15 de gener de 2021.      

¿Té dret Twitter a tancar el compte de Trump? Angela Merkel i un opositor a Putin, entre altres, consideren la decisió de la plataforma com un atac al dret a la llibertat d’expressió. Josep Ramoneda creu que la Merkel té raó i cita a un dels seus portaveus que reclama que és l’estat el que hauria d’establir un marc per regular les xarxes socials. A mi em fa por esperar que tot ho reguli l’estat.

Jo hi torno a veure l’ombra del dret a la propietat privada, el dret a l’empresa lliure en mercat lliure… Quan obres un compte a aquestes plataformes ets –hauries de ser – conscient que et lliures a la decisió d’uns altres. I fas un càlcul entre avantatges –o satisfacció personal- i inconvenients –allò que diuen que quedes controlat, vigilat i no sé què més-. Gairebé com quan lliures el teu vot a la urna i atorgues o delegues, almenys per a quatre anys, la teva responsabilitat social a uns altres. I gratis, com quan et fas de facebook.

Des d’una altra perspectiva la noticia m’ha portat a reflexionar respecte del costum, els darrers anys, tan de treure noms de carrers com de donar o treure medalles honorífiques o de declarar a determinades persones non grates. ¿Tot això té efectes en l’àmbit de construcció de la memòria històrica?. Si cada canvi de govern –nacional o local- comporta un canvi de criteri al respecte ens podem trobar, per exemple, que demà no hi hagi cap menció, en els carrers, a aquells als que considerem ‘enemics’ o ‘dolents’ o ‘feixistes’ o… I els carrers seran una mostra extraordinària de l’harmonia regnant, una mostra de la uniformitat absoluta i aniran formant part de la reconstrucció –malèvola al meu entendre- de la Història. Si l’Ajuntament retira la medalla d’honor a Franco, que li van concedir fa uns quants anys els regidors nostres, el meu pare, el meu tiet, el meu germà… no estarem amagant-nos qui eren –o com vivien o intentaven sobreviure- aquests nostres familiars? Potser amb faristols informatius estalviaríem tanta modificació banal i políticament interessada.

Alguns municipis han tret estàtues o noms de carrers de ‘negrers’. Aquells negrers van existir i uns ciutadans els van erigir l’estàtua o els van donar un carrer. Si ho amaguem –al museu del soterrani- no li estem privant als nostres ciutadans conèixer com s’ha anat formant la nostra puríssima societat?  ¿No és horrible com ha transformat, endolcint-los fins a fer-los empallegosos, els contes clàssics –que mostraven el dolor, la mort, la violència..- la Disney?

I, si abans d’anar a dormir llegiu en la premsa que <<15.476 morts de més a Catalunya el 2020>>… podeu imaginar-vos que estem perduts. La mort, els malalts, els contagiats, els que estan sans som només instruments d’una gran màquina estadística que ho converteix tot en misèria acadèmica. Em temo que hi ha més matemàtics que metges i, tinc ben clar que n’hi més, molts més que no pas poetes i cantants.  Què vol dir morts de més? ¿Que fins a un número determinat ja quadrava amb la previsió, l’estadística, el sondeig…?  Aquest escreix.. caldrà declarar-lo a Hisenda?

                     9 de gener de 2021.      

Llegeixo el text de la directora de l’ARA, del 3 de gener. Fent una anàlisi de com es produeixen ‘Moviments al tauler’, de cara a les eleccions del  14 de febrer diu, entre moltes altres coses, que “l’esmicolament tindrà una altra força substancial a JxCat, on el relleu s’ha produït a mitges perquè Carles Puigdemont veu com la possibilitat de l’indult el deixaria en els llimbs de l’exili encapçalant una resistència formal”.

I m’he adonat que hi ha un intens discurs per a considerar l’indult com una mena de derrota. Jo he tingut un amic, empresonat durant anys, que deia que el deure de qualsevol pres és fugir, escapar-se, escapolir-se, sortir de la presó, sigui com sigui. A mi em resulta incomprensible –ho entenc com una postura miserable- que, independentment de les raons o no raons de l’empresonament, algú promocioni l’oposició a un indult (o a una fuga). Al cap i a la fi, per què el valor moral de l’indult s’hauria de considerar més que el de la farsa de la sentència?

