25 de febrer de 2021.      Eleccions al Parlament:  reflexions (II)

Avui el diari Ara diu en portada que “La CUP reclama la presidència del Parlament”. En parlo aviat. Però allò que més m’ha esperonat a escriure una nova columna –sense paracaigudes ni bastida- és l’entradeta que hi ha sota d’aquell titular: “La formació anticapitalista veu complicat formar part del Govern per les reticències de les bases”.

Sembla evident que en el món de la política professional (els amics de la CUP no se n’escapen) hom pot fer servir un nombre determinat de vots o escons per a exigir allò que matemàticament correspondria -això creia jo que volia dir la representació que donen els vots-  a uns altres que hagin obtingut molts (molts!) més vots i escons. És a dir, en aquesta farsa del sufragi universal i la democràcia electoral, la representació d’un nombre escàs de vots pot arribar a assumir la segona màxima autoritat del país, abans que aquells que son representació d’una molt més considerable, en nombre, ciutadania.

Per això mai he cregut que les institucions democràtiques siguin la representació de la societat. I si tenim en compta el nombre d’aquells que no s’han sotmès al sermó de ‘deure d’anar a votar’…..

Segon: l’entradeta. No soc expert en lingüística, però intentaré fer un exercici d’anàlisi de la frase. Si la formació anticapitalista veu complicat formar part del Govern... haig d’entendre que la formació (la CUP, que és una cos únic) veu complicat entrar al govern. Tan mateix el diari no diu per què ho veu complicat.

Ah! sí, que ho diu el diari. Diu que és per les reticències de les bases. Haig d’entendre que les bases són també de la CUP, que és un cos. Però en una primera lectura m’havia semblat que, si ho veia complicat, la formació, era perquè hi havia alguna dificultat per a entrar al govern. Però ara sembla que la dificultat no és pas externa, és que les bases de la formació –això vol dir que sense la seva reticència ‘la formació’ potser sí que entraria al govern?- son reticents a formar part del govern.

Sembla –segurament és que es confirma que no soc lingüista- que quan el diari diu la formació vol dir o es refereix als DIRIGENTS i que aquests –la formació- veuen complicat formar part del govern perquè les bases –que el diari, sembla, doncs, que no sap qui son- no ho tindrien tan clar. Les bases son la formació anticapitalista?

Si és el cas… ho hauran d’acordar la CUP i … JuntsxCat?

Ara m’ha vingut al cap el títol d’una pel·lícula de fa molts anys: Balleu, balleu maleïts.

No dic res dels altres grups o formacions que participen en aquesta comèdia, perquè si amb els amics ja hi tinc aquestes batusses… imagineu-vos què hauria de dir dels que no son gaire més que coneguts.

15 de febrer de 2021.      Eleccions al Parlament:  reflexions (I)

Daniel Innerarity diu a El País que proliferen els actors polítics que deuen la seva identitat més a allò que neguen que no pas a allò que pretenen. I que d’alguna manera, alguns actors polítics, fan servir un discurs que amaga la seva acceptació efectiva del marc institucional; l’escalada verbal (dels quals) obeeix a la impotència d’uns individus que se saben continguts per una estructura institucional o els marcs legals.

Preveient els resultats, algú ha escrit que si és ERC la que queda davant, pot trobar-se lligada a un govern perpètuament contestat des de dins i per tant a una situació d’inestabilitat com la de l’anterior legislatura.

Dies abans de les eleccions (el 2 de febrer) Salvador Cardús advertia de l’ús que es pugui fer dels resultats, traient-los del real context en què cal situar-los,  perquè es digui el que es vulgui, això no és un referèndum d’autodeterminació i sabem que hi ha qui vota aquests partits (independentistes) i no vol la independència, igual com ja sabíem que hi ha independentistes que voten partits que no tenen l’autodeterminació al programa.  No sé si Cardús ja pensava en la lectura del 50 per cent independentista que avui es reivindica.

