Cinc de maig de 2025

En les primeres pàgines d’El mite de Sísif, de Camus llegeixo que en certes situacions respondre ‘res’ a una pregunta sobre la naturalesa dels seus pensaments pot ser una finta en un home. Els amants ho saben molt bé. Però si aquesta resposta és sincera, si tradueix aquest singular estat d’ànim en el que el buit es fa eloqüent, en el que la cadena dels gestos quotidians es trenca, en el que el cor busca banalment la baula que la torni a encadenar, aleshores és el primer signe de l’absurditat.

Hi ha un clima, una mena d’aire contaminat, que em porta a considerar-me fracassat. I al mateix temps m’adono que la mateixa consideració em mostraria, de ser una evidència, com un vanitós. Només poden fracassar aquells que en algun moment varen establir (se) una fita històrica. Aquells que van considerar que el proletariat era l’home nou o aquells que van definir el comunisme llibertari des d’un congrés quan els homes al carrer estaven en cuites més crematístiques. Aquells que mai hem somiat (o esperat) una societat ideal ni tan sols podem fracassar. I al meu voltant veig com alguns (als que llegeixo, perquè sempre escriuen les seves memòries) li van donant voltes, és a dir, van buscant justificació per explicar com no han assolit aquella fita que es van marcar. O aquells altres que segueixen vivint esforçant-se en intentar fer reviure a aquells guerrillers generosos i a aquells herois temporals, sense que facin el més mínim esforç per a considerar la possibilitat que el temps també s’enduu les esperances. Per a mi aquesta és la veritable distopia, la persistència en llegir el món amb els mateixos caràcters de fa mil anys. Malaltia a la que jo no soc immune.

I sempre diuen que no han aconseguit materialitzar la seva proposta (del congrés o de la seva filosofia) perquè hi ha hagut elements externs (a la seva voluntat, és clar!) que no van comprendre o no van acceptar els seus principis i finalitats, dibuixats en textos petrificats contra el curs inexorable de la nostra civilització. Curs que no té altra sortida que el no res o, si voleu, l’absurditat. És des d’aquesta visió que reivindico jo el pessimisme. No sé de qui és l’asseveració que mantindria que Sísif baixa del cim alegre. En algun moment em va semblar una possible lectura, optimista, d’acceptació de l’absurditat. Avui, vistes les reivindicacions dels que haurien de ser dels meus, només sé veure a Sísif, quan torna a baixar inútilment del turó per a tornar a enfilar-hi la pedra, emprenyat o, si és admissible, anorreat, sense sentiments ni esperances.

Acceptat que aquest text que potser estàs llegint pot haver estat creat per una màquina, quina mena d’esperança hi ha en qualsevol discurs que em presenteu? Així doncs, si em demanen, cara a cara, no pas a través de qualsevol enginy artificial, què n’espero del meu dia a dia militant, responc ‘res’. En el moment que algú va definir (estructurar, normativitzar, quadricular) la societat ideal (siguin comunistes o anarquistes o, també, els més grans reaccionaris de totes les bandes) va crear els mecanismes que l’havien de convertir en mite (utopia). Mite que esdevindrà religió que, com qualsevol altra, considerarà vertader i únic al seu propi creador, deu. Només Machado potser i qui sap si Pere Quart, en algun moment, van saber entendre que no hi ha fita, només camí.

Tot això, ho he escrit, perquè encara no he estat capaç de deixar de llegir els diaris o de veure noticies als televisors. Ni d’anar repetint, jo també, històries centenàries com a records inventats d’allò que no vaig saber fer. I, o, potser perquè fer-se vell també vol dir…

Parla un condemnat pel 17A i Carles Puigdemont diu que «més clar no es pot dir, i probablement poques persones com ell poden estar en condicions de formular aquesta acusació». L’únic supervivent de la cèl·lula islamista va estar convocat a proposta de Puigdemont i de Junts. (El País, 18 de febrer de 2025).

La Najat El Hachmi, a l’Ara diu «que Puigdemont aplaudís l’aparició estel·lar del condemnat amb un ‘més clar no ho pot dir’ i donés credibilitat a les seves paraules denota una trista desfeta moral i molt poca preocupació per les víctimes… (…) tant que li havíem retret a la dreta espanyola la instrumentalització partidista del terrorisme d’ETA».

Durant anys, en fa una quarantena o cinquantena, vaig tenir com a acompanyament en els meus mals somnis la qüestió de si (o no) els fins justificaven els mitjans. Angoixa que naixia, per l’època, d’aplaudir o no als que des de la lluita armada es defensaven (o lluitaven contra) de la dictadura. Angoixa, amb una diferent càrrega moral, provinent de si (o no) ‘expropiar un banc’ ho havíem de considerar un mitjà legítim davant d’un capitalisme immoral. Encara no me n’he sortit del tot. Però, en canvi, veig que hi ha qui, des de posicions de lideratge polític, no tenen pas aquests mal somnis. També estic convençut que les confrontacions que es donen entre els partits polítics, avui en dia a casa nostra, son més representacions metafísiques (hauria de dir metapolítiques) que no pas guerres (lluites de classe) reals per acabar amb la dominació. No van més enllà de repartir-se, en el temps, el poder i l’espai de criades del capitalisme tecnològic que ens domina.