Si es comprova que, a més, s’està contra << la possibilitat de l’indult (que) el deixaria en els llimbs de l’exili encapçalant una resistència formal>>, aleshores resultaria miserable aquell que així ho hagués mantingut. Dies abans, també a l’Ara, en Josep Ramoneda  (Res no ha sortit com s’esperava; 30 de desembre) deia que “El problema de les batalles polítiques en temps de frustració és que surt el pitjor de cada família ideològica i ja fa temps que està despertant la quota feixistitzant i xenòfoba que tot nacionalisme genera. Sentir els anatemes d’algunes veus independentistes comença a fer fàstic”.

La mentida ha esdevingut el geni de la làmpada, és el guió de totes les estratègies polítiques. Allò que és diu no és allò que es pensa o es fa. Es diu allò que ha de moure els sentiments –essent només malèvols- o encendre i desbocar les passions –si l’interès desmesurat i lucratiu ha arribat a apartar-los de la realitat- no pas allò que és el fet, la veritat o el desig, més o menys raonable, però almenys real, honest. On més evident resulta és en la contemplació de la farsa d’això que anomenen primàries. El filòsof Bernat Dedéu (Primàries que no són primàries; 3 de gener) en fa una reflexió ben aclaridora en la seva columna a EL nacional.

5 de gener de 2021.      

Votar, la gran conquesta de la democràcia burgesa.

Acostumo a anar, sovint, des de l’Esquirol fins a Cantonigrós per la carretera que porta a Tavertet. Quan arribo al pla de can Codina deixo la carretera i pel camí de can Codina arribo a Cantonigrós. La carretera a Tavertet és molt concorreguda, sobretot els caps de setmana. Tavertet gaudeix d’un important interès turístic en estar  sobre el pantà de Sau, que es pot contemplar des de les cingleres del pla del Castell.

Avui m’he entretingut a fer un especial recompte durant els quatre o cinc quilòmetres que hi ha des de l’Esquirol fins al pla de can Codina. A la vorera de la meva dreta hi he comptat fins a set paquets de tabac, unes cinc ampolles de plàstic grans, dues de més petites, uns tres o quatre morrions, d’aquests per fugir del coronavirus, molts mocadors (o similars) de paper, una compresa, dues safates d’aquestes de menjar per emportar, disset o divuit llaunes de beguda. En dos revolts algú hi ha buidat el cendrer del cotxe….

I, malaltís que soc, m’he dit: Els que han llençat tot això a la vorera… també poden votar a les properes eleccions!.

Però, més calmat, quan repassava els darrers diaris, he pensat que, al cap i a la fi, vist l’escenari polític electoral tampoc hi faran cap mal paper aquests que transiten per la carretera de Tavertet. Ben mirat, els receptors dels seus vots, tampoc son un model d’urbanitat o de moralitat.

Un <<socialista>>, escindit del PSC (MES) apareix a les noticies de TV3 al costat de Laura (JxCAT) assegurant que va en la llista de JxCAT sense renunciar al socialisme. I la Laura parla de transversalitat.

Com és que Laura Borràs no aprofita l’assumpte que afecta la presidenta de la Diputació (PSC) per a la seva campanya preelectoral?  ¿Com és que va en segon lloc en la llista, després de.. darrera de… per sota de… si és la candidata, dona, (si obté prou vots Puigdemont) a presidenta?

Podem aparta de la llista la vencedora de les primàries.

Lorena (de l’estelada a Ciutadans i de Ciutadans al PP) és un model perfecte, absolut. Guanya les primàries per a ser candidata a la presidència de la Generalitat, presenta una moció de censura per a promocionar-se.. però el partit (l’aparell) es passa pel forro els militants i diu que Carrizosa és el candidat. Lorena enfadada, després d’haver tractat públicament el PP de tots els mals, fins i tot d’haver estimulat el procés, va segona en la llista del PP. Jo ho entenc: si consideren la política una professió, com a bons professionals (hi ha molts altres exemples en tots, tots!, els partits) busquen l’empresa, el negoci del que esperen millors beneficis personals. Si no vaig en la teva llista vaig en la llista del veí. I , com Marx, si no serveix aquest discurs en tinc molts d’altres.

