Pep. 29 d’abril de 2020.

Si ahir era una metàfora girar el meu cos com un mitjó, avui la ficció supera la realitat. O no, és la realitat que no necessita cap ficció per a resultar impactant. Estar pendent d’una intervenció quirúrgica i que aparegui un coronavirus implica passar a la secció d’esperar sine die que et convoquin per a perforar el teu cos i intervenir, treballar, en el seu interior. Havent dinat just havent dinat, em truquen i em diuen que algú va decidir que això de sine die no resultava escaient. És a die fixe, determinat. Llevat que demà en fer-me la prova del coronavirus resultés que estic infectat de tan perillós corruptor de la nostra comoditat democràtica. Dijous que ve els metges faran la seva feina sobre els meus ronyons, el meu ronyó en concret.

Avui he donat per acabat el quadre

Ves a saber quin llac seria el que va inspirar a aquell de qui he copiat la imatge.

Avui reflexionaré sobre un model, no sé si és nou del tot, de periodisme. Consisteix en escriure una noticia, normalment és, de fet, una opinió o fer pública la d’altri, nascuda dels cent quaranta caràcters d’un tuit d’algú que ha obtingut la titulació de famós. El famós pot ser-ho per mèrits reals, un gran cantant, un bon escriptor, un assagista extraordinari, o per mèrits atorgats malgrat ell mateix. En aquest cas la referència és contra allò que hagi escrit en el tuit.

Quan als primers, aquells que han estat excel·lents en un àmbit determinat de la ciència o de la cultura o de l’art, s’ha de dir que, majoritàriament, es foten de peus a la galleda així que abandonen el seu camp i s’endinsen en els aiguamolls de la política. Que sorprenents els textos d’algun cantant, allà pels anys setanta, vista ara la seva figura en els escons de qualsevol parlament democràtic! O, digueu-me si no resulta costós de pair l’espectacle de protesta que protagonitza aquell (o un altre qualsevol) director teatral o cinematogràfic que anys enrere era model revolucionari dels joves amb melenes i hippies de cap de setmana. A mi m’entristeix especialment el filòsof que escrivia contra el tot i avui només està pendent de la nació, la que sigui que ell ha imaginat.

Fa un parell d’anys, comentava aquesta situació d’aquests personatges amb un amic. Ell ho explicava amb el fet, diu, que tots han pecat d’un extraordinari egocentrisme. Vivim en una món tan mediatitzat que, per raons molt sovint accidentals, convertim a personatges meritoris en àmbits concrets i determinats, en líders d’opinió i de convicció. I aquests mitjans mediàtics, medis de formació d’opinió pública, no pas d’opinió pública, els eleven als altars i, des de cada vora del riu, uns els adoren i els altres els consideren la personificació del mal.

I això ja ve de la nostra afició, serà cosa del Mediterrani, de la calor  o d’una història a batzegades, a construir mites amb aquells morts que ens fan oblidar els vius, però fins i tot la seva pròpia vida. Quants fans recorden i commemoren, any darrera any, la mort –la mort!- de l’activista proper a nosaltres, sense conèixer, molts, la seva vida. I, de ben segur, sense interessar-se per la vida dels que el van sobreviure i encara estan lluitant, se suposa, per allò que, se suposa, lluitava, el nostre màrtir. Som una tribú construïda i configurada amb mites, amb tradicions i màrtirs, amb sants i esglésies i ens plau més un déu crucificat que un home caminant sobre les aigües.

Els vius ens recriminen la nostra comoditat i el nostre silenci; amb els morts, lloant-ne els seus mèrits, intentem crear-nos una fesomia alternativa a la nostra misèria d’esclaus.

Demà sortirà el sol i el filòsof seguirà enyorant una autoritat que defensi l’ordre i el coneixement. El cantant, com si tornés de vacances de l’Àfrica, seguirà alliçonant-nos amb la seva extraordinària capacitat de comprensió sobre allò que a nosaltres, és evident, pobres mortals, se’ns escapa. Engegarem la tele i ens semblarà extraordinari i revolucionari que un presentador cridi, contra els que sempre criden, per tant fent com ells!, reivindicant-se.

Demà sortirà el sol i més tard, quan ja haurà anat caient el dia, la lluna traurà el cap per darrera El Vilar i anirà festejant amb la boira que puja, cada vespre, des de la gorga. Jo, si no hi ha un terratrèmol, aniré a buscar els ous al galliner, regaré els enciams i llegiré algun clàssic.

Pep. 28 d’abril de 2020.

Em resisteixo a tornar a les noticies, a això que la premsa diu que comunica als usuaris per tal que coneguem la realitat. Entre les noticies també hi trobo articles d’opinió, alguns d’ells que recorden fets històrics en coincidir el dia de l’any. Es veu que avui seria l’aniversari de la mort dels germans Badia, l’any 1936. A El Nacional hi ha un article de Sergi Sol que m’ha fet entristir. Entre altres dades que no puc contrastar, però que pel to em semblen tendencioses, n’hi ha alguna que m’ha sobtat més que les altres.

Altra cosa serien els autors intel·lectuals de l’assassinat, presumptament a mans d’un escamot faista. I aquí les versions també són contradictòries, inclosa la relació d’un dels autors materials de l’assassinat, Justo Bueno, amb el règim franquista i els serveis secrets espanyols.[1]

El text anterior l’he retallat –ni tant sols el transcric jo- de la pàgina d’El Nacional. Està parlant de la mort, a l’abril de 1936, dels germans Badia i referint-se als possibles autors, d’un d’ells diu –sense que la seva vena d’historiador se’n ressenti- que potser tenia una relació amb el règim franquista. Es pot parlar del règim franquista abans del juliol de 1936?