Cap a casa, més a prop.-  Fa dos anys vaig publicar “Els més independentistes i sense oposició” i en el capítol de conclusions, referint-me –com tot el llibre- a Sant Pere de Torelló i a l’Esquirol deia que en les eleccions al Parlament, els ciutadans d’un i altre municipi han votat sempre majoritàriament CiU ( o, en les darreres convocatòries, coalicions que n’eren hereves), mentre que ERC ha estat la segona força més votada. Aquest diumenge a l’Esquirol JxCat guanya amb 43% a ERC amb un 27%. I a Sant Pere JxCat guanya amb un 46% a ERC amb un 27%.

Resulta que en ambdós pobles ERC és la força majoritària –absoluta a Sant Pere de Torelló- en el consistori. A l’Esquirol vuit regidors contra tres de JxCat. Què explica això? O, com s’explica?

A l’Esquirol es pot explicar en el fet que només circumstancialment el seu alcalde es va presentar per ERC; al cap i a la fi venia de ser regidor per CiU i pretenia ser-ne alcaldable. Quan el partit va mantenir com a alcaldable l’anterior alcalde va acceptar el paraigües (la marca blanca que en diuen) d’ERC. Per tant, els ciutadans deuen saber que és indiferent que el gat sigui blanc o negre si sempre caça ratolins.

A Sant Pere resulta una mica més complexa. El seu alcalde sí que té un cert historial “d’esquerra”. Mogut, però d’esquerra, des de l’MDT, passant per ICV, fins a ERC. Així, doncs, els ciutadans, quan voten al Parlament segueixen votant conservador, com sempre, més enllà de les sigles que llueixin els seus regidors. Pot ser que creguin que, de fet, en els pobles petits no importa gaire la identitat política –formal- del seu alcalde? Tanmateix, a Sant Pere, sí que poden considerar que l’evolució del seu alcalde, sempre cap a les posicions hegemòniques i deixant al darrera les que es van fonent, els ha aportat segurament algunes millores urbanístiques que no hagueren obtingut seguint fidels a les antigues aliances.

Malgrat, doncs, la premsa sensacionalista els pobles més independentistes, que els darrers anys n’han volgut fer noticia, sempre han votat igual, des de 1900, i sempre a la dreta conservadora catalana per al Parlament de Catalunya.

Que ve el llop.-  La ultradreta ha entrat, amb considerable enrenou mediàtic, al Parlament de Catalunya. Els vots que ha obtingut aquest partit no van néixer pas ahir. Una bona part eren a PP i a C’s. Una gran part, mireu el mapa i es veu com predominen a la costa, provenen de emprenyats i insatisfets davant de la crisi.

Molt em temo que els vots a això que diuen ultradreta augmenten proporcionalment al fracàs de les anomenades esquerres, especialment allò que diuen socialdemocràcia. Fracàs que és l’expressió de la renuncia progressiva als seus compromisos per tal de competir electoralment amb els partits de dretes neoliberals. La màquina de l’Estat es menja a tots aquells que l’alimenten.

29 de gener de 2021.      

La noticia –la informació periodística, i partidista vull dir- és que “Vox salva el PSOE”. Vaja que parlem “clarament d’un pacte d’Estat PSOE+Podemos+Vox”. Alça!! Com li es fot en Dante Fachin. Jo, en canvi, m’he fet aquestes preguntes:

Com és que el PNB i Bildu han aconseguit en les negociacions amb el govern bons resultats (pragmatisme) per a Euskadi i en canvi ni JxCat ni ERC, valgui’m déu- promotors de la negociació i el diàleg- no han tingut cap més opció que votar en contra la proposta de gestió i distribució dels fons europeus?

Els interessos –guanyar les eleccions a Catalunya per (sobretot!) mantenir la capacitat de col·locació de milers de militants en càrrecs – electorals han portat a ERC a aquest posicionament?

Un altre tema té a veure amb la concessió del tercer grau als independentistes presos. La interpretació d’això també esdevé noticia. Més la interpretació i utilització que no pas el fet en si mateix. Per a uns es tracta del compliment estricte – hi ha tants presos que se n’alegren!- de la llei penitenciaria. Pel candidat del PP hi ha una coincidència sospitosa amb la data d’inici de la campanya electoral. Per l’Arrimadas… bé.. tant se val.

