Pep. 25 de maig de 2020.

La pesta és una mena de corrent d’aire, aire putrefacte, que va escampant totes les pudors que en temps de bonança, o més tranquils, queden a bon resguard a l’entrada de cada casa, de cada ment. Ara amb això de la nostra pesta hi ha una munió de voltors que han olorat carronya i van fent voltes sobre les nostres ments, uns cops amb banderes o senyeres i altres, directament, amb policies i jutges dictant les instruccions dels patrons que segueixen acomodats a les seves residències.

Allò que diuen a la meva terra de que del porc s’aprofita tot és vàlid ara per explicar com la pandèmia pot alimentar totes les feres. Aquelles que esperen un apocalipsi estrany que els ha de portar a salvar les pàtries o aquelles que auguren una nova normalitat repetida de la que hem anat vivint els darrers anys. Em fa riure veure com des d’una banda i de l’altra, aquelles dues cares de Jano, s’alimenta una aspiració –que jo creia que s’hauria adormit durant la pandèmia- consistent en desitjar, amb diferents noms i amb suposades diferents pretensions, que reneixi una nova –jo crec que és eterna- hegemonia del pensament. Des d’una cara de Jano es reivindica la formació d’una autoritat –autoritària- ´única, sense complexitat, unificada en el pensament i en la voluntat de guarir els mals que estan deixant-nos la pàtria com un camp erm.

Més enllà, l’altra galta de Jano creu que és l’hora de l’alliberament, que no podem esperar més i que el retard que ens ha fet trontollar és responsabilitat dels, diuen, nostres polítics. Diuen ben clar dels partits polítics. Per un camí diferent, i amb un àmbit geogràfic virtual però diferenciat, es reclama també la unicitat de l’acció, sotmetre les estratègies a una direcció única i deixar enrere la confrontació partidista Hi ha un reclam d’unitat que va més enllà de les misèries (ironies de la vida o de la literatura) de la vida quotidiana. El cel ens recompensarà del sacrifici i cal renunciar a la dialèctica, tot ha d’estar en un moviment gairebé natural i sota el lideratge d’aquells que, capaços d’haver superat la tristor del partidisme, des d’on calgui ens conduiran a la llibertat. Mentre tant, els vicaris hauran de reconduir la seva processó o bé, les masses, que tornaran a fer seus els carrers, diuen, els passaran per sobre i els seus mentors, allà on siguin, no tornaran a respondre per ells.

Qui no coneix la seva història pot tornar a repetir-la. Però avui ens trobem en què la qüestió rau en definir quina és la nostra. Segons on establim els límits, segons quins actors ens atreguin més o menys, la nostra història pot ser ben diferent de la nostra història del nostre veí.

Nota aclaridora: avui, abans d’escriure això, he llegit l’editorial de Vilaweb d’ahir, de Vicent Partal i un article, antic, de  Jordi Galves, titulat Contra els partits polítics, a El Nacional.

Pep. 22 de maig de 2020.

La pell del meu cos, en alguns trossos, em tiba de tal manera, només fa tres setmanes que em van operar, que algun cop penso si hauran oblidat algun retall de la meva pell a la taula d’operacions. Qui sap què pot quedar en una taula d’operacions? De petit em van explicar des de tantes perspectives que això de la vida i la mort era, en exclusiva, voluntat i decisió de déu que avui, quan aquests senyors amb bates blanques i gorres llampants ja s’han passejat pel meu interior –físic, de moment- tantes vegades, em temo que això de l’exclusivitat i de la vida i de la mort no és una qüestió tan clara com semblava.

Al passeig de la Bonanova hi ha un munt de senyores i senyors –ho dic amb tot el respecte- que es manifesten perquè, diuen, el govern els ha privat de llibertat. Amb l’excusa del confinament els priven de desplaçar-se a les seves diferents propietats, cases o residències i als seus llocs d’esbarjo o de negoci –que no vol dir lloc de treball. Aquests senyors i senyores poden fer negocis tranquil·lament davant d’una taula farcida de peix del mar d’Ural. No acaben d’entendre que si on hi ha molts contagis és on hi ha gent que viu molt junta, en pisos molt petits, en carrers molt bruts i abandonats, en barris amb botigues antigues sense les garanties que ofereixen les del seu barri, ells hagin de suportar aquest confinament també. I com que no tenen més llums o són més miserables, surten al carrer a cantar, a fer soroll i, sobretot, a demostrar una vegada més que a ells no hi ha qui els digui què han de fer. Son anys i anys d’hegemonia. Anys no, segles.

