16 de gener de 2024

El meu puzzle a l’hora de la migdiada.

El llenguatge és una eina de destrucció massiva en la boca dels polítics professionals. O, si voleu, una categoria de plastilina. Junts anuncia que ha obtingut el compromís per part del PSOE d’una llei orgànica per a traspassar les competències en immigració a la Generalitat. Els portaveus del PSOE, per calmar els seus nacionalistes (espanyols), aclareixen que es tracta de delegar i que moltes ja estan en mans de la Generalitat i que moltes depenen de les directrius europees. El Parlament Europeu, en una de les seves darreres decisions importants, ha aprovat el pacte immigratori que ha endurit la regulació per la pressió de l’extrema dreta.

Però Jordi Turull diu que «hem de mirar en quines condicions se’ls pot fer fora» (als immigrants reincidents). L’objectiu seria controlar els fluxos migratoris, expulsar els multireincidents estrangers i fer del català «llengua d’integració». Jordi Turull segur que sap que l’expulsió depèn en darrera instància d’un jutge.

Jordi Amat (El País) diu que altra vegada «estem davant d’un equívoc la funció del qual és avançar en la rectificació de Junts (cap a l’autonomisme) sense que ens n’adonem: aquestes competències poden delegar-se però no traspassar-se».

Així doncs, com llegir aquest joc que es porten Junts i el PSOE, tots dos agafats davant el seu electorat (que cada cop se’n ressentirà més)? Junts per vestir de seda la seva transformació i el PSOE per no cremar-se excessivament en el clau que, de moment, el manté ancorat a La Moncloa.

Quan a Junts, comença a resultar evident que el tema de la immigració, com passa amb tants partits europeus, es convertirà en un tema central en les properes campanyes electorals. En unes declaracions públiques l’alcaldessa de Ripoll diu que «a Ripoll, el passat mes de maig van prendre-li a Junts cinc regidors. Han aprés i han canviat de discurs. Però que ningú s’enganyi, no tenen la voluntat real d’acabar amb el problema migratori».

Sebastià Alzamora, a l’Ara, diu que «començar el debat sobre migració parlant d’expulsions i vinculant migració amb delinqüència és, com a mínim començar la casa per la taulada. (…) perquè el debat se’n va cap aquí. I se’n va cap aquí perquè una part de la massa social independentista ha derivat cap a postures que flirtegen amb la xenofòbia i el supremacisme, expressades en xarxes socials o en articles d’opinió, alguns deguts a escriptors i soi-disant intel·lectuals amb molta boca i nul interès». I en paral·lel, Toni Soler diu que «l’anunciada delegació de les competències en immigració té, però, una gran importància simbòlica. No només pel contingut, sinó perquè demostra l’instint polític de Junts, que ha detectat el valor electoral de la qüestió migratòria i ha decidit jugar aquesta carta a fons, en competència amb la ultradreta catalana amb epicentre a Ripoll.»

En algun diari he llegit que de les enquestes es dedueix que els catalans haurien passat de considerar que els immigrants «ens prenien la feina» a témer-los perquè dissoldran la nostra identitat nacional. Diu l’Antoni Puigverd, a La Vanguàrdia, que «el procés va exasperar al identitat romàntica. Ara la part central del país està ressentida i desolada. Pot caure en la temptació de derivar cap als febles de la societat (els immigrants) el ressentiment d’una identitat desconcertada per la ferida del procés».

A Junts no s’enganyen pas, com qualsevol partit polític «és una màquina de fabricar passió col·lectiva. És una organització construïda de manera que exerceixi una pressió col·lectiva sobre el pensament de cadascuna de les persones que en formen part. I la seva finalitat i, en última instància, l’única finalitat de tot partit polític, és el seu propi creixement sense límit» (Simone Weil; Assaig sobre la supressió dels partits polítics. 1943). Així doncs, en l’enfrontament, sovint infantil, amb ERC i amb possibles competidors per la seva dreta, davant de les properes conteses electorals, s’agafa a qualsevol salvavides que el deslliuri de la confusió en què s’ha convertit la seva estratègia i que li suturi la ferida sagnant cap a la seva dreta més identitària. L’objectiu és ser-hi, a qualsevol cost.

I d’això que en diuen a l’esquerra? Sense trobar la manera de situar-se davant «la complexitat del fenomen migratori, paraules com integració o inclusió es revelen molt insuficients. Integració, inclusió, a què? Estem davant d’un tema que desborda tant els plantejaments tradicionals de la dreta com els de l’esquerra «bonista» que defuig abordar els problemes empírics o s’atrinxera en posicions merament moralistes.» (Ferran Requejo; La fascinació dels totalitarismes a l’Ara del 13 de gener)

12 de desembre de 2023

La meva Nadala

Soc el producte d’una civilització determinada, construïda sobre una concepció teològica que ha marcat l’esdevenir dels temps fins a la meva desaparició. Però com diu el filòsof Franco Berardi «aquesta civilització blanca està en crisi, o, més que en crisi, en una verdadera desintegració. (…) Assistirem a la venjança dels no blancs. Ja hi som. El pogrom, la matança nazista de Hamàs contra israelians és una acció de venjança assassina d’un poble totalment desesperat». Més endavant, en l’entrevista, després de dir la seva edat, setanta quatre, diu que prefereix anar-se’n aviat.

