20 de setembre de 2020.

Cent anys no són res.¹ Després que l’amic Carles Garcia fes una extensa explicació cronològica dels esdeveniments que varen marcar per a la Història l’any 1919, especialment pel que fa a la vaga de La Canadenca i, més especialment, perquè és menys tractada, l’actitud repressiva i fundacional d’una patronal catalana espantada davant dels esdeveniments internacionals: la revolució de 1917, la revolució alemanya, a Baviera, de 1918… i el final de la guerra, el 1917, que els havia fet molt rics venent a un i altre combatent, jo vaig intentar compartir les meves reflexions, nascudes durant el procés de elaboració de l’exposició, al voltant de la següent idea: la qüestió és si la història es repeteix o si de fet seguim en la constant permanència de les aspiracions, reivindicacions i pretensions polítiques i socials que, malauradament, segueix encara contra el també constant poder invariable d’uns sobre els altres. Constatant la permanència en el temps d’un sistema de dominació, si de cas ara més perfeccionat.

Vaig anar plantejant comparacions entre situacions de principis dels anys 1900 amb esdeveniments i situacions polítiques actuals (2010 fins a 2018):

Allò que era un cansament i avorriment polític d’anar mantenint els governs anomenats de torn (ara els liberals i ara els conservadors) és avui dia l’asfixiant sistema del bipartidisme, ara PSOE i ara PP. En ambdues situacions hi ha una, sembla, considerable confrontació per a acabar amb el sistema, els de torns, avui el règim del 78 segons algunes veus. El sistema polític espanyol estava a la corda fluixa i des de Catalunya especialment i des del món empresarial, es fa palesa una extraordinària insatisfacció amb el repartiment del poder. Ara és el bipartidisme que havia de morir sota l’aparició dels nous partits regeneradors a les corts espanyoles, des de Ciudadanos fins a Podemos.

A Catalunya, especialment, hi ha una frustració de les elits, els anys 1900, en sentir-se apartats del joc d’aquell sistema de repartició temporal del poder. El 1918 a l’Ateneo de Madrid una federació de republicans –catalans i castellans- reclamen una autonomia integral. Macià va d’independentista i Cambó passa a dirigir la campanya. Les bases s’aproven en una comissió Mancomunitat –partits i el 29 de novembre son assumides pels parlamentaris catalans a Madrid. La campanya en contra va estar intensa. La premsa, i el silenci còmplice del govern de Madrid, s’hi va posar en contra. La reacció de Cambó a les corts va provocar una crisis institucional i va caure el govern Garcia Prieto el 5 de desembre de 1918. Immediatament va néixer una gran campanya anticatalana liderada pe les cambres de la propietat, les diputacions i els centres regionals castellans que convoquen una manifestació a Madrid el 9 de desembre.

Finalment el 28 de gener s’envia la proposta d’estatut –aprovada el 26 de gener en assemblea al Palau de la Música. Durant la defensa del text, Cambó va ser esbroncat per parlamentaris espanyols. Davant de la negativa de Madrid va presentar una proposta de referèndum a Catalunya per a ratificar el text de la Mancomunitat. Cambó, davant de la posició de les corts i del govern, s’adona que només la força popular podria fer reconsiderar la postura estatal. Però la continuada inestabilitat social, com la vaga de La Canadenca evidenciava, van portar al tancament de les corts el 27 de febrer i la caiguda del govern Romanones a l’abril de 1919.²

Comparar aquesta situació amb la viscuda durant els darrers anys a Catalunya respecte del mateix tema resulta de fàcil explicació: uns parlamentaris catalans a les corts de Madrid intentant explicar…, la sentència de 2010…

La situació internacional. Acabada la guerra mundial el Tractat de Versalles configura nous estats i, sembla, dona alenada a posicions reivindicatives d’un nacionalisme que se sent reforçat. D’altra banda, un seguit de països atemorits, els seus governs i elits, per la revolució bolxevic, per la situació a la Baviera de 1918 es lliuren al feixisme com a salvació davant d’allò que podria acabar amb la seva situació i status. A Catalunya, Cambó no amagarà mai les seves inclinacions d’emulació del feixisme italià. La seva admiració per Mussolini resulta evident en els seus escrits d’aquests anys. Es posen en qüestió els sistemes parlamentaris i es va estenent una crida cap a les dictadures. Espanya hi arribarà –amb el recolzament de la patronal catalana- el 1923 amb Primo de Rivera.