Tots ells, en tots els partits, son conscients que l’abstenció tindrà més no vots que no pas vots obtingui el partit més votat. Tot i així, CAP d’ELLS és capaç de fer una campanya per a intentar convèncer els abstencionistes. La campanya electoral, com després i abans, la legislatura s’han convertit en una baralla familiar –davant les càmeres sobretot- per una miserable herència.

No sé si mai com ara (hi ha almenys deu candidatures a presidir la casa de pagès, en litigi familiar) això de votar ho havia sentit tan humiliant i denigrant.

Llegint El 9 Nou del 18 de desembre de 2020 m’he adonat que la meva formació ha quedat totalment obsoleta, que jo no he estat prou valent ni capaç per a una reeducació després dels cinquanta anys i em perdo, sense entendre, la meitat de la noticia. I em dol veure que fins i tot a pagès ens pot més” l’estriming” –si es diu o escriu així- que l’escalfor d’una cadira de boga.

A la pàgina 9 llegeixo que una empresa de Torelló  “crea el Dry Sist Compact. Thermal Desccontamination. I a la pàgina 14 em diuen que el ‘bike park’ d’Elecated MTB es farà al Puig de la Devesa. I a la pàgina 22 un càrrec polític afirma que “controlaran els timings” . I a la pàgina 41 un emprenedor del món agrícola ha inventat un sistema, “el N-Matic System, que opta per fer una primera separació de líquid sòlid…” I a la pàgina 44 hi ha algú que “ va preparar un pack de retorn..”. I encara més, a la pàgina 45, sobre una empresa de la comarca que “…. treu… … d’una família de purificadors, Purifyer, que es diu Nonvirar…”. Hi ha una entitat, ho diuen a la pàgina 44, que ofereix “.. i un servei municipal i espais de coworking obert a les plantes superiors”. Ja en esports m’assabento, però tampoc ho entenc, que, pàgina 53, “Farrés repetirà a la categoria T4 de side by side….”. A cultura, o espectacles, em diuen a la pàgina 56 que “…ara sí, un espectacular mapping on s’explicaran els 2.000 anys…”  (es repeteix a la pàgina següent). Una emprenedora de la comarca que inventa jocs, diu a la pàgina 58 que “… el primer joc que vaig crear, Endless Pass, me’l va comprar…”. I descobreixo també que a Vic puc anar a fer el got, pàgina 60, al “ The City Arms, la cerveseria i bar musical…” . I finalment, a l’agenda descobreixo que hi ha un ajuntament que organitza actes, pàgina 69, a la “.. sala coworking de La Cooperativa…”  (dues vegades). I a la contraportada algú “..ha comunicat que el bike park estarà situat entre…”.

Em sembla que diumenge passat es varen manifestar unes quantes persones, més més enllà de l’Ebre que no pas aquí, per queixar-se, diuen, del maltractament que preveu la nova, i enèsima, llei d’educació d’Espanya, cap a la llengua castellana. Suposo que aquests senyors i senyores no se senten pas maltractats per com la llengua dominant i dominadora a nivell internacional es va menjant, em temo que sense gaire oposició, la nostra llengua. Al cap i a la fi, molts d’aquests no deuen pas llegir El 9 Nou, que no s’expressa en castellà. I com que tampoc miren la televisió de Catalunya no deuen sentir maldecap cada cop que aquella noia del temps diu <<fa o no fa>> o aquell presentador diu que <<mica en mica>>. Serà doctrinalment correcte… però a mi em provoquen, com els anglicismes, una mica d’angoixa.

Publicat a El 9 Nou, 31 de desembre de 2020.

20 de desembre de 2020.      

“Al marge de quina sigui l’evolució política a Espanya, el catalanisme continuarà condicionant de manera decisiva el futur de Catalunya: en una Espanya democràtica que reconegui a les províncies perifèriques del dret a una autonomia amplia –si no és que ja existeix una constitució federalista-, representarà el govern autònom català; en una Espanya governada amb mà dura, practicarà una oposició ferma, fins i tot il·legal si és necessari.

