13 de juny de 2022

Llegeixo en un diari que la diputada Judit Guàrdia, de Junts, substituta d’Elsa Artadi, h hagut de veure com els seus companys d’escons, a copets de colze, la reconduïen a deixar d’aplaudir la intervenció de Carles Riera, de la CUP, contra l’acord dels partits independentistes sobre la modificació de la llei de normalització lingüística.

Jo he pensat que la senyora diputada, amb criteri propi, hauria considerat que els enyor Carles Riera tenia raó i per això l’aplaudia. També m’he adonat que la senyora diputada, però!, hauria oblidat que el seu escó no és seu, ni tant sols dels seus suposats electors. El seu escó és propietat de la maquinària d’un partit polític que exigeix, com tots els partits polítics, passar-se pel forro l’article 67.2 de la Constitució i l’article 31.3 de l’Estatut que els recorda que no estan sotmesos al mandat imperatiu. Tanmateix resulten sotmesos al mandat imperatiu, no dels seus votants sinó dels seus partits.

La Judit Guàrdia ja ha aprés que o no té idees pròpies, o no pot expressar-les (només reproduir les de l’argumentari de cada cas que hauran dissenyat el publicistes del seu partit) o que s’oblidi de sortir a la propera fotografia (Guerra dixit).

Avui en diversos mitjans donen per fet que si el PSOE treu els horrorosos resultats que li anuncien a les eleccions andaluses el president Pedro Sánchez farà una reestructuració del govern d’Espanya,.És a dir, els seus publicistes li diran d’adequar els ministeris de tal manera que pugui vendre millor la imatge possible que pugui garantir els resultats en unes properes eleccions municipals i generals. No serà pas un canvi de ministeris perquè els que hi son ho hagin fet bé o malament, no!.

Pregunta als molts amics que encara tenen fe en el sistema parlamentari (des dels independentistes fins als cupaires i els comuns i els socialistes): és millor aquesta fe, que no demana raó (quan no és contra la raó, vistos els exemples), que la por al buit de, encara, no saber (no conèixer la solució)?

9 de maig de 2022

Notes sense mala intenció.

Primera. Tinc per un bon cientific social al senyor Salvador Cardús. Fa anys que el llegeixo, més enllà d’algun dels seus llibres, a la contraportada de l’ARA. Tanmateix, tot i no coincidint amb els seus plantejaments (sí que hi coincideixo amb molts dels seus diagnòstics) considero que es mereix el meu reconeixement pel que fa, tal com jo ho entenc, a la seva honestedat.

Però ara fa uns dies, des del dos de maig, que li vaig donant voltes a la seva afirmació: «vull dir que no van ser les lluites socials les que van desvetllar l’aspiració independentista. I que no és per aquesta via – que abusivament diuen republicana – que s’avança quan no tens cap poder per guanyar-les».

Ja fa molts anys, quan no hi havia a la llum tants independentistes com ara, un amic de la junta de la FAPAC em va dir que les reivindicacions «socials» no havien de frenar ni distreure’ns del nostre viatge a Itaca. Bé, em sembla que va dir a la independència. Un cop siguem independents (qui? I de qui? I de què?, el vaig interrompre) ja ens barallarem per això de la revolució.

La meva formació (i cultura hegemònica en els meus anys de formació acadèmica) cristiano-marxista em fa temer que se m’està demanant sacrificis (socials!) per a poder guayar-me (i gaudir-ne en una altra vida) el cel de la independència. I la meva curiositat, no acadèmica, per l’història em recorda el debat sobre guanyar la guerra (civil) o fer la revolució (social). Van guanyar els que demanaven unitat per damunt de les classes per a guanyar la guerra, i aparcar la revolució fins a guanyar el cel de la victòria i així ens han anat les coses.

Segona. Avui a la portada de l’ARA. Borràs vol blindar les llicències per edat ja concedides. Junts no veu justa una derogació retroactiva; ERC vol temps per negociar i PSC i CUP les reocarien. Em sembla, ras i curt, que es tracta que uns fiuncionaris (és a dir, treballadors per compte nostre, dels ciutadans que tributem, a gust o no) quan arriben als 60 anys, i n’han treballat 15, es poden quedar a casa i segueixen cobrant les retribucions corresponents, inclosos triennis.

