4 d’octubre de 2023
Els efectes de la tardor en el meu insomni.
Les pàgines centrals dels diaris (acostumo a repassar-ne un editat a Madrid i un editat a Barcelona, un en castellà i l’altre en català) han mutat considerablement els darrers mesos. Especialment des de les darreres eleccions municipals i, en algunes zones d’Espanya, autonòmiques. Han desaparegut els actors socials i les seves cuites (l’atur, l’increment del cost de la vida, els lloguers i l’ocupació….) que només hi pareixen quan estan en boca d’algun dels polítics (professionals) que estan intentant d’assolir majories suficients per a manar (uns en un territori més gran, altres en un territori més petit). I ara, els darrers dies, encara han mutat més, convertint-se en tema únic, sobre el que tot gira, l’anomenada situació de força de l’independentisme català.
ERC en la seva lluita amb Junts es troba en un atzucac que l’ofega: allò que més temen els republicans és una tornada de Puigdemont que recordi les tornades de Tarradellas, de Macià, de Companys… Si Puigdemont arriba a l’aeroport de Barcelona, ja soc aquí, ja tindrà guanyada la primera contesa electoral catalana. La nostra addicció als màrtirs i als sants…. Però igualment ha de mostrar-se contundent davant del PSOE, més que no pas els convergents (Junts, vull dir), i demanar la lluna. Hi ha en joc la carrera professional d’un munt de republicans, (d’esquerres!), si hi ha eleccions a Catalunya perquè Waterloo okuparà la casa dels canonges.
Junts també juga en aquesta lliga. El combat pel govern de la Generalitat és de sang i fetge, només cal llegir les declaracions dels més fidels al president del consell per la república (catalana). D’altra banda, Puigdemont només, i només potser, pot tornar a fer política a Catalunya si no hi ha eleccions a Espanya. I, encara, amb la por d’haver d’esperar les revisions a una probable llei d’amnistia per part d’un munt de tribunals. Una llei pot ser portada al Tribunal Constitucional per qualsevol dels jutjats o tribunals ordinaris que tinguin en tràmit causes que en resultin afectades, presentant una qüestió d’inconstitucionalitat.
I uns i altres es troben pressionats (quan no directament menystinguts o insultats per traïdors i botiflers i venuts i…) al carrer (la Feliu, la Ponsatí, alguns CDR’s, els antiComin..) de tal manera que han d’esmerçar una bona part de la seva dedicació política a l’estudi de la filologia i la metafísica. Només cal llegir la declaració del Parlament de fa uns dies («…el Parlament es pronuncia a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur Govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum»). Tot un exercici digne d’anàlisis en unes oposicions a catedràtic d’ontologia metafísica (si existeix) que ha de satisfer, esperen, a uns i altres, fidels, conversos i renegats.
El PSOE ( i Sumar) també juguen, i també saben que en unes possibles eleccions milers i milers de càrrecs se’n van en orris i haurien de començar un llarg camí en el desert, el PSOE. I intentar de sobreviure, Sumar, en l’inevitable confrontació que es produiria en el seu sí. Ja poden també estudiar filologia (i aquests en dues llengües) tot l’equip negociador per intentar redactar un text suficientment clar perquè serveixi per a tothom, estiguin o no a favor d’allò que se suposa que s’hi voldria dir. Que en Puigdemont, i com a torna uns quants més, pot tornar net i polit i així en Pedro i la Yolanda poden tornar a formar un govern progressista (amb els vots de Junts i de PNB!!). Perquè el què hauria de dir (que tot és per a aconseguir una investidura) no té encaix en el llenguatge jurídic que hagi de convalidar el TC.
I el PP, a qui VOX té presa la mida ja, haurà de tornar a les campanyes de recollida de firmes mirant d’evitar que els seus socis no l’arrastrin als carrers a fer «lloriquear» (Abascal dixit) als traïdors de la seva pàtria.
Queda, doncs, evident que aquesta lliga es juga entre elits i que el personal, com a la lliga BBVA, s’ho ha de mirar per televisió i, si és el cas, anar al camp (al carrer) de tant en tant. quan calgui pressionar els àrbitres (els nostres i els seus i els de més enllà). Rodalies no s’arregla perquè l’oli va car. En diuen democràcia.
el bloc d'en pep castells 