A l’establiment d’una dictadura a Espanya, Catalunya probablement respondria amb la proclamació d’un estat català independent. Si l’evolució dels fets anés per aquí, no es pot descartar una guerra civil entre castellans i catalans en un futur més o menys proper o llunyà”.  Anton Sieberer, a Katalonien gegen Kastilien (En l’edició catalana, de Pòrtic, Catalunya contra Castella).

Ahir vaig acabar de llegir aquest llibre, sorprenent per a mi, que es va redactar durant l’any 1936. La cita que en faig correspon als darrers paràgrafs del llibre. Temporalment sembla que s’haurien escrit un cop ja ha començat la ‘guerra civil’ espanyola.

He trobat a internet el document, de 55 pàgines, del Consell per a la República –catalana- que crec que dissabte ha estat presentat en un acte que hauria compartit el Palau de la Generalitat amb l’anomenada casa e la república –catalana- a Waterloo.

El text comença amb una frase que m’ha fet pensar en aquells lingüistes que, també, són polítics i que han d’ensenyar als seus correligionaris el valor de la semàntica. La frase diu que “El 2017 vam votar, vam guanyar, i vam proclamar la independència de Catalunya”. Sempre havia relacionat, com si es produís en un mateix moment, data i hora, la independència d’Argelia o de Cuba, per exemple, amb el dia que es va proclamar aquella independència.

Però les frases que m’han portat a rellegir el final del llibre de Sieberer han estat aquelles que fan referència, constant, a confrontació, a desbordament democràtic. El document recorda que “l’octubre de 2017 vam aprendre que la confrontació amb l’Estat és inevitable”. Més endavant, en conseqüència suposo i, segurament, com un tuit per a ERC, es diu que “sense confrontació no hi haurà negociació”. Que el que cal és “el desbordament democràtic per disputar el poder a l’Estat espanyol a Catalunya”.

Un dels capítols o apartats es titula “Preparem-nos: la confrontació”. S’hi pot llegir que “…però cal que la gent mobilitzada tingui present que la repressió pot ser un cost que calgui pagar, amb plena consciència que l’intent de repressió massiva per part de l’Estat també esdevé un mecanisme del seu desgast”. I és fins a tal punt important desbordar des d’aquesta perspectiva a l’Estat que es pugui arribar a què “li sigui logísticament inassumible, gestionar la repressió”.

Com que resulta evident que el Consell per la República ha de ser l’Autoritat Nacional, caldrà “una direcció política fora de l’abast dels abusos de l’Estat”. Resulta evident que molts vulguin estar <<fora de l’abast dels abusos de l’Estat>>. Alguns –que han redactat el text i semblen aquesta Autoritat- ja estan fora, encara que sigui injustament forçats.

Sembla que la presidenta de l’ANC qüestiona considerablement aquest enginy d’autoritat nacional en mans de qui presideix, entre altres presidències i per això, el Consell per la República.

Diu la directora de l’Ara que “el president a l’exili considera que els que creuen en la negociació són una cosa semblant als terraplanistes. I també diu que “la suma d’identitats personals de JxCat, reunides al voltant del lideratge carismàtic de Puigdemont, busca el cos a cos amb ERC acusant-la d’alta traïció”. I en el darrer paràgraf –Ara del 20 de desembre de 2020- agraeix que “Per fi s’acaba una legislatura per oblidar. Una legislatura amb un president que va arribar dient que temia quedar-se en els simbolismes i va ser incapaç de no complir el seu auguri. Una legislatura de simbolismes.. (..) una legislatura de confrontació entre sobiranistes…”

Sofreixo una malaltia consistent en el patiment que em produeix el banal esforç, però esgotador, per a entendre –que no compartir- aquest desgavell mental entre aquells que pretenen ser els veritables i genuïns titulars de la independència –a venir- de Catalunya. I encara s’hi afegeix una certa paranoia quan la comprensió busca l’afinitat amb aquells que –crec- podrien ser <<els meus>>.  I coincidint amb aquestes dates no puc evitar assimilar –en les meves dèries- els ritual religiós dels cristians amb el ritual parareligiós dels polítics professionals. Independentment de què passi de veritat a casa de cadascun de nosaltres, hi ha uns temps i uns ritmes que marquen eleccions, nous rituals de candidatures, naixements repetits, any rere any, d’un mateix infant que mai és un de nou. Sempre, sempre, és el candidat a diputat o el candidat a president. I es repeteix, amb llumetes diferents d’una a l’altra legislatura, amb morrió si hi ha pandèmia, però sempre  per disputar el poder a l’Estat. Sempre, només per a disputar el poder dins de l’Estat.