Un altra Rivera, abans de desaparèixer del mapa, feia crides a un nou 155 a Catalunya, reclamava una llei de seguretat, el control pel govern central de les televisions autonòmiques i del sistema educatiu…. Avui a Itàlia, Hongria, Polònia i Espanya –també en alguns països nòrdics- veiem com l’extrema dreta força de tal manera els governs suposadament liberals que aquella situació de 1919 es torna a reproduir.

El 1919 les vagues –arrel de la vaga de La Canadenca- s’escampen en el temps i en l’espai per Catalunya. L’augment dels preus dels aliments bàsics i, especialment, dels lloguers porten –davant d’un locaut criminal de la patronal des de novembre fins a finals de gener- a milers de famílies a viure de la beneficència o de la, ja castigada per les vagues, solidaritat. Les caixes de residència s’han esgotat després de mesos de vaga.

El govern, davant de les reclamacions de la patronal atemorida, omple Barcelona de militars que substitueixen els vaguistes en les empreses de subministraments –gas, llum, tramvies…- i organitzen, per primera vegada en la historia, el sometent a la ciutat. I paguen a Bravo Portillo per a la organització d’un Sindicat Lliure –groc- i d’escamots de pistolers contra els sindicalistes i obrers més actius. El 2017 Barcelona és ocupada per nombroses unitats militars –la guàrdia civil- i policials, de tal manera que J.B. Culla, a l’Ara, diu que l’Espanya oficial ha transferit als cossos policials de l’estat la missió que durant dos segles havia atribuït als militars.

Tot això em porta a… adonar-me que hi ha una baula, un aspecte que no es repeteix. Si el 1919, per la situació econòmica i social es va anar conformant i solidificant una estructura del moviment obrer que apareixerà els anys següents com a hegemònica, en els nostres dies veiem com el predomini ideològic del discurs independentista –en bona part esperonat pel fracàs del règim del 78, per l’evident crisi del sistema democràtic espanyol i per la confessió de Pujol- aconsegueix xuclar, com en una mena de nova utopia, per sobre de la crisis econòmica i social –i ara sanitària- que vivim, les alenades d’insatisfacció política de molts ciutadans.

La situació de confrontació entre els poders no és molt diferent, la situació de crisis social i econòmica, les diferencies entre rics i pobres son igualment escandaloses, però el protagonisme col·lectiu sembla que ha estat traspassat des del d’una consciencia de classe al d’un sentiment polític per a sostraure’ns del domini d’un estat per sotmetre’ns al d’un altre.

Hi ha qui ha escrit que potser ens trobem –es troben alguns- davant d’una segona joventut, que troba en la militància independentista un lloc en el món. Jo no trobo explicació a per què i com es va passar de la resistència del 15M i d’envoltar el Parlament a la situació actual: la CUP recolzant la dreta catalana i Podemos al govern de Madrid. Tanmateix, també, resulta una evidència la coincidència, almenys al carrer, i complicitat, entre llibertaris i independentistes.

Mentre tant, doncs, hauria de concloure que allò que en dèiem el moviment obrer és mort o bé no ha estat capaç de categoritzar d’una manera planera i coherent l’origen i les causes d’una crisis soterrada que maltracta especialment als més desvalguts: aquells que no tenen ni propietat ni identitat.

1 Ahir, convidat per la CNT de Vilanova i la Geltrú, vaig estar parlant de l’any 1919. El tema anunciat era “la vaga de La Canadenca”. Jo amb el company Carlos Garcia, de l’Ateneu Enciclopèdic –que vam preparar, durant l’any 2018, l’exposició commemorativa dels 100 anys, 1919-2019, juntament amb el company Albert Caballero- vam substituir a Ferran Aisa, que per malaltia, no va poder presentar el seu llibre sobre la vaga.

2 Dades obtingudes de wikipedia

12 de setembre de 2020.      

Diuen les cròniques, ves a saber què va ser de veritat!, que en un ple de sindicats, el 23 de juliol de 1936, la proposta de Garcia Oliver d’anar a per totes –acabar amb les institucions de la república que també havia reprimit la dissidència i amb el sistema capitalista- va resultar derrotada i va triomfar la proposta, de Federica Montseny?, d’entrar al govern amb Companys. Ves a saber què va passar de veritat!

Aquest matí llegeixo El món, agafo alguns titulars i em llenço a la literatura especulativa i, sobretot, rondinaire. És possible que a l’independentisme li estigui passant alguna cosa similar a la que representava aquella reunió de sindicats el 23 de juliol de 1936?

