16 d’abril de 2021 

Els laberints –els inferns- de la democràcia. A Catalunya un dels darrers motius de ‘noticia’ per a la premsa d’entreteniment rau en el nomenament dels senadors catalans que han de representar la Generalitat al Senat espanyol. Uns diaris diuen que el PSC s’ha desempallegat del compromís del cordó sanitari (vaja un nom que li han fotut!!) antiVOX en recordar que la llei, en aquest tema, no dona gaire marge als cordons, ni que siguin els de les sabates.

Serien honestos els que volen marginar a VOX d’aquest dret a tenir un diputat si diguessin, sense embuts, que per això es passen pels…. pebrots l’article 61 de l’estatut i l’article 174 del Reglament del Parlament. Jo els aplaudiria i els animaria a que fessin el mateix, si volen ser coherents, amb tota la parafernàlia democràtica que, avui, no té més explicació que mantenir-los amorrats a l’obi.

Resulta un insult a la intel·ligència haver de suportar els escarafalls per la falta de democràcia quan aquesta entrebanca els propis interessos. És estúpida la pretensió de negar (tant com la mateixa d’acceptar-ho) el nomenament d’un senador de VOX en representació de la Generalitat al Senat espanyol.

Algun dia els autoanomenats partits democràtics (tots s’ho diuen, de fet) hauran de treure’s el vel que els amaga que els diputats de VOX son al Parlament amb la mateixa legitimitat, exactament la mateixa, amb que hi són ells. A Catalunya uns molts milers de ciutadans, veïns nostres, teus i meus.. han votat al partit d’extrema dreta. Entre altres raons, segurament, perquè els dits partits d’esquerra (avui difícilment identificables: a JuntsxCat diuen que són transversals i que hi ha gent d’esquerres), sotmesos al joc del sufragi universal, han anat derivant cap al ‘centre’ renunciant a la revolució, a la república (res publica, no una república liberal i capitalista, com les de la UE) per tal de mantenir els escons (i les retribucions que hi van adherides) per a mantenir-se en la menjadora de milers i milers de càrrecs públics. I en molts casos, jubilacions (o portes giratòries que en diuen) ofensives per als treballadors o els marginats que no compten ni per als censos electorals.

El debat no està en si VOX tindrà o no un senador. Aquest debat distreu al personal militant d’una banda i de l’altra. La qüestió rau en mirar d’entendre com és que tants catalans (per cabreig i alguns per convenciment) han anat a l’extrema dreta el dia de les votacions. Si resulta espectacular –simbòlic, una mostra de l’0enfrontament intel·ligent amb l’estat- desobeir els tribunals per uns llaços, per unes declaracions institucionals, per una delegació o no del vot… per què no fer un enfrontament realment intel·ligent i abandonar, buidar, les institucions que ens imposa l’estat opressor, invasor, colonialista….?

Però això tampoc transportarà, per si mateix, els vots que ha obtingut VOX cap a una revolució al carrer. També aquells a qui la misèria –política, ideològica, però sobretot econòmica i cultural- ha ensorrat fins a extrems insospitables, els resulta més satisfactòria, ara i avui, una èpica totalitària, una emotivitat santificadora abans que una exigència racional sobre la veritat, sobre allò que es plapa cada matí quan no es té garantida la renda mínima o es té por de l’estranger que hi ha de veí. Si no ens donen pa i una casa on viure que ens donin, almenys!, un somni, una èpica i un enemic que expliquin, i ens alliberin falsament, de la nostra putrefacció.

Que no s’enganyin els que volen munyir el cordó sanitari. Aquest cordó no deixa de ser un gest simbòlic; a molts dels milers de votants de VOX el cordó sanitari els reafirma en la seva convicció que son els elegits. Que se sentin elegits per a un somni que no compartim no ens estalviarà pas que alguns en vulguin resultar màrtirs.