I més enllà de les elucubracions teòriques que llegeixo aquests dies, algunes comparant amb els anys 30, altres anunciant un populisme de dretes que ja és a la cantonada, amb un autoritarisme que ens farà cagar a les calces, a mi se m’acut preguntar-me si hi ha res de genètic en aquesta convicció en la majoria de ciutadans, em temo, que els porta a  assumir com natural l’assignació que els ha tocat, de naixement, en això que en diuen l’estructura social. No puc evitar pensar amb la llei contra el tabac en l’interior dels bars i restaurants. Hom creia, si escoltava els auguris, que mai l’administració aconseguiria que s’apliqués.

Soc del parer, escèptic i pessimista per definició, que si això que voteu –d’on surten els governs- no serveix per a canviar aquesta convicció, si no serveix per fer que el pedigrí (i la capacitat econòmica que comporta) s’esborrin del mapa, haureu de reconèixer als anarquistes que l’estat se’n pot anar a prendre… aromes de Montserrat.

Pep. 20 de maig de 2020 ( i 2).

El somnis de la raó produeixen monstres, es diguin com es diguin.  Com si fossin les tesis de Feuerbach  o només unes reflexions intempestives.

Em resulta difícil concebre, i si fos el cas aprehendre, un possible significat a l’expressió “nova normalitat”, que avui és a la boca de tants i tants pensadors. Sempre havia entès la normalitat com aquell estat en què no hi ha variables substancials i, en conseqüència, no hi ha ni vella ni nova normalitat. (I, sempre, des de la perspectiva del pensament hegemònic, és clar).

La normalitat, si voleu, expressa o qualifica l’acceptació majoritària per part de les dones i dels homes de l’estatus quo en cada moment. Demà no pot haver-hi una nova normalitat. Demà, la normalitat, ni nova ni vella, definirà l’acceptació majoritària de les normes que sustenten el corresponent estatuts quo o bé, si alguns àugurs l’encertessin, la normalitat de demà serà la definició majoritària de la negació i enfrontament a l’estatus quo que pretengui subsistir o imposar-se. Si és així, la normalitat seria, per entendre’ns, allò contrari a la normalitat que vivim.

Pessimisme: d’àugurs n’hi ha a banda i banda del riu dels inferns; la qüestió, doncs, rau en veure qui farà de Caront per menar la barca..

No acabo d’entendre com tanta gent, en la situació actual especialment, exigeix, espera, reclama, etc. etc. als governs solucions, iniciatives, aportacions econòmiques…. I sento expressions que fan referència a demanar al govern (l’estat, diuen alguns) que pagui… (el que sigui). Aquesta concepció del govern (de l’estat per alguns) com un ens real, material i aliè a tots i cada un de nosaltres fa que s’hagi assumit, com si ho portéssim de sèrie, que qui paga, qui subvenciona, qui crea riquesa i recursos… sempre, sempre és l’estat o el govern. S’ha esvaït la possibilitat d’aprehendre (també hauria de venir de sèrie) que la riquesa (això que per enganyar-nos en diuen el PIB) només la creen els que treballen. I en canvi, d’una manera tan misteriosa per a mi com allò de la fe religiosa, sembla que tothom espera que déu (l’estat) proveirà. Perquè l’estat (déu) és omnipotent i té el do de la ubiqüitat.

Entenia jo que això dels governs (una munió d’institucions alimentades i sagnades per una molt gran munió de funcionaris –electes uns i de carrera els altres, però tots professionals- que diuen gestionar, organitzar i millorar la vida diària dels seus pagadors –votants) només eren els <<encarregats>> de portar-nos els comptes.