L’ARA fa públic el merder. Portem mesos i mesos marejant la perdiu amb referències a la llei, els drets adquirits,…La senyora Borràs vol blindar a aquells que ja gaudeixen del privilegi (no és un dret allò quem ofèn la intel·ligència i humilia a la majoria d’assalariats) i Junts, a més a més, creu que no és justa (que no és justa!) una derogació retroactiva. Que bé que els va això de dominar el llenguage jjurídic!

És una mostra claríssima de com la llei (això de no és justa una decisió amb efectes retroactius) serveix als interessos i les il·lusions humides d’alguns majordoms i majordomes dels poderosos.

No fotem riure!, allò que no és just és pagar a uns senyors que estan a casa sense treballar. I sí, ja sé que ni ha molts més que aquests que ara son objecte d’aquesta nota sense mala intenció. Segurament la senyora Borràs deixaria per més endavant, quan siguem independents, això de derogar…

No fotem riure… estem desarmats.

26 d’abril de 2022

Una de les funcions del CNI és vetllar per preservar la sagrada unitat d’Espanya. La seva pàgina web (que llegeixo en català!) diu que el CNI «…que permetin prevenir i evitar qualsevol perill o amenaça o agressió en contra de la independència o integritat d’Espanya… i les seves institucions». I amb més detall diu «Prevenir, detectar o possibilitar la neutralització de… grups o persones que posin en risc, amenacen o atempten contra els interessos nacionals».

El CNI està adscrit (enlloc diu sotmès) al Ministeri de defensa. I la constitució diu en l’article 8 que les FFAA «… Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional».

Notes ingènues:

1. Legítimament els independentistes usen la sorpresa (ens espien!) per, diuen, desacreditar l’adversari polític. Adversari que deu ser el govern espanyol, atès que és a qui reclamen dimissions, confessions, penediments i penitències….

2. Premsa d’avui: el CNI reconeix espionatges individualitzats sota control judicial (El Triangle). El CNI reconeix espionatge a independentistes, però individualitzat i amb control judicial (elPlural). El CNI admet que va utilitzar Pegasus per espiar independentistes amb autorització judicial (Ara).

3. Hi ha premsa, Rac 1 de 17-11-17; Naciodigital de 21-11-17, etc. Que diu que el CNI reconeix que l’imam de Ripoll treballava per ells. La Vanguàrdia de 27-09-18 diu que «El director del CNI reconeix que es podria haver fet millor per aturar el referèndum de l’1O»

4. Hobbes per parlar del poder va escollir Leviatan no pas Sant Jordi. Wikipedia diu que «actualment, es fa referència al Leviatan quan els poders dels estats s’excedeixen».

JxCat crida a trencar relacions amb el govern espanyol. JxCat pressiona ERC perquè trenqui amb el PSOE. Ara bé, més enllà de govern espanyol o PSOE, el Consell per la República en veu del seu president ha demanat que el Govern «trenqui tota relació política amb l’Estat».. també el pacte de la Diputació de Barcelona (que presideix PSC amb JxCat). I aquí ha topat amb el secretari general de JxCat. Potser per això Salvador Cardús deia ahir que «l’espionatge ens ha agafat desarmats».

Si l’estat és Leviatan, el monstre, i la Diputació i la Generalitat i els ajuntaments són Leviatan, Estat, allò que tocaria (ara sí que toca, diria aquell) és marxar-ne, abandonar tots els càrrecs i responsabilitats (que siguin retribuïts), tornar cadascú al seu negoci o feina personal (mostraríem com som d’emprenedors els catalans i no caldrien beques per a fer funcionaris de justícia catalans!) i deixar buides de cop i volta totes les institucions. Només en dos dies, no caldrien ni 18 mesos, demostraríem al món quin és el nostre embat democràtic. I deixar-los.. que s’ho facin!

Ni déu, ni estat, ni diputació, ni generalitat, ni ajuntament, ni cnt, ni cgt, ni marit… la barretina, l’aixada i a cavar a l’hort de cadascú i repartir-nos la collita sense moneda ni bizzum. Una col per un enciam, un llibre per mitja hora de llaurar. I al carlins (o als seus successors) que els mati déu.

Nota semàntica: no és el mateix estat que govern, ni que gobierno, ni que consell per la república.

11 d’abril de 2022

.. sense esperança. Aquesta és l’expressió que tanca el títol del meu poemari que acabo de publicar. Sense esperança en adonar-me que és possible, molt possible, que l’espècie humana estigui ja transitant, en la seva evolució, més cap a la degeneració intel·lectual que no pas en direcció d’un suposat progrés tecnològic.

