23 d’agost de 2020.               

Com faig de tant en tant, he repassat els diaris –normalment son dos, un d’aquí i un d’allà, que diria aquell- que vaig guardant sobre la meva taula i n’he retallat, per guardar en una capsa que segurament acabarà en el foc, alguna noticia i més articles. La noticia que avui m’ha portat a retalla fa referència a això del treball, l’ocupació segons el món mediàtica i que en fa, per a mi, a allò que el món mediàtic ja fa anys que obvia, el treball assalariat com a acreditació del dret a la vida. Diu la noticia:

“Ryanair mantendrá el empleo de sus pilotos a cambio de una rebaja salarial del 20%. El 80% de los empleados refrenda el acuerdo, que prevé recuperar los sueldos en 2024”.  I en el text, el cos de la noticia, llegeixo que “El desenlace del conflicto laboral en la compañía irlandesa es muy similar al que tuvo lugar a principios de mes en British Airways, la aerolínea del grupo hispano-británico IAG. Los pilotos aceptaron un recorre salarial del 20% a cambio de reducir los despidos…”

I el meu cap… ves a saber m’ha portat, primer, a copiar un tros d’un text que vaig escriure fa anys, Allò que fou el moviment obrer:

La deïficació que es fa de la capacitat revolucionària dels treballadors és alienant, reaccionària i prova la incapacitat d’aquells que es vanten de ser els representants del món del treball. O bé no hi ha capacitat d’anàlisi per a qüestionar el treball, el treballador i la revolució o bé la religiositat del culte a aquests termes ha substituït ja, en benefici dels de sempre, la moral judeo-cristiana. Llegíem a El País (12-11-79), a primera pàgina que ‘una gran mayoría de los trabajadores de British Leyland aprobaron ayer (…) que implica el despido de 25.000 trabajadores..’  No res, bajanades només. (Pàg. 53 de ‘Del foc a les brases. Articles incorrectes 1978-2005). Editorial Lo Diable Gros.

També m’han vingut al cap les següents reflexions.

British Leyland, existeix encara?

Els pilots de la companyia irlandesa que han acceptat, solidaris que son!, una retallada en el seu sou del 20%, deuen donar per fet que la seva qualitat de vida no es veurà pas considerablement afectada. Penso en un treballador industrial, en una petita empresa, cobrant un salari de mil euros nets al mes. Si se li redueix en un 20% la batzegada pot resultar molt, molt!, considerable. La noticia diu que qui ha firmat l’acord –el acuerdo alcanzado entre la sección sindical del SEPLA y la dirección de la compañía– és el sindicat SEPLA del que recordo, si erro m’ho haureu de perdonar, que va protagonitzar vagues molt dures per a aconseguir increments salarials. Vagues que van comportar, aleshores, que els humans coneguéssim les condicions laborals dels seplans.

Però més enllà de la específica professió dels ara retallats, és de consideració que en una mateixa noticia, sembla que per raons similars i amb les pressions idèntiques per part dels dominadors, ens trobem que el capital –la propietat- imposa com fa anys i anys feia, condicions laborals, sembla que inqüestionables. Si fem cas de la noticia, els pilots poden triar entre reduir el sou o aplaudir l’acomiadament de 12.000 treballadors?  La noticia acaba dient, respecte dels de la British, que pero finalmente el ajuste solo afectará a 270.

El 27 de setembre de 1980 Mundo Diario va publicar un article meu –recuperat per al llibre abans esmentat- que vaig o van titular La difícil coherència dels sindicats.  L’article acaba així: Un cop més els conservadors són terriblement coherents. Què passaria si els comunistes i socialistes fossin tan coherents amb els seus postulats, cada dia i en tots els espais? Que ocorreria si els anarquistes de la CNT portessin a la pràctica els seus acords de sabotatge i boicot a la producció i treballessin seriosament i cada dia per a la consecució del comunisme llibertari? Seria la revolució. Però avui, qui vol la revolució?

 19 d’agost de 2020.                                                  L’abraçada i el bes.

