Pep. 4 de maig de 2020.

Exercici literari contra la incapacitat de formular cap categoria.

escriure a vegades només és una fugida solemne o un recurs per a acompanyar-nos a nosaltres mateixos en una angoixosa solitud que no té explicació en altres circumstàncies que en aquells esdeveniments que escapen al nostre control i que evidentment no responen ni satisfan en cap sentit allò que haguera pogut estar el nostre el meu si us amoïna que parli en plural majestàtic haguera pogut estar un desig

jo la recordo encara i ara mateix la he buscat a la meva biblioteca tot i sabent que no és un autor acceptat pels corrents polítics i socials vigents en el cas és clar d’aquells que tinguin prou edat i hagin llegit prou com per a saber-ne l’existència en camilo presentava oficio de tinieblas 5 amb aquestes paraules naturalmente, eso no es una novela sino la purga de mi corazón i ja fa gracia que escrivís això qui lluïa fer-se o tirar-se pets en reunions socials però el llibre oficio de tinieblas 5 o novela de tesis escrita para ser cantada por un coro de enfermos como adorno de la liturgia con que se celebra el triunfo de los bienaventurados y las circunstancias de bienaventuranza que se dicen editat el 1973 l’any que va volar l’almirall que curiosament anys més tard vaig descobrir que era el pare del cunyat d’un meu amic

un estiu de fa anys anava cap a baviera amb el meu nebot en marc i amb la doris i en el camí vàrem aturar-nos a fer nit en un racó muntanyós prop de montecarlo on ens van acollir en una preciosa casa de pagès que va resultar una mena de santuari o ermita on paraven tota mena de personatges dissidents de ves a saber quantes autoritats i constitucions als que acollia una antiga brigadista de la guerra d’espanya la clara thalman i soparem amb un grup d’aquest personatges on hi havia entre altres algun francès o potser belga amb qui podia mantenir una conversa uns alemanys dels quals només la traducció o interpretació de la doris me’n feia partícip un parell de iugoslaus encara existia iugoslàvia i em sembla que un rus ja aleshores en aquells anys encara em calgué explicar això de ser català i de no ser-ho això de ser espanyol pels papers i no ser-ho sempre he hagut d’explicar-me en això de sentir-me o no sentir-me ser o no ser fins i tot a l’institut de torelló en una classe que em va deixar fer la dolors de filosofia parlant dels tribunals constitucionals i la relació de l’espanyol amb Catalunya vaig haver d’escoltar que una mossa de sant pere em preguntés en el debat ortodox posterior a la meva xerrada si em sentia català o no

però tu et sents català o no

sentia al mateix temps fred calor angoixa que se’m feia tard per tornar al despatx a la secretaria a acabar d’entrar les notes dels de primer de batxillerat i estava segur que en lluís ja hauria començat a mirar-se-les i havia d’intentar respondre com o si em sentia i no sentia que sentís altra cosa ara mateix que aquella frisança aquell fred i buscava en els meus records com em sentia i vaig recordar que a covaleda a la província de soria discutint amb el cunyat del fill d’en carrero m’havia trobat anava a dir sentit en la mateixa situació que l’entorn geogràfic de cada moment em confonia amb això del sentir i sentir-me i que m’havia tocat viure en una esquizofrènia angoixant que m’exigia sentir una cosa i una altra segons en quin espai geogràfic em trobés quan jo estava absolutament convençut que respecte d’aquesta exigència jo no tenia resposta per a ningú perquè senzillament jo no em sentia jo no em sento

reivindico el gust per no sentir-me de res ni de ningú i em satisfaria que altri em reconegués que soc -sense esperar que em sentís- sentir-se crec jo és sempre una exigència d’acceptació d’una hegemonia que rebutjo per naturalesa contra la realitat de la dissidència i els pensaments contraris i amb l’anhel que els diferents ingenis demà puguin satisfer de la mateixa manera les diferents formes humanes … hi ha una certa fortor de banderes en tant sentiment

a l’any 1979 vaig escriure un text sobre el carnet confederal i altres decàlegs a la revista nada de carlos semprún i pepon alemany i em sembla que vaig posar-hi un subtítol que era com el camilo abans esmentat deia que l’article anava sobre el lenguaje de 1936 usado en 1979 (o como no se sabe decir nada de lo que ocurre y de cómo no ocurre nada de lo que se dice o escribe o cómo la letra impresa jamás expresa realmente la realidad de lo que acontece y aún menos si esta letra viene oficializada o legalizada por cualquier tipo de caucho sea éste redondo o cuadrado o triangular llamado por los amantes de la organización como fin <<sello>>) o cómo se intenta sin ningún interés demostrar que confucio nada tenía que ver con magdalena de cafarnaúm la revista costava si algú la va comprar era el número 3 cent vuitanta pessetes

Pep. 3 de maig de 2020.

Carta als meus fills confinats, lluny de casa.