Arrel de la celebració (mai tan ben expressat l’esdeveniment) a Dubai de la COP28 hom pot haver-se adonat, si no n’era conscient, de com els homes blancs hem anat vivint de l’explotació i destrucció dels habitats i cultures dels homes no blancs. Hi ha confrontacions persistents al cor d’Àfrica allà on hi ha els minerals indispensables per tal que puguem seguir amb els nostres mòbils, amb les nostres bateries dels cotxes elèctrics… La sang que s’hi vessa no és d’homes blancs: I ens calen dictadors i negacionistes dirigint països que acceptaran aquelles bateries ja ineficaces, com ara mateix cobreixen de plàstics els seus llacs i rius….

I en som conscients fins al punt que, una altra vegada, les nostres policies asseguren que augmenten els nivells de seguretat i de controls de cara a les festes nadalenques. Festes que haurien estat la reivindicació d’aquella cultura i civilització blanca però que avui, més enllà d’algunes honestes persones creients, representen la més estúpida escenificació de la hipocresia. Veritables egòlatres polítics competeixen en despesa lumínica artificial i ofensiva. Però allò que més em convida a també voler marxar aviat és la contemplació del ramat de viatgers que corren entre els llums de Nova York i l’estupidesa de Vigo o Badalona. L’absoluta addicció malaltissa a l’adquisició d’objectes només amb a finalitat de formar part d’un carnaval infernal. De sentir la droga de la possessió material.

Festes buides de sentiments destinades a foragitar la por, la immensa por que ens ha de produir la venjança animal de tants i tants no blancs als que hem menyspreat. I som en un corrent vertiginós i escriurem cartes al reis d’orient (com n’és d’irònica la nostra existència!) i treure’m fum (encara que en direm regals) de les bastonades a un tronc. Un tronc que ja hem humanitzat de tal manera que fa riure i esdevé víctima de les escomeses d’uns i altres fanatismes (fins i tot hi ha tiones!).

Però (com Espriu) no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car soc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

29 de novembre de 2023

Contradiccions en el món de la democràcia. No me’n surto.

El món de la democràcia és aquest àmbit polític on es dona per «democràtic» el sistema que se sosté sobre unes eleccions formals (si no t’agraden els pots fotre fora en quatre anys), una separació de poders (encara que la configuració de les d’institucions del poder judicial depèn de les majories parlamentàries) i el respecte (que, com a la mili el valor, es dona per suposat) a les normes de dret internacional (aquelles que s’hagin incorporat al propi de l’estat en qüestió).

A mi em resulta evident que aquest mapa, aquest panell de joc, no ha d’excloure ningú, ni cap opció política, llevat que pregoni (que la pregoni!) la violència com a eina per a arribar al poder. Per tant, a casa nostra, no exclou a l’extrema dreta. Extrema dreta que avui lidera (a crits!) la reivindicació de la llibertat (que com les salses va a gust del consumidor) i encapçala les manifestacions per a exigir el respecte a la constitució que mai van votar (encara que se’ls hi amagui alguna expressió que afirma que la nació, espanyola evidentment, està per damunt i és anterior jurídicament al text constitucional).

El fet incontestable és que en unes eleccions democràtiques, uns partits democràtics (cap instància judicial en nega la legalitat) que qüestionen drets fonamentals en els seus discursos propagandístics, obtenen una considerable representació en les institucions democràtiques. Encara que neguin la violència masclista, la crisi climàtica i la sequera. Representació que els atorga una molt considerable part de la ciutadania.

Pregunta: si una institució, per exemple la Generalitat de Catalunya, organitza o participa en un acte públic excloent la representació de l’alcaldessa del municipi afectat, perquè la qualifica d’extrema dreta, deixa de representar, com diu la llei, a tots els ciutadans? [....ha vetat els dos càrrecs electes, assegurant, segons fonts municipals, que «no assistiria a l’acte si havia de compartir espai amb representants del govern municipal de Ripoll ..]

Com a polític que ha arribat al càrrec (públic, que representa a tots els ciutadans, no només als seus votants) a través d’un sistema electoral que ha acceptat, sembla que hauria de «respectar» (i considerar tan legítims com els seus els vots de l’extrema dreta) als representants polítics (electes) d’un determinat nombre de ciutadans que ho són amb els mateixos drets que atorga als propis votants.

Si la consciència (la que es pugui mantenir quan s’ha acceptat i participat en el sistema vigent) li impedeix compartir representació amb el càrrec electe de l’extrema dreta, pot renunciar al càrrec i explicar-nos-en les raons detalladament. És a dir, renuncio a participar en aquest sistema perquè em porta a compartir-ne la seva defensa i justificació amb aquells que, constato, el volen capgirar/aniquilar per a portar-nos al totalitarisme postmodern……. Els nostres temps tornen a posar en evidència que no hi ha millora del sistema, és el sistema la xacra. Durant els àpats festius que s’acosten no soparem amb els líders televisius de l’extrema dreta, però no sé quants cops haurem de somriure o callar davant dels acudits racistes, masclistes i de les opinions negacionistes dels nostres germans, cunyats, nebots, companys de feina… i, mal acostumats, ho seguirem centrant tot en els dirigents, líders de les organitzacions (de totes) polítiques i així amagar la nostra por a sortir de la zona de confort que ens fa còmplices.

Educats en la fe monoteista, ens fa tanta por el buit polític (de l’espectacle polític, vull dir) com ens feia (o fa) un món sense déu. I no ens atrevim a viure sense els déus de la política professional. Sempre esperem que algun déu ens salvi o que ens independitzi o que ens perdoni. I sempre en ramat. Quanta por a l’individu i al seu dret a la bogeria!.

20 de novembre de 2023

El petó de la Cibeles.