27 de març de 2021 

Crec que Déu no existeix. Però com que hi ha i hi ha hagut tants morts per déu (pels déus) aquella creença no amaga pas la realitat. No crec que això de la democràcia (en el seu sentit vulgar de representació, eleccions, parlaments… etc.) serveixi per a una millor concepció, i encara menys per a una bona organització, de les relacions entre els éssers humans i la d’aquests amb el seu cosmos. Però això no m’amaga que tot sovint una munió d’éssers humans cedeixen, deleguen, la seva voluntat a altres éssers humans que, avui en dia de manera descarada, han convertit la gestió d’aquesta delegació en una manera de viure. I la primera conseqüència lògica, per a mi, és donar per fet que les seves decisions, en major o menor grau, estaran condicionades pel manteniment d’aquesta delegació, més que per a l’exercici racional de la mateixa per al ompliment d’allò que anuncien per a obtenir-la.

Per això, trist davant de l’espectacle televisiu que dona l’espècie humana quan es converteix en representació teatral d’un suposat mandat popular (tothom acredita amb els seus números aquest mandat), m’atreveixo a dir alguna cosa sobre déu i els déus. I la primera sessió per a la investidura del president de la Generalitat.

ERC va investir president a la primera a Artur Mas, el 2012, va investir president a la primera a Carles Puigdemont el 2016 i va investir president a la primera a Quim Torra el 2018. No vaig més enllà perquè dir que va investir Pujol, davant d’una majoria d’esquerres fa molts anys ens portaria a uns salms que ara no venen al cas.

En les eleccions del 14 de febrer passat Illa i Aragonès van obtenir més vots, més recolzament popular (és un dir vista la participació) que no pas Puigdemont (i/o la seva vicària Borràs). Després d’haver vist el discurs en el ple d’investidura del president del grup de JuntsxCat… si jo fos d’ERC em sentiria com un drap brut. (Faig servir aquesta expressió perquè una altra em podria portar a ser considerat masclista… i pagar el llit).

De veritat ERC i Junts poden arribar a un acord de legislatura sense carregar-se l’acord que ja ha firmat ERC amb la CUP?

De veritat ERC seguirà mantenint l’E si pacta amb la dreta catalana (encara que estimin amb la mateixa passió la bandera) que diu el què diu sobre economia, sobre escoles concertades, sobre la banca pública…; que vol la vicepresidència econòmica per llogar-la-hi a l’Elsa?

Serà democràtic un govern <<compartit>> amb l’exili? Com diu Antoni Bayona, “…les aparences també són importants, perquè els ciutadans i ciutadanes no haurien de veure’s sotmesos a confusió o incertesa respecte de qui decideix per ells”.  I jo hi afegeixo: sobretot aquells que han anat a les urnes confiant-los, un altre cop, per delegació, la seva confiança!

Ben mirat JuntsxCat defensa que la Generalitat “és una institució lligada, emmordassada, i atemorida per les amenaces i el setge de l’estat espanyol”. Per tant, argumenten doncs, que és millor deixar clar en el full de ruta que el govern (que ha d’elegir el parlament format pels diputats que han escollit els ciutadans que van votar) ha de compartir amb l’exili (volen dir amb Puigdemont) la presa de decisions ja que el Consell per a la República, per estar a l’exili, és un òrgan lliure.

Així, doncs, a mi que no em dona ni fred ni calor allò que acordin uns i altres, em sembla una vergonya que als seus votants, uns i altres, no els diguin que, al cap i a la fi, la discussió no és pas per el pa de cada dia, és per a l’hegemonia del poder. I aquells portaven tants anys grapejant-lo que ara no se’n saben avenir. I aquest tants anys esperant-lo que, legítimament, no el volen compartir.

21 de març de 2021 

Els enemics dels meus enemics son amics meus?

O bé, totes les víctimes dels meus enemics son, només per això, mereixedores de la meva solidaritat?

I més concretament. Com distingeixo el meu rebuig a l’autoritarisme judicial –que converteix una suposada justícia en venjança- del meu rebuig a l’argumentari i discurs, d’aquells que dient combatre aquest govern, el fonamenten en arguments com els dels que diuen combatre? I estan presos!