Si en fa de temps que existeix la repressió de l’Estat! –dels Estats- contra els seus súbdits. Gairebé tant temps com el que fa que hi ha individus que ens volen convèncer que ells, ells sí, conformaran un Estat diferent on tot serà harmonia.

Llegeixo, llegeixo massa!, en un altre diari que Trump hauria dit, durant la campanya electoral que el va dur a la presidència dels Estats Units, que podria aturar-se al bell mig de la cinquena avinguda i fotre-li un tret a algú i no perdria cap vot. I va guanyar, i ha exercit el poder en aquesta línia i ara ha obtingut, encara!, 12 milions de vots més.

Així, doncs, aquells que espereu algun canvi –altra vegada!- en les properes eleccions (o pels seus resultats), perdeu tota esperança.

                      

5 de desembre de 2020.      

Els amics de la CUP varen proposar formalment al Parlament de Catalunya (al Parlament!), als seus diputats, rebaixar-se les seves retribucions, un 14%, i també les del Govern i les dels alts càrrecs. I, afegien, que l’import que això representés es dediqués a pal·liar els efectes de la Covid19. Em sembla que es van fotre de peus a la galleda.

Primer perquè, vist com està el món dels polítics professionals –no sé si ells se’n consideren- el resultat de la votació al Parlament ha deixat una d’aquelles imatges que tan em fan riure: han votat junts, contra la proposta, PP, C’s, PSC, ERC i JxCat (almenys una part) i han votat a favor CUP i JxCat (l’altra part).

Segon perquè, no ens enganyem, abaixar els sous, un 14%!! –pot escandalitzar a qualsevol que tingui un sou de 1.500 euros i li parlessin d’abaixar-li un 14%- per a destinar-lo als afectats per la pandèmia a mi em sona una mica a beneficència. No és una mesa petitòria a la cantonada presidida pels ben pagats, però és una mena de caritat de ben pagats.

La CUP no ha participat mai en la negociació d’uns pressupostos de la Generalitat on poder reivindicar i intentar imposar l’establiment d’uns màxims en les retribucions, totes! I de tots!, dels que les reben de la Generalitat? Això suposant que calgui mantenir a un Estat o a una Generalitat.

Més endavant la premsa em diu que, potser –dic jo- afectats per la imatge que ha quedat gravada als mitjans, els tres partits independentistes “hem arribat a l’acord de rebaixar-les i regularitzar-les a través de les percepcions salarials” (Natàlia Sánchez de la CUP). Compromís que la CUP vol que es traslladi també al Govern i als alts càrrecs de la Generalitat. Compromís que es substanciaria durant el primer semestre de 2021.

Notes a peu de pàgina: durant el primer semestre de 2021 hi haurà eleccions? Els compromisos d’ara no trontollen si els resultats electorals modifiquen la relació de forces? El compromís només parla de dietes i desplaçaments?, que certament són d’escàndol!. I es diu que es rebaixarien i es regularitzarien en els salaris. Això vol dir que ara estan fora del salari i, per tant, exemptes d’impostos.

Els meus amics de la CUP m’hauran d’explicar, una altra vegada, com fem combregar el carrer i els passadissos de l’edifici de Ciutadella.

25 de novembre de 2020.      

Llegeixo un tuit del senyor Quim Torra i Pla:  Mentre vaig ser president de Catalunya no es va aprovar cap pressupost espanyol. Al contrari, vam tombar-los. (…) és un dels honors més grans de la meva carrera política.

