26 de juliol de 2020.

Sense compartir la seva visió política, ni de bon tros, per alguna raó que ara no soc capaç d’explicar-me l’Oriol Junqueras, la persona, em cau bé. Potser és per la meva procedència d’una família catòlica apostòlica i romana. I això em porta sovint a tenir una bona consideració, d’entrada, per a aquells, si no son la jerarquia, que diuen defensar i projectar el comunisme cristià que hauria predicat aquell jueu que van matar els romans. Em costa més entendre que pugui compaginar la seva feina (és una professió) política amb els evangelis. També és cert que al llarg de la història els evangelis s’han llegit de mil maneres. I encara és més cert que tothom n’ha fotut el cas que ha volgut. La Inquisició i les creuades…

Diumenge passat a TV3 –avui estem amenaçats pel senyor Sanchis amb nova entrevista- el senyor Junqueras em va fer reflexionar molt. Però en absolut per allò que digué –res respecte del què era preguntat- sinó per recordar-me una reflexió de quan era més jove. Una reflexió que mai vaig aconseguir convertir en una tesis. Tesis que hauria estat la de proposar la següent afirmació: hi ha una bona part de la història –molt sovint trista- que té més a veure amb els <<egos>> dels que hem considerat protagonistes que no pas amb la majoria de ciutadans –o súbdits, quan és el cas.

Els protagonistes es troben en un algun moment que no saben ja –ni poden recular- si son ells mateixos, la persona, o el personatge. Personatge que s’ha anat creant –avui més que mai- a través de les interpretacions d’altres, a través de la premsa i de l’adulació o la critica sense raonament. Al llarg de la història, tan avesats a aprendre-la només a través del culte a la personalitat, una bona munió de dones i homes, potencialment extraordinaris, han mort o desaparegut sota la pàtina del líder públic. Personalment, pel cas, em temo que deu resultar trist i angoixant.

De l’entrevista… Bé, de com l’han comentat diversos ‘opinadors’, en copio quatre trossos:

1. (Textual)   “…. per contar-nos bàsicament que ell és una bona persona, un ésser honrat..”
2. Un titular que diu: Polèmica per l’entrevista a Junqueras. Critiques a l’<<ego>> i a les seves respostes. I en el text:  “.. i les referències freqüents a la seva <<honradesa i honestedat>> i al fet de ser <<una bona persona>>.
3. (Textual)  “… en sis ocasions va reiterar com n’era ell de bona persona. “Soc honrat i bona persona. Soc una persona honesta i sempre ho he sigut a ulls de tothom, de qualsevol. I han tingut ocasió de comprovar-ho, no ells sino el país sencer””.
4. (Textual) “…una persona marcada pel seu pas per la presó. (…) … a entendre l’auto homenatge… poques vegades sentirem un personatge públic afirmant que és bona persona tants cops en tan poc temps”.

Les organitzacions, totes!, que tenen caps o líders, corren el perill que aquests –a vegades, humanament, de manera ben comprensible, sobretot si t’hi va la vida- conscient o inconscientment dediquin part –o tots- els seus esforços i capacitats al seu propi manteniment i justificació. És per això que.. em tira l’individualisme… perquè ja he viscut aquella malaltia de prop. Per la mateixa raó crec que hi ha líders històrics –personatges històrics que hem creat- que serien absolutament desconeguts si no fos que un accident mortal –el que sigui- els hagi portat als altars del culte a la personalitat.  Segurament per això commemorem més la mort de… que no pas la vida de…. Em digué una vegada l’Abel Paz que si no hagués mort tant jove…. potser mai haguera escrit la biografia de Durruti.

En un poema tinc escrit que…. Els taüts d’aquells herois/ de la nostra joventut,/ al Raval,/ son avui només runa. // No hi ha res que ens alliberi!!// Els herois moriren joves/ o la vellesa, com la mort,/ els va corrompre.

23 de juliol de 2020.

Les tradicions, el culte a allò que, creiem, ens ha anat donant una determinada identitat… avui Sant Jordi tres mesos enllà. Estic entestat en saber si és més una qüestió de cultura, de veritat, d’amor a la lectura. O potser és més una primavera que, tard, ha arribat al tall britànic. O és que les institucions temen que si no anem repetint els costums, les tradicions, ens desempalleguem també, a més d’aquestes institucions, d’ells. Tanmateix aniré a comprar el llibre que ha publicat l’amic o l’amiga o el conegut i li demanaré una signatura que deixi constància de que jo… hi era.