El brillant president del Consell de la República (catalana) diu que «hem d’anar a buscar la unitat de la gent de l’1O». I que Aliança Catalana hi té cabuda: «Per què no? Estem en una fase de lluita per la independència. (…) Fins a l’1O no preguntàvem a ningú què pensava i no penso que sigui productiu preguntar-ho ara. Si ets independentista, endavant». Ho llegeixo en una entrevista a l’ARA del 17 de febrer. El dia 23 de febrer un titular del mateix diari diu que «Junts tampoc veta Josep Anglada a l’Ajuntament de Vic».

Així que ara la meva angoixa neix de noves inquisicions. Arran i arreu, discursos i debats i tertúlies, giren al voltant de si (o no) calen tallafocs o cordons sanitaris. No pas de com és que hi ha tants milions d’humans que…. En canvi jo em reafirmo en què això de la democràcia fa aigües, fa massa temps, però que com que dona accés, a alguns, a ser servidors (ben pagats) dels dominadors (es diuen líders polítics, partits polítics, associacions…) va fent la viu-viu mantenint-los en els seus escons. El sistema ha deixat en mans dels polítics (professionals), de tots i de totes bandes, el paper de policia (i d’entreteniment) per tal que la violència que engendra no es torni personalment contra els dominadors, sinó que es reparteixi, en el circ de la democràcia, entre els miserables i els que, creient que pugen en l’ascensor social, no fan res més que legislar i controlar a les ordres dels que manen (pocs i ben-avinguts a nivell internacional). En totes les massacres (guerres, pasteres, emigració climàtica, discussions territorials en un mateix estat…) humanes que coneixem només hi moren indocumentats i anònims, mai els presidents dels governs ni els seus criats.

24 de febrer de 2025

Elogi del pessimisme (5)

M’empenyia la situació general (quina pretensió per part meva!), i especialment això de l’augment de la dreta desacomplexada que somriu a Trump, cap a una nova mostra del que considero raons per al pessimisme. Però, vet ho aquí, que no he pogut passar del noticiari local.

* El feminisme ha aconseguit, per als fets al voltant de relacions afectives, amoroses i sexuals, carregar-se el principi jurídic de la presumpció d’innocència? M’ho he preguntat i em fa por no ser capaç d’una resposta coherent, cada vegada que sento (o veig en una pancarta) la frase que diu ‘germana jo sí et crec’…..

* La fabricació del relat i les dificultats del PSOE per a governar han convertit a Junts en LA crossa indispensable. De tal manera que en el llenguatge periodístic (i en l’opinió formada des de determinats mitjans de (in) formació) han convertit a la resta de partits que recolzen el govern socialista en desapareguts, només fidels esclaus del PSOE. Com si els seus vots no fossin exactament igual de necessaris per a configurar aquella majoria necessària. Però Junts pot bascular, sense cap problema moral, cap al PP si es tracta de la defensa d’un sistema determinat.

* Enèsima discussió al voltant de la Llei d’habitatge. Escolto ( al programa de la 2, Cafè d’idees) a un representant dels propietaris que se les té amb un jove periodista i amb un representant del sindicat de llogaters. Uns dies abans, en el mateix programa, el regidor del PP a l’ajuntament de Barcelona ja posava l’èmfasi, per aquest debat, en l’ineludible respecte a la llei. De què es tracta? La repetició, mil vegades d’una mitja veritat (ja no diguem una mentida) aconsegueix crear un clima favorable a aquella mentida o mitja veritat. Els propietaris no poden fer fora de casa seva als llogaters morosos, que son una immensitat (mentida, perquè el nivell de morositat conegut no és de bon tros d’aquestes dimensions). I tanmateix, mentre ho diu, en un altre canal de TV es pot seguir la batussa de la policia que ajuda als funcionaris judicials que desnonen una mare amb una filla de tres anys, amb un grup que recolza a la desnonada.

Deia el senyor Daniel Sirera que el que cal és respectar la llei. Jo vaig entendre que el que no es pot qüestionar, ni pensar-hi!, és la propietat privada. I deia que si es dona el cas que un llogater no pot pagar la renda (no parlava pas de poder o no suportar l’increment de la renda) aleshores és l’estat (el papa estat, ara sí que ho volen!) qui ha de fer-se càrrec d’aquell llogater. Però, a las!, el partit d’aquest senyor i ell mateix defensen en tots els seus programes electorals la rebaixa molt considerable d’impostos. I avui, el senyor representant dels propietaris donava voltes al mateix, parlava de la necessària seguretat jurídica. Indispensable per al funcionament d’un sistema de lliure mercat. Es queixava del projecte que preveu multar als propietaris que incompleixin la llei, perquè, deia, resulta absolutament desproporcionada. El debat ha anat esdevenint una mena de cercle viciós. La catedràtica de Dret Constitucional, que també hi era, ha arribat a definir com comunisme algunes de les asseveracions del jove periodista i del del sindicat de llogaters.