Ja fa anys, ho recordeu?, que la sargantana de l’hort de ca la iaia ens va acompanyar, quan portàvem el llorer a l’Esquirol. Feia dies que no la veia i es veu que aquest matí ha decidit fer una passejada pel terrari on tenim les tortugues. El sol dels darrers dies l’ha desvetllat del llarg somni que la tenia enterrada a prop del llorer. Llorer que avui té ja unes dimensions que em fan pensar en quants anys…

I el meu cap, habitual en aquests dies de confinament, d’estar arraulit al costat de la pròpia memòria, h anat repassant la nostra relació, la vostra sobretot fills, amb la sargantana de l’hort de ca la iaia. Éreu uns infants i alguns vespres, o algunes tardes potser, quan ja queia el sol i esperàvem l’hora de sopar redós del safareig de l’hort, mentre la iaia remenava quatre flors o desgranava uns pèsols, ens explicàvem les fatxenderies i animalades que hauria fet aquell dia la sargantana. Només era després de dinar que la vaig veure com s’arrossegava entre les rajoles que la iaia havia anat ordenant per tancar la mica de jardí de flors que tenia arran de la paret. Però així que va sentir la veu de l’Helena, que cridava l’Òscar per anar a jugar, la sargantana va girar cua i es dirigia com foragitada per un ensurt cap a l’escala on s’havia sentit néixer el crit. Vosaltres, fills, no acabàveu de creure que la sargantana us feia cas i que dia rera dia segui els vostres passos per l’hort. La sargantana estava més a prop del safareig cap al vespre, cap al tard, perquè hi érem nosaltres, vosaltres especialment, esgotant l’estiu i esperant, amb una certa recança, que acabessin les obres a la nova casa al Cabrerès.

Pot semblar-vos estrany però avui la sargantana m’ha demanat er vosaltres. Que fa molt temps que no us veu, que no sap de les vostres cuites i que enyora veure-us jugar amb els gats sota el llorer. No he sabut molt bé què dir-li. Com puc explicar a una sargantana que esteu tancats en geografies concretes i diferents que les que ens mantenen a nosaltres, i a la sargantana, delimitats en un espai concret? M’ha semblat que somreia però, quan li he dit que ja us havíeu fet molt grans, que ja fèieu la vostra vida més enllà de la nostra companyia i que érem nosaltres, la Margarida i jo, els que sentíem enyorança de les vostres aventures. M’han vingut suaus llàgrimes als ulls, m’he emocionat en veure que feia, m’ha semblat un gest com de dir ‘a reveure’. I m’he posat una fulla de menta a la boca, he recordat el pare, el vostre avi, i he entrat a casa a passar-me una mica d’aigua per la cara.

Qui us ho ha dit que no podem parlar amb els animals? Jo us he sentit a tots dos, més d’una vegada, com feia confidències als gats que ens fan companyia i que quan han fet cacera venen a la porta a lluir els trofeus. És perquè també es poden expressar els sentiments sense paraules i els animals, molts, en saben tant o més que nosaltres. Demà, si la torno a veure, li diré que us he explicat la nostra conversa i que us enyorem.

Pep. 2 de maig de 2020.

Ahir no vaig escriure al dietari. No m’agraden les efemèrides, i encara menys aquelles que transformen les morts, les derrotes en commemoracions.

He fet l’esborrany per a un parell de poemes. Hom escriu contra la pressió de l’entorn o, pot ser que m’enganyi, i escric per la meva poca emoció o passió. El pessimisme pot arribar a ser, tan com una mostra, crec, de realisme l’evidència del propi desencís.

Sortien al balcó i l’escridassaven

sense que mai, mai,

el rei es trobés despullat.

Una mica més avall, una finestra

allunyada  de les poesies de balcó

segueix tancada. La cortina fosca

deixa suposar una llum tènue

damunt d’una vella taula rodona.

És només la metàfora

de les reunions clandestines

dels anys seixanta,

quan tants poetes de balcó

somniaven aquesta democràcia.

El llum es va apagant

i el vell entaulat, a les mans

un conyac i una cigarreta

i a l’ànima el desencís

que produeix la derrota.

Escriure poesies és moltes vegades una mena de mentida. Intento expressar una idea, un pensament o un sentiment i em sembla que em queda curta la narració, que no tinc tants arguments ni tanta literatura com per omplir uns quants fulls. Aleshores, em poso a escriure i dic que faig poesia. Això segurament m’ajuda a esquivar la concreció, en virtut de l’enginy poètic, i al mateix temps em satisfà només amb quatre ratlles.

Malgrat la vostra insistència

ha de quedar clar

que no hem vençut.

No es guanya mai

quan la fita és la victòria.

Només podem parlar

de vèncer quan assumim

que només en el camí

hi ha l’objectiu, la revolta.

Quan allò que es pretén

es configura en programes,

en un text, en un congrés

o una idea concreta, detallada, certa

s’ha acabat la revolució

i torna la contrarevolució.

Avui la gorga estava radiant gràcies a un sol esplendorós que em rostia el rostre. Caminar una bona estona, baixant les marrades de darrera casa cap a la gorga ha esdevingut, amb tan bona companyia, un plaer simple, senzill i, per això, extraordinari. Les darreres tempestes, el Glòria crec que li van dir, es van emportar riera avall algunes passeres. Així que per arribar al molí de l’Eixerit i agafar el camí cap al molí d’en Bertrana ens hem hagut d’arremangar els pantalons i caminar per sobre les aigües. Érem poca gent voltant, a aquella hora, pels camins que porten o et treuen de la gorga. He pensat en els començaments d’estiu quan de sobte hi ha una gernació de sargantanes que busquen el sol amb deler. Les dones i els homes, avui, fèiem el mateix, com animals que ens han deixat anar després de dies de quadra, corríem per les pastures com si mai les haguérem vist.