Hi ha exemples extraordinaris – per la seva magnitud mediàtica- ben nombrosos. Des de la guerra permanent que ha anat acompanyant la meva existència fins a la creada sorpresa d’aquesta més veïna quan s’ha apropat una mica més a la meva comoditat. Tanmateix em temo que allà on la degeneració de l’espècie es fa més evident és menys extraordinària i menys espectacular. Però sí més persistent. Hi ha una munió de gestos, d’esdeveniments quotidians en el món de la «informació» (deformació) que expliquen millor aquest descens als inferns que va convertint-nos, a poc a poc, en una mena d’estora per al gaudi dels felins, dels gats. I no serem, com espècie, res més que l’estora persa on s’arrauliran altres especies animals. Això si abans no hem acabat amb el planeta.

Avui n’he trobat uns exemples en un conegut diari digital. Hi ha un titular que diu, literalment, que «La roba ‘low cost’ de Zelenski es fa viral». Em resulta difícil imaginar que la redacció d’aquest diari també pugui mostrar-nos articles d’opinió, o fins i tot noticies, respecte dels entrellats inexplicables que hom pugui considerar en observar allò que ens deixen saber d’Ucraïna. ¿Podran en la mateixa reunió de redacció discutir sobre el tipus de lletra que ha de encapçalar aquesta o aquella informació, sense posar-se vermells?

Un altre titular, en l’article d’una catedràtica de dret constitucional, està redactat literalment així: «Mare no hi ha més que una». Jo que vaig estar escolaritzat en castellà he llegit «madre no hay más que una». Una mica més avall, en una entrevista a un grup musical, el titular diu que «En l’època del rock català, el país anava a l’una». Aquesta redacció, com tantes altres, ¿ com s’ho fa per redactar editorials en defensa del català? Malament ho té la nostra llengua si l’ha de salvar el poder. Allò que no et facis tu…..

Parlant amb un amic, historiador, que discrepa del meu pessimisme, coincidíem divendres passat en que potser un dels aspectes d’aquella degeneració de l’especie l’haurem de reconèixer en la degeneració del llenguatge. El llenguatge, la comunicació entre suposats animals intel·ligents, ha anat cedint davant de la força capitalista del mercat. Per tant ha anat desapareixent per convertir-se en propaganda, en el millor dels casos, i sobretot en manipulació. De tal manera que 1984 ja comença a semblar un vell conte de la vora del foc.

…

Ja no em calen identitats, ni noms, ni padrins.

Em son sobrers. M’han obert la porta de l’eternitat

en convertir-me en un algoritme de facebook.

(Pàgina 51,Sense penediment, sense esperança)

22 de març de 2022

Em diu la Carme que què ho fa que fa tants dies que no actualitzo el meu bloc. I ja fa un parell de dies que la seva pregunta busca resposta i m’interpel·la constantment, sense que la ment sigui capaç d’esbrinar si hi ha o no llum al final del túnel.

¿Com podria jo dir res respecte de la situació que, em temo, no és gens nova? Situació que repeteix de tant en tant la cantarella que representa la misèria humana. Som una espècie malalta. Però, sobretot, perquè no tinc, ni de bon tros, la intel·ligència que requereix explicar-ho en els marges d’un full de diari, en una pantalla d’ordinador o de televisor o en un trist centenar de caràcters en les xarxes.

Només em venen al cap imatges que no puc trenar coherentment entre elles de forma que intentessin explicar-me (me, a mí, que només jo sofreixo la meva angoixa) una mica tot això que alimenta tant a la premsa, a la caritat cristiana, als discursos polítics i que engreixa desmesuradament, encara més, a aquelles que fins i tot de la disbauxa més impresentable, treuen or.

Llegeixo en un diari que el president d’Iberdrola va gaudir d’un sou de 13,2 milions l’any passat; i que el de Naturgy el va tenir de 5 milions i el pobre d’Enagas només 2,1 milions. I em sorprèn que en la fotografia no somriguin més i que el pobre president de Red Elèctrica, només amb 0,9 milions, no posi cara de pomes agres i es declari en vaga de fam davant de tanta injustícia i desigualtat.

I mentrestant encara no hem solucionat a qui caldrà carregar l’import de l’IRPF de les dites dels diputats en cas que les seves dietes passin a declarar-se, com sembla que ha de ser en aquest cas, salari. La qüestió està en si ho paguem entre tots, els ciutadans, o si ho pagarem tots els ciutadans.

