20 de maig de 2023 (veure també l’entrada anterior)

La Glòria m’ha demanat que fes una breu …. sobre les eleccions municipals, en particular sobre el cas de Sant Pere de Torelló. Em parla de conseqüències econòmiques pels partits… Sant Pere de Torelló és un cas, pot servir d’exemple ara, entre altres d’un municipi amb llista única. A més ja des de vàries legislatures, de tal manera que si no ho son ja, els seus components primers aviat seran dels polítics que més anys han resistit , en això que en diuen democràcia, ostentant el càrrec.

Si mirem els resultats i les dades de 2019: varen votar 1434 veïns sobre un cens electoral de 1860. Primera reflexió: sabent que ja era un any més amb llista única, per tant saben que resultarien electes tots els candidats, com explicar el gran percentatge de participació? Les especulacions son lliures. Hi ha una gran majoria, molt considerable!, de veïns que estan satisfets amb la gestió dels components d’aquesta llista. No crec que la participació respongui a una bona campanya del cap de llista (o dels seus acòlits) estimulant el vot (innecessari per a obtenir l’alcaldia!) perquè ell sí que és conscient dels efectes no coneguts, o no tant coneguts, del vot dels seus veïns.

Malgrat el nom d’Entesa per Sant Pere, la llista està lligada electoralment a ERC. Per tant, el partit ERC rebrà dels veïns de Sant Pere (any 2019) 0,54 euros per cada vot, més 270,90 euros per cada regidor electe (11). Els veïns de Sant Pere col·laboren a la campanya electoral d’ERC de manera que tots els ciutadans (també els que no votem) li pagarem a ERC només per els resultats electorals de Sant Pere 3,634, 38 euros.

Hom diria que el grup Entesa per sant Pere- AM ERC podria estalviar la despesa, considerable, en propaganda i repartiment de sobres a tot el municipi. Però cal tenir en compte que el partit (en aquest cas ERC) ha de justificar la despesa per a poder rebre aquella aportació des dels nostres impostos.

D’altra banda, certament el cap de llista, dirigent d’ERC podrà reivindicar davant la direcció del seu partit (per a ell i per a qui calgui de la llista) una atenció i consideració (legítimes) a l’hora de la designació, si escau, de càrrecs en entitats supramunicipals que es constitueixen a partir del nombre de regidors i vots obtinguts (i que poder ser molt millor remunerats que el del propi alcalde).

Com es pot comprovar amb les dades exposades, el vot nul i el vot en blanc tenen poc efecte pel cas de l’elecció aquesta en concret.: 81 euros. Els efectes en eleccions de magnitud superior (generals i autonòmiques, per exemple) mereixen una llarga anàlisi. L’àmbit de cada zona electoral, el sistema d’Hondt.. etc. afecten de manera que resultats marginals en el recompte puguin incidir considerablement amb la obtenció o no d’escons. Però això…per un altre dia.

Quedi clar que, perquè el conec millor, només és un exemple, que serveix, si voleu, per veure que això de la democràcia representativa no és només un acte individual amb l’únic efecte d’escollir una o altra llista a cada poble. Quan votes la llista municipal, fas que un o altre partit obtingui més o menys subvenció (dels impostos que pagues) més enllà de la teva decisió que, creies, estrictament limitada al teu àmbit local.

Llegeixo avui a la premsa que «Banyoles, el poble que ha esquivat les restriccions per la sequera. El municipi no pertany al domini públic de l’ACA i és l’únic propietari de tota l’aigua de l’estany des de 1836»

Fa un parell de dies vaig sentir a la ràdio el president del gremi d’empreses embotelladores d’aigua de Catalunya (no puc garantir que el títol que li correspon o amb què va presentar-se sigui exactament aquest). Va dir que ells no es plantejaven cap restricció en la seva producció d’aigua embotellada. Que, em va semblar entendre que deia, que això de la sequera no tenia res a veure amb les deus d’aigua subterrània que els abasteixen.