Al cap i a la fi vivim en un escenari del que no n’hem pas estat constructors. Hi ha un munt d’enginyers que, diuen que ens representació nostra, van construint o de-construint , com diria el cuiner, allò que ens ha, ells sí que en això s’hi entesten!, de dibuixar la quotidianitat. A casa nostra, en aquest espai geogràfic vora mar, les malifetes d’un rei, com si les haguérem descobert ara mateix, ens tenen ocupadíssims. No hi ha temps per a comptar tanta malaltia, no hi ha recursos per a contemplar com va creixent la pobresa (1) en el nostre entorn. El que mana, però, no deixa passar l’ocasió i dur com és ell, ja ha advertit que encarregarà als serveis assistencials, vull dir jurídics (que també es paguen amb el nostre peculi) que portin al rei davant dels jutges. (Els jutges?… els mateixos que… Aquells als que diem no reconèixer…?).

I enllà, on en diuen la bètica o la meseta o… no tenen tampoc temps per a veure com la tristesa i la pobresa els va menjant els pobles i com els vells es queden sols en una estepa seca i sense jovent… Estan ocupats amb veure a qui portaran dels mediterranis avui davant d’un tribunal. Cada dia els seus fulls dominicals, el full de missa en dèiem a casa meva, no tenen més portades que algun personatge, al que converteixen per als nostres en heroi, del nostre món mediàtic i polític entrant en una audiència. I ara me’n recordo de León Felipe i les pedres petites que no serveixen per a una audiència, només, si cal, per a una fona; pedra petita, petita com tu. I amb la bandera més gran que la seva bandera tapen la bandera millor que la bandera més gran. I els nostres abanderats ens van mostrant que dolents són els abanderats altres. I aquells en protecció d’un rei, seu segurament més que no pas nostre, llencen als de la toga contra el nostre rei (i família), caigut i tant emèrit ja com el seu.

Aneu-vos ‘en a fer punyetes! Mentre tant, a mi em fa mandra anar a la platja i a vegades tinc por d’abraçar als meus nebots. I mentre tant es van corcant les flors perquè ningú les rega, enfeinats tots en portar a la guillotina a l’altre. I mentre tant em temo que repetint-se, permanentment, la història, nosaltres els d’aquest segle, hem aconseguit repetir-la, dalt d’un escenari trist i sense color, de la manera més maldestra possible. Enyorar l’edat mitjana aviat no serà un crim contra la intel·ligència.

Ja m’ho diu la iaia… tot això no t’emboiraria el cap si deixessis de llegir tants diaris!!!

(1) Llegiu a Vicenç Navarro. El gran silencio ensordecedor sobre la pobreza en España. Público, 22 de juliol de 2020

19 de juliol de 2020.

Esgotat davant tanta pandèmia, és a dir, davant de tants experts en pandèmies… Em fa riure algun titular que diu que els ajuntaments de l’àrea metropolitana no s’han entès amb el govern… i m’he adonat que on menys representació –en alguns llocs ben minsa- tenen els sostenidors del govern és, precisament en aquesta àrea metropolitana. Potser això explica les dificultats per a entendre’s.

Avui, doncs, només algunes notes. La primera és agrair el comentari a l’anterior entrada del meu bloc per part de Carlos. Ell diu que la seva pretensió és “burxar-te perquè segueixis la feina “reveladora” a propòsit de la llengua catalana”. El seu comentari afegeix informació –i, per a mi, formació respecte de les meves cabòries. M’ha autoritzat a que el pengi en nom seu al meu bloc. No tracto pas de la llengua, explico com em sorprèn –o no- el seu ús des de la perspectiva política. I com algun periodisme n’esdevé protagonista.

