9 de juliol de 2023

Ja és primavera …. a Las Cortes Generales.

I m’he interessat, ves per on, per aquesta fal·lera de debatre sobre l’abstenció dels catalans en aquesta propera festa de la democràcia. Quan ja s’havien acostumat, i ja ho inclourien com a pèrdues consentides, a un considerable grau d’abstencionisme, ara «un sector il·lustrat de l’independentisme» (Jordi Amat a El País) ens estaria cridant a no anar a emplenar els obis del dia 23 de juliol, amb el nostre consentiment a seguir sotmesos, renunciant a la nostra llibertat i delegant-ne el seu exercici a aquelles senyores i senyors que estan penjats a les faroles dels carrers.(Només en fotografia)

Alguns brins del debat a la premsa. Segons Ferran Requejo; Ara 18/06, els abstencionistes voldrien «mostrar descontentament vers uns partits que no han complert les expectatives que haurien generat.. del mandat de l’1O», i castigarien «les elits polítiques que no van saber dirigir ni gestionar el postreferendum». Tanmateix, contra això, Requejo exposa que «més vots nuls, en blanc i d’abstenció resulta millor pels partits d’àmbit nacional espanyol, perquè hi ha més escons en cadascuna de les quatre demarcacions» catalanes, a repartir entre ells.

El mateix diari, en la seva editorial del 26 de juny, «L’error flagrant de l’abstenció», assigna la campanya abstencionista a un sector minoritari i avisa que l’abstenció engreixa la força de la nova onada de l’espanyolisme de dreta i d’extrema dreta. El mateix dia, Salvador Cardús diu que «l’abstenció està justificada» però explica 10 raons per anar a votar. En elles deixa anar la possible tesis que darrera la campanya també hi hagi «l’ajut dels interessats en el seu èxit». Finalment es decanta «pel mal menor, tot i saber que és un mal»: anar a votar.

El 30 de juny és Carles Mundó que titula el seu article, «L’autogol de l’abstenció». Diu que «des de la lògica política costa de veure les virtuts d’un plantejament que, bàsicament, afavoreix els adversaris polítics».

L’1 de juliol, a El País, Noelia Ramirez, que sembla coincidir amb l’editorial de l’Ara, amb el títol, «Los cínicos de la abstención», cita a Bernat Dedéu (que recomana l’abstenció per fer neteja), a Pilar Carraceda (que assegura que «l’abstenció activa quan el sistema s’allunya de l’essència de la democràcia, és més democràcia») i a Joan Burdeus (que defensa l’abstenció perquè «ens dona més esperança en allò que es pugui moure a Catalunya si continuem fiscalitzant, que por per un govern del PP i VOX»)

El 3 de juliol, a La Vanguàrdia, Begoña Gómez parla de «l’abstenció cínica», assegurant «que el que anima la campanya abstencionista catalana no deixa de ser una variant del com pitjor, millor, una que és especialment cínica i obtusa».

I per acabar, la que més m’agrada, l’editorial de l’Ara, del 3 de juliol, «Per què és important anar a votar». I em fan llegir que «cada abstenció té un principal perdedor: l’opció política a la qual hauria votat el ciutadà». No hi doneu més voltes, aquesta és la clau: quan no votes amagues l’opció política que, només faltaria!, ens identifica a tots i cada un dels humans. Ni la més remota possibilitat intel·lectual que hi pugui haver algun ésser humà que no tingui una opció política (partit polític).

Tots aquests il·lustres opinadors, a favor i en contra de l’abstenció dels catalans per a aquestes eleccions del 23, en parlen només des d’una perspectiva utilitarista que nega qualsevol possibilitat a l’existència de, almenys tres perfils d’abstencionisme:

Alguns tenim la ferma convicció que no hi ha manera de fugir de la dominació des d’un sistema, una maquinària, que satisfà a uns i altres, dels que es diuen, durant les conteses electorals, adversaris o enemics, però que acabada aquesta han de passar per l’adreçador de la màquina de l’Estat i comparteixen llit, taula i conjuntament dibuixen la parodia de la confrontació. Sempre dins del marc de la propietat privada, el dret a l’herència, la indiscutible existència de l’Estat i la fe en el seu ordre (que els garanteix, com a servidors policials dels poderosos, el pa a taula).