Em temo que els presos independentistes –malgrat les persones que son individualment, amb nom i cognom –també es converteixen en eines estratègiques de la miserable, de les miserables, campanya electoral. I així, es converteixen – a favor i en contra- en icones més o menys afortunades dels cartells de cada un dels partits i de la propaganda –en el seu pitjor significat semàntic- comercial en el mercat dels vots captius d’uns o altres.

I com es pot fugir de tanta misèria? Acabo de sentir a TV3 Dolors Bassa dient que si em quedo a casa el dia 14 esdevindré un vot més per als del 155. I ahir en Josep Burgaya (El 9 Nou) deia que “es pot optar per no anar-hi, que és també una manera d’expressar desmotivació, distància o fàstic”. Per a una i per l’altre això d’anar a votar –per tant aprovar i beneir un determinat sistema d’organització social- és tan natural com néixer, tan sagrat com la vida mateixa, inqüestionable. I per això ens converteix a aquells que no votem en una mena de malalts, d’antinaturals o de monstres, sinó discapacitats directament.

Jo no crec pas que els que vagin a votar –als que respecto- siguin còmplices dels crims que cometin els governs que surten dels seus processos electorals. Per això no entenc com la senyora Bassa- a qui les càmeres de TV3 donen audiència pública- es permet etiquetar-me sense conèixer-me. Tampoc entenc com l’amic Burgaya no ha pensat ni un moment que potser la meva negació a ratificar un determinat sistema no es pas fruit de desmotivació ni de fàstic. Haurien d’intentar, una i altre, suposar, almenys, que pot haver-hi qui anhela un altre sistema d’organització social. En absolut he estat mai desmotivat per la política. Si política vol dir la cerca de formes i maneres de resoldre els conflictes. Però sí que sempre he mantingut distància  per la professionalitat i els professionals de la política. I sí que sento fàstic davant de molts polítics professionals –i de mitjans afins que hi participen i en formen part substancial- quan sotmeten la seva suposada ideologia miserablement als fulls de ruta, els interessos, de les seves organitzacions. Perquè, no ens enganyem, aquestes –perquè viuen dels recursos públics- es mengen els individus.

            

27 de gener de 2021.      

Durant dies i dies he senti a líders conservadors i d’extrema dreta exigint, a crits moltes vegades, la dimissió del ministre Illa. Avui els mateixos exigeixen explicacions, també a crits, de com és que ha abandonat la seva responsabilitat en plena crisi epidemiològica i… Era o no era un inepte? Si ho era, encara que sigui per a postular-se com candidat, haurien de celebrar la seva marxa –o és fugida?.

Tots i cada un dels partits que es presenten a les eleccions al Parlament de Catalunya –quan tots només parlen de la presidència de la Generalitat, confonen un cop més a la ciutadania- acusen als altres d’haver-se posicionat –com sigui- respecte a si o no ajornar la convocatòria. Si tots acusen a tots és que tots creuen que l’altre –per tant tots- s’ha posicionat en funció de les expectatives electorals. I sí, certament els nois de la justícia s’hi llepen els dits.

Si a això hi afegim l’efecte Illa o l’efecte Puigdemont o l’efecte Roldan o l’efecte Sabater o l’efecte Chacón, haurem de concloure que el darrer que consideren substantiu –els partits polítics- és el criteri conscient, format i informat, dels seus suposats electors respecte d’una oferta social i política més enllà de les vedettes que la publicitin. Com entendre, sinó, que un partit que ha convençut amb el seu programa a milions de votants hauria de témer l’efecte Illa?. Si algú creu en l’efecte X –de qui sigui- vol dir que considera que la voluntat de tots i de cada un dels electors és tan manipulable o influenciable com ho és davant de l’anunci d’un producte de neteja, en funció que l’exhibeixi un o altre  actor de Hollywood. I els de l’Illa, no haurien de sentir una pena política immensa si el canvi de cromo els fa millorar resultats malgrat la seva miserable immobilitat?