I l’altra,

… com les desfilades d’aquells anys que, de fet, es van generalitzar i hi eren propensos, des d’Estat Català als comunistes o els falangistes. De fet, els comunistes desfilaven més que ningú i ho feien just amb la mateixa indumentària que Estat Català. Si no fos així, no s’hauria entès tampoc l’existència i creació de la Columna Macià Companys. O la Durruti.

I ara… no sé pas que puc comentar.

La Durruti?

Els comunistes desfilaven amb la mateixa indumentària que Estat Català? Haig de reconèixer que això no ho sabia i que no ho havia sentit mai. Així com he vist fotografies en diverses publicacions de l’època, i reproduïdes en publicacions acadèmiques modernes, de la desfilada d’Estat Català a Montjuic i de l’enterrament dels Badia, amb homes uniformats també… haig de reconèixer que no n’he vist mai cap –no estic dient que no existeixin- de les esmentades, per Sergi Sol, desfilades comunistes amb indumentària com la de l’Estat Català.

Maleït sia!, un altre dia que m’han enganxat – per cert, abans de seguir, hi ha un article de Xavier Muntanyà a Vila web del 2011 sobre el tema que m’ha semblat interessant- amb allò que hi ha als mitjans. Jo pretenia explicar com intento aconseguir que el blau, que ha de ser el color del llac que estic pintant, s’acosti a un verd en alguns dels espais en que, se suposa, hi entra més llum. Al garatge obro la porta i en entrar el sol del matí els colors de l’aquarel·la prenen una tonalitat diferent de la que comprovo que ha quedat a la tarda, quan baixo a l’hort a collir els enciams per sopar. El quadre que ara intento pintar juga només amb un parell de colors, el blau i el verd. I encara el verd que porto sobre el paper no és, ell mateix, un verd que hagi tret dels tubs d’aquarel·les. Sobre la paleta queda una mica de groc, ja un xic brut de tants dies que no la netejo, que barrejo amb el blau fosc per anar trobant les diferents tonalitats de verd. De tant en tant, segons quin pinzellada faig em venen al cap uns o altres pintors. Ves a saber per quina raó o per quin fet en la infantessa, he tingut sempre una relació de proximitat amb el dibuix i la pintura. Guardo encara, de quan vaig fer el batxillerat als salesians de Mataró, un treball d’història de l’art que vaig fer sobre Goya. I recordo un viatge a Barcelona, suposo que amb els professors religiosos de l’època, comprant reproduccions gràfiques dels quadres de Goya en una botiga, en una cantonada de la plaça del Pi. Fa poc vaig comprovar que ja no existeix. Més tard em van atreure els pintors impressionistes. Segurament la meva poca destresa en l’art de la pintura podria, això sembla que pensava, erròniament, estimular-se pintant com ells, a cops de pinzell, amb batzegades indisciplinades… De més gran ja ho he provat i l’ús de l’espàtula o dels pinzells requereix més disciplina de la que jo soc capaç de mantenir. Vaig començar a pintar sobretot aquarel·les. Em produeix una certa satisfacció veure com hi ha una part del resultat que s’escapa al meu treball. L’aigua dilueix el color sobre el paper en unes formes que molt sovint ni jo havia previst. Les miro a certa distància i haig de reconèixer que hi ha un barrufet que ha treballat pel meu compte.

Encara no soc prou capaç de crear de la natura mateix els meus quadres, haig de recórrer a les fotografies i re interpretar-les o, directament, i d’amagat, a copiar a extraordinaris aquarel·listes que em mostren una saviesa en el domini dels recursos que envejo profundament. Però en la pintura hi ha una aspecte que defuig l’anàlisi conceptual. És aquell aspecte no artístic que fa que, al meu voltant, es produeixi una atmosfera de pau i tranquil·litat, de quietud i calma que, i ara especialment, son molt d’agrair per combatre aquesta meva malaltia que es diu passió pel coneixement. Crec que fa molts anys vaig llegir una frase que, més o menys deia, que el coneixement busca la veritat però produeix malenconia.

---

[1] La negreta és meva.

Pep. 27 d’abril de 2020.

Com que això és, o pretenia ser, un dietari del confinament –i escrit a quatre mans- potser que avui també comenci amb el noticiari. Transcric el titular de dues noticies, llegides en eldiario.es:

1. Casado defiende que todos los españoles tienen “el derecho” a que les realicen la prueba del coronavirus.
2. Una familia con un bebé y una niña se queda sin casa dos veces en un mes de confinamiento.

Diu l’article 10 de la constitució espanyola que la dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social. També és cert que l’article 33 diu que es reconeix el dret a la propietat privada i a l’herència. I també, més tard, l’article 47 diu que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació.

Ahir, cap al tard, quan ja havia escrit les meves pàgines a aquest dietari vaig estar divagant sobre això de l’esperit. Intentava esbrinar com es pot relacionar –i que és allò que permet que precisament em plantegi aquesta qüestió- el meu cos, la composició biològica, material d’allò que jo soc, amb l’esperit, l’ànima, la ment o com vulgueu dir-li. M’imaginava, literari que em poso aquests dies de tancament, entrant una mà –difícil que fos la meva mateixa- per la boca i que s’anava endinsant cos enllà per tal de provar de girar-me com qui gira un mitjó o uns pantalons. Quedaria a la vista allò que se m’escapa, allò que fa que ara mateix tingui aquesta mena d’elucubració. Què és això que no és matèria? I que, sembla, em permet preguntar sobre l’interrogant.

Ha de ser quelcom amb un determinat valor, amb una determinada configuració, encara que sigui virtual. Quan dic ‘determinada’ em refereixo a que deu tenir, per a cada un de nosaltres, una configuració diferent.

