16 de juliol de 2020.

Una cosa és afirmar que els governs (o una mena de govern mundial a l’ombra, pels amants dels contubernis) han creat i escampat el virus i una altra ben diferent constatar que la situació creada per la pandèmia és utilitzada pel poder (siguin els governs o siguin els que els manen) per a controlar- encara més- a la població i mantenir-la atemorida i sotmesa.

Això no desmenteix la crua realitat que hi ha cada dia més contaminats i que determinades mesures de protecció –per a un mateix i per a no infectar a altri- resulten necessàries. I que, sembla ser que especialment, ara, gent jove, s’ha relaxat extremadament.

Entenc perfectament la posició d’alguns amants d’explicar la història mitjançant la idea de l’existència de confabulacions permanents de no se sap ben bé qui per a no se sap ben bé per a què. Però crec que valdria la pena considerar que tant si és per accident, com si ho ha provocat el dolent o dolents, qui hauria de respondre-hi, independentment dels governs, som els ciutadans lliures. O és que hem d’aplaudir al senyor que es passeja pel metro sense mascareta? I l’hem de considerar un revolucionari radical perquè desobeeix al govern? Hem ”d’entendre”, perquè són joves!, a aquesta munió que el cap de setmana es rebolquen en l’alcohol en qualsevol plana a les afores (o no) de qualsevol municipi?

Si em poso la mascareta per a intentar que, si jo tingués el virus, no te l’encomani, vol dir que estic d’acord amb el/s govern/s?  Si jo vull que no existeixin governs tinc de fer animalades només per mostrar que jo no segueixo les instruccions….? 

Espai. Molt espai i canviar de tipus de lletra.

M’estic posant moralista…. redéu!!!!

15 de juliol de 2020.

El titular diu que el senyor Torrent hauria dit que “no hi ha dubte que m’ha espiat el CNI”.

Durant anys i anys les pel·lícules ens han ensenyat, des de Rambo fins a James Bond, que els ESTATS –fins i tot estic disposat a acceptar que en els estats hi ha organismes vius independents dels governs- , tots els estats fan guerra bruta. Jo no en diria així. Jo diria que tots els estats –els seus governs o els seus organismes vius a les canonades o a les clavegueres-, per definició, fan allò que creuen convenient per a seguir dominant les societats. Sense consideració a cap moral ni a cap ètica. L’Scala, els GAL, …. avui la feina es fa des de la informació. Però és una feina que sempre, des que hi ha estat, s’ha fet.

Però avui els diaris es fan ressò dels escarafalls de tantes possibles víctimes de l’espionatge de l’ESTAT. Acceptant que tenen tota la raó en reclamar i queixar-se….. potser m’hauria de sorprendre el gra d’excitació que semblen mostrar els escarafalls…. com si acabessin de descobrir allò que resultaria inacceptable …. que el rei va nu.

Llegeixo Guy Debord: “La vida sencera de les societats en les que imperen les condicions de producció modernes s’anuncia com una immensa acumulació d’espectacles. Tot allò directament experimentat ha esdevingut una representació”.

A finals de juliol la Generalitat, diu la mateixa premsa, em pagarà el 60% de la paga extraordinària de 2013, que encara em deuen. Ja fa quatre anys que estic jubilat. També diu la premsa que diu la Generalitat que em pagarà la paga extra de 2014 durant els exercicis de 2021 i 2022. Com jo… tots els treballadors de la Generalitat que estàvem treballant en aquells anys… que som una munió!

La mateixa premsa que diu tot això, en la mateixa edició també diu que no sé què ha passat amb el vestit de la senyora Letícia i que finalment s’han pogut veure imatges de la parella d’aquest estiu. I que…

Diu Guy Debord que “la teoria revolucionària és ara enemiga de qualsevol ideologia revolucionària, i sap que ho és.”

*************************

He tornat sobre el taüt

per trobar-hi llàgrimes

que se m’hi van perdre.

Però ha estat endebades.

Els taüts d’aquells herois

de la nostra joventut,

al Raval,

són avui només runa.

No hi ha res que ens alliberi!

Els herois moriren joves

o la vellesa, com la mort,

els va corrompre.