Ah! No, uns i altres son experts en allò de vendre’ns la moto que un cop tinguin el poder ja ens diran per a què el volien. Fem un govern –o un estat- de moment, després ja li buscarem qualificatius i ja en farem el <<nostre>> camp de batalla.

                       

15 de gener de 2021.      

¿Té dret Twitter a tancar el compte de Trump? Angela Merkel i un opositor a Putin, entre altres, consideren la decisió de la plataforma com un atac al dret a la llibertat d’expressió. Josep Ramoneda creu que la Merkel té raó i cita a un dels seus portaveus que reclama que és l’estat el que hauria d’establir un marc per regular les xarxes socials. A mi em fa por esperar que tot ho reguli l’estat.

Jo hi torno a veure l’ombra del dret a la propietat privada, el dret a l’empresa lliure en mercat lliure… Quan obres un compte a aquestes plataformes ets –hauries de ser – conscient que et lliures a la decisió d’uns altres. I fas un càlcul entre avantatges –o satisfacció personal- i inconvenients –allò que diuen que quedes controlat, vigilat i no sé què més-. Gairebé com quan lliures el teu vot a la urna i atorgues o delegues, almenys per a quatre anys, la teva responsabilitat social a uns altres. I gratis, com quan et fas de facebook.

Des d’una altra perspectiva la noticia m’ha portat a reflexionar respecte del costum, els darrers anys, tan de treure noms de carrers com de donar o treure medalles honorífiques o de declarar a determinades persones non grates. ¿Tot això té efectes en l’àmbit de construcció de la memòria històrica?. Si cada canvi de govern –nacional o local- comporta un canvi de criteri al respecte ens podem trobar, per exemple, que demà no hi hagi cap menció, en els carrers, a aquells als que considerem ‘enemics’ o ‘dolents’ o ‘feixistes’ o… I els carrers seran una mostra extraordinària de l’harmonia regnant, una mostra de la uniformitat absoluta i aniran formant part de la reconstrucció –malèvola al meu entendre- de la Història. Si l’Ajuntament retira la medalla d’honor a Franco, que li van concedir fa uns quants anys els regidors nostres, el meu pare, el meu tiet, el meu germà… no estarem amagant-nos qui eren –o com vivien o intentaven sobreviure- aquests nostres familiars? Potser amb faristols informatius estalviaríem tanta modificació banal i políticament interessada.

Alguns municipis han tret estàtues o noms de carrers de ‘negrers’. Aquells negrers van existir i uns ciutadans els van erigir l’estàtua o els van donar un carrer. Si ho amaguem –al museu del soterrani- no li estem privant als nostres ciutadans conèixer com s’ha anat formant la nostra puríssima societat?  ¿No és horrible com ha transformat, endolcint-los fins a fer-los empallegosos, els contes clàssics –que mostraven el dolor, la mort, la violència..- la Disney?

I, si abans d’anar a dormir llegiu en la premsa que <<15.476 morts de més a Catalunya el 2020>>… podeu imaginar-vos que estem perduts. La mort, els malalts, els contagiats, els que estan sans som només instruments d’una gran màquina estadística que ho converteix tot en misèria acadèmica. Em temo que hi ha més matemàtics que metges i, tinc ben clar que n’hi més, molts més que no pas poetes i cantants.  Què vol dir morts de més? ¿Que fins a un número determinat ja quadrava amb la previsió, l’estadística, el sondeig…?  Aquest escreix.. caldrà declarar-lo a Hisenda?

                     9 de gener de 2021.      

Llegeixo el text de la directora de l’ARA, del 3 de gener. Fent una anàlisi de com es produeixen ‘Moviments al tauler’, de cara a les eleccions del  14 de febrer diu, entre moltes altres coses, que “l’esmicolament tindrà una altra força substancial a JxCat, on el relleu s’ha produït a mitges perquè Carles Puigdemont veu com la possibilitat de l’indult el deixaria en els llimbs de l’exili encapçalant una resistència formal”.