Així de simple, així d’absoluta és, si hom n’aprengués, la vida. La senzilla satisfacció de sentir i estimar aquest sal d’aigua que acarona la meva oïda, aquests arbrers vells que es recolzen en les alzines més joves, com si s’abrasessin en un gest d’amor que va transmeten, per a l’eternitat, vida. Sentir el sol o la brisa sobre la pell nua que lluïm com el goig de besar el nadó que encara gronxes somrient. La vida, si n’aprenguéssim, aquest meravellós camí cap a la mort.

Pep. 30 d’abril de 2020.

Un micròfon obert fa evident que un representant de JxCat, el vicepresident de la Mesa del Parlament, intenta evitar que hi hagi una fotografia determinada que, deu creure ell, només beneficiaria a ERC. Osti! Osti! La conxorxa seria, es veu, amb un representant dels Ciutadans. Redéu ! Redéu!  Doncs sí noiets, hi ha pàgines i pàgines, tertúlies i tertulians que esmercen temps i paper i ondes magnètiques en aquest afer, tan greu!  I jo, us ho juro, em resisteixo a entrar en el meu dietari amb allò que diu el parlament de paper. Es fa llarg això d’esperar una abraçada, de poder sentir el contacte físic, sobre la pell, de tants amics i coneguts. Dels germans i les iaies, dels tiets i els nebots i renebots.

M’ha tocat anar a l’hospital avui. No havia sortit de casa des del tretze de març, és a dir, set setmanes. L’evolució del meu estat d’ànim gairebé ha fet els mateixos dibuixos, si ho converteixo en un gràfic, tant de moda avui en dia, que ha fet l’escalada o baixada de contagiats, curats, morts, detectats, no comptats… etcètera. Com que no havia sortit i la meva relació amb això de l’epidèmia – o és pandèmia?- era només visual i virtual, a través d’allò que ensenyen i/o diuen els diaris digitals m’ha sobtat trobar-me al carrer, a les portes de la clínica de Vic, a les portes d’un supermercat, en passar tornant cap a casa, amb una “realitat” desconeguda. Confinat tot és només un món de dades, de gràfics i, malauradament, de competició morbosa a partir de cadàvers i de sofriment. Quan he arribat a la clínica, que ara és part de la corporació hospitalària de Vic, hi havia gent amb mascareta –com jo- mantenint distàncies més que considerables entre ells. Ben diferent d’aquelles fotografies- ves a saber quantes manipulades- sobre el diumenge passat. He vist i comprovat, doncs, que hi ha molts ciutadans ben ordinaris i vulgars que no apareixen a les fotografies. M’han atès dues o tres persones dels serveis sanitaris que, llevat del seu aspecte gairebé –pobres, com em dol per elles- extraterrestre en la indumentària, com sempre que he assistit –massa els darrers anys- al món hospitalari.

No sabria com es pot mesurar o com es pot convertir en un gràfic el comportament ben habitual –pel que fa a la meva atenció i a l’atenció dels altres pacients amb qui he compartit espera- de tots aquests professionals sense que això no s’acostés a una falta de respecte. Però és el món que ens toca, sembla. Hi ha una pretensió de convertir-ho tot en un joc de números i gràfics, d’anàlisi i estudis matemàtics, de conceptes acadèmics que ens van fent entrar a casa nostre, els algoritmes, els estudis matemàtics d’expansió i previsió de la pandèmia… Collons!

Hi ha homes que conreen patates i escaroles, que menen els ramats de xais i vaques per tal que ens alimentem. Hi ha una munió de treballadors que, a gust o sense gust i en contra la seva última voluntat, van mantenint el transport públic, el subministrament energètic, la fleca oberta i la botiga veïna a mig gas per a mi. Hi ha personal de neteja, infermers i infermers, metges i metgesses, administratius i personal de manteniment que, com fan sempre,  tenen cura que la meva estada a l’hospital només sigui una mala estona, com una mala posició en el sofà de casa; i que en un parell de dies tota una gernació de ciutadans tornin a casa satisfets que el món, les relacions entre els humans no es quedin emmarcades en una gràfica freda, cada vespre, a la televisió que diu que tants més o tants menys que ahir o que en les darreres vint i quatre hores.

És per això que, si encara és possible, fa fàstic allò que encetava aquesta crònica vulgar, sense literatura, només quotidiana, explicant que els grans representats del nostre sistema polític es converteixin –els han enxampat per confiats- en titelles d’una conxorxa que- com a símbol, avui puntual, de la seva actitud habitual- els ha despullat, un cop més. Però no m’enganyo pas. Ja sé que això no farà trontollar un sistema democràtic absolutament corrupte i caducat.

Segueixo defensant que –malgrat no tinc alternativa- això de la democràcia fa pudor.

Pep. 29 d’abril de 2020.

Si ahir era una metàfora girar el meu cos com un mitjó, avui la ficció supera la realitat. O no, és la realitat que no necessita cap ficció per a resultar impactant. Estar pendent d’una intervenció quirúrgica i que aparegui un coronavirus implica passar a la secció d’esperar sine die que et convoquin per a perforar el teu cos i intervenir, treballar, en el seu interior. Havent dinat just havent dinat, em truquen i em diuen que algú va decidir que això de sine die no resultava escaient. És a die fixe, determinat. Llevat que demà en fer-me la prova del coronavirus resultés que estic infectat de tan perillós corruptor de la nostra comoditat democràtica. Dijous que ve els metges faran la seva feina sobre els meus ronyons, el meu ronyó en concret.