1

Vaig trobar-me incòmode quan la Imma, amiga de ja feia un bon temps i a la que feia un parell de mesos que no veia, em va besar als llavis per a saludar-me. Era just entre el bar Terra Alta i el local del sindicat de construcció, al bell mig del carrer Hospital. Ens unia una amistat profunda, una relació sentimental nascuda d’una manera concreta de comunicar-nos. Era una qüestió de pell. Tocar-se era la confirmació de la proximitat, de la comunió d’expectatives davant de la vida. Compartíem il·lusió i esperança tot i que veníem per camins ben diferents. Jo no havia participat, encara, d’aquella mena d’alliberament contra les formes imposades en les relacions socials. Encara era jove en els camins d’aquella transició o transacció que, també, va ensenyar a molts joves que un bes no havia de ser, necessàriament, el naixement d’una passió o d’un matrimoni.

Aquell bes va esborrar les ombres de les sotanes que em quedaven al clatell i em feren enyorar i desitjar besos apassionats d’aquella noieta que treballava en el mateix despatx que jo, al carrer Balmes.

2

Vivíem, jo també, enmig de canvis socials molt importants. Malgrat que la història, la Història en majúscula, la que s’escriu quan ja la història és Història, s’ha quedat gairebé només amb alguns canvis en el sistema de dominació, en el sistema de representació política. Un dia, com qualsevol altre dia, una munió d’homes i dones van ocupar les Rambles amb gestos i cants festius i amb pancartes reivindicatives de l’assumpció sense complexes ni pressions de la sexualitat. De la que cadascú volgués considerar i viure com a pròpia.

En Joan, del sindicat d’electricitat, crec que treballava a Catalana de Gas, eufòric enmig d’aquella multitud, em va cridar quan em va veure sortint de la Plaça Real. Em va estirar cap a ell i vaig caminar envoltat de joves vestits amb robes de colors estridents, amb pantalons curts i ajustat molts d’ells i d’un bon grup de dones, també majoritàriament joves, que lluïen amb un cert esperit provocador la seva homosexualitat.

Acabada la manifestació en Joan em va acompanyar al bar Túria, a tocar del mercat de la Boqueria, on sopàvem molt sovint els companys del sindicat. Em va explicar el seu pas per la Model, feria uns tres o quatre anys, detingut sota la Ley de vagos y maleantes, que condemnava, sense pietat, els homosexuals a unes humiliacions insuportables. Els seus pares van patir un gran disgust i en Joan deia que encara no tenia clar si era per l’estada a la presó o per haver-se fet evident “la desviació” del seu fill.

Va venir a casa a dormir i jo vaig estirar aquella mena de llit suplementari que hi havia abans en alguns sofàs. Jo dormiria al sofà. Quan ja feia una bona estona que dormia, en Joan, neguitós, em va demanar per abraçar-me. Es va esforçar en explicar-me que no pretenia res més, em va dir que volia sentir-se acompanyat. Va estirar el seu braç sobre la meva espatlla, d’una manera un xic forçada per guanyar el desnivell, i ens vam adormir. Vam dormir en l’abraçada més càlida i amorosa que mai havia compartit amb ningú.

 18 d’agost de 2020.

Apunts des de la premsa o com el silenci no sempre és còmplice o, si voleu, perquè em dona la gana.

1

Ernest Maragall ha dit que Quim Torra és responsable de “trencar la regla d’or democràtica de distinció absoluta entre l’Executiu i el Legislatiu”.

2

Ignasi Aragay, a l’Ara del 16 d’agost escriu: “…I en segon lloc, perquè des del sectarisme, des de l’odi, no es pot fer res que valgui la pena. Expulsant catalans de la catalanitat, ens empetitim. Veient enemics, botiflers o tebis a cada cantonada, no anem enlloc…”

Qui sap si els vividors a l’illa de twitter llegeixen articles de més de cent caràcters? Aquest de l’Aragay, “Les trinxeres de l’independentisme”, com que val la pena, no cap en un tuit.

3

Juan Luis Cebrián a El País del dia 10 d’agost, diu que “l’absència de democràcia interna en els partits és una de les malalties més serioses del nostre sistema polític. Sense polítics prestigiosos, la democràcia seguirà funcionant però el país s’estancarà”.