La presó, per definició, és un fracàs de la capacitat humana d’organitzar harmònicament la convivència. La presó, en mans dels que sobre un territori ostenten –per a mi sense cap justificació natural ni moral- l’hegemonia del poder –i de la violència-, esdevé un instrument de control, de repressió. De càstig i d’advertiment, d’amenaça.

Ara bé, això no converteix als presos en models o en titulars d’honestedat, ni a les seves conductes en model de democràcia, no els fa sants ni mestres. El raper que lloa o es mostra comprensiu amb el GRAPO i aplaudiria trets al clatell, no esdevé model de res pel fet que sigui víctima- ell mateix- o cap de turc, si voleu, o instrument de l’exhibició totalitària del govern a través del sistema penal i, sobretot, judicial espanyol.

Estar a la presó per no haver guanyat en l’intent de canviar les relacions de poder –discutir l’hegemonia a qui l’ostenta en un moment i espai determinat- és una mostra del totalitarisme que s’instaura en la societat en funció del sistema establert en cada moment, gràcies a l’engranatge democràtic que es defensa un cop i un altre en les urnes. Així, doncs, em sembla absolutament inacceptable la venjança que recau, des d’una suposada justícia, que aplica un règim penal de càstig, la condemna i la presó consegüent als presos polítics professionals i als activistes independentistes. Afirmació que ja feia a “Llibertat presos, tots, polítics” (El 9 Nou de l’1 de juny de 2018).

Però això, no modifica en absolut la meva interpretació respecte dels seus postulats. Ni respecte de com jo hagi de qualificar –o no- el seu rol en el que entenc que és una confrontació per tal d’ostentar aquella hegemonia –un altre cop- del poder. La seva presó no té res a veure amb que jo segueixi discutint qualsevol forma d’hegemonitzar qualsevol forma de poder, sigui en àmbits temporals o ho sigui en àmbits territorials.

Com deuen explicar els jutges dictar sentències condemnatòries de presó contra ciutadans que s’hagin negat a col·laborar amb un desnonament (el cas d’un bomber) o que hagin oposat resistència als policies que protegien una comissió judicial en el desnonament d’un ancià de 83 anys? Estic disposat a acceptar que hi ha jutges que moralment s’esforcen en fer recaure en els legisladors – aquests sí que elegits, votats per la ciutadania- la responsabilitat de les seves decisions. “Només apliquem la llei, que altres han redactat en els parlaments, al peu de la lletra”.

No comparteixo la distinció que es fa entre uns presos i uns altres. No em sembla que mereixi una consideració diferent el pres per raons de confrontació política del pres per no respectar la propietat.

Nota a peu de pàgina: (Fa més de quaranta anys… i avui torna a valer).

De Lluís A. Edo; Nada, núm. 2 – 1979 : “La opción de una estrategia global implicaba, entonces, porque hoy suena a puro oportunismo, reconocer, implícita y explícitamente, la existencia de una figura de delincuente común, creación práctica, efecto directo, del Régimen político imperante. Un “delincuente” fabricado y moldeado por el franquismo.

Cuando la situación caótica e infrahumana de la existencia, en la España de los años cuarenta y buena parte de los cincuenta, donde la miseria y el hambre provoca una traumatización profunda que trastoca los conceptos Morales y conforma determinados esquemas mentales consecuencia de una lucha vital, primaria, de la subsistencia, el económicamente indigente, el paupérrimo y despauperizado físicamente, es decir, un sector importante, mayoritario de la población, se ve forzado, abocado, a la criminalización, al “delito””.

Curiositats parlamentàries.. això dels polítics professionals.

Una.- Llegeixo un article de J. Garcia/J.A. Montanes (El País) on diuen que en la declaració dels diputats en Congreso de los Diputados (a Madrid) constava, el 2019, que la senyora presidenta, actualment, del Parlament de Catalunya era propietària de “un Jaguar XF que conduce su marido”.