Avui he donat per acabat el quadre

Ves a saber quin llac seria el que va inspirar a aquell de qui he copiat la imatge.

Avui reflexionaré sobre un model, no sé si és nou del tot, de periodisme. Consisteix en escriure una noticia, normalment és, de fet, una opinió o fer pública la d’altri, nascuda dels cent quaranta caràcters d’un tuit d’algú que ha obtingut la titulació de famós. El famós pot ser-ho per mèrits reals, un gran cantant, un bon escriptor, un assagista extraordinari, o per mèrits atorgats malgrat ell mateix. En aquest cas la referència és contra allò que hagi escrit en el tuit.

Quan als primers, aquells que han estat excel·lents en un àmbit determinat de la ciència o de la cultura o de l’art, s’ha de dir que, majoritàriament, es foten de peus a la galleda així que abandonen el seu camp i s’endinsen en els aiguamolls de la política. Que sorprenents els textos d’algun cantant, allà pels anys setanta, vista ara la seva figura en els escons de qualsevol parlament democràtic! O, digueu-me si no resulta costós de pair l’espectacle de protesta que protagonitza aquell (o un altre qualsevol) director teatral o cinematogràfic que anys enrere era model revolucionari dels joves amb melenes i hippies de cap de setmana. A mi m’entristeix especialment el filòsof que escrivia contra el tot i avui només està pendent de la nació, la que sigui que ell ha imaginat.

Fa un parell d’anys, comentava aquesta situació d’aquests personatges amb un amic. Ell ho explicava amb el fet, diu, que tots han pecat d’un extraordinari egocentrisme. Vivim en una món tan mediatitzat que, per raons molt sovint accidentals, convertim a personatges meritoris en àmbits concrets i determinats, en líders d’opinió i de convicció. I aquests mitjans mediàtics, medis de formació d’opinió pública, no pas d’opinió pública, els eleven als altars i, des de cada vora del riu, uns els adoren i els altres els consideren la personificació del mal.

I això ja ve de la nostra afició, serà cosa del Mediterrani, de la calor  o d’una història a batzegades, a construir mites amb aquells morts que ens fan oblidar els vius, però fins i tot la seva pròpia vida. Quants fans recorden i commemoren, any darrera any, la mort –la mort!- de l’activista proper a nosaltres, sense conèixer, molts, la seva vida. I, de ben segur, sense interessar-se per la vida dels que el van sobreviure i encara estan lluitant, se suposa, per allò que, se suposa, lluitava, el nostre màrtir. Som una tribú construïda i configurada amb mites, amb tradicions i màrtirs, amb sants i esglésies i ens plau més un déu crucificat que un home caminant sobre les aigües.

Els vius ens recriminen la nostra comoditat i el nostre silenci; amb els morts, lloant-ne els seus mèrits, intentem crear-nos una fesomia alternativa a la nostra misèria d’esclaus.

Demà sortirà el sol i el filòsof seguirà enyorant una autoritat que defensi l’ordre i el coneixement. El cantant, com si tornés de vacances de l’Àfrica, seguirà alliçonant-nos amb la seva extraordinària capacitat de comprensió sobre allò que a nosaltres, és evident, pobres mortals, se’ns escapa. Engegarem la tele i ens semblarà extraordinari i revolucionari que un presentador cridi, contra els que sempre criden, per tant fent com ells!, reivindicant-se.

Demà sortirà el sol i més tard, quan ja haurà anat caient el dia, la lluna traurà el cap per darrera El Vilar i anirà festejant amb la boira que puja, cada vespre, des de la gorga. Jo, si no hi ha un terratrèmol, aniré a buscar els ous al galliner, regaré els enciams i llegiré algun clàssic.

Pep. 28 d’abril de 2020.

Em resisteixo a tornar a les noticies, a això que la premsa diu que comunica als usuaris per tal que coneguem la realitat. Entre les noticies també hi trobo articles d’opinió, alguns d’ells que recorden fets històrics en coincidir el dia de l’any. Es veu que avui seria l’aniversari de la mort dels germans Badia, l’any 1936. A El Nacional hi ha un article de Sergi Sol que m’ha fet entristir. Entre altres dades que no puc contrastar, però que pel to em semblen tendencioses, n’hi ha alguna que m’ha sobtat més que les altres.

Altra cosa serien els autors intel·lectuals de l’assassinat, presumptament a mans d’un escamot faista. I aquí les versions també són contradictòries, inclosa la relació d’un dels autors materials de l’assassinat, Justo Bueno, amb el règim franquista i els serveis secrets espanyols.[1]

El text anterior l’he retallat –ni tant sols el transcric jo- de la pàgina d’El Nacional. Està parlant de la mort, a l’abril de 1936, dels germans Badia i referint-se als possibles autors, d’un d’ells diu –sense que la seva vena d’historiador se’n ressenti- que potser tenia una relació amb el règim franquista. Es pot parlar del règim franquista abans del juliol de 1936?

