10 de juny de 2021 

Fa dies que em resisteixo a escriure.. em sento apartat d’un discurs al que ja ni tant sols puc qualificar.. i incapaç de qualsevulla mena de debat….

M’escurcen la mirada

i em llencen sorra als ulls,

hauria de quedar-me cec.

No tinc res a dir-te,

ja no hi ha capçaleres

que m’ajudin, només crits.

Descentrats per una pàtria,

una altra,

més o menys embolcallats

en símbols de paper

van reduint-me els carrers

i ja no recordo com és passejar

sota l’om o els plàtans.

Si no cantes, ben entonat,

l’himne no podràs passar.

Han vençut, com sempre, els sentiments

i les passions contra la raó i el nostre seny.

L’article, tothom parla de carta, de Junqueras del dia 7 de juny ha servit per a convocar els esperits que breguen per a presidir la revolta. Diu que potser no van explicar bé, que no va ser entesa la seva resposta, a una part important de la societat catalana. I insisteix, com ja han fet des de fa temps companys seus de partit, en que cal ser més per a.. Vaja, “una majoria incontestable, plural i transversal”. I considera que el model seria la via escocesa.

Model que el professor de dret de la UPF i ex lletrat major, Antoni Bayona, considera desafortunat donades les molt considerables diferencies entre una i altra situació. Tanmateix, diu el professor, “no cal emparar-se en el dret a l’autodeterminació per convocar un referèndum d’independència o secessió”. Segurament Junqueras no havia llegit al professor. Que també diu que “no seria bo ni responsable traslladar a l’opinió pública la idea que un referèndum d’independència només depèn d’un acord polític….”

I ahir, 9 de juny, Junts per Catalunya i la CUP responen, també a l’Ara, a Junqueras. La CUP em temo que es perd –els van reclamar una resposta urgent i no van dedicar molts esforços a la redacció, que suspendria a les proves d’accés a la selectivitat- intentant contestar a ERC sense que sembli que s’acosta a Junts per Catalunya. Arriben a dir que “de l’1 d’Octubre n’hem après que l’oligarquia sempre es posa de part dels més forts i no dels més justos”. Diu el diccionari que oligarquia és l’acaparament del poder o de l’autoritat per part d’una minoria. Abans de l’octubre de 2017 no sabien els de la CUP que la oligarquia….?  I també parlen d’Escòcia i també queda clar que no han llegit a Bayona. Diuen que “a Escòcia, el Regne Unit va acceptar la victòria de l’independentisme a les urnes, en comptes de combatre’l amb porres i repressió”. Ja m’ho explicareu així que ens trobem.

Jordi Sánchez titula el seu article afirmant que “L’1 d’Octubre no va ser un error”. Títol que ha servit a alguns comentaristes per fer-li dir a Junqueras que l’1 d’Octubre fou un error, asseveració que jo no he estat capaç de trobar en el seu article. Allò que més m’ha sorprès – si encara me’n queda alguna possibilitat- ha estat l’emulació que fa –amb millor literatura- de Clara Ponsatí a l’hora de qualificar l’1 d’octubre: “De fet, soc dels que creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”.  Si creu això, com haig d’entendre les seves proclames a acomplir amb el mandat de l’1 d’octubre? Si creu el que diu que creu, no és ERC qui més està complint amb allò que fou l’1 d’octubre, segons creu Sánchez?

Algunes declaracions de dirigents de Junts per Catalunya anuncien turmentes constants en la coalició –si la parella forçada a compartir de Palau pot dir-se coalició- de govern. Van en aquesta direcció els avisos del portaveu al Parlament de Catalunya i les declaracions de la portaveu al Parlamento de España.

El catedràtic de processal, Jordi Nieva-Fenoll, en un article a l’Ara (4-6-2021), Simbolismes, diu que “els símbols són mentides socials que busquen falses seguretats en contextos d’incertesa recorrent a la imaginació dels jocs. Revelen infantilisme. Pensar- el raonament abstracte- extermina el simbolisme. Aquests conceptes mítics que abans he referit i que també són símbols –amor, pàtria, etc.- revelen la incapacitat de fer aquest raonament prenent dreceres mentals que no fan sinó enganyar-nos i conduir-nos a molts errors. La humanitat seria molt millor si fos més conscient de si mateixa i no creés aquestes realitats paral·leles, divertides en un context més lúdic, però que acaben creant tremendes tristeses i conflictes d’enorme magnitud”.