Jo l’esmenaria dient-li que la malaltia son els partits mateixos. Van néixer –tal com els coneixem avui-  ja fa més d’un segle des d’un segle des d’un àmbit determinat, potser en direu esquerra, davant d’una situació marcada per l’incipient capitalisme industrial. Però avui els partits polítics son vulgars instruments de col·locació –una mena de SOC per a romàntics religiosos sense església- precisament de polítics gens prestigiosos. Malgrat el discurs, al partit no s’hi va per a servir res ni ningú. El partit és un veritable ascensor social –comte amb l’expressió, que és manllevada-. M’esborrona veure la quantitat de pixatinters, professors universitaris, llicenciats en dret sense despatx o amb despatx, venedors de quincalla i sacerdots sense tonsura que s’han fet rics (en diner i patrimoni, vull dir: casa a la costa brava, casa a la Cerdanya, dipòsits de més de mig milió d’euros..) després d’uns quants anys en una empresa pública o en qualsevol, dels molts, càrrecs de designació que tenen assignats els partits o asseguts a un escó qualsevol de qualsevol diputació o de qualsevol parlament. Per això no hi ha democràcia interna, el que es mou no surt a la propera fotografia, no tindrà lloc ben retribuït en una propera legislatura.

I veure com un treballador des dels 16 anys en una bona industria ha d’afrontar una hipoteca mai assolida del tot quan l’empresa –poseu-hi noms, els que vulgueu perquè n’hi ha per triar- decideix reduir la producció o traslladar-la o ves a saber què….

 11 d’agost de 2020.

A l’agost els diaris en paper són considerablement més reduïts en nombre de pàgines. Tanmateix segueixen essent una font de sorpreses.

Segueixo amb els retalls de premsa d’estiu. El diari Ara, el dos d’agost, diu que “Puigdemont, Sánchez i Turull encapçalaran la direcció de JxCat”. I que “Elsa Artadi, Josep Rius i Anna Erra seran a la cúpula del partit”. Redéu! , i encara queden dies per a la celebració del seu procés d’elecció!  I com es veurà, ben aviat, ho encerten tot. Això és premsa moderna, la noticia sobre el paper és anterior al fet que l’hauria de provocar.

La redacció a Catalunya de El País, el tres d’agost, és menys atrevida i només confirma que “Carles Puigdemont, único candidato a presidir Junts per Catalunya”.

El diari Ara, el cinc d’agost, diu que “Torra encarrega estudiar si el 3% va afectar la Generalitat”. El cos de la noticia diu que “El Govern es personarà com a part perjudicada en el cas del 3% si comprova que l’administració catalana va poder patir “perjudici” nen el marc de la presumpta corrupció que implica CDC i també el PDECat, on militen alguns dels membres de l’executiu”.

Ara ja fa dies que no he llegit cap noticia que faci referència a la concessió o adjudicació a una empresa de les de Florentino Pérez per a la gestió dels rastrejadors dels contagiats pel Covid19. Crec haver llegit, ja fa molts dies, que l’adjudicació… potser… que s’hauria de fer enrere… que… però.. que costaria més el mall que l’enclusa… que Junts per Catalunya qüestiona el projecte de llei per a limitar els lloguers… que potser, curiosament, el senyor Torra, malgrat el paper del seu partit, estaria d’acord en mantenir el compromís amb el sindicat de llogaters… però que… com que és el parlament… i, com que fa molta calor…

Aquest matí, a la platja on he estat… no he trobat un quiosc per a comprar un trist diari. No em trobo pas malament. I per això les referències són de dies passats…. passats empaitant el deu de copes, o els d’oros o el d’espases…

Ara em diu el tiet Google que si vull nar d’espavilat… que es tracta del número dotze.

 06 d’agost de 2020.

