Pep. 8 de juny de 2020.

Només son símptomes, petites arrugues a la pell del monstre van anunciant la final del terror. Però passen els anys i els anys i més anys i allò que havia de succeir segueixen essent només un anunci o un miratge. La fera, el monstre, va transformant-se i van mutant les seves capacitats i el seu enginy dominador pren formes i noms diferents, però tanmateix segueix dominant-nos.

I la plebs, els servidors anònims que anem mantenint la seva cohort i el seu ritme biològic anem inventant-nos déus nous, mites més forts –això ens sembla- i cada vespre abans d’anar-nos ‘en al llit preguem per tal que l’endemà els nostres deliris s’hagin tornat evidències. Però l’endemà ens torna tocar a netejar les quadres, a omplir els càntirs i a alegrar-nos de la bona cara del rei. I ens reunim a voltant de la taula a l’hora d’esmorzar i escrivim manifestos i constituïm parlaments i escrivim sota la taula, d’amagat, la paraula democràcia. Estem segurs que ha de venir el dia en que el nostre salvador ens confirmarà l’existència d’una nova cosa pública, d’una nova manera de viure. I sempre esperem que això neixi d’uns altres que no soc jo ni ets tu, d’uns als que, desconeguts, atorguem la nostra voluntat periòdicament i que un cop i un altre ens deixen als marges quan van a parlar, una altra vegada, amb el rei i els seus gestors.

Hi havia una vegada en un lloc del que no recordo el nom un boig que va ser capaç, pel seu compte i sense parlaments, d’enfrontar-se amb els molins. Però ja no hi ha boigs avui en dia. La ciència i la medicina han curat tots els esclaus i han anat construint-nos una cuirassa contra les bogeries. Estem tots sans. Ningú somnia ja ni ningú té ja deliris respecte d’una altra possibilitat que no sigui la de romandre. Romandre expectants a l’espera d’una nova vida en una nova mort. I al vespre sempre ens queden els contes de l’avi. L’avi que no ha estat hospitalitzat i encara té alguns atacs de bogeria i encara explica que un dia va veure – a tocar del meu nas, diu- com unes dones i uns homes construïen una casa sense fonaments, sense models, sense arquitectes, sense projecte, sense una idea clara de com acabaria. Però que aquelles dones i aquells homes havien decidit, lliures i cada un per a el mateix, caminar i caminar convençuts que el camí era la vida, la justificació de tot. Que les paraules amagades sota la taula no eren res més que una distracció, una enganyifa. El cel no existeix i al revolució és el camí, no és pas la victòria ni el poder.

Pep. 7 de juny de 2020.

Convocada manifestació contra el racisme. L’assassinat de George Floyd als estats units ha aixecat els ànims arreu del món. I a la plana de Vic també hi ha manifestació. Els convocants recomanen no oblidar-se del morrió (la mascareta, en llenguatge d’aquests dies) i diuen que els assistents vagin vestits de negre.

El meu cap, pertorbat per qüestions personals i absolutament perdut davant de tanta informació i desinformació quotidiana, s’ha posat a comparar les manifestacions que va conèixer en la seva joventut amb les dels darrers anys.

Guió de treball:

Abans: .. expressió individual respecte d’un fet o una reivindicació que conflueix amb una indeterminada quantitat d’altres ciutadans en algun lloc molt sovint indeterminat…

Post dictadura: …adhesió a uns convocants –al seu lema i discurs- que estableixen normes respecte de les formes expressives de l’individu

• dependència mediàtica
• reafirmació del o dels convocants
• control dels convocats

No h estat mai amant de les manifestacions. Tinc una estranya –qui sap si originària i ancestral i familiar- aversió a les multituds. En la meva joventut, a Barcelona, sempre vaig tenir molta por davant dels uniformats, en aquells primers de maig dels setanta, en aquelles Rambles quan el procés de Burgos o quan la vaga de SEAT o de la construcció. Però també una sensació d’angoixa respecte dels manifestants les pretensions dels quals sempre em semblaven confuses o, si més no, de difícil comunió amb allò que jo pogués sentir.