La meva obsessió davant de l’abandonament (per part d’això que hauria de ser l’esquerra) del debat sobre la propietat privada (que reivindico com el profeta en el desert des de fa fa anys) va tornar a trasbalsar-me davant d’aquestes noticies. He recordat que anys enrere ens havíem explicat que part, bona part, de les guerres i conflictes, especialment a Orient mitjà, tenien a veure amb l’aigua, amb l’accés a l’aigua

I m’he imaginat una situació d’emergència (real, ja) climàtica que ens porta a haver de viure en un món on l’aigua és un bé molt, molt!, escàs. I veient aquestes informacions, i que l’efecte és general al sud d’Europa (i en poc temps a tota Europa) he imaginat com ens haurem d’enfrontar, físicament, amb aquests senyors que embotellen aigua subterrània (com n’han esdevingut propietaris?) perquè amb la imposició dels preus i del subministrament gaudiran d’un poder que farà encara més ridícula la vestimenta de tants polítics ben domats per callar i vigilar-nos.

O puc imaginar una munió de pagesos de la Garrotxa, als que han tallat qualsevol possibilitat d’accés al reg (diuen que per garantir l’aigua de boca) que es dirigeixen en camions cisterna cap a l’estany de Banyoles, armats com si fossin almogàvers, per a lluitar per l’aigua del llac on estan entrenant uns joves ucraïnesos (a casa seva la guerra no els permet entrenar-se tranquil·lament) per a les properes olimpíades. Els mossos d’esquadra (enfrontats entre ells, uns són més del PSC i altres més de la CUP, ai no!, d’ERC) han establert un línia de separació per evitar l’enfrontament entre els de Banyoles contra els garrotxins. (Els CDR no acaben de trobar, per a l’ocasió, l’espai on situar-se. Potser això de la sequera… i Madrid… i la repressió…. Els anarquistes encara intenten saber si va ser la Montseny que va rebutjar Garcia Oliver o va ser aquest que la considerava massa monja).

I mentre tant sento les mànegues dels veïns com reguen els seus jardins i omplen les piscines (he llegit que a Sant Cugat n’hi ha més de 5.000. Tanmateix… no em feu massa cas, ho he vist a Facebook). I diuen a la tele que un estiuejant gastarà tres vegades més d’aigua que un empadronat.

I em fastigueja sentir tants ciutadans que, davant d’aquest escenari, no tenen altres plantejaments que la reprovació dels polítics (els altres) i l’exigència (als propis) a solucionar… Com ens han avesat a aquesta minoria d’edat intel·lectual que representa esperar sempre, sempre, les solucions del papa estat (en acte o en potencia). Que no arriba aigua a casa: exigir a l’alcalde que ho solucioni. Que en el carrer hi ha qui ja ha omplert la piscina dues vegades: és incomprensible com l’ajuntament no hi fa res! Sort que encara n’hi ha que passen i van a la processó per demanar la pluja, com el manà. Aquests almenys hi posen imaginació.

Miro les llistes (sí, ja són públiques) per a la festa de la democràcia del dia 28 de maig (tothom a les urnes!) i es repeteixen els rostres (els noms) d’anys i anys i anys i m’agradaria que el dia 28, passant de la festa de la democràcia anéssim a repartir l’aigua de Banyoles entre els pagesos del Pla de l’Estany i de la Garrotxa, que arrabasséssim les industries embotelladores i repartíssim les deus d’aigua entre els més assedegats, que féssim un mapa de totes les piscines per a que els bombers hi tinguessin accés garantit quan l’incendi….

A Nicaragua no vam acompanyar l’autarquia d’ara, sinó un somni (un altre que s’ha esvaït). El darrer somni després de tants fracassos de l’esquerra llatinoamericana. L’esquerra europea ja feia temps que competia amb el liberalisme. El sandinisme era la darrera esperança d’uns joves tristos amb la transacció que ens tocava viure a casa nostra.

A Catalunya va arribar a haver-hi 43 municipis agermanats amb tants altres municipis nicaragüencs. A casa nostra la transacció esdevenia un exercici de claudicació, malgrat que tants el venguessin com una exemple de transició de la dictadura a la democràcia. En la revolució sandinista, amb els seus errors i encerts, s’hi havien dipositat tantes il·lusions!

Ens hi varem abocar. Milers de joves catalans van passejar-se per aquell país de gent tan dolça. Uns practicant un difícil equilibri entre la solidaritat socialista i la caritat cristiana. Uns altres en els marges del turisme progre. Però molts van, també, treballar en els municipis catalans per a la divulgació d’aquella esperança, explicant de mil maneres la cooperació possible envers un país, el segon més pobre d’Amèrica, amb aquells revolucionaris que havien acabat, armats, amb la seva dictadura.