1

Quanta, quanta tristesa… la monarquia –tan dolenta!- ocupa, si faig cas de la premsa, tots els polítics del país. Els titulars i les portades son de circ. El senyor Juan Carlos torna a servir per amagar tanta misèria política que…

2

En l’acord entre NISSAN i els sindicats es veu que els sindicats han aconseguit evitar “acomiadaments traumàtics”. Pregunto: en aquest acord hi participa alguna administració´(Seguretat Social, per exemple) que assumirà part del traumatisme? És a dir, jubilacions anticipades, aturs a la carta amb l’empresa, etc.? Si és així qui paga no és NISSAN sinó tots els contribuents.

3

El Diplocat, per tal de controlar “la projecció de la imatge pública de Catalunya i la generació d’una opinió pública positiva a l’estranger” ha licitat un servei per un valor estimat de 272.000 euros.

Em pregunto què vol dir això de ‘generar una opinió pública positiva a l’estranger?’ Potser fent-ho tot més bé, millor, no caldria pagar per generar una opinió positiva. Hi seria de per sí.

4

Llegeixo: “Barricades en un poble canari contra l’arribada d’ immigrants en quarantena”. Cap comentari per part meva. Hi havia en el digital on ho he llegit una munió de noticies sobre un tal Juan Carlos abans no apareixia la barricada canària.

L’emèrit segueix fent favor a la democràcia espanyola. Fum.

Llegeixo:  “Morteros españoles usados por Arabia Saudí en la frontera de Yemen…”.

Demà serà un altre dia?

02 d’agost de 2020.

Avui intento alguns aclariments, per si de cas, Aclariments que també serveixin per explicar-me (vos) els meus dubtes constants respecte de tot allò que m’envolta. No tinc fe. No tinc cap fe –m’havien educat des d’una suposada fe en categories indiscutibles- que m’indueixi a creure en cap categoria absoluta. Ni déu ni amo….

Dono per fet que els anomenats independentistes volen un altre ESTAT, aquell que segons ells correspon a Catalunya. Jo per no tenir concepcions tan clares respecte de gairebé res, em pregunto per Catalunya. El conjunt de ciutadans que viuen sobre l’espai geogràfic que coneixem (amb discrepàncies també!, allò dels països catalans) com Catalunya? Existeix alguna mena de dret que atorgui a un nombre determinat de ciutadans l’autoritat per a imposar a altres ciutadans un tipus o altre d’estat? Soc estudiós d’allò que en dic el respecte per les minories.

La mateixa paraula, Catalunya, identifica geogràficament un espai determinat en el planeta i també –dedueixo de les seves expressions- per a determinats catalans, identifica als que son i se senten independentistes. Aquells que no es manifesten activament com a independentistes formem part també d’aquesta Catalunya? És allò de que hi ha un mandat del poble català que obligaria als governs de la Generalitat a assolir la independència política i administrativa del regne d’Espanya. Jo no comparteixo aquests criteris, ni pel seu objectiu –la creació d’un altre ESTAT- ni pel mètode, del que son responsables, per confrontació, primer l’administració del regne d’Espanya, arcaica i lligada a tota una història que no vol païr, i després l’emotivitat, al meu parer perillosament alimentada per part de determinats líders independentistes des de fa molts anys.

L’ESTAT espanyol els reprimeix amb una crueltat criminal més enllà de les seves pròpies lleis, recargolant-ne els seus literals, des dels tribunals fins a la fiscalia, de tal manera que amb les darreres decisions deixen en evidència que no hi ha cap diferència entre aquesta presó –dels líders independentistes- i la dels hostes dels ‘gulags’ de l’antiga URRSS per a la cura dels malalts que no acceptaven la gran revolució proletària. Quedi clar, doncs, que el sistema judicial –per definició sempre de part, de part del poder- està a disposició prioritàriament de la defensa i manteniment de la sagrada unitat d’Espanya i que castiga –sí, castiga i reprimeix més enllà fins i tot del poder executiu-, ho pintin com ho pintin, la simple opinió que no hi combregui.