Tot va començar quan acabada de declarar la república catalana, seguint el mandat de l’1 d’octubre (diuen els que hi entenen), es va dir que, de moment, ho deixaven córrer. Les explicacions posteriors a com s’hauria produït tal mena de terratrèmol polític, per part dels que se n’atorguen el protagonisme, no em mereix, ara mateix, cap consideració. Personalment, i des dels meus sentiments i emotivitat, em sap greu per als molts amics meus independentistes que es van sentir traïts. Però allò que em porta a aquesta explosió, pels titulars que ara us presentaré, és la incapacitat per a entendre que, tot i això que ha passat, hi hagi milions de ciutadans disposats, una altra vegada, a atorgar-los la confiança en unes altres eleccions. Tanmateix, i començo amb els titulars, hi ha qui des de la manifestació d’ahir, en un carrer de Barcelona diu que “estem aquí perquè els polítics no han fet la seva feina”. Quan un proveïdor de serveis ve a casa nostra i no fa la seva feina, o bé no se li paga o bé se l’esborra de la llista per a nous serveis.

Seguim, diu El Món que el senyor Canadell, el president de la Cambra de Comerç, diu ara que “ara no toca el debat sobre la independència”. Havia entès, potser estic confós, que aquest senyor representava el pensament i l’estratègia de l’Assemblea Nacional Catalana entre els empresaris independentistes. Ves a saber què va passar de veritat!

I per a acabar-ho d’adobar, el conseller Buch diu que s’haguera entès millor amb Mas que amb Torra. I per arrodonir els titulars, n’hi ha un que diu que la presidenta de l’ANC, Paluzie, anuncia una campanya de sobirania fiscal. Però la mateixa senyora , més enllà d’algunes veus que reclamaven, alguns encara ho fan, una negociació amb el govern d’Espanya –Spain, sid and Talk- exigeix als partits  que sid and talk, partits independentistes.

Jo, que no tinc un interès especial per a un nou estat, amb uns polítics que son criticats pels propis independentistes –que els segueixen votant!- començo a tenir una mena de garbuix intel·lectual que va des de considerar que perillosament –també pels independentistes- anem cap a un infantilisme preocupant – allò de renyar el nen un cop i un altre amb l’esperança, perquè l’estimem tant, que potser algun dia ens farà cas- fins a una baralla electoral permanent que –al meu entendre- acabarà de convèncer a la parròquia que allò que més importa, els importa, són els escons, els càrrecs i les responsabilitats en empreses públiques i les retribucions que comporten.

Com els va passar a aquells ‘anarquistes’ que van tastar els ministeris, hi ha molts polítics independentistes que també s’han emborratxat amb el poder –encara que, diuen, sigui molt minso.  Si sempre hi ha qui es cuida dels assumptes dels altres, aquests altres mai es faran grans per a cuidar-se dels seus assumptes. Aquest infantilisme provocat i mantingut, justifica –amb altres qualificacions i relats i categories- per a alguns l’existència dels estats . A mi em confirma la corrupció innata a qualsevol forma de poder.

3 de setembre de 2020.      

M’agradaria ser capaç d’escriure de manera planera la meva ‘teoria de la violència’. No estic segur d’assolir el meu desig a temps, abans no ens arribi la barbàrie. A l’hivern de 2013 vaig escriure una “Reivindicació de la violència” per a la revista que editem a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Acabava l’article amb el següent paràgraf:

I haurem d’anar recordant que la violència no és només, ni la més important, aquella que produeix efectes físics i immediats sobre el cos de les persones. Que hi ha una violència persistent en els mecanismes formals que justifiquen cada dia les relacions de poder de la nostra societat. I que és just que ens hi resistim i que ningú està obligat a ser un Gandhi.

He anat a buscar el text perquè avui dues noticies, especialment, han esperonat les meves ganes d’intentar, algun dia, la meva teoria de la violència. Llegeixo al diari Ara que un directiu d’IAG  (British Airways i Ibèria)  rebrà un milió d’euros extra. Que aquesta quantitat és part de la remuneració total de 3,6 milions. També que IAG ha començat a acceptar ajuda dels governs (també de l’espanyol) per garantir la viabilitat de les seves aerolínies.   Però la companyia no ha aturat els plans de retallar 12.000 llocs de treball amb l’objectiu de fer quadrar el seu balanç.

Quatre expresidents espanyols han enviat sengles cartes a la jutgessa que vol interrogar al senyor Rodolfo Martin Villa (RMV) mostrant-li la seva estranyesa, quan no el seu rebuig, descarat, per la pretensió dels querellants. Fins al punt que el senyor Felipe Gonzalez Marquez li demana, fins i tot, que depure las responsabilidades que correspondan a los responsables de estas denuncias temerarias y la campaña de acosos a RMV.