                         

20 de maig de 2021 

La mort de l’individu en l’altar dels ‘pobles’. De ciutadans a instruments.

M’explicaven els professors d’Història que amb la Revolució Francesa naixia el concepte de ciutadà. Es tractaria del reconeixement de l0indivdu, i de la seva individualitat, en el marc d’una comunitat política que s’aniria conformant amb la seva participació i consentiment. I, potser, només potser, per a una part dels éssers humans va ser així durant anys.

Serà certa la tesi de Joan B. Culla (Ara, un dia d’aquesta setmana) en el sentit que els dirigents de Hamàs (més enllà de la seva lluita per l’hegemonia en el món palestí) són conscients que militarment no poden esperar victòries davant la maquinària bèl·lica israeliana i que per això, busquen traslladar el camp de batalla a l’escenari mediàtic internacional? I que, tàcitament, compten que els seus ‘ciutadans’ deixen d’existir com a tals per esdevenir instruments de propaganda? Tanmateix, no eximiria de la seva responsabilitat a Israel.

El reietó de Marroc, l’amic del monarca espanyol, quan obra conscientment la frontera i hi crida a una multitud d’infants, deixa de considerar-los ‘ciutadans’ i els transforma en instruments de la seva estratègia reivindicativa territorial contra el regne d’Espanya?  Tampoc el comportament del govern espanyol i de la seva maquinària de ‘seguretat’ queden per això eximit de responsabilitat.

Espero que aquest crim continuat, legalitzat com a confrontació geopolítica en mans dels manaires d’aquí i d’allà, no aconsegueixi anorrear-me com a individu (que sent i plora més enllà de les perspectives polítiques) i pugui dir clar i alta que sí, que els manaires, als que el poder els fa sentir com déus (entenedors de la història i coneixedors dels futurs, molt més enllà que no arriben ‘els seus ciutadans’ a comprendre) i els embogeix (càstig d’altres déus!) són els responsables, aquí i allà, de les morts de tots i cada un dels individus (que no instruments) que han sotmès i utilitzat.

I a casa? Sense sang, encara, el nostre món ric viu la mateixa tragèdia. Si llegiu i escolteu les declaracions dels polítics veureu com usen, contínuament i sense posar-se vermells (la professió té les seves exigències, també les seves compensacions) ‘el poble’, ‘la voluntat del poble’, la veu de les urnes (52% de 53% dels electors per a uns i 48% de 53% dels electors els altres), ‘la majoria (que només ells defineixen) dels catalans’ i també ‘Catalunya’ per a justificar i (pretenen) legitimar les seves ambicions, siguin particulars o siguin del partit. Ambicions, altrament des del punt de vista individualista, ben legítimes; especialment si hi ha molts ciutadans-instruments que els les reconeixen i paguen.

Una determinada visió del marxisme convertia en no res a l’individu per a transformar-lo en una peça d’un proletariat que estava condemnat per la història a la revolució. Avui, des de diferents perspectives pretenen adduir-me per a convertir-me en instrument de diversos somnis en els que no em sento viu, perquè, tots, tots!, pretenen que jo em difumini en una unitat abstracta. Que em sacrifiqui en l’altar de la pàtria lliure o en el d’una revolució imaginària. Pretenen que jo deixi de ser jo….

                        

6 de maig de 2021 

Escoltant les miserables justificacions dels polítics després d’unes eleccions (qualsevulla) no puc estar-me de reflexionar sobre la identitat o la substància de l’espècie humana. Tinc la sensació que ens insulten, més a aquells que han anat a votar, o bé és que l’exercici de la política, sobretot en l’escenari en que ja s’ostenten càrrecs, públics o de partit, comporta expressar-se amb el més descarat cinisme. Com si la professió de polític requerís d’un títol d’hipocresia.

Eleccions regionals a Madrid.- La vicepresidenta espanyola, del PSOE, després d’admetre, no podia pas esquivar l’envestida, l’ensorrament del seu partit diu que és que potser no han sabut explicar-se prou bé durant la campanya electoral. Això fa riure, o és veritat que els dirigents dels partits creuen que els ciutadans, els que van a votar, són imbècils i decideixen el seu vot només per la publicitat –la campanya electoral és un gran anunci- del seu candidat (el que neteja més blanc, que ha passat la prova del cotó)?