En la web del Parlament de Catalunya, avui, en la seva declaració de béns, la Molt Honorable Presidenta diu que és propietària d’un Toyota Yaris, adquirit el 4 de setembre de 2013.

Dues.- sembla molt probable que la senyora Elsa Artadi, economista i deixeble de Sala-Martin, neoliberal, ocupi la vicepresidència del govern de la Generalitat de Catalunya. Vicepresidència que acostuma a assumir l’àmbit de l’economia del govern corresponent, com fins ara havia assumit ERC en la persona del futur, probable, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. És a dir, Esquerra Republicana de Catalunya, ha de cedir la gestió econòmica (amb el que vol dir de control sobre la despesa social també), ara!, a Junts per Catalunya per tal de garantir-se la presidència del govern. I els de la CUP… els de la CUP …..nari nant nari nant…..

Tres.- Fa anys, quan es va aprovar la Llei de partits (Llei 6/2002 que va ser aprovada amb el 95% dels vots dels diputats), descaradament feta per il·legalitzar Herri Batasuna, molts van posar el crit al cel davant l’evidència que es feia una llei ad hoc, infringint totes les normes jurídiques i morals excusant-se en una raó d’Estat.

Llegeixo a El món que la Molt Honorable Presidenta del parlament “pren la temperatura als lletrats del Parlament” i també “que es planteja si canviar el polèmic secretari general d’aquests lletrats…”  Suposo que el diari diu <<polèmic>> pel fet que en els seus dictàmens no ha estat, es veu, molt independentista.

També està proposant la modificació del Reglament del parlament, segurament amb un interès especial en l’article 25 i sobretot en el seu punt número quatre que ordena a la Mesa del Parlament a suspendre de forma immediata al diputat o diputada quan se li obri judici oral per a una acusació de delicte de corrupció. És evident que aquesta possibilitat anima al periodisme i als especuladors a sospitar o provocar la sospita que la Molt Honorable intenta blindar –el seu discurs de presa de possessió va ser clar al respecte- el càrrec dels electes – com és ella- davant del que ella anomena ingerències externes.

Quatre.- Un comentari extraparlamentari. Daniel Innerarity publica un article interessant a El País, 15 de març de 2021, “Contra la superioritat moral” que us recomano. Diu que “hauríem de desmoralitzar la política no en el sentit de que en ella tot estigués permès, sinó de manera que la crítica a les idees polítiques diferents no impliqui la seva desqualificació moral” … i més endavant proposa “un pacte per deixar de prestar atenció a aquells que estan tot el dia estenen certificats de virginitat ideològica, autenticitat en la representació del poble o integritat política i ens qualificant, per exemple, com poc identificats amb la nació o no prou progressistes. ¿Qui els ha donat aquest dret de representar al poble o al sentit de la història?”.

         

18 de març de 2021

Aquest dimarts, 16 de març, he passat el meu aniversari a l’hospital. No ha estat res més que un ensurt. I ara ja torno a les meves cabòries. Vaig escriure això:

Hi ha una llum, fugidíssima ombra més enllà de la raó i l’esperança.

Humans que som, havent-nos criat per a esdevenir déus, no volem reconèixer-nos en el mirall de la parca.

Però un dia, assumint la derrota (o l’errònia formació de la nostra existència) comencem a llegir el calendari des d’una altra perspectiva.

Els mesos no anuncien pas la divinitat, ens confirmen la nostra limitació, el nostre destí.

(Hospital de Vic)

Compto, a les pàgines d’El 9 Nou, els vots obtinguts per VOX, a Osona, en les passades eleccions del 14 de febrer. Jo n’he comptat 2.210. Entre els quals hi ha els 567 de Vic, els 106 de Roda de Ter, els 380 de Manlleu, els 77 de Moià, els 169 de Torelló…..

