Pep. 3 de juny de 2020.

Sami Naïr sempre m’agrada quan fa reflexions generals -o no tant- i avui m’ha satisfet especialment el seu article a El País (El racismo sistémico en EEUU). Si us vaga i hi podeu accedir val la pena.

M’ha fet pensar una estona, intentant entendre ben bé allò que, crec, pretenia quan fa referència a com portar el cabell, als EEUU, per reivindicar –o amagar- o no la negritud. I posa com a exemple de qui el porta allisat a Michelle Obama. I recorda, en contraposició, la cabellera afro que lluïa Àngela Davis.

Hi ha alguna teoria que intenta explicar com els dominats acaben intentant adoptar les formes de vida i la <<cultura>> dels dominadors. Com estem convençuts tantes vegades que deu haver-hi alguna raó transcendent que se’ns escapa quan nosaltres, jo, no som capaços d’assolir els nivells culturals i econòmics –i per tant polítics- dels senyors que ens maneguen les cireres.

Temo que molts cops, allà al fons de la meva gola, hi ha hagut una ambició a acostar-me als grans senyors del món de la cultura. Malgrat hagi escrit allò de que un cop acabo el meu text i surt al carrer ja no em pertany, hi ha una petita miserable vanitat amagada que somnia amb el reconeixement de la gran premsa, de les pantalles de televisió, de la columna que m’ha de comentar en aquella premsa que jo mateix he anat criticant per burgesa, per claudicant davant de l’opressor, de venuda a l’enemic….

Escric quatre versos maldestres i m’agradaria que se’n fes ressò el butlletí oficial, encara que fos només el de la província –demarcació en diuen ara a Catalunya. Perquè l’amo ha anat regant-me l’ànima amb copets a l’esquena per la meva tasca extraordinària. De fet sempre han estat copets a l’esquena, però sobretot des de l’esquena, perquè mentre inflava la meva vanitat reia satisfet de la seva obra perfecta de dominació. Quan l’esclau comença a sentir-se part del món de l’amo aquest es mostra generós i caritatiu i celebra festes patriòtiques per a que hi ballem els somiatruites.

Demà, si sento gola enllà un regust amarg perquè encara el racisme és viu i triomfant, tornaré a escriure uns versos condemnatoris, participaré en qualsevol concurs literari i així el món…. serà millor?

Pep. 2 de juny de 2020.

Si tornes a caure en el parany de respondre a l’agenda que ELLS et van marcant, després no et queixis que a tu també et recriminin la teva incoherència. Així, doncs, no respondrem a tanta bajanada que avui hem llegit en el paper que es diu noticia o hem vist en la pantalla que es diu informació televisiva. Algun escriptor o professor dels que m’ha tocat seguir o que, a gust, he seguit, sempre feia servir l’expressió de ‘mitjans de formació’ o bé ‘mitjans de desinformació’.

Parlaré, doncs, de les sicavs. Sembla ser que això de les sicavs serveix als propietaris de grans fortunes per a estalviar – jo en diria per amagar o per defugir- el corresponent, hauria de ser, impost i deixar-ho en una minsa aportació a la caixa de tots, com una mena de caritat. Pel que vaig entendre consisteix en que si tens una gran fortuna et cal buscar –reals o , no ens enganyem, ficticis- a algú altre amb algun caler que vulgui constituir amb la teva fortuna una societat. Un cop constituïda aquesta societat –una sicav- passa a resultar beneficiada per una legislació tributària que et porta a pagar un impost que no arriba ni al cinc per cent. L’impost sobre les rendes del treball –allò que paguem els treballadors per compte d’altri- està, en general, crec que entre un 15 i 25 per cent, en funció d’algunes condicions familiars a determinar per a cada cas.