(Pep Castells, 2019 .Sense penediment, sense esperança)

14 de juliol de 2020.

El titular diu que “ 3.000 professionals sanitaris han mort pel covid-19, 63 a l’Estat”.

El diccionari de la llengua catalana de l’Institut de les Lletres Catalanes defineix estat així: “Règim polític d’una nació. / Nació o conjunt de nacions considerat com formant un cos polític”.

Els darrers anys, jo ho noto en el meu entorn, però segurament succeeix en àmbits que no acostumo de transitar, estem sotmesos a una deformació de la comunicació escrita per part de la premsa i de la verbal o oral per part de les institucions polítiques i els seus gestors. Deformació consistent en donar per fet que unes determinades paraules –malgrat el seu significat no s’hi correspongui- poden substituir a aquelles que, avui i de moment, son les que expressen la realitat objecte del discurs. En el titular a dalt esmentat queda ben evident que el seu redactor ha decidit evitar usar el terme Espanya i ha donat per suposat que els lectors compartim el seu criteri editorial.

Moltes vegades, en la premsa o bé en eu de polítics nostrats, he llegit o sentit l’expressió “la demarcació de Barcelona”. Sempre m‘ha semblat un exercici extraordinari donar per suposada l’acceptació d’un relat que pot portar-me a confondre Barcelona –ciutat- per Barcelona –l’espai geogràfic que conté les comarques d’Osona, el Vallès, el Berguedà….- i tot per evitar l’ús de la paraula ‘província’.

El relat, aquest terme que s’ha posat tan de moda com va ser-ho, fa uns quants anys, la plusvàlua, amb la pretensió de fer hegemònica una determinada versió de la història recent, empara aquesta deformació de l’ús de la llengua de tal manera que –com ja he esmentat altres vegades- fa que termes de la ciència natural esdevinguin personificats. I així podeu sentir com un conseller de la Generalitat afirma, sense posar-se vermell, que “un cop escoltat el territori” … Jo he arribar a llegir que una determinada administració, “un cop el territori s’ha definit… adoptarà les mesures que han estat aprovades en el territori”.

Anant a un altre relat… Un comentari, sobtat –caldrà més reflexió- respecte dels resultats de les eleccions de diumenge passat. Diuen els diaris –com deia el meu pare- que Podemos ha rebut una bona patacada. Els analistes parlen tot sovint del cost o del desgast que suposa l’exercici del poder en el govern. Si això resulta ser una veritat confirmada, allò que resulta clar i evident és que, en qualsevol cas, desgasta menys a la dreta. He escrit mil vegades que el poder és sempre de dretes. En la lògica, doncs, de la meva convicció, resulta evident que els que hi ha arribat reivindicant-se com l’esquerra, com que el poder els fa de dretes, acaben decebent molt més als seus votants que no pas la dreta als seus, per definició. No es pot pretendre ser hereu del 15M i sotmetre’s a un besamanos quotidià. Això no impedeix que en cada besada obtingui una mísera concessió.

10 de juliol de 2020.

Hi ha una considerable confrontació en l’espai anarquista degut als darrers moviments produïts en el marc de l’independentisme. Resulta evident que en l’entorn de la CUP, per exemple, hi una confluència d’individualitats que vesteixen un tarannà, quan no una veritable convicció ideològica, llibertari. En els darrers anys hom pot seguir en diversos mitjans com es presenta un molt ampla ventall d’opinions i estratègies des de la definició, pròpia per a cada un, de l’anarquisme o del món llibertari respecte de la qüestió. Una extraordinària aportació són els tres volums del Llibre Negre, que han nascut a les faldes d’en Jordi Martí Font. Amb diferent perspectiva, els textos de Tomàs Ibáñez que podeu trobar a internet. Des de la capital del regne, l’edició d’un llibre coral (en el que participo): Anarquismo frente a los nacionalismos. Valguin aquestes petites mostres dels nombrosos debats existents.

Però allò que avui em porta a la ironia són algunes noticies (per definició allò que un mitjà de comunicació diu que ha ocorregut o que reprodueix allò que algú, important!, ha dit) que farien trontollar, si no fóssim en ple carnaval, l’espai ideològic que s’ha definit i, alguns consideren, com a anarquista o llibertari.

