Pep. 21 d’abril de 2020.
Avui quan escoltava la noticia que explica com els productors de petroli gairebé, als EEUU de moment, han de pagar per treure-se’l de sobre m’he adonat de quina capacitat tenim els consumidors, si en som conscients. Sembla ser que el cost d’aturar tota la maquinària extractora de petroli els resulta un gran dèficit. Per tant el preu del petroli, el Texas es veu que es diu aquest dels EEUU, està en el mercat a un preu sota zero. Explicació: no hi ha lloc per a guardar-lo. Resulta car construir instal·lacions per a guardar-lo quan ja estan plenes, totes, les que habitualment fan de dipòsit.
Penso que, ara per voluntat dels miserables, si deixem de demanar cotxes, ordinadors, mòbils… cada any per a renovar el nostre, perquè ens ho mana la publicitat, els mòbils –i el servei que comporta de les telefòniques- i els cotxes i els ordinadors hauran de buscar també, com les petroleres, qui té prestatgeries per a dipositar tanta producció sense comprador.
I veient com aquests dies hi ha tants ciutadans que compren a l’hortolà del costat, que demanen qui els pot servir carxofes del Prat o espàrrecs o calçots o patates del bufet… potser hi haurà més joves que es plantegin recuperar tanta terra abandonada i conrear productes nets i sans i bons.
En el món irreal i virtual d’això que en diem les xarxes aquest dies hi ha molts tuiteros o postcasteros que reclamen un programa –a veure com ho faran ara després de la crisi- per afrontar la nova situació. Però em sorprèn, em pensava que potser aquesta situació provocaria la reflexió en un altre sentit, que majoritàriament el programa se li demana –evidentment corregit, millorat, amb lideratges diferents, amb millor sostenibilitat, més ecològic, i milers d’etcèteres- a possibles continuadors del mateix sistema. I sempre, gairebé sempre, es parla, es fa el discurs en tercera persona.
Jo faig el meu responsabilitzant d’una possible nova i millor situació només a mi mateix. No sé si sabré estar-me de tenir el cotxe que tinc. Potser podria aprofitar molt més una determinada peça de roba, o el mòbil, o els estris decoratius de la casa. Hauria de ser capaç de no adquirir res a cap empresa respecte de la qual tinc dubtes raonables sobre la seva honestedat ecològica, social i moral. Les vacances hauria de mirar de fer-les a prop de casa. M’he adonat que, almenys teòricament, resulta ridícul que un neozelandès vingui a veure el pantà da Sau o les muntanyes de Montserrat i jo pugui anar a Nova Zelanda a veure els paisatges on varen filmar el senyor dels anells. Paisatge que el neozelandès no ha vist mai, com jo només he estat un cop a Montserrat i mai vaig al pantà de Sau. Exagerant-ho, és com aquella boutade que seria dir que el treballador de la SEAT va a treballar per poder tenir un cotxe SEAT per poder anar a treballar a la SEAT. Hi ha centenars de ciutadans de l’àrea metropolitana que pugen a Vic a estudiar, alguns el mateix que molts osonencs van a estudiar a Barcelona o a Tarragona o a Girona. Un amic meu, de Madison, quan va estar darrerament estudiant a Barcelona em deia que ell no agafava mai vols en línies aèries low cost que obvien o boicotegen els sindicats.
Esperar que els estats (nats o no nats) que ara son el sac dels gemecs de tants i tants ciutadans, demà siguin els que hagin de reordenar les nostres relacions, que siguin l’eix vertebrador de la societat em sembla un miratge. Una de les coses que, per mi, ha evidenciat aquesta crisi és el paper exclusivament de policia que li ha quedat, en aquest món neoliberal i cada dia més autoritari, a allò que és l’estat, els estats. No sé com ni on exactament es decideix o es controla l’evolució econòmica del món –digueu-li trilateral, Davos, Grup Bilderberg…- però sí que em resulta ben clar que l’estat, més que mai, si és possible, avui no fa altre paper que el de policia. I demà, si no ho evitem, els estats seguiran amb l’uniforme a les ordres dels mateixos i, si cal, els canviaran el nom i l’uniforme, però això no els alliberarà de l’obediència deguda.
Fa anys Garcia Calvo va publicar una sèrie d’articles, ben profètics, sembla ara, en què reivindicava el gust del viatge en tren en contra de la volatilitat del desplaçament en avió. Descrivia els paisatges, el temps de contemplació i la realitat de la vida en tant que la distància seguia existint. L’avió trencaria el concepte mateix del temps i de l’espai i ens priva, doncs, d’una part de la vida. Potser, no sé si mai ho va pensar, podríem dir que igual que deia que el diner –parlava de les targetes de pagament i de crèdit, en una conferencia, el 1993, a Sants, en el marc d’una trobada internacional anarquista- no existeix que només és una idea, la vida en avió tampoc existeix, ens transporta, morts, d’un temps i un espai a un altre temps i un altre espai sense continuïtat, sense paisatge.
Ara mateix, en algun racó de qualsevol ciutat, neix una criatura en una família benestant. Té garantida una alimentació, una formació i una atenció sanitària. Segurament la propietat d’un habitatge, per herència, segurament un lloc de treball en l’empresa familiar o en l’empresa que, per raó de les xarxes familiars i professionals i pels estudis que pot assolir, estarà al seu abast. Trencar o no amb aquesta herència genètica, social i política estarà amb un considerable grau de llibertat en les seves mans. Només uns kilòmetres més enllà, en qualsevol raval de qualsevol ciutat, neix en el mateix moment una criatura els apres de la qual estan sotmesos a un més que probable desnonament –el banc no pot tenir en compte el fet que ells hagin perdut la feina en una empresa propietat en el cinquanta per cent del mateix banc-, no podrà tenir accés fàcilment a extraescolars ni a activitats esportives, ni…
En cap dels discursos que he llegit aquests dies dibuixant o esperant que ens dibuixin la nova etapa he vist que es parlés de la propietat privada ni de l’herència. Ja li podem anar donant voltes, “en el moment en el que la humanitat està produint quantitats incomparables de bens materials, la misèria i la pobresa creixen a marxes forçades…. Només hi ha una explicació per a tot això. Al competir i lluitar els homes entre sí, en lloc de treballar en associació, han creat un sistema pel qual l’èxit d’un home és únicament possible a través del fracàs d’un altre. Allò que cura a un mata a l’altre.” (Isaiah Berlin; El sentit de la realitat. Taurus, 2017).
Crec haver llegit que una de les principals diferències a la Assemblea d’Amsterdam, crec que el 1872, entre Marx i Bakunin estaria en la diferent concepció de la propietat i l’herència. També em sembla recordar que els anys 60 i 70, en la meva joventut ingènua i apassionada, això de la propietat i de l’autogestió i el control dels mitjans de producció eren temes recurrents en les converses de marxistes de tota mena i d’anarquistes de tota mena. Avui, més enllà de la societat de l’espectacle, em costa trobar discursos –en el més bon sentit de la paraula- que s’acostin a qüestionar, almenys, la propietat, l’herència, l’estat, la religió i la família.
el bloc d'en pep castells 