La vulgarització (en pejoratiu) de la història. (I una mica de la meva vanitat)

Tinc prou temps com per anar repassant llibres, amb pretensions, que anirien historiant fets passats. I m’interesso especialment per aquells que tracten (algunes vegades, com és el cas, sense cap rigor) de moments històrics que jo vaig viure o dels que vaig ser espectador privilegiat. Al llarg de les meves nombroses hores de lectura, especialment al voltant de treballs d’investigació, o fins i tot d’assaig, sobre el moviment obrer i el moviment llibertari des de finals dels anys setanta, m’he trobat sobretot amb dues línies (n’hi deu haver d’altres) que m’han cridat l’atenció:

Una és la d’aquells historiadors (o pretesos historiadors) que respecte d’alguns esdeveniments, que consideren poc definidors d’allò que pretenen demostrar o historiar, no tenen cap mena de mala consciència en escriure’ls (que no descriure’ls, perquè no els coneixen) sense cap mena de rigor científic o, almenys, un mínim de voluntat per a aclarir-los. En mostraré dos exemples ben clars seguidament.

I segona, la d’aquells que, conscientment o inconscientment, han basat la seva investigació en fonts que només beuen d’una determinada perspectiva, o que hi beuen majoritàriament. Aquests solen caure en expressions desafortunades respecte de persones concretes o les seves actituds, sense tenir en compte que la informació al respecte l’han obtingut d’un parer, legítim, però subjectiu. Miraré de donar-ne també un parell d’exemples.

Dos exemples d’allò que és escriure d’allò que no es coneix, i que sense cap esforç per aclarir-ho, es dona per bo des del rumor o la interpretació histriònica. A la pàgina 286 del llibre Anarquismo y cambio político en España, (Editorial Comares, 2023. Albolote, Granada) Maggie Torres escriu, sense despentinar-se que «Durante el Congreso, el Museo de Historia Social de Amsterdam fue ocupado por faistas que exigían la devolución de los documentos depositados allí en 1939».

A la pàgina 116 de Café Combat. Laureano Cerrada anarquista y falsificador (Malatesta editorial, 2021. Madrid) Miguel Sarró diu que «En 1980 (Luís Andrés Edo)fue uno de los protagonistas del delirante asalto, a mano armada, de los archivos del IIHS de Amsterdam, con la intención de ‘recuperar’ el archivo histórico de la CNT»

Per a la historiadora Maggie: No era el Museu, és un Institut Internacional d’Historia Social. No eren faistas, ni de bon tros, els ocupants. Eren Lluís Andrés Edo, José Ignacio Martin Artajo i Víctor León. Acabat el Congrés s’hi afegí Pep Castells Casellas, delegat pel nou Comitè Nacional per a negociar, junt amb els tres anteriors, amb l’IIHS el procés de recuperació per a la CNT de la documentació allà depositada el 1939.

En Miguel Sarró diu que això passava el 1980. No és veritat, fou el desembre de 1979 i, com diu Maggie, durant la celebració del V Congrés de la CNT, però va durar encara uns dies després que aquest acabés. Quan Pep Castells es va presentar a l’IIHS amb la credencial que acreditava com a representants per a negociar als tres ocupants i a ell mateix, el delegat de l’IIHS es va negar a acceptar parlar amb els tres que havien estat ocupant feia tres o quatre dies la seu de l’Institut i aleshores Pep Castells va decidir ajuntar-se als tres anteriors ocupants. I així van estar fins que va arribar el dia que la Universitat, on estava l’IIHS, havia de començar vacances nadalenques i es va negociar, els quatre delegats de la CNT, amb el representant de l’IIHS.

Que el delirant (opinable) assalt (sembla una pel·lícula dolenta) es va produir a «mano armada» és pura imaginació malaltissa i cau en el ridícul. Per com es va entrar a l’IIHS, per l’època i el país de què parlem. I perquè és una gran mentida. Només cal llegir la premsa holandesa d’aquells dies. Vells militants anarquistes, residents a Amsterdam i els seus voltants, van assistir diàriament als ocupants amb menjar i beure, sense que hi hagués cap impediment substancial.

Quan predomina com a font la versió d’una part de les distintes existents en una mateixa història o fet es cau en errors que, per a mi almenys, poden resultar importants per a allò que pugui quedar (tampoc era tan important segurament) per a la història. Els lectors de Maggie Torres (nota 124, pàgina 273), si no tenen altres fonts, coneixeran a un Kimet (ella escriu Quimet) de «los incontrolados (…) cuyo principal líder era Quimet, un estudiante de arquitectura y conocido miembro de la FAI. Luís Andrés Edo era el otro líder de esta tendencia en Barcelona, que dirigía a un grupo del sindicato de construcción»

‘Incontrolats’, ‘tendència’, ‘un grup’ del sindicat de construcció resulten o bé abstraccions insubstancials o bé termes que queden sense concreció i només creen en el lector una mena d’ombra i sospita sobre els mencionats. Tendència a què?

En la mateixa línia, de relacionar a Edo i Kimet com a líders d’actituds o comportaments radicals, violents, etc. es troba en la nota 147, pàgina 277:«Apache era otro nombre que los GAA y la oposición le daban a la tendencia alrededor de Quimet y Luís Andrés Edo». L’autora, no ha buscat entendre o conèixer la relació entre Kimet i Edo, com tampoc no s’ha preocupat (no li deu semblar important) comprovar què estudiava Kimet, com tampoc comprovar bé el nom de Francesc Boldú que sempre apareix com a Boldiú (dos cops a la pàgina 255, també a la pàgina 277, i a la 282…i…). Li ha bastat creure allò que els seus entrevistats (legítimament) li han traslladat.

