Elogi del pessimisme (4)

Incapaç d’expressar el meu pessimisme, el farciré amb extractes d’allò que altres, més qualificats que jo, han dit darrerament.

Karl Polanyi, durant la Segona Guerra Mundial, ja va dir que allò que conduïa a les revoltes polítiques era un sistema econòmic que posava la societat en mans dels principis del mercat. Avui, Katharina Pistor, que l’ha citat, a l’ARA, ens recorda que «els governs tenen molt poc espai de maniobra si no volen ser castigats pels mercats financers (absolutament amorals).» Només uns dies abans, en el mateix diari, Joan Subirats escriu que «el missatge és aprofitar els avantatges del món digital per carregar-se velles intermediacions (els partits polítics i les organitzacions de la societat civil). Airbnb controla apartaments a tot el món sense ser-ne propietari. Uber controla mobilitat sense posseir cotxes. Amazon ven més que cap botiga sense tenir-ne una. I així podríem seguir. ¿Cap que un dirigent polític faci servir un partit per arribar al poder, o més val que es refiï del que saben fer i fan Musk, Bezos i Thiel? O, ja directament, que ells converteixin les xarxes en la manera de governar el món.»

Jo crec, tanmateix, que uns i altres necessiten, usen, l’Estat (per tant també les organitzacions, partits polítics que el sustenten) per tal que exerceixin de policia i tinguin cura de la seguretat (la seva) i controlin la marginalitat (allò realment subversiu avui en dia).

Josep Ramoneda es pregunta «¿On són les propostes reals per combatre les fractures que obren bretxes cada cop més grans a les societats i que són el cultiu que dona lloc a les histriòniques promeses amb què el retornat president Trump sedueix el personal?»

I Putin accelera els ritmes i compta, cada vegada més, amb complicitats des de dins de la UE (països i partits d’ultradreta). He llegit un llibre molt interessant, El eclipse de la sociedad israelí, de Meir Margalit. En les paraules finals diu que « a estas alturas de los acontecimientos tenemos claro que el motivo principal por el cual esta guerra estará estancada por tiempo indefinido se deba a que la persona que dirige el destino de Israel, Bibi Netanyahu, está empecinado en continuarla hasta mejorar la imagen que se le ha adherido des de el 7 de octubre como el responsable del mayor desastre de nuestra historia.»

I també hi ha espais petits, raconets de vida que ens importen. Daniel Ortega, a Nicaragua nomena la seva dona copresidenta i obre el camí a una nova dinastia. Per a aquells que hi tenim una relació (amb aquella gent tan tendre que hi vam conèixer quan érem més joves) personal, íntima, és una pallassada més, tràgica, en el camí que es va estroncar allà a l’estiu de 2018.

I aquí, al costat, a tocar, hem d’entretenir-nos en imatges gairebé nadalenques. La premsa, des d’El País a l’ARA publiquen la fotografia de Salvador Illa i Lluís Puig en una «emotiva trobada a Brussel·les» (L’ARA). La noticia, en el nostre reduït imaginari, serveix als periodistes per a alimentar els relats deutors del procés: «El Govern li havia enviat una invitació personal, com a l’expresident Carles Puigdemont i a l’exconseller Toni Comín, i ell va decidir acudir-hi més enllà dels seus companys d’exili. (…) Puig és un vers lliure.. hi ha tres moments que hi han contribuït… el primer és quan l’expresident i Comín es fan eurodiputats. Puig queda de facto menys protegit que la resta ja que es manté com a diputat al Parlament… decideix canviar d’estratègia jurídica i desmarcar-se de la via Boye i decideix confiar en Sàmper, ara Conseller d’Empresa, perquè explori un pacte amb la Fiscalia i el jutge… seguint el camí que va emprendre Meritxell Serret i després Anna Gabriel. (…) L’acord es va explorar i gairebé va arribar: paradoxalment, la derogació del delicte de sedició pactat entre el PSOE i ERC ho va dinamitar. Puig acusat de desobediència i malversació, queda subsumit en el mateix grup que Puigdemont i Comín…»

Així doncs, llevat de quan fugo d’aquest món, el meu pessimisme s’alimenta del contingut que suposo que expliquen aquests paràgrafs i, sobretot, de la dificultat per acceptar que uns i altres moments històrics hagin de venir a pertorbar-me des de les mateixes pàgines i editors. Hi ha una munió de pàgines, a casa, pels nostres assumptes de botiguers i, infinitat d’escrividors que toregen els morts de Gaza, de Rússia, d’Ucraïna, de Síria, el Líban, de Sudan, del Mediterrani, de les dones mortes pels seus marits o pels seus deus… mentre l’alè dels monstres empudega l’ambient elecció darrera elecció.

¿Haig de sentir-me interpel·lat per la democràcia?

Mal llegir la premsa (en paper!).

Ha estat noticia una periodista que llueix haver creat un espai per a denuncies ANÒNIMES de maltractament, masclisme, abusos, agressions, … Diuen que això ha portat al diputat a renunciar a la seva acta i als seus càrrecs al partit. I està bé, ja que sembla deduir-se del seu confús escrit de renuncia que ha publicat, que no nega les acusacions, ara ja algunes formalment denunciades davant de la justícia, un cop s’hi ha afegit una senyora televisiva. Potser es podria crear un app o web similar per a explicar anònimament…. (Si segueixo corro el risc de… Deixem-ho córrer).

Estic mirant una fotografia a l’ARA (3-11) d’una noia despullada en un patí de la universitat de Teheran que s’ha difós a les xarxes socials, diu el peu de la foto. La noia hauria estat agredida per la policia de la moral. Tanmateix el director de relacions públiques de la universitat diu que la noia té problemes mentals.