Des de l’Esquirol, durant vint-i cinc anys l’Agermanament amb San Juan de Limay, amb la col·laboració de l’Ajuntament i conjuntament amb el Fons Català de Cooperació, va mantenir un intens treball de divulgació de les dificultats amb què es trobava el nou règim democràtic a Nicaragua (amb la pressió en contra i explícita dels EEUU). Així com una esforçada recerca de fons (materials i econòmics) i també, durant alguns anys, formant «brigades» que anaven a Limay a col·laborar en la gestió i seguiment dels projectes que l’Agermanament havia endegat: cria i reproducció de vaques, repartiment de la llet, manteniment del Centre de Nutrició Infantil, construcció de més de 40 cases, un sistema de beques per a estudiants universitaris… I a l’inrevés, convidant durant alguns anys a membres de la comissió de Limay a conèixer directament el treball i als anònims socis de l’Agermanament, a l’Esquirol.

A les dificultats pròpies de la manca absoluta (allà i aquí) de renovació dels membres de les comissions de l’agermanament s’hi ha afegit la deriva monàrquica tragicòmica del president i la vicepresidenta de Nicaragua. Han dificultat, els darrers anys, la gestió de les organitzacions de cooperació fins el punt de fer difícil la transferència de fons a la part nicaragüenca. I, finalment, l’any passat han acabat il·legalitzant-ne les organitzacions en el seu país, estroncant així qualsevol possibilitat de col·laboració. Fins i tot el Fons Català de Cooperació, que tenia seu a Managua, ha hagut de fugir per ubicar-se a Costa Rica.

La Comissió de l’Agermanament de l’Esquirol amb San Juan de Limay ha comunicat als seus socis (una petita munió d’anònims solidaris) la seva dissolució, així com la destinació dels seus fons (més de deu mil euros) al Programa emergent d’Educació Superior i formació tècnica per a la joventut, camperols, dones i ciutadania nicaragüenca refugiada i sol·licitant d’asil a Costa Rica, que ha endegat el FCC a Costa Rica per als niques que fugen de la dictadura de Daniel Ortega i Rosario Murillo.

Després de tants anys, aquells que havíem establert, més enllà de la relació organitzativa, formal i material, estretes relacions personals d’estima i de fraternitat amb limayenses, també ens trobem exiliats de Nicaragua.

(Publicat a El 9 Nou, 6 d’abril de 2023)

I tu més!

Després de fer-se pública la sentencia del TSJC en el judici a Laura Borràs, per prevaricació, falsedat documental…(segons el literal de la paperassa oficial) apareixen alguns defensors de la seva innocència que, entre altres raons, addueixen, justificant-la, que això de fraccionar contractes és una pràctica habitual, comuna i estesa en totes les administracions. I, en tot cas, que és víctima del lawfare.

«No cal dir que aquest ús de la guerra política es por aprofitar d’un error o d’una mala praxi de la persona contra la qual s’adreça, però sempre amb la finalitat d’engrandir la falta.. (…) I aquest és exactament el cas de Laura Borràs, a la qual s’ha aplicat el lawfare punt per punt..» (Pilar Rahola,2 d’abril a El Nacional,CAT) La negreta és meva. Pilar Rahola hi afegeix que Borràs és víctima d’una investigació prospectiva.

El CDR Catalunya assegura que s’ha «magnificat una possible il·legalitat», el fraccionament de contractes de la Institució de les Lletres catalanes… que «és general i habitual de totes les administracions públiques» (elTriangle, 2 d’abril). La negreta és meva.

Certament, si els fets d’aquest cas es donen al voltant d’una funcionària anònima de qualsevol administració, ara no estaria jo entretenint-me amb aquest pamflet.

Tinc dubtes en això de la investigació prospectiva. D’acord amb allò que he anat seguint en la premsa, variada i de diferents complicitats, el cas Borràs no neix com diu la senyora Rahola, sinó que apareix en les rutines d’una investigació per delictes (mal-anomenats) comuns, casualment, respecte del receptor dels contractes fraccionats de la Institució de les Lletres catalanes. Vull dir que ,llevat que hagi estat molt mal informat o que no entengui la informació que se m’ofereix, no sembla que un bon dia algun soci de les clavegueres comencés, només per ser qui és, la investigació que ha arribat a entretenir-nos tant a tants.

Repeteixo, doncs i resumeixo, sí que hi ha cas perquè és Borràs, però no neix, apareix o es crea el cas per la senyora Borràs.

