No sembla que la independència de Catalunya estigui al caure i això ha rebaixat una determinada tensió entre dos pols, polítics, enfrontats al respecte. Ciudadanos va obtenir gairebé el 36% dels vots, en les eleccions al parlament de Catalunya amb més participació, 79,04%, gràcies a aquella polarització. Però de cara al 14F n’estarà orfe i a més tindrà un competidor nou en el camp de la dreta anticatalanista.

Per altra banda, l’independentisme tindrà dificultats per repetir la suma simple que va lluir amb els resultats del 21D, sotmès ara als diferents perfils que s’hi han abonat. El sociòleg Cardús diu que “en el camp sobiranista s’endevina una batalla sagnant per guanyar el que serà, com es veu a venir, una raquítica i patètica hegemonia”. I encara més si l’enfrontament soterrat entre els actuals ‘socis’ de govern va eixint a la llum pública i es va fent entenedor per a una bona part de possibles votants. Les floretes que darrerament es llencen la Laura i en Gabriel a Madrid (dijous,11 de novembre) no son res comparades amb els fets bèl·lics que es produeixen en el si de l’executiu català. Quan el conseller d’Empresa deixa anar que potser cal obrir bars i restaurants, quan encara el govern no ho ha aprovat ni, sembla, discutit, no és que s’equivoqui. S’està acostant a un sector de la societat i confrontant-lo al seu soci de govern, que serà el responsable de no haver aprovat la mesura que el conseller proposava.

Però és possible que es produeixi un nou escenari format d’emprenyats davant de l’angoixa que ens ha anat inoculant el coronavirus. I aquest cabreig es dirigirà cap a aquells dels quals esperaven (aquells que els hagin votat)  una resposta satisfactòria davant de la pandèmia. I aquí, també, els sentiments van per davant de la raó. Ens han venut tant que ens cuidaran tant, i molts ho han cregut, que ara no tenim explicació davant del rei (govern) que va nu. Durant aquest angoixant camí pel desert, la nostra televisió ens explica que mantenim càrrecs a l’exili en ocupacions creades ad hoc, que mantenim un nombre insuportable d’expresidents amb unes retribucions i càrregues que ofenen a tantes víctimes econòmiques de la pesta. Els parlaments, tots, han aprovat pressupostos amb increments a les retribucions dels polítics que ni poden somiar aquells que netegen els corredors dels hospitals. Els alcaldes de municipis de entre 1.000 i 5.000 habitants poden atorgar-se sous de fins a 44.000 euros. Sort que amb l’emèrit ens distreuen una mica. Em sembla que va ser Gaziel qui va dir, respecte de La Lliga, que tots han acabat igual, no han deixat res políticament, però econòmicament tots s’han fet rics. Si no milionaris, sí satisfets considerablement.

Tanmateix, no fa gaires dies, l’ex Conseller de Justícia, Mundó, reivindicant la professió, que ell considera vocació, política deia que cada vegada costa més trobar persones que vulguin dedicar un temps de la seva vida a assumir responsabilitats des de les institucions. Veient com es va dibuixant la cursa per a obtenir algun lloc en alguna institució, o en una o altra llista, ara que venen eleccions, no acabo d’entendre la reflexió de l’exconseller. Suposo que estarà d’acord amb mi que s’ha comprovat que davant d’una greu crisi, real, no política en el pitjor sentit de la paraula, aquells que menys (o gens!) hauran sentit castigada la seva situació professional i econòmica, hauran estat precisament els polítics professionals, aquells que han convertit la política –l’art de conduir els conflictes en harmonia, i no necessàriament l’art d’anar constituint més i més institucions, més i més comissions, més i més càrrecs ad hoc- en una forma nova de viure, en una nova classe.