El govern, ni aquest ni cap altre, paga res a ningú. Aquells funcionaris no creen ni riquesa ni diners, qui paga, sempre, sempre, som nosaltres. Els diners que rebin, si els reben, els treballadors per ERTOS, els autònoms per les seves quotes… són els diners que surten de la teva i de la meva butxaca. I pel que fa als diners que quedin, quan ja s’ha mantingut primer a aquella munió de funcionaris: reis, bisbes i cardenals, senadors, diputats, diputats regionals i diputats provincials, magistrats i jutges, soldats i generals, policies militars i civils, policies autonòmics, diplomàtics, permanents o ocasionals…, els senyors diputats en els parlaments provaran de posar-se d’acord en veure com ens els retornen. Si subvenció, si crèdit tou, si ajuda caritativa… com si els diners fossin seus.

Pep. 20 de maig de 2020.

Titular de premsa: “ Unidas Podemos pide que todo el Gobierno, altos cargos y parlamentarios donen la mitad del sueldo por el coronavirus..”

1. Conec en Joan Pallerols, que treballa vuit hores cada dia en una mena d’escorxador, a la Lourdes Canelles que treballa en un taller fent taps per a ampolletes de perfum, la Manela Polac que és una kelly…. que tenen unes retribucions que no superen, cap mes, els mil euros. Quan els vegi els demanarà en quines condicions estan de recursos com per a col·laborar amb això del coronavirus i a veure si poden donar una part del seu sou.
2. Si entenc la proposta de UP, consistent en DONAR la meitat del seu sou tots aquests senyors, haig de deduir que, d’entrada, poden viure tranquil·lament amb la meitat del seu sou. Així, doncs, senyors d’esquerres, per què, ara que sembla que si volen poden tenir majoria en aquests lloc on viuen estarrufats, el que fan no és posar-se el sou a l’alçada de la majoria dels treballadors i assalariats que els han votat ?. Els semblaria bé, en general, el doble del salari mínim? ( Un altre dia em preguntaré com és que aquells del salari mínim no tenen, sembla, problemes de consciència en votar a aquests que poden DONAR la meitat del sou).
3. Més enllà del propi contingut de la proposta, em dol que qui es presenta com <<esquerra>> faci servir expressions com la de DONAR. A veure si acabarem proposant la celebració, després de tants anys, d’un nou model del Domund. A mi, de petit, m’ensenyaven a donar allò que ens sobrava als ‘pobrets’. La caritat era, és, la pretesa forma de redistribució de la riquesa que proposa el liberalisme més intransigent.
4. En qualsevol cas la reflexió valgui, si val per a res, per a aquells que accepten un sistema d’organització social que se sustenta en la delegació individual de les responsabilitats a professionals de la política que, com veieu, arriben a poder preguntar-se si ens DONEN o no la meitat del seu sou. Sou que és la nostra carrega.

Versos hospitalaris, de l’hospital.

En temps de pors i virus.

1

Al meu costat

xerren familiars i metges

de com acabar o no

una vida.

Més enllà, a sou,

discuteixen quan val

aquella vida.

Quan hagin enterrat l’avi

hi haurà eleccions.

2

Encara està agafat

a l’enclusa. Lligat,

castigat pel seu intent

de tornar-se martell.

El metall, aquell ferro

que va intentar ser mall

i fugir del tros

que és dins de l’enclusa.

3

Em deixo endur

per aquest soroll

dels morts presents

dels records futurs.

Aquí, a prop viuen

les ànimes sense calor.

Hospital de Vic, 17 de maig de 2020.

Pep. 11 de maig de 2020.

Exercici literari contra la incapacitat de formular cap categoria i sense cap pretensió d’alliçonar ni de reivindicar.

Hom pot escriure d’allò que ha sentit a parlar, d’allò que ha deduït dels llibres d’història o ha llegit en les històries, personals o col·lectives, que altres hagin escrit. I un exercici literari rau en dir, amb la corresponent subjectivitat que és inevitable, allò que ha viscut. I sembla que ara quan una bona part del món s’enfronta, d’una manera totalment diferent de com ho feia fins ara, amb la mort pot resultar escaient convidar-vos a la lectura dels sentiments dels que hi hem estat a la vora. Quan dic la mort no només vull parlar, que conec poc, de l’estricte traspàs al no res – o si sou creients a l’altra vida-. Sinó, i especialment, del dolor, de la malaltia que esdevé molt més comuna i propera, normalment, que la mort que protagonitza la parca.