Ja fa dies crec que va ser el cantant mallorquí que és a Bèlgica va dir que trobava en Puigdemont un aire, un posat llibertari. Com que és un cantant i les cançons sempre neixen d’aires de nostàlgia o d’aspiracions il·lusionades no li vaig donar més importància i mai ho vaig fer servir per a un dels meus tristos posts. Però heus aquí que fa un parell de dies la Pilar, la vedet, Rahola en explicar – i fer-ne publicitat pagada per tots els catalans, a la nostra- la creació del nou (admiracions!) partit del senyor Puigdemont diu textualment que “no parlem d’un partit, sinó d’un gran moviment amb un punt llibertari”.

Nota: als EEUU hi ha un corrent que es defineix llibertari que defensa que l’estat no ha d’existir gairebé i que no ha de ficar-se en les relacions entre les persones, lliures absolutament, i com a molt li reserva un molt petit paper residual de beneficència. No sé si la vedet es referix a això en allò del punt llibertari.

Ja teniu, doncs, el món llibertari angoixat: participar o no en les properes eleccions catalanes. La CGT, allò que quedi de la CNT, els ateneus llibertaris, els meus amics del lokal del Raval, …. estan en plena gresca intel·lectual per a esbrinar com caldrà fer la campanya electoral al parlament de Catalunya per a la creació d’un república, amb en Puigdemont!, amb un punt llibertari.

Però per si no n’hi havia prou, en Marc Castells (amb un cognom com el meu!) des del PDeCAT creu que “Puigdemont s’ha escorat molt cap a l’esquerra”. Si alguns de la CUP, que no es basteixen anarquistes, no estaven alterats, ara ja estan buscant experts en lingüística per tal que els deixin ben clar què vol dir això d’estar escorat, i que vol dir això d’estar-ho massa a l’esquerra. Al cap i a la fi, el varen acceptar per substituir a l’Artur fa uns dies…. Potser és que ells ja comptaven que s’escoraria massa a l’esquerra.

Estem condemnats aquells que, ja grandets, encara no som capaços de saber quin pin o quin llaç o quina bandera voldrem que ens facin lluir en aquest taüt que és la misèria ideològica, que ens va corcant.

09 de juliol de 2020.

La lògica dels estats nació no ha fet més que facilitar la propagació de la insolidaritat inherent en el neoliberalisme.     (…)   Per això som tants i tantes les que volem una República que lideri aquest debat i en sigui pionera.  (Raül Romeva. Ara, 9 de juliol de 2020).

En principi deixar ben clar que tinc , més enllà de les diferències ideològiques, una bona consideració del senyor Romeva. Tanmateix, tot i essent conscient que treure només frases d’un context general pot enganyar-me, vull fer unes consideracions respecte del seu article d’avui a l’Ara.

Com que és una qüestió –això de la meva dificultat per a comprendre la no definició d’una suposada  república independent- que discuteixo amb certa freqüència amb els amics, alguns, independentistes, l’article de Romeva m’ha semblat, amb totes les reserves, que pateix d’allò que jo els reclamo com a concreció als meus esmentats amics.

Després d’una afirmació categòrica, que jo comparteixo, sobre la lògica dels estats nació com a facilitadors de la propagació de la insolidaritat pròpia del neoliberalisme, es deixa caure en la reivindicació d’una República, entenc que per qui és i on està, es refereix a la independent catalana. Entenc, els comparteixi o no, els sentiments de molts independentistes, però em costa entendre la contradicció que jo veig en argumentacions com la que ara comento.

No sé veure de cap manera, per qui la lidera, per quins són els seus principals exponents i per la manca d’una definició de quina NOVA república serà, que una nació estat independent –en aquest cas només independent d’una altra nació estat, però dependent d’una governança global- demà no comporti, al pas que anem i amb qui anem,  la insolidaritat inherent al neoliberalisme.