Segona nota d’avui. En la mateixa línia dels darrers dies, un exemple –a no seguir- de periodisme, que jo qualificaria de militant. En el diari El món –digital- hi ha un titular en els següents termes: “El PNC diu que Catalunya “hauria d’aprendre del Congo” per gestionar la covid 19”. Ara bé, si entrem en el cos de la informació –noticia o opinió o formació…?- podem llegir que Rosa Maria Orriols (de l’àrea de Salut del PNC) “ha dit que el Govern no ha aplicat mesures eficaces i que hauria de prendre exemple de països com el Congo i Alemanya”.

El titular, doncs, ha transformat prendre exemple per aprendre. I curiosament de dos països que ha esmentat Rosa M Orriols es descuida Alemanya. Jo no tinc cap formació en l’àmbit del periodisme i potser m’he tirat ingènuament a la piscina i el titular compleix tots els requisits acadèmics –i ètics?- i deontològics de la professió. Si és el cas, em disculpo. Si no és així, m’agradaria veure algun dia que algun editorial fa crítica dels seus envits.

I per acabar, la tercera nota. Aquesta de caire, diguem-ne, polític. L’Ara entrevista a Roger Torrent i la directora li pregunta si –tot això de l’espionatge- “és una prova de la guerra bruta?”.

Quan respon el president del parlament de Catalunya és quan…. (hauria de trobar una expressió per a mostrar-vos què és el que… Però en soc incapaç.). El president, doncs, respon que “Tots intuíem que hi havia guerra bruta i ara en tenim proves”.

Redéu!!  Una de dues, o el president creu que només ells –qui siguin- són objecte o víctimes de la guerra bruta – per cert, la guerra és sempre bruta i els estats estan sempre en guerra- o s’està construint el pedestal d’heroi per competir amb els seus companys presos.

De veritat afirma que intuíem que hi havia guerra bruta? I de veritat que just ara, quan senten l’alè de l’estat al clatell ells –qui siguin- en tenim proves? De veritat senyor Torrent?

Hi ha llibres sobre la guerra bruta al país basc, hi ha tones i tones de paper i de imatges sobre la guerra bruta contra l’anarquisme, també –any 1992, per exemple- contra l’independentisme, hi ha condemnes com les del GAL i com alguna de tribunals internacionals respecte de la justícia i la policia espanyola, hi ha hagut espionatge a Barcelona en un bar amb personatges del PSC i del PP i alguna ex-amant implicats, està publicat en la premsa, fa anys, que s’hauria espiat al senyor Juan Carlos de Borbón , hi ha declaracions del senyor Fernández Diaz dient que això ho afinarem a la fiscalia, més d’una vegada s’ha parlat dels dossiers del senyor Pujol que, almenys fins avui, l’haurien protegit davant de la justícia, fins i tot el Barça té problemes d’espionatge…

Si hi ha poder, o creuen que n’hi ha, fan guerra bruta i l’espionatge, senyor president, només és una eina més.   

El president del parlament de Catalunya- tan jove és?- no n’ha sentit a parlar mai de tot això? No té assessors que li vigilin les declaracions?

Doncs, deu ser alguna altra cosa que se m’escapa. Ja m’ho explicareu.

17 de juliol de 2020.

Segueixo amb el tema del llenguatge en la premsa… Sense cap més intenció ni interès que demanar, per això ho faig públic, ajuda per entendre. Tinc dubtes respecte de si faig una interpretació malèvola, distorsionada i amb biaix per les meves cabòries o si simplement busco <<problemes>> en un mar on només jo vaig a pescar. Ja m’ho explicareu.

Una altra vegada m’he trobat immers en allò que em produeix confusió –voluntària, perquè podria acceptar, sense més explicacions que ‘les coses són així- quan llegeixo la premsa, els titulars de la premsa. Titulars que en uns casos donen un significat determinat a un mot, a una paraula, i que en el mateix dia s’usa amb un altre significat.

Això sol passar amb termes com estat, nació, Espanya,…. El diari Ara titula que “hi ha senyals que l’espionatge el pot haver fet Espanya”.  Espanya es converteix en un actor, físic, ja que pot fer espionatge. Espanya perd, doncs, el significat que determinaria un país, un espai geogràfic… Hom pot trobar-hi una connotació culpabilitzadora, ves a saber, cap als ciutadans d’Espanya, fent-los a tots responsables.  Jo, ingenu de mi, haguera dit que potser l’espionatge l’havien fet els serveis secrets, els espies del Mosad o de la CIA o del JGB o Rambo o l’agent 86. Tanmateix així quedaria més concretat en persones físiques susceptibles de ser considerades responsables. Però, qui sóc jo?