Un cas extraordinari d’informació precipitada es pot trobar en la revista bicicleta (números 23-24; extradoble) quan en les pàgines especials dedicades al congrés de la CNT diu que «… con prohibición, incluso, de que los delegados saquen fotos. Alguien saca a relucir las constantes quejas sobre el boicot de la prensa, boicot que no se hace otra cosa que fomentar con decisiones de este tipo. La medida alcanza incluso a la prensa libertaria, y constatamos el recelo de gente como Pep Castells, del sindicato de construcción de Barcelona que, al vernos trabajar entrevistándonos con delegados extranjeros y pidiendo colaboración a los fotógrafos del sindicato de Artes Gráficas de Madrid, hace llegar un comunicado a la mesa recalcando la ‘prohibición’».

Avui intento veure com es podria « constatar el recelo» i no me’n surto. La única nota que vaig fer arribar a la mesa del Congrés de la CNT va ser la que els comunicava, per tal que ho fessin públic, que tres companys (dels que donava el nom) havien ocupat la seu de l’IIHS d’Amsterdam per a reclamar la devolució de la documentació allà dipositada l’any1939 propietat de la CNT. D’altra banda, els companys de la revista Anarchica podien haver estat testimonis, si els hagueren preguntat, de la meva col·laboració amb ells per a informar, també fotogràficament, del Congrés.

I per acabar un exemple proper, de la Plana de Vic. Toni Coromina, en el seu llibre Cafè Vic (Eumo editorial, Vic 2007) deixa escrit que Pep Palau «va ser a la presó a França i a Holanda, d’on va ser expulsat a Barcelona. Aquí no el van detenir gràcies a la pressió de Xirinacs i Alfonso Guerra» (pàgina 85). Intento imaginar el garbuix mental per a algun historiador que, anys després (és a dir, ara ja) intenti entendre la intervenció d’Alfonso Guerra, i al costat de Xirinacs!, per a evitar la presó a Pep Palau quan arribés a Catalunya expulsat d’un altre país. Li seria més fàcil si sabés que en aquells moments presidia la Comissió de Justícia del Congreso de los Diputados un advocat de Barcelona, Rodolf Guerra, amb qui un advocat afí a la CNT compartia despatx.

1

Diu en Llach que «la normalitat sou vosaltres els independentistes», criticant el discurs socialista que reivindica la tornada a la normalitat 8 d’agots a l’Arc de Triomf). Un altre cop, com que dos es barallen rebem els tercers. Els que no acceptem actuar en l’escenari polític que uns i altres han delimitat per a la seva confrontació. Pocs, però alguns el que volem acabar és precisament amb aquell escenari polític. Sobretot perquè és un escenari en una pantalla de meta-realitat.

2

El PP, i arrossega al PNV, aconsegueix que el Congreso de los Diputados «reconegui» guanyador de les eleccions veneçolanes a Edmundo González. El govern, més diplomàtic, com la UE, demana que es publiquin les actes electorals abans de prendre una decisió. Exactament igual com van fer davant dels resultats de les eleccions franceses, les dels Emirats àrabs, les d’Aràbia Saudita, les d’Hongria, les de Rússia, les de la Xina, o d’Argentina. Però a la UE hi ha Parlament i Consell. Aquell també reconeix Edmundo com a guanyador de les eleccions.

En un i altre lloc el parlament (l’assemblea) pot dir missa sense cap compromís polític ni diplomàtic real. Ara bé, en ambdues situacions (Congreso i Parlament Europeu) es veu, en aquestes ocasions, la conformació d’unes majories que esparveren. Especialment perquè en formen part alguns que encara eren considerats demòcrates.

3

PSOE, PP i Izquierda Unida van votar l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia de 2007 que en el seu article 181 diu: «Es crearà una Agencia Tributària a la que s’encarregarà la gestió, liquidació.. de tots els tributs propis així com per delegació… dels tributs estatals..» El programa electoral del PP català per a les eleccions de novembre de 2012 deia: «Treballarem per un nou sistema de finançament singular per a Catalunya», per evitar el «problema sistemàtic d’insuficiència financera»

Fa uns anys l’hemeroteca servia per temperar els discursos falsos dels polítics. Però ara ja, seguint als extremistes, la mentida s’ha convertit en un antídot contra la realitat. Només cal veure les posicions dels darrers anys sobre amnistia, finançament autonòmic… de tants i tants polítics en actiu. Polítics que, a més, no han rebut cap sanció dels seus votants.

4

A ERC es pot contemplar una exposició magistral de com els aparells (les màquines que s’alimenten de vanitat i d’egocentrisme) són els que estableixen els marcs ideològics. O més ben dit, els aparells limiten i encotillen els possibles marcs ideològics evitant que es converteixin en espais de debat. La línia política, el full de ruta, el programa…del partit (dels partits) estan sotmesos a la continuïtat (o no) dels maquinistes, dels que fan funcionar cada dia l’aparell. Els afiliats (els adherits) es converteixen en receptor de la publicitat interna que, sempre, dona per fet que no hi ha divisions. En diuen, com en els anuncis, diferents perspectives.

5

El president, en el càrrec, de la Generalitat es ven com a humanista cristià. Cristià com tants presidents i aspirants a president de la Generalitat de Catalunya. Allò que em sorprèn és que això encara es reivindiqui com una actiu per a l’obtenció de reconeixement, de vots i de legitimitat. Ja m’havia acostumat a veure alcaldes «d’esquerres» a les celebracions religioses de tants municipis, a veure’ls beneint encara edificis en el dia de la seva inauguració… però reivindicar-se en un mateix títol humanista i cristià… Em trontollen les idees.