Hi ha , cada dia més, una munió de ciutadans catalans (viuen i moren a Catalunya) que no poden (si volguessin) anar a votar. Són, doncs, també abstencionistes. Hi ha, encara, una munió molt considerable de ciutadans boixos, inadaptats, malalts, presos, escàpols dels hospitals…. que mai han sentit que la crida a la participació, ni ara la crida a l’abstenció, anés amb ells. I també son abstencionistes. Perquè els hem fet invisibles.

Els abstencionistes no som un partit més, un partit que serà el que rebrà la pena per la nostra abstenció, com ens amenaça l’editorial de l’Ara, no som una secta.

A aquells que, avui, fan campanya per l’abstenció: benvinguts, malgrat que només hi sigueu perquè els vostres mandats (els hi havíeu concedit la vostra representació!) no hagin complert els compromisos. Però, potser cal que reflexioneu que la vostra campanya no desdibuixi la miserable realitat d’una gran part de l’abstencionisme, de fa anys. O que no pretengui confondre respecte d’aquells que més que abstenir-nos (no en formem part) el que fem és no agafar les fitxes del joc de l’oca. Si és el cas, demà seguirem abstenint-nos en la vostra nova democràcia (catalana o europea), al cap i a la fi, la mateixa maquinària que ara us vol prendre la fitxa particular d’aquest joc democràtic.

24 de juny de 2023

Un amic em demana un comentari a un article d’Antoni Strubell, a el nacional, el dia 15 de juny. D’entrada dir que comentar l’article d’altri sempre em porta a acceptar, i no em plau gaire, el guió a debatre que hi ve imposat. L’article porta per títol «escoltar Ripoll». I això ja em fa pensar que m’està dient l’autor que el resultat d’unes eleccions, ara, ens hauria de convidar a escoltar als ripollesos. Entenc que quan diu Ripoll vol dir els ciutadans de Ripoll. L’autor considera que «l’actual polèmica ha fet aflorar qüestions candents», per tant entenc que les qüestions ja hi eren i només els resultats electorals les han portat a la nostra taula. És a dir, si el mateix número de votants de Orriols haguera estat superat per la suma dels vots de dos altres partits, que s’hagueren posat d’acord immediatament després del recompte, ja no hauríem tingut aflorament de les qüestions.

El senyor Strubell aprofita aquest debat per a carregar, ben legítimament, contra els partits, especialment contra els que anomena autonomistes. Als partits, no pas als ciutadans, el senyor Strubell els demana «solucions davant la immensa inoperància dels partits clàssics en aquest front (i tants més)». Entenc, doncs, que hi deu haver partits que no son clàssics, però l’autor no els esmenta pas. I tampoc proposa alguna possible solució de les que reclama als partits, no pas als ciutadans.

Després l’article esdevé una proclama contra Espanya, contra el rei, contra el PSOE, i també contra Colau («l’estranya inhibició de la senyora Colau a l’hora de la política commemorativa del 17-A»).

I no es talla l’autor quan creu «que a ningú (sic!) pot estranyar que una part dels electors de Sílvia Orriols hagin pogut participar d’aquesta més que justificada visió» (la que acaba de donar el senyor autor!). I aprofitant que el Ter passa per Ripoll, «és possible que també hagin pogut tenir clar que els actuals partits parlamentaris catalans simplement no han estat a l’altura de defensar amb la dignitat requerida el que es va votar l’1 d’octubre i la causa d’aquest poble».

Deixant clar, diu, que no està gens d’acord amb Orriols diu que «ella tindrà les seves coses bones i menys bones com tothom». Semblaria, doncs, que només és una veïna més, com tothom. Que no tindria res a veure amb una concepció i cosmovisió de la societat que, a mi, em resulta inacceptable. A Catalunya, com arreu, hi ha molta gent que comparteix aquesta perspectiva social, i sembla que des d’algunes plomes nostrades hi hagués un intent, forçat a parer meu, per explicar, quan no justificar, la nostra extrema dreta. L’esposa del president de la Generalitat, fa anys, ja es queixava que hi hauria més mesquites que santuaris marians. Que hi ha revisionistes de la història de Catalunya no és cap cosa extraordinària, que gent com Orriols s’apuntin a concepcions historicistes que construirien un passat gloriós, a recuperar, d’una pàtria sotmesa només és un brot més. Que, amb tots els ets i uts que vulgueu, no amoïnen pas a algunes de les nostres primeres dames. Que, finalment, han hagut d’acceptar el paperot de la directiva que presideixen.