Darrera una pancarta –Amb el feixisme no es parla, es combat- hi ha uns quants coneguts meus. Gent honesta que porta anys i anys sortint al carrer amb eslògans que anuncien una lluita contra el feixisme. Però em temo que la lluita contra el feixisme no està en la confrontació amb els hiperventilats portaveus o portantcrits dels grups d’ultradreta que també surten al carrer a exhibir la seva indumentària estrafolària. Ni de bon tros aquests del carrer són els més de dos mil ciutadans osonencs que han votat VOX.

Faig servir el terme feixisme perquè el fan servir aquests que es declaren antifeixistes. Des d’una perspectiva teòrica almenys, potser caldria buscar una denominació que no es perdés en la història. El comportament d’això que també diem ultradreta no és el mateix que el d’aquells que els anys trenta teoritzaven tota una concepció totalitària del món. Hi ha considerables diferències que cal tenir en compte per no errar en la confrontació.

Una explicació pel feixisme – del segle passat- rau en el fracàs dels que van guanyar la primera guerra mundial a l’hora d’establir un ‘possible’ món nou. I la situació econòmica i social conseqüent va deixar que sorgissin salvadors il·luminats que substituïen el lloc ocupat per déu i anunciaven un cel en la terra. Alguns historiadors defensen que la derrota del feixisme –del nazisme- i el dolor de la segona guerra mundial van forçar un cert enteniment social que hauria conduit a l’anomenat estat del benestar. Aquest estat de benestar hauria esdevingut modèlic als països nòrdics, principalment, i els mediterranis s’hi haurien anat afegint, tard i malament, fins que la crisi del petroli de 1973 va sotragar-los.

Suposàvem que els socialdemòcrates –a casa nostra el PSOE i a Catalunya el PSC i una certa Convergència Democràtica, ERC no tenia encara una representació prou considerable- liderarien el camí a un estat del benestar que igualaria considerablement les oportunitats de la ciutadania. Però aviat els comunistes van fer-se socialdemòcrates i els socialdemòcrates es tornaven liberals perquè l’economia – els poders econòmics i les grans corporacions internacionals- anava substituint a la política –en el seu millor bon sentit- i així els governs anaven renunciant a ser l’expressió de la voluntat i les necessitats dels seus representats i esdevenien, només, en la policia –sobretot antiavalots- d’aquelles grans corporacions.

Els ciutadans han estat enganyats, mentre que els que els representen s’han anat garantint uns salaris mercenaris a costa de la seva humiliació i degradació. És aquí on cal buscar l’explicació als vots de VOX, és aquí on s’ha de dibuixar el camp de batalla real, en treure la façana de democràcia amb que s’amaguen els servidors del capital. D’altra manera la <<lluita>> contra el ‘feixisme’ no passarà de ser una esbroncada de carrer. Els vots de VOX son els vots dels que se senten enganyats i també, dels que –en el seu benestar i riquesa heretats gràcies a un sistema corrupte- temen que els miserables arrabassin els ravals i pugin fins a les zones residencials. Els governs fan de policia i els mercenaris de la ultradreta son els seus buldogs que vigilen la finca.

Resulta ridícul parlar del govern més progressista quan sabem que està lligat de mans i peus de tal manera que encara discuteix què fer –per exemple- amb la reforma laboral. Resulta difícil d’explicar que els partits que fan servir la paraula esquerra (PSC, Comuns i ERC) per presentar-se, obtenint la majoria de vots (1.451.091, un 50,4% i 74 escons) el 14F segueixin camins diferents i que havent guanyat en vots aquesta esquerra, ERC estigui negociant govern amb la dreta catalana.

25 de febrer de 2021.      Eleccions al Parlament:  reflexions (II)

Avui el diari Ara diu en portada que “La CUP reclama la presidència del Parlament”. En parlo aviat. Però allò que més m’ha esperonat a escriure una nova columna –sense paracaigudes ni bastida- és l’entradeta que hi ha sota d’aquell titular: “La formació anticapitalista veu complicat formar part del Govern per les reticències de les bases”.