Pel que fa a l’argument defensiu de que, i tu més! o que tots ho fan!. Lliçó de filosofia, reducció a l’absurd d’un argument: no es pot jutjar un independentista per robatori o similar perquè com que hi ha molta gent que comet robatori o similars, i no els jutgen, resultaria que al lladre o similar independentista se l’estaria perseguint per ser qui és i no pas per allò que hagués fet. (Independentista por canviar-se per comunista, convergent, anarquista, mossèn o musulmà).

Davant d’aquest mena de protecció ideològica que protegiria a tots els que tenen alguna o altra fe dels delictes mundans dels que no en tenim cap, reivindico la coherència dels atracadors de bancs (per posar un exemple) que, sense elucubracions polítiques ni acadèmiques, intenten participar en la redistribució igualitària de la riquesa o bé en la recuperació dels productes «robats» legalment (rescat bancari, rescat d’empreses en crisi que han estat subvencionades, rescat de multinacionals, privilegis fiscals pa empreses per a que es quedin al nostre municipi…) per les elits dominants, siguin les econòmiques o les polítiques que els fan de minyona o majordom.

La insuportable llosa de la legalitat

22 de març de 2023

«A principis de l’any 2022 l’ARA va revelar que el parlament gastava gairebé 2 milions d’euros anuals per pagar funcionaris que ja no hi treballaven. (…) La exsecretària del Parlament va ingressar entre 14.000 i 15.500 euros del 2018 al 2021 sense prestar cap servei. De fet, en el darrer any amb llicència, el 2021, va cobrar 218.150 euros…». Ara, 15 de març de 2023.

Hi ha hagut una considerable literatura, fins i tot una teorització, el lawfare, de queixa contra la judicialització de la política. Però també, des d’un aspecte lateral, un ús i abús de la reivindicació de la legalitat d’alguns comportaments que, a senseu contrari, resulta tant o més ignominiosa que aquell lawfare.

Respecte dels «regals» (em sembla insultant dir-ne sous, retribucions o pensions o….) que han anat, i segueixen, rebent funcionaris del Parlament he llegit algun comentari, d’algun responsable de la mesa, parlant de «pactes laborals» que constitueixen drets adquirits i que, en conseqüència, legalment, s’haurien de respectar. (Ara penso en si el contracte de lloguer de tants ciutadans també, amb el temps, constitueix drets adquirits que s’hagin de respectar).

És a dir, ras i curt, alguns representants sindicals (és un dir) dels alts càrrecs del Parlament van establir un pacte laboral (un conveni col·lectiu d’empresa?) amb els representants del Parlament, la mesa pel cas. I haurien pactat regalar-se centenars de milers d’euros provinents de la participació, legal!, tributària dels ciutadans de Catalunya.

De quina legalitat parlen, els regalats i els regaladors, si els primers són els assessors legals dels membres de la mesa? ¿Per què hauria de considerar que l’actuació, passiva, dels bancs espanyols en xuclar-nos 75 mil milions en rescats, és més criminal que l’actuació, passiva, dels regalats del Parlament, suposats treballadors absents durant anys?

La presidenta de Junts ha defensat públicament, només faltaria!, la seva innocència davant l‘acusació de presumpte… Un conseller de Madrid i una opositora al seu govern s’acullen a la legalitat per rebre ajudes energètiques perquè són família nombrosa, malgrat que gaudeixen d’uns salaris públics que…

I sovint al bar, al sopars familiars i a les tertúlies colonitzadores el debat es condueix a la discussió al·lucinògena sobre la legalitat o no d’aquestes situacions o actuacions. D’aquí la llossa blanquejadora que ens va sotmetent a discussions buides (la legalitat depèn precisament del comportament i la situació personal dels personatges regaladors i regalats) que no pas en les consideracions (sentit comú, seny…) vulgars que ens haurien de fer concloure que això està malament. I en conseqüència, que cal retornar (si cal pacíficament) la situació a aquella que ens faci dir això està bé. Mentre seguim intentant esbrinar si els empara o no la legalitat… segueixen pixant-se de riure de la nostra santa innocència. Deu ser allò de la servitud voluntària de La Boétie: «Només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen…» 

Esborranys per a una teoria de la violència.