La Vanguardia. Madrid. (EFECOM).- Una sicav o sociedad de inversión de capital variable es un instrumento utilizado principalmente por grandes fortunas principalmente Luxemburgo, Suiza, Italia, España y Francia. Este tipo de sociedad, muy criticada por ser vista como una herramienta legal para evadir impuestos, les permite invertir parte de su dinero y diferir el pago de impuestos gracias a la creación de una sociedad anónima destinada únicamente a invertir en activos financieros.

Estas sicavs son bastante comunes en Europa no solo entre las familias más acaudaladas, sino también como instrumento para gestionar fondos de inversión, gracias a sus ventajas fiscales: En España se paga un 1% de impuestos por los rendimientos y plusvalías que generen, pero en Luxemburgo se tributa un residual 0,01%.

Para crear una sicav se deben cumplir algunos requisitos, como contar con al menos cien accionistas y un capital mínimo de 2,4 millones de euros; en el caso de una sicav por compartimentos, el capital mínimo desembolsado es de 480.000 euros.

Avui m’he assabentat que hi ha un cert rebombori entre els senyors propietaris de les sicav i que algunes sicavs ja s’estarien donant de baixa. Pot ser que tingui a veure amb el fet que el govern de coalició que intenta manar a Madrid hauria dit en el seu programa que revisaria la legalitat d’aquesta figura tributària. Això vol dir que ja hi deu haver un munt d’experts financers i tributaris estudiant noves fórmules per a passar aquells calers a la faixa sense que en calgui deixar gaires per a la plebs. Plebs que cada dia resulta més ambiciosa.

Tan ambiciosa és la plebs que avui una senyora llicenciada, amb un treball fixe i ben remunerat, ho diu ella al facebook, diu que es planteja deixar la feina i passar a viure del munt d’ajudes que l’estat, l’administració, ofereix a la plebs. Diu ella que així tindrà ajuda per mare soltera, per ser dona, per no tenir feina….

Ja he tornat a enganxar-me a l’agenda que jo no he establert. Ja tornava, sense ni adonar-me’n, a dir que el discurs  de l’extrema dreta, en moments de crisi, troba uns camps de cultiu al·lucinats, amples i greixosos, amb una facilitat per a la reproducció insuportable. I a una temorosa mal dita classe mitjana que té una por terrible a esdevenir només classe, sense més qualificatiu… classe. I tots els que riuen la gràcia de l’acudit i tots els que callem davant……

Havia decidit que no cauria… i haig de mostrar amb un llenguatge planer com encara hi ha un paisatge al meu davant que em reconforta amb la natura i que les ganes d’abraçar els meus fills i remenar-los els cabells amb una fruïció extrema poden més que no pas la tristor que m’envaeix quan em deixo dur per les imatges i els comentaris d’uns i altres que em va escopint –aquest és, avui, el terme- l’aparell, el que sigui, des d’una pantalla que sembla contenir tota la immensitat de tot l’infern que podia imaginar.

MEMÒRIA

Escolto sempre

el teu etern silenci

a la muntanya.

Altres temps, altres hores

fan el record difícil.

(De Les hores, de Salvador Espriu).

Pep. 28 de maig de 2020.

Després d’anys, en la infància i adolescència, d’una formació religiosa, catòlica, vaig anar reflexionant i la meva concepció de la religió va canviar de ruta. La formació universitària, no tant la de les aules universitàries com la que, en l’època, hom adquiria més en els corredors i bars de les facultats. Vaig viure una època en què –no teníem pas televisió en el pis que compartíem els joves dels anys setanta- la lectura, en el meu cas obsessiva gairebé, ocupava una considerable part del temps. Recordo que en el sarró que duia penjat habitualment sempre hi havia un llibre, Sartre i Nietzsche que encara avui no entenc; però algun temps més tard Cioran que, si bé em resultava incomprensible, m’adduïa d’una manera inconscient i em conduïa pel camí de la reflexió i, sobretot, del dubte. O el vell Unamuno i la seva agonia del cristianisme. O el rondinaire Pla dibuixant-me uns pagesos materialistes i pragmàtics contra les visions romàntiques de la pagesia. O els poetes de la generació del vint-i-set i Espriu i Bartra…….