El meu amic Tarik, de Senegal o de Gàmbia, no sabria dir-ho, saltava d’alegria perquè, em va dir, havia vist a la tele que es podia obtenir el permís de residència i el de treball, tots dos!, només en vint-i-quatre hores encara que no hagués nascut en un país de la UE. Ara fa dies que no l’he vist amb el seu carretó de supermercat recollint ferralla pel Guinardó.

Sento que s’esbatussen uns independentistes, un li ha dit a l’altre Superman em sembla, que estan a Madrid. Encara hi són tot i que només hi van anar, fa uns anys, per divuit mesos. I em diu en Robert que el Consell per la República ha escollit, sense contradicció, com a president al seu president. I que l’església potser formarà part de la comissió investigadora dels abusos sexuals de religioses i religiosos (has vist que hi poso els dos gèneres?)….

Ah!, que no era això Carme, el que em demanaves? ¿Que volies que digues alguna cosa del Tractat de Versalles, tant mal engiponat, que va gestar la segona mundial? O que havia de qüestionar els occidentals (qui siguin) perquè negocien amb un animal ferit i dolgut. Tant vanitós que potser encara té indolència pel de Versalles. O esperaves que parles dels senyors a cavall passejant per Madrid, o d’una comissària, una dona, a qui li fa gràcia que….

No hi haurà poesia després Auschwitz…

i és per això que no hi ha rima

i que el ritme només és cansament.

Em falta l’alè i la força

i és tanta la por a la seva brutalitat

que no soc capaç per altra lluita

que aquesta, amagada i covarda,

de reivindicar-me de la poesia.

(Pàgina 57 de Sense penediment, sense esperança. Pep Castells, autoedició, 2022)

Ja veus Carme, tants anys, tanta literatura i m’he quedat sense tinta per caminar pel mig de tanta merda.

17 de febrer de 2022

Ja fa uns quants dies, anys, quan vaig anar a posar gasolina al cotxe em van adoctrinar de tal manera que ja sempre més m’he servit jo. Vigilo de no embrutar-me les sabates, que no vessi combustible (que pago jo) i deixo ben guardada la mànega, al seu lloc.

Ni sé quan fa (hi vaig pensar quan vaig llegir que els cobradors de la llum, el 1919, es van declarar en vaga en solidaritat, en allò de La Canadenca) que la gestió del pagament de llum, aigua, gas, telèfon, assegurances, tributs municipals, multes… va a càrrec meu. I soc jo qui assumeixo, si és el cas, el cost d’una demora, d’un error, ….

El banc, abans la «caixa», ja fa molts anys que no m’envia cap document. Si el vull tenir en paper, l’haig de pagar jo i imprimir-lo en la meva impressora. Després em van dir que ingressar monedes comportava un temps de treball al seu empleat i que, per tant, o jo ho portava comptat o em cobraven la feina. Com si voleu un extracte gaire antic, com si voleu anar-hi segons a quines hores…. Tanmateix en els darrers anys s’han expulsat (molts a càrrec ara dels nostres impostos o de la caixa comuna de la seguretat social) a milers, molts milers, d’aquests empleats que em deien que no hi podien fer res quan jo no sabia pagar un impost en el caixer automàtic.

I a principis de 2018 (jo no recordo que fos una noticia extraordinària) la Diputació de Tarragona i CaixaBank van dir que instal·laven caixers automàtics a 12 municipis sense serveis bancaris. L’acord permetrà, digueren, el pagament de tributs (collons!, se m’ha escapat) i altres gestions financeres sense haver-se de desplaçar. (indicadordeeconomia.com).

I llegeixo a El Punt-Avui, un dia d’aquest mes, que la Diputació de Barcelona, i vaig veure també com ho deia a la televisió el senyor Arimany, instal·larà caixers automàtics en una seixantena de municipis i que això anirà en augment els propers anys. Ara bé, el senyor Arimany va deixar clar que «serà necessari que els municipis assumeixin una part del cost..». Els municipis vol dir els súbdits que hi viuen i els súbdits que viuen als voltants i tots els súbdits….

Estic per a convocar-vos (no pas a la meridiana, no) sinó a casa dels directius bancaris… per si els cal que algú els netegi el cagador. Podríem fer una bona acumulació de femta i qui sap si amb el gas que se’n desprèn podríem crear alguna mena d’energia… Votem, votem.. maleïts!!