Els pressupostos espanyols, entenc que vol dir els del govern espanyol, els aprova el parlament espanyol. És a dir, per a resultar aprovats els pressupostos, que proposa el govern de torn, cal que hi hagi una majoria suficient al parlament espanyol que li atorgui el seu vot afirmatiu.

No sé a qui es refereix, el senyor Torra, quan diu que vam tombar-los. Potser vol dir que no van donar-li el seu vot afirmatiu – els diputats del seu partit-, però això sol no és suficient per a tombar-los. Segurament el PP tampoc els hi va donar el seu vot, segurament ells també diuen que van tombar-los. Com Vox o com Ciudadanos o com Coalició Canàries, per posar alguns exemples.

Tampoc entenc que hi té a veure la presidència de la Generalitat, de Catalunya diu. Mentre el senyor Torra ha estat president, no han pas canviat les lleis com perquè qui fos o no fos president d’una comunitat autònoma, o de Catalunya, resultés definidor del resultat del vot dels diferents partits polítics que conformen el parlament espanyol. Els seus socis de govern –els diputats del corresponent partit polític-, suposo, podien votar allò que els vingués en gana, al parlament espanyol, malgrat qui fos o no fos president de Catalunya.

Que consideri un honor, un dels més grans, de la seva carrera política, quan és evident que el seu càrrec, per si mateix, no tenia res a veure amb l’aprovació o no, en tombar-los o no, dels pressupostos espanyols em fa pensar que potser els altres honors grans no son fàcilment identificables.

De fet, crec que el tuit no te res a veure amb els pressupostos espanyols. Només és una batzegada –per dir-ho com si fos horari infantil- més contra els socis, per què voler enemics si ja tens socis de govern?, que no l’han agomboiat com li hauria agradat. Pobre país.. entre tanta epopeia!

No sembla que la independència de Catalunya estigui al caure i això ha rebaixat una determinada tensió entre dos pols, polítics, enfrontats al respecte. Ciudadanos va obtenir gairebé el 36% dels vots, en les eleccions al parlament de Catalunya amb més participació, 79,04%, gràcies a aquella polarització. Però de cara al 14F n’estarà orfe i a més tindrà un competidor nou en el camp de la dreta anticatalanista.

Per altra banda, l’independentisme tindrà dificultats per repetir la suma simple que va lluir amb els resultats del 21D, sotmès ara als diferents perfils que s’hi han abonat. El sociòleg Cardús diu que “en el camp sobiranista s’endevina una batalla sagnant per guanyar el que serà, com es veu a venir, una raquítica i patètica hegemonia”. I encara més si l’enfrontament soterrat entre els actuals ‘socis’ de govern va eixint a la llum pública i es va fent entenedor per a una bona part de possibles votants. Les floretes que darrerament es llencen la Laura i en Gabriel a Madrid (dijous,11 de novembre) no son res comparades amb els fets bèl·lics que es produeixen en el si de l’executiu català. Quan el conseller d’Empresa deixa anar que potser cal obrir bars i restaurants, quan encara el govern no ho ha aprovat ni, sembla, discutit, no és que s’equivoqui. S’està acostant a un sector de la societat i confrontant-lo al seu soci de govern, que serà el responsable de no haver aprovat la mesura que el conseller proposava.

Però és possible que es produeixi un nou escenari format d’emprenyats davant de l’angoixa que ens ha anat inoculant el coronavirus. I aquest cabreig es dirigirà cap a aquells dels quals esperaven (aquells que els hagin votat)  una resposta satisfactòria davant de la pandèmia. I aquí, també, els sentiments van per davant de la raó. Ens han venut tant que ens cuidaran tant, i molts ho han cregut, que ara no tenim explicació davant del rei (govern) que va nu. Durant aquest angoixant camí pel desert, la nostra televisió ens explica que mantenim càrrecs a l’exili en ocupacions creades ad hoc, que mantenim un nombre insuportable d’expresidents amb unes retribucions i càrregues que ofenen a tantes víctimes econòmiques de la pesta. Els parlaments, tots, han aprovat pressupostos amb increments a les retribucions dels polítics que ni poden somiar aquells que netegen els corredors dels hospitals. Els alcaldes de municipis de entre 1.000 i 5.000 habitants poden atorgar-se sous de fins a 44.000 euros. Sort que amb l’emèrit ens distreuen una mica. Em sembla que va ser Gaziel qui va dir, respecte de La Lliga, que tots han acabat igual, no han deixat res políticament, però econòmicament tots s’han fet rics. Si no milionaris, sí satisfets considerablement.