Tanmateix aquelles manifestacions sí que crec que representaven l’explosió més o menys automàtica de ràbia contra una situació extraordinària que convidava fàcilment –tot i que no pas a tanta gent com s’ha dit- a una comunió puntual al carrer. No teníem ni facebook ni tuiter ni Instagram, i la premsa –també aleshores- era majoritàriament deutora dels seus propietaris. Per tant, en general, la manifestació moria en aquell carrer i resultava coneguda, si era el cas, sovint també, més pels ferits o morts deguts a trets a l’aire dels uniformats. Després amb alguns companys, en un bar de la cantonada de la plaça Universitat ens preguntàvem qui ens havia convocat i, amb més mala llet, qui en treia rèdits. Però tornàvem al pis convençuts que havíem actuat autònomament, lliures i, molt sovint, sense que hi haguera cap pastor davant del ramat.

Els darrers anys – com en el cas de les vagues a termini, d’una hora, d’una estona, d’un dia o convocades per fer país des d’un govern- les manifestacions al carrer majoritàriament de penen d’unes entitats convocants, d’unes instruccions concretes, normes, que dicten, i de l’estratègia mediàtica prevista. Per a cobrir tot aquest entrellat acostuma a haver-hi un lema que unifica  hegemònicament- sense dissidències- als convocats que, col·lectivament, resulten més instruments de la convocatòria que no pas autors de cap mena de reivindicació individual. L’individu ha desaparegut en la fotografia tridimensional que l’endemà publicaran els periòdics del règim –el que sigui- i que manipularan els periòdics de l’altre règim, el que sigui.

Així, exactament com he conegut, ja jubilat, el terme <<aturada de país>>, he conegut manifestacions a les quals calia adherir-s’hi prèviament, identificant-se el convocat. Manifestacions en les quals el convocat disposava o era confinat a un lloc geogràficament determinat. O manifestacions en les quals calia un uniforme determinat, amb uns colors determinats per tal que el conjunt –com algunes vegades en el camp del Barça, amb aquells quadradets que us deixen al seient- resultés prou atractiu estèticament com per inundar les xarxes socials. Manifestacions en les que els propis serveis d’ordre –en diuen, sense avergonyir-se, així- resulten més coercitius que els dels uniformats amb sou a càrrec nostre.

Cada dia més tinc la sensació que to s’ha capgirat. Vagues que fan riure contra empreses que, com l’església, no tenen cap propietari que se’n ressenti. La majoria de vegades les vagues afecten més als propis ciutadans que als desconeguts, si existeixen, titulars d’aquelles empreses. Manifestacions d’esquerra contra els governs convocades dies posteriors a que un bon nombre de ciutadans hagin votat als suposats governs d’esquerres. Quan els anys vint els treballadors d’una fàbrica del senyor Rius i Pujol o del senyor Taulet i Pins es declaraven en vaga – i sense establir-ne el termini numèricament- aquells senyors, ells directament, sentien que els afectava –no els havia pas de matar de gana, també es cert- personalment i que la vaga només acabava amb un acord o amb una massacre. Però avui, normalment, la vaga i les manifestacions dels vaguistes es dirigeixen més cap als governs i administracions (és a dir, si parlem de caler, cap als ciutadans mateixos) per tal que intervinguin o que hi avoquin més diners. La multinacional, molts cops, acaba obtenim ajudes i subvencions de qualsevol mena de les administracions per a calmar la situació. I així fins a la propera.

I tanmateix….. potser quan un es fa gran i veu que… es torno, jo vull dir, em torno un rondineta.

Pep. 5 de juny de 2020.

TEORIA LITERÀRIA DEL LLAPIS.

Hi ha un llibre, que us recomano, que es diu “El lápiz del carpintero”, de Manuel Rivas. I ara penso en el meu pare, que es posava un llapis vermell a l’orella molt sovint quan estava a baix, a casa, al taller, a la fusteria.

