populares’ en paralelo a las estructuras constitucionales, la reforma encubierta de la Constitución declarando <<inaplicable>> el artículo que prohíbe la reelección del presidente del gobierno… cuando, al mismo tiempo, se está llevando a cabo una política económica que cuenta con el beneplácito del FMI, la privatización de la multimillonaria ayuda venezolana (casi el 10% del PIB) que se gestiona fuera de los presupuestos de la República, el aumento de la actividad de los narcotraficantes centroamericanos en Nicaragua… crean en el ánimo de los que amamos a Nicaragua una cierta incertidumbre, una tristeza porque un análisis en frío, lejos de las calles y plazas nicas, ante una ciudadanía empobrecida, en un mundo tan desigual, nos resulta imposible. O, seguramente, somos incapaces de hacerla objetivamente. Nos duele Nicaragua.”

Y finalmente, en el Tipiscayan conmemorativo de los 20 años de hermanamiento, invierno de 2016/2017 publicamos un extenso texto, al alimón entre una compañera nica y Pep Castells sobre la “Situación política actual de Nicaragua”.

Ella en su texto defiende la campaña electoral, y su estrategia, del Frente, para las elecciones de noviembre de 2016. Califica la victoria de Daniel Ortega como la “segunda etapa de la Revolución a partir del año 2007”. Defiende la posición de Rosario Murillo en este proceso, que habría sido cuestionado o atacado desde “mensajes discriminatorios, de odio e irrespeto burdo hacia la mujer que Rosario representa”.

Yo escribía al respecto que “La posición que ha ocupado Rosa Murillo y la nueva que ha adquirido en las últimas elecciones invitan a los contrarios al Frente a una interpretación grotesca que les lleva a compararla con las dinastías familiares: monarquías en Europa y formas pseudodictatoriales en Latino América (Cuba con los Castro, la pretensión de los Kirchner en Argentina, Venezuela… (…) Ya en 2009, cuando hablamos aquí en L’Esquirol, yo tenía dudas sobre el papel de Rosa Murillo al frente de los CPC, no tanto porque no estuviera capacitada o formada para dirigirlos, como por la forma misma de institucionalizarlos. Entendía que se creaba, de hecho, un poder paralelo, real por su capacidad de control y gestión de recursos, al poder que, formalmente, debía residir en la sede de la Asamblea Nacional o, en su caso, en el gobierno.”

Como puede ver, más allá de nuestra voluntad de ayudar independientemente de credos y opciones políticas, a través del Hermanamiento, jamás fuimos, ni somos, tibios o huidizos con nuestras opiniones. Estos textos (parte de artículos publicados en nuestro boletín, Tipiscayan, dan explicación a nuestra forma de relacionarnos. No somos inmunes a los sentimientos y, hoy, la posible confrontación entre estos (proximidad emotiva con) y el resultado de nuestra propia evaluación de la situación política en Nicaragua, nos han sumergido en una real sensación de angustia y de ansiedad. Una profunda tristeza nos invade y necesitamos oír las voces de ustedes, de ¡todos! ustedes, para que podamos, al menos, pacificar nuestros corazones. Un abrazo muy fuerte. L’Esquirol, 8 de julio de 2018.

Allò que ha anat succeint a Nicaragua en aquests darrers anys crec que em permet qüestionar el color vermell d’aquests mapes i gràfics de la premsa d’avui: Detenció abans de les eleccions de Cristiana Chamorro; detenció d’altres tres possibles candidats; detenció del president de Banpro (el primer banc del país); detenció de Dora Maria Téllez, Victor Hugo Tinoco i Hugo Torres (companys en la guerrilla contra Somoza); detenció de molts estudiants i podríem seguir. Diu Sergio Ramírez que “Nicaragua és avui una dictadura atroç” (28 juny 2021). Gioconda Belli parla de “la destrucció del somni nicaragüenc”, a l’Ara el 8 de juliol de 2021.

Així doncs, quan llegim <<govern d’esquerres>> hem de considerar-ne la procedència, la intencionalitat (no fos cas que qui ho publica pretengui alinear-vos/nos amb aquella realitat i no pas amb aquesta identificació semàntica). Si determinat diari diu i magnifica que a Nicaragua hi ha un govern d’esquerres, potser està dient als seus lectors que vagin en compta amb l’esquerra. Per això, ja van sent hora que aquest instrument geomètric per a distingir comportaments polítics quedi a les golfes de les velles teories i, més enllà dels codis doctrinaris, identifiquem els nostres i els que no ho són per allò que fan i provoquen i no pas per la seva posició respecte d’un centre que, sempre, és reticent al canvi.