A El País, en canvi, diuen que “el CNI dispone del programa que espió el móvil de Torrent”. (El text de la noticia té un caràcter força exculpatori, sembla, de possibles responsabilitats del govern o governs. Com Ciudadanos remenen en el femer. Però ara no estic per això).

També, el mateix dia l’Ara diu que “ERC es referma en el diàleg amb l’Estat malgrat l’espionatge”. Espero que dialoguin (o no, a mi no em diuen gaire res els seus diàlegs) amb persones físiques, encara que sigui en representació d’ens virtuals com l’estat.

Un altre exemple, en el diari Ara de com això del significat de les paraules va a dies. En aquest cas va a pàgines. El titular en portada diu que “El cava català es dirà Comtats de Barcelona per diferenciar-se del de la resta de l’Estat”.  Redéu!, aquí sí que sembla que era fàcil posar Espanya. El cava o el vi està sobre terrosos de terra, en un accident geogràfic; no pas en un estat. Vaja, fins i tot el redactor de la noticia –potser no és el que fa titulars de portada- ho entén així quan en les pàgines interiors, ampliant la noticia diu que “El Consell Regulador aprova el pla que classifica els diferents escumosos d’Espanya”.

16 de juliol de 2020.

Una cosa és afirmar que els governs (o una mena de govern mundial a l’ombra, pels amants dels contubernis) han creat i escampat el virus i una altra ben diferent constatar que la situació creada per la pandèmia és utilitzada pel poder (siguin els governs o siguin els que els manen) per a controlar- encara més- a la població i mantenir-la atemorida i sotmesa.

Això no desmenteix la crua realitat que hi ha cada dia més contaminats i que determinades mesures de protecció –per a un mateix i per a no infectar a altri- resulten necessàries. I que, sembla ser que especialment, ara, gent jove, s’ha relaxat extremadament.

Entenc perfectament la posició d’alguns amants d’explicar la història mitjançant la idea de l’existència de confabulacions permanents de no se sap ben bé qui per a no se sap ben bé per a què. Però crec que valdria la pena considerar que tant si és per accident, com si ho ha provocat el dolent o dolents, qui hauria de respondre-hi, independentment dels governs, som els ciutadans lliures. O és que hem d’aplaudir al senyor que es passeja pel metro sense mascareta? I l’hem de considerar un revolucionari radical perquè desobeeix al govern? Hem ”d’entendre”, perquè són joves!, a aquesta munió que el cap de setmana es rebolquen en l’alcohol en qualsevol plana a les afores (o no) de qualsevol municipi?

Si em poso la mascareta per a intentar que, si jo tingués el virus, no te l’encomani, vol dir que estic d’acord amb el/s govern/s?  Si jo vull que no existeixin governs tinc de fer animalades només per mostrar que jo no segueixo les instruccions….? 

Espai. Molt espai i canviar de tipus de lletra.

M’estic posant moralista…. redéu!!!!

15 de juliol de 2020.

El titular diu que el senyor Torrent hauria dit que “no hi ha dubte que m’ha espiat el CNI”.

Durant anys i anys les pel·lícules ens han ensenyat, des de Rambo fins a James Bond, que els ESTATS –fins i tot estic disposat a acceptar que en els estats hi ha organismes vius independents dels governs- , tots els estats fan guerra bruta. Jo no en diria així. Jo diria que tots els estats –els seus governs o els seus organismes vius a les canonades o a les clavegueres-, per definició, fan allò que creuen convenient per a seguir dominant les societats. Sense consideració a cap moral ni a cap ètica. L’Scala, els GAL, …. avui la feina es fa des de la informació. Però és una feina que sempre, des que hi ha estat, s’ha fet.

Però avui els diaris es fan ressò dels escarafalls de tantes possibles víctimes de l’espionatge de l’ESTAT. Acceptant que tenen tota la raó en reclamar i queixar-se….. potser m’hauria de sorprendre el gra d’excitació que semblen mostrar els escarafalls…. com si acabessin de descobrir allò que resultaria inacceptable …. que el rei va nu.