8 de febrer de 2022

M’han assistit a urgències perquè he tingut un col·lapse mental intentant ordenar els darrers retalls de premsa d’aquests dies… en feia uns quants que no hi havia dedicat una estona. M’he refet. Es tractava d’ordenar el que segueix.

En l’àmbit la boral allò que acordin patronal i sindicats, 2, majoritaris no es pot traslladar automàticament, sense debat per part del poder legislatiu, al butlletí oficial de l’estat. Em sembla a mi que no hi tinc massa interès personal. Demà podrien posar-se d’acord els grans grangers/agricultors (aquells que no trepitgen el tros) amb els grans supermercats… O potser ja….

Els líders independentistes que criden a desobeir els tribunals, espanyols diuen, presideixen institucions que acudeixen a aquests tribunals. En alguns casos personant-se com acusació contra activistes (dels seus!) que van obeir i apreteu, apreteu … Mai he senti que cap membre dels partits independentistes cridés a desobeir lleis mercantils…

La presidenta del parlament mai hagués retirat l’escó a Quim Torra. Podem/os ha de derogar la reforma laboral del PP. Tanmateix ha hagut de conformar-se ratificant, com llei, el text que van firmar aquells senyors que controlen, des de CCOO, UGT i CEOE el món laboral espanyol. Podem/os modificarà el codi penal …

La Comissió parlamentària per investigar la pederàstia en l’església catòlica la presidirà un ex monjo. Va exercir més de deu anys i té una germana monja. Durant aquells anys va guardar els vots de castedat, pobresa i obediència. Trobo que els que l’han proposat no li volen gaire bé.

Llegeixo una pàgina (govern.cat, de la Generalitat) que sota l’epígraf Acció Exterior i Govern Obert diu que «el govern incorpora una formació obligatòria en integritat pública per a tots els alts càrrecs i personal directiu de la Generalitat». No copio tot el text, extens, explicatiu, que segueix perquè després de llegir que «aquesta nova formació és un pas important en el camí de treballar per la integritat d’un govern i d’un país», m’ha vingut gana i m’ha semblat que una bona amanida del meu hort serviria per a «demostrar un comportament exemplar en benefici de l’interès públic i la màxima transparència i traçabilitat en la presa de decisions públiques». En el meu cas no tan públiques.

I abans d’anar a sopar, no m’agafés un altre col·lapse, he rellegit uns versos meus

M’han semblat formigues,

aquelles de color vermell,

que piquen i la ferida cou.

Venien a milers

darrera meu, frontera enllà.

Mai havia esperat companyia

per a la travessa, la fugida,

i ara tota una cohort d’insectes fuig amb mi.

Fugirem del mateix?

24 de gener de 2022

En referència a les llicències per edat (quins noms que obté la misèria política!!) l’Antoni Puigverd, a La Vanguardia, m’ha semblat un dels crítics més encertats. Si més no, el seu article m’ha portat a una visió humana, vulgar, propera i sense matisos de pseudofilosofies de la misèria humana. Després de recordar-nos que un auxiliar d’infermeria cobra gairebé mil euros menys que un uixer del Parlament i que el director d’un servei mèdic cobra infinitament menys que un lletrat, diu que “abans d’accedir als càrrecs, la majoria de polítics no estaven acostumats a tenir personal al seu servei exclusiu. La gent rica, avesada als servents i col·laboradors des del bressol, manté una distància clara amb els seus ajudants. Quan les classes mitjanes i populars accedeixen al poder i, en funció del càrrec, es veuen envoltats de servidors, tendeixen, inconscientment, a fer-se perdonar el rang premiant generosament el servei que reben. (…) El que mana té la impressió que el diner públic és seu. Cosa que els sindicats de les institucions afavoreixen amb entusiasme.”.

I m’han vingut a la memòria Novecento i també El Gatoprado i, sobretot, Queimada; el cinema que em semblava prou crític amb el pensament hegemònic del moment. Perquè el poder corromp i el poder absolut (que sembla ser el que s’està assentant a les nostres institucions) corromp absolutament. Per això hi ha qui creu que, Sartre, des de la legalitat no es pot destruir aquesta legalitat, que apodera als professionals de la política.