A casa nostra, en el discurs mediàtic hegemònic, el PSOE és un govern d’esquerres, com el govern de Catalunya i tant mateix encara avui s’està desnonant a ciutadans que viuen en pisos de la SAREB (una mena de banc brut, del que el govern espanyol, crec, és accionista majoritari, nascut o fruit de l’ajuda als bancs en la seva darrera gran crisi). Ja em direu, doncs, quin espai li queda a la dreta.

4 d’octubre de 2022

No sé si és per una mala formació, o perquè aquesta ja venia barrejada entre un marxisme moribund i un catolicisme abraonat, o per l’edat  que em trobo en una permanent dissociació de les meves funcions psíquiques i, sobretot, amb una absoluta incapacitat per a definir allò anomenat la realitat. Em temo, també, que hi té molt a veure el meu vici per la lectura.

Em resulta difícil configurar un entorn intel·lectual (que jo pugui aprehendre, que em resulti intel·ligible) d’allò que hauria de considerar, per poder viure sense aquella dissociació, la meva realitat. És a dir, no m’hi ajuda que componguin aquest marc, al mateix temps, la incomoditat i perill que em comporta el mal estat i abandó de la carretera de Tavertet, el trastorn mental per la lectura de Savater a El País, el fet que algú digui que la crisis de govern complica l’aprovació dels pressupostos, aquella lluita infantil en el tobogan dels impostos, la comprovació que tots els analistes polítics (alguns fins i tot amb fotografies personals) constatin l’existència de dues ànimes (interessos divergents immediats, pràctics i crematístics) en el sí de Junts i per acabar-ho d’adobar la frase de Salvador Cardús, que li atribueix la crisi de govern a Aragonés <<…per tapar la renúncia del Primer d’Octubre>>.

Cardús, entenc, dona per suposat que els lectors de l’Ara tenim tots un concepte (i encara més!, el mateix) d’allò que ell vol dir amb el Primer d’Octubre, més enllà del d’una data en el calendari, una fita històrica, mistificada i manipulada….

La carretera de Tavertet està ara aturada, sense cap explicació ni nota que ens digui fins quan. Cap administració en diu res, quan sí que van instal·lar uns immensos cartells publicitaris quan van començar. Al voral de la carretera hi ha material de l’obra (cons, llums fluorescents, separadors de carrils…) abandonats, mal col·locats, alguns en mal estat; és material públic, meu, nostre. Cada cop que ha plogut la sorra envaeix la calçada (que té nombrosos forats) de tal manera que hi podeu fer bici cross o jugar-vos-hi la vida amb el cotxe.

He llegit crítiques a Savater, que comparteixo en l’objecte de la crítica, que carreguen més a la seva edat que contra allò que representa la seva pròpia evolució.Com que venen per un article que <<blanqueja el feixisme>>  (expressió que un altra dia comentaré) potser caldria esmolar més bé les eines de la crítica i  recordar com malauradament <<grans>> intel·lectuals del segle passat van explicar i justificar i entendre els totalitarismes.

Podia entendre, i fins i tot ho trobaria lògic, que considerables desavinences en la redacció i formació d’uns pressupostos conduïssin a una crisi de govern. Ara bé, que la crisi produïda per veure qui dibuixa millor el timó del vaixell que anava a Itaca, tingui conseqüències sobre si aprovar o no un augment en la despesa sanitària, per exemple, em sembla un insult a tots els que portem més de mig any esperant una cita mèdica amb una especialista.

Quan a la baixada de pantalons… vull dir d’impostos.. no fotem riure. Res. Només una escena més de la tragèdia o farsa de la democràcia: quin és el millor personatge per a guanyar més vots.  Comèdia de democràcia, com la de 6.000 afiliats a Junts que, per sobre dels centenars de milers de votants en els darreres eleccions, decidiran si segueix, el partit, o no en el govern.

Com que tinc vida personal, i emotivitats privades, vist tot això, aquella esquizofrènia del començament podria esdevenir paranoia, així em justificaria aquesta tendència a viure amagat, lluny de les bambolines, vell rondinaire.. i sense gaire il·lusió o esperança en un món, ja el d’ells, millor.

12 de setembre de 2022

Carta als reis. Com convertir un monstre en un ideal.

Per naixement ha estat impedida de llibertat. És incapaç. En el nostre espai polític, irresponsable. Els seus gens ni tan sols van suposar la possibilitat de rebel·lió. Per això la van anar formant, la família i una cruel història, en el monstre que ara idolatren la premsa i els súbdits (els esclaus intel·lectuals dels corrents històrics, dels que accepten aquella expressió suïcida de que «és el què hi ha»).

