03 de juliol de 2020.

La importància del segon cognom: En Jordi Fàbrega, de Junts per la Seu, que recolza al senyor Puigdemont en la formació d’un partit nou –aquí el mot resulta una mica estrident, però no n’he trobat un altre- no és en Jordi Fàbrega Colomer que ha estat reelegit president d’ERC a Osona.

La senyora Budó diu que Puigdemont ha de ser el candidat del nou partit “per visibilitzar el seu lideratge”.   La negreta li he posat jo. Em sembla que mai ningú havia dit tan clar que un partit està al servei d’un líder i no a l’inrevés. Encara que semblaria que la senyora Budó no era conscient d’allò que estava dient, realment,… benvinguda sigui aquesta transparència mental, encara que sigui inconscient.

ICV està en ple concurs de creditors i s’encamina cap a la seva dissolució. N’hi ha, però, que  es resisteixen a deixar morir la formació ecosocialista i ja pensen en refundar-se en un nou partit. En tot cas, si el nou partit tira endavant, continuaria presentant-se sota el paraigua de Catalunya en Comú. Renoi quina passió per a la constitució de nous partits. Com poden ser partits diferents –nous!- quan els configuren i es constitueixen amb les mateixes persones?

Cada dia em queda més clar que els partits tenen com a funció principal l’obtenció i control dels  recursos públics. Recursos a distribuir entre els seus dirigents i associats des de la consecució de prou vots per a accedir a les institucions. Institucions que esdevenen, de fet,  les veritables i reals fonts de finançament dels partits, a través dels càrrecs corresponents que es distribueixen a criteri de les direccions d’aquests partits.

Seria una dada interessant la que detallés per a un moment determinat, de quants càrrecs retribuïts –amb diner públic- disposa cada partit amb representació parlamentària.

02 de juliol de 2020.

Ahir en el ple del parlament els membres del govern començaven, el president també, referint-se a víctimes de la pandèmia i després agraïen, extensament, a diferents grups socials i/o professionals… no sé ben bé què.

Avui llegeixo en la premsa digital que el conseller Buch expressa el seu “agraïment enorme a tots els infants de Catalunya”.

Quan veig a representants (en funció daixò que en dieu democràcia participativa i que a través de un vot en una urna, cada vegada que a un president li ve bé, resulten escollits) agraint als ciutadans –avui als infants, un altre dia als bombers o als metges i un altre dia també als policies- sempre em pregunto que ¿quina posició (jeràrquica o emocional) s’atorguen respecte d’aquells ciutadans als que ‘agraeixen’, què?

Els agraeixen que han fet allò que és el què fan cada dia (els infants i els metges, per exemple)?

Els agraeixen, se’ls hi escapa sense adonar-se’n, que, una altra vegada, no s’hagin revoltat i que no els hagin enviat a dida?

Els infants no sé quin mèrit poden haver aconseguit, doncs, per tal que el senyor Buch els agraeixi no sé què. Però si parlem de professionals als que s’agraeix un esforç extraordinari, més enllà de la seva ordinària responsabilitat, és que s’està reconeixent que no els hem – els han- dotat de suficients recursos i capacitat material –que em sembla que correspondria als polítics professionals en aquesta democràcia de botigueta- obligant-los a allò pel qual ara se’ls agraeix.

I si en comptes de tants aplaudiments i agraïments els senyors polítics redistribuïssin d’una altra manera els recursos econòmics respecte dels quals actuen com a marmessors sense control, potser no caldrien els agraïments. Al cap i a la fi són l’únic col·lectiu que no ha de negociar el seu salari, ells el decideixen en conxorxa allà al parlament.

Una altra possibilitat… qui sap si també ens en sortiríem –pitjor segur que no- sense professionals de la política?.

Pep. 30 de juny de 2020.

No vaig escriure res ahir. M’hi poso ara per a donar per acabat aquest dietari. Ja hi haurà altres motivacions i emocions per a escriure un altre diari personal, sense la pressió, si és possible, dels esdeveniments que ens resulten imposats.