Tanmateix, no fa gaires dies, l’ex Conseller de Justícia, Mundó, reivindicant la professió, que ell considera vocació, política deia que cada vegada costa més trobar persones que vulguin dedicar un temps de la seva vida a assumir responsabilitats des de les institucions. Veient com es va dibuixant la cursa per a obtenir algun lloc en alguna institució, o en una o altra llista, ara que venen eleccions, no acabo d’entendre la reflexió de l’exconseller. Suposo que estarà d’acord amb mi que s’ha comprovat que davant d’una greu crisi, real, no política en el pitjor sentit de la paraula, aquells que menys (o gens!) hauran sentit castigada la seva situació professional i econòmica, hauran estat precisament els polítics professionals, aquells que han convertit la política –l’art de conduir els conflictes en harmonia, i no necessàriament l’art d’anar constituint més i més institucions, més i més comissions, més i més càrrecs ad hoc- en una forma nova de viure, en una nova classe.

És possible que tot això ens torni, de cara al 14F, a abstencions considerables. Si és així, un cop més aquells que no participen del joc electoral formaran la minoria majoritària en l’àmbit social, encara que en el món espectacular de la política segueixin sent obviats. Encara que la majoria sigui l’abstenció, el sistema –que han dissenyat els amos, com ja vaig dir quan les eleccions del 21D, El 9 Nou de 3 de novembre de 2017- continuarà amb la comèdia i es constituirà un nou parlament on resideix, seguiran dient, la sobirania popular. I aquest parlament, minoritari, investirà un govern que es declararà representant de tots, tots!, els catalans.

Hi ha estudiosos que diuen que amb la crisi dels vuitanta es va produir la desconnexió de les elits econòmiques del compromís –tàcit- que hauria nascut després de la guerra mundial. Les elits econòmiques ja no tenen pàtria, ni cap relació amb els menys afavorits. Més tard els joves del 15M es van constituir i prostituir en partit polític, per acabar amb la casta i, erràtics, han acabat en comunió amb els que van renunciar fins i tot a la socialdemocràcia. Els desclassats, els que no tenen ni identitat ni capital, ni aspiren al poder hauran de començar a pensar quan, i de quina manera, es desempalleguen de la nova, vella, classe – els polítics professionals que ens venen fum i només fan de policies protectors d’aquelles elits. Els vells, si ens hi volen, podrem escriure versos pels rebels que fracassàrem.

Però caldrà anar ben calçats, els feixistes també fan discursos contra la classe política. I també estimulen més els sentiments que la raó.

Publicat a El 9 Nou, 16-11-2020.

                     

12 de novembre de 2020.      

Hi ha una mena de baralla entre els mossos d’esquadra i el seu cap –polític- El Conseller. La causa estaria en el fet que els mossos consideren que la Generalitat, el seu Conseller d’Interior, defensa més els causants d’aldarulls –digueu-li com vulgueu, intents d’evitar desnonaments, per exemple- que als defensors de la llei i l’ordre.

Ves per on que crec que jo penso com els mossos que es queixen. Jo m’ho miro de la següent manera: aquells que accepten que la propietat privada és un dret fonamental que està per sobre de qualsevol altre i han convingut en acceptar unes lleis que en son garant i a mantenir uns jutges que les han de fer complir a través dels mossos d’esquadra, no poden entendre que el Conseller, ara!, vulgui reduir –només reduir!- la petició de penes per a aquells que han topat amb els nois i noies de la policia quan estaven tapant la porta de casa de la senyora Remei, que té tres fills i cap sou, i a la que treien de casa perquè un banc, al que vam rescatar entre tots, porta quatre mesos sense rebre la part de la quota de la hipoteca….

