2 de gener de 2022

Hom podria sentir-se fracassat quan ja sentís l’alè de la parca per no haver aconseguit millorar la herència per a aquells que responen com a fills. I, qui sap?, potser s’haguera pogut consolar una mica veient com anava reeixint, més enllà del seu món particular, una societat millor. Però, com s’han de sentir els vells, que havien somniat i lluitat per un món millor, quan ara constaten el fracàs absolut de la seva generació?

Miro alguns dels titulars dels articles que, dels darrers dies, vaig deixant podrir a la meva taula: La salut de la democràcia, Salvar l’estat del benestar, La nova dreta radical, El fantasma del feixisme, Les democràcies de l’odi. Corresponen a diferents mitjans, diaris i revistes. Sento en el nostre món polític i social el predomini de la falsedat, de la veritat reconstruïda, de la tergiversació, de la construcció (en funció sempre més per al relat que per a l’evidència) de biografies individuals i/o col·lectives que neixen més per obra de l’estupidesa de suposats o imaginaris enemics, que no pas de mèrits propis.

Llegeixo Toni Soler quan parla de «viure sense la CUP» (Ara, 2 de gener de 2022) i diu que això serà menys traumàtic per a Junts que per a ERC (que haurà d’aprendre a viure sota l’estigma de botifler) perquè «Per a Junt el trauma no és tan gran, perquè ells s’han fabricat la seva pròpia CUP: l’irreductible nucli de Waterloo i els estirabots de Valtònyc, el raper que «ha derrotat Espanya» i que té «una dignitat tan gran com el Kalàixnikov que porta tatuat al braç», en paraules de Vicent Partal».

Busco les lletres del raper i les lletres de l’altre raper, a la presó de Lleida, i m’agradaria esbrinar quina és la raó que no els agomboï la mateixa bandera. Com ja vaig escriure fa dies

Ens varem equivocar valorant

més els anys de presidi

que no pas els motius pels que hi anaren.

Ja érem a l’era de l’espectacle

i ens hi prestàrem inconscientment

afalagats pel martiri i el sofriment.

Ens havien educat extraordinàriament bé

des de l’escola nacional catòlica.

El món es feia amb sants, màrtirs i penediments.

Canvieu, si voleu seguir en l’espectacle, algun terme en algun dels versos. Però els versos seguiran essent només versos i, per a mi, sense més valor ni transcendència que la que els atorga la meva autoria. Allà, a fora, el món, que m’entristeix, és a les portes de l’infern. L’infern el manaran aquells que ara passegen, fatxendes, per les tribunes; però molts de nosaltres, si som honestos, haurem de contemplar-nos en el mirall dels nostres silencis.

En una columna sense bastida (58).

6 de desembre de 2021

Hi ha una munió d’amics meus, i de molts coneguts, que s’ha revoltat davant de la probabilitat que els governs (els estats en acte o els estats en potència) imposin la obligatorietat de la vacunació a la ciutadania.

Per arribar a casa meva, ja fa anys, haig de participar en una mena de joc de cucanya degut a unes obstruccions que l’ajuntament ha anat col·locant al carrer per, diuen, evitar que uns suposats incívics respectin un determinat comportament en la circulació. L’Ajuntament em cobra periòdicament una taxa que, crec, es justifica en la seva responsabilitat a mantenir els carrers prou i ben accessibles als vehicles dels vilatans. És a dir, uns suposats incívics han aconseguit que l’autoritat actuï exactament al revés d’allò que la definiria. Hi ha una imposició a tothom. Amb els mateixos raonaments s’han dedicat a col·locar una mena de monòlits (uns cilindres criminals) en les voreres per evitar, diuen, que uns incívics deixin els seus cotxes a la vorera. Si us feu grans o aneu amb criatures… seguireu jugant a la gimcana de l’estupidesa humana. Avui no entrarem en la moda de les rotondes. Una situació similar es reprodueix en la majoria d’ajuntaments de la comarca, els que més transito en vehicle. La uniformitat en l’estupidesa és alarmant.

La meva sorpresa segueix quan llegeixo un text a facebook d’un indignat per la facilitat, diu, que tenen les grans companyies – gestores de les xarxes – en entrar i en usar la nostra intimitat. Exactament, en el mateix sentit, quedo astorat en sentir tants veïns independentistes, apassionats votants el 21 de desembre (eleccions convocades, diuen, per un poder il·legítim i colonitzador) emprenyats amb els líders que van escollir per a quel els representessin en el camí a Ítaca. I han repetit vots i crítiques, des d’aleshores, any rere any i la independència segueix a l’horitzó.