És possible que molts ciutadans-votants tinguin en compte allò que fan i allò que no fan els partits en l’exercici del poder que els van atorgar en les darreres eleccions? És possible que molts votants en el seu desencís respecte del seu darrer vot tinguin en compte els incompliments sistemàtics d’aquelles promeses publicades en aquella campanya electoral?

De veritat, les candidatures que no han reeixit creuen que ‘el poble’ vota malament o que no els entén? Com s’atreveix Arrimadas a defensar que seguirà lluitant per el centredreta? No s’adona que o bé no és de centredreta o bé que no hi ha ciutadans ni votants de centredreta?

La democràcia i l’extrema dreta.- Jo no en diria, tot i que combreguin amb les mateixes eines, feixisme; i crec que en el text s’explicarà perquè. Això no vol pas dir que siguin millors. Aquests darrers dies escoltant alguns eslògans dels suposats demòcrates dirigits a desacreditar, per no ser-ho, a l’extrema dreta he pensat sovint en la frase que, em sembla, atribueixen a Orwell: El feixisme tornarà reivindicant la llibertat. O alguna cosa semblant.

L’extrema dreta, els neocon els diuen ara alguns politòlegs, als de Ayuso i de VOX, no té cap problema amb la democràcia, el contrari, li serveix de legitimació. Els partits d’extrema dreta obtenen els vots, com tots els altres, en unes eleccions <<democràtiques>>.

El problema, si de cas, rau en que els liberals –allà on n’hi hagi- i l’esquerra només han fet servir la democràcia com a instrument de formalització i legitimació del poder: accés als parlaments, als governs i a les institucions de l’estat (llevat de la judicatura i aquí és on plora el nen). Però mai han assumit que la democràcia només –i només!- assoliria la seva essència si esdevenia o resultava l’instrument per a garantir i implementar els drets fonamentals i la distribució – que no Redistribució- de la riquesa, dels recursos de tots els éssers humans.

A l’extrema dreta no li fa fàstic la “democràcia”. Quan han vist com l’han grapejada anant i tornant “els demòcrates” s’han apuntat al carro. L’assumeixen com a instrument, com han fet els altres, per a l’accés al poder. No han renunciat a res ells, han estat els demòcrates liberals i socialdemòcrates qui han anat perdent bou i esquelles en el camí cap als governs, perdent l’altra cara de la democràcia que havia de fer-nos a tots iguals i lliures.

Molts dels vots que ha recollit Ayuso, a més de tots els de C’s, els comparteix amb VOX perquè vénen el mateix producte: la llibertat. Llibertat de ser ric en un món de pobres; rics pel mèrit i l’herència; la llibertat individual i insolidària.

Notes:

Una, com deien els de “Hermano Lobo”, demà parlarem del no govern de Catalunya. Els de Junts estan humiliant als d’ERC?

Dos. Recomano la lectura de “La tiranía del mérito. ¿Qué ha sido del bien común?, de Michael J. Sandel, de l’editorial Debate.

                       

25 d’abril de 2021 

Aquest dies he vist com escenificaven escarafalls alguns dirigents sindicalistes davant dels anuncis de multitudinaris acomiadaments a la banca espanyola (catalana?, si parlem de CaixaBank). Després d’algunes reflexions que caldrà anar treballant he recuperat un article meu de l’any 1993 que reprodueixo que m’ha portat a la reflexió de com som de marrans els humans….

Reflexions:

CaixaBank i també el BBVA acomiadaran a milers de treballadors.

• Als anys vuitanta a SEAT hi havia 32.000 treballadors. Ara no deuen arribar a 15.000. I segurament SEAT fabrica més cotxes que llavors.
• Els votants haurien de reflexionar sobre la immoralitat dels governs que tenint un 16% de l’accionariat de CaixaBank… callen, per no dir una altra cosa, en el consell d’administració.
• Haurem d’assenyalar i recriminar als directius i grans accionistes dels bancs perquè s’atribueixen uns sous que son una veritable invitació a la criminalitat o a la revolució. Perquè tenen enganxats pels pebrots als servils polítics que no gosen reclamar-los el deute que tenen amb els ciutadans que hem pagat la seva sortida de la crisi (que ells han creat). Els que voten també ho haurien de tenir en compte.