No entenc que per explicar el resultat electoral a les eleccions municipals a Ripoll calgui esmentar al rei, al PSOE, a Colau… i molt menys l’atemptat del 17A. Em temo que aprofitar-ho és un intent de defugir acceptar que som la societat que som, també a Ripoll. I que les responsabilitats son dels individus, de les persones i no pas, sempre!, dels altres. Perquè els altres son i som sempre els mateixos, només depèn de qui parli dels altres. De Per el mateix procés que hi ha qui ha votat a Aliança Catalana també hi ha qui vota «els partits clàssics», senyor Strubell.

I fora d’osques, potser:

El dia 17 de juny vaig assistir a la constitució de l’Ajuntament. Com en altres ocasions el moment de la promesa o jurament d’acatament a… es converteix en un espectacle ja gairebé folklòric. Els regidors electes, que evidentment havien de deixar clar que no acaten la constitució, per espanyola!, i que no presten lleialtat al rei, espanyol!, podien haver declarat que, a més de per imperatiu legal (exactament com paguem els impostos, per imperatiu legal) prometien defensar davant de les administracions superiors els interessos immediats, locals, dels seus veïns.

Però no, sotmesos a l’argumentari que havien dissenyat els spin doctors o community managers dels despatxos de mercaderies dels seus partits corresponents, van prometre fidelitat a la república catalana i van assegurar que tenien compromís amb un mandat de l’1 d’octubre (no pas del 28 de maig) de 2017 i amb la consecució d’una Catalunya lliure, democràtica, socialment igualitària, econòmicament justa…. El text, que portaven escrit en paper uns, i en el corresponent mòbil els altres, era el mateix per a Junts i per a ERC.

I jo, a la darrera fila del públic assistent, majoritàriament familiars dels electes, vaig recordar a la Pepa que augurava la felicitat per a tots els ciutadans. Em sembla que als EEUU també tenen una declaració semblant, que tots tenen dret a la recerca de la felicitat…. Com la constitució espanyola que té un article dedicat al dret a un habitatge digne, a circular lliurament i a……

20 de maig de 2023 (veure també l’entrada anterior)

La Glòria m’ha demanat que fes una breu …. sobre les eleccions municipals, en particular sobre el cas de Sant Pere de Torelló. Em parla de conseqüències econòmiques pels partits… Sant Pere de Torelló és un cas, pot servir d’exemple ara, entre altres d’un municipi amb llista única. A més ja des de vàries legislatures, de tal manera que si no ho son ja, els seus components primers aviat seran dels polítics que més anys han resistit , en això que en diuen democràcia, ostentant el càrrec.

Si mirem els resultats i les dades de 2019: varen votar 1434 veïns sobre un cens electoral de 1860. Primera reflexió: sabent que ja era un any més amb llista única, per tant saben que resultarien electes tots els candidats, com explicar el gran percentatge de participació? Les especulacions son lliures. Hi ha una gran majoria, molt considerable!, de veïns que estan satisfets amb la gestió dels components d’aquesta llista. No crec que la participació respongui a una bona campanya del cap de llista (o dels seus acòlits) estimulant el vot (innecessari per a obtenir l’alcaldia!) perquè ell sí que és conscient dels efectes no coneguts, o no tant coneguts, del vot dels seus veïns.

Malgrat el nom d’Entesa per Sant Pere, la llista està lligada electoralment a ERC. Per tant, el partit ERC rebrà dels veïns de Sant Pere (any 2019) 0,54 euros per cada vot, més 270,90 euros per cada regidor electe (11). Els veïns de Sant Pere col·laboren a la campanya electoral d’ERC de manera que tots els ciutadans (també els que no votem) li pagarem a ERC només per els resultats electorals de Sant Pere 3,634, 38 euros.

Hom diria que el grup Entesa per sant Pere- AM ERC podria estalviar la despesa, considerable, en propaganda i repartiment de sobres a tot el municipi. Però cal tenir en compte que el partit (en aquest cas ERC) ha de justificar la despesa per a poder rebre aquella aportació des dels nostres impostos.

D’altra banda, certament el cap de llista, dirigent d’ERC podrà reivindicar davant la direcció del seu partit (per a ell i per a qui calgui de la llista) una atenció i consideració (legítimes) a l’hora de la designació, si escau, de càrrecs en entitats supramunicipals que es constitueixen a partir del nombre de regidors i vots obtinguts (i que poder ser molt millor remunerats que el del propi alcalde).