Vaig anar construint-me una mínima categoria intel·lectual en la que la religió va passar a ser, i encara avui és, allò que serveix a alguns humans per a fugir de la por que ens produeix la no comprensió racional de la pròpia existència. Com que som incapaços d’explicar-nos totes i cada una de les circumstàncies i fets i esdeveniments al llarg de la nostra vida, la de cada un, i encara més la de la pròpia naturalesa i la de la societat humana, hom inventa un déu totpoderós que ho explica i ordena i coordina tot. Això fa molt més suportable una vida a la que som incapaços de trobar-li una justificació transcendental.

Els darrers anys m’he trobat entre els suposats agnòstics i ateus a companys que, crec, han canviat aquella religió per una de nova –atea, evidentment!- que produeix els mateixos resultats que les religions monoteistes. Es tracta d’una mena de teoria que consisteix en explicar tot allò que ens envolta –des del coronavirus fins a les crisis econòmiques- a partir de l’existència d’uns molt pocs éssers –dolents, capitalistes, confabulats contra el món- humans que decideixen tot, absolutament tot, allò que succeeix i allò que demà succeirà. Per tan no ens queda altra sortida que, o bé el suïcidi –o fugir a les muntanyes i tornar-nos anacoretes- o bé acceptar –com els cristians, els musulmans…- el destí que déu, aquests pocs éssers humans conxorxats, ens han atorgat. Tot està ja escrit.

L’efecte d’aquesta teoria, doncs, reprodueix els efectes i conseqüències que jo qualifico en les religions. Si hi ha un poder prou gran en mans d’aquests suposats déus que decideixen la història, què queda per als humans vulgars i corrents? Però, per altra banda, com les religions, alliberaria als vulgars humans de la seva responsabilitat, ja que tot està decidit i acordat més enllà de la pròpia capacitat i responsabilitat, que hauria deixat d’existir..

Hi ha situacions al meu voltant que no soc capaç de comprendre. No puc racionalitzar al detall el perquè de moltes de les decisions polítiques i econòmiques que es produeixen. Però jo tinc, almenys, la capacitat de no participar-hi, si és el cas que les considero immorals, activament i de negar-me a fer-les extensives. Temo que aquesta teoria de la conspiració absoluta pot conduir a fer que s’adormi cada vegada més la resistència a allò que és proper i que és susceptible de confrontació. L’acceptació d’un destí definit, sigui per déus o per capitalistes confabulats en petit comitè, em portaria a la renúncia de la meva llibertat, de la meva capacitat de creació –en el grau que sigui- i a la meva possibilitat de bogeria i negació absoluta del poder d’altres sobre la meva vida i sobre la meva mort.

La inimaginable visió de cues llarguíssimes, aquests dies, davant de menjadors socials o bancs d’aliments no puc explicar-me-la sense una angoixant sensació de culpa. Que no pugui explicar racionalment perquè moren tants éssers humans cada dia de fam no em pot portar a buscar-ne només una divinitat infernal que així ho vol, com explicació. Alguna responsabilitat devem tenir-hi tots i cada un de nosaltres. La meva comoditat només s’explica, avui en dia, des de la meva complicitat en el desastre.

Pep. 27 de maig de 2020.

Hauria de parlar dels colors que faig servir per intentar copiar un cel extraordinari que hi ha per damunt de les muntanyes, aquí davant, per sobre de la mica de teulada que encara puc veure d’El Vilar I si m’hi llenço parlaré també del soroll que fa la gorga aquests dies, un soroll que ha anat minvant des de la darrera ploguda, ja fa dies. I això em fa recordar que avui potser hauria de regar les tomaqueres i les carbassoneres. Al mateix temps que vaig descobrint –serà ja massa tard?- la possibilitat de relacions que hi ha entre la natura, en aquest cas l’hort que em pot alimentar, i jo vaig veient com perden consistència les categories que m’havia anat configurant respecte de les meves relacions amb la societat. La societat i, especialment, les institucions amb que aquesta s’ha vestit. No sé si havia d’haver escrit ‘amagat’ en comptes de vestit.