Comprendre al senyor Puigdemont.

La societat es conforma a partir de l’existència en uns mateixos espais de multituds, diferents, de persones. Una societat política es forma quan més enllà d’aquella societat s’hi estableixen uns criteris de convivència. A partir de la revolució francesa podem dir que quan es reconeix el concepte de ciutadania més enllà de l’estricte de persona. Per això, i per a aquesta reflexió, puc comprendre el senyor Joan Carles de Borbó, com al senyor Carles Puigdemont, en tant que ciutadans. Però per un i altre em sento perjudicat en la meva ciutadania quan ells pretenen que la seva posició política estigui per damunt del meu estat de ciutadà. Quan converteixen la seva personal existència i vida en una imatge religiosa, mística, que jo hauria de respectar sense discussió. Quan es confonen a consciència, i confonen, la seva persona (ciutadans) amb la institució que, un i altre cas, a mi m’imposen.

Emparat en aquest paraigües de les institucions el senyor Puigdemont escriu una carta a (suposo) seus seguidors i als honestos catalans independentistes (que n’hi ha) que qüestiona els resultats electorals de les darreres eleccions al parlament de Catalunya. Hi ha una sèrie de conceptes en el seu text que neguen, de fet, legitimitat a una bona part dels catalans que van anar a les urnes, per si fos el cas que funciones l’acord que, diu ell, comporta «l’impacte negatiu que tindrà per a Catalunya un govern de caràcter espanyolista».

La seva sortida de Catalunya era per a preservar la presidència de la Generalitat que «acabava de ser il·legítimament destituïda per la decisió del PP i del PSOE. Calia preservar-la…» Però, no diu res respecte a que, al cap de pocs dies, «els catalans», inclosos els que voten Junts, van acomodar-se a la convocatòria de Mariano Rajoy i van conformar un nou Parlament que va elegir un nou president del Govern de la Generalitat. Suposo que el senyor Puigdemont dona per legítims els vots d’aquells catalans i que van conformar legítimament un nou Govern de la Generalitat.

Com diu ell mateix, «el 2018 la presidència va ser llegada al president Torra a través del Parlament de Catalunya. La continuïtat havia estat salvada.», després d’unes eleccions convocades sota l’article 155, li plagui o no.

Segueix el text amb un relat èpic (al meu parer, d’un caire religiós i èpic més proper al romanticismes que al món de les realitats virtuals que vivim). I recorda que «allò que hem fet, es miri com es miri, ha estat extraordinari i excepcional.. en condicions terriblement adverses.. en un combat que ha estat diari… perquè s’havia de batallar sense xarxa de seguretat.. to això ha comportat un desgast molt gran… i han fracassat en el seu intent de liquidar-nos… ens han posat en el centre de totes les dianes… s’ha atacat el nostre entorn… espionatge i eines de violència política que ens equiparan a moviments terroristes…»

Entenc jo que com a preàmbul a una envestida contra ERC de molta consideració. Des de l’afirmació que considera que «l’estratègia dels indults era una estratègia espanyola i la de l’amnistia és una estratègia catalana» fins a encolomar-los la responsabilitat de les campanyes de desprestigi contra ell, aprofitant el tema dels cartells amb els germans Maragall. Evidentment dona per fet que l’amnistia només es deu als Acords de Brussel·les, que protagonitza, i menysté el resultat i els beneficis personals (a ciutadans, a més de funcionaris polítics) que comportaren els indults. Potser el fracàs de l’amnistia hauria de fer-los considerar, a tots, l’error de suposar que un sistema polític (més que un Gobierno i un Parlamento) no acostuma a suïcidar-se, sempre ho deixa tot atado y bien atado. Quan a responsabilitzar a ERC de les campanyes, llegir que «Vist el que hem conegut amb l’escàndol de les campanyes de guerra bruta organitzades per ERC, tinc pocs dubtes de com es va alimentar aquella campanya de desprestigi, un patró que ar ens trobarem amb més intensitat», em porta a enviar un petit recolzament als militants de base d’ERC que no se sotmetin a aquest xantatge emocional. He vist com juntaires d’Osona llençaven ous i altres estímuls a la seu d’ERC de Vic (EL 9 Nou, de divendres passat)

El senyor Puigdemont insisteix en què no és possible amb el govern espanyol resoldre «un conflicte històric, que no és pas entre catalans, sinó entre Catalunya i Espanya». Un altre cop, com en la confusió interessada entre un ciutadà (sigui Borbó o sigui President) tornem als conceptes ideològics romàntics: l’Estat, la Nació, Déu, l’Amor… Els que creuen, no és el meu cas, en la democràcia participativa i participen i es beneficien activament dels processos electorals n’haurien de respectar els resultats. A Catalunya, eleccions darrera eleccions un nombre molt considerable de ciutadans mostren la seva confiança a partits polítics que, explícitament, no volen la independència. Per tant, si es diu que la diferent passió per la independència és un conflicte, s’ha d¡admetre que sí és també un conflicte entre catalans. O, per convicció religiosa, qui no és independentista no és català?

Acceptat això, els independentistes tenen tot el dret a intentar imposar-se sobre la resta. Però han de ser prou honestos, com va dir la senyora Ponsatí, que potser haurà d’haver-hi víctimes, si no es sotmeten. Però… potser poden mirar-nos a aquells que volem la desaparició dels estats (també d’un de català) i intentar convèncer-nos de les bondats de la seva independència.