Més enllà de la interdependència de tots els pobles, en un món globalitzat, que ja és un bon escull per a la independència, no he estat capaç de fer-me amb una definició de la república catalana més enllà de les idíl·liques ambicions que, com tots els estats, apareixen en les possibles constitucions. La del EEUU garanteix el dret a la felicitat i l’espanyola el dret a un habitatge digne…. Jo em referia a propietat privada, a la herència, a la configuració organitzativa política més enllà dels polítics professionals, que en viuen…

El legítim dret a reivindicar un estat nació, avui, coincideix amb l’augment d’un nacionalisme en les velles nacions que fa tremolar. Aquesta possible confrontació em treu més la son que no pas la confrontació que, un dia d’aquests anunciava i reivindicava el senyor Comin, respecte de l’Estat espanyol.

Tanmateix, és d’agrair el to i les formes del text del senyor Romeva.

07 de juliol de 2020.

Ens han anat formant, i durant tant temps ens ha complagut!, en una societat ideal que es fonamentaria, cada dia més, en la confirmació de l’existència d’un progrés basat en la tecnologia, la ciència pragmàtica i mercantil, i en el creixement sense límits. Resultava inqüestionable allò que venia definit com a científic. El que no quedava clar, i ara ha esclatat, era qui pagava als científics, a alguns científics.

I som tan marrans que tot i veient i constatant que la febre consumista en la que vivim abocats ens va destruint pandèmia darrera pandèmia, seguim omplint, per exemple, el mar de merda. Algú s’ha entretingut a calcular que  els 2030 ja hi haurà més tones de plàstic al mar que no pas peixos suficients per a superar aquest tonatge. Una bona part –poseu-vos a riure- d’aquesta porqueria serà dels estris de protecció contra les pandèmies, morrions, guants, ampolles de desinfectants, que ens van esborrant del planeta.

Avui ja ningú sap fer anar un martell i un tornavís per arranjar una petita averia a casa. Llencem l’aparell minúscul i en comprem un de nou. I ens justifiquem dient que arranjar-lo haguera resultat més car. I amb raó. Això és un cercle viciós: si no fem arranjar els petits –o grans- estris amb que ens hem omplert la casa, cada dia hi ha menys professionals per a fer-ho. Per tant, els que queden, han d’exigir-nos una retribució per la seva feina –que hem tornat en extraordinària- que ens resulta exagerada comparada amb el preu de la peça nova que ens dona una ikea qualsevol, sense que haguem de pensar en com i de quina manera l’han elaborat. I el nostre estri –una cadira, un moble senzill, un televisor antic, el mòbil, l’ordinador o la tauleta, la bicicleta del nen i la major part dels seus jocs infantils, molts gairebé sense utilitzar…- aniran a mar. Mar en el que es va edificant el taüt d’aquesta nostra espècie que ha malmès l’enginy i la capacitat de bogeria creativa.

El virus? Que en fa d’anys que l’hem anat covant –com ara ja portem dies covant l’ou de la serp, una altra vegada- cada cop que hem tallat un arbre de més, o l’han tallat els ikees corresponents per tal de facilitar-nos un moble mal girbat que no ens durarà més que el fum de la cigarreta.

06 de juliol de 2020.

Llegeixo el “Fora de test” de Toni Soler de diumenge a l’Ara: “… Puigdemont ha empès l’enèsima refundació del seu espai….(..) i substituir-lo per un moviment independentista a seques que, tot i la trencadissa que ha provocat, es reclama unitari, i no sembla necessitar cap altre ciment que l’hiperlideratge i una perillosa tendència a qüestionar el patriotisme de tots els seus adversaris. La invocació de Puigdemont a deixar la militància en els partits per tal de ‘militar per Catalunya’ té un regust inequívocament populista, i a més no ofereix cap alternativa al pragmatisme d’ERC…”.

M’agafo a això de militar per Catalunya. De l’expressió es dedueix que hi ha una concepció d’una Catalunya determinada, concreta, unívoca… per la qual s’ha de lluitar –perdó, militar- contra… contra qui? Així, doncs, hi deu haver uns enemics –perdó, adversaris- que li volen mal a Catalunya. I tots els que combreguin amb Catalunya deuen combregar amb tots i cada un de els detalls que la configuren, en la ment de qui ens convida a militar per ella, és clar.