En algun lloc he llegit, i ho he sentit a dir a algun polític o pensador de televisió, que allò normal és que de jove siguem revolucionaris i amb l’edat ens anem tornant conservadors. Jo no hi estic d’acord. De joves tenia un discurs, feble i amb deficiències per manca d’experiència potser, i tenia, si volia, la força per a la reivindicació revolucionària. Ara, envellint, vaig descobrint que, malgrat no tinc aquella força i empenta, sí que he anat adquirint un convenciment cada dia més sòlid de quanta misèria representen la majoria de les institucions –governs, esglésies, clubs i associacions benèfiques- amb que la societat amaga les seves vergonyes.

Tanmateix la màquina és molt forta i ha aconseguit emmetzinar-me de les seves malalties i haig de combatre dia rere dia per no suavitzar el meu discurs. No sé ja si podré fer implosionar aquesta tragèdia, però sí que estic convençut que els pilars que la sostenen, els déus i la propietat, s’aferraran a la religió per a mantenir la seva dominació. Jo, cada dia més vell, soc cada dia més immune a la seva propaganda. Qui sap si l’atzar un dia ens donarà motius de satisfacció!

Pep. 25 de maig de 2020.

La pesta és una mena de corrent d’aire, aire putrefacte, que va escampant totes les pudors que en temps de bonança, o més tranquils, queden a bon resguard a l’entrada de cada casa, de cada ment. Ara amb això de la nostra pesta hi ha una munió de voltors que han olorat carronya i van fent voltes sobre les nostres ments, uns cops amb banderes o senyeres i altres, directament, amb policies i jutges dictant les instruccions dels patrons que segueixen acomodats a les seves residències.

Allò que diuen a la meva terra de que del porc s’aprofita tot és vàlid ara per explicar com la pandèmia pot alimentar totes les feres. Aquelles que esperen un apocalipsi estrany que els ha de portar a salvar les pàtries o aquelles que auguren una nova normalitat repetida de la que hem anat vivint els darrers anys. Em fa riure veure com des d’una banda i de l’altra, aquelles dues cares de Jano, s’alimenta una aspiració –que jo creia que s’hauria adormit durant la pandèmia- consistent en desitjar, amb diferents noms i amb suposades diferents pretensions, que reneixi una nova –jo crec que és eterna- hegemonia del pensament. Des d’una cara de Jano es reivindica la formació d’una autoritat –autoritària- ´única, sense complexitat, unificada en el pensament i en la voluntat de guarir els mals que estan deixant-nos la pàtria com un camp erm.

Més enllà, l’altra galta de Jano creu que és l’hora de l’alliberament, que no podem esperar més i que el retard que ens ha fet trontollar és responsabilitat dels, diuen, nostres polítics. Diuen ben clar dels partits polítics. Per un camí diferent, i amb un àmbit geogràfic virtual però diferenciat, es reclama també la unicitat de l’acció, sotmetre les estratègies a una direcció única i deixar enrere la confrontació partidista Hi ha un reclam d’unitat que va més enllà de les misèries (ironies de la vida o de la literatura) de la vida quotidiana. El cel ens recompensarà del sacrifici i cal renunciar a la dialèctica, tot ha d’estar en un moviment gairebé natural i sota el lideratge d’aquells que, capaços d’haver superat la tristor del partidisme, des d’on calgui ens conduiran a la llibertat. Mentre tant, els vicaris hauran de reconduir la seva processó o bé, les masses, que tornaran a fer seus els carrers, diuen, els passaran per sobre i els seus mentors, allà on siguin, no tornaran a respondre per ells.