Avesats a una vida de comoditat, finalment la vida no m’ha maltractat –altre cosa son els homes, però sobretot les institucions- d’entrada sobta considerablement, encara que potser en el fons ja ho sabies però no volies creure que t’afectaria, que et diguin que has d’ingressar per a la intervenció tot sol. Insisteixo, tot sol. Malauradament hi ha, de ben segur, dones i homes que viuen aquesta experiència, sovint, sense que els sobti, perquè els és quotidiana. És trist, però aquells que no hi hem passat, ara hi parem atenció i ara descobrim com n’és d’angoixant això d’estar tot sol. El meu cap és donat al pessimisme, què hi farem, i no és fàcil no pensar en situacions que mai hagueres imaginat afrontar tot sol. Ja sé que dins de la casa gran, grandiosa, de l’hospital, no estaré, en el sentit més corrent, sol. És més, sabent que bona part dels que avui m’atendran ja m’han atès més d’una vegada els confio la meva quotidianitat, per els dies que em tinguin allà, amb total i absoluta confiança.

Però no puc evitar avergonyir-me –si això és un sentiment que es mostra algú ho hauria d’haver notat- quan sento les converses dels professionals que em van atenent. No parlo de la conversa correcta, fins i tot amorosa, que mantenen amb mi. Parlo –envaint la seva discreció- d’allò que els sento que es diu entre ells mentre van passant les hores. Una d’elles –son majoritàriament dones les que tenen cura de mi, no sé dins al quiròfan quina era la proporció- explica a la seva companya com ha deixat a casa un familiar –la mare, la sogra, una iaia- gran a qui voldria poder cuidar més degut a que té un càncer, o una pneumònia o ves a saber què, cròniques. Mentre elles parlen sento que en una habitació propera –ja deuen ser ben bé quarts de vuit del vespre- un pacient –ja parlaré del terme- crida sense fer ús dels enginys electrònics que hi ha a les habitacions, la infermera. Una vegada i una altra, i jo veig, dedueixo, que les infermeres ja li han donat alguna explicació. Però, jo entenc com ha de resultar de impossible qualsevulla explicació per a algú que, desconcertat per allò que ens qüestiona avui, se sent sol –no hi ha una mà coneguda, uns ulls que en mirar-te canvien la pròpia mirada, un familiar o un amic-. Perquè hi ha qui se sent sol perquè al seu entorn només persones molt concretes, i poques, tota la vida li han fet companyia i un hospital –l’edifici, les habitacions, i ara l’aïllament- es converteix, no demanem a tothom una comprensió extraordinària!, en una mena de càstig.

La seva companya, entre atenció i atenció –ara un calmant, ara una bona paraula- li diu com l’han reclamat del seu dret d’excedència. No diu que no accepti de bon grat tornar a la feina activa en aquesta situació, diu que esperava una manera diferent de discurs i la possibilitat de suggerir als que la manen també unes formes de reingrés. Al seu costat una auxiliar d’infermeria demana per una bata. Sento, no puc entendre el detall de cada paraula, que li diuen que en el seu cas es posi una d’aquelles de plàstic que hi ha a l’armari de l’esquerra. Entra la infermera que m’ha portat el sopar, em demana si em trobo bé. Jo ja sé que la pregunta és retòrica, que em trobo bastant bé donades les condicions de trobar-se un. Però hi ha quelcom molt més important que les seves paraules: somriu. Somriu i és molt probable que sigui una de les infermeres que, sense veure’ls el rostre, al corredor patien en veu alta i expressaven l’angoixa que la situació en què les hem posat – oh!, sí, les hem posat, jo també, perquè mai vaig anar a… quan elles amb les seves bates…- tots i cada un de nosaltres. El recurs, de molts ara, potser el meu també, de buscar en aquells que heu elegit la responsabilitat que a l’hospital els malalts ens trobem sols, però els professionals –tots, en totes les categories i nivells professionals- estiguin sols – estar, estar és diferent que sentir-se- resulta banal, sobrer.