Soc dels que ja fa dies (Veure el meu post, En una columna sense bastida, de l’11 de maig) preveia aquesta situació. El senyor Puigdemont, i el comprenc, ha de jugar aquesta carta per resistir-se, si es forma govern sense ell, a passar al no-res (políticament). Que el comprengui no fa que segueixi considerant que no entenc, mai entendré, que un pres no vulgui fugar-se, que un perseguit es lliuri als perseguidors…. llevat que tornem al martirologi cristià i apel·lem més a la passió, al fetge i a la sang, que no pas a la raó.

També comprenc que, en l’interès de intentar combatre als republicans, tot s’hi val, quan s’ha arribat a aquesta situació. Sembla que les excursions a Perpinyà no han donat prou resultat i que els catalans (tots els catalans) no tots estan pel mateix. Això no és un valor de diversitat?

Al cap i a la fi, també el senyor Sánchez és president gràcies al senyor Puigdemont. Així doncs, afegir a la llista de senyors que…. al senyor Illa… tampoc canviarà gaire el meu benestar. (A l’Esquirol, el 4 d’agost de 2024, a les 21:15)

Anuncis electorals/ Anuncios electorales

Sabeu?

No puc alçar la veu.

Visc en silenci gairebé,

em cal la vostra atenció

abans jo no la reclami.

Si no em mireu

no em sentiu

perquè no puc

alçar la veu.

Ni cridar-vos, avisar-vos

que una bandera és a punt

de caure-us al damunt.

Els meus gestos, sabeu?,

no acompanyen paraules,

les volen substituir

perquè no puc

alçar la veu.

¿Sabéis? / No puedo alzar la voz. / Vivo casi en silencio, / requiero vuestra atención / sin que deba reclamarla. / Si no me miráis / no me oís / porque no puedo alzar la voz. // Ni gritaros, o avisaros / que una bandera está lista / para caeros encima. / Mis gestos, ¿sabéis?, / no acompañan palabras / quieren sustituirlas / porque no puedo / alzar la voz.

L’Esquirol, 30 de novembre de 2022

El año pasado me perdí Voces. Tenia miedo de no encontrarme bastante cómodo, por mi voz, y temía obligar a mis interlocutores…. Pero después, desde facebbokk fui añorando cada una de las horas que he pasado aquí en Moguer…. La llamada de Antonio preguntándome si este año… y el deseo, mio y de Margarida, de encontraros…de tantos abrazos.. Pues, eso, a pesar de mi des-conjuntada voz, insisto. Leeré unos pocos versos, todos ellos fruto del desasosiego por tanta campaña electoral. Siento un considerable agotamiento a causa de tanto espectáculo electoral, democrático.

Mi amigo Fernando Barbero los leerá en castellano. Gracias compañero.

Voces del extremo, en Moguer. Juliol de 2024

Hi ha un gat

a la porta

i s’esqueixen les flors

al jardí. Al televisor

diuen que la guerra

és culpa dels altres

que només és defensa.

M’acosto a la cuina

i acabo de coure

unes cols vingudes

de l’altra part del món.

El món, tot, només

és una gran cuina

i el televisor una finestra

que jo no controlo.

Són només colors

i tanmateix m’esquincen

les esperances.

Només rituals

que no comparteixo,

però m’angoixen.

Himnes, himnes, himnes

i n’estic fart

de tanta doctrina.

Desitjo el silenci

dels morts, l’alenada

definitiva d’aquest món

que no hem sabut

tornar habitable.

He esgarrapat els llençols

per esborrar-hi el rastre

de l’enginy que ens va perdre.

Demà tornaré a l’església,

demanaré als sacerdots

la benedicció que ens fa lliures.

Teníem un déu, una doctrina,

i els que ens han portat fins aquí

son els seus fidels més..

Persisteixen en l’error

i avui, un altre cop,

els he vist entre els estels.

Son senyors ben educats

i vesteixen com cal

però en els seus ulls

els estels s’hi reflecteixen

en forma de dalla.

Anuncien la mort,

Com formigues enormes

en una cadena sense final

van mastegant-nos l’ànima

com si fos una escarola arrissada.

Demà els diaris

en diran manifestació

per les insatisfaccions polítiques.

L’expressió, diuen, d’una identitat.

No us adoneu els savis

que el coneixement és car?

Allò que vénen al supermercat

només son frases buides

sense verbs ni connexions

amb l’esperit del temps.

Han venut als intel·lectuals

una doctrina nova, freda,

sense ànima ni esperança.

I els deixen compartir els trons.

En parlen darrera meu

quan es troben enclaustrats

en els somnis del poder.

Van distribuint la mesura

total de sang que sacrificaran

entre dues opcions fatals.

Ells hi posaran les vies

però la sang serà tota nostra.

Avui un dia somrient

perquè uns llavis, altres,

repeteixen al meu costat

versos vells, ancestrals

que no esperen pas èxits

només avui un dia somrient.

Trepitgen els noms

que han anat formant

els camins dels fills.

Ara reclamen vots

per canviar-nos-els

i els hereus del relat

reivindiquen l’herència.

No els digueu els cognoms

perquè en cercaran l’origen!

Vaig agafar un guix

i a la pissarra

escrivia paraules d’amor

i de pau.

Però, inevitablement,

el guix s’anava esmicolant

més i més

quanta més pau

i més amor apareixien a la pissarra.

No pot certificar-se

la raó de la seva mort

i tanmateix

els jutges indaguen

quin va ser el seu vot,

el darrer acte social

abans de morir.