Assegut al sofà manté amb una mà el llibre i amb l’altra, sempre que llegeix, un llapis. Un llapis menut, ja molt usat que de tant fer-li punta ha quedat com una mena de nan dels llapis. Em sembla que ja no està llegint, que els seus ulls estan mig tancats o que estan lluitant contra els seus muscles per tal que no quedin definitivament closos. En qualsevol cas, llibre i llapis segueixen en el seu lloc, indiferents a la somnolència o no d’aquell les mans del qual els tenen presos.

Jo segueixo en la meva lectura, però sento el soroll que fa el llibre que li ha anat caient, lentament, suaument de la mà esquerra. Miro la ma dreta i el llapis segueix, sembla, en la mateixa posició que abans. Però m’hi fixo més bé i m’adono que el llapis es va escolant de la mà que el retenia. Queda en posició horitzontal, la punta de grafit cap a baix en una lleu inclinació, sobre la cama del lector adormit. Ben a poc a poc, rodolant com en una pendent, com la pedra de Sísif, es va desplaçant per la cuixa, per la cama i finalment cau sense cap soroll sobre la tauleta on descansen els peus del lector. El llapis, amb vida pròpia ara, adopta una posició vertical. Jo em frego els ulls per assegurar-me que no estic adormit, que no soc jo qui ha perdut el llibre i el llapis de les seves mans.

I va rodolant, com una ballarina ara, verticalment, cap a una llibreta oberta que hi ha al final de la tauleta. Per arribar al damunt, on el paper està blanc sense màcula de cap mena, el llapis s’estira, rodola una mica per agafar embranzida i s’alça sobre el paper i recupera la verticalitat. El llapis, mig inclinat cap a la dreta, es va movent i va deixant un rastre sobre el paper. I de tant en tant s’atura, com si reflexionés, i segueix tot seguit el seu moviment i queden gravades al blanc, en un negre suau i harmònic, tot un seguit de lletres que formen paraules, que s’ordenen amb signes de puntuació, que semblen que tenen vida pròpia i el llapis acaba, com si s’haguera cansat, es deixa caure a un costat i queda horitzontalment en descans.

Després d’anar a rentar-me la cara miro, sense atrevir-me a agafar-la, la llibreta sobre la tauleta. Hi ha una frase i no m’atreveixo a llegir-la en veu alta per no despertar el lector adormit:

Mai sereu prou conscients de quant ens deveu a les eines.

Pep. 3 de juny de 2020.

Sami Naïr sempre m’agrada quan fa reflexions generals -o no tant- i avui m’ha satisfet especialment el seu article a El País (El racismo sistémico en EEUU). Si us vaga i hi podeu accedir val la pena.

M’ha fet pensar una estona, intentant entendre ben bé allò que, crec, pretenia quan fa referència a com portar el cabell, als EEUU, per reivindicar –o amagar- o no la negritud. I posa com a exemple de qui el porta allisat a Michelle Obama. I recorda, en contraposició, la cabellera afro que lluïa Àngela Davis.

Hi ha alguna teoria que intenta explicar com els dominats acaben intentant adoptar les formes de vida i la <<cultura>> dels dominadors. Com estem convençuts tantes vegades que deu haver-hi alguna raó transcendent que se’ns escapa quan nosaltres, jo, no som capaços d’assolir els nivells culturals i econòmics –i per tant polítics- dels senyors que ens maneguen les cireres.

Temo que molts cops, allà al fons de la meva gola, hi ha hagut una ambició a acostar-me als grans senyors del món de la cultura. Malgrat hagi escrit allò de que un cop acabo el meu text i surt al carrer ja no em pertany, hi ha una petita miserable vanitat amagada que somnia amb el reconeixement de la gran premsa, de les pantalles de televisió, de la columna que m’ha de comentar en aquella premsa que jo mateix he anat criticant per burgesa, per claudicant davant de l’opressor, de venuda a l’enemic….

Escric quatre versos maldestres i m’agradaria que se’n fes ressò el butlletí oficial, encara que fos només el de la província –demarcació en diuen ara a Catalunya. Perquè l’amo ha anat regant-me l’ànima amb copets a l’esquena per la meva tasca extraordinària. De fet sempre han estat copets a l’esquena, però sobretot des de l’esquena, perquè mentre inflava la meva vanitat reia satisfet de la seva obra perfecta de dominació. Quan l’esclau comença a sentir-se part del món de l’amo aquest es mostra generós i caritatiu i celebra festes patriòtiques per a que hi ballem els somiatruites.