Una altra. Els conservadors britànics escullen com a líder una dona negra antiimmigració. És una senyora nascuda a Londres però educada fins els setze anys a Lagos. Ës d’origen familiar nigerià. Diu el diari que ha qualificat d’excessives les baixes per maternitat, que el 10% dels funcionaris haurien d’estar a la presó i que molts immigrants utilitzen el Regne Unit com una esponja per beneficiar-se’n, però no per a contribuir-hi.

I ara, la que m’ha cridat més l’atenció: El titular és El sindicalista que ha fet el cim del primer banc català. Al primer cop d’ull la meva vista em va enganyar (m’acaben d’operar de cataractes) i vaig llegir «el sindicalista que ha fet el crim del primer banc català». I vaig pensar que, potser i només potser, es tractava d’un imitador del protagonista d’una pel·lícula de Fasbbinder, Viatge a la felicitat de mama Kuster, que a mi em va agradar molt fa molts anys. Més tranquil he llegit bé el titular, m’he adonat que estem en una altra època i que…. Diu la noticia que aquest senyor «és el sindicalista que ha arribat més lluny en el govern corporatiu d’una empresa de l’ïbex35». Aquest sindicalista que a partir del proper gener estarà al capdavant de CaixaBank té la meva edat. Es veu que ben jove va entrar a l’entitat (a l’any 1076 jo ja en feia cinc que treballava en una empresa molt gran també) i va començar la seva carrera com a responsable sindical de Comissions Obreres (CCOO). Va ser director general del grup assegurador i de gestió d’actius de CaixaBank entre el 2011 i el 2018. És vicepresident de Caixabank des del 2018. És conseller dominical de Caixabank, en representació del principal accionista, la Fundació La Caixa, i ostenta els càrrecs de vicepresident de les companyies d’assegurances VidaCaixa i SegurCaixa Adeslas. A més, és membre del patronat d’ESADE Fundació i conseller d’Allianz Portugal. (No he trobat noticies de la seva activitat com a sindicalista)

Me l’imagino en les manifestacions contra els pactes de la Moncloa (1977, 1978, 1979…), me l’imagino a la seu del sindicat explicant als seus afiliats com les entitats bancàries son la representació més genuïna, potser ho eren, del capitalisme, me l’imagino anant d’ESADE a la Via Laietana (crec que allà hi havia la seu del seu sindicat)….. Ell, sembla que ha arribat al cim d’un gran banc català (amb seu a València), a mi em van acomiadar sense que hagués fet cap cim.

No, no és veritat. No me l’imagino. Però ara em pregunto què deu haver-hi en el cap del periodista que ha redactat aquest titular. El sindicalista que ha fet el cim…. De veritat el terme sindicalista pot definir la identitat professional de qui ostenta i ha ostentat els càrrecs que diu la viquipedia? O potser teníem raó alguns emboirats dels anys setanta i vuitanta quan qüestionem determinades concepcions del sindicalisme? Ja seria ben trist que un aprenent (com jo en l’època) de sindicalista arribés a la seva jubilació com a sindicalista dirigint CaixaBank. Havent acceptat finalment els meus pecats d’ingenuïtat i els meus errors històrics, espero que el meu pessimisme no es vegi premiat veient que la societat d’avui dia accepta que aquest titular sigui seriós. Suposo que el redactor s’ha avençat a celebrar el dia dels innocents.

Llegir malament els diaris, com el somnis de la raó, produeix monstres.

4-11-2024

17 d’octubre de 2024

Llegeixo a El món (Silvia Barroso, 17-10-24) que «Cap d’ells té cap necessitat de deixar hores i hores en un projecte col·lectiu que els pren les nits i els caps de setmana i a vegades els dona disgustos». Es refereix a uns quants activistes, líders, independentistes en concret però també «es pot dir de la resta de membres de les juntes de les entitats a les quals pertanyen. I dels seus predecessors. I dels que vindran. I dels que fan funcionar moltes altres entitats».

Ho prenc com a excusa per a la meva reflexió, que no és refereix pas en específic a independentistes. Fa anys vaig voler conèixer, per a la meva satisfacció intel·lectual i per a tenir-ne una visió directa, sense intermediaris el funcionament i els racons no reglats de l’administració local, d’un ajuntament. Mai vaig amagar a aquells amb qui vaig compartir el meu interès que no em sentia pas cridat per ningú a tenir cura del bé comú, ni de la millora del meu poble. Una de les primeres discussions que vaig tenir amb alguns companys va ser precisament per afirmar que en absolut la meva participació havia d’estar condicionada per cap suposada voluntat o interès popular obtingut a través d’enquestes o similars per a conèixer la voluntat del poble.

Si jo participava en aquell joc polític, que en el meu món teòric ja estava condemnat, era per a conèixer i, en allò que la maquinària em permetés, provar de practicar-hi algunes de les meves il·lusions. Abans no es van convocar les eleccions municipals corresponents un periodista comarcal em va preguntar (coneixia les meves inclinacions respecte del sistema democràtic que patim) com justificava anar a votar, si mai ho havia fet. No vaig tenir cap problema per a explicar-me: aniria a votar per mi mateix. És a dir, jo no delegava la meva responsabilitat en una entitat (o partit) aliena. Jo em votava a mi. Entraria a l’ajuntament a cuidar-me de mi mateix. Si això coincidia amb interessos similars amb altres ciutadans, perfecte. Si no, com es va comprovar, el sistema no m’hi acceptaria cap més vegada.