Segur que el meu programari –en direm així d’ara endavant, ja que ens resistirem a parlar d’ànimes i d’esperits- és diferent del programari que pugui tenir incorporat el senyor Casado, que ha afirmat, sembla ser, que els espanyols tenen dret a. I que no s’ha aturat a pensar que també podia dir que tots els éssers humans tenen aquest dret. Però fa riure que el mateix senyor no hagi dit mai que fa riure l’article 47, si no fes plorar. Resulta evident, doncs, que el programari que portem els éssers humans de sèrie no és sempre el mateix i, amb la meva experiència, m’atreveixo a afirmar que l’entorn material i social de cada un dels éssers humans també va configurant aquells programaris. Amb el temps segurament cada un dels programaris va rebent – o no, malauradament- noves versions que renoven la capacitat… Ara m0adono que la renovació de la capacitat del programari deguda a noves versions no és en sí mateixa una categoria positiva. Pot ben ser que a mesura que es va renovant el programari vagi perdent l’accés a emocions que, en el que venia de sèrie, tenia incorporades. Ara, allò no biològic, que distingeix entre un senyor conservador o reaccionari i jo, va distorsionant, de diferent manera la capacitat, per exemple, de comprensió lectora. Aquell senyor i jo no arribem a aprehendre de la mateixa manera i en la mateixa direcció allò que possiblement pot dir la constitució espanyola.

Potser és per això que el mitjó girat, vist el resultat històric del gran descobriment, només ens ha mostrat que el budells d’un totalitari i els meus no són tan diferents. Que entre el budells no s’hi troba aquella entitat innombrable que els estats i les esglésies ens han volgut fer conèixer com ànima o esperit. No hi ha ànima ni esperit, hi ha famílies que no tenen casa i famílies que en tenen dues. Hi ha qui viu els seus dies construint i creant – camps de blat, horts de verdures, obres d’art, atencions personals- i hi ha aquells que, per herència, en aquest món miserable, consideren –i així viuen- que la seva aportació a la creació ja estava, de sèrie, incorporada al nom i a la saga. Mentre això no s’enderroqui des  dels seus més profunds fonaments, la seva vida, la de cada un individualment, el gaudi del temps en que viuen alguns només se sosté en la mort –pel treball, per la malaltia, per la fam, pels desnonaments, per la guerra, per la repressió- d’un altre.

És així de senzill –i, en soc conscient, avui ben llunyà- però aquest enderrocament, si es produeix, algú el pot mal anomenar violència –quan només és justícia-. Ja hem vist que els textos, les paraules, els articles i les lleis tenen efectes diferents en la comprensió en uns o altres programaris.

Pep. 24 d’abril de 2020.

Fa uns quants anys, bastants, estava prenent-me alguna beguda etílica en una terrassa de les Rambles amb l’Abel Paz. Les virtuts de l’Abel ja les han mencionat els seus biògrafs i amics historiadors. La seva mala llet en alguns moments de la seva vida privada, no militant per dir-ho d’alguna manera, la coneixem els que vàrem conviure, més o menys temps, amb ell. Va passar un conegut, o un que ens coneixia, i ens va recriminar que, va dir ell, uns revolucionaris estiguessin en una terrassa a les Rambles bevent guisqui. Sense que jo tingués temps per a pensar si calia respondre, encara estava pensant si ens ho deia de veres o estava fent una brometa, que l’Abel li va cridar, sí cridar:

• Si paga la pena fer alguna revolució és per a que tothom qui vulgui pugui beure el que vulgui. No pas per a que els rics també hagin de malviure!.

Però no és d’això que vull escriure. Aquests dies he llegit molts posts, articles de premsa i tuits que avisen que una de les conseqüències, a témer, de la gestió política de la pandèmia serà un més gran i perfeccionat sistema de control social. I he vist que es parla duna nova eina, o de la perfecció de les ja existents, que li diuen 5G. I que, evidentment anem cap a un estat (versió estat com a institució i versió estat com a forma de vida) totalitari –jo diria que , més totalitari-. Això m’ha recordat els advertiments d’alguns amics respecte de com a facebook, per exemple, no tinc garantida la privacitat, que les meves dades poden ser usades per… i que ‘el gran germà’ em vigila per la GEO localització del meu mòbil. Primera consideració, vaig instal·lar-me facebokk jo, lliurement. Escric al seu mur allò que jo vull. Segona consideració: soc conscient que allò que hi hagi al mòbil –sigui a facebook, instagram, telegram, watsapp, o altres collonades-  està a l’abast del poder.

Si considero que el poder i jo estem, amb diferents capacitats estratègiques i econòmiques i materials, enfrontats perquè jo el nego i, en allò que estigui a les meves mans, el vull anorrear i perquè el poder, mentre no canviïn molt les coses, si mai em considera de veritat un problema, em destruirà. Però allò que jo hagi escrit o dibuixat des del meu mòbil, en absolut serà causa ni estímul per a l’assassinat.

Així, doncs, no entenc aquesta mena de preocupació –més enllà de la que pot exigir la comprovació que l’enemic és molt poderós- per a el probable perfeccionament de les formes i tàctiques de control social que usarà, sembla, el poder demà passat. Perquè el poder no haurà pas canviat de mans.

Però el que potser cal considerar és com es formen les estructures que el poder fa servir per a exercir la seva dominació. Si el poder, com diem a bastament, està en només quatre mans –és un dir- sembla difícil d’explicar que la resta de milions i milions d’humans els permetem a aquests quatre gats que ens imposin la seva dominació. Si ara digués – com he sentit més d’una vegada en tanta assemblea oberta i popular- que és que el poder manipula a la massa amb la publicitat i amb l’escola i… resultaria que jo em considero – a mi que ho estic explicant no m’hauria afectat aquesta manipulació- molt més intel·ligent que aquesta massa que es deixa conduir com xais –he vist un video a facebook aquest dies que així ho dibuixa- a l’esclavitud.