Tot junt, el legítim dret d’un nombre determinat de catalans d’exigir la independència i la miserable aplicació, per respondre-hi, de la llei, han fet més evident el fracàs del sistema polític que ara anomenem ‘règim del 78’. Benvinguts tots els que han tardat 40 (quaranta) anys a veure què és –i ja era en néixer- el règim del 78: catalanistes –aleshores- pel peix al cove, a vegades un cove familiar; comunistes amb corbata als “besamanos” de la monarquia; socialistes renunciant al marxisme però deixant sense resposta les preguntes que el marxisme es feia… Durant anys i anys, uns i altres, callaven, si no aplaudien, la repressió d’aquell sistema. Execució de Puig Antich, la Generalitat personada contra manifestants davant del Parlament, nomenament de membres del Tribunal Constitucional per part dels polítics governants a la Generalitat, recolzament al PP o al PSOE per farcir el cove, desconeixement –miraven cap a una altra bandera- de l’assassinat d’Agustín Rueda, incomprensió de les reivindicacions de la COPEL, brindis al sol davant de la tortura, la repressió…  Cadascú que assumeixi la seva responsabilitat i aquells que només actuen d’hereus que mirin com varen acceptar l’herència. Només canviant noms no es canvien essències.

Ara, des del mateix cor de l’ESTAT apareixen contradiccions de tal magnitud que alguns es posen les mans al cap – o s’estripen els vestits, si son més cristians- perquè el mateix ESTAT que han sostingut any rere any, els nega a ELLS la llibertat d’expressió, la dissidència… Benvinguts, doncs, els conversos Però els haig de dir que crec que no s’acabarà la funció de l’ESTAT, qualsevol estat- amb la creació d’un de nou. En el camí –només en el camí, sense fita definida ni categories absolutes… potser ens trobem contra l’ESTAT…. però si hi arribem junts… en la bifurcació n’haurem de tornar a parlar.

El mes de desembre de 1978 vaig escriure les meves esmenes a la Constitució i respecte de l’article 15 jo ja deia: Sí, queda abolida la pena de mort, però no queden abolits ni el treball ni el salari, ni la propietat ni els cossos repressius, ni les presons ni els mestres, ni la família ni el govern, ni les fronteres ni la religió, ni l’odi ni la mort, ni el dolor ni les fàbriques, ni les ciutats dormitori, ni la fam, ni tampoc les seves guerres; ni Martin Villa… (Pep Castells, 2020. Del foc a les brases. Articles incorrectes 1978-2005. Ed. Lo diable gros.)

26 de juliol de 2020.

Sense compartir la seva visió política, ni de bon tros, per alguna raó que ara no soc capaç d’explicar-me l’Oriol Junqueras, la persona, em cau bé. Potser és per la meva procedència d’una família catòlica apostòlica i romana. I això em porta sovint a tenir una bona consideració, d’entrada, per a aquells, si no son la jerarquia, que diuen defensar i projectar el comunisme cristià que hauria predicat aquell jueu que van matar els romans. Em costa més entendre que pugui compaginar la seva feina (és una professió) política amb els evangelis. També és cert que al llarg de la història els evangelis s’han llegit de mil maneres. I encara és més cert que tothom n’ha fotut el cas que ha volgut. La Inquisició i les creuades…

Diumenge passat a TV3 –avui estem amenaçats pel senyor Sanchis amb nova entrevista- el senyor Junqueras em va fer reflexionar molt. Però en absolut per allò que digué –res respecte del què era preguntat- sinó per recordar-me una reflexió de quan era més jove. Una reflexió que mai vaig aconseguir convertir en una tesis. Tesis que hauria estat la de proposar la següent afirmació: hi ha una bona part de la història –molt sovint trista- que té més a veure amb els <<egos>> dels que hem considerat protagonistes que no pas amb la majoria de ciutadans –o súbdits, quan és el cas.

Els protagonistes es troben en un algun moment que no saben ja –ni poden recular- si son ells mateixos, la persona, o el personatge. Personatge que s’ha anat creant –avui més que mai- a través de les interpretacions d’altres, a través de la premsa i de l’adulació o la critica sense raonament. Al llarg de la història, tan avesats a aprendre-la només a través del culte a la personalitat, una bona munió de dones i homes, potencialment extraordinaris, han mort o desaparegut sota la pàtina del líder públic. Personalment, pel cas, em temo que deu resultar trist i angoixant.