El sistema de partits, que havia de formalitzar l’agregació dels interessos individuals de tots els ciutadans, ha esdevingut la substitució de la noblesa medieval, encarregat del manteniment de l’ordre i la propietat. En l’època medieval amb espases, ara amb eleccions. Fins i tot aquells que el segle passat renegaven de la democràcia, avui la defensen (mireu com de constitucionalistes, encara que mai han llegit Kelsen, son els hereus del feixisme) contra l’esquerra (i comunistes, diuen ells) que l’estaria corrompen. S’han intercanviat els papers. L’esquerra (per mantenir els termes acadèmics) i la dreta i la seva dreta (per no resultar excloent) discutint-se la representació de la democràcia.

Tots aquests que reivindiquen les seves nits perdudes, la seva renuncia familiar i personal pel bé de tots i cadascun dels ciutadans, siguin des dels partits o dels sindicats o de les entitats de la (ves a saber què cony vol dir!) societat civil, presentant-la com un sacrifici (un martiri per la fe) no em mereixen gaire confiança. Sempre m’he preguntat: qui els ha demanat que es sacrifiquin? Jo vaig exercir uns anys com a regidor, però sempre vaig tenir clar que ho era (més enllà que hi va haver veïns que van atorgar confiança a la llista que m’incloïa) per al meu interès i curiositat, mai em vaig sentir apoderat de cap dels meus veïns. Quina por aquells que ens volen salvar!

La vulgarització (en pejoratiu) de la història. (I una mica de la meva vanitat)

Tinc prou temps com per anar repassant llibres, amb pretensions, que anirien historiant fets passats. I m’interesso especialment per aquells que tracten (algunes vegades, com és el cas, sense cap rigor) de moments històrics que jo vaig viure o dels que vaig ser espectador privilegiat. Al llarg de les meves nombroses hores de lectura, especialment al voltant de treballs d’investigació, o fins i tot d’assaig, sobre el moviment obrer i el moviment llibertari des de finals dels anys setanta, m’he trobat sobretot amb dues línies (n’hi deu haver d’altres) que m’han cridat l’atenció:

Una és la d’aquells historiadors (o pretesos historiadors) que respecte d’alguns esdeveniments, que consideren poc definidors d’allò que pretenen demostrar o historiar, no tenen cap mena de mala consciència en escriure’ls (que no descriure’ls, perquè no els coneixen) sense cap mena de rigor científic o, almenys, un mínim de voluntat per a aclarir-los. En mostraré dos exemples ben clars seguidament.

I segona, la d’aquells que, conscientment o inconscientment, han basat la seva investigació en fonts que només beuen d’una determinada perspectiva, o que hi beuen majoritàriament. Aquests solen caure en expressions desafortunades respecte de persones concretes o les seves actituds, sense tenir en compte que la informació al respecte l’han obtingut d’un parer, legítim, però subjectiu. Miraré de donar-ne també un parell d’exemples.

Dos exemples d’allò que és escriure d’allò que no es coneix, i que sense cap esforç per aclarir-ho, es dona per bo des del rumor o la interpretació histriònica. A la pàgina 286 del llibre Anarquismo y cambio político en España, (Editorial Comares, 2023. Albolote, Granada) Maggie Torres escriu, sense despentinar-se que «Durante el Congreso, el Museo de Historia Social de Amsterdam fue ocupado por faistas que exigían la devolución de los documentos depositados allí en 1939».

A la pàgina 116 de Café Combat. Laureano Cerrada anarquista y falsificador (Malatesta editorial, 2021. Madrid) Miguel Sarró diu que «En 1980 (Luís Andrés Edo)fue uno de los protagonistas del delirante asalto, a mano armada, de los archivos del IIHS de Amsterdam, con la intención de ‘recuperar’ el archivo histórico de la CNT»

Per a la historiadora Maggie: No era el Museu, és un Institut Internacional d’Historia Social. No eren faistas, ni de bon tros, els ocupants. Eren Lluís Andrés Edo, José Ignacio Martin Artajo i Víctor León. Acabat el Congrés s’hi afegí Pep Castells Casellas, delegat pel nou Comitè Nacional per a negociar, junt amb els tres anteriors, amb l’IIHS el procés de recuperació per a la CNT de la documentació allà depositada el 1939.

En Miguel Sarró diu que això passava el 1980. No és veritat, fou el desembre de 1979 i, com diu Maggie, durant la celebració del V Congrés de la CNT, però va durar encara uns dies després que aquest acabés. Quan Pep Castells es va presentar a l’IIHS amb la credencial que acreditava com a representants per a negociar als tres ocupants i a ell mateix, el delegat de l’IIHS es va negar a acceptar parlar amb els tres que havien estat ocupant feia tres o quatre dies la seu de l’Institut i aleshores Pep Castells va decidir ajuntar-se als tres anteriors ocupants. I així van estar fins que va arribar el dia que la Universitat, on estava l’IIHS, havia de començar vacances nadalenques i es va negociar, els quatre delegats de la CNT, amb el representant de l’IIHS.

Que el delirant (opinable) assalt (sembla una pel·lícula dolenta) es va produir a «mano armada» és pura imaginació malaltissa i cau en el ridícul. Per com es va entrar a l’IIHS, per l’època i el país de què parlem. I perquè és una gran mentida. Només cal llegir la premsa holandesa d’aquells dies. Vells militants anarquistes, residents a Amsterdam i els seus voltants, van assistir diàriament als ocupants amb menjar i beure, sense que hi hagués cap impediment substancial.