Cap vegada, durant els dies que he sentit diverses converses entre aquests professionals he copsat –no puc dir, doncs, si hi era o no hi era- una referència a les seves retribucions.  Parlaven d’horaris, del nombre d’habitacions o de pacients que els toquen a cada una, de la intensitat i estrès de la feina, especialment aquests dies de confinaments, de la capacitat inventiva que se’ls exigeix per a suplir els recursos que no han estat assignats –no parlo d’ara, del virus especialment-.

Alguna vegada he llegit que la història, el decurs dels esdeveniments canvien fins i tot el llenguatge. Abans he fet servir el terme pacient. Avui els pacients d’aquests edificis que diem hospitals –poseu-hi caps, clíniques, etc.- son els seus  professionals –humans, tan bons i tan dolents com tu lectora o lector i com jo-. El millor que he trobat aquest dies a l’hospital ha estat el somriure de totes i cada una de les mosses –permeteu-me l’expressió, ja tinc molts anys- que han tingut cura de la meva angoixa, del meu neguit i dels meus nervis, de la meva por i el meu mal geni, de la meva impaciència i, per això era allà, del meu cos.

Buscaré de quina manera, sense sortir al balcó a aplaudir, puc ajudar-me –per quan torni a ser jo el pacient- i ajudar-vos a vosaltres que sou les, i els, pacients.

Pep. 4 de maig de 2020.

Exercici literari contra la incapacitat de formular cap categoria.

escriure a vegades només és una fugida solemne o un recurs per a acompanyar-nos a nosaltres mateixos en una angoixosa solitud que no té explicació en altres circumstàncies que en aquells esdeveniments que escapen al nostre control i que evidentment no responen ni satisfan en cap sentit allò que haguera pogut estar el nostre el meu si us amoïna que parli en plural majestàtic haguera pogut estar un desig

jo la recordo encara i ara mateix la he buscat a la meva biblioteca tot i sabent que no és un autor acceptat pels corrents polítics i socials vigents en el cas és clar d’aquells que tinguin prou edat i hagin llegit prou com per a saber-ne l’existència en camilo presentava oficio de tinieblas 5 amb aquestes paraules naturalmente, eso no es una novela sino la purga de mi corazón i ja fa gracia que escrivís això qui lluïa fer-se o tirar-se pets en reunions socials però el llibre oficio de tinieblas 5 o novela de tesis escrita para ser cantada por un coro de enfermos como adorno de la liturgia con que se celebra el triunfo de los bienaventurados y las circunstancias de bienaventuranza que se dicen editat el 1973 l’any que va volar l’almirall que curiosament anys més tard vaig descobrir que era el pare del cunyat d’un meu amic

un estiu de fa anys anava cap a baviera amb el meu nebot en marc i amb la doris i en el camí vàrem aturar-nos a fer nit en un racó muntanyós prop de montecarlo on ens van acollir en una preciosa casa de pagès que va resultar una mena de santuari o ermita on paraven tota mena de personatges dissidents de ves a saber quantes autoritats i constitucions als que acollia una antiga brigadista de la guerra d’espanya la clara thalman i soparem amb un grup d’aquest personatges on hi havia entre altres algun francès o potser belga amb qui podia mantenir una conversa uns alemanys dels quals només la traducció o interpretació de la doris me’n feia partícip un parell de iugoslaus encara existia iugoslàvia i em sembla que un rus ja aleshores en aquells anys encara em calgué explicar això de ser català i de no ser-ho això de ser espanyol pels papers i no ser-ho sempre he hagut d’explicar-me en això de sentir-me o no sentir-me ser o no ser fins i tot a l’institut de torelló en una classe que em va deixar fer la dolors de filosofia parlant dels tribunals constitucionals i la relació de l’espanyol amb Catalunya vaig haver d’escoltar que una mossa de sant pere em preguntés en el debat ortodox posterior a la meva xerrada si em sentia català o no