El poder es deu mantenir perquè hi ha uns ‘policies’, que sovint son elegits democràticament, que s’encarreguen – com els gossos d’atura- de conduir les ovelles a la cleda. Aquests pastors –en diuen polítics, premsa lliure i democràtica i independent, esglésies de tota mena, emprenedors premiats i models per al nostre país- ja no son aquells quatre gats, son molts més.

Un dia d’aquest deia que en el mateix moment que naixia un infant a la Diagonal en naixia un al Raval o a La Mina i que, ja d’entrada, tenien marcada una posició en aquest joc de les ovelles i els gossos d’atura. Ben comprensiblement el nascut a la Diagonal difícilment mai es plantejarà la legitimitat o no de les seves oportunitats respecte de les que hagi pogut tenir el nascut a La Mina. S’anirà formant amb l’evidència, que per a ell no és ni tan sols una dada, de que li correspon una formació, una escola, una universitat, uns viatges, unes propietats i unes xarxes de relacions que, com en una cleda, el mantindran aïllat, immune al possible resultat de qüestionar els seus drets, que ell, si mai li demaneu, considera naturals per naixement.

Demà passat estarem sota uns sistemes de control més perfeccionats. Alguns dels polítics als parlaments –que, en alguns casos malgrat ells, justifiquen el paper de policia de tots els estats- i si pretenem resistir-nos, almenys, al poder no crec que la preocupació principal sigui la de com combatre l’accés a la informació, el control, que hauran aconseguit millorar. Si nosaltres som, pretenem ser els enemics, els que volem destruir el poder, hem de comptar amb la seva voluntat de controlar-nos i amb la seva capacitat de marcar les línies de confrontació. L’enemic ha de saber que ens té davant. Si no ens veu, si no ens persegueix és que no hi som. David havia de ser visible per abatre Goliat. Potser la lluita, doncs, no està en buscar una confrontació teòrica molt extraordinària o un camp de batalla molt ben situat. Potser només deixant d’alimentar els gossos d’atura podem canviar una mica la relació.

És sorprenent com des de diversos mitjans es pot escoltar expressions com: l’estat pagarà… o bé la Generalitat donarà gratis… Arribem a assumir de tal manera aquestes expressions que arribem a parlar de la mateixa manera. O potser és cert que el diner només és una idea i que els estats –a ordres del poder- ens hi fan jugar per a tenir-nos més dominats. Ens hem de preguntar què és allò que hi ha, a nivell mundial, a repartir per a tots els éssers humans. Després considerem qui és que, de fet, transforma part de la natura en aliments i estris per a la nostra vida quotidiana. Com és que, després de la resposta, encara no ens queda clar que hi ha una part majoritària de la ciutadania que no participa en aquest procés i en canvi és la que, per la llei i els seus policies, ordena les formes en què s’ha de fer la distribució: amb registres de la propietat, amb registres civils, amb registres sanitaris – aquests venen ben aviat- amb registres de titulacions, amb registres de defuncions, amb registres de permisos de circulació, amb registres de naixement i de residència…

A la Comuna de 1871, o va ser a l’Aragó més tard ?, allò que es va fer primer va ser intentar cremar tots els registres de propietat, les actes notarials.

Pep. 23 d’abril de 2020.

No estic segur que escriure avui no resulti una provocació a la meva pròpia identitat. Si hom no coneix (és una manera de dir) ni santorals ni patrons de les pàtries, perquè tampoc té pàtries..  Ara bé, com en el cas de déu; que no n’hi hagi no ha evitat que hi hagi milions i milions d’éssers humans que es maten per déu –quan tots diuen que és únic-, per a convèncer els altres –que diuen amb un altre nom a déu-  que déu només hi ha el seu. Així, doncs, perquè no fotri cullerada avui, com ahir i com tants altres dies. Si no hi ha déu i no hi ha sants tot està permès, amb permís del nihilista.

Avui he rellegit un article, una columna al diari ARA de fa temps, recollida en un llibre -Fora de classe-, de la Marina Garcés. El títol és Pensar per força. Qui sap quantes coses fem per força. És com si la vida, la pròpia de cadascú, independentment de l’entorn, fos un tobogan. Però pitjor. A un tobogan pots enfilar-te al començament o pots no enfilar-t’hi. Això encara és una decisió teva. Però al tobogan de la vida, de la pròpia vida, de la de cadascú, ens hi han fotut. O ens hi han posat si sou més optimistes o més ben educats. I un cop t’han llençat, la lluita per a no arribar al final és titànica i  perduda des de la sortida.

Només ens queda intentar clavar les ungles en cada revol del tobogan per veure si en una mica de desacceleració podem modificar una mica el pendent inexorable cap a la fi. És possible, només és possible, potser poc probable, que amb l’ús continuat i persistent durant segles i segles, el tobogan hagi anat perdent la finesa que ens fa lliscar. Potser podrem esperar que hagin anat apareixen arrugues, algunes petites esquerdes i algun bony en la pista i això ens doni un temps per a incidir en la direcció del nostre pendent i, sobretot, en la velocitat del descens. Si cada arruga, cada bony o esquerda és l’experiència dels anteriors espècimens que varen, també, combatre contra aquest destí al que ens porta el tobogan, el nostre gest pot anar-se fent més fort i capaç. Només ens cal aprehendre allò que va anar deixant la seva pell en cada una de les voltes que fa la vida abans no ens aboca al mar.