I m’he adonat que hi ha un intens discurs per a considerar l’indult com una mena de derrota. Jo he tingut un amic, empresonat durant anys, que deia que el deure de qualsevol pres és fugir, escapar-se, escapolir-se, sortir de la presó, sigui com sigui. A mi em resulta incomprensible –ho entenc com una postura miserable- que, independentment de les raons o no raons de l’empresonament, algú promocioni l’oposició a un indult (o a una fuga). Al cap i a la fi, per què el valor moral de l’indult s’hauria de considerar més que el de la farsa de la sentència?

Si es comprova que, a més, s’està contra << la possibilitat de l’indult (que) el deixaria en els llimbs de l’exili encapçalant una resistència formal>>, aleshores resultaria miserable aquell que així ho hagués mantingut. Dies abans, també a l’Ara, en Josep Ramoneda  (Res no ha sortit com s’esperava; 30 de desembre) deia que “El problema de les batalles polítiques en temps de frustració és que surt el pitjor de cada família ideològica i ja fa temps que està despertant la quota feixistitzant i xenòfoba que tot nacionalisme genera. Sentir els anatemes d’algunes veus independentistes comença a fer fàstic”.

La mentida ha esdevingut el geni de la làmpada, és el guió de totes les estratègies polítiques. Allò que és diu no és allò que es pensa o es fa. Es diu allò que ha de moure els sentiments –essent només malèvols- o encendre i desbocar les passions –si l’interès desmesurat i lucratiu ha arribat a apartar-los de la realitat- no pas allò que és el fet, la veritat o el desig, més o menys raonable, però almenys real, honest. On més evident resulta és en la contemplació de la farsa d’això que anomenen primàries. El filòsof Bernat Dedéu (Primàries que no són primàries; 3 de gener) en fa una reflexió ben aclaridora en la seva columna a EL nacional.

5 de gener de 2021.      

Votar, la gran conquesta de la democràcia burgesa.

Acostumo a anar, sovint, des de l’Esquirol fins a Cantonigrós per la carretera que porta a Tavertet. Quan arribo al pla de can Codina deixo la carretera i pel camí de can Codina arribo a Cantonigrós. La carretera a Tavertet és molt concorreguda, sobretot els caps de setmana. Tavertet gaudeix d’un important interès turístic en estar  sobre el pantà de Sau, que es pot contemplar des de les cingleres del pla del Castell.

Avui m’he entretingut a fer un especial recompte durant els quatre o cinc quilòmetres que hi ha des de l’Esquirol fins al pla de can Codina. A la vorera de la meva dreta hi he comptat fins a set paquets de tabac, unes cinc ampolles de plàstic grans, dues de més petites, uns tres o quatre morrions, d’aquests per fugir del coronavirus, molts mocadors (o similars) de paper, una compresa, dues safates d’aquestes de menjar per emportar, disset o divuit llaunes de beguda. En dos revolts algú hi ha buidat el cendrer del cotxe….

I, malaltís que soc, m’he dit: Els que han llençat tot això a la vorera… també poden votar a les properes eleccions!.

Però, més calmat, quan repassava els darrers diaris, he pensat que, al cap i a la fi, vist l’escenari polític electoral tampoc hi faran cap mal paper aquests que transiten per la carretera de Tavertet. Ben mirat, els receptors dels seus vots, tampoc son un model d’urbanitat o de moralitat.

Un <<socialista>>, escindit del PSC (MES) apareix a les noticies de TV3 al costat de Laura (JxCAT) assegurant que va en la llista de JxCAT sense renunciar al socialisme. I la Laura parla de transversalitat.

Com és que Laura Borràs no aprofita l’assumpte que afecta la presidenta de la Diputació (PSC) per a la seva campanya preelectoral?  ¿Com és que va en segon lloc en la llista, després de.. darrera de… per sota de… si és la candidata, dona, (si obté prou vots Puigdemont) a presidenta?

Podem aparta de la llista la vencedora de les primàries.