Però, tanmateix, el problema de fons segueixen sent, com ja plantejava el 1993, que seguim considerant que EL TREBALL és la única i inexcusable garantia per a exercir el dret a l’habitatge digne, a l’alimentació mínima i a una educació decent. Seguim construint un discurs moral que se sosté en una mitificació del treball que es contradiu amb l’admirat avenç tecnològic que ens allibera d’aquell esclavatge.

No es tracta del treball, es tracta de la distribució de la riquesa. Riquesa que no es relaciona, en absolut, amb el treball. No son més rics els que més treballen. Son més rics els que menys col·laboren en la vida col·lectiva, en el manteniment dels serveis comuns.

El treball, entès d’aquesta manera, és una farsa com ho era considerar la terra plana, com ho era acceptar la mà divina en l’elecció i decisions de les monarquies….

I l’article recuperat:

MÉS ATURATS: ENCARA ÉS POSSIBLE LA UTOPIA. (Publicat a La Marxa de Catalunya el 30 d’abril de 1993).

Tothom s’escabella, tots amb el crit al cel: Ja són més de 3.000.000 els aturats!. Però jo penso: que bé !, encara és possible la utopia. La utopia de principis de segle que els sindicalistes i polítics volen amagar-nos, que reivindicava l’abolició del treball. Que volen amagar-nos perquè no saben què fer-ne, perquè els qüestiona la seva pròpia existència i perquè no gosen reconèixer que aquesta victòria no és del proletariat, sinó del “maleït” sistema. La utopia per la qual “lluitava” la classe treballadora era l’abolició del treball. Ja és aquí. La qüestió, però, que es planteja, és que cal saber què fer amb la riquesa que això representa per l’home. L’única riquesa tangible, el temps. L’augment del nombre d’aturats va paral·lel a l’augment de la productivitat: les màquines, la nova tecnologia, fan la feina dels homes. Es pot vèncer la maledicció de l’expulsió del paradís. Així, doncs, la qüestió només rau en saber com utilitzar el temps lliure, per una banda, i com distribuir el producte, la riquesa, que és més i amb menys treball, per l’altra. O bé ho soluciona el sistema (amb vídeos, jocs d’atzar, partits polítics..) o bé, i aquí descobrirem la misèria ideològica de “l’esquerra”, nosaltres som capaços d’aprofitar com bojos, apassionats, amb plaer i creativitat el temps lliure. Com diu Peter Glotz: “La possibilitat històrica que se’ns ofereix no s’havia presentat mai a la humanitat…”

(Pàgina 132 del meu llibre “Del foc a les brases. Articles incorrectes 1978-2005”. Editorial Lo Diable Gros).

                       

16 d’abril de 2021 

Els laberints –els inferns- de la democràcia. A Catalunya un dels darrers motius de ‘noticia’ per a la premsa d’entreteniment rau en el nomenament dels senadors catalans que han de representar la Generalitat al Senat espanyol. Uns diaris diuen que el PSC s’ha desempallegat del compromís del cordó sanitari (vaja un nom que li han fotut!!) antiVOX en recordar que la llei, en aquest tema, no dona gaire marge als cordons, ni que siguin els de les sabates.

Serien honestos els que volen marginar a VOX d’aquest dret a tenir un diputat si diguessin, sense embuts, que per això es passen pels…. pebrots l’article 61 de l’estatut i l’article 174 del Reglament del Parlament. Jo els aplaudiria i els animaria a que fessin el mateix, si volen ser coherents, amb tota la parafernàlia democràtica que, avui, no té més explicació que mantenir-los amorrats a l’obi.

Resulta un insult a la intel·ligència haver de suportar els escarafalls per la falta de democràcia quan aquesta entrebanca els propis interessos. És estúpida la pretensió de negar (tant com la mateixa d’acceptar-ho) el nomenament d’un senador de VOX en representació de la Generalitat al Senat espanyol.

Algun dia els autoanomenats partits democràtics (tots s’ho diuen, de fet) hauran de treure’s el vel que els amaga que els diputats de VOX son al Parlament amb la mateixa legitimitat, exactament la mateixa, amb que hi són ells. A Catalunya uns molts milers de ciutadans, veïns nostres, teus i meus.. han votat al partit d’extrema dreta. Entre altres raons, segurament, perquè els dits partits d’esquerra (avui difícilment identificables: a JuntsxCat diuen que són transversals i que hi ha gent d’esquerres), sotmesos al joc del sufragi universal, han anat derivant cap al ‘centre’ renunciant a la revolució, a la república (res publica, no una república liberal i capitalista, com les de la UE) per tal de mantenir els escons (i les retribucions que hi van adherides) per a mantenir-se en la menjadora de milers i milers de càrrecs públics. I en molts casos, jubilacions (o portes giratòries que en diuen) ofensives per als treballadors o els marginats que no compten ni per als censos electorals.