Llegeixo Guy Debord: “La vida sencera de les societats en les que imperen les condicions de producció modernes s’anuncia com una immensa acumulació d’espectacles. Tot allò directament experimentat ha esdevingut una representació”.

A finals de juliol la Generalitat, diu la mateixa premsa, em pagarà el 60% de la paga extraordinària de 2013, que encara em deuen. Ja fa quatre anys que estic jubilat. També diu la premsa que diu la Generalitat que em pagarà la paga extra de 2014 durant els exercicis de 2021 i 2022. Com jo… tots els treballadors de la Generalitat que estàvem treballant en aquells anys… que som una munió!

La mateixa premsa que diu tot això, en la mateixa edició també diu que no sé què ha passat amb el vestit de la senyora Letícia i que finalment s’han pogut veure imatges de la parella d’aquest estiu. I que…

Diu Guy Debord que “la teoria revolucionària és ara enemiga de qualsevol ideologia revolucionària, i sap que ho és.”

*************************

He tornat sobre el taüt

per trobar-hi llàgrimes

que se m’hi van perdre.

Però ha estat endebades.

Els taüts d’aquells herois

de la nostra joventut,

al Raval,

són avui només runa.

No hi ha res que ens alliberi!

Els herois moriren joves

o la vellesa, com la mort,

els va corrompre.

(Pep Castells, 2019 .Sense penediment, sense esperança)

14 de juliol de 2020.

El titular diu que “ 3.000 professionals sanitaris han mort pel covid-19, 63 a l’Estat”.

El diccionari de la llengua catalana de l’Institut de les Lletres Catalanes defineix estat així: “Règim polític d’una nació. / Nació o conjunt de nacions considerat com formant un cos polític”.

Els darrers anys, jo ho noto en el meu entorn, però segurament succeeix en àmbits que no acostumo de transitar, estem sotmesos a una deformació de la comunicació escrita per part de la premsa i de la verbal o oral per part de les institucions polítiques i els seus gestors. Deformació consistent en donar per fet que unes determinades paraules –malgrat el seu significat no s’hi correspongui- poden substituir a aquelles que, avui i de moment, son les que expressen la realitat objecte del discurs. En el titular a dalt esmentat queda ben evident que el seu redactor ha decidit evitar usar el terme Espanya i ha donat per suposat que els lectors compartim el seu criteri editorial.

Moltes vegades, en la premsa o bé en eu de polítics nostrats, he llegit o sentit l’expressió “la demarcació de Barcelona”. Sempre m‘ha semblat un exercici extraordinari donar per suposada l’acceptació d’un relat que pot portar-me a confondre Barcelona –ciutat- per Barcelona –l’espai geogràfic que conté les comarques d’Osona, el Vallès, el Berguedà….- i tot per evitar l’ús de la paraula ‘província’.

El relat, aquest terme que s’ha posat tan de moda com va ser-ho, fa uns quants anys, la plusvàlua, amb la pretensió de fer hegemònica una determinada versió de la història recent, empara aquesta deformació de l’ús de la llengua de tal manera que –com ja he esmentat altres vegades- fa que termes de la ciència natural esdevinguin personificats. I així podeu sentir com un conseller de la Generalitat afirma, sense posar-se vermell, que “un cop escoltat el territori” … Jo he arribar a llegir que una determinada administració, “un cop el territori s’ha definit… adoptarà les mesures que han estat aprovades en el territori”.

Anant a un altre relat… Un comentari, sobtat –caldrà més reflexió- respecte dels resultats de les eleccions de diumenge passat. Diuen els diaris –com deia el meu pare- que Podemos ha rebut una bona patacada. Els analistes parlen tot sovint del cost o del desgast que suposa l’exercici del poder en el govern. Si això resulta ser una veritat confirmada, allò que resulta clar i evident és que, en qualsevol cas, desgasta menys a la dreta. He escrit mil vegades que el poder és sempre de dretes. En la lògica, doncs, de la meva convicció, resulta evident que els que hi ha arribat reivindicant-se com l’esquerra, com que el poder els fa de dretes, acaben decebent molt més als seus votants que no pas la dreta als seus, per definició. No es pot pretendre ser hereu del 15M i sotmetre’s a un besamanos quotidià. Això no impedeix que en cada besada obtingui una mísera concessió.