Quan predomina com a font la versió d’una part de les distintes existents en una mateixa història o fet es cau en errors que, per a mi almenys, poden resultar importants per a allò que pugui quedar (tampoc era tan important segurament) per a la història. Els lectors de Maggie Torres (nota 124, pàgina 273), si no tenen altres fonts, coneixeran a un Kimet (ella escriu Quimet) de «los incontrolados (…) cuyo principal líder era Quimet, un estudiante de arquitectura y conocido miembro de la FAI. Luís Andrés Edo era el otro líder de esta tendencia en Barcelona, que dirigía a un grupo del sindicato de construcción»

‘Incontrolats’, ‘tendència’, ‘un grup’ del sindicat de construcció resulten o bé abstraccions insubstancials o bé termes que queden sense concreció i només creen en el lector una mena d’ombra i sospita sobre els mencionats. Tendència a què?

En la mateixa línia, de relacionar a Edo i Kimet com a líders d’actituds o comportaments radicals, violents, etc. es troba en la nota 147, pàgina 277:«Apache era otro nombre que los GAA y la oposición le daban a la tendencia alrededor de Quimet y Luís Andrés Edo». L’autora, no ha buscat entendre o conèixer la relació entre Kimet i Edo, com tampoc no s’ha preocupat (no li deu semblar important) comprovar què estudiava Kimet, com tampoc comprovar bé el nom de Francesc Boldú que sempre apareix com a Boldiú (dos cops a la pàgina 255, també a la pàgina 277, i a la 282…i…). Li ha bastat creure allò que els seus entrevistats (legítimament) li han traslladat.

Un cas extraordinari d’informació precipitada es pot trobar en la revista bicicleta (números 23-24; extradoble) quan en les pàgines especials dedicades al congrés de la CNT diu que «… con prohibición, incluso, de que los delegados saquen fotos. Alguien saca a relucir las constantes quejas sobre el boicot de la prensa, boicot que no se hace otra cosa que fomentar con decisiones de este tipo. La medida alcanza incluso a la prensa libertaria, y constatamos el recelo de gente como Pep Castells, del sindicato de construcción de Barcelona que, al vernos trabajar entrevistándonos con delegados extranjeros y pidiendo colaboración a los fotógrafos del sindicato de Artes Gráficas de Madrid, hace llegar un comunicado a la mesa recalcando la ‘prohibición’».

Avui intento veure com es podria « constatar el recelo» i no me’n surto. La única nota que vaig fer arribar a la mesa del Congrés de la CNT va ser la que els comunicava, per tal que ho fessin públic, que tres companys (dels que donava el nom) havien ocupat la seu de l’IIHS d’Amsterdam per a reclamar la devolució de la documentació allà dipositada l’any1939 propietat de la CNT. D’altra banda, els companys de la revista Anarchica podien haver estat testimonis, si els hagueren preguntat, de la meva col·laboració amb ells per a informar, també fotogràficament, del Congrés.

I per acabar un exemple proper, de la Plana de Vic. Toni Coromina, en el seu llibre Cafè Vic (Eumo editorial, Vic 2007) deixa escrit que Pep Palau «va ser a la presó a França i a Holanda, d’on va ser expulsat a Barcelona. Aquí no el van detenir gràcies a la pressió de Xirinacs i Alfonso Guerra» (pàgina 85). Intento imaginar el garbuix mental per a algun historiador que, anys després (és a dir, ara ja) intenti entendre la intervenció d’Alfonso Guerra, i al costat de Xirinacs!, per a evitar la presó a Pep Palau quan arribés a Catalunya expulsat d’un altre país. Li seria més fàcil si sabés que en aquells moments presidia la Comissió de Justícia del Congreso de los Diputados un advocat de Barcelona, Rodolf Guerra, amb qui un advocat afí a la CNT compartia despatx.

1

Diu en Llach que «la normalitat sou vosaltres els independentistes», criticant el discurs socialista que reivindica la tornada a la normalitat 8 d’agots a l’Arc de Triomf). Un altre cop, com que dos es barallen rebem els tercers. Els que no acceptem actuar en l’escenari polític que uns i altres han delimitat per a la seva confrontació. Pocs, però alguns el que volem acabar és precisament amb aquell escenari polític. Sobretot perquè és un escenari en una pantalla de meta-realitat.

2

El PP, i arrossega al PNV, aconsegueix que el Congreso de los Diputados «reconegui» guanyador de les eleccions veneçolanes a Edmundo González. El govern, més diplomàtic, com la UE, demana que es publiquin les actes electorals abans de prendre una decisió. Exactament igual com van fer davant dels resultats de les eleccions franceses, les dels Emirats àrabs, les d’Aràbia Saudita, les d’Hongria, les de Rússia, les de la Xina, o d’Argentina. Però a la UE hi ha Parlament i Consell. Aquell també reconeix Edmundo com a guanyador de les eleccions.

En un i altre lloc el parlament (l’assemblea) pot dir missa sense cap compromís polític ni diplomàtic real. Ara bé, en ambdues situacions (Congreso i Parlament Europeu) es veu, en aquestes ocasions, la conformació d’unes majories que esparveren. Especialment perquè en formen part alguns que encara eren considerats demòcrates.

3

PSOE, PP i Izquierda Unida van votar l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia de 2007 que en el seu article 181 diu: «Es crearà una Agencia Tributària a la que s’encarregarà la gestió, liquidació.. de tots els tributs propis així com per delegació… dels tributs estatals..» El programa electoral del PP català per a les eleccions de novembre de 2012 deia: «Treballarem per un nou sistema de finançament singular per a Catalunya», per evitar el «problema sistemàtic d’insuficiència financera»

Fa uns anys l’hemeroteca servia per temperar els discursos falsos dels polítics. Però ara ja, seguint als extremistes, la mentida s’ha convertit en un antídot contra la realitat. Només cal veure les posicions dels darrers anys sobre amnistia, finançament autonòmic… de tants i tants polítics en actiu. Polítics que, a més, no han rebut cap sanció dels seus votants.