I l’altra,

… com les desfilades d’aquells anys que, de fet, es van generalitzar i hi eren propensos, des d’Estat Català als comunistes o els falangistes. De fet, els comunistes desfilaven més que ningú i ho feien just amb la mateixa indumentària que Estat Català. Si no fos així, no s’hauria entès tampoc l’existència i creació de la Columna Macià Companys. O la Durruti.

I ara… no sé pas que puc comentar.

La Durruti?

Els comunistes desfilaven amb la mateixa indumentària que Estat Català? Haig de reconèixer que això no ho sabia i que no ho havia sentit mai. Així com he vist fotografies en diverses publicacions de l’època, i reproduïdes en publicacions acadèmiques modernes, de la desfilada d’Estat Català a Montjuic i de l’enterrament dels Badia, amb homes uniformats també… haig de reconèixer que no n’he vist mai cap –no estic dient que no existeixin- de les esmentades, per Sergi Sol, desfilades comunistes amb indumentària com la de l’Estat Català.

Maleït sia!, un altre dia que m’han enganxat – per cert, abans de seguir, hi ha un article de Xavier Muntanyà a Vila web del 2011 sobre el tema que m’ha semblat interessant- amb allò que hi ha als mitjans. Jo pretenia explicar com intento aconseguir que el blau, que ha de ser el color del llac que estic pintant, s’acosti a un verd en alguns dels espais en que, se suposa, hi entra més llum. Al garatge obro la porta i en entrar el sol del matí els colors de l’aquarel·la prenen una tonalitat diferent de la que comprovo que ha quedat a la tarda, quan baixo a l’hort a collir els enciams per sopar. El quadre que ara intento pintar juga només amb un parell de colors, el blau i el verd. I encara el verd que porto sobre el paper no és, ell mateix, un verd que hagi tret dels tubs d’aquarel·les. Sobre la paleta queda una mica de groc, ja un xic brut de tants dies que no la netejo, que barrejo amb el blau fosc per anar trobant les diferents tonalitats de verd. De tant en tant, segons quin pinzellada faig em venen al cap uns o altres pintors. Ves a saber per quina raó o per quin fet en la infantessa, he tingut sempre una relació de proximitat amb el dibuix i la pintura. Guardo encara, de quan vaig fer el batxillerat als salesians de Mataró, un treball d’història de l’art que vaig fer sobre Goya. I recordo un viatge a Barcelona, suposo que amb els professors religiosos de l’època, comprant reproduccions gràfiques dels quadres de Goya en una botiga, en una cantonada de la plaça del Pi. Fa poc vaig comprovar que ja no existeix. Més tard em van atreure els pintors impressionistes. Segurament la meva poca destresa en l’art de la pintura podria, això sembla que pensava, erròniament, estimular-se pintant com ells, a cops de pinzell, amb batzegades indisciplinades… De més gran ja ho he provat i l’ús de l’espàtula o dels pinzells requereix més disciplina de la que jo soc capaç de mantenir. Vaig començar a pintar sobretot aquarel·les. Em produeix una certa satisfacció veure com hi ha una part del resultat que s’escapa al meu treball. L’aigua dilueix el color sobre el paper en unes formes que molt sovint ni jo havia previst. Les miro a certa distància i haig de reconèixer que hi ha un barrufet que ha treballat pel meu compte.

Encara no soc prou capaç de crear de la natura mateix els meus quadres, haig de recórrer a les fotografies i re interpretar-les o, directament, i d’amagat, a copiar a extraordinaris aquarel·listes que em mostren una saviesa en el domini dels recursos que envejo profundament. Però en la pintura hi ha una aspecte que defuig l’anàlisi conceptual. És aquell aspecte no artístic que fa que, al meu voltant, es produeixi una atmosfera de pau i tranquil·litat, de quietud i calma que, i ara especialment, son molt d’agrair per combatre aquesta meva malaltia que es diu passió pel coneixement. Crec que fa molts anys vaig llegir una frase que, més o menys deia, que el coneixement busca la veritat però produeix malenconia.

---

[1] La negreta és meva.

Pep. 27 d’abril de 2020.

Com que això és, o pretenia ser, un dietari del confinament –i escrit a quatre mans- potser que avui també comenci amb el noticiari. Transcric el titular de dues noticies, llegides en eldiario.es:

1. Casado defiende que todos los españoles tienen “el derecho” a que les realicen la prueba del coronavirus.
2. Una familia con un bebé y una niña se queda sin casa dos veces en un mes de confinamiento.

Diu l’article 10 de la constitució espanyola que la dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social. També és cert que l’article 33 diu que es reconeix el dret a la propietat privada i a l’herència. I també, més tard, l’article 47 diu que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació.

Ahir, cap al tard, quan ja havia escrit les meves pàgines a aquest dietari vaig estar divagant sobre això de l’esperit. Intentava esbrinar com es pot relacionar –i que és allò que permet que precisament em plantegi aquesta qüestió- el meu cos, la composició biològica, material d’allò que jo soc, amb l’esperit, l’ànima, la ment o com vulgueu dir-li. M’imaginava, literari que em poso aquests dies de tancament, entrant una mà –difícil que fos la meva mateixa- per la boca i que s’anava endinsant cos enllà per tal de provar de girar-me com qui gira un mitjó o uns pantalons. Quedaria a la vista allò que se m’escapa, allò que fa que ara mateix tingui aquesta mena d’elucubració. Què és això que no és matèria? I que, sembla, em permet preguntar sobre l’interrogant.