Demà, si sento gola enllà un regust amarg perquè encara el racisme és viu i triomfant, tornaré a escriure uns versos condemnatoris, participaré en qualsevol concurs literari i així el món…. serà millor?

Pep. 2 de juny de 2020.

Si tornes a caure en el parany de respondre a l’agenda que ELLS et van marcant, després no et queixis que a tu també et recriminin la teva incoherència. Així, doncs, no respondrem a tanta bajanada que avui hem llegit en el paper que es diu noticia o hem vist en la pantalla que es diu informació televisiva. Algun escriptor o professor dels que m’ha tocat seguir o que, a gust, he seguit, sempre feia servir l’expressió de ‘mitjans de formació’ o bé ‘mitjans de desinformació’.

Parlaré, doncs, de les sicavs. Sembla ser que això de les sicavs serveix als propietaris de grans fortunes per a estalviar – jo en diria per amagar o per defugir- el corresponent, hauria de ser, impost i deixar-ho en una minsa aportació a la caixa de tots, com una mena de caritat. Pel que vaig entendre consisteix en que si tens una gran fortuna et cal buscar –reals o , no ens enganyem, ficticis- a algú altre amb algun caler que vulgui constituir amb la teva fortuna una societat. Un cop constituïda aquesta societat –una sicav- passa a resultar beneficiada per una legislació tributària que et porta a pagar un impost que no arriba ni al cinc per cent. L’impost sobre les rendes del treball –allò que paguem els treballadors per compte d’altri- està, en general, crec que entre un 15 i 25 per cent, en funció d’algunes condicions familiars a determinar per a cada cas.

La Vanguardia. Madrid. (EFECOM).- Una sicav o sociedad de inversión de capital variable es un instrumento utilizado principalmente por grandes fortunas principalmente Luxemburgo, Suiza, Italia, España y Francia. Este tipo de sociedad, muy criticada por ser vista como una herramienta legal para evadir impuestos, les permite invertir parte de su dinero y diferir el pago de impuestos gracias a la creación de una sociedad anónima destinada únicamente a invertir en activos financieros.

Estas sicavs son bastante comunes en Europa no solo entre las familias más acaudaladas, sino también como instrumento para gestionar fondos de inversión, gracias a sus ventajas fiscales: En España se paga un 1% de impuestos por los rendimientos y plusvalías que generen, pero en Luxemburgo se tributa un residual 0,01%.

Para crear una sicav se deben cumplir algunos requisitos, como contar con al menos cien accionistas y un capital mínimo de 2,4 millones de euros; en el caso de una sicav por compartimentos, el capital mínimo desembolsado es de 480.000 euros.

Avui m’he assabentat que hi ha un cert rebombori entre els senyors propietaris de les sicav i que algunes sicavs ja s’estarien donant de baixa. Pot ser que tingui a veure amb el fet que el govern de coalició que intenta manar a Madrid hauria dit en el seu programa que revisaria la legalitat d’aquesta figura tributària. Això vol dir que ja hi deu haver un munt d’experts financers i tributaris estudiant noves fórmules per a passar aquells calers a la faixa sense que en calgui deixar gaires per a la plebs. Plebs que cada dia resulta més ambiciosa.

Tan ambiciosa és la plebs que avui una senyora llicenciada, amb un treball fixe i ben remunerat, ho diu ella al facebook, diu que es planteja deixar la feina i passar a viure del munt d’ajudes que l’estat, l’administració, ofereix a la plebs. Diu ella que així tindrà ajuda per mare soltera, per ser dona, per no tenir feina….

