17 de febrer de 2022

Ja fa uns quants dies, anys, quan vaig anar a posar gasolina al cotxe em van adoctrinar de tal manera que ja sempre més m’he servit jo. Vigilo de no embrutar-me les sabates, que no vessi combustible (que pago jo) i deixo ben guardada la mànega, al seu lloc.

Ni sé quan fa (hi vaig pensar quan vaig llegir que els cobradors de la llum, el 1919, es van declarar en vaga en solidaritat, en allò de La Canadenca) que la gestió del pagament de llum, aigua, gas, telèfon, assegurances, tributs municipals, multes… va a càrrec meu. I soc jo qui assumeixo, si és el cas, el cost d’una demora, d’un error, ….

El banc, abans la «caixa», ja fa molts anys que no m’envia cap document. Si el vull tenir en paper, l’haig de pagar jo i imprimir-lo en la meva impressora. Després em van dir que ingressar monedes comportava un temps de treball al seu empleat i que, per tant, o jo ho portava comptat o em cobraven la feina. Com si voleu un extracte gaire antic, com si voleu anar-hi segons a quines hores…. Tanmateix en els darrers anys s’han expulsat (molts a càrrec ara dels nostres impostos o de la caixa comuna de la seguretat social) a milers, molts milers, d’aquests empleats que em deien que no hi podien fer res quan jo no sabia pagar un impost en el caixer automàtic.

I a principis de 2018 (jo no recordo que fos una noticia extraordinària) la Diputació de Tarragona i CaixaBank van dir que instal·laven caixers automàtics a 12 municipis sense serveis bancaris. L’acord permetrà, digueren, el pagament de tributs (collons!, se m’ha escapat) i altres gestions financeres sense haver-se de desplaçar. (indicadordeeconomia.com).

I llegeixo a El Punt-Avui, un dia d’aquest mes, que la Diputació de Barcelona, i vaig veure també com ho deia a la televisió el senyor Arimany, instal·larà caixers automàtics en una seixantena de municipis i que això anirà en augment els propers anys. Ara bé, el senyor Arimany va deixar clar que «serà necessari que els municipis assumeixin una part del cost..». Els municipis vol dir els súbdits que hi viuen i els súbdits que viuen als voltants i tots els súbdits….

Estic per a convocar-vos (no pas a la meridiana, no) sinó a casa dels directius bancaris… per si els cal que algú els netegi el cagador. Podríem fer una bona acumulació de femta i qui sap si amb el gas que se’n desprèn podríem crear alguna mena d’energia… Votem, votem.. maleïts!!

8 de febrer de 2022

M’han assistit a urgències perquè he tingut un col·lapse mental intentant ordenar els darrers retalls de premsa d’aquests dies… en feia uns quants que no hi havia dedicat una estona. M’he refet. Es tractava d’ordenar el que segueix.

En l’àmbit la boral allò que acordin patronal i sindicats, 2, majoritaris no es pot traslladar automàticament, sense debat per part del poder legislatiu, al butlletí oficial de l’estat. Em sembla a mi que no hi tinc massa interès personal. Demà podrien posar-se d’acord els grans grangers/agricultors (aquells que no trepitgen el tros) amb els grans supermercats… O potser ja….

Els líders independentistes que criden a desobeir els tribunals, espanyols diuen, presideixen institucions que acudeixen a aquests tribunals. En alguns casos personant-se com acusació contra activistes (dels seus!) que van obeir i apreteu, apreteu … Mai he senti que cap membre dels partits independentistes cridés a desobeir lleis mercantils…

La presidenta del parlament mai hagués retirat l’escó a Quim Torra. Podem/os ha de derogar la reforma laboral del PP. Tanmateix ha hagut de conformar-se ratificant, com llei, el text que van firmar aquells senyors que controlen, des de CCOO, UGT i CEOE el món laboral espanyol. Podem/os modificarà el codi penal …

La Comissió parlamentària per investigar la pederàstia en l’església catòlica la presidirà un ex monjo. Va exercir més de deu anys i té una germana monja. Durant aquells anys va guardar els vots de castedat, pobresa i obediència. Trobo que els que l’han proposat no li volen gaire bé.