He reflexionat i he pensat que potser els quatre expresidents no s’han pas torrat. Segurament no fan res més que evidenciar allò que els ha definit, més per allò que han acceptat de ser –presidents d’un estat, com a tal necessàriament repressor i violent- que no pas per una condició particular o personal que els defineixi més enllà de la seva ambició, sigui política o econòmica. Molt probablement política perquè ja donen per fet que la part econòmica va amb l’encàrrec.

Quan a la figura de RMV, ara davant de l’interrogatori de la jutgessa: m’ha portat a recordar els textos de Hannah Arendt respecte del judici a Eichman. Sobretot en allò, que tan li van recriminar els mateixos jueus, que feia dir-li que aquell criminal només havia estat un perfecte professional, un administrador curós amb les seves responsabilitats. Segons Arendt, Eichman només hauria complert amb el seu deure.. fins i tot complint la llei…. La banalitat del mal va esdevenir una expressió d’aquelles consideracions de la filosofa.

En el butlletí del sindicat de la construcció, de la CNT, el març de 1978, un mes després del muntatge de la sala de festes Scala, a Barcelona, vaig escriure que “ambdós conceptes CULPABILITAT I INNOCÈNCIA només existeixen en funció d’un cos jurídic capitalista, que no busca les causes dels esdeveniments històrics. Els codis, les lleis i les constitucions es creen amb l’objectiu de mantenir i consolidar LA PROPIETAT PRIVADA I L’AUTORITAT per a imposar-la. Per això, culpabilitat i innocència es refereixen a l’enfrontament i oposició o al respecte a la propietat privada. (Castells, Pep. Del foc a les brases. ED. Lo Diable Gros. 2020). No feia molt que RMV havia declarat estar més preocupat per l’anarquisme de Barcelona que no pas per ETA.

Així, doncs, els expresidents no han fet res extraordinari, han exercit amb regularitat, complint la llei i com a professionals curosos, la seva funció al servei corporatiu del poder.

26 d’agost de 2020.               

Avui només copiaré el retalls de premsa que he marcat amb un fluorescent.

D’El País de diumenge:

…es que Miquela no es una chica real, sino una creación virtual surgida de un programa de animación que combina 3D con inteligencia artificial. Durante su corta existencia, la modelo digital ha sido contratada por empresas de la talla de Prada, Calvin Klein, Samsung o YouTube. (…) En Estados Unidos comienza a exigirse que los bots que interactúan con humanos se identifiquen como tales para evitar que el consumidor se lleve a engaño. (…) porque no solo tiene que decir que está haciendo publicidad ..(…) sino también especificar que no es una persona de carne y hueso.

De l’Ara, de diumenge, d’un article de Josep Lluís Martí. Com que el conec, per si de cas, espero que em perdoni per treure només trossos de l’article. En qualsevol cas, sencer es pot consultar a internet:

La raó més important i simple per oposar-se a la monarquia és que, tractant-se d’una institució hereditària, no és una institució democràtica. (…) En democràcia, cap poder, jurídic o de facto, pot quedar fora del control popular i de l’estat de dret. I encara menys gaudir d’inviolabilitat. (…) L monarquia, com a tal, no pot ser mai democràtica en el sentit substantiu, perquè implica conceptualment atorgar uns beneficis i una dignitat a algú pel mer fet de ser fill d’algú altre. (…) L’elecció dels espanyols va ser entre monarquia parlamentària o dictadura. Jo també hauria votat la primera. Però no van triar lliurement entre monarquia o república.

Lligant els dos articles se m’ha acudit que es podria satisfer als republicans abolint la monarquia, sense més tràmits i satisfer als monàrquics, sobretot a aquests que ho son des de determinat socialisme, creant un monarca virtual (bot en diuen) que només caldria que s’identifiqués com a tal quan interactués amb humans no monàrquics. Estalvi, almenys, segur que en faríem.

Satisfets uns i altres, quedem els que no estem mai contents. Per mi poden substituir tots els que cobren perquè són polítics professionals (col·locats per mor de la seva qualitat d’afiliats o afins a un o altre partit polític) per bots i així ens estalviem, per sempre, la despesa de comptar  tan sovint els vots.

En Josep Lluís encara parla d’una democràcia virtual, la del món de l’acadèmia. És evident que aquesta democràcia que acreditaria les seves reflexions, molt intel·ligents, ni hi és ni, em temo, se l’espera.

23 d’agost de 2020.               