Em temo que l’autoritat, el poder, s’alimenta de la confrontació íntima que individualment vivim entre allò que desitgem, somiem o considerem ideal i allò que ens facilita (sigui en els termes que vulgueu: comoditat econòmica immediata, prestigi social i reconeixement dels nostres heroismes, expectatives de futur…) la nostra vida davant de la possible amenaça que representa (o així ens hem anat acostumant a creure) l’altre, el sense sostre, el jove incívic que corre massa amb la seva moto, l’atabalat que aparca sobre l’acera, el moro o romanès que, segur!, no té papers… que sempre, sempre son els altres….. Aquesta por que ens va corcant, amics, també és la mateixa que justificarà (també en la seva crua realitat) la probable mesura contra la nostra intimitat mèdica o sanitària.

Ja fa temps que m’he adonat que no tinc res a mantenir en la intimitat, amagat. Assumeixo públicament tot allò que faig, sigui o no sigui legal en el sistema polític que, sempre, sempre, sigui quin sigui, serà un sistema que m’imposaran. Vaig perdre la meva privacitat el dia que vaig ser d’una família, d’un país, d’una nació, d’un estat…..

                      

15 de novembre de 2021                                 La CUP al laberint de… Junts…         

Una bona part de les previsions pressupostàries que presenta a aprovació el senyor Giró (Junts) depenen, crec, dels pressupostos espanyols. Que s’han d’aprovar per evitar la prorroga dels actuals i deixar passar això de la pluja de diners que venen de no se sap on. Potser de la UE. Així, doncs, semblaria que no hi ha explicació lògica (matemàtica) a l’esmena a la totalitat que Junts presenta als pressupostos a Madrid. Per tant, dedueixo que l’explicació d’aquesta fantasia està en considerar que Junts, també, utilitza el debat-o la seva negació- pressupostari més com una eina partidista que no pas un instrument suposadament útil per a intentar millorar la distribució de la riquesa… (I ara se m’escapa el riure…). M’ha semblat que a Madrid el paper de Junts davant aquesta representació que és això del debat parlamentari de pressupostos, és mostrar que és més radical que ERC. ERC serien els criats que només estan esperant portar un peix al cova –això ho coneixen bé els diputats de Junts- o recollir les engrunes….

Els pressupostos es converteixen, la seva discussió o enviar-los a la paperera, en una arma més en la lluita per l’hegemonia en el camp independentista. Però també, per a altres, ho és en el camp social. Com diu Toni Soler, “l’objectiu d’aquest capteniment no és la independència, sinó l’hegemonia dels republicans en el camp independentista”.

La CUP, a qui la història atorga un paper que, per hores o dies, representa la capacitat de collar a les majories –enviar a Mas a …- “pateix un cert vertigen de veure’s arrossegada per una dinàmica que no és la seva i, cosa que és pitjor: saber que si decideix abandonar el barco se la culparà d’obrir la porta a una etapa encara més autonomista de pactes amb el PSC i els comuns” (David Miró, a l’Ara). Condicionar la majoria, sense formar-ne part, exigeix cessions que són, de fet, renúncies a les promeses revolucionàries que la justificarien.

Recordo un altre cop la frase de Garcia Oliver dient que el pitjor del feixisme va ser l’antifeixisme, que els va fer renunciar a la revolució. La CUP està en una cruïlla política diabòlica. D’una banda, discutir o negociar uns pressupostos de la dreta confessa (“…Junts vol dir moltes coses diferents: l’embat democràtic de Puigdemont, el verbalisme unilateralista de Laura Borrás, barrejats amb la cultura del sí que encarna el vicepresident Puignerò-sí a l’aeroport, sí als Jocs Olímpics, aí a Hard Rock-. Que diu l’Antoni Soler) que van d’enemics íntims en el govern amb els que negocien els pressupostos de Madrid. El desgast el tenen assegurat els cupaires. També és cert que, un altre cop Soler, “aquest procés negociador, que ens oferirà l’inevitable sainet de les assemblees cupaires, serà una pedra de toc per als dos grans partits de l’independentisme, entestats en conquerir el centre del camp encara que sigui a colzaes, com va dir, amb el seu inconfusible deix valencià, la portaveu dels comuns, Jèssica Albiach, que, per cert, pot tenir un protagonisme inesperat si a la CUP s’imposa la línia dura”.