Sembla evident que en el món de la política professional (els amics de la CUP no se n’escapen) hom pot fer servir un nombre determinat de vots o escons per a exigir allò que matemàticament correspondria -això creia jo que volia dir la representació que donen els vots-  a uns altres que hagin obtingut molts (molts!) més vots i escons. És a dir, en aquesta farsa del sufragi universal i la democràcia electoral, la representació d’un nombre escàs de vots pot arribar a assumir la segona màxima autoritat del país, abans que aquells que son representació d’una molt més considerable, en nombre, ciutadania.

Per això mai he cregut que les institucions democràtiques siguin la representació de la societat. I si tenim en compta el nombre d’aquells que no s’han sotmès al sermó de ‘deure d’anar a votar’…..

Segon: l’entradeta. No soc expert en lingüística, però intentaré fer un exercici d’anàlisi de la frase. Si la formació anticapitalista veu complicat formar part del Govern... haig d’entendre que la formació (la CUP, que és una cos únic) veu complicat entrar al govern. Tan mateix el diari no diu per què ho veu complicat.

Ah! sí, que ho diu el diari. Diu que és per les reticències de les bases. Haig d’entendre que les bases són també de la CUP, que és un cos. Però en una primera lectura m’havia semblat que, si ho veia complicat, la formació, era perquè hi havia alguna dificultat per a entrar al govern. Però ara sembla que la dificultat no és pas externa, és que les bases de la formació –això vol dir que sense la seva reticència ‘la formació’ potser sí que entraria al govern?- son reticents a formar part del govern.

Sembla –segurament és que es confirma que no soc lingüista- que quan el diari diu la formació vol dir o es refereix als DIRIGENTS i que aquests –la formació- veuen complicat formar part del govern perquè les bases –que el diari, sembla, doncs, que no sap qui son- no ho tindrien tan clar. Les bases son la formació anticapitalista?

Si és el cas… ho hauran d’acordar la CUP i … JuntsxCat?

Ara m’ha vingut al cap el títol d’una pel·lícula de fa molts anys: Balleu, balleu maleïts.

No dic res dels altres grups o formacions que participen en aquesta comèdia, perquè si amb els amics ja hi tinc aquestes batusses… imagineu-vos què hauria de dir dels que no son gaire més que coneguts.

15 de febrer de 2021.      Eleccions al Parlament:  reflexions (I)

Daniel Innerarity diu a El País que proliferen els actors polítics que deuen la seva identitat més a allò que neguen que no pas a allò que pretenen. I que d’alguna manera, alguns actors polítics, fan servir un discurs que amaga la seva acceptació efectiva del marc institucional; l’escalada verbal (dels quals) obeeix a la impotència d’uns individus que se saben continguts per una estructura institucional o els marcs legals.

Preveient els resultats, algú ha escrit que si és ERC la que queda davant, pot trobar-se lligada a un govern perpètuament contestat des de dins i per tant a una situació d’inestabilitat com la de l’anterior legislatura.

Dies abans de les eleccions (el 2 de febrer) Salvador Cardús advertia de l’ús que es pugui fer dels resultats, traient-los del real context en què cal situar-los,  perquè es digui el que es vulgui, això no és un referèndum d’autodeterminació i sabem que hi ha qui vota aquests partits (independentistes) i no vol la independència, igual com ja sabíem que hi ha independentistes que voten partits que no tenen l’autodeterminació al programa.  No sé si Cardús ja pensava en la lectura del 50 per cent independentista que avui es reivindica.

Cap a casa, més a prop.-  Fa dos anys vaig publicar “Els més independentistes i sense oposició” i en el capítol de conclusions, referint-me –com tot el llibre- a Sant Pere de Torelló i a l’Esquirol deia que en les eleccions al Parlament, els ciutadans d’un i altre municipi han votat sempre majoritàriament CiU ( o, en les darreres convocatòries, coalicions que n’eren hereves), mentre que ERC ha estat la segona força més votada. Aquest diumenge a l’Esquirol JxCat guanya amb 43% a ERC amb un 27%. I a Sant Pere JxCat guanya amb un 46% a ERC amb un 27%.