4

A ERC es pot contemplar una exposició magistral de com els aparells (les màquines que s’alimenten de vanitat i d’egocentrisme) són els que estableixen els marcs ideològics. O més ben dit, els aparells limiten i encotillen els possibles marcs ideològics evitant que es converteixin en espais de debat. La línia política, el full de ruta, el programa…del partit (dels partits) estan sotmesos a la continuïtat (o no) dels maquinistes, dels que fan funcionar cada dia l’aparell. Els afiliats (els adherits) es converteixen en receptor de la publicitat interna que, sempre, dona per fet que no hi ha divisions. En diuen, com en els anuncis, diferents perspectives.

5

El president, en el càrrec, de la Generalitat es ven com a humanista cristià. Cristià com tants presidents i aspirants a president de la Generalitat de Catalunya. Allò que em sorprèn és que això encara es reivindiqui com una actiu per a l’obtenció de reconeixement, de vots i de legitimitat. Ja m’havia acostumat a veure alcaldes «d’esquerres» a les celebracions religioses de tants municipis, a veure’ls beneint encara edificis en el dia de la seva inauguració… però reivindicar-se en un mateix títol humanista i cristià… Em trontollen les idees.

Comprendre al senyor Puigdemont.

La societat es conforma a partir de l’existència en uns mateixos espais de multituds, diferents, de persones. Una societat política es forma quan més enllà d’aquella societat s’hi estableixen uns criteris de convivència. A partir de la revolució francesa podem dir que quan es reconeix el concepte de ciutadania més enllà de l’estricte de persona. Per això, i per a aquesta reflexió, puc comprendre el senyor Joan Carles de Borbó, com al senyor Carles Puigdemont, en tant que ciutadans. Però per un i altre em sento perjudicat en la meva ciutadania quan ells pretenen que la seva posició política estigui per damunt del meu estat de ciutadà. Quan converteixen la seva personal existència i vida en una imatge religiosa, mística, que jo hauria de respectar sense discussió. Quan es confonen a consciència, i confonen, la seva persona (ciutadans) amb la institució que, un i altre cas, a mi m’imposen.

Emparat en aquest paraigües de les institucions el senyor Puigdemont escriu una carta a (suposo) seus seguidors i als honestos catalans independentistes (que n’hi ha) que qüestiona els resultats electorals de les darreres eleccions al parlament de Catalunya. Hi ha una sèrie de conceptes en el seu text que neguen, de fet, legitimitat a una bona part dels catalans que van anar a les urnes, per si fos el cas que funciones l’acord que, diu ell, comporta «l’impacte negatiu que tindrà per a Catalunya un govern de caràcter espanyolista».

La seva sortida de Catalunya era per a preservar la presidència de la Generalitat que «acabava de ser il·legítimament destituïda per la decisió del PP i del PSOE. Calia preservar-la…» Però, no diu res respecte a que, al cap de pocs dies, «els catalans», inclosos els que voten Junts, van acomodar-se a la convocatòria de Mariano Rajoy i van conformar un nou Parlament que va elegir un nou president del Govern de la Generalitat. Suposo que el senyor Puigdemont dona per legítims els vots d’aquells catalans i que van conformar legítimament un nou Govern de la Generalitat.

Com diu ell mateix, «el 2018 la presidència va ser llegada al president Torra a través del Parlament de Catalunya. La continuïtat havia estat salvada.», després d’unes eleccions convocades sota l’article 155, li plagui o no.

Segueix el text amb un relat èpic (al meu parer, d’un caire religiós i èpic més proper al romanticismes que al món de les realitats virtuals que vivim). I recorda que «allò que hem fet, es miri com es miri, ha estat extraordinari i excepcional.. en condicions terriblement adverses.. en un combat que ha estat diari… perquè s’havia de batallar sense xarxa de seguretat.. to això ha comportat un desgast molt gran… i han fracassat en el seu intent de liquidar-nos… ens han posat en el centre de totes les dianes… s’ha atacat el nostre entorn… espionatge i eines de violència política que ens equiparan a moviments terroristes…»

Entenc jo que com a preàmbul a una envestida contra ERC de molta consideració. Des de l’afirmació que considera que «l’estratègia dels indults era una estratègia espanyola i la de l’amnistia és una estratègia catalana» fins a encolomar-los la responsabilitat de les campanyes de desprestigi contra ell, aprofitant el tema dels cartells amb els germans Maragall. Evidentment dona per fet que l’amnistia només es deu als Acords de Brussel·les, que protagonitza, i menysté el resultat i els beneficis personals (a ciutadans, a més de funcionaris polítics) que comportaren els indults. Potser el fracàs de l’amnistia hauria de fer-los considerar, a tots, l’error de suposar que un sistema polític (més que un Gobierno i un Parlamento) no acostuma a suïcidar-se, sempre ho deixa tot atado y bien atado. Quan a responsabilitzar a ERC de les campanyes, llegir que «Vist el que hem conegut amb l’escàndol de les campanyes de guerra bruta organitzades per ERC, tinc pocs dubtes de com es va alimentar aquella campanya de desprestigi, un patró que ar ens trobarem amb més intensitat», em porta a enviar un petit recolzament als militants de base d’ERC que no se sotmetin a aquest xantatge emocional. He vist com juntaires d’Osona llençaven ous i altres estímuls a la seu d’ERC de Vic (EL 9 Nou, de divendres passat)

El senyor Puigdemont insisteix en què no és possible amb el govern espanyol resoldre «un conflicte històric, que no és pas entre catalans, sinó entre Catalunya i Espanya». Un altre cop, com en la confusió interessada entre un ciutadà (sigui Borbó o sigui President) tornem als conceptes ideològics romàntics: l’Estat, la Nació, Déu, l’Amor… Els que creuen, no és el meu cas, en la democràcia participativa i participen i es beneficien activament dels processos electorals n’haurien de respectar els resultats. A Catalunya, eleccions darrera eleccions un nombre molt considerable de ciutadans mostren la seva confiança a partits polítics que, explícitament, no volen la independència. Per tant, si es diu que la diferent passió per la independència és un conflicte, s’ha d¡admetre que sí és també un conflicte entre catalans. O, per convicció religiosa, qui no és independentista no és català?