Llegeixo una pàgina (govern.cat, de la Generalitat) que sota l’epígraf Acció Exterior i Govern Obert diu que «el govern incorpora una formació obligatòria en integritat pública per a tots els alts càrrecs i personal directiu de la Generalitat». No copio tot el text, extens, explicatiu, que segueix perquè després de llegir que «aquesta nova formació és un pas important en el camí de treballar per la integritat d’un govern i d’un país», m’ha vingut gana i m’ha semblat que una bona amanida del meu hort serviria per a «demostrar un comportament exemplar en benefici de l’interès públic i la màxima transparència i traçabilitat en la presa de decisions públiques». En el meu cas no tan públiques.

I abans d’anar a sopar, no m’agafés un altre col·lapse, he rellegit uns versos meus

M’han semblat formigues,

aquelles de color vermell,

que piquen i la ferida cou.

Venien a milers

darrera meu, frontera enllà.

Mai havia esperat companyia

per a la travessa, la fugida,

i ara tota una cohort d’insectes fuig amb mi.

Fugirem del mateix?

24 de gener de 2022

En referència a les llicències per edat (quins noms que obté la misèria política!!) l’Antoni Puigverd, a La Vanguardia, m’ha semblat un dels crítics més encertats. Si més no, el seu article m’ha portat a una visió humana, vulgar, propera i sense matisos de pseudofilosofies de la misèria humana. Després de recordar-nos que un auxiliar d’infermeria cobra gairebé mil euros menys que un uixer del Parlament i que el director d’un servei mèdic cobra infinitament menys que un lletrat, diu que “abans d’accedir als càrrecs, la majoria de polítics no estaven acostumats a tenir personal al seu servei exclusiu. La gent rica, avesada als servents i col·laboradors des del bressol, manté una distància clara amb els seus ajudants. Quan les classes mitjanes i populars accedeixen al poder i, en funció del càrrec, es veuen envoltats de servidors, tendeixen, inconscientment, a fer-se perdonar el rang premiant generosament el servei que reben. (…) El que mana té la impressió que el diner públic és seu. Cosa que els sindicats de les institucions afavoreixen amb entusiasme.”.

I m’han vingut a la memòria Novecento i també El Gatoprado i, sobretot, Queimada; el cinema que em semblava prou crític amb el pensament hegemònic del moment. Perquè el poder corromp i el poder absolut (que sembla ser el que s’està assentant a les nostres institucions) corromp absolutament. Per això hi ha qui creu que, Sartre, des de la legalitat no es pot destruir aquesta legalitat, que apodera als professionals de la política.

En l’entrevista a La Vanguardia del diumenge passat, Jordi Sánchez diu que (parlant dels pressupostos de la Generalitat) “el nostre soci de legislatura no son els comuns perquè no és el projecte econòmic i social de Junts. I encara menys el projecte nacional”. I més endavant, sense que les contradiccions en els termes li facin pujar, suposo, els colors a la cara, diu que “amb la CUP tenim coincidències en el marc nacional i desavinences en el model econòmic”. Ha quedat clar: no li agraden els comuns i li van més bé, nacional, els cupaires. No ha quedat clar què d’allò econòmic i social l’acosta més a uns que als altres. Al cap i a la fí, ell també viu d’aquest aquelarre.

Un cop més una mostra gairebé insultant de com es parla d’allò que es parla i mai es parla d’allò que passa, d’allò que cou a tants i tants. La torre d’ivori en la que viuen els professionals de la política els allunya tant del món que uns pressupostos no tenen un contingut sobre el que explicar-se, sino que son el ring de discussió per resoldre les quotes de poder en unes properes eleccions. No importa tant què dels pressupostos com amb qui. I nosaltres, mentrestant, anar-hi anant.

Pel que fa a les explicacions dels presidents i presidentes del Parlament al robatori legal que han permès i firmat mensualment, la majoria han fet una demostració del seu coneixement de la política fins a nivells estratosfèrics. Des d’un honorable que parla de la situació de 2008 fins a la honorable que es vanta de ser la protagonista de l’esmena. No m’agradaria que els de casa haguessin de fotografiar-se mai amb ses senyories molt honorables.