però tu et sents català o no

sentia al mateix temps fred calor angoixa que se’m feia tard per tornar al despatx a la secretaria a acabar d’entrar les notes dels de primer de batxillerat i estava segur que en lluís ja hauria començat a mirar-se-les i havia d’intentar respondre com o si em sentia i no sentia que sentís altra cosa ara mateix que aquella frisança aquell fred i buscava en els meus records com em sentia i vaig recordar que a covaleda a la província de soria discutint amb el cunyat del fill d’en carrero m’havia trobat anava a dir sentit en la mateixa situació que l’entorn geogràfic de cada moment em confonia amb això del sentir i sentir-me i que m’havia tocat viure en una esquizofrènia angoixant que m’exigia sentir una cosa i una altra segons en quin espai geogràfic em trobés quan jo estava absolutament convençut que respecte d’aquesta exigència jo no tenia resposta per a ningú perquè senzillament jo no em sentia jo no em sento

reivindico el gust per no sentir-me de res ni de ningú i em satisfaria que altri em reconegués que soc -sense esperar que em sentís- sentir-se crec jo és sempre una exigència d’acceptació d’una hegemonia que rebutjo per naturalesa contra la realitat de la dissidència i els pensaments contraris i amb l’anhel que els diferents ingenis demà puguin satisfer de la mateixa manera les diferents formes humanes … hi ha una certa fortor de banderes en tant sentiment

a l’any 1979 vaig escriure un text sobre el carnet confederal i altres decàlegs a la revista nada de carlos semprún i pepon alemany i em sembla que vaig posar-hi un subtítol que era com el camilo abans esmentat deia que l’article anava sobre el lenguaje de 1936 usado en 1979 (o como no se sabe decir nada de lo que ocurre y de cómo no ocurre nada de lo que se dice o escribe o cómo la letra impresa jamás expresa realmente la realidad de lo que acontece y aún menos si esta letra viene oficializada o legalizada por cualquier tipo de caucho sea éste redondo o cuadrado o triangular llamado por los amantes de la organización como fin <<sello>>) o cómo se intenta sin ningún interés demostrar que confucio nada tenía que ver con magdalena de cafarnaúm la revista costava si algú la va comprar era el número 3 cent vuitanta pessetes

Pep. 3 de maig de 2020.

Carta als meus fills confinats, lluny de casa.

Ja fa anys, ho recordeu?, que la sargantana de l’hort de ca la iaia ens va acompanyar, quan portàvem el llorer a l’Esquirol. Feia dies que no la veia i es veu que aquest matí ha decidit fer una passejada pel terrari on tenim les tortugues. El sol dels darrers dies l’ha desvetllat del llarg somni que la tenia enterrada a prop del llorer. Llorer que avui té ja unes dimensions que em fan pensar en quants anys…

I el meu cap, habitual en aquests dies de confinament, d’estar arraulit al costat de la pròpia memòria, h anat repassant la nostra relació, la vostra sobretot fills, amb la sargantana de l’hort de ca la iaia. Éreu uns infants i alguns vespres, o algunes tardes potser, quan ja queia el sol i esperàvem l’hora de sopar redós del safareig de l’hort, mentre la iaia remenava quatre flors o desgranava uns pèsols, ens explicàvem les fatxenderies i animalades que hauria fet aquell dia la sargantana. Només era després de dinar que la vaig veure com s’arrossegava entre les rajoles que la iaia havia anat ordenant per tancar la mica de jardí de flors que tenia arran de la paret. Però així que va sentir la veu de l’Helena, que cridava l’Òscar per anar a jugar, la sargantana va girar cua i es dirigia com foragitada per un ensurt cap a l’escala on s’havia sentit néixer el crit. Vosaltres, fills, no acabàveu de creure que la sargantana us feia cas i que dia rera dia segui els vostres passos per l’hort. La sargantana estava més a prop del safareig cap al vespre, cap al tard, perquè hi érem nosaltres, vosaltres especialment, esgotant l’estiu i esperant, amb una certa recança, que acabessin les obres a la nova casa al Cabrerès.

Pot semblar-vos estrany però avui la sargantana m’ha demanat er vosaltres. Que fa molt temps que no us veu, que no sap de les vostres cuites i que enyora veure-us jugar amb els gats sota el llorer. No he sabut molt bé què dir-li. Com puc explicar a una sargantana que esteu tancats en geografies concretes i diferents que les que ens mantenen a nosaltres, i a la sargantana, delimitats en un espai concret? M’ha semblat que somreia però, quan li he dit que ja us havíeu fet molt grans, que ja fèieu la vostra vida més enllà de la nostra companyia i que érem nosaltres, la Margarida i jo, els que sentíem enyorança de les vostres aventures. M’han vingut suaus llàgrimes als ulls, m’he emocionat en veure que feia, m’ha semblat un gest com de dir ‘a reveure’. I m’he posat una fulla de menta a la boca, he recordat el pare, el vostre avi, i he entrat a casa a passar-me una mica d’aigua per la cara.