És possible que tot això ens torni, de cara al 14F, a abstencions considerables. Si és així, un cop més aquells que no participen del joc electoral formaran la minoria majoritària en l’àmbit social, encara que en el món espectacular de la política segueixin sent obviats. Encara que la majoria sigui l’abstenció, el sistema –que han dissenyat els amos, com ja vaig dir quan les eleccions del 21D, El 9 Nou de 3 de novembre de 2017- continuarà amb la comèdia i es constituirà un nou parlament on resideix, seguiran dient, la sobirania popular. I aquest parlament, minoritari, investirà un govern que es declararà representant de tots, tots!, els catalans.

Hi ha estudiosos que diuen que amb la crisi dels vuitanta es va produir la desconnexió de les elits econòmiques del compromís –tàcit- que hauria nascut després de la guerra mundial. Les elits econòmiques ja no tenen pàtria, ni cap relació amb els menys afavorits. Més tard els joves del 15M es van constituir i prostituir en partit polític, per acabar amb la casta i, erràtics, han acabat en comunió amb els que van renunciar fins i tot a la socialdemocràcia. Els desclassats, els que no tenen ni identitat ni capital, ni aspiren al poder hauran de començar a pensar quan, i de quina manera, es desempalleguen de la nova, vella, classe – els polítics professionals que ens venen fum i només fan de policies protectors d’aquelles elits. Els vells, si ens hi volen, podrem escriure versos pels rebels que fracassàrem.

Però caldrà anar ben calçats, els feixistes també fan discursos contra la classe política. I també estimulen més els sentiments que la raó.

Publicat a El 9 Nou, 16-11-2020.

                     

12 de novembre de 2020.      

Hi ha una mena de baralla entre els mossos d’esquadra i el seu cap –polític- El Conseller. La causa estaria en el fet que els mossos consideren que la Generalitat, el seu Conseller d’Interior, defensa més els causants d’aldarulls –digueu-li com vulgueu, intents d’evitar desnonaments, per exemple- que als defensors de la llei i l’ordre.

Ves per on que crec que jo penso com els mossos que es queixen. Jo m’ho miro de la següent manera: aquells que accepten que la propietat privada és un dret fonamental que està per sobre de qualsevol altre i han convingut en acceptar unes lleis que en son garant i a mantenir uns jutges que les han de fer complir a través dels mossos d’esquadra, no poden entendre que el Conseller, ara!, vulgui reduir –només reduir!- la petició de penes per a aquells que han topat amb els nois i noies de la policia quan estaven tapant la porta de casa de la senyora Remei, que té tres fills i cap sou, i a la que treien de casa perquè un banc, al que vam rescatar entre tots, porta quatre mesos sense rebre la part de la quota de la hipoteca….

Jo crec que el senyor Conseller, i alguns dels seus companys de govern, és un bon cristià i com que té mala consciència de governar, sense cap poder per canviar-la, una societat que castiga els pobres, intenta redimir-se – acolliu al que no té casa diuen que deia el crucificat- provant que no castiguin tant als que amb aldarulls –només amb aldarulls!, sense armes ni explosius- volen protegir la senyora Remei. I ara, els seus subordinats –compte que la fera no es revolti contra l’amo!- li planten cara i li demanen ma dura contra aquesta colla de revoltats.

Senyor Conseller no es pot estar a missa i repicar. Oi? Si envia els policies a desnonar –o a ajudar a desnonar- no pretengui que hi vagin amb flors i violes. Vostè, diuen que coneix bé el dret, ja sap que hi ha un conflicte entre el dret a la propietat i la igualtat. Vostè, em temo, ja sap que de moment –amb la col·laboració de tots els estats, de tots els governs- el partit el guanyen els propietaris contra aquells que no tenen res… i vostè sap que aquí es tracta de suma zero: si n’hi ha que guanyen molt sempre és a càrrec de tots els que guanyen poc o res. Si n’hi ha, bancs, elits immobiliàries, grans propietaris… que tenen en propietat cases –en plural- és perquè n’hi ha molts que no en disposen…

Senyor Conseller, els seus subordinats només li demanen coherència! No els enviï a l’infern.