Sostenir un govern de Junts i ERC, i uns pressupostos de Junts… parlar d’enviar-los a refer… però dient que seguirem negociant… tombar-los  de veritat sense deixar de recolzar el govern… La màquina del poder, les institucions capitalistes que són l’Estat, tots els estats, trituren més o menys lentament tots el granets de sorra que s’hagin filtrat per culpa de la comèdia de les eleccions.

5 de novembre de 2021                                 … no.. jo no soc d’eixe món…         

Llegeixo a la premsa digital que l’enfrontament, entre enemics íntims, dels socis de govern a Catalunya s’ha produït perquè la senyora consellera d’exteriors, de Junts (?), hauria deixat anar que –referint-se a Glovo- “aquest és el model que volem”. Això ha provocat l’habitual guerra a les xarxes on s’han esplaiat alguns consellers d’ERC i altres militants del sobiranisme o l’independentisme.

I ara, a la pàgina 28 d’EL 9 Nou, llegeixo que “la inversió de PXI a la Vall del Ges és un exemple del que volem”, que el titular atribueix al conseller d’empresa i treball, d’ERC (?). Pel que entenc de la noticia, i crec que ja n’havia llegit alguna cosa en algun digital ahir, una empresa xinesa ha adquirit –el 100%- d’una empresa de Torelló. Segons la noticia, des de la Generalitat “…ajudem amb Acció, específicament en aquest projecte i amb tots, és captar inversió estrangera a Catalunya.”

Diu el conseller que es tracta “d’un exemple del que volem, des del punt de vista de la reindustrialització. És un molt bon exemple de reinversió i de continuïtat industrial i productiva a Catalunya”.

No puc evitar de preguntar-me si existeix una sobirania o una independència industrial, comercial, econòmica….. O, ben mirat, quina independència podrem tenir si el capital no és independent?  Potser a Catalunya ja no queda burgesia i la carrera només es fa des del món de la política i l’administració. Aquells que foren els grans industrials catalans, els propietaris burgesos, han desmerescut i només són funcionaris de les multinacionals.

De veritat, el mateix dia, dos consellers han parlat en aquests termes del model que volen?

(Publicat a El 9 Nou de l’1 de novembre de 2021)

A l’any 2014 per la venda de la casa familiar, heretada cinc anys abans, per un valor notablement inferior al que em va tocar declarar –i pagar els impostos corresponents- en el moment d’acceptació de l’herència, vaig haver de pagar a l’Ajuntament de Sant Pere de Torelló gairebé nou mil euros. (El 9 Nou de 23-12-2014). El senyor alcalde va coincidir amb mi que era una injustícia. Vaig presentar recurs, recursos, fins al dia d’avui que estic pendent que un Tribunal Contenciós Administratiu dicti data de vista oral, davant del darrer recurs presentat el mes de febrer d’enguany.

Aquest passat dimarts el TC ha anul·lat l’anomenat impost de plusvàlua municipal. La sentencia, la tercera en els darrers quatre anys, fonamentalment diu que el mètode de càlcul de l’impost és inconstitucional ja que allò que considera objectivament no es correspon amb la realitat.

El fet és que el càlcul de l’impost es va redactar a partir del supòsit –que ha esdevingut fals- que el valor dels terrenys sempre augmenten durant el període d’imposició: entre el moment de l’adquisició i el moment de la venda. Per tant, els ajuntaments no tenen en compte la realitat del valor resultant de la transmissió de la propietat. Sempre apliquen el càlcul independentment que la transmissió hagi resultat o no positiva. En el càlcul no es fan servir els valors de l’adquisició ni els valors de la transmissió posterior. Es fan servir valors objectius cadastrals.

La sentencia del TC – que no ha estat publicada encara en la seva totalitat- sembla que dictaminaria que no tindria efectes retroactius. Però també sembla, en opinió de diversos juristes, que això no hauria d’afectar a aquelles situacions, com la meva, que no són fermes. És a dir, que aquells que vam impugnar l’impost i encara no hem rebut resposta (resolució) en via administrativa o en els jutjats, no ens hauríem de veure afectats per la possible no retroactivitat de la sentencia.