Qui no coneix la seva història pot tornar a repetir-la. Però avui ens trobem en què la qüestió rau en definir quina és la nostra. Segons on establim els límits, segons quins actors ens atreguin més o menys, la nostra història pot ser ben diferent de la nostra història del nostre veí.

Nota aclaridora: avui, abans d’escriure això, he llegit l’editorial de Vilaweb d’ahir, de Vicent Partal i un article, antic, de  Jordi Galves, titulat Contra els partits polítics, a El Nacional.

Pep. 22 de maig de 2020.

La pell del meu cos, en alguns trossos, em tiba de tal manera, només fa tres setmanes que em van operar, que algun cop penso si hauran oblidat algun retall de la meva pell a la taula d’operacions. Qui sap què pot quedar en una taula d’operacions? De petit em van explicar des de tantes perspectives que això de la vida i la mort era, en exclusiva, voluntat i decisió de déu que avui, quan aquests senyors amb bates blanques i gorres llampants ja s’han passejat pel meu interior –físic, de moment- tantes vegades, em temo que això de l’exclusivitat i de la vida i de la mort no és una qüestió tan clara com semblava.

Al passeig de la Bonanova hi ha un munt de senyores i senyors –ho dic amb tot el respecte- que es manifesten perquè, diuen, el govern els ha privat de llibertat. Amb l’excusa del confinament els priven de desplaçar-se a les seves diferents propietats, cases o residències i als seus llocs d’esbarjo o de negoci –que no vol dir lloc de treball. Aquests senyors i senyores poden fer negocis tranquil·lament davant d’una taula farcida de peix del mar d’Ural. No acaben d’entendre que si on hi ha molts contagis és on hi ha gent que viu molt junta, en pisos molt petits, en carrers molt bruts i abandonats, en barris amb botigues antigues sense les garanties que ofereixen les del seu barri, ells hagin de suportar aquest confinament també. I com que no tenen més llums o són més miserables, surten al carrer a cantar, a fer soroll i, sobretot, a demostrar una vegada més que a ells no hi ha qui els digui què han de fer. Son anys i anys d’hegemonia. Anys no, segles.

I més enllà de les elucubracions teòriques que llegeixo aquests dies, algunes comparant amb els anys 30, altres anunciant un populisme de dretes que ja és a la cantonada, amb un autoritarisme que ens farà cagar a les calces, a mi se m’acut preguntar-me si hi ha res de genètic en aquesta convicció en la majoria de ciutadans, em temo, que els porta a  assumir com natural l’assignació que els ha tocat, de naixement, en això que en diuen l’estructura social. No puc evitar pensar amb la llei contra el tabac en l’interior dels bars i restaurants. Hom creia, si escoltava els auguris, que mai l’administració aconseguiria que s’apliqués.

Soc del parer, escèptic i pessimista per definició, que si això que voteu –d’on surten els governs- no serveix per a canviar aquesta convicció, si no serveix per fer que el pedigrí (i la capacitat econòmica que comporta) s’esborrin del mapa, haureu de reconèixer als anarquistes que l’estat se’n pot anar a prendre… aromes de Montserrat.

Pep. 20 de maig de 2020 ( i 2).

El somnis de la raó produeixen monstres, es diguin com es diguin.  Com si fossin les tesis de Feuerbach  o només unes reflexions intempestives.

Em resulta difícil concebre, i si fos el cas aprehendre, un possible significat a l’expressió “nova normalitat”, que avui és a la boca de tants i tants pensadors. Sempre havia entès la normalitat com aquell estat en què no hi ha variables substancials i, en conseqüència, no hi ha ni vella ni nova normalitat. (I, sempre, des de la perspectiva del pensament hegemònic, és clar).