Acceptat això, els independentistes tenen tot el dret a intentar imposar-se sobre la resta. Però han de ser prou honestos, com va dir la senyora Ponsatí, que potser haurà d’haver-hi víctimes, si no es sotmeten. Però… potser poden mirar-nos a aquells que volem la desaparició dels estats (també d’un de català) i intentar convèncer-nos de les bondats de la seva independència.

Soc dels que ja fa dies (Veure el meu post, En una columna sense bastida, de l’11 de maig) preveia aquesta situació. El senyor Puigdemont, i el comprenc, ha de jugar aquesta carta per resistir-se, si es forma govern sense ell, a passar al no-res (políticament). Que el comprengui no fa que segueixi considerant que no entenc, mai entendré, que un pres no vulgui fugar-se, que un perseguit es lliuri als perseguidors…. llevat que tornem al martirologi cristià i apel·lem més a la passió, al fetge i a la sang, que no pas a la raó.

També comprenc que, en l’interès de intentar combatre als republicans, tot s’hi val, quan s’ha arribat a aquesta situació. Sembla que les excursions a Perpinyà no han donat prou resultat i que els catalans (tots els catalans) no tots estan pel mateix. Això no és un valor de diversitat?

Al cap i a la fi, també el senyor Sánchez és president gràcies al senyor Puigdemont. Així doncs, afegir a la llista de senyors que…. al senyor Illa… tampoc canviarà gaire el meu benestar. (A l’Esquirol, el 4 d’agost de 2024, a les 21:15)

Anuncis electorals/ Anuncios electorales

Sabeu?

No puc alçar la veu.

Visc en silenci gairebé,

em cal la vostra atenció

abans jo no la reclami.

Si no em mireu

no em sentiu

perquè no puc

alçar la veu.

Ni cridar-vos, avisar-vos

que una bandera és a punt

de caure-us al damunt.

Els meus gestos, sabeu?,

no acompanyen paraules,

les volen substituir

perquè no puc

alçar la veu.

¿Sabéis? / No puedo alzar la voz. / Vivo casi en silencio, / requiero vuestra atención / sin que deba reclamarla. / Si no me miráis / no me oís / porque no puedo alzar la voz. // Ni gritaros, o avisaros / que una bandera está lista / para caeros encima. / Mis gestos, ¿sabéis?, / no acompañan palabras / quieren sustituirlas / porque no puedo / alzar la voz.

L’Esquirol, 30 de novembre de 2022

El año pasado me perdí Voces. Tenia miedo de no encontrarme bastante cómodo, por mi voz, y temía obligar a mis interlocutores…. Pero después, desde facebbokk fui añorando cada una de las horas que he pasado aquí en Moguer…. La llamada de Antonio preguntándome si este año… y el deseo, mio y de Margarida, de encontraros…de tantos abrazos.. Pues, eso, a pesar de mi des-conjuntada voz, insisto. Leeré unos pocos versos, todos ellos fruto del desasosiego por tanta campaña electoral. Siento un considerable agotamiento a causa de tanto espectáculo electoral, democrático.

Mi amigo Fernando Barbero los leerá en castellano. Gracias compañero.

Voces del extremo, en Moguer. Juliol de 2024

Hi ha un gat

a la porta

i s’esqueixen les flors

al jardí. Al televisor

diuen que la guerra

és culpa dels altres

que només és defensa.

M’acosto a la cuina

i acabo de coure

unes cols vingudes

de l’altra part del món.

El món, tot, només

és una gran cuina

i el televisor una finestra

que jo no controlo.

Són només colors

i tanmateix m’esquincen

les esperances.

Només rituals

que no comparteixo,

però m’angoixen.

Himnes, himnes, himnes

i n’estic fart

de tanta doctrina.

Desitjo el silenci

dels morts, l’alenada

definitiva d’aquest món

que no hem sabut

tornar habitable.

He esgarrapat els llençols

per esborrar-hi el rastre

de l’enginy que ens va perdre.

Demà tornaré a l’església,

demanaré als sacerdots

la benedicció que ens fa lliures.

Teníem un déu, una doctrina,

i els que ens han portat fins aquí

son els seus fidels més..

Persisteixen en l’error

i avui, un altre cop,

els he vist entre els estels.

Son senyors ben educats

i vesteixen com cal

però en els seus ulls

els estels s’hi reflecteixen

en forma de dalla.

Anuncien la mort,

Com formigues enormes

en una cadena sense final

van mastegant-nos l’ànima

com si fos una escarola arrissada.

Demà els diaris

en diran manifestació

per les insatisfaccions polítiques.

L’expressió, diuen, d’una identitat.

No us adoneu els savis

que el coneixement és car?

Allò que vénen al supermercat

només son frases buides

sense verbs ni connexions

amb l’esperit del temps.

Han venut als intel·lectuals

una doctrina nova, freda,

sense ànima ni esperança.

I els deixen compartir els trons.

En parlen darrera meu

quan es troben enclaustrats

en els somnis del poder.

Van distribuint la mesura

total de sang que sacrificaran

entre dues opcions fatals.

Ells hi posaran les vies

però la sang serà tota nostra.