31 d’octubre de 2020.      

Tinc escrit en algun dels articles del llibre Del foc a les brases (Lo Diable Gros, 2020) que el progrés comporta violència. Fa anys, un amic, em va discutir l’afirmació, acusant-me d’infantilisme leninista o d’irracionalitat anarquista o de quelcom semblant. Llegint els diaris, dels darrers dies comprovo com els liberals – tanmateix ells ho neguen- també son del mateix parer. Potser ho neguen perquè temen ser-ne els causants.

Les referències que segueixen son de l’Ara i d’El País. El dia 28 podeu llegir que El Santander vol acomiadar uns 3.000 treballadors. El dia 29 ambdós diaris donen la noticia que “el Banc de Sabadell retallarà la plantilla en 2.000 persones. El País concreta que això representa el 12% de la seva plantilla.

El dia 29, també ambdós diaris coincideixen a explicar-nos que l’Estat, condemnat a pagar 1.350 milions pel tancament de Castors. L’Ara diu que l’Estat ha de tornar 1.350 M. Que el Suprem diu que Santander, CaixaBank i Bankia han de recuperar els diners de la indemnització.

A l’Ara, 29 d’octubre, llegeixo que hi ha Llum verda a rescatar Air Europa amb 475 milions d’euros. I en el text de l’article diu que L’aerolínia és propietat de la família Hidalgo i està pendent que la compri el hòlding IAG, segons van pactar a finals de l’any passat, per 1.000 milions d’euros. Feia temps que no em dolia tant no haver seguit amb la meva carrera, frustrada, d’economista. IAG vol comprar Air Europa per mil milions però li hem de donar, abans, 475 milions d’euros?

La Generalitat crearà l’Agència Espacial de Catalunya. La iniciativa compta amb un pressupost de 2,5 milions…… Tanmateix, sembla que l’estratègia habilitarà 18 milions d’euros per al període entre el 2020 i el 2023.. i confia que el sector de l’espai acabi generant 1.200 nous llocs de treball a Catalunya i una factura de 280 milions d’euros fins el 2025. Sembla que el Conseller del cas va parlar de la nova economia de l’espai.

I, ja per acabar, llegeixo El País d’ahir. Els partits polítics rebran quasi 53 milions l’any que ve. (…) També es recull la retribució màxima que poden percebre els membres dels Ajuntaments.. Nucli amb més de 500.000 habitants fins a 109.494 euros. Aquesta xifra va baixant per arribar a fins 43.797 (aquí em venen ganes de posar-hi uns quants signes d’admiració) per als municipis d’entre 1.000 i 5.000 habitants.

Però les pensions s’apujaran un 0.9% el 2021.

He tornat a llegir aquell meu vell article. El dret preveu que la violència quan és autodefensa no és antijurídica (em sembla recordar de les meves classes). En qualsevol cas, com també ja tinc escrit, ningú està obligat a posar-hi l’altra galta ni tampoc a ser Gandhi.

26 d’octubre de 2020.      

En un article que vaig publicar a la premsa comarcal assegurava que els únics que no havien de negociar amb els seus pagadors el seu sou eren els polítics electes. Diputats, als parlaments o a les diputacions, alcaldes i regidors als ajuntaments només és entre ells mateixos que estableixen els sous corresponents. Si, en un o altre lloc, hi ha majories considerables, o no hi ha oposició, la discussió és com un berenar de festa major.

Llegint l’Ara d’ahir m’adono que potser haig de rectificar i considerar que una bona part dels grans gestors de les empreses de l’Ibex 35 també decideixen, de fet, les seves retribucions –no goso dir-ne sous per a no humiliar als treballadors- sense més aprovació que la de les juntes d’accionistes corresponents. L’article al que em refereixo ja diu que, darrerament, hi ha alguna junta en la que se senten veus dissonants contra les retribucions que es confirmen. Això vol dir, si ara és noticia, que fins ara fa ben poc ni tan sols hi ha havia remor entre els accionistes disconformes.