Més tard llegeixo que en l’acord amb el PSOE els progressistes de Junts han aconseguit que en el termini de sis mesos es reguli que en cas que un propietari hagi iniciat un procés de desnonament l’administració (l’estat som tots?) es faci càrrec dels lloguers no abonats durant els procés i tramitació, així com de les despeses per possibles desperfectes en la propietat llogada. He sentit al senyor Puigdemont dient, per explicar l’acord, que responen a les sensibilitats dels seus votants. Que cal protegir als propietaris als que s’ha criminalitzat. Afegeixo jo que, Junts, també tenen algunes reticències en alguns impostos.

* Junts i el PP donen recolzament al PSC per a eliminar les sancions als ajuntaments que van incomplir les restriccions durant la sequera. Em pregunto: com podrà aquest ajuntament exigir al seu veí que no netegi cada cap de setmana dos cops la seva motocròs amb una manega a pressió? O com s’ho farà per a restringir el rec als veïns que gaudim d’esplèndids jardins tropicals? I això quan 1 de cada 4 municipis de l’ACA segueix superant els llindars de consum d’aigua per persona i dia.

* Si hi hagués més paper… , com deien els de ‘Hermano lobo’, demà parlarem dels jutges i magistrats. Bé, ells deien del govern.

29 de gener de 2025

Elogi del pessimisme (4)

Incapaç d’expressar el meu pessimisme, el farciré amb extractes d’allò que altres, més qualificats que jo, han dit darrerament.

Karl Polanyi, durant la Segona Guerra Mundial, ja va dir que allò que conduïa a les revoltes polítiques era un sistema econòmic que posava la societat en mans dels principis del mercat. Avui, Katharina Pistor, que l’ha citat, a l’ARA, ens recorda que «els governs tenen molt poc espai de maniobra si no volen ser castigats pels mercats financers (absolutament amorals).» Només uns dies abans, en el mateix diari, Joan Subirats escriu que «el missatge és aprofitar els avantatges del món digital per carregar-se velles intermediacions (els partits polítics i les organitzacions de la societat civil). Airbnb controla apartaments a tot el món sense ser-ne propietari. Uber controla mobilitat sense posseir cotxes. Amazon ven més que cap botiga sense tenir-ne una. I així podríem seguir. ¿Cap que un dirigent polític faci servir un partit per arribar al poder, o més val que es refiï del que saben fer i fan Musk, Bezos i Thiel? O, ja directament, que ells converteixin les xarxes en la manera de governar el món.»

Jo crec, tanmateix, que uns i altres necessiten, usen, l’Estat (per tant també les organitzacions, partits polítics que el sustenten) per tal que exerceixin de policia i tinguin cura de la seguretat (la seva) i controlin la marginalitat (allò realment subversiu avui en dia).

Josep Ramoneda es pregunta «¿On són les propostes reals per combatre les fractures que obren bretxes cada cop més grans a les societats i que són el cultiu que dona lloc a les histriòniques promeses amb què el retornat president Trump sedueix el personal?»

I Putin accelera els ritmes i compta, cada vegada més, amb complicitats des de dins de la UE (països i partits d’ultradreta). He llegit un llibre molt interessant, El eclipse de la sociedad israelí, de Meir Margalit. En les paraules finals diu que « a estas alturas de los acontecimientos tenemos claro que el motivo principal por el cual esta guerra estará estancada por tiempo indefinido se deba a que la persona que dirige el destino de Israel, Bibi Netanyahu, está empecinado en continuarla hasta mejorar la imagen que se le ha adherido des de el 7 de octubre como el responsable del mayor desastre de nuestra historia.»

I també hi ha espais petits, raconets de vida que ens importen. Daniel Ortega, a Nicaragua nomena la seva dona copresidenta i obre el camí a una nova dinastia. Per a aquells que hi tenim una relació (amb aquella gent tan tendre que hi vam conèixer quan érem més joves) personal, íntima, és una pallassada més, tràgica, en el camí que es va estroncar allà a l’estiu de 2018.

I aquí, al costat, a tocar, hem d’entretenir-nos en imatges gairebé nadalenques. La premsa, des d’El País a l’ARA publiquen la fotografia de Salvador Illa i Lluís Puig en una «emotiva trobada a Brussel·les» (L’ARA). La noticia, en el nostre reduït imaginari, serveix als periodistes per a alimentar els relats deutors del procés: «El Govern li havia enviat una invitació personal, com a l’expresident Carles Puigdemont i a l’exconseller Toni Comín, i ell va decidir acudir-hi més enllà dels seus companys d’exili. (…) Puig és un vers lliure.. hi ha tres moments que hi han contribuït… el primer és quan l’expresident i Comín es fan eurodiputats. Puig queda de facto menys protegit que la resta ja que es manté com a diputat al Parlament… decideix canviar d’estratègia jurídica i desmarcar-se de la via Boye i decideix confiar en Sàmper, ara Conseller d’Empresa, perquè explori un pacte amb la Fiscalia i el jutge… seguint el camí que va emprendre Meritxell Serret i després Anna Gabriel. (…) L’acord es va explorar i gairebé va arribar: paradoxalment, la derogació del delicte de sedició pactat entre el PSOE i ERC ho va dinamitar. Puig acusat de desobediència i malversació, queda subsumit en el mateix grup que Puigdemont i Comín…»

Així doncs, llevat de quan fugo d’aquest món, el meu pessimisme s’alimenta del contingut que suposo que expliquen aquests paràgrafs i, sobretot, de la dificultat per acceptar que uns i altres moments històrics hagin de venir a pertorbar-me des de les mateixes pàgines i editors. Hi ha una munió de pàgines, a casa, pels nostres assumptes de botiguers i, infinitat d’escrividors que toregen els morts de Gaza, de Rússia, d’Ucraïna, de Síria, el Líban, de Sudan, del Mediterrani, de les dones mortes pels seus marits o pels seus deus… mentre l’alè dels monstres empudega l’ambient elecció darrera elecció.