7 de gener de 2022

«És la dificultat per trencar tabús i per dir les coses pel seu nom, que evidenciaria que són molts els reis que van nus, la que alimenta un escenari considerablement entortolligat, en el qual canvien les jerarquies i no sempre la imatge visible es correspon amb el poder real de cadascú» (Ramoneda, Josep a l’Ara del 5 de gener).

«Y he aquí que en el seno de esas cámaras o asambleas de los escogidos, se aplica de nuevo la ley radical del número y por mayoría se decreta leyes a fin de gobernar sabiamente los intereses públicos y privados, que a tanto alcanza la omnisciencia de los legisladores. De este modo un puñado de ciudadanos medianamente cultos, vulgarotes las más de las veces, alcanza la gracia de la suprema sabiduría. Higiene, medicina, jurisprudencia, sociología, matemáticas, todo lo poseen, porque el espíritu santo de las mayorías se cierne constantemente sobre sus cabezas. Tal es la teoría en toda su desnudez.

Tiénese por temerario discutirla, por locura negarla. La imbecilidad argumenta injuriando” ( Mella, Ricardo, La ley del número. Contra el parlamento burgués).

Per evitar que em titllin de demagog haig de deixar de dir obvietats?

Els que reclamen, legítimament, la construcció o constitució d’un estat per al seu país (ara Catalunya), no han de considerar igual de legítim el meu anhel de fugir de qualsevol estat? Sense que em tornin a dir que l’equidistància… que entre l’oprimit i l’opressor o bé trio blanc o negre o ja han decidit que he triat opressor.

Em costa entendre que ERC segueixi publicitant (no sé si realment ho pensen o creuen) el seu acord amb la CUP, com si fes un gran esforç per no distanciar-se’n (en les fotografies interessades). Però encara em costa més entendre que els amics de la CUP (anticapitalistes!) puguin considerar acords amb els partits liberals que dominen els parlaments.

Porto anys (tothom té els seus vicis o les seves manies), analitzant, considerant, revisant els plantejaments polítics i socials que omplen, majoritàriament, el món acadèmic i, més espectacularment, el mediàtic. He esmerçat hores i hores parant taules per tal que tothom (les excepcions van en la meva integritat moral i tenen a veure amb l’ou de la serp) i públicament expressin allò que els empeny a defensar un estat o un altre, la reforma o la renovació d’aquest o d’aquell…

Però no aconsegueixo deixar de preguntar-me com és que cap d’ells (els seus corrents de pensament o els seus corrents polítics) paren taules similars en que hi convidin (participin) els corrents que abominen de qualsevol estat.

Tinc l’agre sensació que, massa sovint, uns i altres (i no excloc els dits anarquistes) mai van més enllà de taules de debat que no surten de l’entorn del propi mèlic. I, encara em fa més por, molts ciutadans no van a altres reunions o debats que a aquells en què el melic sempre és el propi.

2 de gener de 2022

Hom podria sentir-se fracassat quan ja sentís l’alè de la parca per no haver aconseguit millorar la herència per a aquells que responen com a fills. I, qui sap?, potser s’haguera pogut consolar una mica veient com anava reeixint, més enllà del seu món particular, una societat millor. Però, com s’han de sentir els vells, que havien somniat i lluitat per un món millor, quan ara constaten el fracàs absolut de la seva generació?

Miro alguns dels titulars dels articles que, dels darrers dies, vaig deixant podrir a la meva taula: La salut de la democràcia, Salvar l’estat del benestar, La nova dreta radical, El fantasma del feixisme, Les democràcies de l’odi. Corresponen a diferents mitjans, diaris i revistes. Sento en el nostre món polític i social el predomini de la falsedat, de la veritat reconstruïda, de la tergiversació, de la construcció (en funció sempre més per al relat que per a l’evidència) de biografies individuals i/o col·lectives que neixen més per obra de l’estupidesa de suposats o imaginaris enemics, que no pas de mèrits propis.