He llegit el llibre de Daniel Innerarity, Pandemia. Una filosofía de la crisis del coronavirus. És un llibre escrit durant aquests dies i, d’entre una munió de retalls que en faria, he triat el que ara transcrit perquè em sembla que, a més de per als efectes d’aquesta pandèmia, serveix per a processos de diversa magnitud i de diverses pretensions polítiques:

La otra cara de pensar que hay actores soberanos es la de que deben existir culpables cuya torpeza o maldad lo explique todo. Nos encanta buscar culpables para las crisis y deberíamos moderar este impulso si es que queremos hacer buenos diagnósticos (que incluirán, sin duda, identificar elementos de irresponsabilidad). (Página 126)

Ara mentre ho estic transcrivint m’he adonat que el retall podria també quadrar per encapçalar algun dels capítols del meu altre dietari, el vaig titular 6 anys en procés; un dietari pessimista.

Avui, anant cap a Vic a comprar una peça per a la cisterna del vàter escoltava el ple del parlament de Catalunya. Si en general no hi he trobat res de nou que em convidi a portar-ho a aquí, sí que m’ha cridat l’atenció, és un dels meus temes obsessius, l’expressió “la majoria popular i treballadora de…” que ha emprat el portaveu de la CUP. Per, almenys dues raons:

Primera, no he arribat a entendre mai com els polítics professionals (els que cobren un sou concret, periòdicament de l’estat) usen amb tanta freqüència expressions que donen per fet que parlen – o se’n fan portaveus-  en nom d’una determinada majoria. Perquè molt sovint en actes com aquest d’avui, un ple en un parlament, després d’un polític <<d’esquerres>> que ha emprat tal expressió intervé un polític de <<dretes>> i també creu que “la majoria…”. I se’m fa difícil, trobar alguna mena d’algoritme que m’expliqui l’existència de dues majories respecte del mateix nombre de ciutadans, populars i/o treballadors.

Segona, tampoc entenc perquè els portaveus dels grups autoanomenats d’esquerres donen per evident (com en el fatalisme del proletariat marxista) que la majoria treballadora i popular és ‘majoritàriament’ de la seva corda o tendència. A mi em sembla evident, en canvi, que, si fem cas d’això que en dieu democràcia participativa –eleccions per a elegir representants a les institucions de l’estat: governs, parlaments, …- avui en dia hi ha un considerable –no sé si majoria o minoria o minoria majoritària- nombre de ciutadans d’aquella majoria popular i treballadora que busca en altres jaciments més cap a la dreta una sortida a la seva desesperació. Desesperació potser nascuda del gir que l’original socialdemocràcia ha anat fent cap a un liberalisme econòmic asfixiant. Vam començar renunciant uns al marxisme, altres acceptant la bandereta de torn, altres a Puigdemont perquè no acceptàvem l’Artur… i tots ballant-li la sardana o el xotis als Florentins de torn.

Si els parlaments representen l’expressió lliure i secreta –des de les urnes- dels ciutadans, és evident que la majoria popular i treballadora no és ni de la CUP, ni de Podemos. La majoria popular i treballadora és conservadora i com que està espantada – i farta de somnis- s’estima més als que venen seguretat i ordre i jerarquia. La democràcia, diuen, és això.

… y deberíamos moderar este impulso si es que queremos hacer buenos diagnósticos (que incluirán, sin duda, identificar elementos de irresponsabilidad).

Pep. 26 de juny de 2020.

No tinc esma per a grans disquisicions. Tanmateix no puc estar-me de dir que allò que no entenc no ho entenc. I sempre em dol més no entendre allò que fan, diuen i argumenten aquells que, qui sap?, podrien ser més propers a mi. O jo podria, si no fos…,  apropar-me a ells.

No acabo d’entendre, m’ho ha d’explicar algú amb molt detall, algunes reivindicacions que pretenen que les autoritats d’avui (l’autoritat no és, malgrat les persones que l’exerceixen, sempre la mateix?) anul·lin, revoquin, deroguin… decisions que van prendre les persones que representaven, fa un temps, l’autoritat, el poder. Poder que exercien des dels ajuntaments fins a les més altes magistratures. He sentit a dir, per exemple, que l’Ajuntament de Vic li vol retirar la medalla, no sé quina, a no sé qui, perquè era un dictador o un dèspota o un negrer o ves a saber què. I em pregunto, això farà que no sigui cert que a Vic hi havia uns senyors que van homenatjar o aplaudir o obeir a aquell dèspota o dictador o negrer?

Si es revoca, o s’anul·la –ja m’explicareu què vol dir realment, de manera efectiva- la sentència de mort, que es va executar, de qualsevol de les víctimes de Franco, voldrà dir que “la justícia” reconeix que es va equivocar? I, si és així, quedarà registrat que “la justícia” rectifica?