Han obert les urnes

i, des de les empremtes,

volen assignar-li un vot, una identitat.

En molt poc temps els catalans, els que hagin volgut, han anat a les urnes en quatre ocasions (municipals el 2023, generals el 2023, al Parlament i a les europees el 2024). Deixant de banda les eleccions generals espanyoles, hi ha un comportament dels votants, en les altres tres, ben curiós en alguns municipis. De la comparació de vot en unes i altres d’aquestes eleccions en resulta una mena d’esquizofrènia que soc incapaç de qualificar. He agafat les dades que El 9 Nou ha donat dels resultats electorals en 15 municipis.

Sobre els 15 municipis consultats es constata que Junts supera considerablement, en percentatge de vots, a ERC tant a les eleccions al Parlament de Catalunya com a les eleccions al Parlament Europeu, en tots els casos. Però això no es repetix, ni de bon tros, si afegim els resultats de les municipals en aquesta comparació. Hi ha tres municipis en què Junts ni es va presentar a les eleccions municipals (Sant Pere de Torelló, Rupit-Pruit i Sant Joan de les Abadesses).

A Torelló ERC obté 25% més de vots que Junts a les municipals, però a les del Parlament Junts obté un 27% més de vots que ERC. A Taradell ERC obté 32,31% més de vots que Junts a les municipals, però a les del Parlament Junts obté un 39% més de vots que ERC. A Sant Pere de Torelló, amb llista única d’ERC a les municipals i amb 94,94% dels vots, Junts supera a ERC en un 33% de vots a les del Parlament. Si fa no fa com a Sant Joan de les Abadesses i a Rupit-Pruit. A Roda de Ter ERC supera en les municipals a Junts en 12,88% de vots, però en les del Parlament Junts supera a ERC en un 25% de vots. A l’Esquirol ERC obté 17,44% de vots més que Junts en les municipals i en canvi en les del Parlament Junts supera a ERC en un 34% de vots.

Pel que fa a les eleccions al Parlament Europeu Junts també supera en tots els municipis consultats a ERC. Torelló amb un 19%, Taradell amb un 25%, Sant Pere amb un 21%, Sant Joan amb un 16%, Rupit-Pruit amb un 33%, Roda amb un 10% i l’Esquirol amb un 16%.

Als pobles els votants tenen en compte al veí o veïna candidats, pel seu coneixement personal més que no pas la candidatura partidista que recolza. Aquest és un argument comú, que serveix per defugir qualsevol complicació intel·lectual a que ens podria portar entrar en les comparacions que proposo. La pregunta, doncs, seria: si hi confieu per a gestionar allò més immediat, perquè no hi confieu en la tria que hagi fet, personalment, entre els diferents partits, de cara a la gestió nacional o internacional? Sembla, una confiança una mica pobra.

Els votants de Junts de Sant Pere (33% més que d’ERC en el Parlament) quan voten a les municipals (94,94% dels vots, amb una considerable participació) també estan donant vots a ERC per a la conformació del Consell Comarcal i de la Diputació; entitats en les que sí hi ha confrontació entre un i altre partit. Però després els neguen l’accés al Parlament i al Govern.

A l’Esquirol semblaria que va resultar difícil trobar un cap de llista per a Junts, a les municipals, no tant per a ocupar els segon lloc. I això hauria portat a frenar el creixement de vots de Junts. També és cert que tothom coneix que l’afiliació de l’alcalde a ERC fou atzarosa, i a gust haguera seguit amb CiU. Però un i altre relat no expliquen el comportament diferencial electoral.

La mitificació de l’exili podria ser una explicació, la passió i la conformació d’un enemic (els altres), però queda esquinçada davant de l’augment i renaixement d’un socialisme conservador (només cal mirar els resultats de les eleccions al Parlament). I si, a més, hi afegim l’auge dels Vox i Aliança, haurem de concloure que aquella passió, si fos la justificació, no allibera, a aquells que voten, de la responsabilitat d’exercir el vot considerant les propostes (quan n’hi ha ) d’aquells que us demanen la confiança. Si fos el cas, ens podríem trobar que la passió (davant el pas de Puigdemont per la presó, encara que només fos per uns dies) obligaria a ERC a deixar-se portar a una nova llista unitària, sotmesa a Junts per Puigdemont, en la repetició electoral aquesta tardor. Situació que tampoc l’alliberaria de la crisis d’identitat que està vivint. El món independentista ha perdut 1,2 milions de vots des de 2017. ERC, de mitjana ha perdut més d’una tercera part dels seus votants cap a l’abstenció. Però també fugues cap a altres formacions; gairebé un 20% dels seus exvotants han anat a refugiar-se al PSC (Dades de l’Ara, de 15 de juny).

En les eleccions al Congreso de los Diputados de juny del 2023 Junts guanya a Taradell, Sant Pere de Torelló, L’Esquirol, Rupit-Pruit, Sant Bartomeu, Sant Hipòlit, Sant Vicenç de Torelló, Tona i Vic. El PSC guanya a Manlleu, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Torelló i Roda de Ter. ERC només obté més vots que Junts a Ripoll. I queda per darrera tant de Junts com del PSC a Torelló, Roda de Ter, Manlleu, Sant Bartomeu, Sant Hipòlit, Sant Joan, Tona i Vic.

24 de juny de 2024.