La primera sentencia (2017) declarava inconstitucionals dos articles de la llei de l’impost perquè sotmetien a tributació situacions en les que no es donava increment del valor de l’immoble. La segona (2019) la declarava inconstitucional quan la quota resultés superior a l’increment patrimonial: que s’hagués de pagar per l’impost un import superior al benefici que s’obtenia en la venda.

Aquest impost és una de les fonts més importants d’ingressos pels ajuntaments. El Parlament, els diputats a Madrid, s’hauria d’haver preocupat en el seu moment de reformar, si és el cas, la norma. I els ajuntaments podien haver “desobeït” aquesta injustícia sense esperar les ordres de l’executiu de Madrid. Quan no es tracta de peles no fa tanta mandra!.

                 

29 d’octubre de 2021             

Quan l’entorn es converteix en l’infern és quan –Sartre- hom tem caure en el parany i considerar que l’infern son els altres. Com que des d’El Gènesis fins avui s’esforcen a que tot ens ho mirem des de la perspectiva de la confrontació emotiva –Caín i Abel- i religiosa, dediquem molta energia –cada dia més cara- a parlar, malament, de la monarquia. Més enllà de l’argument biològic, de la transmissió per la sang, que certament és inacceptable, es fan servir un seguit d’arguments força dèbils, sobretot en funció de qui els reivindica i els exposa.

He sentit a líders independentistes proposar-nos com a models democràtics de la societat a que hauríem d’arribar a països –petitons, com el nostre- que, ves per on, tots son monarquies parlamentàries. Mai he sentit els nostres pròcers del procés que qüestionessin el sistema democràtic de la monarquia britànica.

Molt sovint l’argument que es presenta com a més sòlid i substancial per a carregar-se la monarquia –la que ens han imposat- ve a raure en el cost que representa. Li he dit, fa poc, a un interlocutor, que a casa nostra hi ha alguns pròcers que acumulen fortunes que no han d’envejar res a la dels monarques. Per exemple, ara fa una estona a TV3 han dit que el Conseller d’Economia acumula més de set milions d’euros de patrimoni. També és cer que a aquest senyor se li ha sentit dir que tenia una sensibilitat d’esquerres.

Però, per no caure en una absurda guerra de números, de qui la té mes grossa, m’atreveixo a dir que per a molts miserables –pobres de solemnitat, immigrants sense papers, indocumentats per diverses raons, víctimes de deslocalitzacions empresarials, aturats permanents, prostitutes filles d’una societat masclista i malalta, rebels i boigs varis- els resulta, quan no aliè o indiferent el tema, els resulta més ofensiu, perquè és més proper, el sou de tants presidents, expresidents, diputats i exdiputats, alts càrrecs de les diputacions i empreses públiques, membres de consells d’administració d’empreses que havien estat públiques….

El cap de l’estat que substituirà als borbons no deurà pas viure a Entrevias ni al Raval. I en la nostra república, catalana, el cap de l’estat, el president de la república, no crec que visqui de lloguer a un barri de Badalona.

Tant com m’agradaria viure la fi de la monarquia, m’agradaria veure que tots aquells que s’atorguen la <<representació>> popular i en viuen, trobessin feina de caixeres i caixers a una supermercat, fessin d’infermeres i infermers als hospitals o conreessin el tros abandonat a tants pobles de Catalunya o si fos el cas escombressin els carrers que deixen tan bruts……..

Porto, lliurement, un text de Joan Garcia Oliver: L’antifeixisme fou la pitjor conseqüència del feixisme, perquè la unitat antifeixista amb partits burgesos suposava la renuncia a les conquestes revolucionaries de 1936, suposava la renuncia a la revolució.

Jo ho transformo dient que convertir la monarquia ( els reis, Espanya, el règim del 78…) en un plantejament d’unitat, on ens trobaríem idealment tots els ‘demòcrates’, des de la CUP fins a Junts (amb tot el ventall de benestants) suposa renunciar a la crítica al sistema capitalista que sustenta el règim del 78 i del que viuen (i defensen) molts antimonàrquics. Fa anys l’Assemblea de Catalunya lluïa la unitat de totes les forces democràtiques i quan a les primeres eleccions hauria guanyat, a Catalunya, l’esquerra (comunistes i socialistes) aquella unitat se’n va anar en orris i la dreta va governar durant més de vint anys i ara ja en fa uns quants que els seus hereus segueixen manant a la Generalitat. Si la monarquia ens entreté més del compte, demà no funcionarà l’interruptor del llum que alimenta a tants reietons.