Avui un dia somrient

perquè uns llavis, altres,

repeteixen al meu costat

versos vells, ancestrals

que no esperen pas èxits

només avui un dia somrient.

Trepitgen els noms

que han anat formant

els camins dels fills.

Ara reclamen vots

per canviar-nos-els

i els hereus del relat

reivindiquen l’herència.

No els digueu els cognoms

perquè en cercaran l’origen!

Vaig agafar un guix

i a la pissarra

escrivia paraules d’amor

i de pau.

Però, inevitablement,

el guix s’anava esmicolant

més i més

quanta més pau

i més amor apareixien a la pissarra.

No pot certificar-se

la raó de la seva mort

i tanmateix

els jutges indaguen

quin va ser el seu vot,

el darrer acte social

abans de morir.

Han obert les urnes

i, des de les empremtes,

volen assignar-li un vot, una identitat.

En molt poc temps els catalans, els que hagin volgut, han anat a les urnes en quatre ocasions (municipals el 2023, generals el 2023, al Parlament i a les europees el 2024). Deixant de banda les eleccions generals espanyoles, hi ha un comportament dels votants, en les altres tres, ben curiós en alguns municipis. De la comparació de vot en unes i altres d’aquestes eleccions en resulta una mena d’esquizofrènia que soc incapaç de qualificar. He agafat les dades que El 9 Nou ha donat dels resultats electorals en 15 municipis.

Sobre els 15 municipis consultats es constata que Junts supera considerablement, en percentatge de vots, a ERC tant a les eleccions al Parlament de Catalunya com a les eleccions al Parlament Europeu, en tots els casos. Però això no es repetix, ni de bon tros, si afegim els resultats de les municipals en aquesta comparació. Hi ha tres municipis en què Junts ni es va presentar a les eleccions municipals (Sant Pere de Torelló, Rupit-Pruit i Sant Joan de les Abadesses).

A Torelló ERC obté 25% més de vots que Junts a les municipals, però a les del Parlament Junts obté un 27% més de vots que ERC. A Taradell ERC obté 32,31% més de vots que Junts a les municipals, però a les del Parlament Junts obté un 39% més de vots que ERC. A Sant Pere de Torelló, amb llista única d’ERC a les municipals i amb 94,94% dels vots, Junts supera a ERC en un 33% de vots a les del Parlament. Si fa no fa com a Sant Joan de les Abadesses i a Rupit-Pruit. A Roda de Ter ERC supera en les municipals a Junts en 12,88% de vots, però en les del Parlament Junts supera a ERC en un 25% de vots. A l’Esquirol ERC obté 17,44% de vots més que Junts en les municipals i en canvi en les del Parlament Junts supera a ERC en un 34% de vots.

Pel que fa a les eleccions al Parlament Europeu Junts també supera en tots els municipis consultats a ERC. Torelló amb un 19%, Taradell amb un 25%, Sant Pere amb un 21%, Sant Joan amb un 16%, Rupit-Pruit amb un 33%, Roda amb un 10% i l’Esquirol amb un 16%.

Als pobles els votants tenen en compte al veí o veïna candidats, pel seu coneixement personal més que no pas la candidatura partidista que recolza. Aquest és un argument comú, que serveix per defugir qualsevol complicació intel·lectual a que ens podria portar entrar en les comparacions que proposo. La pregunta, doncs, seria: si hi confieu per a gestionar allò més immediat, perquè no hi confieu en la tria que hagi fet, personalment, entre els diferents partits, de cara a la gestió nacional o internacional? Sembla, una confiança una mica pobra.

Els votants de Junts de Sant Pere (33% més que d’ERC en el Parlament) quan voten a les municipals (94,94% dels vots, amb una considerable participació) també estan donant vots a ERC per a la conformació del Consell Comarcal i de la Diputació; entitats en les que sí hi ha confrontació entre un i altre partit. Però després els neguen l’accés al Parlament i al Govern.

A l’Esquirol semblaria que va resultar difícil trobar un cap de llista per a Junts, a les municipals, no tant per a ocupar els segon lloc. I això hauria portat a frenar el creixement de vots de Junts. També és cert que tothom coneix que l’afiliació de l’alcalde a ERC fou atzarosa, i a gust haguera seguit amb CiU. Però un i altre relat no expliquen el comportament diferencial electoral.

La mitificació de l’exili podria ser una explicació, la passió i la conformació d’un enemic (els altres), però queda esquinçada davant de l’augment i renaixement d’un socialisme conservador (només cal mirar els resultats de les eleccions al Parlament). I si, a més, hi afegim l’auge dels Vox i Aliança, haurem de concloure que aquella passió, si fos la justificació, no allibera, a aquells que voten, de la responsabilitat d’exercir el vot considerant les propostes (quan n’hi ha ) d’aquells que us demanen la confiança. Si fos el cas, ens podríem trobar que la passió (davant el pas de Puigdemont per la presó, encara que només fos per uns dies) obligaria a ERC a deixar-se portar a una nova llista unitària, sotmesa a Junts per Puigdemont, en la repetició electoral aquesta tardor. Situació que tampoc l’alliberaria de la crisis d’identitat que està vivint. El món independentista ha perdut 1,2 milions de vots des de 2017. ERC, de mitjana ha perdut més d’una tercera part dels seus votants cap a l’abstenció. Però també fugues cap a altres formacions; gairebé un 20% dels seus exvotants han anat a refugiar-se al PSC (Dades de l’Ara, de 15 de juny).