Ha de ser quelcom amb un determinat valor, amb una determinada configuració, encara que sigui virtual. Quan dic ‘determinada’ em refereixo a que deu tenir, per a cada un de nosaltres, una configuració diferent.

Segur que el meu programari –en direm així d’ara endavant, ja que ens resistirem a parlar d’ànimes i d’esperits- és diferent del programari que pugui tenir incorporat el senyor Casado, que ha afirmat, sembla ser, que els espanyols tenen dret a. I que no s’ha aturat a pensar que també podia dir que tots els éssers humans tenen aquest dret. Però fa riure que el mateix senyor no hagi dit mai que fa riure l’article 47, si no fes plorar. Resulta evident, doncs, que el programari que portem els éssers humans de sèrie no és sempre el mateix i, amb la meva experiència, m’atreveixo a afirmar que l’entorn material i social de cada un dels éssers humans també va configurant aquells programaris. Amb el temps segurament cada un dels programaris va rebent – o no, malauradament- noves versions que renoven la capacitat… Ara m0adono que la renovació de la capacitat del programari deguda a noves versions no és en sí mateixa una categoria positiva. Pot ben ser que a mesura que es va renovant el programari vagi perdent l’accés a emocions que, en el que venia de sèrie, tenia incorporades. Ara, allò no biològic, que distingeix entre un senyor conservador o reaccionari i jo, va distorsionant, de diferent manera la capacitat, per exemple, de comprensió lectora. Aquell senyor i jo no arribem a aprehendre de la mateixa manera i en la mateixa direcció allò que possiblement pot dir la constitució espanyola.

Potser és per això que el mitjó girat, vist el resultat històric del gran descobriment, només ens ha mostrat que el budells d’un totalitari i els meus no són tan diferents. Que entre el budells no s’hi troba aquella entitat innombrable que els estats i les esglésies ens han volgut fer conèixer com ànima o esperit. No hi ha ànima ni esperit, hi ha famílies que no tenen casa i famílies que en tenen dues. Hi ha qui viu els seus dies construint i creant – camps de blat, horts de verdures, obres d’art, atencions personals- i hi ha aquells que, per herència, en aquest món miserable, consideren –i així viuen- que la seva aportació a la creació ja estava, de sèrie, incorporada al nom i a la saga. Mentre això no s’enderroqui des  dels seus més profunds fonaments, la seva vida, la de cada un individualment, el gaudi del temps en que viuen alguns només se sosté en la mort –pel treball, per la malaltia, per la fam, pels desnonaments, per la guerra, per la repressió- d’un altre.

És així de senzill –i, en soc conscient, avui ben llunyà- però aquest enderrocament, si es produeix, algú el pot mal anomenar violència –quan només és justícia-. Ja hem vist que els textos, les paraules, els articles i les lleis tenen efectes diferents en la comprensió en uns o altres programaris.

Pep. 24 d’abril de 2020.

Fa uns quants anys, bastants, estava prenent-me alguna beguda etílica en una terrassa de les Rambles amb l’Abel Paz. Les virtuts de l’Abel ja les han mencionat els seus biògrafs i amics historiadors. La seva mala llet en alguns moments de la seva vida privada, no militant per dir-ho d’alguna manera, la coneixem els que vàrem conviure, més o menys temps, amb ell. Va passar un conegut, o un que ens coneixia, i ens va recriminar que, va dir ell, uns revolucionaris estiguessin en una terrassa a les Rambles bevent guisqui. Sense que jo tingués temps per a pensar si calia respondre, encara estava pensant si ens ho deia de veres o estava fent una brometa, que l’Abel li va cridar, sí cridar:

• Si paga la pena fer alguna revolució és per a que tothom qui vulgui pugui beure el que vulgui. No pas per a que els rics també hagin de malviure!.

Però no és d’això que vull escriure. Aquests dies he llegit molts posts, articles de premsa i tuits que avisen que una de les conseqüències, a témer, de la gestió política de la pandèmia serà un més gran i perfeccionat sistema de control social. I he vist que es parla duna nova eina, o de la perfecció de les ja existents, que li diuen 5G. I que, evidentment anem cap a un estat (versió estat com a institució i versió estat com a forma de vida) totalitari –jo diria que , més totalitari-. Això m’ha recordat els advertiments d’alguns amics respecte de com a facebook, per exemple, no tinc garantida la privacitat, que les meves dades poden ser usades per… i que ‘el gran germà’ em vigila per la GEO localització del meu mòbil. Primera consideració, vaig instal·lar-me facebokk jo, lliurement. Escric al seu mur allò que jo vull. Segona consideració: soc conscient que allò que hi hagi al mòbil –sigui a facebook, instagram, telegram, watsapp, o altres collonades-  està a l’abast del poder.

Si considero que el poder i jo estem, amb diferents capacitats estratègiques i econòmiques i materials, enfrontats perquè jo el nego i, en allò que estigui a les meves mans, el vull anorrear i perquè el poder, mentre no canviïn molt les coses, si mai em considera de veritat un problema, em destruirà. Però allò que jo hagi escrit o dibuixat des del meu mòbil, en absolut serà causa ni estímul per a l’assassinat.