10 d’octubre de 2021                                   

Quan va acceptar una nominació en les llistes (candidatura) electorals del seu partit per a les eleccions a diputades i diputats al Parlament de Catalunya ja sabia que el lloc (el principal) de treball (és un dir) era a la ciutat de Barcelona.

Quan va presentar-se a llistes per a obtenir una plaça (interina) de funcionari de la Generalitat ja sabia que el seu lloc de treball podria estar lluny de la seva residència (domicili) d’aquell moment. Si fos el cas que obtingués la plaça hauria d’escollir entre el cost del desplaçament diari o el cost del canvi de residència. De cap manera existia/existeix la possibilitat de reunir-se amb els seus iguals (en la condició de funcionari o interí) per a plantejar que la Generalitat, per exemple, es fes càrrec d’aquells costos o que, si no, els augmentessin el sou per aquell import i, només faltaria!, que la Generalitat, per exemple, n’assumís l’impost de renda a les persones físiques (IRPF).

Però en canvi, la molt diputada i els diputats sí que es reuneixen amb els seus i les seves còmplices (cometen junts, i s’encobreixen entre ells, el delicte d’apropiació indeguda –robatori en diu la gent del carrer-  almenys!, per cobrar-se desplaçaments. Fins i tot quan, ara per la pandèmia, no han anat al seu lloc principal de treball durant dies i dies, i, en un gest que vénen als seus súbdits de democràcia, com una generositat, parlen de renunciar – és ironia?- a aquelles dietes i transformar-les en un increment al seu sou. Però, si és el cas, que assumeixi,, a través d’això que diuen Parlament, el cost de l’impost de renda a les persones físiques (IRPF), corresponent, tots els catalans, siguin independentistes o siguin jubilats a mitja pensió.

Aquell o aquella funcionària o aspirant a ser-ho (digueu-li que a mi, jubilat com a funcionari de la Generalitat el 2016, encara em deuen les pagues extraordinàries de l’any 2014) avui ha llegit allò de posar-hi l’altra galta i passant fulles ha trobat els versicles que expliquen, ves a saber per què, que Crist emprenyat com unes estenalles va fotre fora del temple, a garrotades, a uns que els deien fariseus i mercaders i negociants i polítics. Jo li he donat a llegir un text d’un gran cristià, em sembla que es deia Francisco de Vitòria, on considera que hi ha o poden haver-hi situacions en què podria resultar moralment excusable el magnicidi.

Els amics de la CUP, que sembla que han donat la nota, almenys això! i és d’agrair, en el debat, s’hauran de plantejar -diu que tenen molts amics anarquistes- allò de si és possible –o no- carregar-se l’estat fent-ne part. Sartre, que no era ni de la CUP ni anarquista, ja va dir que no es por canviar la legalitat des de la legalitat.

3 d’octubre de 2021                                   Si no hi ha déu tot és possible.

On diu déu… poseu-li el nom que vulgueu. Em resistia a fer servir, per tornar a aquesta columna, tres retalls de diari que m’havien quedat entre els fulls del meu dietari. Em decideixo a enfangar-m’hi. Tots tres estan encapçalats amb al fotografia de la presidenta de l’ANC i també, tots tres, son del diari ARA. El tretze d’agost sembla que la presidenta avisa de mesos de caos si es vol la independència; i als dirigents independentistes que han d’estar disposats a córrer aquests risc i assumir una transició dificultosa.

El dia quinze la presidenta afirma que l’independentisme ho té més fàcil quan governa el PP perquè la seva actitud ajuda a cohesionar el moviment. I el dia 29 la presidenta recorda que la manifestació de l’onze de setembre servirà per exigir al Govern que culmini la independència. El dia onze efectivament va cridar. “President faci la independència!”.

Com si digues: Faci’ns un lloc. Sempre m’he preguntat per què l’ANC no es presenta a les eleccions.