El debat no està en si VOX tindrà o no un senador. Aquest debat distreu al personal militant d’una banda i de l’altra. La qüestió rau en mirar d’entendre com és que tants catalans (per cabreig i alguns per convenciment) han anat a l’extrema dreta el dia de les votacions. Si resulta espectacular –simbòlic, una mostra de l’0enfrontament intel·ligent amb l’estat- desobeir els tribunals per uns llaços, per unes declaracions institucionals, per una delegació o no del vot… per què no fer un enfrontament realment intel·ligent i abandonar, buidar, les institucions que ens imposa l’estat opressor, invasor, colonialista….?

Però això tampoc transportarà, per si mateix, els vots que ha obtingut VOX cap a una revolució al carrer. També aquells a qui la misèria –política, ideològica, però sobretot econòmica i cultural- ha ensorrat fins a extrems insospitables, els resulta més satisfactòria, ara i avui, una èpica totalitària, una emotivitat santificadora abans que una exigència racional sobre la veritat, sobre allò que es plapa cada matí quan no es té garantida la renda mínima o es té por de l’estranger que hi ha de veí. Si no ens donen pa i una casa on viure que ens donin, almenys!, un somni, una èpica i un enemic que expliquin, i ens alliberin falsament, de la nostra putrefacció.

Que no s’enganyin els que volen munyir el cordó sanitari. Aquest cordó no deixa de ser un gest simbòlic; a molts dels milers de votants de VOX el cordó sanitari els reafirma en la seva convicció que son els elegits. Que se sentin elegits per a un somni que no compartim no ens estalviarà pas que alguns en vulguin resultar màrtirs.

27 de març de 2021 

Crec que Déu no existeix. Però com que hi ha i hi ha hagut tants morts per déu (pels déus) aquella creença no amaga pas la realitat. No crec que això de la democràcia (en el seu sentit vulgar de representació, eleccions, parlaments… etc.) serveixi per a una millor concepció, i encara menys per a una bona organització, de les relacions entre els éssers humans i la d’aquests amb el seu cosmos. Però això no m’amaga que tot sovint una munió d’éssers humans cedeixen, deleguen, la seva voluntat a altres éssers humans que, avui en dia de manera descarada, han convertit la gestió d’aquesta delegació en una manera de viure. I la primera conseqüència lògica, per a mi, és donar per fet que les seves decisions, en major o menor grau, estaran condicionades pel manteniment d’aquesta delegació, més que per a l’exercici racional de la mateixa per al ompliment d’allò que anuncien per a obtenir-la.

Per això, trist davant de l’espectacle televisiu que dona l’espècie humana quan es converteix en representació teatral d’un suposat mandat popular (tothom acredita amb els seus números aquest mandat), m’atreveixo a dir alguna cosa sobre déu i els déus. I la primera sessió per a la investidura del president de la Generalitat.

ERC va investir president a la primera a Artur Mas, el 2012, va investir president a la primera a Carles Puigdemont el 2016 i va investir president a la primera a Quim Torra el 2018. No vaig més enllà perquè dir que va investir Pujol, davant d’una majoria d’esquerres fa molts anys ens portaria a uns salms que ara no venen al cas.

En les eleccions del 14 de febrer passat Illa i Aragonès van obtenir més vots, més recolzament popular (és un dir vista la participació) que no pas Puigdemont (i/o la seva vicària Borràs). Després d’haver vist el discurs en el ple d’investidura del president del grup de JuntsxCat… si jo fos d’ERC em sentiria com un drap brut. (Faig servir aquesta expressió perquè una altra em podria portar a ser considerat masclista… i pagar el llit).

De veritat ERC i Junts poden arribar a un acord de legislatura sense carregar-se l’acord que ja ha firmat ERC amb la CUP?

De veritat ERC seguirà mantenint l’E si pacta amb la dreta catalana (encara que estimin amb la mateixa passió la bandera) que diu el què diu sobre economia, sobre escoles concertades, sobre la banca pública…; que vol la vicepresidència econòmica per llogar-la-hi a l’Elsa?