Qui us ho ha dit que no podem parlar amb els animals? Jo us he sentit a tots dos, més d’una vegada, com feia confidències als gats que ens fan companyia i que quan han fet cacera venen a la porta a lluir els trofeus. És perquè també es poden expressar els sentiments sense paraules i els animals, molts, en saben tant o més que nosaltres. Demà, si la torno a veure, li diré que us he explicat la nostra conversa i que us enyorem.

Pep. 2 de maig de 2020.

Ahir no vaig escriure al dietari. No m’agraden les efemèrides, i encara menys aquelles que transformen les morts, les derrotes en commemoracions.

He fet l’esborrany per a un parell de poemes. Hom escriu contra la pressió de l’entorn o, pot ser que m’enganyi, i escric per la meva poca emoció o passió. El pessimisme pot arribar a ser, tan com una mostra, crec, de realisme l’evidència del propi desencís.

Sortien al balcó i l’escridassaven

sense que mai, mai,

el rei es trobés despullat.

Una mica més avall, una finestra

allunyada  de les poesies de balcó

segueix tancada. La cortina fosca

deixa suposar una llum tènue

damunt d’una vella taula rodona.

És només la metàfora

de les reunions clandestines

dels anys seixanta,

quan tants poetes de balcó

somniaven aquesta democràcia.

El llum es va apagant

i el vell entaulat, a les mans

un conyac i una cigarreta

i a l’ànima el desencís

que produeix la derrota.

Escriure poesies és moltes vegades una mena de mentida. Intento expressar una idea, un pensament o un sentiment i em sembla que em queda curta la narració, que no tinc tants arguments ni tanta literatura com per omplir uns quants fulls. Aleshores, em poso a escriure i dic que faig poesia. Això segurament m’ajuda a esquivar la concreció, en virtut de l’enginy poètic, i al mateix temps em satisfà només amb quatre ratlles.

Malgrat la vostra insistència

ha de quedar clar

que no hem vençut.

No es guanya mai

quan la fita és la victòria.

Només podem parlar

de vèncer quan assumim

que només en el camí

hi ha l’objectiu, la revolta.

Quan allò que es pretén

es configura en programes,

en un text, en un congrés

o una idea concreta, detallada, certa

s’ha acabat la revolució

i torna la contrarevolució.

Avui la gorga estava radiant gràcies a un sol esplendorós que em rostia el rostre. Caminar una bona estona, baixant les marrades de darrera casa cap a la gorga ha esdevingut, amb tan bona companyia, un plaer simple, senzill i, per això, extraordinari. Les darreres tempestes, el Glòria crec que li van dir, es van emportar riera avall algunes passeres. Així que per arribar al molí de l’Eixerit i agafar el camí cap al molí d’en Bertrana ens hem hagut d’arremangar els pantalons i caminar per sobre les aigües. Érem poca gent voltant, a aquella hora, pels camins que porten o et treuen de la gorga. He pensat en els començaments d’estiu quan de sobte hi ha una gernació de sargantanes que busquen el sol amb deler. Les dones i els homes, avui, fèiem el mateix, com animals que ens han deixat anar després de dies de quadra, corríem per les pastures com si mai les haguérem vist.

Així de simple, així d’absoluta és, si hom n’aprengués, la vida. La senzilla satisfacció de sentir i estimar aquest sal d’aigua que acarona la meva oïda, aquests arbrers vells que es recolzen en les alzines més joves, com si s’abrasessin en un gest d’amor que va transmeten, per a l’eternitat, vida. Sentir el sol o la brisa sobre la pell nua que lluïm com el goig de besar el nadó que encara gronxes somrient. La vida, si n’aprenguéssim, aquest meravellós camí cap a la mort.

Pep. 30 d’abril de 2020.