Com faig de tant en tant, he repassat els diaris –normalment son dos, un d’aquí i un d’allà, que diria aquell- que vaig guardant sobre la meva taula i n’he retallat, per guardar en una capsa que segurament acabarà en el foc, alguna noticia i més articles. La noticia que avui m’ha portat a retalla fa referència a això del treball, l’ocupació segons el món mediàtica i que en fa, per a mi, a allò que el món mediàtic ja fa anys que obvia, el treball assalariat com a acreditació del dret a la vida. Diu la noticia:

“Ryanair mantendrá el empleo de sus pilotos a cambio de una rebaja salarial del 20%. El 80% de los empleados refrenda el acuerdo, que prevé recuperar los sueldos en 2024”.  I en el text, el cos de la noticia, llegeixo que “El desenlace del conflicto laboral en la compañía irlandesa es muy similar al que tuvo lugar a principios de mes en British Airways, la aerolínea del grupo hispano-británico IAG. Los pilotos aceptaron un recorre salarial del 20% a cambio de reducir los despidos…”

I el meu cap… ves a saber m’ha portat, primer, a copiar un tros d’un text que vaig escriure fa anys, Allò que fou el moviment obrer:

La deïficació que es fa de la capacitat revolucionària dels treballadors és alienant, reaccionària i prova la incapacitat d’aquells que es vanten de ser els representants del món del treball. O bé no hi ha capacitat d’anàlisi per a qüestionar el treball, el treballador i la revolució o bé la religiositat del culte a aquests termes ha substituït ja, en benefici dels de sempre, la moral judeo-cristiana. Llegíem a El País (12-11-79), a primera pàgina que ‘una gran mayoría de los trabajadores de British Leyland aprobaron ayer (…) que implica el despido de 25.000 trabajadores..’  No res, bajanades només. (Pàg. 53 de ‘Del foc a les brases. Articles incorrectes 1978-2005). Editorial Lo Diable Gros.

També m’han vingut al cap les següents reflexions.

British Leyland, existeix encara?

Els pilots de la companyia irlandesa que han acceptat, solidaris que son!, una retallada en el seu sou del 20%, deuen donar per fet que la seva qualitat de vida no es veurà pas considerablement afectada. Penso en un treballador industrial, en una petita empresa, cobrant un salari de mil euros nets al mes. Si se li redueix en un 20% la batzegada pot resultar molt, molt!, considerable. La noticia diu que qui ha firmat l’acord –el acuerdo alcanzado entre la sección sindical del SEPLA y la dirección de la compañía– és el sindicat SEPLA del que recordo, si erro m’ho haureu de perdonar, que va protagonitzar vagues molt dures per a aconseguir increments salarials. Vagues que van comportar, aleshores, que els humans coneguéssim les condicions laborals dels seplans.

Però més enllà de la específica professió dels ara retallats, és de consideració que en una mateixa noticia, sembla que per raons similars i amb les pressions idèntiques per part dels dominadors, ens trobem que el capital –la propietat- imposa com fa anys i anys feia, condicions laborals, sembla que inqüestionables. Si fem cas de la noticia, els pilots poden triar entre reduir el sou o aplaudir l’acomiadament de 12.000 treballadors?  La noticia acaba dient, respecte dels de la British, que pero finalmente el ajuste solo afectará a 270.

El 27 de setembre de 1980 Mundo Diario va publicar un article meu –recuperat per al llibre abans esmentat- que vaig o van titular La difícil coherència dels sindicats.  L’article acaba així: Un cop més els conservadors són terriblement coherents. Què passaria si els comunistes i socialistes fossin tan coherents amb els seus postulats, cada dia i en tots els espais? Que ocorreria si els anarquistes de la CNT portessin a la pràctica els seus acords de sabotatge i boicot a la producció i treballessin seriosament i cada dia per a la consecució del comunisme llibertari? Seria la revolució. Però avui, qui vol la revolució?

 19 d’agost de 2020.                                                  L’abraçada i el bes.

1

Vaig trobar-me incòmode quan la Imma, amiga de ja feia un bon temps i a la que feia un parell de mesos que no veia, em va besar als llavis per a saludar-me. Era just entre el bar Terra Alta i el local del sindicat de construcció, al bell mig del carrer Hospital. Ens unia una amistat profunda, una relació sentimental nascuda d’una manera concreta de comunicar-nos. Era una qüestió de pell. Tocar-se era la confirmació de la proximitat, de la comunió d’expectatives davant de la vida. Compartíem il·lusió i esperança tot i que veníem per camins ben diferents. Jo no havia participat, encara, d’aquella mena d’alliberament contra les formes imposades en les relacions socials. Encara era jove en els camins d’aquella transició o transacció que, també, va ensenyar a molts joves que un bes no havia de ser, necessàriament, el naixement d’una passió o d’un matrimoni.