Serà perquè el senyor Pere Vinyoles guanya 8.384 euros cada dia, o perquè el senyor Tobías Martínez en guanya 14.960 cada dia. I així fins a set més. Però segueixo llegint i l’article diu que aquests només son alguns dels senyors catalans, que a nivell espanyol, a l’Ibex 35, el senyor Tobías només ocupa el lloc setè en el podi. Abans hi ha una senyora Botin que guanya 9,9 milions a l’any (27.123 euros cada dia); un senyor Ismael Clemente que en guanya 23.836 cada dia; un senyor Florentino que en guanya 17.260 cada dia… i….

Quan era petit, petitet, m’explicaven, segurament també la meva mare, que era bona dona –no en va tenir mai ni cinc- que era més difícil que un ric entrés al regne dels cels que no pas passar un camell per l’ull d’una agulla de cosir. I, segurament, em sentia satisfet en veure com hi hauria una justícia divina –la que encara reclama tanta dreta renovada- que castigaria, sense deixar-los entrar al cel, als rics. Quan vaig ser una mica més gran vaig sentir, o llegir, professors i intel·lectuals –també n’hi ha de dretes- que asseguraven que ser ric, en sí mateix, no és cap pecat. Que era infantilisme esquerrenós senyalar els rics només perquè eren rics.

Un amic meu ha escrit tot un llibre sobre un cartell electoral del PSUC, Mis manos mi capital, recordant els plantejaments saludables i honestos que l’esquerra de la transició, gairebé com una religió, lluïa en els seus pressupostos. Encara no sabíem què era això de l’Ibex35, entre altres raons perquè Aznar encara no havia privatitzat una munió d’empreses públiques. Potser aquella esquerra es va equivocar, o va ser excessivament ingènua, i en aquella transició hi va deixar bous i esquelles. I alguns, bastants, dels conductors de la carreta es van apuntar a l’obi que alimenta i justifica l’Ibex35.

No sé si és pecat o no ser ric. No sé si els joves, avui, entenen el mot des de la perspectiva d’aquells que vàrem ser educats, a cor o a contracor, en el nacionalcatolicisme. No sé si la paraula moral, avui, té també un borrós significat, com aquell del pecat. I quan a l’ètica, no en diguem res.

Quan vaig estar vivint uns mesos al Brasil, l’any 1992, convidat per José Ignacio Martin Artajo Saracho a l’Ambaixada d’Espanya, on exercia d’agregat cultural, com un diplomàtic, a cos de ric… vaig escriure en uns fulls el següent:

«Al voltant del BBF (un restaurant), on hi ha una gran zona comercial, amb alguna botiga on només compren els diplomàtics, hi ha una munió de ‘meninos’ que vigilen els cotxes. Davant del nostre cotxe hi ha una nena d’uns nou o deu anys, descalça malgrat la pluja, ben habitual aquí, que espera uns quants cru­zeiros per haver-nos vigilat el cotxe mentre hem estat dinant. Rosega un tros de pa. Té un somriure acusador i al mateix temps malenconiós. Dels seus ulls neix una llum extraordinària de vitalitat, d’enfrontament amb una situació que la vol anorrear. Em cremen als dits els milers de cruzeiros que destrio per donar-n’hi uns centenars. Tinc la consciencia que no li dono res, que només li torno part del que li hem pres de mica en mica en cada glop de Rioja, en la maleïda copa de Lepanto que m’he begut, en el cigarret que convertit en fum s’esmuny dels meus llavis, en cada litre de gasolina que consumeixo per anar al cinema…

Quan la veig reunir-se amb la munió de miserables infants que fan colla penso que algun dia es faran grans, que s’aixecaran contra nosaltres, els rics, i que en una gran carnisseria ens faran tornar, en sang i en vida, tot allò que els pertany i de que gaudim nosaltres, llevat que abans algun policia militar, a sou dels comerciants, no li arrabassi aquesta vida miserable, qualsevol vespre mentre dorm sota un por­tal després d’esnifar d’una bossa de plàstic una mica de cola. Tinc una estranya sensació de por».