¿Haig de sentir-me interpel·lat per la democràcia?

Mal llegir la premsa (en paper!).

Ha estat noticia una periodista que llueix haver creat un espai per a denuncies ANÒNIMES de maltractament, masclisme, abusos, agressions, … Diuen que això ha portat al diputat a renunciar a la seva acta i als seus càrrecs al partit. I està bé, ja que sembla deduir-se del seu confús escrit de renuncia que ha publicat, que no nega les acusacions, ara ja algunes formalment denunciades davant de la justícia, un cop s’hi ha afegit una senyora televisiva. Potser es podria crear un app o web similar per a explicar anònimament…. (Si segueixo corro el risc de… Deixem-ho córrer).

Estic mirant una fotografia a l’ARA (3-11) d’una noia despullada en un patí de la universitat de Teheran que s’ha difós a les xarxes socials, diu el peu de la foto. La noia hauria estat agredida per la policia de la moral. Tanmateix el director de relacions públiques de la universitat diu que la noia té problemes mentals.

Una altra. Els conservadors britànics escullen com a líder una dona negra antiimmigració. És una senyora nascuda a Londres però educada fins els setze anys a Lagos. Ës d’origen familiar nigerià. Diu el diari que ha qualificat d’excessives les baixes per maternitat, que el 10% dels funcionaris haurien d’estar a la presó i que molts immigrants utilitzen el Regne Unit com una esponja per beneficiar-se’n, però no per a contribuir-hi.

I ara, la que m’ha cridat més l’atenció: El titular és El sindicalista que ha fet el cim del primer banc català. Al primer cop d’ull la meva vista em va enganyar (m’acaben d’operar de cataractes) i vaig llegir «el sindicalista que ha fet el crim del primer banc català». I vaig pensar que, potser i només potser, es tractava d’un imitador del protagonista d’una pel·lícula de Fasbbinder, Viatge a la felicitat de mama Kuster, que a mi em va agradar molt fa molts anys. Més tranquil he llegit bé el titular, m’he adonat que estem en una altra època i que…. Diu la noticia que aquest senyor «és el sindicalista que ha arribat més lluny en el govern corporatiu d’una empresa de l’ïbex35». Aquest sindicalista que a partir del proper gener estarà al capdavant de CaixaBank té la meva edat. Es veu que ben jove va entrar a l’entitat (a l’any 1076 jo ja en feia cinc que treballava en una empresa molt gran també) i va començar la seva carrera com a responsable sindical de Comissions Obreres (CCOO). Va ser director general del grup assegurador i de gestió d’actius de CaixaBank entre el 2011 i el 2018. És vicepresident de Caixabank des del 2018. És conseller dominical de Caixabank, en representació del principal accionista, la Fundació La Caixa, i ostenta els càrrecs de vicepresident de les companyies d’assegurances VidaCaixa i SegurCaixa Adeslas. A més, és membre del patronat d’ESADE Fundació i conseller d’Allianz Portugal. (No he trobat noticies de la seva activitat com a sindicalista)

Me l’imagino en les manifestacions contra els pactes de la Moncloa (1977, 1978, 1979…), me l’imagino a la seu del sindicat explicant als seus afiliats com les entitats bancàries son la representació més genuïna, potser ho eren, del capitalisme, me l’imagino anant d’ESADE a la Via Laietana (crec que allà hi havia la seu del seu sindicat)….. Ell, sembla que ha arribat al cim d’un gran banc català (amb seu a València), a mi em van acomiadar sense que hagués fet cap cim.

No, no és veritat. No me l’imagino. Però ara em pregunto què deu haver-hi en el cap del periodista que ha redactat aquest titular. El sindicalista que ha fet el cim…. De veritat el terme sindicalista pot definir la identitat professional de qui ostenta i ha ostentat els càrrecs que diu la viquipedia? O potser teníem raó alguns emboirats dels anys setanta i vuitanta quan qüestionem determinades concepcions del sindicalisme? Ja seria ben trist que un aprenent (com jo en l’època) de sindicalista arribés a la seva jubilació com a sindicalista dirigint CaixaBank. Havent acceptat finalment els meus pecats d’ingenuïtat i els meus errors històrics, espero que el meu pessimisme no es vegi premiat veient que la societat d’avui dia accepta que aquest titular sigui seriós. Suposo que el redactor s’ha avençat a celebrar el dia dels innocents.

Llegir malament els diaris, com el somnis de la raó, produeix monstres.

4-11-2024

17 d’octubre de 2024

Llegeixo a El món (Silvia Barroso, 17-10-24) que «Cap d’ells té cap necessitat de deixar hores i hores en un projecte col·lectiu que els pren les nits i els caps de setmana i a vegades els dona disgustos». Es refereix a uns quants activistes, líders, independentistes en concret però també «es pot dir de la resta de membres de les juntes de les entitats a les quals pertanyen. I dels seus predecessors. I dels que vindran. I dels que fan funcionar moltes altres entitats».