Em resulta sorprenent que qui ha militat en almenys dos o tres partits polítics i està en procés –perdó per la redundància- de crear-ne un altre –que sembla que voldria que fos la dissolució de TOTS els altres- cridi als ‘seguidors’ a deixar la militància en els partits per militar per Catalunya, des del SEU partit. Únic?

He buscat entre línies en els darrers discursos les referències a allò de la pluralitat ideològica característica del nostre país. He intentat entendre entre línies que sí que hi havia alguna cosa d’aquell suposat tarannà obert, multicolor i divers que ens caracteritzava.

Sento basarda perquè la unicitat sempre m’ha fet una basarda terrible. Aquesta basarda la sento també cada vegada que veig la imatge d’aquests dos senyors sindicalistes, sota diferent nom malgrat el cognom els identifica i unifica, que porten anys vivint com siamesos. També estan perquè els treballadors deixin de militar en els sindicats i militin per la classe treballadora. Sota el SEU NOU sindicat CCUGOOT que ells presideixen.

03 de juliol de 2020.

La importància del segon cognom: En Jordi Fàbrega, de Junts per la Seu, que recolza al senyor Puigdemont en la formació d’un partit nou –aquí el mot resulta una mica estrident, però no n’he trobat un altre- no és en Jordi Fàbrega Colomer que ha estat reelegit president d’ERC a Osona.

La senyora Budó diu que Puigdemont ha de ser el candidat del nou partit “per visibilitzar el seu lideratge”.   La negreta li he posat jo. Em sembla que mai ningú havia dit tan clar que un partit està al servei d’un líder i no a l’inrevés. Encara que semblaria que la senyora Budó no era conscient d’allò que estava dient, realment,… benvinguda sigui aquesta transparència mental, encara que sigui inconscient.

ICV està en ple concurs de creditors i s’encamina cap a la seva dissolució. N’hi ha, però, que  es resisteixen a deixar morir la formació ecosocialista i ja pensen en refundar-se en un nou partit. En tot cas, si el nou partit tira endavant, continuaria presentant-se sota el paraigua de Catalunya en Comú. Renoi quina passió per a la constitució de nous partits. Com poden ser partits diferents –nous!- quan els configuren i es constitueixen amb les mateixes persones?

Cada dia em queda més clar que els partits tenen com a funció principal l’obtenció i control dels  recursos públics. Recursos a distribuir entre els seus dirigents i associats des de la consecució de prou vots per a accedir a les institucions. Institucions que esdevenen, de fet,  les veritables i reals fonts de finançament dels partits, a través dels càrrecs corresponents que es distribueixen a criteri de les direccions d’aquests partits.

Seria una dada interessant la que detallés per a un moment determinat, de quants càrrecs retribuïts –amb diner públic- disposa cada partit amb representació parlamentària.

02 de juliol de 2020.

Ahir en el ple del parlament els membres del govern començaven, el president també, referint-se a víctimes de la pandèmia i després agraïen, extensament, a diferents grups socials i/o professionals… no sé ben bé què.

Avui llegeixo en la premsa digital que el conseller Buch expressa el seu “agraïment enorme a tots els infants de Catalunya”.

Quan veig a representants (en funció daixò que en dieu democràcia participativa i que a través de un vot en una urna, cada vegada que a un president li ve bé, resulten escollits) agraint als ciutadans –avui als infants, un altre dia als bombers o als metges i un altre dia també als policies- sempre em pregunto que ¿quina posició (jeràrquica o emocional) s’atorguen respecte d’aquells ciutadans als que ‘agraeixen’, què?

Els agraeixen que han fet allò que és el què fan cada dia (els infants i els metges, per exemple)?

Els agraeixen, se’ls hi escapa sense adonar-se’n, que, una altra vegada, no s’hagin revoltat i que no els hagin enviat a dida?

Els infants no sé quin mèrit poden haver aconseguit, doncs, per tal que el senyor Buch els agraeixi no sé què. Però si parlem de professionals als que s’agraeix un esforç extraordinari, més enllà de la seva ordinària responsabilitat, és que s’està reconeixent que no els hem – els han- dotat de suficients recursos i capacitat material –que em sembla que correspondria als polítics professionals en aquesta democràcia de botigueta- obligant-los a allò pel qual ara se’ls agraeix.