Avui aquests meninos son als nostre carrers, jo segueixo vivint força bé i segueixo tenint por. Els senyors de l’Ibex35… tenen policia militar? És ben trist que encara hi hagi tant debat acadèmic respecte de si hi ha dretes i esquerres. Hi ha rics i morts de gana. I anem a més.

Contra l’optimisme.

 La pandèmia ens ha fet veure la nostra fragilitat i com ens esforçàvem a creure’ns ser protagonistes d’una món gairebé ideal i en permanent progrés. Concepte que ha quedat despullat de virtuts que li havíem atorgat complaents. Els discursos dels polítics professionals, que mai, mai, son prou honestos com per a confessar la seva incapacitat o la situació de descontrol en què estan immersos, només fan que convidar-nos a aplaudir eslògans com aquells de que ‘ens en sortirem’.  Resulta angoixant sentir només el suposat consol de què tot passarà i tornarem a una normalitat, que ningú ha definit mai quina és, en la que el virus només serà un mal record. I això quan el discurs no es dedica només a culpabilitzar un altre de la pròpia incapacitat o ignorància. Som capaços d’entendre que estiguin perduts, però resulta inacceptable que pretenguin negar-nos-ho.

És molt probable que, més enllà del resultats científics, mèdics, que no sabem fins quan caldrà esperar, ens trobem en uns pocs anys amb un món que haurà perdut una bona part de la seva població, que haurà d’afrontar nivells d’atur i de destrucció empresarial- especialment en la petita i mitjana empresa familiar-  molt considerables que ens poden portar a situacions similars a les dels anys trenta. No,  tot no anirà bé, ni de bon tros. I aquells que remenen les cireres haurien de tenir el coratge de sortir als faristols –deixar les seves picabaralles infantils per a l’hora de l’esbarjo- i dir-los als seus adeptes que això està molt malament i que no anirà bé. Més important, encara que seria perillós obviar-la, que la economia serà la psicologia. La psicologia social.

Ja fa dies que des de diverses perspectives es van plantejant possibles escenaris a nivell mundial. Hi ha els que, llevat que ho eviti un gran treball social i intel·lectual, pronostiquen l’auge d’un feixisme 5G, per dir-ho d’alguna manera. L’acceptació, per la por o per l’angoixa de sentir-se sense timoners, de règims autoritaris que defensarien un capitalisme fonamentat en la conservació d’allò que es <<nostre>> i lluitant <<nacionalment>> per l’adquisició i control dels recursos necessaris. Comportament, que el populisme teoritzarà i estimularà, que ens pot portar perillosament a sentiments d’autoprotecció des de la perspectiva dels col·lectius que definim com “els dels nostres”. Lluitem davant de qui sigui per a aconseguir, contra qui sigui, la vacuna per als nostres –siguin aquests els de la comarca, de la nació, del continent…- primer. Les guerres centenàries al voltant dels pous de petroli faran riure davant de la violència que pot expandir-se a nivell planetari per a la supervivència contra la i les pandèmies, el desastre climàtic i l’augment exponencial de les desigualtats.

Hi ha qui considera que no ens quedarà altra sortida, que ens ha de salvar d’aquell feixisme que ja està traient el nas per sobre de les runes, que teoritzar i portar ja a la pràctica una desacceleració. Haurem d’aprendre a viure en harmonia i absolut respecte a la natura, de tal manera que els somnis, que ara hem descobert monstruosos, d’un món globalitzat i a l’abast d’un sospir ja no es compliran. I, al mateix temps, assumir que només si hi som tots, tot el planeta, ens en sortirem. No es pot anar cada setmana a esmorzar a Pequin i a sopar, el mateix dia, a Londres. I no podrem canviar el mòbil cada any.