Ja he tornat a enganxar-me a l’agenda que jo no he establert. Ja tornava, sense ni adonar-me’n, a dir que el discurs  de l’extrema dreta, en moments de crisi, troba uns camps de cultiu al·lucinats, amples i greixosos, amb una facilitat per a la reproducció insuportable. I a una temorosa mal dita classe mitjana que té una por terrible a esdevenir només classe, sense més qualificatiu… classe. I tots els que riuen la gràcia de l’acudit i tots els que callem davant……

Havia decidit que no cauria… i haig de mostrar amb un llenguatge planer com encara hi ha un paisatge al meu davant que em reconforta amb la natura i que les ganes d’abraçar els meus fills i remenar-los els cabells amb una fruïció extrema poden més que no pas la tristor que m’envaeix quan em deixo dur per les imatges i els comentaris d’uns i altres que em va escopint –aquest és, avui, el terme- l’aparell, el que sigui, des d’una pantalla que sembla contenir tota la immensitat de tot l’infern que podia imaginar.

MEMÒRIA

Escolto sempre

el teu etern silenci

a la muntanya.

Altres temps, altres hores

fan el record difícil.

(De Les hores, de Salvador Espriu).

Pep. 28 de maig de 2020.

Després d’anys, en la infància i adolescència, d’una formació religiosa, catòlica, vaig anar reflexionant i la meva concepció de la religió va canviar de ruta. La formació universitària, no tant la de les aules universitàries com la que, en l’època, hom adquiria més en els corredors i bars de les facultats. Vaig viure una època en què –no teníem pas televisió en el pis que compartíem els joves dels anys setanta- la lectura, en el meu cas obsessiva gairebé, ocupava una considerable part del temps. Recordo que en el sarró que duia penjat habitualment sempre hi havia un llibre, Sartre i Nietzsche que encara avui no entenc; però algun temps més tard Cioran que, si bé em resultava incomprensible, m’adduïa d’una manera inconscient i em conduïa pel camí de la reflexió i, sobretot, del dubte. O el vell Unamuno i la seva agonia del cristianisme. O el rondinaire Pla dibuixant-me uns pagesos materialistes i pragmàtics contra les visions romàntiques de la pagesia. O els poetes de la generació del vint-i-set i Espriu i Bartra…….

Vaig anar construint-me una mínima categoria intel·lectual en la que la religió va passar a ser, i encara avui és, allò que serveix a alguns humans per a fugir de la por que ens produeix la no comprensió racional de la pròpia existència. Com que som incapaços d’explicar-nos totes i cada una de les circumstàncies i fets i esdeveniments al llarg de la nostra vida, la de cada un, i encara més la de la pròpia naturalesa i la de la societat humana, hom inventa un déu totpoderós que ho explica i ordena i coordina tot. Això fa molt més suportable una vida a la que som incapaços de trobar-li una justificació transcendental.

Els darrers anys m’he trobat entre els suposats agnòstics i ateus a companys que, crec, han canviat aquella religió per una de nova –atea, evidentment!- que produeix els mateixos resultats que les religions monoteistes. Es tracta d’una mena de teoria que consisteix en explicar tot allò que ens envolta –des del coronavirus fins a les crisis econòmiques- a partir de l’existència d’uns molt pocs éssers –dolents, capitalistes, confabulats contra el món- humans que decideixen tot, absolutament tot, allò que succeeix i allò que demà succeirà. Per tan no ens queda altra sortida que, o bé el suïcidi –o fugir a les muntanyes i tornar-nos anacoretes- o bé acceptar –com els cristians, els musulmans…- el destí que déu, aquests pocs éssers humans conxorxats, ens han atorgat. Tot està ja escrit.

L’efecte d’aquesta teoria, doncs, reprodueix els efectes i conseqüències que jo qualifico en les religions. Si hi ha un poder prou gran en mans d’aquests suposats déus que decideixen la història, què queda per als humans vulgars i corrents? Però, per altra banda, com les religions, alliberaria als vulgars humans de la seva responsabilitat, ja que tot està decidit i acordat més enllà de la pròpia capacitat i responsabilitat, que hauria deixat d’existir..