Així, doncs, no entenc aquesta mena de preocupació –més enllà de la que pot exigir la comprovació que l’enemic és molt poderós- per a el probable perfeccionament de les formes i tàctiques de control social que usarà, sembla, el poder demà passat. Perquè el poder no haurà pas canviat de mans.

Però el que potser cal considerar és com es formen les estructures que el poder fa servir per a exercir la seva dominació. Si el poder, com diem a bastament, està en només quatre mans –és un dir- sembla difícil d’explicar que la resta de milions i milions d’humans els permetem a aquests quatre gats que ens imposin la seva dominació. Si ara digués – com he sentit més d’una vegada en tanta assemblea oberta i popular- que és que el poder manipula a la massa amb la publicitat i amb l’escola i… resultaria que jo em considero – a mi que ho estic explicant no m’hauria afectat aquesta manipulació- molt més intel·ligent que aquesta massa que es deixa conduir com xais –he vist un video a facebook aquest dies que així ho dibuixa- a l’esclavitud.

El poder es deu mantenir perquè hi ha uns ‘policies’, que sovint son elegits democràticament, que s’encarreguen – com els gossos d’atura- de conduir les ovelles a la cleda. Aquests pastors –en diuen polítics, premsa lliure i democràtica i independent, esglésies de tota mena, emprenedors premiats i models per al nostre país- ja no son aquells quatre gats, son molts més.

Un dia d’aquest deia que en el mateix moment que naixia un infant a la Diagonal en naixia un al Raval o a La Mina i que, ja d’entrada, tenien marcada una posició en aquest joc de les ovelles i els gossos d’atura. Ben comprensiblement el nascut a la Diagonal difícilment mai es plantejarà la legitimitat o no de les seves oportunitats respecte de les que hagi pogut tenir el nascut a La Mina. S’anirà formant amb l’evidència, que per a ell no és ni tan sols una dada, de que li correspon una formació, una escola, una universitat, uns viatges, unes propietats i unes xarxes de relacions que, com en una cleda, el mantindran aïllat, immune al possible resultat de qüestionar els seus drets, que ell, si mai li demaneu, considera naturals per naixement.

Demà passat estarem sota uns sistemes de control més perfeccionats. Alguns dels polítics als parlaments –que, en alguns casos malgrat ells, justifiquen el paper de policia de tots els estats- i si pretenem resistir-nos, almenys, al poder no crec que la preocupació principal sigui la de com combatre l’accés a la informació, el control, que hauran aconseguit millorar. Si nosaltres som, pretenem ser els enemics, els que volem destruir el poder, hem de comptar amb la seva voluntat de controlar-nos i amb la seva capacitat de marcar les línies de confrontació. L’enemic ha de saber que ens té davant. Si no ens veu, si no ens persegueix és que no hi som. David havia de ser visible per abatre Goliat. Potser la lluita, doncs, no està en buscar una confrontació teòrica molt extraordinària o un camp de batalla molt ben situat. Potser només deixant d’alimentar els gossos d’atura podem canviar una mica la relació.

És sorprenent com des de diversos mitjans es pot escoltar expressions com: l’estat pagarà… o bé la Generalitat donarà gratis… Arribem a assumir de tal manera aquestes expressions que arribem a parlar de la mateixa manera. O potser és cert que el diner només és una idea i que els estats –a ordres del poder- ens hi fan jugar per a tenir-nos més dominats. Ens hem de preguntar què és allò que hi ha, a nivell mundial, a repartir per a tots els éssers humans. Després considerem qui és que, de fet, transforma part de la natura en aliments i estris per a la nostra vida quotidiana. Com és que, després de la resposta, encara no ens queda clar que hi ha una part majoritària de la ciutadania que no participa en aquest procés i en canvi és la que, per la llei i els seus policies, ordena les formes en què s’ha de fer la distribució: amb registres de la propietat, amb registres civils, amb registres sanitaris – aquests venen ben aviat- amb registres de titulacions, amb registres de defuncions, amb registres de permisos de circulació, amb registres de naixement i de residència…

A la Comuna de 1871, o va ser a l’Aragó més tard ?, allò que es va fer primer va ser intentar cremar tots els registres de propietat, les actes notarials.

Pep. 23 d’abril de 2020.

No estic segur que escriure avui no resulti una provocació a la meva pròpia identitat. Si hom no coneix (és una manera de dir) ni santorals ni patrons de les pàtries, perquè tampoc té pàtries..  Ara bé, com en el cas de déu; que no n’hi hagi no ha evitat que hi hagi milions i milions d’éssers humans que es maten per déu –quan tots diuen que és únic-, per a convèncer els altres –que diuen amb un altre nom a déu-  que déu només hi ha el seu. Així, doncs, perquè no fotri cullerada avui, com ahir i com tants altres dies. Si no hi ha déu i no hi ha sants tot està permès, amb permís del nihilista.

Avui he rellegit un article, una columna al diari ARA de fa temps, recollida en un llibre -Fora de classe-, de la Marina Garcés. El títol és Pensar per força. Qui sap quantes coses fem per força. És com si la vida, la pròpia de cadascú, independentment de l’entorn, fos un tobogan. Però pitjor. A un tobogan pots enfilar-te al començament o pots no enfilar-t’hi. Això encara és una decisió teva. Però al tobogan de la vida, de la pròpia vida, de la de cadascú, ens hi han fotut. O ens hi han posat si sou més optimistes o més ben educats. I un cop t’han llençat, la lluita per a no arribar al final és titànica i  perduda des de la sortida.