Un micròfon obert fa evident que un representant de JxCat, el vicepresident de la Mesa del Parlament, intenta evitar que hi hagi una fotografia determinada que, deu creure ell, només beneficiaria a ERC. Osti! Osti! La conxorxa seria, es veu, amb un representant dels Ciutadans. Redéu ! Redéu!  Doncs sí noiets, hi ha pàgines i pàgines, tertúlies i tertulians que esmercen temps i paper i ondes magnètiques en aquest afer, tan greu!  I jo, us ho juro, em resisteixo a entrar en el meu dietari amb allò que diu el parlament de paper. Es fa llarg això d’esperar una abraçada, de poder sentir el contacte físic, sobre la pell, de tants amics i coneguts. Dels germans i les iaies, dels tiets i els nebots i renebots.

M’ha tocat anar a l’hospital avui. No havia sortit de casa des del tretze de març, és a dir, set setmanes. L’evolució del meu estat d’ànim gairebé ha fet els mateixos dibuixos, si ho converteixo en un gràfic, tant de moda avui en dia, que ha fet l’escalada o baixada de contagiats, curats, morts, detectats, no comptats… etcètera. Com que no havia sortit i la meva relació amb això de l’epidèmia – o és pandèmia?- era només visual i virtual, a través d’allò que ensenyen i/o diuen els diaris digitals m’ha sobtat trobar-me al carrer, a les portes de la clínica de Vic, a les portes d’un supermercat, en passar tornant cap a casa, amb una “realitat” desconeguda. Confinat tot és només un món de dades, de gràfics i, malauradament, de competició morbosa a partir de cadàvers i de sofriment. Quan he arribat a la clínica, que ara és part de la corporació hospitalària de Vic, hi havia gent amb mascareta –com jo- mantenint distàncies més que considerables entre ells. Ben diferent d’aquelles fotografies- ves a saber quantes manipulades- sobre el diumenge passat. He vist i comprovat, doncs, que hi ha molts ciutadans ben ordinaris i vulgars que no apareixen a les fotografies. M’han atès dues o tres persones dels serveis sanitaris que, llevat del seu aspecte gairebé –pobres, com em dol per elles- extraterrestre en la indumentària, com sempre que he assistit –massa els darrers anys- al món hospitalari.

No sabria com es pot mesurar o com es pot convertir en un gràfic el comportament ben habitual –pel que fa a la meva atenció i a l’atenció dels altres pacients amb qui he compartit espera- de tots aquests professionals sense que això no s’acostés a una falta de respecte. Però és el món que ens toca, sembla. Hi ha una pretensió de convertir-ho tot en un joc de números i gràfics, d’anàlisi i estudis matemàtics, de conceptes acadèmics que ens van fent entrar a casa nostre, els algoritmes, els estudis matemàtics d’expansió i previsió de la pandèmia… Collons!

Hi ha homes que conreen patates i escaroles, que menen els ramats de xais i vaques per tal que ens alimentem. Hi ha una munió de treballadors que, a gust o sense gust i en contra la seva última voluntat, van mantenint el transport públic, el subministrament energètic, la fleca oberta i la botiga veïna a mig gas per a mi. Hi ha personal de neteja, infermers i infermers, metges i metgesses, administratius i personal de manteniment que, com fan sempre,  tenen cura que la meva estada a l’hospital només sigui una mala estona, com una mala posició en el sofà de casa; i que en un parell de dies tota una gernació de ciutadans tornin a casa satisfets que el món, les relacions entre els humans no es quedin emmarcades en una gràfica freda, cada vespre, a la televisió que diu que tants més o tants menys que ahir o que en les darreres vint i quatre hores.

És per això que, si encara és possible, fa fàstic allò que encetava aquesta crònica vulgar, sense literatura, només quotidiana, explicant que els grans representats del nostre sistema polític es converteixin –els han enxampat per confiats- en titelles d’una conxorxa que- com a símbol, avui puntual, de la seva actitud habitual- els ha despullat, un cop més. Però no m’enganyo pas. Ja sé que això no farà trontollar un sistema democràtic absolutament corrupte i caducat.

Segueixo defensant que –malgrat no tinc alternativa- això de la democràcia fa pudor.