Com fer-ho ara, a la meva edat, amb el cor una mica cansat i un esperit que es va mostrant cada dia més eixorc? Però..callar…? Potser val la pena que recuperi el terme rondinar («Murmurar manifestant desgrat, malcontentament, disconformitat amb allò que…«) i abans d’anar a dormir deixi escrit que ….

Han estat uns dies esgotadors: Gaza que ha apagat els llums d’Ucraïna. Puigdemont que ha pujat a collbotet dels d’ERC i Sánchez que és investit contra el toro de Osborne. I a Vic Fòrum de debats ha hagut de suspendre l’acte previst… I jo, caduc, insistint en intentar explicar-m’ho.

Era evident que el PSOE no podia posar-li una estora al «fugitiu», al que, com van anunciar, portarien emmanillat… I que Laura Borràs, l’altra cara de Puigdemont, mai signaria (és la presidenta del partit) una acord, el resultat d’una negociació!, amb el representant d’Espanya. L’Espanya amb la que, deien, no hi tenim res a veure. I tot això no vol dir res, no volia dir res i no tenia cap substancia, era només el vel amortidor per a les consciències que s’alimenten de fe.

I som on som i els titulars dels diferents diaris resulten còmics: 1) Com maniobra el PP per frenar l’amnistia?; 2) Per què ERC no ha volgut signar la llei d’amnistia?; 3) Jutges contra el pacte PSOE-Junts; 4) Sánchez defiende la amnistía para un Gobierno que frene a los ultras; i 5) Iglesias afirma que Podemos se va a «distinguir» de Sumar.

I els opinadors titulen: 1) Lo que no volverá; 2) A pesar de la derecha; 3) La investidura: «match point»; 4) Respeto a las urnas; 5) De l’epopeia a la farsa; 5) Nueva etapa en Cataluña; 6) Massa nacionalisme…..

Si apareixen en els papers (o si apareixem a les xarxes) no deixen (deixem) de ser morralla, entreteniment. L’existència d’heretges enforteix la fe dels creients i, a alguns, els anima a la guerra.

Jo descregut de mena, no pas de naixement sinó per reacció contra el virus, faig un esforç per distingir entre la realitat escrita (la teoria política) i allò que, potser, només potser, podria ser la quotidianitat de cada un dels éssers vius que ens arrosseguem per aquí. Des del punt de vista de la teoria política, la realitat és que uns i altres han complert a la perfecció el seu paper. Que allò que en un moment servia per a mantenir els fidels en la trinxera que els sustentava el relat, de cop i volta es capgira i el contrari compleix ara exactament la mateixa funció. La fe (que l’extraordinària personalitat dels líders alimenta) està per damunt dels principis i, si és el cas (només hi serem 18 mesos o mai negociarem amb Sánchez que no ens mereix cap confiança o portaré Puigdemont a la presó) amb un acte de contrició queda tot endreçat. Aquesta és la sort dels creients!

La quotidianitat és que només es tractava d’allò tan senzill com és veure qui tenia més companys de viatge, ara i en aquest moment, més enllà de cap moralitat, per a formar el govern. Formar govern és, sobretot, obtenir millors recursos que els altres per a la conformació d’una hegemonia mental (a partir, certament, de polítiques concretes de repartiment de privilegis, encara que en siguin beneficiats, esporàdicament, alguns pobres). Els mitjans, si son legals (la legalitat l’estableixen ells també), valen tots, sense consideracions ètiques o morals si cal, per obtenir el fi, el poder.

Si des d’alguna esquerra que se sent exclosa d’aquest joc ens pretenen explicar quantes línies vermelles s’han saltat uns i altres… que no comptin amb mi. No hi ha sorpresa! Tot ha esdevingut com havia de passar. La màquina, l’Estat, engreixada amb l’oli del poder (al que aspiren, per definició, les organitzacions polítiques, amb polítics professionals) funciona perfectament. Fora de l’església (de l’Estat) no hi redempció, només queda la fugida o la seva voladura. Com deia aquell, perdeu tota esperança si un dia vau tirar un paper a la urna.

A Madrid els que criden llibertat, respecte per la constitució, igualtat…. són els hereus i els marmessors dels que en van definir, molts cops amb sang, una determinada concepció …

Un bon dia per a commemoració dels morts que no… tornaran. Ni els sàtrapes ni els herois!.

29 d’octubre de 2023

Per a una teoria del caos.

La Najat diu que Nietzsche es va quedar curt, que déu no ha mort i que, a més, ens segueix matant. La Rahola diu que són més segurs els números del govern israelita que els que donen des de la franja de Gaza. En Toni Soler ens fa fixar en com els mèrits d’ERC són ben poca cosa (la negociació), per a Junts&Puigdemont i com els de Junts resulten superflus ja (l’amnistia) perquè ells ja els donen per descomptats, per a ERC&Junqueras. (Això és el que m’ha portat avui l’Ara. Demà ja em miraré els altres)

Fa anys vivim un debat, que no s’explicita, entre la pretesa hegemonia de la llei contra la pretesa hegemonia de la sobirania popular. És a dir, qualsevol plantejament social (polític) està sotmès al poder de la llei. Que vol dir que la voluntat popular en fer-se acte ha de sotmetre’s al dictamen de la llei. O bé, la llei és un derivada de la voluntat de la sobirania popular i, en conseqüència, ha de sotmetre’s (interpretar-se, si és el cas, segons) a la sobirania popular.

Tornem a estar discutint sobre si és abans l’ou o la gallina. El caos apareix a l’hora de posar-nos d’acord sobre quina llei i quina sobirania, abans no puguem afrontar el debat. I n’hi ha que s’agafen a la història (que també és opinable, per als interessats) i ens porten a la fugida d’Egipte o a les runes d’Empúries.