Des de qualsevol de les perspectives, en una per evitar-la, en l’altra per a fer-la comprensible i extensible, cal urgentment conrear una profunda capacitat de pensar, més que de dictar, i de transformar.

(Publicat, avui, 23-10-2020, a El 9 Nou)

La misèria de la política sense ètica.

8 d’octubre de 2020.      

Diu l’alcalde de Manlleu que en el proper ple portarà una proposta per abordar al conjunt del país sobre ‘”’exemplaritat dels representants polítics i els límits entre la vida pública i privada”. Perquè, diu més endavant, “cal impedir que persones amb talent evitin posar-lo al servei dels seus conciutadans com a càrrecs electes per por d’un risc que aquesta setmana s’ha fet evident”. Tanmateix, també assegura que ara anirà al consistori amb “més empenta que mai”.

En alguna premsa he llegit que uns centenars de persones el van encoratjar, a la plaça, cridant-li, entre altres frases aquella de que “no estàs sol”. Frase que, pel cas, pot induir-nos a brometes de mal gust.

La vida privada allibera de qualsevol moral o ètica pel sol fet de ser privada?

Els alcaldes, quan conviden als seus conciutadans, han de donar consells de bon comportament? A Torelló, per exemple, s’han fet campanyes institucionals respecte de l’ús i abús de l’alcohol. Imagino a l’alcalde dient-los, als joves especialment,  que en qualsevol cas beguin amb moderació.

Haurien de dimitir tots els alcaldes, tots els càrrecs públics, i funcionaris (penso en mestres i professors especialment) que puguin tenir una vida privada que els convé que no sigui pública (da)? Tant si son dels nostres com si son dels que no son dels nostres?

Encara és cert que la dona del Cèsar a més d’honrada ho ha de semblar?

3 d’octubre de 2020.      

Josep Ramoneda, a Maquiavel i l’escena catalana (Ara del 30 de setembre) diu que “La ideologia convertida en causa absoluta (i en raó d’estat) enterboleix l’enteniment i dificulta la capacitat d’entendre la veritat efectiva de les coses. I és una tendència inscrita en tots els nacionalismes, que fan de la pàtria un absolut i no suporten que res s’hi superposi”.

El mateix dia i en el mateix diari, Ferran Sáez, ens recorda  El manifest silenciat (A letter on justice and open debat). Manifest signat per intel·lectuals d’arreu del món denunciant que s’està “creant un clima asfixiant basat, essencialment, en una fiscalització més o menys ridícula del llenguatge, que el papanatisme reganant no qüestiona.”  Més endavant recorda que fa vint-i-dos anys, en un llibre ja explicava que “entre altres coses, que el sistema entraria en declivi quan els nous moviments socials esdevinguessin pseudopartits polítics als quals no els calia passar per les urnes perquè tenien raó per definició.”

Darrerament em sento incapaç de reaccionar a les afirmacions absolutes que em vénen mons ideals als que se suposa que arribem sense cap mena de confrontació intel·lectual respecte de quins són els camins per a arribar-hi. I en els casos més extrems ni tant sols és qüestionable que hi hagi alternativa a aquell món millor que m’estan anunciant. No soc capaç de contestar amb arguments a les filies i fòbies que, em temo, dominen l’arena política actual.

Quan intento de racionalitzar els comportaments, més que les declaracions, dels <<nostres>> representants polítics m’és sobrer el permanent període, infinit, electoral. Ni tant sols s’amaguen que competeixen per un mateix espai, per una mateixa borsa de vots, sense que jo sigui capaç de trobar-hi diferències substancials en allò que és la quotidianitat. Per això, i accepto que és molt possible que erri per a molts casos concrets, personals, no trobo altra explicació al combat electoral que la pretensió de fer-se amb més vots, perquè són més escons, perquè son més obis a repartir i, finalment, càrrecs retribuïts posats a disposició del vencedor.