Elogi del pessimisme (3)

Llegeixo que França surt al carrer contra l’extrema dreta. Jo no sóc demòcrata i per tant no estic sotmès a cap dels compromisos morals que considerar-se i vanagloriar-se per ser-ho pugui comportar. Dono per fet que els que es declaren demòcrates assumeixen que les expressions de voluntat i d’interessos que surten de les urnes mereixen el màxim respecte. I, en conseqüència, han d’assumir com a iguals, políticament i moralment, totes les formes en què aquelles expressions s’hagin substanciat. Ras i curt, els 800.000 vots obtinguts per SALF deuen ser una deriva democràtica en els mateix sentit i línia que els 811.000 obtinguts per SUMAR o els 443.000 que han recolzat JUNTS.

Com diu Sophie Baby no s’hi val a pensar que els votants d’extrema dreta són fatxes: ens hem de preguntar per què els voten. (ARA, 22 de juny). Reflexió molt més intel·ligent que la simple crida, des de molts sectors d’esquerra, a ser molts, a un front popular per a frenar (frenar!) l’auge de l’extrema dreta. Així hi ha qui presenta el Nou Front Popular com a dic de l’esquerra francesa per a frenar (frenar!) a la ultradreta. Vist així no es planteja cap possibilitat de resposta a la pregunta anterior, per què els voten?. I es manté com una mena de inevitable que aquest fre només vindria d’un augment de vots (deuen ser de l’abstenció) que permeti superar en el recompte electoral a aquella extrema dreta. Però això no la fa desaparèixer.

Els autoanomenats esquerra, grups i partits diversos, ens envien missatges de por i ens criden a recolzar-los davant el seu fracàs electoral. Em costa, però, trobar en el discurs alguna explicació que vingui a respondre, insisteixo, la pregunta recurrent. De fa anys, incapaços d’autocrítica per com han anat convertint els seus estats del benestar en agències de col·locació d’il·lustrats renovadors del pensament progressista, hem vist com allò que eren els seus suposats votants naturals, professionals socials, obrers, pobres… i la voluble petita classe mitjana, s’anaven refugiant cap a la dreta que els promet seguretats i manteniment de les seves cultures i tradicions, la seva identitat nacional.

Sense discurs, només hem vist com les batusses personalistes, els interessos en els escons i els càrrecs, ben remunerats, dels seus «funcionaris de partit», es convertien en l’única publicitat i en l’únic imaginari d’aquesta esquerra. La trencadissa i les males relacions a Podem, Sumar, Izquierda Unida, els Comuns i els seus crítics, les escissions i els canvis de camisa al socialisme català i a l’esquerra catalana (militants de Comuns cap a ERC, d’ERC cap a Junts…) no fan res més que convèncer-me que, més enllà dels tics egòlatres existents hi ha una cortina de fum per a tapar-ne el buit ideològic. Buit ideològic que han volgut emmascarar amb la confrontació barrera amb la dreta d’un fals debat cultural. Debat que, si no hi ha garantit el plat a taula i una igualtat real de ciutadania, guanyarà sempre la dreta més dretana.

Davant de la crisi, per exemple, ERC penja en la seva web un manifest renovador (serveix com exemple per a tantes altres entitats d0tes d’esquerra) que qüestiona a la direcció. Però, al manifest apareixen molts noms de dirigents amb anys en llocs elevats de responsabilitat. (…) En aquest sentit, si finalment es presenten dues candidatures al congrés del novembre, serà interessant veure qui agafa la bandera de la renovació, perquè al capdavall podríem tenir un pols entre una cara vella (Junqueras) amb un equip nou contra una cara nova (?) amb equip vell. (David Miró, a l’ARA). Un cop més es tracta de renovació d’egos, no pas de camins.

Mentrestant a les plataformes digitals, a les televisions, triomfen les històries de crims. Des d’una determinada cultura mediàtica com un exercici documentalista. Des d’altres línies editorials a,b una clara voluntat d’amplificar el mapa de la inseguretat a les nostres ciutats. El cas dels crims de Tor podria representar la primera; l’hegemonia en les noticies sobre crims i accions contra la seguretat és una constant en premsa militant d’extrema dreta. (…) els productes sobre crims reals construeixen una ciutadania amb més por al crim, amb més sensació d’inseguretat i amb més comportaments protectors que impliquen sovint una renúncia a la llibertat. Per tant, societats menys lliures i més atemorides. Alba Alfageme, a l’ARA)

I en el món de l¡’espectacle també guanyen Ayuso i similars. Entre altres raons perquè no han de respondre a cap convicció moral. Només ha de satisfer els budells que s’alimenten de la polarització. I, si encara en podem parlar, l’esquerra ha d’atrevir-se a fugir-ne i conrear la crítica, més que a l’espectacle de l’extrema dreta, a la seva pròpia incapacitat. Començant a qüestionar l’Estat i la propietat, no avergonyir-se dels discursos sobre l’herència i la família… acceptar i cridar als quatre vents que podem imaginar un món sense Estats i que el marxisme va fer bons diagnòstics, malgrat errés en la teràpia. Que el comunisme fracassés no vol dir que hàgim trobat resposta a les preguntes que es feia. Ara mateix neix una criatura al Raval i una altra al carrer Verdaguer de Vic. Això les ha marcat de per vida.

11 de maig de 2024 ( de reflexió per aquells que votin)

Hipòtesi postelectoral abans d’anar a dormir. Sense esperança.

Demà al vespre pot quedar un quadre polític (en allò que d’espectacle té la política, l’únic que m’interessa) que ens deixi un empat tècnic entre Junts amb Puigdemont i Illa president. El PSC amb més vots però els mateixos escons que Junts+ ( a Junts li resulta favorable la llei electoral espanyola, que fa que el vot del ciutadà d’un soquerracristos valgui, almenys, el doble que el d’un de vora del Llobregat.