La sobirania popular (dels independentistes) preval, des de l’1 O sobre la llei que es nega a doblegar-s’hi. La llei (segons molts no independentistes) desqualifica i considera nul de ple dret l’1O, entre altres raons per manca de legitimació de sobirania (qui convocà, a qui es convocà, qui participà, qui va legitimar, quins poders establerts….).

I, materialment, han guanyat els legalistes. I molts independentistes han passat per la presó i alguns estan al seu exili. El seu, no confondre amb altres exilis. Estem en la baralla del llenguatge, del relat diuen.

La llei, el govern espanyol ara, va perdonar els independentistes empresonats, una mica. No pot perdonar aquells independentistes que no es van voler sotmetre a la llei. Però ara… aquell mateix govern (millor dit, les mateixes persones i interessos que son aquell govern) necessita l’aval (en vots, no hi compta pas la moral, ni la ètica) d’aquells que (resumits en només set vots) son els fidels del que consideren legitim president de la Generalitat de Catalunya.

Això immediatament sembla que desqualificaria la presidència del president efectiu (legalment) de la Generalitat de Catalunya. (A tall d’anècdota: a una televisió han dit que el president aragonès no aniria al jurament de la princesa. He tardat una estona a entendre que parlaven del president Aragonès).

Tot allò que hem mantingut fins fa quatre dies ara ja no compta. La utilitat, en el pitjor sentit del terme, d’uns vots transforma el recolzament a l’aplicació del 155 en una mesura necessària, ho ha dit avui, per a l’estabilitat de la política espanyola.

I del discurs que assegurava anar a Madrid només a entorpir el funcionament de les institucions espanyoles hem passat a garantir-ne la seva continuïtat. Una mesura, que permeti (ja veurem en quins terminis) la tornada del legítim president de la Generalitat, aprovada pel Parlamento Espanyol, al que anàvem a enderrocar uns i a defugir en 18 mesos els altres, només existeix sobre l’ajornament sine die de la reivindicació real i efectiva de la independència. Una altra cosa serà el relat, la literatura.

ERC tem com a una pedregada la tornada del president sobre el seu president. Junts ha de mostrar-se més extremista que ERC quan els seus mentors són més propers a la política econòmica del PP que a les polítiques del PSOE.

Els independentistes de pedra picada, sembla que encara en queden, no sé si poden explicar que qui controla les negociacions (allò que mai acceptarien si era en una taula d’ERC) amb el Gobierno Español, és el president del Consell per a la República. Que no té cap càrrec a Junts, que és el partit que té els vots que li calen a l’aspirant a succeir-se a la Moncloa. Que en aquella república ha acceptat dissoldre l’Assemblea de representants, representants que, pocs, han dit que s’ha de bloquejar qualsevol negociació perquè s’ha de substanciar el mandat de l’1O.

Els diaris tornen a parlar aquests dies de l’assumpte que afecta el Parlament de Catalunya, on alguns funcionaris, alts funcionaris, haurien tingut premis de més d’un milió en plegar o que haurien estat cobrant sense treballar… Parlament en el qual han tingut responsabilitats tots aquells que ara estan esmerçant tants recursos per a sostenir un govern espanyol que tant malament, diuen, els ha tractat, els tracta i, evidentment, és ben clar, els espanyols no canviaran mai, els tractarà. Però és que l’alternativa, sense posar en risc els respectius escons i les respectives parcel·les de miserable poder que gaudeixen.. és la possible victòria d’una extrema dreta que…

I al mig, com una vestal, una verge religiosa, una esquerra (en diuen així) que ha de mastegar el xiclet una i altra vegada abans no se’n vagi gola enllà. Les dificultats de fer combregar tantes sensibilitats, molts cops gairebé espirituals, sense gosar tornar a parlar clar i alt de propietat i de poder, propietat i herència, desigualtats de naixement…, esdevenen un mur tan fràgil que pot enrunar-se només per un caprici personal o pels egocentrismes que, massa sovint, il·luminen als pensadors.

Més enllà de grans teories, que estan ben fonamentades, estic convençut que una bona part del vot a l’extrema dreta i a la dreta neix del fàstic que produeix l’espai de confrontació política (dels representants , les elits, dels partits). Espai que es mostra incapaç de configurar els marcs de discussió que acostin aquells dos extrems, sobirania i llei, contra la utilització partidista d’uns i altres de la sobirania contra la llei o de la llei contra la sobirania.

L’estat (el que és un fet i el que és potencia) se sustenta en mantenir aquella confrontació i s’alimenta (i alimenta els seus paràsits: partits polítics i institucions capitalistes, que en son els propietaris) de la seva criatura, la crisis ideològica permanent per sobre de la crisi que crea la seva pròpia existència.

L’amnistia, el caos, no és ni bona ni dolenta, i és constitucional i inconstitucional….però el senyor Miquel m’ha dit que si el resultat electoral de juliol haguera estat un altre… que de què el PSOE deixaria parlar català al parlament i que de què li ballarien sardanes a… Que ben mirat, com deia Unamuno… guanyareu però no convencereu.

4 d’octubre de 2023

Els efectes de la tardor en el meu insomni.

Les pàgines centrals dels diaris (acostumo a repassar-ne un editat a Madrid i un editat a Barcelona, un en castellà i l’altre en català) han mutat considerablement els darrers mesos. Especialment des de les darreres eleccions municipals i, en algunes zones d’Espanya, autonòmiques. Han desaparegut els actors socials i les seves cuites (l’atur, l’increment del cost de la vida, els lloguers i l’ocupació….) que només hi pareixen quan estan en boca d’algun dels polítics (professionals) que estan intentant d’assolir majories suficients per a manar (uns en un territori més gran, altres en un territori més petit). I ara, els darrers dies, encara han mutat més, convertint-se en tema únic, sobre el que tot gira, l’anomenada situació de força de l’independentisme català.