De l’entrevista… Bé, de com l’han comentat diversos ‘opinadors’, en copio quatre trossos:

1. (Textual)   “…. per contar-nos bàsicament que ell és una bona persona, un ésser honrat..”
2. Un titular que diu: Polèmica per l’entrevista a Junqueras. Critiques a l’<<ego>> i a les seves respostes. I en el text:  “.. i les referències freqüents a la seva <<honradesa i honestedat>> i al fet de ser <<una bona persona>>.
3. (Textual)  “… en sis ocasions va reiterar com n’era ell de bona persona. “Soc honrat i bona persona. Soc una persona honesta i sempre ho he sigut a ulls de tothom, de qualsevol. I han tingut ocasió de comprovar-ho, no ells sino el país sencer””.
4. (Textual) “…una persona marcada pel seu pas per la presó. (…) … a entendre l’auto homenatge… poques vegades sentirem un personatge públic afirmant que és bona persona tants cops en tan poc temps”.

Les organitzacions, totes!, que tenen caps o líders, corren el perill que aquests –a vegades, humanament, de manera ben comprensible, sobretot si t’hi va la vida- conscient o inconscientment dediquin part –o tots- els seus esforços i capacitats al seu propi manteniment i justificació. És per això que.. em tira l’individualisme… perquè ja he viscut aquella malaltia de prop. Per la mateixa raó crec que hi ha líders històrics –personatges històrics que hem creat- que serien absolutament desconeguts si no fos que un accident mortal –el que sigui- els hagi portat als altars del culte a la personalitat.  Segurament per això commemorem més la mort de… que no pas la vida de…. Em digué una vegada l’Abel Paz que si no hagués mort tant jove…. potser mai haguera escrit la biografia de Durruti.

En un poema tinc escrit que…. Els taüts d’aquells herois/ de la nostra joventut,/ al Raval,/ son avui només runa. // No hi ha res que ens alliberi!!// Els herois moriren joves/ o la vellesa, com la mort,/ els va corrompre.

23 de juliol de 2020.

Les tradicions, el culte a allò que, creiem, ens ha anat donant una determinada identitat… avui Sant Jordi tres mesos enllà. Estic entestat en saber si és més una qüestió de cultura, de veritat, d’amor a la lectura. O potser és més una primavera que, tard, ha arribat al tall britànic. O és que les institucions temen que si no anem repetint els costums, les tradicions, ens desempalleguem també, a més d’aquestes institucions, d’ells. Tanmateix aniré a comprar el llibre que ha publicat l’amic o l’amiga o el conegut i li demanaré una signatura que deixi constància de que jo… hi era.

Al cap i a la fi vivim en un escenari del que no n’hem pas estat constructors. Hi ha un munt d’enginyers que, diuen que ens representació nostra, van construint o de-construint , com diria el cuiner, allò que ens ha, ells sí que en això s’hi entesten!, de dibuixar la quotidianitat. A casa nostra, en aquest espai geogràfic vora mar, les malifetes d’un rei, com si les haguérem descobert ara mateix, ens tenen ocupadíssims. No hi ha temps per a comptar tanta malaltia, no hi ha recursos per a contemplar com va creixent la pobresa (1) en el nostre entorn. El que mana, però, no deixa passar l’ocasió i dur com és ell, ja ha advertit que encarregarà als serveis assistencials, vull dir jurídics (que també es paguen amb el nostre peculi) que portin al rei davant dels jutges. (Els jutges?… els mateixos que… Aquells als que diem no reconèixer…?).

I enllà, on en diuen la bètica o la meseta o… no tenen tampoc temps per a veure com la tristesa i la pobresa els va menjant els pobles i com els vells es queden sols en una estepa seca i sense jovent… Estan ocupats amb veure a qui portaran dels mediterranis avui davant d’un tribunal. Cada dia els seus fulls dominicals, el full de missa en dèiem a casa meva, no tenen més portades que algun personatge, al que converteixen per als nostres en heroi, del nostre món mediàtic i polític entrant en una audiència. I ara me’n recordo de León Felipe i les pedres petites que no serveixen per a una audiència, només, si cal, per a una fona; pedra petita, petita com tu. I amb la bandera més gran que la seva bandera tapen la bandera millor que la bandera més gran. I els nostres abanderats ens van mostrant que dolents són els abanderats altres. I aquells en protecció d’un rei, seu segurament més que no pas nostre, llencen als de la toga contra el nostre rei (i família), caigut i tant emèrit ja com el seu.