Com es pot comprovar amb les dades exposades, el vot nul i el vot en blanc tenen poc efecte pel cas de l’elecció aquesta en concret.: 81 euros. Els efectes en eleccions de magnitud superior (generals i autonòmiques, per exemple) mereixen una llarga anàlisi. L’àmbit de cada zona electoral, el sistema d’Hondt.. etc. afecten de manera que resultats marginals en el recompte puguin incidir considerablement amb la obtenció o no d’escons. Però això…per un altre dia.

Quedi clar que, perquè el conec millor, només és un exemple, que serveix, si voleu, per veure que això de la democràcia representativa no és només un acte individual amb l’únic efecte d’escollir una o altra llista a cada poble. Quan votes la llista municipal, fas que un o altre partit obtingui més o menys subvenció (dels impostos que pagues) més enllà de la teva decisió que, creies, estrictament limitada al teu àmbit local.

Llegeixo avui a la premsa que «Banyoles, el poble que ha esquivat les restriccions per la sequera. El municipi no pertany al domini públic de l’ACA i és l’únic propietari de tota l’aigua de l’estany des de 1836»

Fa un parell de dies vaig sentir a la ràdio el president del gremi d’empreses embotelladores d’aigua de Catalunya (no puc garantir que el títol que li correspon o amb què va presentar-se sigui exactament aquest). Va dir que ells no es plantejaven cap restricció en la seva producció d’aigua embotellada. Que, em va semblar entendre que deia, que això de la sequera no tenia res a veure amb les deus d’aigua subterrània que els abasteixen.

La meva obsessió davant de l’abandonament (per part d’això que hauria de ser l’esquerra) del debat sobre la propietat privada (que reivindico com el profeta en el desert des de fa fa anys) va tornar a trasbalsar-me davant d’aquestes noticies. He recordat que anys enrere ens havíem explicat que part, bona part, de les guerres i conflictes, especialment a Orient mitjà, tenien a veure amb l’aigua, amb l’accés a l’aigua

I m’he imaginat una situació d’emergència (real, ja) climàtica que ens porta a haver de viure en un món on l’aigua és un bé molt, molt!, escàs. I veient aquestes informacions, i que l’efecte és general al sud d’Europa (i en poc temps a tota Europa) he imaginat com ens haurem d’enfrontar, físicament, amb aquests senyors que embotellen aigua subterrània (com n’han esdevingut propietaris?) perquè amb la imposició dels preus i del subministrament gaudiran d’un poder que farà encara més ridícula la vestimenta de tants polítics ben domats per callar i vigilar-nos.

O puc imaginar una munió de pagesos de la Garrotxa, als que han tallat qualsevol possibilitat d’accés al reg (diuen que per garantir l’aigua de boca) que es dirigeixen en camions cisterna cap a l’estany de Banyoles, armats com si fossin almogàvers, per a lluitar per l’aigua del llac on estan entrenant uns joves ucraïnesos (a casa seva la guerra no els permet entrenar-se tranquil·lament) per a les properes olimpíades. Els mossos d’esquadra (enfrontats entre ells, uns són més del PSC i altres més de la CUP, ai no!, d’ERC) han establert un línia de separació per evitar l’enfrontament entre els de Banyoles contra els garrotxins. (Els CDR no acaben de trobar, per a l’ocasió, l’espai on situar-se. Potser això de la sequera… i Madrid… i la repressió…. Els anarquistes encara intenten saber si va ser la Montseny que va rebutjar Garcia Oliver o va ser aquest que la considerava massa monja).

I mentre tant sento les mànegues dels veïns com reguen els seus jardins i omplen les piscines (he llegit que a Sant Cugat n’hi ha més de 5.000. Tanmateix… no em feu massa cas, ho he vist a Facebook). I diuen a la tele que un estiuejant gastarà tres vegades més d’aigua que un empadronat.

I em fastigueja sentir tants ciutadans que, davant d’aquest escenari, no tenen altres plantejaments que la reprovació dels polítics (els altres) i l’exigència (als propis) a solucionar… Com ens han avesat a aquesta minoria d’edat intel·lectual que representa esperar sempre, sempre, les solucions del papa estat (en acte o en potencia). Que no arriba aigua a casa: exigir a l’alcalde que ho solucioni. Que en el carrer hi ha qui ja ha omplert la piscina dues vegades: és incomprensible com l’ajuntament no hi fa res! Sort que encara n’hi ha que passen i van a la processó per demanar la pluja, com el manà. Aquests almenys hi posen imaginació.