ERC en la seva lluita amb Junts es troba en un atzucac que l’ofega: allò que més temen els republicans és una tornada de Puigdemont que recordi les tornades de Tarradellas, de Macià, de Companys… Si Puigdemont arriba a l’aeroport de Barcelona, ja soc aquí, ja tindrà guanyada la primera contesa electoral catalana. La nostra addicció als màrtirs i als sants…. Però igualment ha de mostrar-se contundent davant del PSOE, més que no pas els convergents (Junts, vull dir), i demanar la lluna. Hi ha en joc la carrera professional d’un munt de republicans, (d’esquerres!), si hi ha eleccions a Catalunya perquè Waterloo okuparà la casa dels canonges.

Junts també juga en aquesta lliga. El combat pel govern de la Generalitat és de sang i fetge, només cal llegir les declaracions dels més fidels al president del consell per la república (catalana). D’altra banda, Puigdemont només, i només potser, pot tornar a fer política a Catalunya si no hi ha eleccions a Espanya. I, encara, amb la por d’haver d’esperar les revisions a una probable llei d’amnistia per part d’un munt de tribunals. Una llei pot ser portada al Tribunal Constitucional per qualsevol dels jutjats o tribunals ordinaris que tinguin en tràmit causes que en resultin afectades, presentant una qüestió d’inconstitucionalitat.

I uns i altres es troben pressionats (quan no directament menystinguts o insultats per traïdors i botiflers i venuts i…) al carrer (la Feliu, la Ponsatí, alguns CDR’s, els antiComin..) de tal manera que han d’esmerçar una bona part de la seva dedicació política a l’estudi de la filologia i la metafísica. Només cal llegir la declaració del Parlament de fa uns dies («…el Parlament es pronuncia a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur Govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum»). Tot un exercici digne d’anàlisis en unes oposicions a catedràtic d’ontologia metafísica (si existeix) que ha de satisfer, esperen, a uns i altres, fidels, conversos i renegats.

El PSOE ( i Sumar) també juguen, i també saben que en unes possibles eleccions milers i milers de càrrecs se’n van en orris i haurien de començar un llarg camí en el desert, el PSOE. I intentar de sobreviure, Sumar, en l’inevitable confrontació que es produiria en el seu sí. Ja poden també estudiar filologia (i aquests en dues llengües) tot l’equip negociador per intentar redactar un text suficientment clar perquè serveixi per a tothom, estiguin o no a favor d’allò que se suposa que s’hi voldria dir. Que en Puigdemont, i com a torna uns quants més, pot tornar net i polit i així en Pedro i la Yolanda poden tornar a formar un govern progressista (amb els vots de Junts i de PNB!!). Perquè el què hauria de dir (que tot és per a aconseguir una investidura) no té encaix en el llenguatge jurídic que hagi de convalidar el TC.

I el PP, a qui VOX té presa la mida ja, haurà de tornar a les campanyes de recollida de firmes mirant d’evitar que els seus socis no l’arrastrin als carrers a fer «lloriquear» (Abascal dixit) als traïdors de la seva pàtria.

Queda, doncs, evident que aquesta lliga es juga entre elits i que el personal, com a la lliga BBVA, s’ho ha de mirar per televisió i, si és el cas, anar al camp (al carrer) de tant en tant. quan calgui pressionar els àrbitres (els nostres i els seus i els de més enllà). Rodalies no s’arregla perquè l’oli va car. En diuen democràcia.

En una columna sense bastida (90)

5 d’agost de 2023

La meva experiència em diu que aquells que reclamen la unitat (del què sigui; ara de l’independentisme) sempre estan reivindicant-se com els posseïdors únics de la veritat, a la que tots els altres hauran de dirigir-se. CCOO i UGT ho han fet bé (per defugir aquest embolic), mantenint-se uns i altres en les seves respectives organitzacions fa anys i anys que esmorzen junts i dormen junts amb la patronal espanyola. Fa anys i anys que en totes les convocatòries de vagues, de reivindicacions, d’exhibir-se guanyadors dels pactes apareixen de bracet els secretaris generals d’ambdues organitzacions. Això sí que és unitat.

Els darrers anys hi ha un munió de veus, de diverses procedències afirmant que l’independentisme (jo entenc que volen dir «els independentistes») no assolirà mai el seu objectiu sense la seva unitat d’acció, d’estratègia. Tanmateix, hi ha infinitat de detalls, no pas per detalls menyspreables, que confronten als diferents camins d’aquest independentisme. La confrontació per a erigir-se en hegemònic (heu d’unir-vos tots al meu criteri) en el món independentista arriba gairebé a l’insult. Hi ha desqualificacions de l’adversari independentista (al que se li demana unitat) que en donen fe.

L’amnistia com a mostra. Tant ERC com Junts diuen en públic que l’amnistia és una línia vermella, una exigència irrenunciable, per a, potser, acceptar la investidura del president del govern espanyol. Vistes les aparicions televisives, mediàtiques, d’uns i altres els darrers dies, sembla que ja ningú recorda les categòriques afirmacions polítiques que deixaven al PSOE, i a Sumar, més avall de la sola de la sabata. Els que van recolzar l’aplicació del 155, els que repeteixen que la Constitució…

I en el cas de Junts, que sempre van riure’s de la taula de negociació i de les proclames d’ERC per a les converses, per la virtut de parlar amb tothom, etc. , haurem de veure com expliquen les seves actuals converses amb l’enemic, com discursegen sobre la seva capacitat de fer agenollar els de Madrid, quan diferents son ara les seves trobades amb els socialistes de les que hi tenien els d’ERC fa quatre anys.