Lorena (de l’estelada a Ciutadans i de Ciutadans al PP) és un model perfecte, absolut. Guanya les primàries per a ser candidata a la presidència de la Generalitat, presenta una moció de censura per a promocionar-se.. però el partit (l’aparell) es passa pel forro els militants i diu que Carrizosa és el candidat. Lorena enfadada, després d’haver tractat públicament el PP de tots els mals, fins i tot d’haver estimulat el procés, va segona en la llista del PP. Jo ho entenc: si consideren la política una professió, com a bons professionals (hi ha molts altres exemples en tots, tots!, els partits) busquen l’empresa, el negoci del que esperen millors beneficis personals. Si no vaig en la teva llista vaig en la llista del veí. I , com Marx, si no serveix aquest discurs en tinc molts d’altres.

Tots ells, en tots els partits, son conscients que l’abstenció tindrà més no vots que no pas vots obtingui el partit més votat. Tot i així, CAP d’ELLS és capaç de fer una campanya per a intentar convèncer els abstencionistes. La campanya electoral, com després i abans, la legislatura s’han convertit en una baralla familiar –davant les càmeres sobretot- per una miserable herència.

No sé si mai com ara (hi ha almenys deu candidatures a presidir la casa de pagès, en litigi familiar) això de votar ho havia sentit tan humiliant i denigrant.

Llegint El 9 Nou del 18 de desembre de 2020 m’he adonat que la meva formació ha quedat totalment obsoleta, que jo no he estat prou valent ni capaç per a una reeducació després dels cinquanta anys i em perdo, sense entendre, la meitat de la noticia. I em dol veure que fins i tot a pagès ens pot més” l’estriming” –si es diu o escriu així- que l’escalfor d’una cadira de boga.

A la pàgina 9 llegeixo que una empresa de Torelló  “crea el Dry Sist Compact. Thermal Desccontamination. I a la pàgina 14 em diuen que el ‘bike park’ d’Elecated MTB es farà al Puig de la Devesa. I a la pàgina 22 un càrrec polític afirma que “controlaran els timings” . I a la pàgina 41 un emprenedor del món agrícola ha inventat un sistema, “el N-Matic System, que opta per fer una primera separació de líquid sòlid…” I a la pàgina 44 hi ha algú que “ va preparar un pack de retorn..”. I encara més, a la pàgina 45, sobre una empresa de la comarca que “…. treu… … d’una família de purificadors, Purifyer, que es diu Nonvirar…”. Hi ha una entitat, ho diuen a la pàgina 44, que ofereix “.. i un servei municipal i espais de coworking obert a les plantes superiors”. Ja en esports m’assabento, però tampoc ho entenc, que, pàgina 53, “Farrés repetirà a la categoria T4 de side by side….”. A cultura, o espectacles, em diuen a la pàgina 56 que “…ara sí, un espectacular mapping on s’explicaran els 2.000 anys…”  (es repeteix a la pàgina següent). Una emprenedora de la comarca que inventa jocs, diu a la pàgina 58 que “… el primer joc que vaig crear, Endless Pass, me’l va comprar…”. I descobreixo també que a Vic puc anar a fer el got, pàgina 60, al “ The City Arms, la cerveseria i bar musical…” . I finalment, a l’agenda descobreixo que hi ha un ajuntament que organitza actes, pàgina 69, a la “.. sala coworking de La Cooperativa…”  (dues vegades). I a la contraportada algú “..ha comunicat que el bike park estarà situat entre…”.

Em sembla que diumenge passat es varen manifestar unes quantes persones, més més enllà de l’Ebre que no pas aquí, per queixar-se, diuen, del maltractament que preveu la nova, i enèsima, llei d’educació d’Espanya, cap a la llengua castellana. Suposo que aquests senyors i senyores no se senten pas maltractats per com la llengua dominant i dominadora a nivell internacional es va menjant, em temo que sense gaire oposició, la nostra llengua. Al cap i a la fi, molts d’aquests no deuen pas llegir El 9 Nou, que no s’expressa en castellà. I com que tampoc miren la televisió de Catalunya no deuen sentir maldecap cada cop que aquella noia del temps diu <<fa o no fa>> o aquell presentador diu que <<mica en mica>>. Serà doctrinalment correcte… però a mi em provoquen, com els anglicismes, una mica d’angoixa.

Publicat a El 9 Nou, 31 de desembre de 2020.

20 de desembre de 2020.      