21 de febrer de 2023

Llegeixo en la premsa del nostre país el següent:

El parlament destina 128.760 euros per indemnitzar Benach pel seu exercici de diputat; 144.248 per a indemnitzar Ramon camp i 169.066 per a indemnitzar a Higini Clotas. (…) les indemnitzacions dels diputats van ser compatibles amb tenir altres ingressos públics i privats fins 2012. Per això benach el mateix any que va rebre 128.760 euros per deixar el parlament va rebre una pensió d’expresident de 117.266 euros. És a dir, just després de deixar la política va ingressar en concepte d’indemnitzacions fins a 246.066 euros bruts. A partir d’aquí va continuar cobrant l’assignació d’expresident: 105.946 euros el 2012 i el 2013 i 102.750 euros el 2014. (Ara, 16 de febrer de 2023)

Aquesta lectura, contra el meu caràcter covard i sobretot poruc (m’angoixo si haig de passar prop d’una possible manifestació patriòtica que reuneixi a més de tres persones) em porta a reflexionar, un altre cop, sobre la violència. Especialment quan, més enllà del contingut mateix de la noticia, el llenguatge emprat m’encén les entranyes i em desperta el salvatge venjatiu que podria haver estat. Ara ja soc massa vell per a certes guerres.

Es parla d’indemnitzacions. Algú s’està fotent dels pobres! Indemnitzar, creia jo, era rebre una compensació per un perjudici sofert. Els treballadors, els obrers, els empleats rebien una indemnització quan eren (avui ja no ho tinc tan clar) acomiadats injustament. La meva asseguradora m’indemnitza pels desperfectes que una ventada ha provocat en la meva teulada.

Quina mena de patiment o greuge ha sofert un senyor, maleït sigui!, diputat després d’haver estat cobrant cada mes quatre mil (almenys) euros en un negoci en el qual els mateixos que cobren, sense negociar contra una altra part, decideixen la seva indemnització i els seus sous?

Per això, em pregunto:

Quina sanció moral podria merèixer l’obrer o empleat a qui han acomiadat després de vint anys i l’indemnitzen amb 18.000 euros, si anés a reclamar-li (no puc arriscar-me a escriure la paraula i el verb escaients) la diferencia fins als 246.00 de la indemnització d’un diputat? M’ha vingut al cap El viatge a la felicitat de mama Küster, de Rainer W. Fassbinder?

25 de gener de 2023

El conte de la lletera, a l’inrevés.

Molts ciutadans de Barcelona varen anar a votar, fa gairebé quatre anys, i varen considerar que el candidat del partit socialista seria qui millor els representaria. Entenc que eren coneixedors que delegaven en ell (i en el seu partit!) el propi poder (això tan de moda que diuen «empoderament») d’intervenció i decisió respecte dels interessos dels ciutadans de Barcelona. També dono per evident que comptaven amb el fet que aquell poder tindria les limitacions, inherents a aquest sistema democràtic, que un joc d’equilibris matemàtics (sobre la representació expressada en els vots) imposa a les institucions democràtiques.

Passats uns dies es van formalitzar aquestes limitacions (també pels efectes dels compromisos polítics, sovint aliens a la voluntat d’aquells que varen fer la delegació dels seus podes) i el senyor candidat va compartir, com a tinent d’alcalde, les responsabilitats de govern de la ciutat. I en aquest exercici han anat junts en els encerts i en les errades tots aquells que han conformat l’equip de govern de la ciutat.

Fa uns dies el senyor candidat (a les properes eleccions de maig) diu que abandona el seu compromís amb aquells que li van cedir el seu «empoderament» per a una legislatura, completa!. Aquests dies diferents opinadors en diferents mitjans ja han anat fent la llista de les miserables escletxes ètiques que haurien obert l’esmentada decisió: criticarà, per presentar-se com alternativa, les accions del govern del que ha format part, segon en el pont de comandament? ¿proposarà mesures de millora o de rectificació que ha omès durant quatre anys per mantenir-se en el càrrec? ¿farà públics els compromisos, inconfessables, dels seus socis de govern, ara sí oponents, adquirits mentre compartien taula i i comuna?

Bé, a mi no em treu pas la son tot això. Em serveix per a intentar una teoria del meu desencís respecte de l’especie humana. No són, en si mateixos, aquests individus concrets que diuen dedicar-se als assumptes generals, públics… a la política…. Em desvetlla comprovar la munió de ciutadans que tornaran, més enllà del discurs que els empari, a atorgar-li (a aquest i als altres) una suposada confiança en aquest comunió (la sang i el cos de l’autonomia individual) ecumènica que s’escenifica en una jornada electoral.