Miro les llistes (sí, ja són públiques) per a la festa de la democràcia del dia 28 de maig (tothom a les urnes!) i es repeteixen els rostres (els noms) d’anys i anys i anys i m’agradaria que el dia 28, passant de la festa de la democràcia anéssim a repartir l’aigua de Banyoles entre els pagesos del Pla de l’Estany i de la Garrotxa, que arrabasséssim les industries embotelladores i repartíssim les deus d’aigua entre els més assedegats, que féssim un mapa de totes les piscines per a que els bombers hi tinguessin accés garantit quan l’incendi….

A Nicaragua no vam acompanyar l’autarquia d’ara, sinó un somni (un altre que s’ha esvaït). El darrer somni després de tants fracassos de l’esquerra llatinoamericana. L’esquerra europea ja feia temps que competia amb el liberalisme. El sandinisme era la darrera esperança d’uns joves tristos amb la transacció que ens tocava viure a casa nostra.

A Catalunya va arribar a haver-hi 43 municipis agermanats amb tants altres municipis nicaragüencs. A casa nostra la transacció esdevenia un exercici de claudicació, malgrat que tants el venguessin com una exemple de transició de la dictadura a la democràcia. En la revolució sandinista, amb els seus errors i encerts, s’hi havien dipositat tantes il·lusions!

Ens hi varem abocar. Milers de joves catalans van passejar-se per aquell país de gent tan dolça. Uns practicant un difícil equilibri entre la solidaritat socialista i la caritat cristiana. Uns altres en els marges del turisme progre. Però molts van, també, treballar en els municipis catalans per a la divulgació d’aquella esperança, explicant de mil maneres la cooperació possible envers un país, el segon més pobre d’Amèrica, amb aquells revolucionaris que havien acabat, armats, amb la seva dictadura.

Des de l’Esquirol, durant vint-i cinc anys l’Agermanament amb San Juan de Limay, amb la col·laboració de l’Ajuntament i conjuntament amb el Fons Català de Cooperació, va mantenir un intens treball de divulgació de les dificultats amb què es trobava el nou règim democràtic a Nicaragua (amb la pressió en contra i explícita dels EEUU). Així com una esforçada recerca de fons (materials i econòmics) i també, durant alguns anys, formant «brigades» que anaven a Limay a col·laborar en la gestió i seguiment dels projectes que l’Agermanament havia endegat: cria i reproducció de vaques, repartiment de la llet, manteniment del Centre de Nutrició Infantil, construcció de més de 40 cases, un sistema de beques per a estudiants universitaris… I a l’inrevés, convidant durant alguns anys a membres de la comissió de Limay a conèixer directament el treball i als anònims socis de l’Agermanament, a l’Esquirol.

A les dificultats pròpies de la manca absoluta (allà i aquí) de renovació dels membres de les comissions de l’agermanament s’hi ha afegit la deriva monàrquica tragicòmica del president i la vicepresidenta de Nicaragua. Han dificultat, els darrers anys, la gestió de les organitzacions de cooperació fins el punt de fer difícil la transferència de fons a la part nicaragüenca. I, finalment, l’any passat han acabat il·legalitzant-ne les organitzacions en el seu país, estroncant així qualsevol possibilitat de col·laboració. Fins i tot el Fons Català de Cooperació, que tenia seu a Managua, ha hagut de fugir per ubicar-se a Costa Rica.

La Comissió de l’Agermanament de l’Esquirol amb San Juan de Limay ha comunicat als seus socis (una petita munió d’anònims solidaris) la seva dissolució, així com la destinació dels seus fons (més de deu mil euros) al Programa emergent d’Educació Superior i formació tècnica per a la joventut, camperols, dones i ciutadania nicaragüenca refugiada i sol·licitant d’asil a Costa Rica, que ha endegat el FCC a Costa Rica per als niques que fugen de la dictadura de Daniel Ortega i Rosario Murillo.

Després de tants anys, aquells que havíem establert, més enllà de la relació organitzativa, formal i material, estretes relacions personals d’estima i de fraternitat amb limayenses, també ens trobem exiliats de Nicaragua.