Ho prenc com a excusa per a la meva reflexió, que no és refereix pas en específic a independentistes. Fa anys vaig voler conèixer, per a la meva satisfacció intel·lectual i per a tenir-ne una visió directa, sense intermediaris el funcionament i els racons no reglats de l’administració local, d’un ajuntament. Mai vaig amagar a aquells amb qui vaig compartir el meu interès que no em sentia pas cridat per ningú a tenir cura del bé comú, ni de la millora del meu poble. Una de les primeres discussions que vaig tenir amb alguns companys va ser precisament per afirmar que en absolut la meva participació havia d’estar condicionada per cap suposada voluntat o interès popular obtingut a través d’enquestes o similars per a conèixer la voluntat del poble.

Si jo participava en aquell joc polític, que en el meu món teòric ja estava condemnat, era per a conèixer i, en allò que la maquinària em permetés, provar de practicar-hi algunes de les meves il·lusions. Abans no es van convocar les eleccions municipals corresponents un periodista comarcal em va preguntar (coneixia les meves inclinacions respecte del sistema democràtic que patim) com justificava anar a votar, si mai ho havia fet. No vaig tenir cap problema per a explicar-me: aniria a votar per mi mateix. És a dir, jo no delegava la meva responsabilitat en una entitat (o partit) aliena. Jo em votava a mi. Entraria a l’ajuntament a cuidar-me de mi mateix. Si això coincidia amb interessos similars amb altres ciutadans, perfecte. Si no, com es va comprovar, el sistema no m’hi acceptaria cap més vegada.

El sistema de partits, que havia de formalitzar l’agregació dels interessos individuals de tots els ciutadans, ha esdevingut la substitució de la noblesa medieval, encarregat del manteniment de l’ordre i la propietat. En l’època medieval amb espases, ara amb eleccions. Fins i tot aquells que el segle passat renegaven de la democràcia, avui la defensen (mireu com de constitucionalistes, encara que mai han llegit Kelsen, son els hereus del feixisme) contra l’esquerra (i comunistes, diuen ells) que l’estaria corrompen. S’han intercanviat els papers. L’esquerra (per mantenir els termes acadèmics) i la dreta i la seva dreta (per no resultar excloent) discutint-se la representació de la democràcia.

Tots aquests que reivindiquen les seves nits perdudes, la seva renuncia familiar i personal pel bé de tots i cadascun dels ciutadans, siguin des dels partits o dels sindicats o de les entitats de la (ves a saber què cony vol dir!) societat civil, presentant-la com un sacrifici (un martiri per la fe) no em mereixen gaire confiança. Sempre m’he preguntat: qui els ha demanat que es sacrifiquin? Jo vaig exercir uns anys com a regidor, però sempre vaig tenir clar que ho era (més enllà que hi va haver veïns que van atorgar confiança a la llista que m’incloïa) per al meu interès i curiositat, mai em vaig sentir apoderat de cap dels meus veïns. Quina por aquells que ens volen salvar!

La vulgarització (en pejoratiu) de la història. (I una mica de la meva vanitat)

Tinc prou temps com per anar repassant llibres, amb pretensions, que anirien historiant fets passats. I m’interesso especialment per aquells que tracten (algunes vegades, com és el cas, sense cap rigor) de moments històrics que jo vaig viure o dels que vaig ser espectador privilegiat. Al llarg de les meves nombroses hores de lectura, especialment al voltant de treballs d’investigació, o fins i tot d’assaig, sobre el moviment obrer i el moviment llibertari des de finals dels anys setanta, m’he trobat sobretot amb dues línies (n’hi deu haver d’altres) que m’han cridat l’atenció:

Una és la d’aquells historiadors (o pretesos historiadors) que respecte d’alguns esdeveniments, que consideren poc definidors d’allò que pretenen demostrar o historiar, no tenen cap mena de mala consciència en escriure’ls (que no descriure’ls, perquè no els coneixen) sense cap mena de rigor científic o, almenys, un mínim de voluntat per a aclarir-los. En mostraré dos exemples ben clars seguidament.

I segona, la d’aquells que, conscientment o inconscientment, han basat la seva investigació en fonts que només beuen d’una determinada perspectiva, o que hi beuen majoritàriament. Aquests solen caure en expressions desafortunades respecte de persones concretes o les seves actituds, sense tenir en compte que la informació al respecte l’han obtingut d’un parer, legítim, però subjectiu. Miraré de donar-ne també un parell d’exemples.

Dos exemples d’allò que és escriure d’allò que no es coneix, i que sense cap esforç per aclarir-ho, es dona per bo des del rumor o la interpretació histriònica. A la pàgina 286 del llibre Anarquismo y cambio político en España, (Editorial Comares, 2023. Albolote, Granada) Maggie Torres escriu, sense despentinar-se que «Durante el Congreso, el Museo de Historia Social de Amsterdam fue ocupado por faistas que exigían la devolución de los documentos depositados allí en 1939».