Bé… no segueixo…. Donat que ara, després de fer-se més evident, sembla, el racisme a tot el món i que això comporta, fins i tot, una guerra contra estàtues… Dedicat als meus amics de la CUP –ja m’explicaran amb més arguments i més comprensibles els detalls de la seves cuites- que se les tenen amb la ferralla del final de les Rambles de Barcelona:

MEMÒRIA

Hauré de guardar

pels meus fills

els retalls dels diaris.

Els que volen manar

no paren d’enderrocar

monuments dels que manaren

i dels que manen

i aviat no quedarà rastre

de l’assassinat,

de la humiliació, de la por,

del genocidi, de la mort

que hem viscut.

Què quedarà a les parets

i a les cantonades

per recordar-los

tants segles de misèria?

(Pàgina 26 dels “Verso tristos de combat”, de Pep Castells. Editorial Calumnia, 2018)

Pep. 24 de juny de 2020.

Apunts per a una teoria:

No és la nova normalitat és el retorn a l’edat mitjana.

Hi ha un poder celestial que atorga, per la gràcia de déu, autoritat als monarques, cristians evidentment, a la terra. Aquests monarques no poden tenir la mà tan llarga com per a resultar omnipresents. Per això deleguen en els seus barons –prínceps. Comptes, ducs i altres nobles- la representació de la seva autoritat sobre la geografia. Aquests nobles, competeixen entre ells per a assumir sempre un xic més d’aquella representació i vénen als seus súbdits que el seu lideratge en la representació és millor –i els millorarà el seu estat de serfs de la gleva- que el dels altres i, periòdicament organitzen combats per a que els súbdits aclamin al millor lluitador en la gesta. I compten amb tropes mercenàries –a càrrec dels impostos que cobren als serfs- que garanteixen el respecte a les normes dels combats i, sobretot, la no agressió als  monarques per la gràcia de déu.

Tornem a la nova normalitat: retorn al temps medieval:

L’únic déu existent, cristià, és l’última raó indiscutible que justifica l’autoritat. El poder directe de déu. Així el reivindiquen – amb permís dels sacerdots que controlen els recursos materials i culturals– des de Bolsonaro a Trump o Putin passant per Orban i Abascal o Fernández Diaz.- Resulta esfereïdor per a aquells –pobres de nosaltres- que vàrem perdre la fe, que ens havien imposat, i no tenim la sort de caure del cavall com Pau o com Fernández Diaz. El recurs a la divinitat, única i cristiana, és molt present en el discurs polític actual.

Aquests monarques –ara batejats en democràcia- reparteixen en els seus trossos de geografia la representació de la seva autoritat entre diverses maneres d’exercir-la. Des de l’anomenada dreta uns partits que uneixen a la divinitat l’absolut de la propietat privada, el respecte inqüestionable a l’autoritat –dissimulada de tant en tan per picabaralles sobre els noms que es donin a les diverses representacions o sobre el tros de geografia sobre el que considerin tenir delegació- així com la mistificació de la família i el control de l’educació des de les institucions que aspiren a dirigir. Defensors d’unes tropes mercenàries ben formades, entrenades en allò del respecte a la diversitat. Tanmateix sempre sota el principi irrevocable del principi de veracitat dels agents de l’ordre, que, si és el cas, caldria refutar.

Des de l’anomenada esquerra uns altres partits, amb moltes més dificultats per a fer-se entendre perquè, nascuts de la negació teòrica de tots aquells arguments que justifiquen aquella dreta, avui han de justificar-ne la seva reconversió. La propietat privada no es discuteix, només, si és el cas que resulta insultant, gairebé criminal davant de tanta misèria –pensava en desnonaments, per exemple; o en explotació laboral- i no ho impedeix un tribunal es pot mesurar i regular una mica. L’autoritat és un principi fonamental; ara bé des de l’esquerra es parla d’una autoritat que s’ha de guanyar a partir del convenciment. Però un cop donada és inqüestionable. L’esquerra es vantarà d’uns mercenaris que, ara sí, estaran sotmesos al control democràtic de la representació de l’autoritat que els correspongui per delegació. En qualsevol cas resulten garantia d’inviolabilitat pels poderosos en les mateixes condicions i circumstàncies que els mercenaris de la dreta.