La normalitat, si voleu, expressa o qualifica l’acceptació majoritària per part de les dones i dels homes de l’estatus quo en cada moment. Demà no pot haver-hi una nova normalitat. Demà, la normalitat, ni nova ni vella, definirà l’acceptació majoritària de les normes que sustenten el corresponent estatuts quo o bé, si alguns àugurs l’encertessin, la normalitat de demà serà la definició majoritària de la negació i enfrontament a l’estatus quo que pretengui subsistir o imposar-se. Si és així, la normalitat seria, per entendre’ns, allò contrari a la normalitat que vivim.

Pessimisme: d’àugurs n’hi ha a banda i banda del riu dels inferns; la qüestió, doncs, rau en veure qui farà de Caront per menar la barca..

No acabo d’entendre com tanta gent, en la situació actual especialment, exigeix, espera, reclama, etc. etc. als governs solucions, iniciatives, aportacions econòmiques…. I sento expressions que fan referència a demanar al govern (l’estat, diuen alguns) que pagui… (el que sigui). Aquesta concepció del govern (de l’estat per alguns) com un ens real, material i aliè a tots i cada un de nosaltres fa que s’hagi assumit, com si ho portéssim de sèrie, que qui paga, qui subvenciona, qui crea riquesa i recursos… sempre, sempre és l’estat o el govern. S’ha esvaït la possibilitat d’aprehendre (també hauria de venir de sèrie) que la riquesa (això que per enganyar-nos en diuen el PIB) només la creen els que treballen. I en canvi, d’una manera tan misteriosa per a mi com allò de la fe religiosa, sembla que tothom espera que déu (l’estat) proveirà. Perquè l’estat (déu) és omnipotent i té el do de la ubiqüitat.

Entenia jo que això dels governs (una munió d’institucions alimentades i sagnades per una molt gran munió de funcionaris –electes uns i de carrera els altres, però tots professionals- que diuen gestionar, organitzar i millorar la vida diària dels seus pagadors –votants) només eren els <<encarregats>> de portar-nos els comptes.

El govern, ni aquest ni cap altre, paga res a ningú. Aquells funcionaris no creen ni riquesa ni diners, qui paga, sempre, sempre, som nosaltres. Els diners que rebin, si els reben, els treballadors per ERTOS, els autònoms per les seves quotes… són els diners que surten de la teva i de la meva butxaca. I pel que fa als diners que quedin, quan ja s’ha mantingut primer a aquella munió de funcionaris: reis, bisbes i cardenals, senadors, diputats, diputats regionals i diputats provincials, magistrats i jutges, soldats i generals, policies militars i civils, policies autonòmics, diplomàtics, permanents o ocasionals…, els senyors diputats en els parlaments provaran de posar-se d’acord en veure com ens els retornen. Si subvenció, si crèdit tou, si ajuda caritativa… com si els diners fossin seus.

Pep. 20 de maig de 2020.

Titular de premsa: “ Unidas Podemos pide que todo el Gobierno, altos cargos y parlamentarios donen la mitad del sueldo por el coronavirus..”

1. Conec en Joan Pallerols, que treballa vuit hores cada dia en una mena d’escorxador, a la Lourdes Canelles que treballa en un taller fent taps per a ampolletes de perfum, la Manela Polac que és una kelly…. que tenen unes retribucions que no superen, cap mes, els mil euros. Quan els vegi els demanarà en quines condicions estan de recursos com per a col·laborar amb això del coronavirus i a veure si poden donar una part del seu sou.
2. Si entenc la proposta de UP, consistent en DONAR la meitat del seu sou tots aquests senyors, haig de deduir que, d’entrada, poden viure tranquil·lament amb la meitat del seu sou. Així, doncs, senyors d’esquerres, per què, ara que sembla que si volen poden tenir majoria en aquests lloc on viuen estarrufats, el que fan no és posar-se el sou a l’alçada de la majoria dels treballadors i assalariats que els han votat ?. Els semblaria bé, en general, el doble del salari mínim? ( Un altre dia em preguntaré com és que aquells del salari mínim no tenen, sembla, problemes de consciència en votar a aquests que poden DONAR la meitat del sou).
3. Més enllà del propi contingut de la proposta, em dol que qui es presenta com <<esquerra>> faci servir expressions com la de DONAR. A veure si acabarem proposant la celebració, després de tants anys, d’un nou model del Domund. A mi, de petit, m’ensenyaven a donar allò que ens sobrava als ‘pobrets’. La caritat era, és, la pretesa forma de redistribució de la riquesa que proposa el liberalisme més intransigent.
4. En qualsevol cas la reflexió valgui, si val per a res, per a aquells que accepten un sistema d’organització social que se sustenta en la delegació individual de les responsabilitats a professionals de la política que, com veieu, arriben a poder preguntar-se si ens DONEN o no la meitat del seu sou. Sou que és la nostra carrega.