Llegeixo Toni Soler quan parla de «viure sense la CUP» (Ara, 2 de gener de 2022) i diu que això serà menys traumàtic per a Junts que per a ERC (que haurà d’aprendre a viure sota l’estigma de botifler) perquè «Per a Junt el trauma no és tan gran, perquè ells s’han fabricat la seva pròpia CUP: l’irreductible nucli de Waterloo i els estirabots de Valtònyc, el raper que «ha derrotat Espanya» i que té «una dignitat tan gran com el Kalàixnikov que porta tatuat al braç», en paraules de Vicent Partal».

Busco les lletres del raper i les lletres de l’altre raper, a la presó de Lleida, i m’agradaria esbrinar quina és la raó que no els agomboï la mateixa bandera. Com ja vaig escriure fa dies

Ens varem equivocar valorant

més els anys de presidi

que no pas els motius pels que hi anaren.

Ja érem a l’era de l’espectacle

i ens hi prestàrem inconscientment

afalagats pel martiri i el sofriment.

Ens havien educat extraordinàriament bé

des de l’escola nacional catòlica.

El món es feia amb sants, màrtirs i penediments.

Canvieu, si voleu seguir en l’espectacle, algun terme en algun dels versos. Però els versos seguiran essent només versos i, per a mi, sense més valor ni transcendència que la que els atorga la meva autoria. Allà, a fora, el món, que m’entristeix, és a les portes de l’infern. L’infern el manaran aquells que ara passegen, fatxendes, per les tribunes; però molts de nosaltres, si som honestos, haurem de contemplar-nos en el mirall dels nostres silencis.

En una columna sense bastida (58).

6 de desembre de 2021

Hi ha una munió d’amics meus, i de molts coneguts, que s’ha revoltat davant de la probabilitat que els governs (els estats en acte o els estats en potència) imposin la obligatorietat de la vacunació a la ciutadania.

Per arribar a casa meva, ja fa anys, haig de participar en una mena de joc de cucanya degut a unes obstruccions que l’ajuntament ha anat col·locant al carrer per, diuen, evitar que uns suposats incívics respectin un determinat comportament en la circulació. L’Ajuntament em cobra periòdicament una taxa que, crec, es justifica en la seva responsabilitat a mantenir els carrers prou i ben accessibles als vehicles dels vilatans. És a dir, uns suposats incívics han aconseguit que l’autoritat actuï exactament al revés d’allò que la definiria. Hi ha una imposició a tothom. Amb els mateixos raonaments s’han dedicat a col·locar una mena de monòlits (uns cilindres criminals) en les voreres per evitar, diuen, que uns incívics deixin els seus cotxes a la vorera. Si us feu grans o aneu amb criatures… seguireu jugant a la gimcana de l’estupidesa humana. Avui no entrarem en la moda de les rotondes. Una situació similar es reprodueix en la majoria d’ajuntaments de la comarca, els que més transito en vehicle. La uniformitat en l’estupidesa és alarmant.

La meva sorpresa segueix quan llegeixo un text a facebook d’un indignat per la facilitat, diu, que tenen les grans companyies – gestores de les xarxes – en entrar i en usar la nostra intimitat. Exactament, en el mateix sentit, quedo astorat en sentir tants veïns independentistes, apassionats votants el 21 de desembre (eleccions convocades, diuen, per un poder il·legítim i colonitzador) emprenyats amb els líders que van escollir per a quel els representessin en el camí a Ítaca. I han repetit vots i crítiques, des d’aleshores, any rere any i la independència segueix a l’horitzó.

Em temo que l’autoritat, el poder, s’alimenta de la confrontació íntima que individualment vivim entre allò que desitgem, somiem o considerem ideal i allò que ens facilita (sigui en els termes que vulgueu: comoditat econòmica immediata, prestigi social i reconeixement dels nostres heroismes, expectatives de futur…) la nostra vida davant de la possible amenaça que representa (o així ens hem anat acostumant a creure) l’altre, el sense sostre, el jove incívic que corre massa amb la seva moto, l’atabalat que aparca sobre l’acera, el moro o romanès que, segur!, no té papers… que sempre, sempre son els altres….. Aquesta por que ens va corcant, amics, també és la mateixa que justificarà (també en la seva crua realitat) la probable mesura contra la nostra intimitat mèdica o sanitària.