Serà democràtic un govern <<compartit>> amb l’exili? Com diu Antoni Bayona, “…les aparences també són importants, perquè els ciutadans i ciutadanes no haurien de veure’s sotmesos a confusió o incertesa respecte de qui decideix per ells”.  I jo hi afegeixo: sobretot aquells que han anat a les urnes confiant-los, un altre cop, per delegació, la seva confiança!

Ben mirat JuntsxCat defensa que la Generalitat “és una institució lligada, emmordassada, i atemorida per les amenaces i el setge de l’estat espanyol”. Per tant, argumenten doncs, que és millor deixar clar en el full de ruta que el govern (que ha d’elegir el parlament format pels diputats que han escollit els ciutadans que van votar) ha de compartir amb l’exili (volen dir amb Puigdemont) la presa de decisions ja que el Consell per a la República, per estar a l’exili, és un òrgan lliure.

Així, doncs, a mi que no em dona ni fred ni calor allò que acordin uns i altres, em sembla una vergonya que als seus votants, uns i altres, no els diguin que, al cap i a la fi, la discussió no és pas per el pa de cada dia, és per a l’hegemonia del poder. I aquells portaven tants anys grapejant-lo que ara no se’n saben avenir. I aquest tants anys esperant-lo que, legítimament, no el volen compartir.

21 de març de 2021 

Els enemics dels meus enemics son amics meus?

O bé, totes les víctimes dels meus enemics son, només per això, mereixedores de la meva solidaritat?

I més concretament. Com distingeixo el meu rebuig a l’autoritarisme judicial –que converteix una suposada justícia en venjança- del meu rebuig a l’argumentari i discurs, d’aquells que dient combatre aquest govern, el fonamenten en arguments com els dels que diuen combatre? I estan presos!

La presó, per definició, és un fracàs de la capacitat humana d’organitzar harmònicament la convivència. La presó, en mans dels que sobre un territori ostenten –per a mi sense cap justificació natural ni moral- l’hegemonia del poder –i de la violència-, esdevé un instrument de control, de repressió. De càstig i d’advertiment, d’amenaça.

Ara bé, això no converteix als presos en models o en titulars d’honestedat, ni a les seves conductes en model de democràcia, no els fa sants ni mestres. El raper que lloa o es mostra comprensiu amb el GRAPO i aplaudiria trets al clatell, no esdevé model de res pel fet que sigui víctima- ell mateix- o cap de turc, si voleu, o instrument de l’exhibició totalitària del govern a través del sistema penal i, sobretot, judicial espanyol.

Estar a la presó per no haver guanyat en l’intent de canviar les relacions de poder –discutir l’hegemonia a qui l’ostenta en un moment i espai determinat- és una mostra del totalitarisme que s’instaura en la societat en funció del sistema establert en cada moment, gràcies a l’engranatge democràtic que es defensa un cop i un altre en les urnes. Així, doncs, em sembla absolutament inacceptable la venjança que recau, des d’una suposada justícia, que aplica un règim penal de càstig, la condemna i la presó consegüent als presos polítics professionals i als activistes independentistes. Afirmació que ja feia a “Llibertat presos, tots, polítics” (El 9 Nou de l’1 de juny de 2018).

Però això, no modifica en absolut la meva interpretació respecte dels seus postulats. Ni respecte de com jo hagi de qualificar –o no- el seu rol en el que entenc que és una confrontació per tal d’ostentar aquella hegemonia –un altre cop- del poder. La seva presó no té res a veure amb que jo segueixi discutint qualsevol forma d’hegemonitzar qualsevol forma de poder, sigui en àmbits temporals o ho sigui en àmbits territorials.

Com deuen explicar els jutges dictar sentències condemnatòries de presó contra ciutadans que s’hagin negat a col·laborar amb un desnonament (el cas d’un bomber) o que hagin oposat resistència als policies que protegien una comissió judicial en el desnonament d’un ancià de 83 anys? Estic disposat a acceptar que hi ha jutges que moralment s’esforcen en fer recaure en els legisladors – aquests sí que elegits, votats per la ciutadania- la responsabilitat de les seves decisions. “Només apliquem la llei, que altres han redactat en els parlaments, al peu de la lletra”.

No comparteixo la distinció que es fa entre uns presos i uns altres. No em sembla que mereixi una consideració diferent el pres per raons de confrontació política del pres per no respectar la propietat.