Versos hospitalaris, de l’hospital.

En temps de pors i virus.

1

Al meu costat

xerren familiars i metges

de com acabar o no

una vida.

Més enllà, a sou,

discuteixen quan val

aquella vida.

Quan hagin enterrat l’avi

hi haurà eleccions.

2

Encara està agafat

a l’enclusa. Lligat,

castigat pel seu intent

de tornar-se martell.

El metall, aquell ferro

que va intentar ser mall

i fugir del tros

que és dins de l’enclusa.

3

Em deixo endur

per aquest soroll

dels morts presents

dels records futurs.

Aquí, a prop viuen

les ànimes sense calor.

Hospital de Vic, 17 de maig de 2020.

Pep. 11 de maig de 2020.

Exercici literari contra la incapacitat de formular cap categoria i sense cap pretensió d’alliçonar ni de reivindicar.

Hom pot escriure d’allò que ha sentit a parlar, d’allò que ha deduït dels llibres d’història o ha llegit en les històries, personals o col·lectives, que altres hagin escrit. I un exercici literari rau en dir, amb la corresponent subjectivitat que és inevitable, allò que ha viscut. I sembla que ara quan una bona part del món s’enfronta, d’una manera totalment diferent de com ho feia fins ara, amb la mort pot resultar escaient convidar-vos a la lectura dels sentiments dels que hi hem estat a la vora. Quan dic la mort no només vull parlar, que conec poc, de l’estricte traspàs al no res – o si sou creients a l’altra vida-. Sinó, i especialment, del dolor, de la malaltia que esdevé molt més comuna i propera, normalment, que la mort que protagonitza la parca.

Avesats a una vida de comoditat, finalment la vida no m’ha maltractat –altre cosa son els homes, però sobretot les institucions- d’entrada sobta considerablement, encara que potser en el fons ja ho sabies però no volies creure que t’afectaria, que et diguin que has d’ingressar per a la intervenció tot sol. Insisteixo, tot sol. Malauradament hi ha, de ben segur, dones i homes que viuen aquesta experiència, sovint, sense que els sobti, perquè els és quotidiana. És trist, però aquells que no hi hem passat, ara hi parem atenció i ara descobrim com n’és d’angoixant això d’estar tot sol. El meu cap és donat al pessimisme, què hi farem, i no és fàcil no pensar en situacions que mai hagueres imaginat afrontar tot sol. Ja sé que dins de la casa gran, grandiosa, de l’hospital, no estaré, en el sentit més corrent, sol. És més, sabent que bona part dels que avui m’atendran ja m’han atès més d’una vegada els confio la meva quotidianitat, per els dies que em tinguin allà, amb total i absoluta confiança.