La Marina Garcés parlava de com l’educació, per força, vol ensenyar a pensar. I, només és una columna dominical a la premsa comercial, fa referència a una pregunta extraordinària: es pot obligar a la llibertat? “Cal forçar el naixement del desig de llibertat? Aquesta és la paradoxa de la modernitat i dels sistemes educatius i polítics que coneixem. Hegel deia que no es pot imposar la llibertat a cap poble ni a cap persona. I posava com a exemple el <<vivan las caenas>> espanyol, és a dir, la resistència dels territoris ibèrics a l’ “alliberament” polític napoleònic.”, diu textualment.

Acabaré, de moment, avui, el text amb un petit poema que he escrit un d’aquest darrers dies:

Sentia el foc

a les mans

i a l’alè

un gust amarg.

Vaig trobar

el metall

massa fred

i els seus ulls

perduts en els meus

semblaven buscar

una passió perduda.

Matar-lo, endinsar

al seu coll

el metall

només era un gest

de competència,

d’ordre, de pau.

(L’Esquirol, 19 d’abril de 2020)

Pep. 22 d’abril de 2020.

Agafo algun dels meus textos ‘polítics’ o algun amb pretensions filosòfiques i em sorprèn com s’hi sent una flaire de materialisme i de racionalitat esfereïdora. Ho dic perquè, sovint, mirant qualsevol pel·lícula dramàtica, i algunes d’històriques –que solen resultar dramàtiques o tràgiques- em venen llàgrimes als ulls. Ni gosso dir alguns títols, no fos que m’avergonyissin algunes reaccions de possibles lectors. Tinc la llàgrima fàcil –en augment amb l’edat, augmentant amb la malenconia- quan un relat em mostra com un o altre personatge, protagonista, arrisca la seva vida, allò que el justifica i l’explica, per a obtenir un objectiu, sigui altruista o només un objectiu personal que requereix trencar amb la llei o la tradició o el costum.

I no sé si ploro pel personatge o ploro, com d’amagat, perquè el relat em posa a mi davant de la meva consciència. I penso –tot i que m’hi resisteixo- com pesa i com ha pesat en la meva existència la llei, la tradició i el costum. Com n’he fet ús per justificar la meva comoditat, el meu silenci còmplice davant de tant –anava a escriure injustícia- merda. Perquè injustícia només vol dir mala aplicació d’aquella llei que és, en si mateixa, immoral, no és ètica ni, evidentment, natural. La llei només existeix lligada a l’existència i exercici del poder. I si hi ha poder la llei n’és l’eina moral i doctrinària. I des d’infants, des de l’escola – i en el manicomi, en l’exercit, en la presó i en la fabrica o l’església- ens van difuminant els conceptes de llei, norma i regla. I ens fem grans i en cada festa major, en cada celebració de Nadal o del Ramadà o de la bar mitsvà, en cada ritual tribal futbolístic o sardanístic, anem afegint a la confusió els conceptes de tradició, de costum i de religió.

I un dia ens jubilem i, ara sí, ara ja podem reflexionar tranquil·lament i escriure que som conscients de l’engany i escridassarem els nostres fills, als joves perquè, creiem, que ells no se n’adonen de la farsa. I els direm ingenus i, amb el cap cot, ens defensarem dient que nosaltres, vells, ara ja no tenim esma per fer la revolució.

I, en qualsevol cas, per a què caldria demanar-los perdó?

Tanmateix, no crec que ni Ortega y Gasset ni Unamuno ni Kant tinguessin mai problemes amb el rentaplats. El de casa, que ja es queixa, molts cops no acaba d’eixugar ben bé els atuells. I si no vaig amb compte quan agafo els gots hi ha perill que em rellisqui i em trobi amb una trencadissa al sòl de la cuina. Aquí i ara no em venen les llàgrimes als ulls. Comprovo la vulgaritat i senzillesa de la meva existència i com els protagonistes de les històries de les pel·lícules es tornen davant dels cristalls trencats en, només, contes de fades per fer-me més suau l’envestida contra l’insomni d’una altra nit.

I poc a poc Morfeu m’ajuda a superar un altre dia sense èpica ni glòria.

Pep. 21 d’abril de 2020.

Avui quan escoltava la noticia que explica com els productors de petroli gairebé, als EEUU de moment, han de pagar per treure-se’l de sobre m’he adonat de quina capacitat tenim els consumidors, si en som conscients. Sembla ser que el cost d’aturar tota la maquinària extractora de petroli els resulta un gran dèficit. Per tant el preu del petroli, el Texas es veu que es diu aquest dels EEUU, està en el mercat a un preu sota zero. Explicació: no hi ha lloc per a guardar-lo. Resulta car construir instal·lacions per a guardar-lo quan ja estan plenes, totes, les que habitualment fan de dipòsit.

Penso que, ara per voluntat dels miserables, si deixem de demanar cotxes, ordinadors, mòbils… cada any per a renovar el nostre, perquè ens ho mana la publicitat, els mòbils –i el servei que comporta de les telefòniques- i els cotxes i els ordinadors hauran de buscar també, com les petroleres, qui té prestatgeries per a dipositar tanta producció sense comprador.

I veient com aquests dies hi ha tants ciutadans que compren a l’hortolà del costat, que demanen qui els pot servir carxofes del Prat o espàrrecs o calçots o patates del bufet… potser hi haurà més joves que es plantegin recuperar tanta terra abandonada i conrear productes nets i sans i bons.

En el món irreal i virtual d’això que en diem les xarxes aquest dies hi ha molts tuiteros o postcasteros que reclamen un programa –a veure com ho faran ara després de la crisi- per afrontar la nova situació. Però em sorprèn, em pensava que potser aquesta situació provocaria la reflexió en un altre sentit, que majoritàriament el programa se li demana –evidentment corregit, millorat, amb lideratges diferents, amb millor sostenibilitat, més ecològic, i milers d’etcèteres- a possibles continuadors del mateix sistema. I sempre, gairebé sempre, es parla, es fa el discurs en tercera persona.