Ja fa temps que m’he adonat que no tinc res a mantenir en la intimitat, amagat. Assumeixo públicament tot allò que faig, sigui o no sigui legal en el sistema polític que, sempre, sempre, sigui quin sigui, serà un sistema que m’imposaran. Vaig perdre la meva privacitat el dia que vaig ser d’una família, d’un país, d’una nació, d’un estat…..

                      

15 de novembre de 2021                                 La CUP al laberint de… Junts…         

Una bona part de les previsions pressupostàries que presenta a aprovació el senyor Giró (Junts) depenen, crec, dels pressupostos espanyols. Que s’han d’aprovar per evitar la prorroga dels actuals i deixar passar això de la pluja de diners que venen de no se sap on. Potser de la UE. Així, doncs, semblaria que no hi ha explicació lògica (matemàtica) a l’esmena a la totalitat que Junts presenta als pressupostos a Madrid. Per tant, dedueixo que l’explicació d’aquesta fantasia està en considerar que Junts, també, utilitza el debat-o la seva negació- pressupostari més com una eina partidista que no pas un instrument suposadament útil per a intentar millorar la distribució de la riquesa… (I ara se m’escapa el riure…). M’ha semblat que a Madrid el paper de Junts davant aquesta representació que és això del debat parlamentari de pressupostos, és mostrar que és més radical que ERC. ERC serien els criats que només estan esperant portar un peix al cova –això ho coneixen bé els diputats de Junts- o recollir les engrunes….

Els pressupostos es converteixen, la seva discussió o enviar-los a la paperera, en una arma més en la lluita per l’hegemonia en el camp independentista. Però també, per a altres, ho és en el camp social. Com diu Toni Soler, “l’objectiu d’aquest capteniment no és la independència, sinó l’hegemonia dels republicans en el camp independentista”.

La CUP, a qui la història atorga un paper que, per hores o dies, representa la capacitat de collar a les majories –enviar a Mas a …- “pateix un cert vertigen de veure’s arrossegada per una dinàmica que no és la seva i, cosa que és pitjor: saber que si decideix abandonar el barco se la culparà d’obrir la porta a una etapa encara més autonomista de pactes amb el PSC i els comuns” (David Miró, a l’Ara). Condicionar la majoria, sense formar-ne part, exigeix cessions que són, de fet, renúncies a les promeses revolucionàries que la justificarien.

Recordo un altre cop la frase de Garcia Oliver dient que el pitjor del feixisme va ser l’antifeixisme, que els va fer renunciar a la revolució. La CUP està en una cruïlla política diabòlica. D’una banda, discutir o negociar uns pressupostos de la dreta confessa (“…Junts vol dir moltes coses diferents: l’embat democràtic de Puigdemont, el verbalisme unilateralista de Laura Borrás, barrejats amb la cultura del sí que encarna el vicepresident Puignerò-sí a l’aeroport, sí als Jocs Olímpics, aí a Hard Rock-. Que diu l’Antoni Soler) que van d’enemics íntims en el govern amb els que negocien els pressupostos de Madrid. El desgast el tenen assegurat els cupaires. També és cert que, un altre cop Soler, “aquest procés negociador, que ens oferirà l’inevitable sainet de les assemblees cupaires, serà una pedra de toc per als dos grans partits de l’independentisme, entestats en conquerir el centre del camp encara que sigui a colzaes, com va dir, amb el seu inconfusible deix valencià, la portaveu dels comuns, Jèssica Albiach, que, per cert, pot tenir un protagonisme inesperat si a la CUP s’imposa la línia dura”.

Sostenir un govern de Junts i ERC, i uns pressupostos de Junts… parlar d’enviar-los a refer… però dient que seguirem negociant… tombar-los  de veritat sense deixar de recolzar el govern… La màquina del poder, les institucions capitalistes que són l’Estat, tots els estats, trituren més o menys lentament tots el granets de sorra que s’hagin filtrat per culpa de la comèdia de les eleccions.