Però no puc evitar avergonyir-me –si això és un sentiment que es mostra algú ho hauria d’haver notat- quan sento les converses dels professionals que em van atenent. No parlo de la conversa correcta, fins i tot amorosa, que mantenen amb mi. Parlo –envaint la seva discreció- d’allò que els sento que es diu entre ells mentre van passant les hores. Una d’elles –son majoritàriament dones les que tenen cura de mi, no sé dins al quiròfan quina era la proporció- explica a la seva companya com ha deixat a casa un familiar –la mare, la sogra, una iaia- gran a qui voldria poder cuidar més degut a que té un càncer, o una pneumònia o ves a saber què, cròniques. Mentre elles parlen sento que en una habitació propera –ja deuen ser ben bé quarts de vuit del vespre- un pacient –ja parlaré del terme- crida sense fer ús dels enginys electrònics que hi ha a les habitacions, la infermera. Una vegada i una altra, i jo veig, dedueixo, que les infermeres ja li han donat alguna explicació. Però, jo entenc com ha de resultar de impossible qualsevulla explicació per a algú que, desconcertat per allò que ens qüestiona avui, se sent sol –no hi ha una mà coneguda, uns ulls que en mirar-te canvien la pròpia mirada, un familiar o un amic-. Perquè hi ha qui se sent sol perquè al seu entorn només persones molt concretes, i poques, tota la vida li han fet companyia i un hospital –l’edifici, les habitacions, i ara l’aïllament- es converteix, no demanem a tothom una comprensió extraordinària!, en una mena de càstig.

La seva companya, entre atenció i atenció –ara un calmant, ara una bona paraula- li diu com l’han reclamat del seu dret d’excedència. No diu que no accepti de bon grat tornar a la feina activa en aquesta situació, diu que esperava una manera diferent de discurs i la possibilitat de suggerir als que la manen també unes formes de reingrés. Al seu costat una auxiliar d’infermeria demana per una bata. Sento, no puc entendre el detall de cada paraula, que li diuen que en el seu cas es posi una d’aquelles de plàstic que hi ha a l’armari de l’esquerra. Entra la infermera que m’ha portat el sopar, em demana si em trobo bé. Jo ja sé que la pregunta és retòrica, que em trobo bastant bé donades les condicions de trobar-se un. Però hi ha quelcom molt més important que les seves paraules: somriu. Somriu i és molt probable que sigui una de les infermeres que, sense veure’ls el rostre, al corredor patien en veu alta i expressaven l’angoixa que la situació en què les hem posat – oh!, sí, les hem posat, jo també, perquè mai vaig anar a… quan elles amb les seves bates…- tots i cada un de nosaltres. El recurs, de molts ara, potser el meu també, de buscar en aquells que heu elegit la responsabilitat que a l’hospital els malalts ens trobem sols, però els professionals –tots, en totes les categories i nivells professionals- estiguin sols – estar, estar és diferent que sentir-se- resulta banal, sobrer.

Cap vegada, durant els dies que he sentit diverses converses entre aquests professionals he copsat –no puc dir, doncs, si hi era o no hi era- una referència a les seves retribucions.  Parlaven d’horaris, del nombre d’habitacions o de pacients que els toquen a cada una, de la intensitat i estrès de la feina, especialment aquests dies de confinaments, de la capacitat inventiva que se’ls exigeix per a suplir els recursos que no han estat assignats –no parlo d’ara, del virus especialment-.

Alguna vegada he llegit que la història, el decurs dels esdeveniments canvien fins i tot el llenguatge. Abans he fet servir el terme pacient. Avui els pacients d’aquests edificis que diem hospitals –poseu-hi caps, clíniques, etc.- son els seus  professionals –humans, tan bons i tan dolents com tu lectora o lector i com jo-. El millor que he trobat aquest dies a l’hospital ha estat el somriure de totes i cada una de les mosses –permeteu-me l’expressió, ja tinc molts anys- que han tingut cura de la meva angoixa, del meu neguit i dels meus nervis, de la meva por i el meu mal geni, de la meva impaciència i, per això era allà, del meu cos.

Buscaré de quina manera, sense sortir al balcó a aplaudir, puc ajudar-me –per quan torni a ser jo el pacient- i ajudar-vos a vosaltres que sou les, i els, pacients.