Després de tants anys segueixo absolutament sorprès i em sento absolutament incapaç d’explicar-m’ho, de com funciona aquest joc. Reconec que em situa, intel·lectualment, al mateix nivell que davant dels misteris religiosos (des de Jehovà a Jesucrist, passant per Al·là o el misticisme hindú) que han justificat, quan no engendrat, els grans genocidis de la humanitat.

El cas del candidat a l’alcaldia de Barcelona és només una mostra, que avui m’ha vingut bé com a model. Si déu omnipotent calla i permet tanta guerra i tanta misèria, si un polític pot mostrar-se fins a tal punt de irresponsabilitat i … qui o què son els electors creients?

10 de gener de 2023

Elogi del pessimisme (2)

«Només la bellesa pot salvar-nos enmig de la barbàrie», és el subtítol de l’exposició (i llibre) d’Alícia Casadesús i Antoni Clapés. L’artista i el poeta han intentat copsar alguns instants d’efímera bellesa contraposant-los a la infàmia de l’exili a través de petites peces que prenen com a referent la imatge en qüestió i de poemes que no pretenen ser complexos sinó transparents i fluids. (De la contraportada del llibre «Fer un lligam amb la roba ben plegada»).

Vaig assistir a l’acte de clausura d’una exposició al Mume, el Museu de la memòria de l’Exili, a la Jonquera. Els autors en diuen una intervenció, que consisteix en relacionar una creació artística i uns versos amb fotografies del museu. Em van resultar properes algunes, la majoria, de les peces de l’Alícia. Em resultà més difícil trobar la connexió dels versos d’Antoni Clapés amb les imatges que els haurien estimulat. Tanmateix, és d’agrair l’exercici intel·lectual, artístic, poètic que procura mantenir encesa la flama de la memòria respecte d’allò que hem considerat la tragèdia humana, la misèria de l’especie humana.

Però ara escric empès per una reflexió arrel de les paraules d’Alícia en la presentació de l’acte, i de l’exposició, explicant la gènesi de la seva intervenció i, vaig entendre, de la del poeta. Si no ho vaig entendre malament ens convidaven a contemplar espurnes (o esclats) de bellesa en aquelles imatges recordatòries de la miserable història humana. Va esmentar una escriptora russa que hauria escrit que trobar, en l’infern dels gulags, encenalls de bellesa havia estat l’estímul necessari per a persistir a viure. I em va semblar entendre que l’Alícia i l’Antoni explicaven aquest treball seu, creatiu, en la bellesa que hauríem de trobar, els visitants de l’exposició, en aquella fotografia del camp d’Argelers, en aquella d’un home humiliat, vençut, trepitjat, anorreat…

Al meu cap van venir Primo Levi (Si això és un home) i també Jorge Semprún (La escritura o la vida) i una frase, no sé a qui manllevada, que diria que «després d’Auschwitz ja no hi haurà poesia». I el debat sobre l’art i sobre la creació artística en relació al poder, en relació a la condició humana. Em sembla que puc arribar a entendre, i a aprehendre, el pensament de l’escriptora russa: que enfrontada a la invisibilitat, a una mort perdurable, closa en qualsevol dels gulags, busqués dibuixar-se una esperança en una posta de sol extraordinària o en el refilar perfecte d’un ocell primaveral. Al cap i a la fi era ella, amb el seu dolor, contra la seva mort programada, en el seu gulag. Res ni ningú intermediava en la seva apreciació de la bellesa, d’allò que ella sentia bell i que li construïa, potser a colps, a batzegades, el bri necessari d’esperança per negar-se a la mort programada.

Em resulta més difícil, no comparteixo, trobar cap mena de bellesa contemplant una fotografia d’uns quants éssers humans, derrotats, lluitant pel bocí de pa que els llença somrient el soldat senegalès. Perquè inevitablement la bellesa estarà en una concepció acadèmica de com s’ha arribat a aquesta exposició, d’aquesta fotografia. Si m’ha de motivar la bellesa, quan contemplo la fotografia, em centraré en la professionalitat i/o originalitat del fotògraf, de la seva encertada o no obtenció d’un bon enquadrament i una llum encertadíssima. Ben mirat, el meu cap i els rètols a les parets del museu em van donant els noms, Capa, Centelles,… i, si voleu, sense consciència, sento que els objectes (ara i aquí subjectes) de l’artista esdevenen instruments d’una ciència, d’un art. La bellesa, ara, i a diferencia de la de l’escriptora russa, és una invenció dels visitants consumidors d’art, al museu. La intermediació artística ens ha allunyat dels subjectes representats i la qualificació artística (el museu) esdevenen un vel entre aquells i jo.