Si escolteu a Pilar Rahola, que jo dono per portaveu de Puigdemont (que no de Junts), aprendreu la diferència entre indult i amnistia. I sobretot, que aquest debat s’ha de fer «com ho fa el president Puigdemont». Afirma a YouTube que l’indult és insolidari, només beneficia a persones concretes. Primera repassada a ERC, a la que li reclamen unitat. D’altra banda l’indult representa acceptar (vulguis o no) el perdó d’aquell que t’ha castigat. En canvi l’amnistia és «taula rasa, és oblit». És a dir, mai va existir l’1 d’octubre. De tal manera que, proposa Rahola, l’amnistia («com ho fa el president») ha d’incloure també a policies, jutges prevaricadors… i també tancar, renunciar-hi, els procediments que al respecte hagin arribat al Tribunal d’Estrasburg.

Algunes consideracions: si amnistia no és, com sí que ho és l’indult, perdó, sinó oblit, passar pàgina, sense conseqüències, d’un període («parlem d’amnistiar un període») vol dir que aquell policia que estirava pels cabells aquella noia o aquell que davant del mercat del Guinardó atonyinava els avis només complien amb el seu deure?. Amnistiem els processats per les seves idees, per ser independentistes… i als policies per… (Amnistia de 1977?)

Em costa entendre-ho. Des de la meva més absoluta discrepància, entenc més, des de la lògica que imposa l’Estat, en un món sotmès als estats de dominació, la postura d’un sindicat policial que no vol que se’ls equipari amb delinqüents, traïdors a la pàtria, protagonistes d’un cop d’estat. Al cap i a la fi, des de l’altra cara del conflicte, el Col·lectiu Primer d’Octubre, d’ERC, i en la mateixa lògica, es mostra absolutament contrari a una amnistia que inclogui als repressors de l’independentisme.

L’independentista no ha comès cap acte il·legal ni il·legítim. Per tant no espera perdó ni amnistia. Qui l’ha colpejat i qui el reprimeix ha de deixar-lo estar en la seva independència. Allò que va passar va passar i no es pot oblidar. El funcionari espanyol no ha fet res més que complir amb les seves obligacions, d’obediència i d’assegurar el compliment de la llei i de la Constitució, per tant no l’han ni de perdonar ni d’amnistiar. Allò que va passar va passar i no es pot oblidar. Deu ser allò del nus gordià.

Més. El govern, el seu president, ha tardat dies en dir si anirà o no a la manifestació de la Diada. Tanmateix en Joan Tardà ha defensat que no s’hi ha d’anar amb l’ANC, perquè «si ens hi volen, que rectifiquin». Més mostres d’unitat.

Al Consell per la República també hi ha mostres d’aquesta unitat. Puigdemont dissol l’assemblea del CR i, en conseqüència, s’ajorna la votació per reelegir l’expresident al capdavant de l’entitat. Alguns membres es pregunten «per què tanta presa? (…) Aquesta manera prepotent i espanyola de fer és pròpia de les cúpules dels partits polítics amb poca o nul·la democràcia interna i és contrària als valors de la república en la qual pretenem viure». En la mateixa línia es va expressar Solidaritat Catalana per la Independència, que va dir que «amb aquesta decisió de dissolució s’ha generat perplexitat i frustració, sense que, de les explicacions donades, sigui possible escatir-hi cap guany en una acció tan expeditiva». Mostres d’unitat interna.

Molt sovint les crides a la unitat em sonen crides al pensament únic.

4 d’agost de 2023

Alcaldes i correcció política.

En el 9 Nou del 18 d’agost hi ha la noticia que en els titulars diu que «aturen l’ocupació il·legal d’un pis a Sant Pere de Torelló». Les paraules textuals de l’alcalde, segons el setmanari, «vam estar al peu del canó, i ens en vam sortir. Dir-ho és una bona manera de demostrar com tots plegats fem feina, també els Mossos d’Esquadra i les administracions locals». I més endavant l’alcalde aclareix que les persones que van accedir-hi no eren del municipi ni població vulnerable i es referix en aquest sentit, a una «ocupació clarament irregular».

Jo, sempre, entestat a doldre’m (és cert que inútilment) de la perversió de la política, he subratllat algunes frases i he anotat alguns comentaris per a poder escriure aquest text. Seguint la noticia, èpica, ens hauríem de sentir joiosos al veure com els veïns (diu els, no pas uns), Ajuntament (com si fos una persona física) i agents dels Mossos d’Esquadra van aturar una ocupació il·legal. Em pregunto si n’hi ha de legals d’ocupacions (més enllà de les que exerceixi la mateixa administració). Després van estar al peu del canó (expressió bèl·lica per excel·lència) i ens en vam sortir (com a la cançó).

I al final, la cirereta, que, espero, li ha de coure a l’alcalde després que se li escapés (espero). L’alcalde aclareix que les persones no eren del municipi. No eren dels nostres. Tampoc eren població vulnerable, no eren uns desgraciats pobres i famèlics. Per això, es tractava d’una ocupació clarament irregular.