Les meves lectures infantils, tolerades al sí de la meva família, eren les vides dels sants, especialment dels màrtirs. És cert que m’amagava al traster per a fullejar una enciclopèdia d’anatomia i fullejar revistes del cor d’una tieta. Però certament les vides, sobre tot les morts, dels sants van marcar-me considerablement. La fita –la santedat, el manteniment de la puresa i la virtut, la fermesa en l’afirmació de la pròpia fe- com a objectiu essencial i indiscutible mereixia i, semblava evident, comportava el sacrifici, el sofriment, la sang… les creus nombroses de Crist, sant Andreu, les mutilacions de santa Eulàlia, el foc a la pell de sant Llorenç… El camí al cel, a la glòria era el camí del sofriment que acabava en un esclat de llum davant d’un ull tancat en un triangle.

Més endavant, caigut ja d’aquell cavall desbocat de l’església, em vaig perdre en les vides –i el sofriment- dels innombrables sants i màrtirs de la democràcia, de la llibertat, de la pàtria quadribarrada –o no-, dels lluitadors obreristes- que em marcaven el camí a seguir per merèixer-me un lloc entre els herois. Els anys d’exili dels carrillos, federiques, tarradelles i els anys de presó dels pujol, dels carballo, dels edo, dels…tants i tants i tants..

No hi hauria cap perspectiva sense dolor? Hi havia uns escollits que feien mèrit del seu sofriment, de les seves penitències?

Tota la resta – els que no érem ni sants ni màrtirs, ni demòcrates, ni repressaliats ni víctimes- quedem esborrats de la narrativa de la nostra Història? No hi ha ningú capaç de convertir aquell anonimat en una teoria de l’existència?

Que cansat estic de déus, sants, màrtirs, herois i dirigents i líders!!!

26/7 d’agost de 2021                                                      Ai! Dels tebis.

Ai! Dels tebis!. Ai d’aquells que no…

Em sona com una amenaça religiosa, de qualsevol religió o doctrina, que em dirigeixen a mi perquè no he estat, des de fa molts anys, capaç d’identificar-me ni amb els bons ni amb els dolents. (Més aviat tinc una tendència a veure només dolents). Ja fa molts anys vaig guardar el meu darrer carnet d’identitat ideològica al costat de la partida de naixement, dels títols acadèmics, de les relíquies religioses… He esdevingut un cagadubtes permanent, un descregut sempre de tot: ja no crec ni en déus ni en guitarres elèctriques! Ells apadrinen les pàtries i elles els posen la música per enaltir les masses amorfes i dominades.

De jovenet, entusiasmat vaig llegir un llibret sobre Stalin. Me’l va passar, en el col·legi dels salesians de Mataró, un sacerdot, molt jove, basc. Ben mirat, em sembla que Stalin també va passar pel seminari. Quan servia, sense cap convicció (amb la mateixa no fe, indolència, que no em va portar, com a altres companys, a fugir o a fer-me insubmís) a una pàtria –em deien- vaig llegir ‘Revolucionarios sin revolución? D’André Thirion, tres volums. Ara estic acabant de llegir Ema Goldman com explica la seva desil·lusió amb la Rússia soviètica. També m’hi ha ajudat alguns marxistes/anarquistes dels anys trenta.

També he sigut escolanet i també vaig somniar en ser missioner per salvar el tercer món –aleshores el quart, aquí mateix, no resultava tan evident-. I també volia emular el Che, i vaig enyorar anar a Nicaragua amb el Galo, quan l’entrada dels sandinistes a Managua. I ja he anat a Nicaragua, després, i hi tinc amics als que estimo. I ara no els entenc, no entenc que no es revoltin contra el manaire de torn, però no tinc prou conviccions, ni de bon tros millors models, per a discutir-los aferrissadament. Tinc dubtes.

I aquí, entre els amics, també em gronxo en una angoixa intel·lectual permanent, incapaç d’entendre allò que és i saber trobar com arribar a allò que m’agradaria. I n’hi ha dels més propers … als que no soc capaç de seguir… que em confonen amb allò que fan, que em sembla que no s’avé amb allò que diuen que diuen que fan.

Ahir, al facebook, una amiga ha anat escrivint…

Frase muy recurrente entre los míos: Te vendes al capital trabajando “en una fábrica”

Primero y principal, es que cualquier cosa que hagas y recibas dinero a cambio es venderse al capital. Segundo, desafortunadamente, no me dejan abonar el alquiler ni las facturas dándole a cambio pelusa de gato. Tercero, siempre me viene a dar la brasa alguien que para vivir tiene un chollo que yo no tengo. Un piso heredado, o vive con la parienta o tiene una renta antigua o simplemente vive de okupa en un piso mejor que el mío.