A la pàgina 116 de Café Combat. Laureano Cerrada anarquista y falsificador (Malatesta editorial, 2021. Madrid) Miguel Sarró diu que «En 1980 (Luís Andrés Edo)fue uno de los protagonistas del delirante asalto, a mano armada, de los archivos del IIHS de Amsterdam, con la intención de ‘recuperar’ el archivo histórico de la CNT»

Per a la historiadora Maggie: No era el Museu, és un Institut Internacional d’Historia Social. No eren faistas, ni de bon tros, els ocupants. Eren Lluís Andrés Edo, José Ignacio Martin Artajo i Víctor León. Acabat el Congrés s’hi afegí Pep Castells Casellas, delegat pel nou Comitè Nacional per a negociar, junt amb els tres anteriors, amb l’IIHS el procés de recuperació per a la CNT de la documentació allà depositada el 1939.

En Miguel Sarró diu que això passava el 1980. No és veritat, fou el desembre de 1979 i, com diu Maggie, durant la celebració del V Congrés de la CNT, però va durar encara uns dies després que aquest acabés. Quan Pep Castells es va presentar a l’IIHS amb la credencial que acreditava com a representants per a negociar als tres ocupants i a ell mateix, el delegat de l’IIHS es va negar a acceptar parlar amb els tres que havien estat ocupant feia tres o quatre dies la seu de l’Institut i aleshores Pep Castells va decidir ajuntar-se als tres anteriors ocupants. I així van estar fins que va arribar el dia que la Universitat, on estava l’IIHS, havia de començar vacances nadalenques i es va negociar, els quatre delegats de la CNT, amb el representant de l’IIHS.

Que el delirant (opinable) assalt (sembla una pel·lícula dolenta) es va produir a «mano armada» és pura imaginació malaltissa i cau en el ridícul. Per com es va entrar a l’IIHS, per l’època i el país de què parlem. I perquè és una gran mentida. Només cal llegir la premsa holandesa d’aquells dies. Vells militants anarquistes, residents a Amsterdam i els seus voltants, van assistir diàriament als ocupants amb menjar i beure, sense que hi hagués cap impediment substancial.

Quan predomina com a font la versió d’una part de les distintes existents en una mateixa història o fet es cau en errors que, per a mi almenys, poden resultar importants per a allò que pugui quedar (tampoc era tan important segurament) per a la història. Els lectors de Maggie Torres (nota 124, pàgina 273), si no tenen altres fonts, coneixeran a un Kimet (ella escriu Quimet) de «los incontrolados (…) cuyo principal líder era Quimet, un estudiante de arquitectura y conocido miembro de la FAI. Luís Andrés Edo era el otro líder de esta tendencia en Barcelona, que dirigía a un grupo del sindicato de construcción»

‘Incontrolats’, ‘tendència’, ‘un grup’ del sindicat de construcció resulten o bé abstraccions insubstancials o bé termes que queden sense concreció i només creen en el lector una mena d’ombra i sospita sobre els mencionats. Tendència a què?

En la mateixa línia, de relacionar a Edo i Kimet com a líders d’actituds o comportaments radicals, violents, etc. es troba en la nota 147, pàgina 277:«Apache era otro nombre que los GAA y la oposición le daban a la tendencia alrededor de Quimet y Luís Andrés Edo». L’autora, no ha buscat entendre o conèixer la relació entre Kimet i Edo, com tampoc no s’ha preocupat (no li deu semblar important) comprovar què estudiava Kimet, com tampoc comprovar bé el nom de Francesc Boldú que sempre apareix com a Boldiú (dos cops a la pàgina 255, també a la pàgina 277, i a la 282…i…). Li ha bastat creure allò que els seus entrevistats (legítimament) li han traslladat.

Un cas extraordinari d’informació precipitada es pot trobar en la revista bicicleta (números 23-24; extradoble) quan en les pàgines especials dedicades al congrés de la CNT diu que «… con prohibición, incluso, de que los delegados saquen fotos. Alguien saca a relucir las constantes quejas sobre el boicot de la prensa, boicot que no se hace otra cosa que fomentar con decisiones de este tipo. La medida alcanza incluso a la prensa libertaria, y constatamos el recelo de gente como Pep Castells, del sindicato de construcción de Barcelona que, al vernos trabajar entrevistándonos con delegados extranjeros y pidiendo colaboración a los fotógrafos del sindicato de Artes Gráficas de Madrid, hace llegar un comunicado a la mesa recalcando la ‘prohibición’».

Avui intento veure com es podria « constatar el recelo» i no me’n surto. La única nota que vaig fer arribar a la mesa del Congrés de la CNT va ser la que els comunicava, per tal que ho fessin públic, que tres companys (dels que donava el nom) havien ocupat la seu de l’IIHS d’Amsterdam per a reclamar la devolució de la documentació allà dipositada l’any1939 propietat de la CNT. D’altra banda, els companys de la revista Anarchica podien haver estat testimonis, si els hagueren preguntat, de la meva col·laboració amb ells per a informar, també fotogràficament, del Congrés.