Nota a peu de pàgina: (Fa més de quaranta anys… i avui torna a valer).

De Lluís A. Edo; Nada, núm. 2 – 1979 : “La opción de una estrategia global implicaba, entonces, porque hoy suena a puro oportunismo, reconocer, implícita y explícitamente, la existencia de una figura de delincuente común, creación práctica, efecto directo, del Régimen político imperante. Un “delincuente” fabricado y moldeado por el franquismo.

Cuando la situación caótica e infrahumana de la existencia, en la España de los años cuarenta y buena parte de los cincuenta, donde la miseria y el hambre provoca una traumatización profunda que trastoca los conceptos Morales y conforma determinados esquemas mentales consecuencia de una lucha vital, primaria, de la subsistencia, el económicamente indigente, el paupérrimo y despauperizado físicamente, es decir, un sector importante, mayoritario de la población, se ve forzado, abocado, a la criminalización, al “delito””.

Curiositats parlamentàries.. això dels polítics professionals.

Una.- Llegeixo un article de J. Garcia/J.A. Montanes (El País) on diuen que en la declaració dels diputats en Congreso de los Diputados (a Madrid) constava, el 2019, que la senyora presidenta, actualment, del Parlament de Catalunya era propietària de “un Jaguar XF que conduce su marido”.

En la web del Parlament de Catalunya, avui, en la seva declaració de béns, la Molt Honorable Presidenta diu que és propietària d’un Toyota Yaris, adquirit el 4 de setembre de 2013.

Dues.- sembla molt probable que la senyora Elsa Artadi, economista i deixeble de Sala-Martin, neoliberal, ocupi la vicepresidència del govern de la Generalitat de Catalunya. Vicepresidència que acostuma a assumir l’àmbit de l’economia del govern corresponent, com fins ara havia assumit ERC en la persona del futur, probable, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. És a dir, Esquerra Republicana de Catalunya, ha de cedir la gestió econòmica (amb el que vol dir de control sobre la despesa social també), ara!, a Junts per Catalunya per tal de garantir-se la presidència del govern. I els de la CUP… els de la CUP …..nari nant nari nant…..

Tres.- Fa anys, quan es va aprovar la Llei de partits (Llei 6/2002 que va ser aprovada amb el 95% dels vots dels diputats), descaradament feta per il·legalitzar Herri Batasuna, molts van posar el crit al cel davant l’evidència que es feia una llei ad hoc, infringint totes les normes jurídiques i morals excusant-se en una raó d’Estat.

Llegeixo a El món que la Molt Honorable Presidenta del parlament “pren la temperatura als lletrats del Parlament” i també “que es planteja si canviar el polèmic secretari general d’aquests lletrats…”  Suposo que el diari diu <<polèmic>> pel fet que en els seus dictàmens no ha estat, es veu, molt independentista.

També està proposant la modificació del Reglament del parlament, segurament amb un interès especial en l’article 25 i sobretot en el seu punt número quatre que ordena a la Mesa del Parlament a suspendre de forma immediata al diputat o diputada quan se li obri judici oral per a una acusació de delicte de corrupció. És evident que aquesta possibilitat anima al periodisme i als especuladors a sospitar o provocar la sospita que la Molt Honorable intenta blindar –el seu discurs de presa de possessió va ser clar al respecte- el càrrec dels electes – com és ella- davant del que ella anomena ingerències externes.

Quatre.- Un comentari extraparlamentari. Daniel Innerarity publica un article interessant a El País, 15 de març de 2021, “Contra la superioritat moral” que us recomano. Diu que “hauríem de desmoralitzar la política no en el sentit de que en ella tot estigués permès, sinó de manera que la crítica a les idees polítiques diferents no impliqui la seva desqualificació moral” … i més endavant proposa “un pacte per deixar de prestar atenció a aquells que estan tot el dia estenen certificats de virginitat ideològica, autenticitat en la representació del poble o integritat política i ens qualificant, per exemple, com poc identificats amb la nació o no prou progressistes. ¿Qui els ha donat aquest dret de representar al poble o al sentit de la història?”.

         

18 de març de 2021

Aquest dimarts, 16 de març, he passat el meu aniversari a l’hospital. No ha estat res més que un ensurt. I ara ja torno a les meves cabòries. Vaig escriure això:

Hi ha una llum, fugidíssima ombra més enllà de la raó i l’esperança.