Jo crec que el senyor Conseller, i alguns dels seus companys de govern, és un bon cristià i com que té mala consciència de governar, sense cap poder per canviar-la, una societat que castiga els pobres, intenta redimir-se – acolliu al que no té casa diuen que deia el crucificat- provant que no castiguin tant als que amb aldarulls –només amb aldarulls!, sense armes ni explosius- volen protegir la senyora Remei. I ara, els seus subordinats –compte que la fera no es revolti contra l’amo!- li planten cara i li demanen ma dura contra aquesta colla de revoltats.

Senyor Conseller no es pot estar a missa i repicar. Oi? Si envia els policies a desnonar –o a ajudar a desnonar- no pretengui que hi vagin amb flors i violes. Vostè, diuen que coneix bé el dret, ja sap que hi ha un conflicte entre el dret a la propietat i la igualtat. Vostè, em temo, ja sap que de moment –amb la col·laboració de tots els estats, de tots els governs- el partit el guanyen els propietaris contra aquells que no tenen res… i vostè sap que aquí es tracta de suma zero: si n’hi ha que guanyen molt sempre és a càrrec de tots els que guanyen poc o res. Si n’hi ha, bancs, elits immobiliàries, grans propietaris… que tenen en propietat cases –en plural- és perquè n’hi ha molts que no en disposen…

Senyor Conseller, els seus subordinats només li demanen coherència! No els enviï a l’infern.

31 d’octubre de 2020.      

Tinc escrit en algun dels articles del llibre Del foc a les brases (Lo Diable Gros, 2020) que el progrés comporta violència. Fa anys, un amic, em va discutir l’afirmació, acusant-me d’infantilisme leninista o d’irracionalitat anarquista o de quelcom semblant. Llegint els diaris, dels darrers dies comprovo com els liberals – tanmateix ells ho neguen- també son del mateix parer. Potser ho neguen perquè temen ser-ne els causants.

Les referències que segueixen son de l’Ara i d’El País. El dia 28 podeu llegir que El Santander vol acomiadar uns 3.000 treballadors. El dia 29 ambdós diaris donen la noticia que “el Banc de Sabadell retallarà la plantilla en 2.000 persones. El País concreta que això representa el 12% de la seva plantilla.

El dia 29, també ambdós diaris coincideixen a explicar-nos que l’Estat, condemnat a pagar 1.350 milions pel tancament de Castors. L’Ara diu que l’Estat ha de tornar 1.350 M. Que el Suprem diu que Santander, CaixaBank i Bankia han de recuperar els diners de la indemnització.

A l’Ara, 29 d’octubre, llegeixo que hi ha Llum verda a rescatar Air Europa amb 475 milions d’euros. I en el text de l’article diu que L’aerolínia és propietat de la família Hidalgo i està pendent que la compri el hòlding IAG, segons van pactar a finals de l’any passat, per 1.000 milions d’euros. Feia temps que no em dolia tant no haver seguit amb la meva carrera, frustrada, d’economista. IAG vol comprar Air Europa per mil milions però li hem de donar, abans, 475 milions d’euros?

La Generalitat crearà l’Agència Espacial de Catalunya. La iniciativa compta amb un pressupost de 2,5 milions…… Tanmateix, sembla que l’estratègia habilitarà 18 milions d’euros per al període entre el 2020 i el 2023.. i confia que el sector de l’espai acabi generant 1.200 nous llocs de treball a Catalunya i una factura de 280 milions d’euros fins el 2025. Sembla que el Conseller del cas va parlar de la nova economia de l’espai.

I, ja per acabar, llegeixo El País d’ahir. Els partits polítics rebran quasi 53 milions l’any que ve. (…) També es recull la retribució màxima que poden percebre els membres dels Ajuntaments.. Nucli amb més de 500.000 habitants fins a 109.494 euros. Aquesta xifra va baixant per arribar a fins 43.797 (aquí em venen ganes de posar-hi uns quants signes d’admiració) per als municipis d’entre 1.000 i 5.000 habitants.

Però les pensions s’apujaran un 0.9% el 2021.

He tornat a llegir aquell meu vell article. El dret preveu que la violència quan és autodefensa no és antijurídica (em sembla recordar de les meves classes). En qualsevol cas, com també ja tinc escrit, ningú està obligat a posar-hi l’altra galta ni tampoc a ser Gandhi.