Hi ha situacions al meu voltant que no soc capaç de comprendre. No puc racionalitzar al detall el perquè de moltes de les decisions polítiques i econòmiques que es produeixen. Però jo tinc, almenys, la capacitat de no participar-hi, si és el cas que les considero immorals, activament i de negar-me a fer-les extensives. Temo que aquesta teoria de la conspiració absoluta pot conduir a fer que s’adormi cada vegada més la resistència a allò que és proper i que és susceptible de confrontació. L’acceptació d’un destí definit, sigui per déus o per capitalistes confabulats en petit comitè, em portaria a la renúncia de la meva llibertat, de la meva capacitat de creació –en el grau que sigui- i a la meva possibilitat de bogeria i negació absoluta del poder d’altres sobre la meva vida i sobre la meva mort.

La inimaginable visió de cues llarguíssimes, aquests dies, davant de menjadors socials o bancs d’aliments no puc explicar-me-la sense una angoixant sensació de culpa. Que no pugui explicar racionalment perquè moren tants éssers humans cada dia de fam no em pot portar a buscar-ne només una divinitat infernal que així ho vol, com explicació. Alguna responsabilitat devem tenir-hi tots i cada un de nosaltres. La meva comoditat només s’explica, avui en dia, des de la meva complicitat en el desastre.

Pep. 27 de maig de 2020.

Hauria de parlar dels colors que faig servir per intentar copiar un cel extraordinari que hi ha per damunt de les muntanyes, aquí davant, per sobre de la mica de teulada que encara puc veure d’El Vilar I si m’hi llenço parlaré també del soroll que fa la gorga aquests dies, un soroll que ha anat minvant des de la darrera ploguda, ja fa dies. I això em fa recordar que avui potser hauria de regar les tomaqueres i les carbassoneres. Al mateix temps que vaig descobrint –serà ja massa tard?- la possibilitat de relacions que hi ha entre la natura, en aquest cas l’hort que em pot alimentar, i jo vaig veient com perden consistència les categories que m’havia anat configurant respecte de les meves relacions amb la societat. La societat i, especialment, les institucions amb que aquesta s’ha vestit. No sé si havia d’haver escrit ‘amagat’ en comptes de vestit.

En algun lloc he llegit, i ho he sentit a dir a algun polític o pensador de televisió, que allò normal és que de jove siguem revolucionaris i amb l’edat ens anem tornant conservadors. Jo no hi estic d’acord. De joves tenia un discurs, feble i amb deficiències per manca d’experiència potser, i tenia, si volia, la força per a la reivindicació revolucionària. Ara, envellint, vaig descobrint que, malgrat no tinc aquella força i empenta, sí que he anat adquirint un convenciment cada dia més sòlid de quanta misèria representen la majoria de les institucions –governs, esglésies, clubs i associacions benèfiques- amb que la societat amaga les seves vergonyes.

Tanmateix la màquina és molt forta i ha aconseguit emmetzinar-me de les seves malalties i haig de combatre dia rere dia per no suavitzar el meu discurs. No sé ja si podré fer implosionar aquesta tragèdia, però sí que estic convençut que els pilars que la sostenen, els déus i la propietat, s’aferraran a la religió per a mantenir la seva dominació. Jo, cada dia més vell, soc cada dia més immune a la seva propaganda. Qui sap si l’atzar un dia ens donarà motius de satisfacció!

Pep. 25 de maig de 2020.

La pesta és una mena de corrent d’aire, aire putrefacte, que va escampant totes les pudors que en temps de bonança, o més tranquils, queden a bon resguard a l’entrada de cada casa, de cada ment. Ara amb això de la nostra pesta hi ha una munió de voltors que han olorat carronya i van fent voltes sobre les nostres ments, uns cops amb banderes o senyeres i altres, directament, amb policies i jutges dictant les instruccions dels patrons que segueixen acomodats a les seves residències.