5 de novembre de 2021                                 … no.. jo no soc d’eixe món…         

Llegeixo a la premsa digital que l’enfrontament, entre enemics íntims, dels socis de govern a Catalunya s’ha produït perquè la senyora consellera d’exteriors, de Junts (?), hauria deixat anar que –referint-se a Glovo- “aquest és el model que volem”. Això ha provocat l’habitual guerra a les xarxes on s’han esplaiat alguns consellers d’ERC i altres militants del sobiranisme o l’independentisme.

I ara, a la pàgina 28 d’EL 9 Nou, llegeixo que “la inversió de PXI a la Vall del Ges és un exemple del que volem”, que el titular atribueix al conseller d’empresa i treball, d’ERC (?). Pel que entenc de la noticia, i crec que ja n’havia llegit alguna cosa en algun digital ahir, una empresa xinesa ha adquirit –el 100%- d’una empresa de Torelló. Segons la noticia, des de la Generalitat “…ajudem amb Acció, específicament en aquest projecte i amb tots, és captar inversió estrangera a Catalunya.”

Diu el conseller que es tracta “d’un exemple del que volem, des del punt de vista de la reindustrialització. És un molt bon exemple de reinversió i de continuïtat industrial i productiva a Catalunya”.

No puc evitar de preguntar-me si existeix una sobirania o una independència industrial, comercial, econòmica….. O, ben mirat, quina independència podrem tenir si el capital no és independent?  Potser a Catalunya ja no queda burgesia i la carrera només es fa des del món de la política i l’administració. Aquells que foren els grans industrials catalans, els propietaris burgesos, han desmerescut i només són funcionaris de les multinacionals.

De veritat, el mateix dia, dos consellers han parlat en aquests termes del model que volen?

(Publicat a El 9 Nou de l’1 de novembre de 2021)

A l’any 2014 per la venda de la casa familiar, heretada cinc anys abans, per un valor notablement inferior al que em va tocar declarar –i pagar els impostos corresponents- en el moment d’acceptació de l’herència, vaig haver de pagar a l’Ajuntament de Sant Pere de Torelló gairebé nou mil euros. (El 9 Nou de 23-12-2014). El senyor alcalde va coincidir amb mi que era una injustícia. Vaig presentar recurs, recursos, fins al dia d’avui que estic pendent que un Tribunal Contenciós Administratiu dicti data de vista oral, davant del darrer recurs presentat el mes de febrer d’enguany.

Aquest passat dimarts el TC ha anul·lat l’anomenat impost de plusvàlua municipal. La sentencia, la tercera en els darrers quatre anys, fonamentalment diu que el mètode de càlcul de l’impost és inconstitucional ja que allò que considera objectivament no es correspon amb la realitat.

El fet és que el càlcul de l’impost es va redactar a partir del supòsit –que ha esdevingut fals- que el valor dels terrenys sempre augmenten durant el període d’imposició: entre el moment de l’adquisició i el moment de la venda. Per tant, els ajuntaments no tenen en compte la realitat del valor resultant de la transmissió de la propietat. Sempre apliquen el càlcul independentment que la transmissió hagi resultat o no positiva. En el càlcul no es fan servir els valors de l’adquisició ni els valors de la transmissió posterior. Es fan servir valors objectius cadastrals.

La sentencia del TC – que no ha estat publicada encara en la seva totalitat- sembla que dictaminaria que no tindria efectes retroactius. Però també sembla, en opinió de diversos juristes, que això no hauria d’afectar a aquelles situacions, com la meva, que no són fermes. És a dir, que aquells que vam impugnar l’impost i encara no hem rebut resposta (resolució) en via administrativa o en els jutjats, no ens hauríem de veure afectats per la possible no retroactivitat de la sentencia.

La primera sentencia (2017) declarava inconstitucionals dos articles de la llei de l’impost perquè sotmetien a tributació situacions en les que no es donava increment del valor de l’immoble. La segona (2019) la declarava inconstitucional quan la quota resultés superior a l’increment patrimonial: que s’hagués de pagar per l’impost un import superior al benefici que s’obtenia en la venda.