“Al marge de quina sigui l’evolució política a Espanya, el catalanisme continuarà condicionant de manera decisiva el futur de Catalunya: en una Espanya democràtica que reconegui a les províncies perifèriques del dret a una autonomia amplia –si no és que ja existeix una constitució federalista-, representarà el govern autònom català; en una Espanya governada amb mà dura, practicarà una oposició ferma, fins i tot il·legal si és necessari.

A l’establiment d’una dictadura a Espanya, Catalunya probablement respondria amb la proclamació d’un estat català independent. Si l’evolució dels fets anés per aquí, no es pot descartar una guerra civil entre castellans i catalans en un futur més o menys proper o llunyà”.  Anton Sieberer, a Katalonien gegen Kastilien (En l’edició catalana, de Pòrtic, Catalunya contra Castella).

Ahir vaig acabar de llegir aquest llibre, sorprenent per a mi, que es va redactar durant l’any 1936. La cita que en faig correspon als darrers paràgrafs del llibre. Temporalment sembla que s’haurien escrit un cop ja ha començat la ‘guerra civil’ espanyola.

He trobat a internet el document, de 55 pàgines, del Consell per a la República –catalana- que crec que dissabte ha estat presentat en un acte que hauria compartit el Palau de la Generalitat amb l’anomenada casa e la república –catalana- a Waterloo.

El text comença amb una frase que m’ha fet pensar en aquells lingüistes que, també, són polítics i que han d’ensenyar als seus correligionaris el valor de la semàntica. La frase diu que “El 2017 vam votar, vam guanyar, i vam proclamar la independència de Catalunya”. Sempre havia relacionat, com si es produís en un mateix moment, data i hora, la independència d’Argelia o de Cuba, per exemple, amb el dia que es va proclamar aquella independència.

Però les frases que m’han portat a rellegir el final del llibre de Sieberer han estat aquelles que fan referència, constant, a confrontació, a desbordament democràtic. El document recorda que “l’octubre de 2017 vam aprendre que la confrontació amb l’Estat és inevitable”. Més endavant, en conseqüència suposo i, segurament, com un tuit per a ERC, es diu que “sense confrontació no hi haurà negociació”. Que el que cal és “el desbordament democràtic per disputar el poder a l’Estat espanyol a Catalunya”.

Un dels capítols o apartats es titula “Preparem-nos: la confrontació”. S’hi pot llegir que “…però cal que la gent mobilitzada tingui present que la repressió pot ser un cost que calgui pagar, amb plena consciència que l’intent de repressió massiva per part de l’Estat també esdevé un mecanisme del seu desgast”. I és fins a tal punt important desbordar des d’aquesta perspectiva a l’Estat que es pugui arribar a què “li sigui logísticament inassumible, gestionar la repressió”.

Com que resulta evident que el Consell per la República ha de ser l’Autoritat Nacional, caldrà “una direcció política fora de l’abast dels abusos de l’Estat”. Resulta evident que molts vulguin estar <<fora de l’abast dels abusos de l’Estat>>. Alguns –que han redactat el text i semblen aquesta Autoritat- ja estan fora, encara que sigui injustament forçats.

Sembla que la presidenta de l’ANC qüestiona considerablement aquest enginy d’autoritat nacional en mans de qui presideix, entre altres presidències i per això, el Consell per la República.

Diu la directora de l’Ara que “el president a l’exili considera que els que creuen en la negociació són una cosa semblant als terraplanistes. I també diu que “la suma d’identitats personals de JxCat, reunides al voltant del lideratge carismàtic de Puigdemont, busca el cos a cos amb ERC acusant-la d’alta traïció”. I en el darrer paràgraf –Ara del 20 de desembre de 2020- agraeix que “Per fi s’acaba una legislatura per oblidar. Una legislatura amb un president que va arribar dient que temia quedar-se en els simbolismes i va ser incapaç de no complir el seu auguri. Una legislatura de simbolismes.. (..) una legislatura de confrontació entre sobiranistes…”