I jo he anotat la meva reflexió filosòfica, política, trista: el llenguatge que usem va variant amb l’edat, però encara varia molt més sota la pressió de la correcció política, que necessita amollar-se a allò que reclama, encesa, la multitud (o aquella multitud que ens manté en el càrrec). Haguera estat diferent la declaració de l’alcalde si els irregulars fossin santperencs? L’alcalde no va defensar mai, i a crits, les irregularitats davant de les injustícies de la nostra societat? No serà que contemplem de manera ben diferent els comportaments irregulars depenent de si es refereixen a símbols d’identitat o bé si s’acosten a qüestionar la propietat privada? L’alcalde ja no pot imaginar una ocupació, sense cap necessita, només per a reivindicar el qüestionament de la propietat privada? Ocupar l’aeroport per reivindicar una nació, sí, però ocupar un pis per reivindicar l’abolició de la propietat privada no? Un altre cop, delinqüents uns i presos polítics uns altres?

Avui llegeixo que l’alcalde d’Arbúcies, respecte de la mort accidental d’un home per tret de caçadors, diu que la víctima «no portava cap element reflector i no havia de ser a la zona» i que «els caçadors estaven perfectament posats i la senyalització era total». L’home que ha resultat mort vivia en una casa de pagès prop del lloc de l’accident. Però, diu l’alcalde, no havia de ser a la zona!

L’alcalde està dient que hem d’anar al bosc vestits de carnaval? No he entès què vol dir que els caçadors estaven perfectament posats. Visc a tocar del bosc i, en alguna ocasió, just a tocar la porta de casa meva hi he vist una senyalització que avisava del perill d’anar al bosc perquè hi havia batuda de senglar. I demanava que tinguéssiu, si anàveu al bosc, molta cura. Collons, potser la cura l’ha de tenir el que porta l’escopeta!. Llegint les declaracions de l’alcalde (he pensat en la inversió de la responsabilitat que també he vist aquest dies en una situació ben diferent) sembla que haig de pensar que qui ha estat poc curós ha estat el mort.

Vivim tant pendents del culte als líders, als dirigents polítics, als alcaldes, als que sempre se’ls dona la paraula, que cada dia més té sentit aquella frase que diu que sovint és molt millor callar.

30 d’agost de 2023

La banalitat del vot.

Els resultats electorals (i el nombre de vots obtinguts) es transmuten, pels partits polítics, en accés o no a comissions parlamentàries, a més o menys recaptació de fons (subvencions pels resultats, pel nombre de vots i pel nombre d’escons) i també a tenir o no tenir grup propi en el Parlament. En la capacitat o no de demanar la intervenció del Tribunal Constitucional…. Però també hi ha (encara que no es respecti) certes obligacions ètiques: si bé els parlamentaris ho són a partir de llistes partidistes, un cop electes representen tots els ciutadans, independentment de la llista de la que van sortir.

El 2021 l’independentisme, diuen, hauria arribat, segons algunes versions, al 52% dels vots dels catalans que havien participat en aquelles eleccions (autonòmiques). En les eleccions generals celebrades el passat juliol aquesta representació s’hauria quedat en un 28%. I tanmateix aquests resultats els contemplen, els independentistes i els temen els unionistes, com a molt més decisius que aquells que els feien majoritaris a Catalunya. Junts ha perdut, respecte dels vots obtinguts per CiU el 2011, un 62% dels vots. Ara qui més vots obtenia era el PSC (el PSOE català amb el que no parlarem, que va aprovar el 155, que …). Partit que ja no amaga que només pot governar en coalició amb l’esquerra espanyola (Sumar, ara) a la que, tant!, ha menystingut l’independentisme. Una lectura simple, doncs, seria la de concloure que la majoria de votants catalans han escollit la proposta «progressista» a l’hora de la possible conformació d’un nou executiu.

El repartiment dels càrrecs (després de les eleccions locals) a Catalunya, en els ajuntaments i en les diputacions, una altra vegada, s’ha passat per l’engonal el vot dels ciutadans ( els resultats reals, si comptem vots) i els pactes i coalicions, mirats en perspectiva global, son joguines de la cuineta de la senyoreta pepis. Allò que s’hi ha negociat ha estat l’accés major o menor a la cistella dels ous. Tota una legislatura carregant-nos, els d’ERC, a Junts per sostenir a la socialista de l’Hospitalet i ara Junts haurà de maldar contra ERC per sostenir a l’alcaldessa socialista, de Sant Boi de Llobregat. On ha quedat el seu vot senyor votant?

A les eleccions locals (i autonòmiques a la resta d’Espanya) l’extrema dreta i la dreta extrema han obtingut una victòria aclaparadora que els ha donat entrada a una gran part dels governs autonòmics i a una gran part dels governs municipals de les principals ciutats espanyoles. I tanmateix tots aquests vots no serveixen per a donar garanties al candidat a la Moncloa de la dreta de poder-hi anar a dormir una temporada. Ha de resultar difícil d’explicar a un votant de Vox que havent estat imprescindibles per a un bon nombre d’aquests governs, ara el seu vot no serveixi per a entrar a la Moncloa. Possiblement tant difícil com explicar a un votant socialista de tota la vida, de Manlleu o de Cornellà, que tot i havent guanyat les eleccions (1.200.000 vots, que superen als obtinguts conjuntament pels tres partits que es defineixen independentistes) ha d’escoltar com les reivindicacions d’aquests (o d’alguns d’aquests) condicionin els tràmits per a la formació del nou executiu. I com, de la seva definició final pugui derivar-se, després d’una nova campanya, més curta, electoral, un govern del Partit Popular amb la majoria que li donarien els vots de Vox que es convertirien en vots útils el 14 de gener.