Se suposa que la van instruir, educar, en els millors espais acadèmics (i militars i culinaris) tot i que ja eren conscients, i ella ho va aprendre a la perfecció, que mai hauria de fer-ne ús. Mai hauria de usar la suposada invitació o incitació al dubte a que ens hauria de portar el coneixement. Per a què?, si, incapacitada, estava destinada (i ara en fan lloança i mèrit) a no pensar mai pel seu compte (o, si fos el cas, no deixar-ho evident més enllà d’un canvi de barret). Aquests dies infinitat d’opinadors i d’historiadors han lloat en la difunta la seva absoluta neutralitat (no sé si es referien a la seva capacitat d’adaptació, com certs animals, a l’entorn de cada moment).

Mai va haver de buscar una feina que li garantís el pa a taula. Ni presentar-se a un concurs o oposició. Mai va saber què és un lloguer, o una hipoteca, o un sindicat o una condemna.. Sense ser-ne conscient mort ben rica perquè mai va necessitar res (ho tenia tot, menys llibertat o criteri), ni va haver de demanar res.

Era la cap d’un exercit que ocupava Irlanda, però quan va caldre va somriure als líders de l’IRA (que sembla que també oblidaven a qui estrenyien la mà). Beneïa les polítiques de la dama de ferro amb la mateixa patxoca que les de Tony Blair. Es passejà amb un tro sobre les espatlles d’uns negres i lluïa fotografia amb Nelson Mandela.

Diuen els papers que ha mort la reina. Quin dol acompanyar les despulles d’un ésser incapacitat per naixement!

Quina vergonya tanta premsa i televisió, hores i hores i pàgines i pàgines, oblidant tants desnonaments, tantes violacions de… tantes perversions,….

Parodiant a l’escriptora, quanta!, quanta misèria!.

14 d’agost de 2022

En molts pobles hi ha uns rètols afegits a les plaques que anomenen els carrers (en alguns casos també a l’entrada del poble) que m’anuncien que estic en un «municipi de la república catalana».

En un bon nombre de pobles, dels que he trepitjat darrerament, a l’entrada del poble hi ha un rètol (color lila), generalment sota el nom del municipi en qüestió, que assegura que el tal municipi o poble «no tolera les agressions masclistes».

En el primer cas algú d’aquell municipi ha decidit (suposo que amb la legitimitat que considera que li hauria donat el mandat de l’1 d’octubre) intitular repetidament, sota de cada indicació de carrer, el municipi com a part d’una república catalana. Estic segur que l’autor és conscient que està lluny de formar part d’aquesta república (benvinguda sigui!). I, no n’estic segur, que ha decidit tal intitulació a partir de la consulta a tots i cada un dels ciutadans del seu municipi.

En el segon cas, potser el mateix algú d’abans, ha decidit que el seu (el seu!) municipi, Sant Pau de Ribes, per exemple, està en contra i no tolera els abusos ni les agressions masclistes. No he pogut estar-me de pensar que, amb la mateixa justificació (sense cap legitimitat o representació democràtica, més enllà d’un acte, buit, de fe política) poden afegir-hi que Sant Pau de Ribes està contra la guerra de… (cadascú que hi posi el nom a voluntat) i contra la fam al món i contra l’explotació laboral i contra… o que no tolera… (podeu fer la llista al vostre gust).

Qui és que no tolera què? Quin polític o funcionari es considera capaç de representar la voluntat de tots i de cada un dels ciutadans del municipi? Els han consultat a tots i cada un? De tal manera que el rètol podria tenir el següent literal: «tots els ciutadans de Torelló, de Sant Pau de Ribes, no toleren…». Què passa quan en algun poble dels que anuncien que «no toleren» es produeix una agressió masclista? Haurem de deduir que l’agressió és d’un de fora?, que és «dels altres»?

Les preteses autoritats democràtiques han de vetllar per l’interès general de tots i cadascú dels ciutadans. Ara bé, resulta ridícul (d’un populisme esparverant, de portada de la premsa més groga) que aquestes autoritats es pronunciïn, amb aquells rètols, respecte d’actituds i comportaments estrictament individuals i personals i intransferibles i que no es poden agregar en un sentiment col·lectiu polític. Torelló o Sant Pau de Ribes no poden violar un jove ni poden agredir aquella noia veïna nostra. Torelló o Sant Pau de Ribes no són persones amb capacitat de tolerar o no, d’agredir o no.

Ja n’hi ha prou de pretendre dissoldre les voluntats individuals (amb la seva creativitat, amb la seva agressivitat, amb la seva bogeria) en conceptes unitaristes, políticament correctes que pretenen mostrar una imatge (irreal i falsa) d’unicitat moral i política. La tendència a crear hegemonies morals i polítiques que, per definició anorreen l’individu, es diguin de dretes o d’esquerres condueixen directament al totalitarisme.