De fet aquesta esquerra i aquesta dreta –que juguen en la mateixa arena el joc de regular i normalitzar la dominació- cada dia més resulten les dues cares de Jano. Em temo que cada cara esdevé protagonista en funció de la música que ha dissenyat qui toca l’acordió –aquells que no tenen nom ni domicili, els déus moderns que tenen el do de la ubiqüitat- , quan l’acordió s’encongeix –crisis econòmiques molt fortes de reconversió industrial, per exemple- és l’esquerra qui obté la delegació i així actua com a prevenció davant de la indignació dels serfs afectats. Quan l’acordió s’expandeix la dreta assalta els escons per a garantir que la redistribució no sortirà dels marges que la divinitat ha establert.

Edat mitjana	Nova normalitat
Déu	Déu  (i amos sense nom ni domicili)
Reis per la gràcia de déu	Reis per la gràcia dels de dalt
Nobles sobre la geografia	Organitzacions polítiques
Soldats a sou (recaptant impostos per als nobles que els deuen als reis)	Estats, policies a sou (recaptant impostos i garantint propietat privada que garanteixen als reis de dalt).
Serfs de la gleva	Súbdits elegibles i electors.

Aquests darrers dies podem llegir a la premsa com la pandèmia ha posat sobre la taula – quan ja existien- que molts governs han concentrat el seu poder i augmenten les tendències autoritàries –Rússia, Xina, Brasil, EEUU, Polònia, Hongria…- . Per altra banda comprovem la submissió –o directament el control- dels que haurien de ser portantveus de l’opinió pública. Un augment esfereïdor de la violència policial i de militaritzacions injustificades i inexplicables i inexplicades. El govern búlgar ha arribat fins i tot a perimetrar barris amb població gitana, el romanès ha tancat mitjans de comunicació, Grècia segueix tenint sota estat d’alarma els refugiats quan ja no ho està la població grega…

Pep. 18 de juny de 2020.

No sé que dir avui. No tinc esma per a rondinar…

Pep 19 de juny de 2020.

Hi ha una remor que sempre imputa a l’anomenada esquerra –jo diria que mal anomenada, ja- la fracturació dels seus plantejaments ideològics. Quan començava a treballar a ciutat, ja deu fer més de cinquanta anys, en l’àmbit del marxisme, només, hi havia un ventall de possibilitats que, avui, faria riure si no fos que els anys no han pas ensenyat ben res al personal.

Però a Catalunya tenim la sort que en això l’esquerra –mal anomenada esquerra- s’ha de batre amb una dreta que li pretén el podi. Per a intentar la construcció d’un petit article per al meu bloc vaig preguntar-li al tiet google per les faccions –o s’ha de dir tendències, o son califats? – en la dreta catalana.

L’imperialista google –ves a saber si també treballa per la CIA o pel CNI- m’ha donat una munió de noms i sigles, totes en l’àmbit de l’independentisme:

JNC  JxCAT   PDeCAT   la Crida   Acció per la república    Democrates de Catalunya   ANC   Consell de la república    ….

Allò que no he aconseguit d’esbrinar és com alguns individus són, al mateix temps, membres i socis, quan no dirigents o líders –que també he vist aquesta expressió- de més d’un o de varis d’aquests ens polítics que construeixen la república catalana.

I no hi són tots.

En algun lloc tinc escrit –allò que en diuen negre sobre blanc- contra els qui a Catalunya es vanten que som un país amb un gran teixit associatiu, amb la comprovació personal –prova empírica que dirien els acadèmics- que llevat de les associacions esportives –especialment el futbol i especialment la del Barça- tenim moltes associacions als nostres municipis, però que en moltes d’elles coincideixen uns mateixos pencaires a l’hora de donar la cara i fer la feina. I, certament, hom pot sentir orgull per a la tasca d’aquests personatges que tots coneixem a cada poble. Persones que son membres de la colla sardanista, que el diumenge ajuden amb el futbol de la canalla quan no han hagut d’acompanyar als menors del centre excursionista. Personatges –els mateixos- que també son de la Creu Roja o de Càritas i que així que tenen una estona treballen amb una ONG preocupada pels pobrets de la Índia o del Nepal o del Senegal.