Resulta que en ambdós pobles ERC és la força majoritària –absoluta a Sant Pere de Torelló- en el consistori. A l’Esquirol vuit regidors contra tres de JxCat. Què explica això? O, com s’explica?

A l’Esquirol es pot explicar en el fet que només circumstancialment el seu alcalde es va presentar per ERC; al cap i a la fi venia de ser regidor per CiU i pretenia ser-ne alcaldable. Quan el partit va mantenir com a alcaldable l’anterior alcalde va acceptar el paraigües (la marca blanca que en diuen) d’ERC. Per tant, els ciutadans deuen saber que és indiferent que el gat sigui blanc o negre si sempre caça ratolins.

A Sant Pere resulta una mica més complexa. El seu alcalde sí que té un cert historial “d’esquerra”. Mogut, però d’esquerra, des de l’MDT, passant per ICV, fins a ERC. Així, doncs, els ciutadans, quan voten al Parlament segueixen votant conservador, com sempre, més enllà de les sigles que llueixin els seus regidors. Pot ser que creguin que, de fet, en els pobles petits no importa gaire la identitat política –formal- del seu alcalde? Tanmateix, a Sant Pere, sí que poden considerar que l’evolució del seu alcalde, sempre cap a les posicions hegemòniques i deixant al darrera les que es van fonent, els ha aportat segurament algunes millores urbanístiques que no hagueren obtingut seguint fidels a les antigues aliances.

Malgrat, doncs, la premsa sensacionalista els pobles més independentistes, que els darrers anys n’han volgut fer noticia, sempre han votat igual, des de 1900, i sempre a la dreta conservadora catalana per al Parlament de Catalunya.

Que ve el llop.-  La ultradreta ha entrat, amb considerable enrenou mediàtic, al Parlament de Catalunya. Els vots que ha obtingut aquest partit no van néixer pas ahir. Una bona part eren a PP i a C’s. Una gran part, mireu el mapa i es veu com predominen a la costa, provenen de emprenyats i insatisfets davant de la crisi.

Molt em temo que els vots a això que diuen ultradreta augmenten proporcionalment al fracàs de les anomenades esquerres, especialment allò que diuen socialdemocràcia. Fracàs que és l’expressió de la renuncia progressiva als seus compromisos per tal de competir electoralment amb els partits de dretes neoliberals. La màquina de l’Estat es menja a tots aquells que l’alimenten.

29 de gener de 2021.      

La noticia –la informació periodística, i partidista vull dir- és que “Vox salva el PSOE”. Vaja que parlem “clarament d’un pacte d’Estat PSOE+Podemos+Vox”. Alça!! Com li es fot en Dante Fachin. Jo, en canvi, m’he fet aquestes preguntes:

Com és que el PNB i Bildu han aconseguit en les negociacions amb el govern bons resultats (pragmatisme) per a Euskadi i en canvi ni JxCat ni ERC, valgui’m déu- promotors de la negociació i el diàleg- no han tingut cap més opció que votar en contra la proposta de gestió i distribució dels fons europeus?

Els interessos –guanyar les eleccions a Catalunya per (sobretot!) mantenir la capacitat de col·locació de milers de militants en càrrecs – electorals han portat a ERC a aquest posicionament?

Un altre tema té a veure amb la concessió del tercer grau als independentistes presos. La interpretació d’això també esdevé noticia. Més la interpretació i utilització que no pas el fet en si mateix. Per a uns es tracta del compliment estricte – hi ha tants presos que se n’alegren!- de la llei penitenciaria. Pel candidat del PP hi ha una coincidència sospitosa amb la data d’inici de la campanya electoral. Per l’Arrimadas… bé.. tant se val.

Em temo que els presos independentistes –malgrat les persones que son individualment, amb nom i cognom –també es converteixen en eines estratègiques de la miserable, de les miserables, campanya electoral. I així, es converteixen – a favor i en contra- en icones més o menys afortunades dels cartells de cada un dels partits i de la propaganda –en el seu pitjor significat semàntic- comercial en el mercat dels vots captius d’uns o altres.