Només ens queda intentar clavar les ungles en cada revol del tobogan per veure si en una mica de desacceleració podem modificar una mica el pendent inexorable cap a la fi. És possible, només és possible, potser poc probable, que amb l’ús continuat i persistent durant segles i segles, el tobogan hagi anat perdent la finesa que ens fa lliscar. Potser podrem esperar que hagin anat apareixen arrugues, algunes petites esquerdes i algun bony en la pista i això ens doni un temps per a incidir en la direcció del nostre pendent i, sobretot, en la velocitat del descens. Si cada arruga, cada bony o esquerda és l’experiència dels anteriors espècimens que varen, també, combatre contra aquest destí al que ens porta el tobogan, el nostre gest pot anar-se fent més fort i capaç. Només ens cal aprehendre allò que va anar deixant la seva pell en cada una de les voltes que fa la vida abans no ens aboca al mar.

La Marina Garcés parlava de com l’educació, per força, vol ensenyar a pensar. I, només és una columna dominical a la premsa comercial, fa referència a una pregunta extraordinària: es pot obligar a la llibertat? “Cal forçar el naixement del desig de llibertat? Aquesta és la paradoxa de la modernitat i dels sistemes educatius i polítics que coneixem. Hegel deia que no es pot imposar la llibertat a cap poble ni a cap persona. I posava com a exemple el <<vivan las caenas>> espanyol, és a dir, la resistència dels territoris ibèrics a l’ “alliberament” polític napoleònic.”, diu textualment.

Acabaré, de moment, avui, el text amb un petit poema que he escrit un d’aquest darrers dies:

Sentia el foc

a les mans

i a l’alè

un gust amarg.

Vaig trobar

el metall

massa fred

i els seus ulls

perduts en els meus

semblaven buscar

una passió perduda.

Matar-lo, endinsar

al seu coll

el metall

només era un gest

de competència,

d’ordre, de pau.

(L’Esquirol, 19 d’abril de 2020)

Pep. 22 d’abril de 2020.

Agafo algun dels meus textos ‘polítics’ o algun amb pretensions filosòfiques i em sorprèn com s’hi sent una flaire de materialisme i de racionalitat esfereïdora. Ho dic perquè, sovint, mirant qualsevol pel·lícula dramàtica, i algunes d’històriques –que solen resultar dramàtiques o tràgiques- em venen llàgrimes als ulls. Ni gosso dir alguns títols, no fos que m’avergonyissin algunes reaccions de possibles lectors. Tinc la llàgrima fàcil –en augment amb l’edat, augmentant amb la malenconia- quan un relat em mostra com un o altre personatge, protagonista, arrisca la seva vida, allò que el justifica i l’explica, per a obtenir un objectiu, sigui altruista o només un objectiu personal que requereix trencar amb la llei o la tradició o el costum.

I no sé si ploro pel personatge o ploro, com d’amagat, perquè el relat em posa a mi davant de la meva consciència. I penso –tot i que m’hi resisteixo- com pesa i com ha pesat en la meva existència la llei, la tradició i el costum. Com n’he fet ús per justificar la meva comoditat, el meu silenci còmplice davant de tant –anava a escriure injustícia- merda. Perquè injustícia només vol dir mala aplicació d’aquella llei que és, en si mateixa, immoral, no és ètica ni, evidentment, natural. La llei només existeix lligada a l’existència i exercici del poder. I si hi ha poder la llei n’és l’eina moral i doctrinària. I des d’infants, des de l’escola – i en el manicomi, en l’exercit, en la presó i en la fabrica o l’església- ens van difuminant els conceptes de llei, norma i regla. I ens fem grans i en cada festa major, en cada celebració de Nadal o del Ramadà o de la bar mitsvà, en cada ritual tribal futbolístic o sardanístic, anem afegint a la confusió els conceptes de tradició, de costum i de religió.

I un dia ens jubilem i, ara sí, ara ja podem reflexionar tranquil·lament i escriure que som conscients de l’engany i escridassarem els nostres fills, als joves perquè, creiem, que ells no se n’adonen de la farsa. I els direm ingenus i, amb el cap cot, ens defensarem dient que nosaltres, vells, ara ja no tenim esma per fer la revolució.

I, en qualsevol cas, per a què caldria demanar-los perdó?

Tanmateix, no crec que ni Ortega y Gasset ni Unamuno ni Kant tinguessin mai problemes amb el rentaplats. El de casa, que ja es queixa, molts cops no acaba d’eixugar ben bé els atuells. I si no vaig amb compte quan agafo els gots hi ha perill que em rellisqui i em trobi amb una trencadissa al sòl de la cuina. Aquí i ara no em venen les llàgrimes als ulls. Comprovo la vulgaritat i senzillesa de la meva existència i com els protagonistes de les històries de les pel·lícules es tornen davant dels cristalls trencats en, només, contes de fades per fer-me més suau l’envestida contra l’insomni d’una altra nit.

I poc a poc Morfeu m’ajuda a superar un altre dia sense èpica ni glòria.