Hi ha bellesa en qualsevol creació artística la justificació de la qual és la misèria humana? ¿Es pot trobar bellesa en la fotografia d’un degollament? ¿Hi ha bellesa en les fotografies de les matances de My Lai?

No puc relacionar pacíficament les creacions de l’Alícia, que majoritàriament i aïlladament em van seduir (i, ja es veu, estimular la reflexió) amb la possibilitat de trobar bellesa en les imatges que les haurien estimulat. Tanmateix, si com ens van anunciar, es torna a editar, on sigui, l’exposició, no us la perdeu.

I, finalment, si vaig errat… i hom pot trobar bellesa en aquestes imatges (les fotografies causants) .. serà que soc portador d’una malaltia difícil de descriure: el pessimisme.

14 de desembre de 2022

Elogi del pessimisme.

Se m’han esgotat els manuals de ciència política que, em pensava, m’havien de conduir pel camí d’entendre el descens a l’infern on ens trobem. Tampoc en els filòsofs hi trobo alguna sentència, algun discurs que alleugeri la meva angoixa davant d’aquest camí a la liquidació de la convivència. Sí, jo visc amb angoixa, més enllà de la meva vida personal, els esdeveniments quotidians que van evidenciant un enorme retrocés (una involució dramàtica) en allò que ens havien dit (i havíem cregut) que era l’evolució, el progrés, natural de l’espècie.

Angoixa perquè, entre altres raons, tinc fills i m’avergonyeixo del meu paper respecte del món que els deixo.

Ara deixo de seguir els pensadors, filòsofs o profetes, per endinsar-me en els treballs dels que estudien el calendari de la nostra desaparició com espècie. Si més no com a espècie racional. Darrerament he llegit ( i no és pas un revolucionari d’esquerres; és col·laborador habitual de El País) «La revancha de los poderosos» de Maisés Naím. El llibre va engrunant models, exemples de com arriben al poder, de com usen i n’abusen, els anomenats autàrques. Em temo que en una nova edició li caldrà afegir un bon nombre de nous aspirants a la llista actual que presideixen Putin, Erdogan, Orban, Ping… «La reacció contra la ineficàcia creixent de l’Estat nació a l’hora de protegir els seus ciutadans de l’amenaça imparable d’un món ple d’incertesa és un factor important que contribueix a la demanda de governs autocràtics en el segle XXI» (Pàgina 129 de l’edició de Debate)

Però, encara més, a l’altra banda o en una altra banda «no redueix la nostra por la certesa que estem en l’obligació de posar-nos les piles, aquí i allà (Rússia i Occident?). En el nostre cas perquè allò que s’anuncia, amb caires ben foscos, és un inquietant enfortiment de la OTAN adobat amb el de gairebé sempre: militarisme (un altre cop) autoritarisme, repressió i ingerències (…) Ecofeixisme i col·lapse, per cert, no fan altra cosa que multiplicar les nostres dificultats per entendre què està succeint». És el darrer paràgraf del llibre «En la estela de la guerra de Ucrania», de Carlos Taibo; editorial Catarata.

La confluència d’estats fallits (des del concepte d’estat nació, que havia estat l’esperança del segle passat davant els desastres de les guerres mundials) amb una crisi energètica i climàtica sense precedents, que comporten com mai la lluita pel control dels recursos i per la supervivència, ens està portant a l’època dels imperis. Els nous dictadors (allò que en diuen l’extrema dreta, ara democràtica) van ocupant en el seu petit món nacional (ista) les cadires que els lloguen. Autòcrates en aquest petit món seu, esdevenen peces, peons, en un joc d’escacs entre els imperis: de moment la Xina i els EEUU. I aquests ens entretenen, amb víctimes com ara Ucraïna i Rússia (els seus ciutadans). Demà, si cal, tornarem als Balcans, Serbia, Kosovo, nord d’Àfrica…

I allò que en deien ‘l’esquerra’… n’ari nant!