Però no ens enganyem, la majoria dels ciutadans vivim estofats –com la vedella al forn- en un sofà sense més compromís que rondinar una estona, avui des de facebook o twiter resulta mol còmode i gens arriscat. Aquesta majoria, amb alguna estranya i incomprensible excepció, respon a la crida de les urnes periodicament i, sotmesos al la llei del número, accepten que es cuidin de tots, encara que ens fotin algun caler en la cursa, tots aquells que viuen espiritualment sota unes sigles, d’esquerres alguns, de dretes uns altres… fins que coincideixen en un món ideal que anomenen centre per a governar-nos.

I aquí pau i després glòria. (La frase és forçada, la meva ment tenia pensaments més escatològics per a concloure la meva rondinada periòdica).

Recomano llegir La ley del número, de Ricardo Mella. Entre altres està editat per Editorial Malatesta.

Pep. 17 de juny de 2020.

Hi va haver un temps en que qüestionar els jutges (parlem del 13 de Barcelona, per exemple) era gairebé un acte patriòtic. Dirigents escollits democràticament afirmaven, afectadíssims, que no reconeixien la legitimitat dels jutjats i tribunals… Podeu anar afegint etcèteres fins que esgoteu la imaginació. Jo, en principi i per principi, sempre he cregut que la llei –els jutjats i els tribunals tenen cura que s’apliqui- és un instrument de dominació en mans dels dominadors i que els dominats –o una gran majoria dels dominats- creuen que representa una mena de pacte entre ells i els que els dominen i exploten.

Bé, si non e vero e ben trobato.

Sembla, suposadament, que uns senyors mossos d’esquadra varen maltractar considerablement a un senyor negre al Bages. Per això les autoritats polítiques corresponen es veuen obligades –la vida i la realitat no són en el món mediàtic i la televisió és permanentment, també, al parlament- a contestar algunes qüestions al respecte. Sembla que una de les preguntes més avinents seria la de demanar què faran amb els senyors mossos d’esquadra –sis- que suposadament haurien tractat malament a un senyor negre.

Titulars de premsa:

• Torra promet decisions <<radicals>> si el jutge determina  (la negreta li poso jo) que els mossos investigats per una suposada agressió al Bages son culpables. (El món)
• Idèntic titular a El nacional.cat, en article de Marta Lasalas.
• Buch diu que expulsarà als mossos.. quan tingui coneixement dels noms. (El Punt/Avui).  Jo havia sentit a dir en alguna televisió que els traslladarien de destí. Per tant jo donava per suposat que sabien els noms d’aquells a qui anaven a traslladar….
• Torra i Buch es conjuren per prendre les decisions més radicals en el cas de racisme dels mossos…. quan es completi la investigació judicial. (la negreta li he posat jo) (NacióDigital)
• …Buch… que quan tingui constància dels “noms i cognoms”.. n’exigirà l’expulsió immediata.. (Diari de Girona)
• Interior concreta que los seis agentes investigados… continuaran trabajando en el cuerpo pero con labores de oficina. (eldiario.es)

És que…. un diputat al parlament a Madrid si té residència fora de Madrid té un complement salarial de 1.959,62 euros mensuals. I si és de Madrid el complement només és (la negreta la poso jo, perquè sí) de 935,37 euros mensuals. Però allò que m’ha fet riure –evidentment la paraula amaga el sentiment, que no puc escriure per respecte a l’horari de lectura- ha estat llegir que els serveis jurídics de la càmera diuen que la presidenta del parlament –ni la mesa- no pot decidir no pagar aquest complement, malgrat que durant els mesos de març i abril –almenys- una majoria dels diputats no hagin anat a treballar a la carrera de san Jerónimo.

Preguntes:

• Si una empresa em dona feina, em paga un plus al sou que hàgim acordat vivint en la mateix localitat on té la seu l’empresa?
• I si trobo una feina, amb un sou determinat, a una ciutat diferent del lloc de la meva residència, els podré exigir un complement salarial de 1.959,62 euros mensuals?
• I quan ja treballi a l’empresa, si estic uns quants dies sense anar-hi, el cap de personal o bé l’empresari no podran treure’m el complement?
• Els polítics professionals, segur que viuen en el mateix planeta que jo?
• Per què hi ha tanta gent que segueix donant-los confiança cada quatre anys?

Diuen alguns diputats que, personalment, individualment… han destinat aquells euros de complement a obres benèfiques. I jo he pensat…Mira, igual que l’església!!   Han fet obres de caritat!!

Pep. 15 de juny de 2020.