Aliança Catalana 2 escons, VOX 8 escons, CUP 8 escons, Comuns 8 escons, PP 12 escons, ERC 31 escons i PSC i Junts+ 31 cadascú.

Possibilitat 1: PSC amb Comuns i ERC, tripartit, fan president a Illa.

Possibilitat 2: Junts+ amb ERC i la CUP (per la independència) fan president a Puigdemont.

La possibilitat primera té l’impediment que ERC ha anat dient per activa i per passiva que no farà Illa president. La possibilitat segona resulta molt improbable, ja que ERC hauria de menjar-se l’orgull amb patates.

Però hi ha una tercera possibilitat, que deixaria sense dubtes als nostres ciutadans independentistes (ho siguin de fet o ho siguin per oportunitat o defensin l’autodeterminació): Puigdemont per forçar les negociacions amb ERC (i amb la CUP i, fins i tot amb els Comuns) ve a la Ciutadella, al Parlament, els mossos o la policia nacional o la guàrdia civil el detenen, se l’enduen a Madrid (o Estremera) i el deixen a disposició del senyor jutge.

ERC i la CUP es queden en calçotets perquè no poden pas seguir negociant amb cap altre partit que no sigui el del president empresonat i víctima de la repressió. Està clar que els socialistes son corresponsables de la seva detenció i per tant no hi ha res a parlar-hi. Junts trenca immediatament la relació amb el PSOE (ep!, compte que encara cal aprovar definitivament la llei d’amnistia) i arrastra en això a ERC. Els Comuns li diuen a la presidenta de Sumar que això de sumar i restar… i estar en aquest govern progre….

Junts+ presenta candidat a la presidència de la Generalitat al senyor Puigdemont i, davant de la situació (l’enemic comú ha tornat a fer-se present) ERC i la CUP donen suport a la candidatura i els Comuns… narinan!…

Post data: el senyor Sánchez torna a reflexionar, el senyor Feijoo torna el cava a la nevera i el senyor Abascal prepara l’uniforme de vicepresident. I en uns mesos el Congreso de los Diputados s’adhereix a les tendències postdemocràtiques que sortiran de les eleccions europees.

Però, si el senyor Sánchez no s’emprenya prou (que Illa no sigui president tampoc li fa tan mal) i abans d’acabar el mes aproven definitivament la llei d’amnistia, podem viure com una gran festa (menys per a la senyora Ponsatí) la restitució de la presidència legítima de la Generalitat. I així, muts i a la gàbia, haurem acceptat que fins ara n’hem tingut una d’il·legítima (només és legítima, aquí, a Espanya i arreu la de dretes).

Dreta i esquerra, no ens enganyem, només indica la situació del nostre GPS.

En una columna sense bastida (100)

14 d’abril de 2024

Llegeixo en diversos mitjans periodístics que l’ANC amenaça la seva territorial de Sabadell per haver convidat a Aliança Catalana a un taula rodona de cara a les properes eleccions del 12 de maig, juntament amb la resta de partits polítics (la noticia, certament, no especifica si també amb VOX).

Si no tinc cap dificultat en entendre que, qualsevol organització o, pel cas, partit polític es negui a pactar o ni tan sols a negociar amb altres organitzacions i partits, em costa entendre que en la perspectiva d’oferir al públic o al conjunt de seguidors propis un debat sobre possibles i diferents visions sobre la organització social, existeixin vetos absoluts.

Vull explicar un parell d’anècdotes viscudes personalment. Estant secretari d’organització de la federació local de sindicats de la CNT de Barcelona, el 1978, vàrem organitzar un cicle de debats al voltant de la situació del moviment obrer, del tema sindical i, evidentment, de l’anarquisme en l’àmbit dels sindicats. Un dels convidats fou Carlos Semprún Maura, que acabava de publicar Ni Dios ni amo ni CNT. Des de la més estricta ortodòxia, anarquista i també marxista, els organitzadors ens vàrem veure condemnats a l’infern dels heretges. Uns mesos més tard, amb LAE i altres companys, pel nostre compte, vàrem intentar editar textos en la línia que havia d’haver marcat aquelles conferències de la federació local. En la presentació dels Folletos de discusión libertaria que vam inaugurar amb la transcripció d’aquell primer debat, dèiem que no «obríem aquestes pàgines a totes les opinions…». Sí, crec que els debats oberts han de ser oberts (absolutament), però això ni comporta que la pròpia organització o els propis mitjans serveixin als interessos concrets d’altri. És important diferenciar allò que jo edito, allò que jo faig, el meu comportament personal, el meu compromís individual dels espais de debat que vulgui compartir.

Anys més tard, molt més tard, una meva proposta de convidar diversos pensadors per a considerar-los candidats a una taula rodona sobre els moviments socials i la seva evolució en els anys 90 a Barcelona, per a festejar la inauguració d’un espai al Raval, es va trobar amb els mateixos vetos, des de la pròpia organització. Algun dels candidats que jo proposava no responien a la fe pròpia. Mai es van celebrar els actes per festejar aquella inauguració.

Els meus dubtes.- Els discursos dels partits i organitzacions acceptades com democràtiques progressistes (siguin de dretes o d’esquerres, si això vol dir res avui) han establert, sense més consideracions, que no hi ha pactes imaginables amb aquelles que consideren d’extrema dreta. Sempre em queda el dubte de veure com es pot establir el marge o els límits que defineixen els partits en un o altre sentit. Fins només fa uns quants anys el partit Popular era considerat de dretes (només) quan contenia tota la militància que avui conforma l’extrema dreta. Això ha obligat (quant important el llenguatge en el nostre món digital!) a crear un nou terme: la dreta extrema.