Aquell bes va esborrar les ombres de les sotanes que em quedaven al clatell i em feren enyorar i desitjar besos apassionats d’aquella noieta que treballava en el mateix despatx que jo, al carrer Balmes.

2

Vivíem, jo també, enmig de canvis socials molt importants. Malgrat que la història, la Història en majúscula, la que s’escriu quan ja la història és Història, s’ha quedat gairebé només amb alguns canvis en el sistema de dominació, en el sistema de representació política. Un dia, com qualsevol altre dia, una munió d’homes i dones van ocupar les Rambles amb gestos i cants festius i amb pancartes reivindicatives de l’assumpció sense complexes ni pressions de la sexualitat. De la que cadascú volgués considerar i viure com a pròpia.

En Joan, del sindicat d’electricitat, crec que treballava a Catalana de Gas, eufòric enmig d’aquella multitud, em va cridar quan em va veure sortint de la Plaça Real. Em va estirar cap a ell i vaig caminar envoltat de joves vestits amb robes de colors estridents, amb pantalons curts i ajustat molts d’ells i d’un bon grup de dones, també majoritàriament joves, que lluïen amb un cert esperit provocador la seva homosexualitat.

Acabada la manifestació en Joan em va acompanyar al bar Túria, a tocar del mercat de la Boqueria, on sopàvem molt sovint els companys del sindicat. Em va explicar el seu pas per la Model, feria uns tres o quatre anys, detingut sota la Ley de vagos y maleantes, que condemnava, sense pietat, els homosexuals a unes humiliacions insuportables. Els seus pares van patir un gran disgust i en Joan deia que encara no tenia clar si era per l’estada a la presó o per haver-se fet evident “la desviació” del seu fill.

Va venir a casa a dormir i jo vaig estirar aquella mena de llit suplementari que hi havia abans en alguns sofàs. Jo dormiria al sofà. Quan ja feia una bona estona que dormia, en Joan, neguitós, em va demanar per abraçar-me. Es va esforçar en explicar-me que no pretenia res més, em va dir que volia sentir-se acompanyat. Va estirar el seu braç sobre la meva espatlla, d’una manera un xic forçada per guanyar el desnivell, i ens vam adormir. Vam dormir en l’abraçada més càlida i amorosa que mai havia compartit amb ningú.

 18 d’agost de 2020.

Apunts des de la premsa o com el silenci no sempre és còmplice o, si voleu, perquè em dona la gana.

1

Ernest Maragall ha dit que Quim Torra és responsable de “trencar la regla d’or democràtica de distinció absoluta entre l’Executiu i el Legislatiu”.

2

Ignasi Aragay, a l’Ara del 16 d’agost escriu: “…I en segon lloc, perquè des del sectarisme, des de l’odi, no es pot fer res que valgui la pena. Expulsant catalans de la catalanitat, ens empetitim. Veient enemics, botiflers o tebis a cada cantonada, no anem enlloc…”

Qui sap si els vividors a l’illa de twitter llegeixen articles de més de cent caràcters? Aquest de l’Aragay, “Les trinxeres de l’independentisme”, com que val la pena, no cap en un tuit.

3

Juan Luis Cebrián a El País del dia 10 d’agost, diu que “l’absència de democràcia interna en els partits és una de les malalties més serioses del nostre sistema polític. Sense polítics prestigiosos, la democràcia seguirà funcionant però el país s’estancarà”.

Jo l’esmenaria dient-li que la malaltia son els partits mateixos. Van néixer –tal com els coneixem avui-  ja fa més d’un segle des d’un segle des d’un àmbit determinat, potser en direu esquerra, davant d’una situació marcada per l’incipient capitalisme industrial. Però avui els partits polítics son vulgars instruments de col·locació –una mena de SOC per a romàntics religiosos sense església- precisament de polítics gens prestigiosos. Malgrat el discurs, al partit no s’hi va per a servir res ni ningú. El partit és un veritable ascensor social –comte amb l’expressió, que és manllevada-. M’esborrona veure la quantitat de pixatinters, professors universitaris, llicenciats en dret sense despatx o amb despatx, venedors de quincalla i sacerdots sense tonsura que s’han fet rics (en diner i patrimoni, vull dir: casa a la costa brava, casa a la Cerdanya, dipòsits de més de mig milió d’euros..) després d’uns quants anys en una empresa pública o en qualsevol, dels molts, càrrecs de designació que tenen assignats els partits o asseguts a un escó qualsevol de qualsevol diputació o de qualsevol parlament. Per això no hi ha democràcia interna, el que es mou no surt a la propera fotografia, no tindrà lloc ben retribuït en una propera legislatura.