En l’entrevista a La Vanguardia del diumenge passat, Jordi Sánchez diu que (parlant dels pressupostos de la Generalitat) “el nostre soci de legislatura no son els comuns perquè no és el projecte econòmic i social de Junts. I encara menys el projecte nacional”. I més endavant, sense que les contradiccions en els termes li facin pujar, suposo, els colors a la cara, diu que “amb la CUP tenim coincidències en el marc nacional i desavinences en el model econòmic”. Ha quedat clar: no li agraden els comuns i li van més bé, nacional, els cupaires. No ha quedat clar què d’allò econòmic i social l’acosta més a uns que als altres. Al cap i a la fí, ell també viu d’aquest aquelarre.

Un cop més una mostra gairebé insultant de com es parla d’allò que es parla i mai es parla d’allò que passa, d’allò que cou a tants i tants. La torre d’ivori en la que viuen els professionals de la política els allunya tant del món que uns pressupostos no tenen un contingut sobre el que explicar-se, sino que son el ring de discussió per resoldre les quotes de poder en unes properes eleccions. No importa tant què dels pressupostos com amb qui. I nosaltres, mentrestant, anar-hi anant.

Pel que fa a les explicacions dels presidents i presidentes del Parlament al robatori legal que han permès i firmat mensualment, la majoria han fet una demostració del seu coneixement de la política fins a nivells estratosfèrics. Des d’un honorable que parla de la situació de 2008 fins a la honorable que es vanta de ser la protagonista de l’esmena. No m’agradaria que els de casa haguessin de fotografiar-se mai amb ses senyories molt honorables.

7 de gener de 2022

«És la dificultat per trencar tabús i per dir les coses pel seu nom, que evidenciaria que són molts els reis que van nus, la que alimenta un escenari considerablement entortolligat, en el qual canvien les jerarquies i no sempre la imatge visible es correspon amb el poder real de cadascú» (Ramoneda, Josep a l’Ara del 5 de gener).

«Y he aquí que en el seno de esas cámaras o asambleas de los escogidos, se aplica de nuevo la ley radical del número y por mayoría se decreta leyes a fin de gobernar sabiamente los intereses públicos y privados, que a tanto alcanza la omnisciencia de los legisladores. De este modo un puñado de ciudadanos medianamente cultos, vulgarotes las más de las veces, alcanza la gracia de la suprema sabiduría. Higiene, medicina, jurisprudencia, sociología, matemáticas, todo lo poseen, porque el espíritu santo de las mayorías se cierne constantemente sobre sus cabezas. Tal es la teoría en toda su desnudez.

Tiénese por temerario discutirla, por locura negarla. La imbecilidad argumenta injuriando” ( Mella, Ricardo, La ley del número. Contra el parlamento burgués).

Per evitar que em titllin de demagog haig de deixar de dir obvietats?

Els que reclamen, legítimament, la construcció o constitució d’un estat per al seu país (ara Catalunya), no han de considerar igual de legítim el meu anhel de fugir de qualsevol estat? Sense que em tornin a dir que l’equidistància… que entre l’oprimit i l’opressor o bé trio blanc o negre o ja han decidit que he triat opressor.

Em costa entendre que ERC segueixi publicitant (no sé si realment ho pensen o creuen) el seu acord amb la CUP, com si fes un gran esforç per no distanciar-se’n (en les fotografies interessades). Però encara em costa més entendre que els amics de la CUP (anticapitalistes!) puguin considerar acords amb els partits liberals que dominen els parlaments.

Porto anys (tothom té els seus vicis o les seves manies), analitzant, considerant, revisant els plantejaments polítics i socials que omplen, majoritàriament, el món acadèmic i, més espectacularment, el mediàtic. He esmerçat hores i hores parant taules per tal que tothom (les excepcions van en la meva integritat moral i tenen a veure amb l’ou de la serp) i públicament expressin allò que els empeny a defensar un estat o un altre, la reforma o la renovació d’aquest o d’aquell…

Però no aconsegueixo deixar de preguntar-me com és que cap d’ells (els seus corrents de pensament o els seus corrents polítics) paren taules similars en que hi convidin (participin) els corrents que abominen de qualsevol estat.

Tinc l’agre sensació que, massa sovint, uns i altres (i no excloc els dits anarquistes) mai van més enllà de taules de debat que no surten de l’entorn del propi mèlic. I, encara em fa més por, molts ciutadans no van a altres reunions o debats que a aquells en què el melic sempre és el propi.