10 de juliol de 2020.

Hi ha una considerable confrontació en l’espai anarquista degut als darrers moviments produïts en el marc de l’independentisme. Resulta evident que en l’entorn de la CUP, per exemple, hi una confluència d’individualitats que vesteixen un tarannà, quan no una veritable convicció ideològica, llibertari. En els darrers anys hom pot seguir en diversos mitjans com es presenta un molt ampla ventall d’opinions i estratègies des de la definició, pròpia per a cada un, de l’anarquisme o del món llibertari respecte de la qüestió. Una extraordinària aportació són els tres volums del Llibre Negre, que han nascut a les faldes d’en Jordi Martí Font. Amb diferent perspectiva, els textos de Tomàs Ibáñez que podeu trobar a internet. Des de la capital del regne, l’edició d’un llibre coral (en el que participo): Anarquismo frente a los nacionalismos. Valguin aquestes petites mostres dels nombrosos debats existents.

Però allò que avui em porta a la ironia són algunes noticies (per definició allò que un mitjà de comunicació diu que ha ocorregut o que reprodueix allò que algú, important!, ha dit) que farien trontollar, si no fóssim en ple carnaval, l’espai ideològic que s’ha definit i, alguns consideren, com a anarquista o llibertari.

Ja fa dies crec que va ser el cantant mallorquí que és a Bèlgica va dir que trobava en Puigdemont un aire, un posat llibertari. Com que és un cantant i les cançons sempre neixen d’aires de nostàlgia o d’aspiracions il·lusionades no li vaig donar més importància i mai ho vaig fer servir per a un dels meus tristos posts. Però heus aquí que fa un parell de dies la Pilar, la vedet, Rahola en explicar – i fer-ne publicitat pagada per tots els catalans, a la nostra- la creació del nou (admiracions!) partit del senyor Puigdemont diu textualment que “no parlem d’un partit, sinó d’un gran moviment amb un punt llibertari”.

Nota: als EEUU hi ha un corrent que es defineix llibertari que defensa que l’estat no ha d’existir gairebé i que no ha de ficar-se en les relacions entre les persones, lliures absolutament, i com a molt li reserva un molt petit paper residual de beneficència. No sé si la vedet es referix a això en allò del punt llibertari.

Ja teniu, doncs, el món llibertari angoixat: participar o no en les properes eleccions catalanes. La CGT, allò que quedi de la CNT, els ateneus llibertaris, els meus amics del lokal del Raval, …. estan en plena gresca intel·lectual per a esbrinar com caldrà fer la campanya electoral al parlament de Catalunya per a la creació d’un república, amb en Puigdemont!, amb un punt llibertari.

Però per si no n’hi havia prou, en Marc Castells (amb un cognom com el meu!) des del PDeCAT creu que “Puigdemont s’ha escorat molt cap a l’esquerra”. Si alguns de la CUP, que no es basteixen anarquistes, no estaven alterats, ara ja estan buscant experts en lingüística per tal que els deixin ben clar què vol dir això d’estar escorat, i que vol dir això d’estar-ho massa a l’esquerra. Al cap i a la fi, el varen acceptar per substituir a l’Artur fa uns dies…. Potser és que ells ja comptaven que s’escoraria massa a l’esquerra.

Estem condemnats aquells que, ja grandets, encara no som capaços de saber quin pin o quin llaç o quina bandera voldrem que ens facin lluir en aquest taüt que és la misèria ideològica, que ens va corcant.

09 de juliol de 2020.

La lògica dels estats nació no ha fet més que facilitar la propagació de la insolidaritat inherent en el neoliberalisme.     (…)   Per això som tants i tantes les que volem una República que lideri aquest debat i en sigui pionera.  (Raül Romeva. Ara, 9 de juliol de 2020).

En principi deixar ben clar que tinc , més enllà de les diferències ideològiques, una bona consideració del senyor Romeva. Tanmateix, tot i essent conscient que treure només frases d’un context general pot enganyar-me, vull fer unes consideracions respecte del seu article d’avui a l’Ara.