I veure com un treballador des dels 16 anys en una bona industria ha d’afrontar una hipoteca mai assolida del tot quan l’empresa –poseu-hi noms, els que vulgueu perquè n’hi ha per triar- decideix reduir la producció o traslladar-la o ves a saber què….

 11 d’agost de 2020.

A l’agost els diaris en paper són considerablement més reduïts en nombre de pàgines. Tanmateix segueixen essent una font de sorpreses.

Segueixo amb els retalls de premsa d’estiu. El diari Ara, el dos d’agost, diu que “Puigdemont, Sánchez i Turull encapçalaran la direcció de JxCat”. I que “Elsa Artadi, Josep Rius i Anna Erra seran a la cúpula del partit”. Redéu! , i encara queden dies per a la celebració del seu procés d’elecció!  I com es veurà, ben aviat, ho encerten tot. Això és premsa moderna, la noticia sobre el paper és anterior al fet que l’hauria de provocar.

La redacció a Catalunya de El País, el tres d’agost, és menys atrevida i només confirma que “Carles Puigdemont, único candidato a presidir Junts per Catalunya”.

El diari Ara, el cinc d’agost, diu que “Torra encarrega estudiar si el 3% va afectar la Generalitat”. El cos de la noticia diu que “El Govern es personarà com a part perjudicada en el cas del 3% si comprova que l’administració catalana va poder patir “perjudici” nen el marc de la presumpta corrupció que implica CDC i també el PDECat, on militen alguns dels membres de l’executiu”.

Ara ja fa dies que no he llegit cap noticia que faci referència a la concessió o adjudicació a una empresa de les de Florentino Pérez per a la gestió dels rastrejadors dels contagiats pel Covid19. Crec haver llegit, ja fa molts dies, que l’adjudicació… potser… que s’hauria de fer enrere… que… però.. que costaria més el mall que l’enclusa… que Junts per Catalunya qüestiona el projecte de llei per a limitar els lloguers… que potser, curiosament, el senyor Torra, malgrat el paper del seu partit, estaria d’acord en mantenir el compromís amb el sindicat de llogaters… però que… com que és el parlament… i, com que fa molta calor…

Aquest matí, a la platja on he estat… no he trobat un quiosc per a comprar un trist diari. No em trobo pas malament. I per això les referències són de dies passats…. passats empaitant el deu de copes, o els d’oros o el d’espases…

Ara em diu el tiet Google que si vull nar d’espavilat… que es tracta del número dotze.

 06 d’agost de 2020.

1

Quanta, quanta tristesa… la monarquia –tan dolenta!- ocupa, si faig cas de la premsa, tots els polítics del país. Els titulars i les portades son de circ. El senyor Juan Carlos torna a servir per amagar tanta misèria política que…

2

En l’acord entre NISSAN i els sindicats es veu que els sindicats han aconseguit evitar “acomiadaments traumàtics”. Pregunto: en aquest acord hi participa alguna administració´(Seguretat Social, per exemple) que assumirà part del traumatisme? És a dir, jubilacions anticipades, aturs a la carta amb l’empresa, etc.? Si és així qui paga no és NISSAN sinó tots els contribuents.

3

El Diplocat, per tal de controlar “la projecció de la imatge pública de Catalunya i la generació d’una opinió pública positiva a l’estranger” ha licitat un servei per un valor estimat de 272.000 euros.

Em pregunto què vol dir això de ‘generar una opinió pública positiva a l’estranger?’ Potser fent-ho tot més bé, millor, no caldria pagar per generar una opinió positiva. Hi seria de per sí.

4

Llegeixo: “Barricades en un poble canari contra l’arribada d’ immigrants en quarantena”. Cap comentari per part meva. Hi havia en el digital on ho he llegit una munió de noticies sobre un tal Juan Carlos abans no apareixia la barricada canària.

L’emèrit segueix fent favor a la democràcia espanyola. Fum.

Llegeixo:  “Morteros españoles usados por Arabia Saudí en la frontera de Yemen…”.

Demà serà un altre dia?

02 d’agost de 2020.

Avui intento alguns aclariments, per si de cas, Aclariments que també serveixin per explicar-me (vos) els meus dubtes constants respecte de tot allò que m’envolta. No tinc fe. No tinc cap fe –m’havien educat des d’una suposada fe en categories indiscutibles- que m’indueixi a creure en cap categoria absoluta. Ni déu ni amo….