«… i admetem que cada un dels representants de la nació ho és en virtut de la voluntat, lliurement manifestada, d’una majoria. Així i tot, cada representant es trobarà sovint en conflicte entre els interessos generals que la llei li exigeix atendre i els particulars que els seus electors li exigeixen que serveixi.» (Ricardo Mella; Contra el parlament burgés). Traduït pel Congreso de los Diputados d’avui mateix podria dir: ..admetem que els representants de la nació (espanyola, perquè s’hi han presentat voluntàriament) ho són en virtut d’una majoria. Cada un d’ells haurà d’enfrontar-se al conflicte que suposa harmonitzar els interessos generals (un cop electes tots serveixen la mateixa sobirania) i els particulars (la seva voluntat d’un nou sistema de sobiranies, com han predicat molts durant la campanya electoral). Qüestionant, necessàriament, el sentit de cada un dels vots de cada un dels ciutadans que el van cooptar a ser diputat.

Així, doncs, el vot de cada un dels votants (no pas més d’un 65% del cos electoral, i molt menys del de la ciutadania real major de 18 anys) no és més que un espantall, una eina, una banalitat.

I, com diu la Trinca, i el poble què?. Al poble… que el donin pel dubidu dubidu.

Els periodistes d’El 9 Nou van explicar, com cal, el ple. Jo en faig un retrat sarcàstic. La primera anècdota divertida la va protagonitzar l’alcalde quan va dir que hi havia «un possible delicte de relació (tothom va entendre que volia dir revelació) entre el dia de convocatòria del ple i avui per part d’algun membre de Cabrerès i Progrés ( que fa anys que es va suïcidar) que ha filtrat un document de treball intern». Tanmateix, em sembla igualment extraordinari que els de Junts ho deixessin passar sense gaires escarafalls. Potser perquè posteriorment ells mateixos amenaçaven als regidors d’ERC amb anar a la fiscalia si votaven a favor de demanar uns crèdits que, diu Junts, no es poden demanar si no s’ha consolidat el pressupost que…

A l’entrada del ple, alguns assistents no estàvem pas convençuts de saber si el ple sotmetria a votació un conveni per a firmar-lo o un que ja estava signat. El tema era, fins i tot, saber si un conveni com aquest el podia o no signar l’alcalde abans no ho aprovés el ple. Tot i que ja en la sessió formal, a dins, l’alcalde ens va dir que el punt es retirava de l’ordre del dia. Una finta futbolística en tota regla. I la discussió, doncs, va derivar en allò que es digué o no es digué durant la campanya electoral. L’alcalde i el membre de Junts que va fer de portaveu durant tota la sessió, es van anar confrontant, jo diria que gairebé personalment. No vaig poder evitar recordar les lluites de poder entre algunes famílies en aquest ajuntament que jo vaig viure fa anys, quan encara era viu CP. El secretari, a qui van utilitzar, jo crec que malèvolament, uns i altres, feia cara de pomes agres. Com li deuria coure que la llei no li permet intervenir!

Una professora d’Institut es va aixecar d’entre el públic, rondinant que.. no es parlava de l’Institut Escola. Al cap i a la fi, tots els grups municipals van mostrar el seu acord amb que l’Esquirol disposi d’un Institut Escola. Bé o malament aquest debat ja no existeix. El senyor alcalde va recuperar pel seu grup (o per la seva persona) els mèrits de l’ajuntament dels darrers anys, recalcant com havien estat possibles gràcies a l’endeutament: el pavelló, ca la salut, l’hotel d’entitats… (Ningú dels de Junts li va saber dir que, malgrat els inaugurés ell o el seu grup, aquell que no és el d’ara, són projectes que va iniciar i endegar Convergència i Unió). Davant de la insistència del portaveu de Junts, el senyor alcalde va anar donant voltes a la història dels darrers anys de l’ajuntament, tot per no contestar-li dues preguntes. Una, si es convocaria una consulta popular amb tota la informació (com també demanava la portaveu de Som Cantoni) per tal que els ciutadans diguin la seva sobre si o no endeutar-se, tant!. I una altra, si quan comencin les obres sobre la pista de tennis ja hi haurà una alternativa pel club de tennis. Només la insistència i l’enrenou del públic van provocar, finalment, la resposta. NO es farà consulta, I, demà l’ajuntament es reunirà amb la Junta del tennis.

Si des de Junts van propiciar i estimular l’assistència al ple, el menys que havien d’haver fet abans era facilitar a aquells a qui convocaven contra el senyor alcalde (i per extensió contra ERC, al cap i a la fi aquesta és la guerra real al nostre país) suficient informació al respecte. Permeteu-me que recordi que entre 2005 i 2012 Cabrerès i Progrés, per exemple, va publicar periòdicament un butlletí, propi, informatiu que es repartia a domicili. El senyor alcalde havia d’explicar-nos, no les meravelles de les que diu haver estat protagonista, sinó com era que hi hagi a les xarxes el famós conveni, amb la seva signatura digital i, donada la situació al ple, explicar honestament perquè es retirava, just en el mateix ple, el punt respecte del qual s’havia facilitat la informació als grups de l’oposició. Assegurar que constava en l’ordre del dia només per a informar-nos… sembla que se’n foti! Tanmateix, la meva opinió és que, el tema de l’endeutament o no (més que la realitat: pagui l’ajuntament o pagui la Generalitat paguen els ciutadans) només ha estat un excusa en les miserables lluites partidistes. I, de fet, el setembre comença el primer curs a l’Institut Escola El Cabrerès. Em temo, però, que ara ja no hi ha qui ho aturi i tornarem a tenir (sembla que feia anys que ens ho havíem estalviat) garbuix per a dies.

(Publicat a El 9 Nou, divendres ,11 d’agost de 2023)