Allò que diuen a la meva terra de que del porc s’aprofita tot és vàlid ara per explicar com la pandèmia pot alimentar totes les feres. Aquelles que esperen un apocalipsi estrany que els ha de portar a salvar les pàtries o aquelles que auguren una nova normalitat repetida de la que hem anat vivint els darrers anys. Em fa riure veure com des d’una banda i de l’altra, aquelles dues cares de Jano, s’alimenta una aspiració –que jo creia que s’hauria adormit durant la pandèmia- consistent en desitjar, amb diferents noms i amb suposades diferents pretensions, que reneixi una nova –jo crec que és eterna- hegemonia del pensament. Des d’una cara de Jano es reivindica la formació d’una autoritat –autoritària- ´única, sense complexitat, unificada en el pensament i en la voluntat de guarir els mals que estan deixant-nos la pàtria com un camp erm.

Més enllà, l’altra galta de Jano creu que és l’hora de l’alliberament, que no podem esperar més i que el retard que ens ha fet trontollar és responsabilitat dels, diuen, nostres polítics. Diuen ben clar dels partits polítics. Per un camí diferent, i amb un àmbit geogràfic virtual però diferenciat, es reclama també la unicitat de l’acció, sotmetre les estratègies a una direcció única i deixar enrere la confrontació partidista Hi ha un reclam d’unitat que va més enllà de les misèries (ironies de la vida o de la literatura) de la vida quotidiana. El cel ens recompensarà del sacrifici i cal renunciar a la dialèctica, tot ha d’estar en un moviment gairebé natural i sota el lideratge d’aquells que, capaços d’haver superat la tristor del partidisme, des d’on calgui ens conduiran a la llibertat. Mentre tant, els vicaris hauran de reconduir la seva processó o bé, les masses, que tornaran a fer seus els carrers, diuen, els passaran per sobre i els seus mentors, allà on siguin, no tornaran a respondre per ells.

Qui no coneix la seva història pot tornar a repetir-la. Però avui ens trobem en què la qüestió rau en definir quina és la nostra. Segons on establim els límits, segons quins actors ens atreguin més o menys, la nostra història pot ser ben diferent de la nostra història del nostre veí.

Nota aclaridora: avui, abans d’escriure això, he llegit l’editorial de Vilaweb d’ahir, de Vicent Partal i un article, antic, de  Jordi Galves, titulat Contra els partits polítics, a El Nacional.

Pep. 22 de maig de 2020.

La pell del meu cos, en alguns trossos, em tiba de tal manera, només fa tres setmanes que em van operar, que algun cop penso si hauran oblidat algun retall de la meva pell a la taula d’operacions. Qui sap què pot quedar en una taula d’operacions? De petit em van explicar des de tantes perspectives que això de la vida i la mort era, en exclusiva, voluntat i decisió de déu que avui, quan aquests senyors amb bates blanques i gorres llampants ja s’han passejat pel meu interior –físic, de moment- tantes vegades, em temo que això de l’exclusivitat i de la vida i de la mort no és una qüestió tan clara com semblava.

Al passeig de la Bonanova hi ha un munt de senyores i senyors –ho dic amb tot el respecte- que es manifesten perquè, diuen, el govern els ha privat de llibertat. Amb l’excusa del confinament els priven de desplaçar-se a les seves diferents propietats, cases o residències i als seus llocs d’esbarjo o de negoci –que no vol dir lloc de treball. Aquests senyors i senyores poden fer negocis tranquil·lament davant d’una taula farcida de peix del mar d’Ural. No acaben d’entendre que si on hi ha molts contagis és on hi ha gent que viu molt junta, en pisos molt petits, en carrers molt bruts i abandonats, en barris amb botigues antigues sense les garanties que ofereixen les del seu barri, ells hagin de suportar aquest confinament també. I com que no tenen més llums o són més miserables, surten al carrer a cantar, a fer soroll i, sobretot, a demostrar una vegada més que a ells no hi ha qui els digui què han de fer. Son anys i anys d’hegemonia. Anys no, segles.

I més enllà de les elucubracions teòriques que llegeixo aquests dies, algunes comparant amb els anys 30, altres anunciant un populisme de dretes que ja és a la cantonada, amb un autoritarisme que ens farà cagar a les calces, a mi se m’acut preguntar-me si hi ha res de genètic en aquesta convicció en la majoria de ciutadans, em temo, que els porta a  assumir com natural l’assignació que els ha tocat, de naixement, en això que en diuen l’estructura social. No puc evitar pensar amb la llei contra el tabac en l’interior dels bars i restaurants. Hom creia, si escoltava els auguris, que mai l’administració aconseguiria que s’apliqués.