Dono per fet que els anomenats independentistes volen un altre ESTAT, aquell que segons ells correspon a Catalunya. Jo per no tenir concepcions tan clares respecte de gairebé res, em pregunto per Catalunya. El conjunt de ciutadans que viuen sobre l’espai geogràfic que coneixem (amb discrepàncies també!, allò dels països catalans) com Catalunya? Existeix alguna mena de dret que atorgui a un nombre determinat de ciutadans l’autoritat per a imposar a altres ciutadans un tipus o altre d’estat? Soc estudiós d’allò que en dic el respecte per les minories.

La mateixa paraula, Catalunya, identifica geogràficament un espai determinat en el planeta i també –dedueixo de les seves expressions- per a determinats catalans, identifica als que son i se senten independentistes. Aquells que no es manifesten activament com a independentistes formem part també d’aquesta Catalunya? És allò de que hi ha un mandat del poble català que obligaria als governs de la Generalitat a assolir la independència política i administrativa del regne d’Espanya. Jo no comparteixo aquests criteris, ni pel seu objectiu –la creació d’un altre ESTAT- ni pel mètode, del que son responsables, per confrontació, primer l’administració del regne d’Espanya, arcaica i lligada a tota una història que no vol païr, i després l’emotivitat, al meu parer perillosament alimentada per part de determinats líders independentistes des de fa molts anys.

L’ESTAT espanyol els reprimeix amb una crueltat criminal més enllà de les seves pròpies lleis, recargolant-ne els seus literals, des dels tribunals fins a la fiscalia, de tal manera que amb les darreres decisions deixen en evidència que no hi ha cap diferència entre aquesta presó –dels líders independentistes- i la dels hostes dels ‘gulags’ de l’antiga URRSS per a la cura dels malalts que no acceptaven la gran revolució proletària. Quedi clar, doncs, que el sistema judicial –per definició sempre de part, de part del poder- està a disposició prioritàriament de la defensa i manteniment de la sagrada unitat d’Espanya i que castiga –sí, castiga i reprimeix més enllà fins i tot del poder executiu-, ho pintin com ho pintin, la simple opinió que no hi combregui.

Tot junt, el legítim dret d’un nombre determinat de catalans d’exigir la independència i la miserable aplicació, per respondre-hi, de la llei, han fet més evident el fracàs del sistema polític que ara anomenem ‘règim del 78’. Benvinguts tots els que han tardat 40 (quaranta) anys a veure què és –i ja era en néixer- el règim del 78: catalanistes –aleshores- pel peix al cove, a vegades un cove familiar; comunistes amb corbata als “besamanos” de la monarquia; socialistes renunciant al marxisme però deixant sense resposta les preguntes que el marxisme es feia… Durant anys i anys, uns i altres, callaven, si no aplaudien, la repressió d’aquell sistema. Execució de Puig Antich, la Generalitat personada contra manifestants davant del Parlament, nomenament de membres del Tribunal Constitucional per part dels polítics governants a la Generalitat, recolzament al PP o al PSOE per farcir el cove, desconeixement –miraven cap a una altra bandera- de l’assassinat d’Agustín Rueda, incomprensió de les reivindicacions de la COPEL, brindis al sol davant de la tortura, la repressió…  Cadascú que assumeixi la seva responsabilitat i aquells que només actuen d’hereus que mirin com varen acceptar l’herència. Només canviant noms no es canvien essències.

Ara, des del mateix cor de l’ESTAT apareixen contradiccions de tal magnitud que alguns es posen les mans al cap – o s’estripen els vestits, si son més cristians- perquè el mateix ESTAT que han sostingut any rere any, els nega a ELLS la llibertat d’expressió, la dissidència… Benvinguts, doncs, els conversos Però els haig de dir que crec que no s’acabarà la funció de l’ESTAT, qualsevol estat- amb la creació d’un de nou. En el camí –només en el camí, sense fita definida ni categories absolutes… potser ens trobem contra l’ESTAT…. però si hi arribem junts… en la bifurcació n’haurem de tornar a parlar.

El mes de desembre de 1978 vaig escriure les meves esmenes a la Constitució i respecte de l’article 15 jo ja deia: Sí, queda abolida la pena de mort, però no queden abolits ni el treball ni el salari, ni la propietat ni els cossos repressius, ni les presons ni els mestres, ni la família ni el govern, ni les fronteres ni la religió, ni l’odi ni la mort, ni el dolor ni les fàbriques, ni les ciutats dormitori, ni la fam, ni tampoc les seves guerres; ni Martin Villa… (Pep Castells, 2020. Del foc a les brases. Articles incorrectes 1978-2005. Ed. Lo diable gros.)