Aneu-vos ‘en a fer punyetes! Mentre tant, a mi em fa mandra anar a la platja i a vegades tinc por d’abraçar als meus nebots. I mentre tant es van corcant les flors perquè ningú les rega, enfeinats tots en portar a la guillotina a l’altre. I mentre tant em temo que repetint-se, permanentment, la història, nosaltres els d’aquest segle, hem aconseguit repetir-la, dalt d’un escenari trist i sense color, de la manera més maldestra possible. Enyorar l’edat mitjana aviat no serà un crim contra la intel·ligència.

Ja m’ho diu la iaia… tot això no t’emboiraria el cap si deixessis de llegir tants diaris!!!

(1) Llegiu a Vicenç Navarro. El gran silencio ensordecedor sobre la pobreza en España. Público, 22 de juliol de 2020

19 de juliol de 2020.

Esgotat davant tanta pandèmia, és a dir, davant de tants experts en pandèmies… Em fa riure algun titular que diu que els ajuntaments de l’àrea metropolitana no s’han entès amb el govern… i m’he adonat que on menys representació –en alguns llocs ben minsa- tenen els sostenidors del govern és, precisament en aquesta àrea metropolitana. Potser això explica les dificultats per a entendre’s.

Avui, doncs, només algunes notes. La primera és agrair el comentari a l’anterior entrada del meu bloc per part de Carlos. Ell diu que la seva pretensió és “burxar-te perquè segueixis la feina “reveladora” a propòsit de la llengua catalana”. El seu comentari afegeix informació –i, per a mi, formació respecte de les meves cabòries. M’ha autoritzat a que el pengi en nom seu al meu bloc. No tracto pas de la llengua, explico com em sorprèn –o no- el seu ús des de la perspectiva política. I com algun periodisme n’esdevé protagonista.

Segona nota d’avui. En la mateixa línia dels darrers dies, un exemple –a no seguir- de periodisme, que jo qualificaria de militant. En el diari El món –digital- hi ha un titular en els següents termes: “El PNC diu que Catalunya “hauria d’aprendre del Congo” per gestionar la covid 19”. Ara bé, si entrem en el cos de la informació –noticia o opinió o formació…?- podem llegir que Rosa Maria Orriols (de l’àrea de Salut del PNC) “ha dit que el Govern no ha aplicat mesures eficaces i que hauria de prendre exemple de països com el Congo i Alemanya”.

El titular, doncs, ha transformat prendre exemple per aprendre. I curiosament de dos països que ha esmentat Rosa M Orriols es descuida Alemanya. Jo no tinc cap formació en l’àmbit del periodisme i potser m’he tirat ingènuament a la piscina i el titular compleix tots els requisits acadèmics –i ètics?- i deontològics de la professió. Si és el cas, em disculpo. Si no és així, m’agradaria veure algun dia que algun editorial fa crítica dels seus envits.

I per acabar, la tercera nota. Aquesta de caire, diguem-ne, polític. L’Ara entrevista a Roger Torrent i la directora li pregunta si –tot això de l’espionatge- “és una prova de la guerra bruta?”.

Quan respon el president del parlament de Catalunya és quan…. (hauria de trobar una expressió per a mostrar-vos què és el que… Però en soc incapaç.). El president, doncs, respon que “Tots intuíem que hi havia guerra bruta i ara en tenim proves”.

Redéu!!  Una de dues, o el president creu que només ells –qui siguin- són objecte o víctimes de la guerra bruta – per cert, la guerra és sempre bruta i els estats estan sempre en guerra- o s’està construint el pedestal d’heroi per competir amb els seus companys presos.