I per acabar un exemple proper, de la Plana de Vic. Toni Coromina, en el seu llibre Cafè Vic (Eumo editorial, Vic 2007) deixa escrit que Pep Palau «va ser a la presó a França i a Holanda, d’on va ser expulsat a Barcelona. Aquí no el van detenir gràcies a la pressió de Xirinacs i Alfonso Guerra» (pàgina 85). Intento imaginar el garbuix mental per a algun historiador que, anys després (és a dir, ara ja) intenti entendre la intervenció d’Alfonso Guerra, i al costat de Xirinacs!, per a evitar la presó a Pep Palau quan arribés a Catalunya expulsat d’un altre país. Li seria més fàcil si sabés que en aquells moments presidia la Comissió de Justícia del Congreso de los Diputados un advocat de Barcelona, Rodolf Guerra, amb qui un advocat afí a la CNT compartia despatx.

1

Diu en Llach que «la normalitat sou vosaltres els independentistes», criticant el discurs socialista que reivindica la tornada a la normalitat 8 d’agots a l’Arc de Triomf). Un altre cop, com que dos es barallen rebem els tercers. Els que no acceptem actuar en l’escenari polític que uns i altres han delimitat per a la seva confrontació. Pocs, però alguns el que volem acabar és precisament amb aquell escenari polític. Sobretot perquè és un escenari en una pantalla de meta-realitat.

2

El PP, i arrossega al PNV, aconsegueix que el Congreso de los Diputados «reconegui» guanyador de les eleccions veneçolanes a Edmundo González. El govern, més diplomàtic, com la UE, demana que es publiquin les actes electorals abans de prendre una decisió. Exactament igual com van fer davant dels resultats de les eleccions franceses, les dels Emirats àrabs, les d’Aràbia Saudita, les d’Hongria, les de Rússia, les de la Xina, o d’Argentina. Però a la UE hi ha Parlament i Consell. Aquell també reconeix Edmundo com a guanyador de les eleccions.

En un i altre lloc el parlament (l’assemblea) pot dir missa sense cap compromís polític ni diplomàtic real. Ara bé, en ambdues situacions (Congreso i Parlament Europeu) es veu, en aquestes ocasions, la conformació d’unes majories que esparveren. Especialment perquè en formen part alguns que encara eren considerats demòcrates.

3

PSOE, PP i Izquierda Unida van votar l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia de 2007 que en el seu article 181 diu: «Es crearà una Agencia Tributària a la que s’encarregarà la gestió, liquidació.. de tots els tributs propis així com per delegació… dels tributs estatals..» El programa electoral del PP català per a les eleccions de novembre de 2012 deia: «Treballarem per un nou sistema de finançament singular per a Catalunya», per evitar el «problema sistemàtic d’insuficiència financera»

Fa uns anys l’hemeroteca servia per temperar els discursos falsos dels polítics. Però ara ja, seguint als extremistes, la mentida s’ha convertit en un antídot contra la realitat. Només cal veure les posicions dels darrers anys sobre amnistia, finançament autonòmic… de tants i tants polítics en actiu. Polítics que, a més, no han rebut cap sanció dels seus votants.

4

A ERC es pot contemplar una exposició magistral de com els aparells (les màquines que s’alimenten de vanitat i d’egocentrisme) són els que estableixen els marcs ideològics. O més ben dit, els aparells limiten i encotillen els possibles marcs ideològics evitant que es converteixin en espais de debat. La línia política, el full de ruta, el programa…del partit (dels partits) estan sotmesos a la continuïtat (o no) dels maquinistes, dels que fan funcionar cada dia l’aparell. Els afiliats (els adherits) es converteixen en receptor de la publicitat interna que, sempre, dona per fet que no hi ha divisions. En diuen, com en els anuncis, diferents perspectives.

5

El president, en el càrrec, de la Generalitat es ven com a humanista cristià. Cristià com tants presidents i aspirants a president de la Generalitat de Catalunya. Allò que em sorprèn és que això encara es reivindiqui com una actiu per a l’obtenció de reconeixement, de vots i de legitimitat. Ja m’havia acostumat a veure alcaldes «d’esquerres» a les celebracions religioses de tants municipis, a veure’ls beneint encara edificis en el dia de la seva inauguració… però reivindicar-se en un mateix títol humanista i cristià… Em trontollen les idees.

Comprendre al senyor Puigdemont.

La societat es conforma a partir de l’existència en uns mateixos espais de multituds, diferents, de persones. Una societat política es forma quan més enllà d’aquella societat s’hi estableixen uns criteris de convivència. A partir de la revolució francesa podem dir que quan es reconeix el concepte de ciutadania més enllà de l’estricte de persona. Per això, i per a aquesta reflexió, puc comprendre el senyor Joan Carles de Borbó, com al senyor Carles Puigdemont, en tant que ciutadans. Però per un i altre em sento perjudicat en la meva ciutadania quan ells pretenen que la seva posició política estigui per damunt del meu estat de ciutadà. Quan converteixen la seva personal existència i vida en una imatge religiosa, mística, que jo hauria de respectar sense discussió. Quan es confonen a consciència, i confonen, la seva persona (ciutadans) amb la institució que, un i altre cas, a mi m’imposen.

Emparat en aquest paraigües de les institucions el senyor Puigdemont escriu una carta a (suposo) seus seguidors i als honestos catalans independentistes (que n’hi ha) que qüestiona els resultats electorals de les darreres eleccions al parlament de Catalunya. Hi ha una sèrie de conceptes en el seu text que neguen, de fet, legitimitat a una bona part dels catalans que van anar a les urnes, per si fos el cas que funciones l’acord que, diu ell, comporta «l’impacte negatiu que tindrà per a Catalunya un govern de caràcter espanyolista».