Com que és una qüestió –això de la meva dificultat per a comprendre la no definició d’una suposada  república independent- que discuteixo amb certa freqüència amb els amics, alguns, independentistes, l’article de Romeva m’ha semblat, amb totes les reserves, que pateix d’allò que jo els reclamo com a concreció als meus esmentats amics.

Després d’una afirmació categòrica, que jo comparteixo, sobre la lògica dels estats nació com a facilitadors de la propagació de la insolidaritat pròpia del neoliberalisme, es deixa caure en la reivindicació d’una República, entenc que per qui és i on està, es refereix a la independent catalana. Entenc, els comparteixi o no, els sentiments de molts independentistes, però em costa entendre la contradicció que jo veig en argumentacions com la que ara comento.

No sé veure de cap manera, per qui la lidera, per quins són els seus principals exponents i per la manca d’una definició de quina NOVA república serà, que una nació estat independent –en aquest cas només independent d’una altra nació estat, però dependent d’una governança global- demà no comporti, al pas que anem i amb qui anem,  la insolidaritat inherent al neoliberalisme.

Més enllà de la interdependència de tots els pobles, en un món globalitzat, que ja és un bon escull per a la independència, no he estat capaç de fer-me amb una definició de la república catalana més enllà de les idíl·liques ambicions que, com tots els estats, apareixen en les possibles constitucions. La del EEUU garanteix el dret a la felicitat i l’espanyola el dret a un habitatge digne…. Jo em referia a propietat privada, a la herència, a la configuració organitzativa política més enllà dels polítics professionals, que en viuen…

El legítim dret a reivindicar un estat nació, avui, coincideix amb l’augment d’un nacionalisme en les velles nacions que fa tremolar. Aquesta possible confrontació em treu més la son que no pas la confrontació que, un dia d’aquests anunciava i reivindicava el senyor Comin, respecte de l’Estat espanyol.

Tanmateix, és d’agrair el to i les formes del text del senyor Romeva.

07 de juliol de 2020.

Ens han anat formant, i durant tant temps ens ha complagut!, en una societat ideal que es fonamentaria, cada dia més, en la confirmació de l’existència d’un progrés basat en la tecnologia, la ciència pragmàtica i mercantil, i en el creixement sense límits. Resultava inqüestionable allò que venia definit com a científic. El que no quedava clar, i ara ha esclatat, era qui pagava als científics, a alguns científics.

I som tan marrans que tot i veient i constatant que la febre consumista en la que vivim abocats ens va destruint pandèmia darrera pandèmia, seguim omplint, per exemple, el mar de merda. Algú s’ha entretingut a calcular que  els 2030 ja hi haurà més tones de plàstic al mar que no pas peixos suficients per a superar aquest tonatge. Una bona part –poseu-vos a riure- d’aquesta porqueria serà dels estris de protecció contra les pandèmies, morrions, guants, ampolles de desinfectants, que ens van esborrant del planeta.

Avui ja ningú sap fer anar un martell i un tornavís per arranjar una petita averia a casa. Llencem l’aparell minúscul i en comprem un de nou. I ens justifiquem dient que arranjar-lo haguera resultat més car. I amb raó. Això és un cercle viciós: si no fem arranjar els petits –o grans- estris amb que ens hem omplert la casa, cada dia hi ha menys professionals per a fer-ho. Per tant, els que queden, han d’exigir-nos una retribució per la seva feina –que hem tornat en extraordinària- que ens resulta exagerada comparada amb el preu de la peça nova que ens dona una ikea qualsevol, sense que haguem de pensar en com i de quina manera l’han elaborat. I el nostre estri –una cadira, un moble senzill, un televisor antic, el mòbil, l’ordinador o la tauleta, la bicicleta del nen i la major part dels seus jocs infantils, molts gairebé sense utilitzar…- aniran a mar. Mar en el que es va edificant el taüt d’aquesta nostra espècie que ha malmès l’enginy i la capacitat de bogeria creativa.

El virus? Que en fa d’anys que l’hem anat covant –com ara ja portem dies covant l’ou de la serp, una altra vegada- cada cop que hem tallat un arbre de més, o l’han tallat els ikees corresponents per tal de facilitar-nos un moble mal girbat que no ens durarà més que el fum de la cigarreta.