I com es pot fugir de tanta misèria? Acabo de sentir a TV3 Dolors Bassa dient que si em quedo a casa el dia 14 esdevindré un vot més per als del 155. I ahir en Josep Burgaya (El 9 Nou) deia que “es pot optar per no anar-hi, que és també una manera d’expressar desmotivació, distància o fàstic”. Per a una i per l’altre això d’anar a votar –per tant aprovar i beneir un determinat sistema d’organització social- és tan natural com néixer, tan sagrat com la vida mateixa, inqüestionable. I per això ens converteix a aquells que no votem en una mena de malalts, d’antinaturals o de monstres, sinó discapacitats directament.

Jo no crec pas que els que vagin a votar –als que respecto- siguin còmplices dels crims que cometin els governs que surten dels seus processos electorals. Per això no entenc com la senyora Bassa- a qui les càmeres de TV3 donen audiència pública- es permet etiquetar-me sense conèixer-me. Tampoc entenc com l’amic Burgaya no ha pensat ni un moment que potser la meva negació a ratificar un determinat sistema no es pas fruit de desmotivació ni de fàstic. Haurien d’intentar, una i altre, suposar, almenys, que pot haver-hi qui anhela un altre sistema d’organització social. En absolut he estat mai desmotivat per la política. Si política vol dir la cerca de formes i maneres de resoldre els conflictes. Però sí que sempre he mantingut distància  per la professionalitat i els professionals de la política. I sí que sento fàstic davant de molts polítics professionals –i de mitjans afins que hi participen i en formen part substancial- quan sotmeten la seva suposada ideologia miserablement als fulls de ruta, els interessos, de les seves organitzacions. Perquè, no ens enganyem, aquestes –perquè viuen dels recursos públics- es mengen els individus.

            

27 de gener de 2021.      

Durant dies i dies he senti a líders conservadors i d’extrema dreta exigint, a crits moltes vegades, la dimissió del ministre Illa. Avui els mateixos exigeixen explicacions, també a crits, de com és que ha abandonat la seva responsabilitat en plena crisi epidemiològica i… Era o no era un inepte? Si ho era, encara que sigui per a postular-se com candidat, haurien de celebrar la seva marxa –o és fugida?.

Tots i cada un dels partits que es presenten a les eleccions al Parlament de Catalunya –quan tots només parlen de la presidència de la Generalitat, confonen un cop més a la ciutadania- acusen als altres d’haver-se posicionat –com sigui- respecte a si o no ajornar la convocatòria. Si tots acusen a tots és que tots creuen que l’altre –per tant tots- s’ha posicionat en funció de les expectatives electorals. I sí, certament els nois de la justícia s’hi llepen els dits.

Si a això hi afegim l’efecte Illa o l’efecte Puigdemont o l’efecte Roldan o l’efecte Sabater o l’efecte Chacón, haurem de concloure que el darrer que consideren substantiu –els partits polítics- és el criteri conscient, format i informat, dels seus suposats electors respecte d’una oferta social i política més enllà de les vedettes que la publicitin. Com entendre, sinó, que un partit que ha convençut amb el seu programa a milions de votants hauria de témer l’efecte Illa?. Si algú creu en l’efecte X –de qui sigui- vol dir que considera que la voluntat de tots i de cada un dels electors és tan manipulable o influenciable com ho és davant de l’anunci d’un producte de neteja, en funció que l’exhibeixi un o altre  actor de Hollywood. I els de l’Illa, no haurien de sentir una pena política immensa si el canvi de cromo els fa millorar resultats malgrat la seva miserable immobilitat?

Ah! No, uns i altres son experts en allò de vendre’ns la moto que un cop tinguin el poder ja ens diran per a què el volien. Fem un govern –o un estat- de moment, després ja li buscarem qualificatius i ja en farem el <<nostre>> camp de batalla.