La seva sortida de Catalunya era per a preservar la presidència de la Generalitat que «acabava de ser il·legítimament destituïda per la decisió del PP i del PSOE. Calia preservar-la…» Però, no diu res respecte a que, al cap de pocs dies, «els catalans», inclosos els que voten Junts, van acomodar-se a la convocatòria de Mariano Rajoy i van conformar un nou Parlament que va elegir un nou president del Govern de la Generalitat. Suposo que el senyor Puigdemont dona per legítims els vots d’aquells catalans i que van conformar legítimament un nou Govern de la Generalitat.

Com diu ell mateix, «el 2018 la presidència va ser llegada al president Torra a través del Parlament de Catalunya. La continuïtat havia estat salvada.», després d’unes eleccions convocades sota l’article 155, li plagui o no.

Segueix el text amb un relat èpic (al meu parer, d’un caire religiós i èpic més proper al romanticismes que al món de les realitats virtuals que vivim). I recorda que «allò que hem fet, es miri com es miri, ha estat extraordinari i excepcional.. en condicions terriblement adverses.. en un combat que ha estat diari… perquè s’havia de batallar sense xarxa de seguretat.. to això ha comportat un desgast molt gran… i han fracassat en el seu intent de liquidar-nos… ens han posat en el centre de totes les dianes… s’ha atacat el nostre entorn… espionatge i eines de violència política que ens equiparan a moviments terroristes…»

Entenc jo que com a preàmbul a una envestida contra ERC de molta consideració. Des de l’afirmació que considera que «l’estratègia dels indults era una estratègia espanyola i la de l’amnistia és una estratègia catalana» fins a encolomar-los la responsabilitat de les campanyes de desprestigi contra ell, aprofitant el tema dels cartells amb els germans Maragall. Evidentment dona per fet que l’amnistia només es deu als Acords de Brussel·les, que protagonitza, i menysté el resultat i els beneficis personals (a ciutadans, a més de funcionaris polítics) que comportaren els indults. Potser el fracàs de l’amnistia hauria de fer-los considerar, a tots, l’error de suposar que un sistema polític (més que un Gobierno i un Parlamento) no acostuma a suïcidar-se, sempre ho deixa tot atado y bien atado. Quan a responsabilitzar a ERC de les campanyes, llegir que «Vist el que hem conegut amb l’escàndol de les campanyes de guerra bruta organitzades per ERC, tinc pocs dubtes de com es va alimentar aquella campanya de desprestigi, un patró que ar ens trobarem amb més intensitat», em porta a enviar un petit recolzament als militants de base d’ERC que no se sotmetin a aquest xantatge emocional. He vist com juntaires d’Osona llençaven ous i altres estímuls a la seu d’ERC de Vic (EL 9 Nou, de divendres passat)

El senyor Puigdemont insisteix en què no és possible amb el govern espanyol resoldre «un conflicte històric, que no és pas entre catalans, sinó entre Catalunya i Espanya». Un altre cop, com en la confusió interessada entre un ciutadà (sigui Borbó o sigui President) tornem als conceptes ideològics romàntics: l’Estat, la Nació, Déu, l’Amor… Els que creuen, no és el meu cas, en la democràcia participativa i participen i es beneficien activament dels processos electorals n’haurien de respectar els resultats. A Catalunya, eleccions darrera eleccions un nombre molt considerable de ciutadans mostren la seva confiança a partits polítics que, explícitament, no volen la independència. Per tant, si es diu que la diferent passió per la independència és un conflicte, s’ha d¡admetre que sí és també un conflicte entre catalans. O, per convicció religiosa, qui no és independentista no és català?

Acceptat això, els independentistes tenen tot el dret a intentar imposar-se sobre la resta. Però han de ser prou honestos, com va dir la senyora Ponsatí, que potser haurà d’haver-hi víctimes, si no es sotmeten. Però… potser poden mirar-nos a aquells que volem la desaparició dels estats (també d’un de català) i intentar convèncer-nos de les bondats de la seva independència.

Soc dels que ja fa dies (Veure el meu post, En una columna sense bastida, de l’11 de maig) preveia aquesta situació. El senyor Puigdemont, i el comprenc, ha de jugar aquesta carta per resistir-se, si es forma govern sense ell, a passar al no-res (políticament). Que el comprengui no fa que segueixi considerant que no entenc, mai entendré, que un pres no vulgui fugar-se, que un perseguit es lliuri als perseguidors…. llevat que tornem al martirologi cristià i apel·lem més a la passió, al fetge i a la sang, que no pas a la raó.

També comprenc que, en l’interès de intentar combatre als republicans, tot s’hi val, quan s’ha arribat a aquesta situació. Sembla que les excursions a Perpinyà no han donat prou resultat i que els catalans (tots els catalans) no tots estan pel mateix. Això no és un valor de diversitat?

Al cap i a la fi, també el senyor Sánchez és president gràcies al senyor Puigdemont. Així doncs, afegir a la llista de senyors que…. al senyor Illa… tampoc canviarà gaire el meu benestar. (A l’Esquirol, el 4 d’agost de 2024, a les 21:15)