Soc del parer, escèptic i pessimista per definició, que si això que voteu –d’on surten els governs- no serveix per a canviar aquesta convicció, si no serveix per fer que el pedigrí (i la capacitat econòmica que comporta) s’esborrin del mapa, haureu de reconèixer als anarquistes que l’estat se’n pot anar a prendre… aromes de Montserrat.

Pep. 20 de maig de 2020 ( i 2).

El somnis de la raó produeixen monstres, es diguin com es diguin.  Com si fossin les tesis de Feuerbach  o només unes reflexions intempestives.

Em resulta difícil concebre, i si fos el cas aprehendre, un possible significat a l’expressió “nova normalitat”, que avui és a la boca de tants i tants pensadors. Sempre havia entès la normalitat com aquell estat en què no hi ha variables substancials i, en conseqüència, no hi ha ni vella ni nova normalitat. (I, sempre, des de la perspectiva del pensament hegemònic, és clar).

La normalitat, si voleu, expressa o qualifica l’acceptació majoritària per part de les dones i dels homes de l’estatus quo en cada moment. Demà no pot haver-hi una nova normalitat. Demà, la normalitat, ni nova ni vella, definirà l’acceptació majoritària de les normes que sustenten el corresponent estatuts quo o bé, si alguns àugurs l’encertessin, la normalitat de demà serà la definició majoritària de la negació i enfrontament a l’estatus quo que pretengui subsistir o imposar-se. Si és així, la normalitat seria, per entendre’ns, allò contrari a la normalitat que vivim.

Pessimisme: d’àugurs n’hi ha a banda i banda del riu dels inferns; la qüestió, doncs, rau en veure qui farà de Caront per menar la barca..

No acabo d’entendre com tanta gent, en la situació actual especialment, exigeix, espera, reclama, etc. etc. als governs solucions, iniciatives, aportacions econòmiques…. I sento expressions que fan referència a demanar al govern (l’estat, diuen alguns) que pagui… (el que sigui). Aquesta concepció del govern (de l’estat per alguns) com un ens real, material i aliè a tots i cada un de nosaltres fa que s’hagi assumit, com si ho portéssim de sèrie, que qui paga, qui subvenciona, qui crea riquesa i recursos… sempre, sempre és l’estat o el govern. S’ha esvaït la possibilitat d’aprehendre (també hauria de venir de sèrie) que la riquesa (això que per enganyar-nos en diuen el PIB) només la creen els que treballen. I en canvi, d’una manera tan misteriosa per a mi com allò de la fe religiosa, sembla que tothom espera que déu (l’estat) proveirà. Perquè l’estat (déu) és omnipotent i té el do de la ubiqüitat.

Entenia jo que això dels governs (una munió d’institucions alimentades i sagnades per una molt gran munió de funcionaris –electes uns i de carrera els altres, però tots professionals- que diuen gestionar, organitzar i millorar la vida diària dels seus pagadors –votants) només eren els <<encarregats>> de portar-nos els comptes.

El govern, ni aquest ni cap altre, paga res a ningú. Aquells funcionaris no creen ni riquesa ni diners, qui paga, sempre, sempre, som nosaltres. Els diners que rebin, si els reben, els treballadors per ERTOS, els autònoms per les seves quotes… són els diners que surten de la teva i de la meva butxaca. I pel que fa als diners que quedin, quan ja s’ha mantingut primer a aquella munió de funcionaris: reis, bisbes i cardenals, senadors, diputats, diputats regionals i diputats provincials, magistrats i jutges, soldats i generals, policies militars i civils, policies autonòmics, diplomàtics, permanents o ocasionals…, els senyors diputats en els parlaments provaran de posar-se d’acord en veure com ens els retornen. Si subvenció, si crèdit tou, si ajuda caritativa… com si els diners fossin seus.