Fa uns quants anys, quan encara creiem en la revolució, sempre teníem a mà a algun ‘adversari’ al que acusàvem, discretament, de ser de la CIA o de treballar per a la CIA. La CIA era l’expressió màxima de la maldat, de l’imperialisme. Sabíem que no tenia escrúpols, que la veritat i la mentida, la realitat i la ficció no eren distingibles per si mateixes, que només comptava l’interès dels molt dolents nord-americans.

Ves per on, ara els informes de la CIA ens serviran per a intentar culpar a l’expresident del govern espanyol de consentir, si no organitzar directament, la creació d’un escamot d’assassins per a combatre a ETA. Ves per on!, ara n’hi ha que, si ho diu la CIA… 

De veritat algú va suposar mai que el president del govern (fos el govern que fos) podia no estar assabentat que des de les clavegueres de casa seva, de la Moncloa o de la porta del sol, es responia a una organització terrorista (l’Aznar va dir una vegada que es tractava del ‘moviment d’alliberació no sé què) amb les mateixes armes? (i aquí armes vol dir armes, no és una metàfora). Ves a saber si les armes no les compraven, uns i altres, en el mateix mercat.

Ahir una manada de ciutadans a Premià de Mar ataquen un pis on viuen (okupat!) uns homes originaris del nord d’Àfrica. L’alcalde diu davant de les càmeres que això no té res a veure amb racisme. Que en tot cas es tracta de presumptes delinqüents, robatoris, agressions… Em venen al cap dues qüestions:

• No és racisme, es tracta d’anar contra presumptes delinqüents. Si és així, estaria justificat, senyor alcalde, el seu comportament?
• Si no és racisme, si no que la causa és la presumpció de delinqüència dels habitants d’aquell pis, com és que aquests ciutadans no racistes de Premià de Mar no van atacar les cases de Jordi Pujol (delinqüent auto confés) o del senyor Millet, condemnat?

Això de la pandèmia ens porta uns virus mentals que comencen a fer cruixir les estructures de la racionalitat. Els mossos d’esquadra que <suposadament> (escoltat l’audio la suposició trontolla i sembla evidència) van insultar, denigrar menystenir, confessar-li que eren racistes… a un jove negre seran destinats a una altra localitat. Ah! Molt bé! Menys mal! Ja em temia que els fotrien fora del cos policial. Allà on vagin destinats ara… seguiran considerant-se racistes?

Quan el dol és tan gran ja no sé si em fa mal el cos o és l’ànima, que no trobo de fa temps, que em crida des d’un infern al que els dies i, sobretot, els homes i dones l’han condemnada. S’estripen els vels que portàvem als ulls, els anys, l’acumulació dels quals segurament no ha servit per res més, van dibuixant amb una escarpa sobre cada un dels meus ossos, totes aquelles llegendes que havien de portar-nos a la victòria. Les llegendes van anar mastegant lentament als sues protagonistes. No n’ha quedat res més que un buit, com un forat negre, sense ànimes, sense emocions, fred i sense esperança.

Aquell va dir que .. me duele España…

Crideu ben fort que em dol l’espècie humana.

Pep. 12 de juny de 2020.

Estava convençut que amb la tercera llei de la termodinàmica podria explicar-me com un àngel pot aparcar o ajudar a aparcar un ministre de l’interior del regne d’Espanya. I no m’ha servit cap de les lleis de la termodinàmica, ni tan sols els arguments de la teoria quàntica, per explicar com pot ser que el cap dels mossos d’esquadra –ja condemnat per haver atonyinat un exdiputat- que ha estat condemnat –encara no en sentència ferma- per atonyinar –almenys desmesuradament- als de la plaça de Catalunya quan allò del quinze eme, no estigui apartat del servei, de tot el servei. I sento com el seu cap –el dels mossos, vull dir- explica en públic i vestit amb l’uniforme corresponent que miraran de situar-lo en un destí que no tingui a veure amb l’ordre públic.

Que vigilin que no atonyini, un mal dia, al primer secretari o secretària que se li posi per davant!