Però quan la qüestió rau en la formalització d’una taula rodona, un debat, en els nostres municipis, com es pot justificar vetar d’entrada a una o altra organització o partit polític? Pel cas anterior, a Sabadell: vetar, com pretenia la direcció de l’ANC, la veu d’una determinada organització comporta un parell de qüestions conflictives. Es priva a la representació (per a aquells que segueixin acceptant aquesta democràcia) d’una part de la ciutadania manifestar la seva posició respecte del tema o objectiu del debat. Per altra banda, es defuig contestar (no pas de respondre) les asseveracions i categories que puguin plantejar. Plantejant així el dubte de si és que som incapaços de fer-los front des de la paraula i els raonaments, que els assistents a l’acte podrien contrastar individualment i sense cap filtre. I de l’altra, potser, descobrir que aprofiten els buits que es deixen des de determinades posicions pel temor a les respostes.

Però aquests vetos son evidents quan afecten als organitzadors o a les entitats. Però, com una taca d’oli, també es dilueixen en sentit invers: no assistir a un cicle de debats o a una taula rodona perquè hi ha un determinat ponent. A l’any 2021 des de l’ADET (Associació d’Estudis Torellonencs) i en el marc de l’Aula Oberta, vam organitzar un cicle de conferències amb el títol genèric Règim del 78 i independència. Vam passar el programa general a diferents entitats i amistats. Un canal de Telegram de militants independentistes d’Osona hauria publicat el programa excloent-ne a un determinat ponent (que va parlar dels drets i els deures i obligacions en les constitucions) al que consideren bel·ligerant (que vol dir que no combrega amb ells) amb la seva, legítima, causa.

Post data: mentre escrivia aquest text he pensat: quantes vegades no haurem fet un cafè amb un amic o un veí que demà resulta ser un maltractador?

24 de març de 2024

Del Martirologi

Jo no he guardat fusta al moll, però he llegit el discurs del candidat Puigdemont. No m’agrada que d’entrada digui que els catalans haurem d’anar dues vegades a les urnes (Parlament i Parlament europeu, vol dir). Haurem? Els que no hi haguem d’anar, els que mai volem anar a les urnes, som catalans? No m’agraden els salvadors que es creuen i se senten un sol ens amb la institució (la que sigui!) que diuen representar. Diu que va marxar a l’exili per impedir que la institució de la presidència fos ostatge…

Em sembla indecent l’actitud de reclamar la unitat dels independentistes (allò millor seria una candidatura unitària, diu) en el mateix text que diu que «han fracassat tots els intents de seduir-nos amb indults i solucions felices que no tenien cap altre propòsit que desactivar-nos a canvi de la tranquil·litat personal». I insisteix que «els indults pretenen desactivar el conflicte…». No sembla que sigui la millor manera per acostar-se o estendre la mà a altres independentistes.

Resulta ben curiós, no sé qui li haurà preparat, l’argument o eslògan que tracta la seva candidatura com la de la «restitució de la presidència». Les anteriors presidències, Torra i Aragonès, no són legítimes en l’àmbit independentista?. I tanmateix, es refereix a restituir aquella presidència que va declarar la independència i la va suspendre als 8 segons?

I, si jo fos independentista i/o de Junts, tremolaria per veure com es conformen les llistes a la candidatura de Puigdemont. Perquè ell te «clar que la candidatura que encapçalaré haurà d’anar més enllà del que és el meu partit, si haurà d’incorporar perfils i suports provinents d’altres sectors». Els vells militants, siguin de Convergència o siguin d’Unió, o del PdeCat… hauran de veure nous Comins, vull dir camins, perquè les llistes les farceixen amb nous perfils?

Però, m’emociona llegir que considera que «… vam ser capaços de derrotar l’Estat l’1 d’octubre» tot i haver dit uns paràgrafs abans que «vam deixar la feina a mitges i.. no hem sabut corregir la desunió i l’enfrontament intern, ha conduït a la fragmentació i la malfiança..(…) Per això soc aquí, per acabar la feina».

Si em llegiu, us proposo un joc: un parell o tres de textos periodistics als que podeu intentar d’assignar autor: Si cal, ens uns dies, jo us els faig conèixer.

– El cas de Puigdemont és inèdit: ja amaga el logo de Junts, un partit fundat per ell mateix fa poc més de sis anys.

– Diria que el president va abusar de la paraula restitució, com si la victòria electoral fos una cosa que el país li deu, com si no hagués concorregut ja a dues eleccions catalanes sense guanyar cap de les dues.

– Hi haurà mítings a prop de la frontera amb pelegrinatge d’autocars al més pur estil de Basilea. Perpinyà ja va ser un lloc on els catalans viatjaven per posar-se calents.

– Malgrat la retòrica rupturista mostrada un altre cop aquest dijous, la seva intenció de repetir en unes eleccions al Parlament demostra la fortalesa de l’Estat i la seva assumpció del marc autonòmic, és a dir, constitucional, que va voler trencar el 2017.

– Pocs polítics son capaços de presentar-se a unes altres eleccions amb la mateixa promesa que van incomplir en les dues anteriors i continuar generant entusiasme.

– També em va cridar l’atenció que Puigdemont, en un mateix discurs, defensés la vigència de l’1 d’octubre i de la DUI, i a la vegada reclamés un altre referèndum per al pròxim mandat.