En una columna sense bastida (100)
14 d’abril de 2024
Llegeixo en diversos mitjans periodístics que l’ANC amenaça la seva territorial de Sabadell per haver convidat a Aliança Catalana a un taula rodona de cara a les properes eleccions del 12 de maig, juntament amb la resta de partits polítics (la noticia, certament, no especifica si també amb VOX).
Si no tinc cap dificultat en entendre que, qualsevol organització o, pel cas, partit polític es negui a pactar o ni tan sols a negociar amb altres organitzacions i partits, em costa entendre que en la perspectiva d’oferir al públic o al conjunt de seguidors propis un debat sobre possibles i diferents visions sobre la organització social, existeixin vetos absoluts.
Vull explicar un parell d’anècdotes viscudes personalment. Estant secretari d’organització de la federació local de sindicats de la CNT de Barcelona, el 1978, vàrem organitzar un cicle de debats al voltant de la situació del moviment obrer, del tema sindical i, evidentment, de l’anarquisme en l’àmbit dels sindicats. Un dels convidats fou Carlos Semprún Maura, que acabava de publicar Ni Dios ni amo ni CNT. Des de la més estricta ortodòxia, anarquista i també marxista, els organitzadors ens vàrem veure condemnats a l’infern dels heretges. Uns mesos més tard, amb LAE i altres companys, pel nostre compte, vàrem intentar editar textos en la línia que havia d’haver marcat aquelles conferències de la federació local. En la presentació dels Folletos de discusión libertaria que vam inaugurar amb la transcripció d’aquell primer debat, dèiem que no «obríem aquestes pàgines a totes les opinions…». Sí, crec que els debats oberts han de ser oberts (absolutament), però això ni comporta que la pròpia organització o els propis mitjans serveixin als interessos concrets d’altri. És important diferenciar allò que jo edito, allò que jo faig, el meu comportament personal, el meu compromís individual dels espais de debat que vulgui compartir.
Anys més tard, molt més tard, una meva proposta de convidar diversos pensadors per a considerar-los candidats a una taula rodona sobre els moviments socials i la seva evolució en els anys 90 a Barcelona, per a festejar la inauguració d’un espai al Raval, es va trobar amb els mateixos vetos, des de la pròpia organització. Algun dels candidats que jo proposava no responien a la fe pròpia. Mai es van celebrar els actes per festejar aquella inauguració.
Els meus dubtes.- Els discursos dels partits i organitzacions acceptades com democràtiques progressistes (siguin de dretes o d’esquerres, si això vol dir res avui) han establert, sense més consideracions, que no hi ha pactes imaginables amb aquelles que consideren d’extrema dreta. Sempre em queda el dubte de veure com es pot establir el marge o els límits que defineixen els partits en un o altre sentit. Fins només fa uns quants anys el partit Popular era considerat de dretes (només) quan contenia tota la militància que avui conforma l’extrema dreta. Això ha obligat (quant important el llenguatge en el nostre món digital!) a crear un nou terme: la dreta extrema.
Però quan la qüestió rau en la formalització d’una taula rodona, un debat, en els nostres municipis, com es pot justificar vetar d’entrada a una o altra organització o partit polític? Pel cas anterior, a Sabadell: vetar, com pretenia la direcció de l’ANC, la veu d’una determinada organització comporta un parell de qüestions conflictives. Es priva a la representació (per a aquells que segueixin acceptant aquesta democràcia) d’una part de la ciutadania manifestar la seva posició respecte del tema o objectiu del debat. Per altra banda, es defuig contestar (no pas de respondre) les asseveracions i categories que puguin plantejar. Plantejant així el dubte de si és que som incapaços de fer-los front des de la paraula i els raonaments, que els assistents a l’acte podrien contrastar individualment i sense cap filtre. I de l’altra, potser, descobrir que aprofiten els buits que es deixen des de determinades posicions pel temor a les respostes.
Però aquests vetos son evidents quan afecten als organitzadors o a les entitats. Però, com una taca d’oli, també es dilueixen en sentit invers: no assistir a un cicle de debats o a una taula rodona perquè hi ha un determinat ponent. A l’any 2021 des de l’ADET (Associació d’Estudis Torellonencs) i en el marc de l’Aula Oberta, vam organitzar un cicle de conferències amb el títol genèric Règim del 78 i independència. Vam passar el programa general a diferents entitats i amistats. Un canal de Telegram de militants independentistes d’Osona hauria publicat el programa excloent-ne a un determinat ponent (que va parlar dels drets i els deures i obligacions en les constitucions) al que consideren bel·ligerant (que vol dir que no combrega amb ells) amb la seva, legítima, causa.
Post data: mentre escrivia aquest text he pensat: quantes vegades no haurem fet un cafè amb un amic o un veí que demà resulta ser un maltractador?
el bloc d'en pep castells 