(Publicat a El 9 Nou, 6 d’abril de 2023)

I tu més!

Després de fer-se pública la sentencia del TSJC en el judici a Laura Borràs, per prevaricació, falsedat documental…(segons el literal de la paperassa oficial) apareixen alguns defensors de la seva innocència que, entre altres raons, addueixen, justificant-la, que això de fraccionar contractes és una pràctica habitual, comuna i estesa en totes les administracions. I, en tot cas, que és víctima del lawfare.

«No cal dir que aquest ús de la guerra política es por aprofitar d’un error o d’una mala praxi de la persona contra la qual s’adreça, però sempre amb la finalitat d’engrandir la falta.. (…) I aquest és exactament el cas de Laura Borràs, a la qual s’ha aplicat el lawfare punt per punt..» (Pilar Rahola,2 d’abril a El Nacional,CAT) La negreta és meva. Pilar Rahola hi afegeix que Borràs és víctima d’una investigació prospectiva.

El CDR Catalunya assegura que s’ha «magnificat una possible il·legalitat», el fraccionament de contractes de la Institució de les Lletres catalanes… que «és general i habitual de totes les administracions públiques» (elTriangle, 2 d’abril). La negreta és meva.

Certament, si els fets d’aquest cas es donen al voltant d’una funcionària anònima de qualsevol administració, ara no estaria jo entretenint-me amb aquest pamflet.

Tinc dubtes en això de la investigació prospectiva. D’acord amb allò que he anat seguint en la premsa, variada i de diferents complicitats, el cas Borràs no neix com diu la senyora Rahola, sinó que apareix en les rutines d’una investigació per delictes (mal-anomenats) comuns, casualment, respecte del receptor dels contractes fraccionats de la Institució de les Lletres catalanes. Vull dir que ,llevat que hagi estat molt mal informat o que no entengui la informació que se m’ofereix, no sembla que un bon dia algun soci de les clavegueres comencés, només per ser qui és, la investigació que ha arribat a entretenir-nos tant a tants.

Repeteixo, doncs i resumeixo, sí que hi ha cas perquè és Borràs, però no neix, apareix o es crea el cas per la senyora Borràs.

Pel que fa a l’argument defensiu de que, i tu més! o que tots ho fan!. Lliçó de filosofia, reducció a l’absurd d’un argument: no es pot jutjar un independentista per robatori o similar perquè com que hi ha molta gent que comet robatori o similars, i no els jutgen, resultaria que al lladre o similar independentista se l’estaria perseguint per ser qui és i no pas per allò que hagués fet. (Independentista por canviar-se per comunista, convergent, anarquista, mossèn o musulmà).

Davant d’aquest mena de protecció ideològica que protegiria a tots els que tenen alguna o altra fe dels delictes mundans dels que no en tenim cap, reivindico la coherència dels atracadors de bancs (per posar un exemple) que, sense elucubracions polítiques ni acadèmiques, intenten participar en la redistribució igualitària de la riquesa o bé en la recuperació dels productes «robats» legalment (rescat bancari, rescat d’empreses en crisi que han estat subvencionades, rescat de multinacionals, privilegis fiscals pa empreses per a que es quedin al nostre municipi…) per les elits dominants, siguin les econòmiques o les polítiques que els fan de minyona o majordom.

La insuportable llosa de la legalitat

22 de març de 2023

«A principis de l’any 2022 l’ARA va revelar que el parlament gastava gairebé 2 milions d’euros anuals per pagar funcionaris que ja no hi treballaven. (…) La exsecretària del Parlament va ingressar entre 14.000 i 15.500 euros del 2018 al 2021 sense prestar cap servei. De fet, en el darrer any amb llicència, el 2021, va cobrar 218.150 euros…». Ara, 15 de març de 2023.

Hi ha hagut una considerable literatura, fins i tot una teorització, el lawfare, de queixa contra la judicialització de la política. Però també, des d’un aspecte lateral, un ús i abús de la reivindicació de la legalitat d’alguns comportaments que, a senseu contrari, resulta tant o més ignominiosa que aquell lawfare.

Respecte dels «regals» (em sembla insultant dir-ne sous, retribucions o pensions o….) que han anat, i segueixen, rebent funcionaris del Parlament he llegit algun comentari, d’algun responsable de la mesa, parlant de «pactes laborals» que constitueixen drets adquirits i que, en conseqüència, legalment, s’haurien de respectar. (Ara penso en si el contracte de lloguer de tants ciutadans també, amb el temps, constitueix drets adquirits que s’hagin de respectar).