Aquest impost és una de les fonts més importants d’ingressos pels ajuntaments. El Parlament, els diputats a Madrid, s’hauria d’haver preocupat en el seu moment de reformar, si és el cas, la norma. I els ajuntaments podien haver “desobeït” aquesta injustícia sense esperar les ordres de l’executiu de Madrid. Quan no es tracta de peles no fa tanta mandra!.

                 

29 d’octubre de 2021             

Quan l’entorn es converteix en l’infern és quan –Sartre- hom tem caure en el parany i considerar que l’infern son els altres. Com que des d’El Gènesis fins avui s’esforcen a que tot ens ho mirem des de la perspectiva de la confrontació emotiva –Caín i Abel- i religiosa, dediquem molta energia –cada dia més cara- a parlar, malament, de la monarquia. Més enllà de l’argument biològic, de la transmissió per la sang, que certament és inacceptable, es fan servir un seguit d’arguments força dèbils, sobretot en funció de qui els reivindica i els exposa.

He sentit a líders independentistes proposar-nos com a models democràtics de la societat a que hauríem d’arribar a països –petitons, com el nostre- que, ves per on, tots son monarquies parlamentàries. Mai he sentit els nostres pròcers del procés que qüestionessin el sistema democràtic de la monarquia britànica.

Molt sovint l’argument que es presenta com a més sòlid i substancial per a carregar-se la monarquia –la que ens han imposat- ve a raure en el cost que representa. Li he dit, fa poc, a un interlocutor, que a casa nostra hi ha alguns pròcers que acumulen fortunes que no han d’envejar res a la dels monarques. Per exemple, ara fa una estona a TV3 han dit que el Conseller d’Economia acumula més de set milions d’euros de patrimoni. També és cer que a aquest senyor se li ha sentit dir que tenia una sensibilitat d’esquerres.

Però, per no caure en una absurda guerra de números, de qui la té mes grossa, m’atreveixo a dir que per a molts miserables –pobres de solemnitat, immigrants sense papers, indocumentats per diverses raons, víctimes de deslocalitzacions empresarials, aturats permanents, prostitutes filles d’una societat masclista i malalta, rebels i boigs varis- els resulta, quan no aliè o indiferent el tema, els resulta més ofensiu, perquè és més proper, el sou de tants presidents, expresidents, diputats i exdiputats, alts càrrecs de les diputacions i empreses públiques, membres de consells d’administració d’empreses que havien estat públiques….

El cap de l’estat que substituirà als borbons no deurà pas viure a Entrevias ni al Raval. I en la nostra república, catalana, el cap de l’estat, el president de la república, no crec que visqui de lloguer a un barri de Badalona.

Tant com m’agradaria viure la fi de la monarquia, m’agradaria veure que tots aquells que s’atorguen la <<representació>> popular i en viuen, trobessin feina de caixeres i caixers a una supermercat, fessin d’infermeres i infermers als hospitals o conreessin el tros abandonat a tants pobles de Catalunya o si fos el cas escombressin els carrers que deixen tan bruts……..

Porto, lliurement, un text de Joan Garcia Oliver: L’antifeixisme fou la pitjor conseqüència del feixisme, perquè la unitat antifeixista amb partits burgesos suposava la renuncia a les conquestes revolucionaries de 1936, suposava la renuncia a la revolució.

Jo ho transformo dient que convertir la monarquia ( els reis, Espanya, el règim del 78…) en un plantejament d’unitat, on ens trobaríem idealment tots els ‘demòcrates’, des de la CUP fins a Junts (amb tot el ventall de benestants) suposa renunciar a la crítica al sistema capitalista que sustenta el règim del 78 i del que viuen (i defensen) molts antimonàrquics. Fa anys l’Assemblea de Catalunya lluïa la unitat de totes les forces democràtiques i quan a les primeres eleccions hauria guanyat, a Catalunya, l’esquerra (comunistes i socialistes) aquella unitat se’n va anar en orris i la dreta va governar durant més de vint anys i ara ja en fa uns quants que els seus hereus segueixen manant a la Generalitat. Si la monarquia ens entreté més del compte, demà no funcionarà l’interruptor del llum que alimenta a tants reietons.