Ara recordo els primers dies que vaig assistir a classe a la facultat de dret. Va ser a la universitat de Barcelona i vaig tenir un professor –els alumnes joves deien que era un rus blanc, que era de l’escola de Viena, que era no marxista, que…- del que recordo una anècdota molt curiosa. Seria a Introducció al dret , crec recordar, i per alguna raó es parlava d’allò tan famós, els anys setanta, de la plusvàlua que produeixen els treballadors –el proletariat- i que es queda –dolents!- l’empresariat. I es plantejava allò del valor de les coses, que, evidentment, es mesura per la força de treball que ha necessitat la cosa. I va i diu el professor a un alumne de primera fila que quan val el diari que té damunt la taula. L’alumne, sorprès, diu que val dues pessetes. El professor li demana que quan valdrà demà aquell periòdic. L’alumne diu que no res, que ja no val res. Però, diu el professor, que no segueix havent-hi la força del treball exactament igual que hi és avui?

Que un professor més que <ensenyar-me> en conduís al dubte…. em va produir una gran satisfacció.

Avui però, davant de tanta categoria en la boca de tants intel·lectuals en el món de la política gairebé sembla una malaltia això del dubte. Atreveix-te a pensar, a dubtar. Potser aquesta hauria de ser la única categoria acceptable en un món que es defineix per la incertesa i la constant fluides de tot allò que hauria estat- en un món ideal- constant i repetit. Ens toca aprendre a surfeixar en una tempesta permanent que és el nostre espai vital. No serveixen les teories definides ni els consells dels nostres ancestres, van transformar-se en foc quan van seguir el camí de Matusalem, fill d’Henoc i pare de Lèmec.

La vanitat pot conduir-nos a una filosofia miserable que li dona protagonisme a les dades, als números, més que als sentiments i a la tertúlia de torn guanya qui més sap –encara que no hagi tingut mai un sentiment agradable- el nom del fill de Matusalem. I si en la confrontació hom pot lluir el coneixement de les infidelitats de qualsevol dels adversaris –malgrat siguin infidelitats només banals- la victòria ja ve amb la senyera incorporada.

Avui llegint el diari comarcal –llegiu la premsa comarcal, la que us és a prop, la de kilòmetre zero- he hagut de consultar diccionaris estrangers i a nebots il·lustrats. En una mateixa pàgina, referit a tres diferents noticies hi apareixien les paraules (suposo) take aways, food truks… I he cridat un amic independentista, un lluitador per la puresa lingüística –dels que no suporten basura, desdeluego, mica en mica, buson…- per tal que em donés explicacions davant de tanta colonització.

Hem rigut una estona…

És absolutament impossible fer un cim sense pujar-lo lentament, amb paciència i constància. Sísif n’era conscient quan un cop i un altre pujava al cim la pedra. Conscient, com a condemnat, que la pedra rodolaria una altra vegada i tornaria a fer el cim sense esperança. Sísif és avui el meu ídol per no renunciar a cridar a fer el cim, amb la pedra, i sense esperança, un cop i un altra. Perquè al cap i a la fi, tot i en llits de cotó, ells tampoc tenen cap esperança, malgrat els seus rostres emmidonats.

Pep. 9 de juny de 2020.

Un diari digital, avui ho he llegit, proposa una enquesta amb la pregunta següent:  Què té més pes: el llegat polític de Jordi Pujol o els escàndols familiars?

I a l’Ara, avui també, un article de Sebastià Alzamora que m’ha reconfortat en la darrera línia quan ha deixat clar que una cosa i l’altra són el mateix.

Recordo haver reflexionat moltes vegades, i discutit amb amics també manta vegades, sobre la relació de l’art, la creació literària, i el posicionament o comportament polític de l’artista. En concret ho recordo respecte a Josep Pla. Com et pot agradar en Pla si va col·laborar amb el franquisme? Les primeres obres de Louis Ferdinand Celine t’han agradat? Però si va acabar col·laborant amb el règim de Vichy!

Ha tornat al meu cap aquest tema quan he llegit la pregunta de l’enquesta. I, d’entrada he pensat que si es podien separar ambdues qüestions –i això sembla que dona per suposat el redactor de la pregunta-  en conseqüència, uns ciutadans poden valorar que el llegat polític deixa en no res els escàndols familiars (i els propis), de la mateixa manera que uns altres ciutadans consideraran que la corrupció dels Pujol anorrea un possible llegat polític del seu patriarca. Que el llegat polític es resisteix a confondre’s amb l’escàndol –digueu-li robatori o estafa o frau- ho deixen, sembla, clar diferents personatges de la vida política catalana:

Joan B. Culla: – La seva figura quedarà eclipsada durant un temps. Després, quan hagi passat la seva generació i els que el van combatre, l’obra de govern del president Pujol es veurà revaloritzada. No s’esborrarà la taca, però es difuminarà.   