És a dir, ras i curt, alguns representants sindicals (és un dir) dels alts càrrecs del Parlament van establir un pacte laboral (un conveni col·lectiu d’empresa?) amb els representants del Parlament, la mesa pel cas. I haurien pactat regalar-se centenars de milers d’euros provinents de la participació, legal!, tributària dels ciutadans de Catalunya.

De quina legalitat parlen, els regalats i els regaladors, si els primers són els assessors legals dels membres de la mesa? ¿Per què hauria de considerar que l’actuació, passiva, dels bancs espanyols en xuclar-nos 75 mil milions en rescats, és més criminal que l’actuació, passiva, dels regalats del Parlament, suposats treballadors absents durant anys?

La presidenta de Junts ha defensat públicament, només faltaria!, la seva innocència davant l‘acusació de presumpte… Un conseller de Madrid i una opositora al seu govern s’acullen a la legalitat per rebre ajudes energètiques perquè són família nombrosa, malgrat que gaudeixen d’uns salaris públics que…

I sovint al bar, al sopars familiars i a les tertúlies colonitzadores el debat es condueix a la discussió al·lucinògena sobre la legalitat o no d’aquestes situacions o actuacions. D’aquí la llossa blanquejadora que ens va sotmetent a discussions buides (la legalitat depèn precisament del comportament i la situació personal dels personatges regaladors i regalats) que no pas en les consideracions (sentit comú, seny…) vulgars que ens haurien de fer concloure que això està malament. I en conseqüència, que cal retornar (si cal pacíficament) la situació a aquella que ens faci dir això està bé. Mentre seguim intentant esbrinar si els empara o no la legalitat… segueixen pixant-se de riure de la nostra santa innocència. Deu ser allò de la servitud voluntària de La Boétie: «Només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen…» 

Esborranys per a una teoria de la violència.

21 de febrer de 2023

Llegeixo en la premsa del nostre país el següent:

El parlament destina 128.760 euros per indemnitzar Benach pel seu exercici de diputat; 144.248 per a indemnitzar Ramon camp i 169.066 per a indemnitzar a Higini Clotas. (…) les indemnitzacions dels diputats van ser compatibles amb tenir altres ingressos públics i privats fins 2012. Per això benach el mateix any que va rebre 128.760 euros per deixar el parlament va rebre una pensió d’expresident de 117.266 euros. És a dir, just després de deixar la política va ingressar en concepte d’indemnitzacions fins a 246.066 euros bruts. A partir d’aquí va continuar cobrant l’assignació d’expresident: 105.946 euros el 2012 i el 2013 i 102.750 euros el 2014. (Ara, 16 de febrer de 2023)

Aquesta lectura, contra el meu caràcter covard i sobretot poruc (m’angoixo si haig de passar prop d’una possible manifestació patriòtica que reuneixi a més de tres persones) em porta a reflexionar, un altre cop, sobre la violència. Especialment quan, més enllà del contingut mateix de la noticia, el llenguatge emprat m’encén les entranyes i em desperta el salvatge venjatiu que podria haver estat. Ara ja soc massa vell per a certes guerres.

Es parla d’indemnitzacions. Algú s’està fotent dels pobres! Indemnitzar, creia jo, era rebre una compensació per un perjudici sofert. Els treballadors, els obrers, els empleats rebien una indemnització quan eren (avui ja no ho tinc tan clar) acomiadats injustament. La meva asseguradora m’indemnitza pels desperfectes que una ventada ha provocat en la meva teulada.

Quina mena de patiment o greuge ha sofert un senyor, maleït sigui!, diputat després d’haver estat cobrant cada mes quatre mil (almenys) euros en un negoci en el qual els mateixos que cobren, sense negociar contra una altra part, decideixen la seva indemnització i els seus sous?

Per això, em pregunto:

Quina sanció moral podria merèixer l’obrer o empleat a qui han acomiadat després de vint anys i l’indemnitzen amb 18.000 euros, si anés a reclamar-li (no puc arriscar-me a escriure la paraula i el verb escaients) la diferencia fins als 246.00 de la indemnització d’un diputat? M’ha vingut al cap El viatge a la felicitat de mama Küster, de Rainer W. Fassbinder?