Humans que som, havent-nos criat per a esdevenir déus, no volem reconèixer-nos en el mirall de la parca.

Però un dia, assumint la derrota (o l’errònia formació de la nostra existència) comencem a llegir el calendari des d’una altra perspectiva.

Els mesos no anuncien pas la divinitat, ens confirmen la nostra limitació, el nostre destí.

(Hospital de Vic)

Compto, a les pàgines d’El 9 Nou, els vots obtinguts per VOX, a Osona, en les passades eleccions del 14 de febrer. Jo n’he comptat 2.210. Entre els quals hi ha els 567 de Vic, els 106 de Roda de Ter, els 380 de Manlleu, els 77 de Moià, els 169 de Torelló…..

Darrera una pancarta –Amb el feixisme no es parla, es combat- hi ha uns quants coneguts meus. Gent honesta que porta anys i anys sortint al carrer amb eslògans que anuncien una lluita contra el feixisme. Però em temo que la lluita contra el feixisme no està en la confrontació amb els hiperventilats portaveus o portantcrits dels grups d’ultradreta que també surten al carrer a exhibir la seva indumentària estrafolària. Ni de bon tros aquests del carrer són els més de dos mil ciutadans osonencs que han votat VOX.

Faig servir el terme feixisme perquè el fan servir aquests que es declaren antifeixistes. Des d’una perspectiva teòrica almenys, potser caldria buscar una denominació que no es perdés en la història. El comportament d’això que també diem ultradreta no és el mateix que el d’aquells que els anys trenta teoritzaven tota una concepció totalitària del món. Hi ha considerables diferències que cal tenir en compte per no errar en la confrontació.

Una explicació pel feixisme – del segle passat- rau en el fracàs dels que van guanyar la primera guerra mundial a l’hora d’establir un ‘possible’ món nou. I la situació econòmica i social conseqüent va deixar que sorgissin salvadors il·luminats que substituïen el lloc ocupat per déu i anunciaven un cel en la terra. Alguns historiadors defensen que la derrota del feixisme –del nazisme- i el dolor de la segona guerra mundial van forçar un cert enteniment social que hauria conduit a l’anomenat estat del benestar. Aquest estat de benestar hauria esdevingut modèlic als països nòrdics, principalment, i els mediterranis s’hi haurien anat afegint, tard i malament, fins que la crisi del petroli de 1973 va sotragar-los.

Suposàvem que els socialdemòcrates –a casa nostra el PSOE i a Catalunya el PSC i una certa Convergència Democràtica, ERC no tenia encara una representació prou considerable- liderarien el camí a un estat del benestar que igualaria considerablement les oportunitats de la ciutadania. Però aviat els comunistes van fer-se socialdemòcrates i els socialdemòcrates es tornaven liberals perquè l’economia – els poders econòmics i les grans corporacions internacionals- anava substituint a la política –en el seu millor bon sentit- i així els governs anaven renunciant a ser l’expressió de la voluntat i les necessitats dels seus representats i esdevenien, només, en la policia –sobretot antiavalots- d’aquelles grans corporacions.

Els ciutadans han estat enganyats, mentre que els que els representen s’han anat garantint uns salaris mercenaris a costa de la seva humiliació i degradació. És aquí on cal buscar l’explicació als vots de VOX, és aquí on s’ha de dibuixar el camp de batalla real, en treure la façana de democràcia amb que s’amaguen els servidors del capital. D’altra manera la <<lluita>> contra el ‘feixisme’ no passarà de ser una esbroncada de carrer. Els vots de VOX son els vots dels que se senten enganyats i també, dels que –en el seu benestar i riquesa heretats gràcies a un sistema corrupte- temen que els miserables arrabassin els ravals i pugin fins a les zones residencials. Els governs fan de policia i els mercenaris de la ultradreta son els seus buldogs que vigilen la finca.

Resulta ridícul parlar del govern més progressista quan sabem que està lligat de mans i peus de tal manera que encara discuteix què fer –per exemple- amb la reforma laboral. Resulta difícil d’explicar que els partits que fan servir la paraula esquerra (PSC, Comuns i ERC) per presentar-se, obtenint la majoria de vots (1.451.091, un 50,4% i 74 escons) el 14F segueixin camins diferents i que havent guanyat en vots aquesta esquerra, ERC estigui negociant govern amb la dreta catalana.