Núria de Gispert:    He de dir que no soc gaire objectiva. Però crec que de la personalitat de Jordi Pujol quedaran els seus 23 anys com a president i una trajectòria que va començar de ben jove en favor de la reconstrucció de Catalunya i la recuperació de les llibertats. Ha estat un home d’estat a qui jo comparo amb Helmut Kohl, que també va haver de respondre per qüestions de finançament, però de qui quedarà la seva tasca per a la reunificació d’Alemanya. És un final trist, tot i que actualment ell veu com molta gent hi parla i el truca, i li torna a donar la seva confiança.  El president Pujol viu com ha viscut sempre, a la mateixa casa i de manera molt austera.

Montserrat Tura: «La corrupció dels millors és la pitjor».    No és possible analitzar el període de la recuperació de competències en el reinici de l’autogovern de Catalunya sense tenir molt present Jordi Pujol, el seu pensament, els seus vincles, la seva manera de fer política. Home de formació sòlida i de gran capacitat de treball, el vaig combatre com a adversari polític des del respecte i l’admiració per la capacitat de penetració en la societat catalana que va aconseguir per a la ideologia que ell representava. Es pot admirar l’adversari i alhora combatre’l per les polítiques que afavorien una determinada societat que perpetuava desigualtats i que entenia el nacionalisme com a patrimonialització del «ser» català. La dificultat per a fer front a la pèrdua de credibilitat de les institucions catalanes i la inconsistència dels que l’han succeït en el seu espai polític ens ha portat a la més gran de les ofuscacions.

Francesc-Marc Álvaro:   Jordi Pujol és el polític català més important del segle XX, governa durant vint-i-tres anys la Generalitat i té influència en l’escenari espanyol i en l’europeu. La seva confessió sobre la deixa amagada de l’avi Florenci té un impacte devastador sobre el seu discurs polític, que anava acompanyat sovint d’una apel·lació ètica sobre els drets i els deures de la ciutadania; tot això queda fulminat, perquè l’engany desacredita aquesta funció de líder moral, que ell exhibia com un plus que el distingia.  Dit això, la seva enorme obra de govern, la més continuada i sòlida executada des del catalanisme polític en totes les èpoques, ha de ser valorada amb perspectiva històrica; en aquest sentit, el seu llegat institucional es mantindrà malgrat les ombres, perquè ha configurat completament la realitat de la Catalunya contemporània, i ha influït sobre diverses generacions, fins avui.  El gran enemic de Jordi Pujol han estat i són els Pujol.

Ara mateix em costa fer servir els mateixos criteris per allò que eren els creadors, els artistes, els escriptors i els polítics. Tanmateix es fa difícil des de la meva concepció considerar amb diferents responsabilitats uns i altres, respecte d’allò que pogués definir com l’interès general. Si puc entendre –insisteixo en el terme, entendre- que un col·laborador del règim de Vichy hagi escrit una obra literària extraordinària, sembla que hauria de poder entendre, en les mateixes condicions, que un polític, dirigent d’un país durant anys i anys, reconegut per la seva obra social, pugui haver estat un corrupte permetent que els seus familiars, la seva tribú, assoleixi una riquesa inexplicable. (deixo, ara, de banda les derivades en l’àmbit partidista que havia de conèixer i, si va callar, va permetre: cas Palau, 3%, Pallerols, etc.).

Però com que tinc, per principi, una considerable residència a acceptar com a honesta la professionalització de la política, haig de manifestar que sí hi veig una diferència entre el polític i els artistes. En el cas dels artistes coincideixen una excel·lent creació –literària o gràfica o musical- amb una concepció social aberrant, d’acord amb els fets que son coneguts.

El líder polític, professional, ha anat fent créixer el seu patrimoni (familiar i, ara ho hem deixat de banda, dels amics o col·laboradors) contra la cobertura que mereixien, mereixen, els ciutadans que, suposadament, li varen delegar la seva voluntat per tal que gestionés la cosa pública, la res publica, la república.

Si com diu algun comentarista, en uns quants anys podrà veure’s al líder com un gran personatge de la Història de Catalunya, vaja història la de Catalunya i vaja catalans al escriure-la. Com fins ara, doncs: construeixen els pòdiums de la Història aquells que van ser els dominadors de la història, sigui amb les armes o sigui amb la beneficiosa professió de la política (professional).