De veritat afirma que intuíem que hi havia guerra bruta? I de veritat que just ara, quan senten l’alè de l’estat al clatell ells –qui siguin- en tenim proves? De veritat senyor Torrent?

Hi ha llibres sobre la guerra bruta al país basc, hi ha tones i tones de paper i de imatges sobre la guerra bruta contra l’anarquisme, també –any 1992, per exemple- contra l’independentisme, hi ha condemnes com les del GAL i com alguna de tribunals internacionals respecte de la justícia i la policia espanyola, hi ha hagut espionatge a Barcelona en un bar amb personatges del PSC i del PP i alguna ex-amant implicats, està publicat en la premsa, fa anys, que s’hauria espiat al senyor Juan Carlos de Borbón , hi ha declaracions del senyor Fernández Diaz dient que això ho afinarem a la fiscalia, més d’una vegada s’ha parlat dels dossiers del senyor Pujol que, almenys fins avui, l’haurien protegit davant de la justícia, fins i tot el Barça té problemes d’espionatge…

Si hi ha poder, o creuen que n’hi ha, fan guerra bruta i l’espionatge, senyor president, només és una eina més.   

El president del parlament de Catalunya- tan jove és?- no n’ha sentit a parlar mai de tot això? No té assessors que li vigilin les declaracions?

Doncs, deu ser alguna altra cosa que se m’escapa. Ja m’ho explicareu.

17 de juliol de 2020.

Segueixo amb el tema del llenguatge en la premsa… Sense cap més intenció ni interès que demanar, per això ho faig públic, ajuda per entendre. Tinc dubtes respecte de si faig una interpretació malèvola, distorsionada i amb biaix per les meves cabòries o si simplement busco <<problemes>> en un mar on només jo vaig a pescar. Ja m’ho explicareu.

Una altra vegada m’he trobat immers en allò que em produeix confusió –voluntària, perquè podria acceptar, sense més explicacions que ‘les coses són així- quan llegeixo la premsa, els titulars de la premsa. Titulars que en uns casos donen un significat determinat a un mot, a una paraula, i que en el mateix dia s’usa amb un altre significat.

Això sol passar amb termes com estat, nació, Espanya,…. El diari Ara titula que “hi ha senyals que l’espionatge el pot haver fet Espanya”.  Espanya es converteix en un actor, físic, ja que pot fer espionatge. Espanya perd, doncs, el significat que determinaria un país, un espai geogràfic… Hom pot trobar-hi una connotació culpabilitzadora, ves a saber, cap als ciutadans d’Espanya, fent-los a tots responsables.  Jo, ingenu de mi, haguera dit que potser l’espionatge l’havien fet els serveis secrets, els espies del Mosad o de la CIA o del JGB o Rambo o l’agent 86. Tanmateix així quedaria més concretat en persones físiques susceptibles de ser considerades responsables. Però, qui sóc jo?

A El País, en canvi, diuen que “el CNI dispone del programa que espió el móvil de Torrent”. (El text de la noticia té un caràcter força exculpatori, sembla, de possibles responsabilitats del govern o governs. Com Ciudadanos remenen en el femer. Però ara no estic per això).

També, el mateix dia l’Ara diu que “ERC es referma en el diàleg amb l’Estat malgrat l’espionatge”. Espero que dialoguin (o no, a mi no em diuen gaire res els seus diàlegs) amb persones físiques, encara que sigui en representació d’ens virtuals com l’estat.

Un altre exemple, en el diari Ara de com això del significat de les paraules va a dies. En aquest cas va a pàgines. El titular en portada diu que “El cava català es dirà Comtats de Barcelona per diferenciar-se del de la resta de l’Estat”.  Redéu!, aquí sí que sembla que era fàcil posar Espanya. El cava o el vi està sobre terrosos de terra, en un accident geogràfic; no pas en un estat. Vaja, fins i tot el redactor de la noticia –potser no és el que fa titulars de portada- ho entén així quan en les pàgines interiors, ampliant la noticia diu que “El Consell Regulador aprova el pla que classifica els diferents escumosos d’Espanya”.