Jo faig el meu responsabilitzant d’una possible nova i millor situació només a mi mateix. No sé si sabré estar-me de tenir el cotxe que tinc. Potser podria aprofitar molt més una determinada peça de roba, o el mòbil, o els estris decoratius de la casa. Hauria de ser capaç de no adquirir res a cap empresa respecte de la qual tinc dubtes raonables sobre la seva honestedat ecològica, social i moral. Les vacances hauria de mirar de fer-les a prop de casa. M’he adonat que, almenys teòricament, resulta ridícul que un neozelandès vingui a veure el pantà da Sau o les muntanyes de Montserrat i jo pugui anar a Nova Zelanda a veure els paisatges on varen filmar el senyor dels anells. Paisatge que el neozelandès no ha vist mai, com jo només he estat un cop a Montserrat i mai vaig al pantà de Sau. Exagerant-ho, és com aquella boutade que seria dir que el treballador de la SEAT va a treballar per poder tenir un cotxe SEAT per poder anar a treballar a la SEAT. Hi ha centenars de ciutadans de l’àrea metropolitana que pugen a Vic a estudiar, alguns el mateix que molts osonencs van a estudiar a Barcelona o a Tarragona o a Girona. Un amic meu, de Madison, quan va estar darrerament estudiant a Barcelona em deia que ell no agafava mai vols en línies aèries low cost que obvien o boicotegen els sindicats.

Esperar que els estats (nats o no nats) que ara son el sac dels gemecs de tants i tants ciutadans, demà siguin els que hagin de reordenar les nostres relacions, que siguin l’eix vertebrador de la societat em sembla un miratge. Una de les coses que, per mi, ha evidenciat aquesta crisi és el paper exclusivament de policia que li ha quedat, en aquest món neoliberal i cada dia més autoritari, a allò que és l’estat, els estats. No sé com ni on exactament es decideix o es controla l’evolució econòmica del món –digueu-li trilateral, Davos, Grup Bilderberg…- però sí que em resulta ben clar que l’estat, més que mai, si és possible, avui no fa altre paper que el de policia. I demà, si no ho evitem, els estats seguiran amb l’uniforme a les ordres dels mateixos i, si cal, els canviaran el nom i l’uniforme, però això no els alliberarà de l’obediència deguda.

Fa anys Garcia Calvo va publicar una sèrie d’articles, ben profètics, sembla ara, en què reivindicava el gust del viatge en tren en contra de la volatilitat del desplaçament en avió. Descrivia els paisatges, el temps de contemplació i la realitat de la vida en tant que la distància seguia existint. L’avió trencaria el concepte mateix del temps i de l’espai i ens priva, doncs, d’una part de la vida. Potser, no sé si mai ho va pensar, podríem dir que igual que deia que el diner –parlava de les targetes de pagament i de crèdit, en una conferencia, el 1993, a Sants, en el marc d’una trobada internacional anarquista- no existeix que només és una idea, la vida en avió tampoc existeix, ens transporta, morts, d’un temps i un espai a un altre temps i un altre espai sense continuïtat, sense paisatge.

Ara mateix, en algun racó de qualsevol ciutat, neix una criatura en una família benestant. Té garantida una alimentació, una formació i una atenció sanitària. Segurament la propietat d’un habitatge, per herència, segurament un lloc de treball en l’empresa familiar o en l’empresa que, per raó de les xarxes familiars i professionals i pels estudis que pot assolir, estarà al seu abast. Trencar o no amb aquesta herència genètica, social i política estarà amb un considerable grau de llibertat en les seves mans. Només uns kilòmetres més enllà, en qualsevol raval de qualsevol ciutat, neix en el mateix moment una criatura els apres de la qual estan sotmesos a un més que probable desnonament –el banc no pot tenir en compte el fet que ells hagin perdut la feina en una empresa propietat en el cinquanta per cent del mateix banc-, no podrà tenir accés fàcilment a extraescolars ni a activitats esportives, ni…

En cap dels discursos que he llegit aquests dies dibuixant o esperant que ens dibuixin la nova etapa he vist que es parlés de la propietat privada ni de l’herència. Ja li podem anar donant voltes, “en el moment en el que la humanitat està produint quantitats incomparables de bens materials, la misèria i la pobresa creixen a marxes forçades…. Només hi ha una explicació per a tot això. Al competir i lluitar els homes entre sí, en lloc de treballar en associació, han creat un sistema pel qual l’èxit d’un home és únicament possible a través del fracàs d’un altre. Allò que cura a un mata a l’altre.” (Isaiah Berlin; El sentit de la realitat. Taurus, 2017).

Crec haver llegit que una de les principals diferències a la Assemblea d’Amsterdam, crec que el 1872, entre Marx i Bakunin estaria en la diferent concepció de la propietat i l’herència. També em sembla recordar que els anys 60 i 70, en la meva joventut ingènua i apassionada, això de la propietat i de l’autogestió i el control dels mitjans de producció eren temes recurrents en les converses de marxistes de tota mena i d’anarquistes de tota mena. Avui, més enllà de la societat de l’espectacle, em costa trobar discursos –en el més bon sentit de la paraula- que s’acostin a qüestionar, almenys, la propietat, l’herència, l’estat, la religió i la família.

Sembla que haguem perdut, perquè la anàlisis es fa amb els seus paràmetres. Em temo que ja no hi ha marxa enrere, i em dol, m’entristeix sobretot per alguns amics llibertaris i, si encara en queden, anarquistes. El predomini del llenguatge (en permanent construcció, en diuen relat) ha fagocitat els fets i ‘parlar del que es parla’ ha substituït  viure, les coses palpables (material), parlar d’allò que són els individus. Quan només es parla de les paraules, els conceptes amaguen i obvien el dolor, el sofriment, els desnonaments i la mort.