En les eleccions al Congreso de los Diputados de juny del 2023 Junts guanya a Taradell, Sant Pere de Torelló, L’Esquirol, Rupit-Pruit, Sant Bartomeu, Sant Hipòlit, Sant Vicenç de Torelló, Tona i Vic. El PSC guanya a Manlleu, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Torelló i Roda de Ter. ERC només obté més vots que Junts a Ripoll. I queda per darrera tant de Junts com del PSC a Torelló, Roda de Ter, Manlleu, Sant Bartomeu, Sant Hipòlit, Sant Joan, Tona i Vic.

24 de juny de 2024.

Elogi del pessimisme (3)

Llegeixo que França surt al carrer contra l’extrema dreta. Jo no sóc demòcrata i per tant no estic sotmès a cap dels compromisos morals que considerar-se i vanagloriar-se per ser-ho pugui comportar. Dono per fet que els que es declaren demòcrates assumeixen que les expressions de voluntat i d’interessos que surten de les urnes mereixen el màxim respecte. I, en conseqüència, han d’assumir com a iguals, políticament i moralment, totes les formes en què aquelles expressions s’hagin substanciat. Ras i curt, els 800.000 vots obtinguts per SALF deuen ser una deriva democràtica en els mateix sentit i línia que els 811.000 obtinguts per SUMAR o els 443.000 que han recolzat JUNTS.

Com diu Sophie Baby no s’hi val a pensar que els votants d’extrema dreta són fatxes: ens hem de preguntar per què els voten. (ARA, 22 de juny). Reflexió molt més intel·ligent que la simple crida, des de molts sectors d’esquerra, a ser molts, a un front popular per a frenar (frenar!) l’auge de l’extrema dreta. Així hi ha qui presenta el Nou Front Popular com a dic de l’esquerra francesa per a frenar (frenar!) a la ultradreta. Vist així no es planteja cap possibilitat de resposta a la pregunta anterior, per què els voten?. I es manté com una mena de inevitable que aquest fre només vindria d’un augment de vots (deuen ser de l’abstenció) que permeti superar en el recompte electoral a aquella extrema dreta. Però això no la fa desaparèixer.

Els autoanomenats esquerra, grups i partits diversos, ens envien missatges de por i ens criden a recolzar-los davant el seu fracàs electoral. Em costa, però, trobar en el discurs alguna explicació que vingui a respondre, insisteixo, la pregunta recurrent. De fa anys, incapaços d’autocrítica per com han anat convertint els seus estats del benestar en agències de col·locació d’il·lustrats renovadors del pensament progressista, hem vist com allò que eren els seus suposats votants naturals, professionals socials, obrers, pobres… i la voluble petita classe mitjana, s’anaven refugiant cap a la dreta que els promet seguretats i manteniment de les seves cultures i tradicions, la seva identitat nacional.

Sense discurs, només hem vist com les batusses personalistes, els interessos en els escons i els càrrecs, ben remunerats, dels seus «funcionaris de partit», es convertien en l’única publicitat i en l’únic imaginari d’aquesta esquerra. La trencadissa i les males relacions a Podem, Sumar, Izquierda Unida, els Comuns i els seus crítics, les escissions i els canvis de camisa al socialisme català i a l’esquerra catalana (militants de Comuns cap a ERC, d’ERC cap a Junts…) no fan res més que convèncer-me que, més enllà dels tics egòlatres existents hi ha una cortina de fum per a tapar-ne el buit ideològic. Buit ideològic que han volgut emmascarar amb la confrontació barrera amb la dreta d’un fals debat cultural. Debat que, si no hi ha garantit el plat a taula i una igualtat real de ciutadania, guanyarà sempre la dreta més dretana.

Davant de la crisi, per exemple, ERC penja en la seva web un manifest renovador (serveix com exemple per a tantes altres entitats d0tes d’esquerra) que qüestiona a la direcció. Però, al manifest apareixen molts noms de dirigents amb anys en llocs elevats de responsabilitat. (…) En aquest sentit, si finalment es presenten dues candidatures al congrés del novembre, serà interessant veure qui agafa la bandera de la renovació, perquè al capdavall podríem tenir un pols entre una cara vella (Junqueras) amb un equip nou contra una cara nova (?) amb equip vell. (David Miró, a l’ARA). Un cop més es tracta de renovació d’egos, no pas de camins.

Mentrestant a les plataformes digitals, a les televisions, triomfen les històries de crims. Des d’una determinada cultura mediàtica com un exercici documentalista. Des d’altres línies editorials a,b una clara voluntat d’amplificar el mapa de la inseguretat a les nostres ciutats. El cas dels crims de Tor podria representar la primera; l’hegemonia en les noticies sobre crims i accions contra la seguretat és una constant en premsa militant d’extrema dreta. (…) els productes sobre crims reals construeixen una ciutadania amb més por al crim, amb més sensació d’inseguretat i amb més comportaments protectors que impliquen sovint una renúncia a la llibertat. Per tant, societats menys lliures i més atemorides. Alba Alfageme, a l’ARA)

I en el món de l¡’espectacle també guanyen Ayuso i similars. Entre altres raons perquè no han de respondre a cap convicció moral. Només ha de satisfer els budells que s’alimenten de la polarització. I, si encara en podem parlar, l’esquerra ha d’atrevir-se a fugir-ne i conrear la crítica, més que a l’espectacle de l’extrema dreta, a la seva pròpia incapacitat. Començant a qüestionar l’Estat i la propietat, no avergonyir-se dels discursos sobre l’herència i la família… acceptar i cridar als quatre vents que podem imaginar un món sense Estats i que el marxisme va fer bons diagnòstics, malgrat errés en la teràpia. Que el comunisme fracassés no vol dir que hàgim trobat resposta a les preguntes que es feia. Ara mateix neix una criatura al Raval i una altra al carrer Verdaguer de Vic. Això les ha marcat de per vida.