Sofreixo una malaltia consistent en el patiment que em produeix el banal esforç, però esgotador, per a entendre –que no compartir- aquest desgavell mental entre aquells que pretenen ser els veritables i genuïns titulars de la independència –a venir- de Catalunya. I encara s’hi afegeix una certa paranoia quan la comprensió busca l’afinitat amb aquells que –crec- podrien ser <<els meus>>.  I coincidint amb aquestes dates no puc evitar assimilar –en les meves dèries- els ritual religiós dels cristians amb el ritual parareligiós dels polítics professionals. Independentment de què passi de veritat a casa de cadascun de nosaltres, hi ha uns temps i uns ritmes que marquen eleccions, nous rituals de candidatures, naixements repetits, any rere any, d’un mateix infant que mai és un de nou. Sempre, sempre, és el candidat a diputat o el candidat a president. I es repeteix, amb llumetes diferents d’una a l’altra legislatura, amb morrió si hi ha pandèmia, però sempre  per disputar el poder a l’Estat. Sempre, només per a disputar el poder dins de l’Estat.

Si en fa de temps que existeix la repressió de l’Estat! –dels Estats- contra els seus súbdits. Gairebé tant temps com el que fa que hi ha individus que ens volen convèncer que ells, ells sí, conformaran un Estat diferent on tot serà harmonia.

Llegeixo, llegeixo massa!, en un altre diari que Trump hauria dit, durant la campanya electoral que el va dur a la presidència dels Estats Units, que podria aturar-se al bell mig de la cinquena avinguda i fotre-li un tret a algú i no perdria cap vot. I va guanyar, i ha exercit el poder en aquesta línia i ara ha obtingut, encara!, 12 milions de vots més.

Així, doncs, aquells que espereu algun canvi –altra vegada!- en les properes eleccions (o pels seus resultats), perdeu tota esperança.

                      

5 de desembre de 2020.      

Els amics de la CUP varen proposar formalment al Parlament de Catalunya (al Parlament!), als seus diputats, rebaixar-se les seves retribucions, un 14%, i també les del Govern i les dels alts càrrecs. I, afegien, que l’import que això representés es dediqués a pal·liar els efectes de la Covid19. Em sembla que es van fotre de peus a la galleda.

Primer perquè, vist com està el món dels polítics professionals –no sé si ells se’n consideren- el resultat de la votació al Parlament ha deixat una d’aquelles imatges que tan em fan riure: han votat junts, contra la proposta, PP, C’s, PSC, ERC i JxCat (almenys una part) i han votat a favor CUP i JxCat (l’altra part).

Segon perquè, no ens enganyem, abaixar els sous, un 14%!! –pot escandalitzar a qualsevol que tingui un sou de 1.500 euros i li parlessin d’abaixar-li un 14%- per a destinar-lo als afectats per la pandèmia a mi em sona una mica a beneficència. No és una mesa petitòria a la cantonada presidida pels ben pagats, però és una mena de caritat de ben pagats.

La CUP no ha participat mai en la negociació d’uns pressupostos de la Generalitat on poder reivindicar i intentar imposar l’establiment d’uns màxims en les retribucions, totes! I de tots!, dels que les reben de la Generalitat? Això suposant que calgui mantenir a un Estat o a una Generalitat.

Més endavant la premsa em diu que, potser –dic jo- afectats per la imatge que ha quedat gravada als mitjans, els tres partits independentistes “hem arribat a l’acord de rebaixar-les i regularitzar-les a través de les percepcions salarials” (Natàlia Sánchez de la CUP). Compromís que la CUP vol que es traslladi també al Govern i als alts càrrecs de la Generalitat. Compromís que es substanciaria durant el primer semestre de 2021.

Notes a peu de pàgina: durant el primer semestre de 2021 hi haurà eleccions? Els compromisos d’ara no trontollen si els resultats electorals modifiquen la relació de forces? El compromís només parla de dietes i desplaçaments?, que certament són d’escàndol!. I es diu que es rebaixarien i es regularitzarien en els salaris. Això vol dir que ara estan fora del salari i, per tant, exemptes d’impostos.

Els meus amics de la CUP m’hauran d’explicar, una altra vegada, com fem combregar el carrer i els passadissos de l’edifici de Ciutadella.