Qué molestos son los que van de súper anarquista echándome tierra encima… pero desgraciadamente hay unos cuantos…

I he de dir que em temo que les revolucions, si triomfen, acaben en dictadures. I també… que tinc por que no arribi a viure pensant – tement- que només el cos és consistent i real; i per això perible i, sovint, sofrent. Quina descans… aquells que tenen fe i creuen en un déu, una pàtria i una revolució o una independència. M’hauran d’explicar com és el seu cel on s’evidencien les seves esperances.

Durant la legislatura 2015-2019 la senyora Núria Marin era l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat. I per això, legalment, l’Ajuntament –els impostos dels ciutadans- li abonava una retribució per la seva dedicació a dirigir o presidir el Consistori.

Per a la legislatura 2019-2023, una majoria de ciutadans (43,35% de vots) de l’Hospitalet li van tornar a atorgar la confiança per a seguir dirigint la gestió municipal. I ara, 2021 per exemple, ho fa sense que l’Ajuntament li hagi d’abonar cap retribució per a aquesta tasca. No cal perquè va escollir, triar, el sou que li atorga la Diputació de Barcelona com a presidenta d’aquesta corporació local. Retribució que li atorga, segons el Decret número 4272/21 de 30 d’abril, per la seva dedicació exclusiva. Retribució de 7.636,91 euros per catorze pagues.

Si segueix essent l’alcaldessa de l’Hospitalet, tenint aquella dedicació exclusiva, com pot fer la feina per la qual en la legislatura anterior l’Ajuntament li abonava un determinada quantitat? Entenc que li pagaven per una feina, considerable, que crec que deu exigir una dedicació de vint i quatre hores –el pressupost del seu Ajuntament és de 260 milions el 2021-; és a dir una dedicació exclusiva. En el món de la filosofia, o de la lògica, com es poden tenir dues dedicacions en exclusiva? Però, si és que algú fa la seva feina, ja que ella és a la Diputació, li han assignat a aquell el sou de l’alcaldessa ?

Si no trobo, i m’hi dedico, explicació a aquest entrellat hauré de concloure que això de la feina d’alcalde és relatiu, o purament protocol·lari. Hom pot exercir d’alcaldessa, amb la mateixa eficàcia, tenint o no dedicació exclusiva en una altre administració, que, ves per on, té un pressupost per a 2021 de més de 965 milions. També he pensat que algú del món liberal, del món empresarial, hauria de contractar a una dona tan capaç, tant eficaç, capaç de dirigir dues entitats que sumen un pressupost de més de 1.200 milions… O, si no, els ciutadans avergonyir-nos, comparant amb l’empresa privada –bancs per exemple- de com miserablement paguem a uns càrrecs públics que poden torejar amb la filosofia d’aquesta manera.

O pot ser que acabi concloent que els polítics professionals se’n foten sense cap vergonya dels seus propis electors. Certament ho fan des de la cobertura legal i constitucional!. A la senyora Núria l’escolliren, aquell 43,35%, per a presidir la gestió del seu municipi, la segona ciutat més poblada de Catalunya.

Aquesta història, amb les corresponents variants en l’import de les retribucions, en els càrrecs que no exerceixen –si estan a la Diputació amb dedicació exclusiva, no deuen pas tenir el do de la ubiqüitat- i en l’estima que obtinguin dels seues electors, es pot anar reproduint respecte de la resta de la llista de 27 polítics professionals –la retribució dels quals és superior als sis mil euros, amb l’excepció de la de l’alcalde de Sant Pere de Torelló que no hi arriba- que apareixen en l’esmentat Decret. Han triat el sou que els ofereix el seu partit, en conxorxa amb els altres partits, abans que la dedicació exclusiva al seu municipi que es retribueix, segurament, de manera considerablement inferior.

Això és mentir als ciutadans que els han votat, no hi ha més explicacions. Quan els voten no saben que el partit els oferirà, per aquells vots precisament, un càrrec i una retribució que no es correspon a la que han reivindicat en la campanya electoral. Però, per altra banda, és una mostra evident de com la <<llei>> pot ser, en si mateixa, injusta i fonamentar un model de corrupció que, de ben segur, té empara en la sagrada Constitució.

(Publicat a El 9 Nou del 6 d’agost de 2021)