Els que viuen del i pel relat han guanyat (en els seus paràmetres), ens han vençut i arraconat i el debat  (viral, virtual només, fals, d’entreteniment) només és propaganda. Però, això sí, coneixem els plans i programes i les resolucions d’un i altre congrés que es sustenten fonamentalment en la pròpia existència i que no van més enllà que en la primària necessitat de la seva pròpia subsistència en allò que ells anomenen ‘teatre d’operacions’ o ‘arena política’. Teatre o arena que no és aquell del desnonament o aquell dels acomiadaments o el dels preus de lloguer que ofeguen. Es tracta de l’espai de confrontació (poseu-hi les paraules que vulgueu) entre els competidors per hegemonitzar allò que han (hem) anomenat el relat. Els uns surten a les pantalles i es dirigeixen a tots (diuen) i als altres i asseguren que no es deixaran atemorir perquè tots, uns i altres, s’atorguen la representació d’un mandat que els ha donat el seu poble. Poble que garantirà una república democràtica reivindicada en la victòria majoritària en les darreres (les que siguin) eleccions. Poble que representen, la seva comptabilitat electoral els ho garanteix, per tal d’establir, uns altres, una societat liberal i progressista.

Maleit poble que mai te cara ni forma ni veu, que només és sempre el resultat (que depèn del model de calculadora) d’operacions matemàtiques sobre la recol·lecció d’unes paperetes que promouen gestors i mai garanteixen gestions.

Ja hem assumit que parlar del país, del poble, de la voluntat expressada a les urnes, dels nostres representants i les seves cuites estalvia el pa, qüestionar la propietat o imaginar caganers a les monarquies. Els elegits han aconseguit substituir la fe religiosa (els nostres déus del nacionalcatolicisme) per ofrenes a la democràcia, el nou déu absolut, omniscient, inqüestionable i prou flexible per satisfer a amos i a esclaus.

Tanmateix no hem pas de concloure amb la rendició. Deixarem constància que no ens sotmetem.

El Centre de Documentació Històric Social i l’Ateneu Enciclopèdic Popular.-  

Les arrels de la reconstrucció de l’Ateneu Enciclopèdic Popular les trobem en el Centre de Documentació Històric i Social, a finals dels anys 70. A la tardor de 1977 hi ha diverses reunions entre persones interessades en preservar documentació del moviment obrer i dels moviments socials en general. D’aquí va néixer la idea de la creació d’un centre de documentació. I aquest centre seria en pocs anys el nucli reorganitzador de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. La idea principal de la creació del centre era reunir diversos arxius particulars, així com una biblioteca i hemeroteca, en un sol local que servis alhora d’estudi, de trobada i de reunió.

Avui, doncs, el CDHS i l’AEP tenen, entre altres, com a objectiu guardar, classificar i vetllar pel fons  de la biblioteca i de l’arxiu documental que, d’ençà de la seva constitució, ha anat creixent gràcies a innombrables donacions i aportacions.

El centre de Documentació Històrico Social no pot quedar només com un extraordinari fons documental a disposició d’investigadors i encuriosits sense trair la justificació de la seva pròpia constitució. I, evidentment, ha de formar part de les eines socials per a mantenir en el marc de la Memòria (en majúscules) la veu i la perspectiva de les classes populars, més enllà dels academicismes legítims d’historiadors i investigadors socials.

En aquesta perspectiva, doncs,  cal situar l’exposició per a recordar i actualitzar els fets d’ara fa cent anys a Barcelona, d’una banda i, especialment, les anàlisis i reflexions que aquells comportaren.

Ja es parlarà del contingut de l’exposició. Jo vull aprofitar per a compartir amb vosaltres algunes reflexions que m’han anat inquietant durant el procés de preparació d’aquesta exposició. Reflexions que simplifico en la següent pregunta:

1919 – 2019, es repeteix la història?

En alguns manuals de divulgació històrica apareix, per a l’any 1919, la vaga de la Canadenca com a una fita històrica. I al mateix temps sembla que queda despullada o aïllada de les nombroses circumstàncies que la converteixen en extraordinària.

Durant la preparació de l’exposició sempre vàrem treballar amb la idea que el contingut, i per això el títol, almenys, havia d’abastar tot l’any. Que la fita de 1919 no era només una vaga concreta que podríem mirar com una abstracció.

Vaig a intentar un breu exercici comparatiu entre aquells anys i els que ens toca viure. No és un seguit de paral·lelismes. A mi em sembla que el que hi ha és una evident permanència en les aspiracions, els somnis, les reivindicacions i pretensions polítiques i socials que malauradament  resulten constants davant del també constant poder invariable d’uns sobre els altres.

A principis de 1919 la vaga de La Canadenca ha fet forat a la ciutat de Barcelona i a principis de març s’hi han afegit els serveis públics d’electricitat, d’aigua i de gas. També els treballadors de les centrals elèctriques i també els treballadors dels tramvies. El 16 i el 17 de març no es publica cap diari a Barcelona perquè s’han afegit a la vaga els obrers tipògrafs. La patronal i les elits catalanes tremolen.

Però tot això no succeeix en un espai temporal aïllat.

El sistema polític espanyol està a la corda fluixa. Es qüestiona un sistema que se sustenta en un sistema en el que en els  governs es van tornant liberals i conservadors. Des de Catalunya la Lliga de Francesc Cambó, compromesa amb la monarquia, reclama la seva part de participació en aquest bipartidisme. Si el 1917 des de la Mancomunitat s’havia començat a reivindicar i a debatre el dret de l’autodeterminació (en acabar la guerra s’havien creat nous estats), el febrer de 1919 Cambó, al teatre del Bosc, reclamava un règim d’autonomies singulars, amb la frase «Monarquia? República? Catalunya!». I rebutjava el federalisme com a formula per a encabir Catalunya a Espanya.