I si en comptes de tants aplaudiments i agraïments els senyors polítics redistribuïssin d’una altra manera els recursos econòmics respecte dels quals actuen com a marmessors sense control, potser no caldrien els agraïments. Al cap i a la fi són l’únic col·lectiu que no ha de negociar el seu salari, ells el decideixen en conxorxa allà al parlament.

Una altra possibilitat… qui sap si també ens en sortiríem –pitjor segur que no- sense professionals de la política?.

Pep. 30 de juny de 2020.

No vaig escriure res ahir. M’hi poso ara per a donar per acabat aquest dietari. Ja hi haurà altres motivacions i emocions per a escriure un altre diari personal, sense la pressió, si és possible, dels esdeveniments que ens resulten imposats.

He llegit el llibre de Daniel Innerarity, Pandemia. Una filosofía de la crisis del coronavirus. És un llibre escrit durant aquests dies i, d’entre una munió de retalls que en faria, he triat el que ara transcrit perquè em sembla que, a més de per als efectes d’aquesta pandèmia, serveix per a processos de diversa magnitud i de diverses pretensions polítiques:

La otra cara de pensar que hay actores soberanos es la de que deben existir culpables cuya torpeza o maldad lo explique todo. Nos encanta buscar culpables para las crisis y deberíamos moderar este impulso si es que queremos hacer buenos diagnósticos (que incluirán, sin duda, identificar elementos de irresponsabilidad). (Página 126)

Ara mentre ho estic transcrivint m’he adonat que el retall podria també quadrar per encapçalar algun dels capítols del meu altre dietari, el vaig titular 6 anys en procés; un dietari pessimista.

Avui, anant cap a Vic a comprar una peça per a la cisterna del vàter escoltava el ple del parlament de Catalunya. Si en general no hi he trobat res de nou que em convidi a portar-ho a aquí, sí que m’ha cridat l’atenció, és un dels meus temes obsessius, l’expressió “la majoria popular i treballadora de…” que ha emprat el portaveu de la CUP. Per, almenys dues raons:

Primera, no he arribat a entendre mai com els polítics professionals (els que cobren un sou concret, periòdicament de l’estat) usen amb tanta freqüència expressions que donen per fet que parlen – o se’n fan portaveus-  en nom d’una determinada majoria. Perquè molt sovint en actes com aquest d’avui, un ple en un parlament, després d’un polític <<d’esquerres>> que ha emprat tal expressió intervé un polític de <<dretes>> i també creu que “la majoria…”. I se’m fa difícil, trobar alguna mena d’algoritme que m’expliqui l’existència de dues majories respecte del mateix nombre de ciutadans, populars i/o treballadors.

Segona, tampoc entenc perquè els portaveus dels grups autoanomenats d’esquerres donen per evident (com en el fatalisme del proletariat marxista) que la majoria treballadora i popular és ‘majoritàriament’ de la seva corda o tendència. A mi em sembla evident, en canvi, que, si fem cas d’això que en dieu democràcia participativa –eleccions per a elegir representants a les institucions de l’estat: governs, parlaments, …- avui en dia hi ha un considerable –no sé si majoria o minoria o minoria majoritària- nombre de ciutadans d’aquella majoria popular i treballadora que busca en altres jaciments més cap a la dreta una sortida a la seva desesperació. Desesperació potser nascuda del gir que l’original socialdemocràcia ha anat fent cap a un liberalisme econòmic asfixiant. Vam començar renunciant uns al marxisme, altres acceptant la bandereta de torn, altres a Puigdemont perquè no acceptàvem l’Artur… i tots ballant-li la sardana o el xotis als Florentins de torn.

Si els parlaments representen l’expressió lliure i secreta –des de les urnes- dels ciutadans, és evident que la majoria popular i treballadora no és ni de la CUP, ni de Podemos. La majoria popular i treballadora és conservadora i com que està espantada – i farta de somnis- s’estima més als que venen seguretat i ordre i jerarquia. La democràcia, diuen, és això.

… y deberíamos moderar este impulso si es que queremos hacer buenos diagnósticos (que incluirán, sin duda, identificar elementos de irresponsabilidad).