Durant aquests darrers anys, a Catalunya, el federalisme defensat des d’alguns sectors socialistes i comunistes s’ha vist finalment superat per una posició independentista, com la que defensà Francesc Macià el 1918 a les Cortes Generales.

El 1919 a Europa encara es viu el record de l’octubre de la revolució russa. Per altra banda van resultant arraconats els règims parlamentaris. A Itàlia la violència feixista neix amb els “squadristi” que portaran el feixisme. A Catalunya la patronal organitza el Sindicat Lliure, el pistolerisme, amb el recolzament de les autoritats policials. A Alemanya, després de l’abdicació de Guillem II es proclamà la República Socialista de Baviera (1918) i hi ha vagues molt violentes, promogudes per espartaquistes i esquerranistes,  del moviment obrer, on moren Rosa Luxemburgo i Karl Liebknecht , el gener de 1919. El 21 de març de 1919 es proclama la República Soviètica d’Hongria.

Avui a Itàlia, com a Hongria, a Àustria i a Polònia i a Espanya i als països nòrdics, l’extrema dreta força de tal manera als governs, suposadament de centre, a polítiques tan autoritàries que aquells arraconaments del parlamentarisme de 1919 semblen superats amb escreix per les democràcies falses o moribundes del segle XXI. Trump, Erdogan i Putin en són també bons exemples. Els nacionalismes d’aquests governants, amb els dels que hi volen competir des d’Europa, fan trontollar la capitalista UE.

A finals de 1919, espantats davant l’auge del moviment obrer, Francesc Cambó, Josep Caralt, Felip Rodés i Lluís Sedó, entre els empresaris catalans, donen suport al locaut perquè temen una possible revolució obrera. També esperant que el locaut acabarà amb el tradicional sistema de torns (bipartidisme, diríem avui) per donar cabuda a la Lliga i que podran neutralitzar la lluita de classes. 

Per a la comparació amb els nostres dies, podem parlar de la por financera d’algunes empreses, de com van corrent a buscar l’empara del Estado espanyol i aconsegueixen l’aplicació de l’article 155, preocupats per una possible desestabilització del seu sistema.

El 1919 varen aconseguir un governador civil de la línia dura, el comte de Salvatierra. Després que una mà anònima disparà contra el president de la Federació Patronal, Felix Graupera, el governador civil obté plens poders en ordre públic, per  clausurar sindicats i detenir-ne els seus líders. Al port de Barcelona tres vaixells espanyols hi fan de presó, els carrers de la ciutat s’omplen de militars, les empreses de subministraments són militaritzades…

A finals de 2018 el govern espanyol envia 10.000 efectius policials a Catalunya. Avui hi ha veus que demanen il·legalitzar els partits independentistes, assumir pel govern central competències en educació, en ordre públic…..

La Patronal va publicar, en castellà i en català, un manifest (full volant) on demanaven als ciutadans (de Barcelona i de Madrid) que s’adrecessin al govern per demanar, entre altres qüestions, un òrgan de govern per a tot Catalunya, que fos independent del món de la política. Entre altres coses deia el document  “(…) que existiendo aquí las raíces del mal queremos aquí un órgano de gobierno que tenga persistencia desligado de los intereses de la política, y que viviendo el ambiente en que se plantean los conflictos, y en íntima compenetración con los que vivimos será responsable del cumplimiento de las leyes, y por tanto tenga autoridad ejecutiva para imponerlas, para suplir su deficiencia mientras la máquina del Parlamento va discutiendo las que crea oportunas (..)”  Text que avui alguns partits polítics, en plena campanya electoral, transformen en una suposada necessitat de força del govern de Madrid per tornar Catalunya a l’ordre constitucional.

Des d’aleshores l’amenaça d’un cop d’estat , avui podem dir-ne un cop de Constitució via article 155 o la evidència de governs cada cop més autoritaris i retrògrads en drets civils, era permanent, fins que al cap de quatre anys es va fer realitat amb Miguel Primo de  Rivera, marquès d’Estella.

Però hi ha disfuncions en la meva comparativa. Si el 1919, per la situació econòmica i social, a Catalunya es va anar conformant i solidificant una  estructura del moviment obrer que apareixerà els anys següents com a hegemònica, en els nostres dies veiem com el predomini ideològic del discurs independentista (en bona part esperonat pel fracàs del règim del 78) aconsegueix xuclar, com en una mena de nova utopia, sobre la crisis econòmica i social que vivim, les alenades d’insatisfacció política del molts ciutadans. La situació de confrontació entre els poders governants no és molt diferent, la situació de crisi social i econòmica, les diferències entre rics i pobres, són igualment escandaloses, però el protagonisme col·lectiu sembla que ha estat traspassat des del d’una consciència de classe al d’un sentiment polític per a sostraure’s del domini d’un estat per a la creació d’un altre.

Hi ha qui ha escrit que ens trobem davant d’una segona joventut de milers de persones que han trobat en la militància independentista un lloc en el món. No trobo explicació a com es va passar de la resistència del 15M i d’envoltar el Parlament a la situació actual. Mentre tant, doncs, hauríem de concloure que el moviment obrer és mort o bé que no ha estat capaç de categoritzar d’una manera planera i coherent l’origen i les causes d’una crisis soterrada que maltracta especialment als més desvalguts. Aquells que no tenen ni propietat ni  identitat.

(Aquest és el text que he fet servir a Prades, el dia 6 de juliol de 2019, per a presentar l’exposició de ‘la vaga de la canadenca i el 1919’)