El llenguatge ha arribat a tal mena de fortor que hom està temptat de emmudir, no créixer, com el nen del timbal de llauna. I, si no en soc capaç, provaré que des de la poesia em torni l’alè que vaig perdent en entendre allò que és, tristament, sembla, tan simple. Tornarem a vèncer, diuen celebrant no sé quina victòria. Tornarem a votar, dic jo que fareu, per a tornar, em temo, només a discutir qui es queda amb més o menys escons, amb l’hegemonia, que caldrà compartir, d’un únic espai, llevat que es vulgui córrer el risc de perdre el control sobre aquells càrrecs retribuïts.

25 de setembre de 2020.      

Com que jo en alguna ocasió he comparat el món que vivim amb un sistema feudal, he llegit amb molt interès, i molt a gust a mesura que hi anava aprofundint, l’article de JODI DEAN, Neofeudalismo: ¿el fin del capitalismo?, a La Maleta de Portbou en el seu número 42.

Hi he subratllat alguns fragments, en el primer dels quals es diu que a nivell mundial en l’àmbit tecnològic i del coneixement els ingressos de renda derivats dels drets de propietat excedeixen els ingressos per la producció de béns. Després es fa referència al paper dels ESTATS en aquest nou món que dibuixa. Diu que “les ciutats i els Estats es relacionen amb Apple, Amazon, Microsoft, Facebook i Google com si aquestes corporacions fossin Estats sobirans, negociant, tractant d’atraure’ls i cooperant amb ells en els seus termes”.

Més endavant, referint-se a “nous senyors i nous servents”  diu que “l’acumulació de capital es dona menys a través de la producció de productes bàsics i el treball assalariat que a través de serveis, lloguers, llicències, tarifes, treball realitzat de forma gratuïta (sovint sota la fantasmada de la participació) i dades tractades com un recurs natural”.

Tot això ens porta a que “la distancia entre rics i pobres està augmentant, ajudada per una arquitectura legal diferenciada que protegeix a les corporacions, als propietaris i terratinents, mentre desprestigia i empresona a la classe treballadora i la classe baixa”.  I com a advertència o reflexió diu que “quan l’esquerra és dèbil, o la seva expressió política està bloquejada pels principals mitjans de comunicació i els partits polítics capitalistes, la ira popular s’expressa per altres disposats a atacar el sistema. En el present, aquests altres son l’extrema dreta”.

“Tanmateix, alguns socialistes continuen esperant un capitalisme més amable i gentil, com si els capitalistes capitulessin només per a ser amables, com si ells tampoc estiguessin lligats a les lògiques del mercat que fan que les recompenses d’accions siguin més atractives que la inversió en producció. La hipòtesis feudal ens diu que qualsevol lluita laboral basada en la continuació del capitalisme està destinada a fracassar. El capitalisme ja ha esdevingut quelcom pitjor”.

Feia dies que no llegia un article, una reflexió, que tornés a posar sobre la taula, a debat, allò que fonamenta el sistema que patim: la propietat, que hi ha rics i pobres, allò que en dèiem classes… i que els digués als partits –socialistes, socialdemòcrates, i semblants que es diuen d’esquerres- que allò que són els estats o son els nobles –en l’època feudal- moderns servint als monarques –en l’època feudal- que son les corporacions per dominar a la classe treballadora i la classe baixa.

Com que trobo a faltar, ja ho vaig manifestar anys fa aquí mateix, un debat amistós, confrontant i rebatent articles d’altri en aquestes pàgines, jo critico el del meu amic, l’alcalde de Sant Pere de Torelló, del 10 de setembre: Tornarem a vèncer.

“El convenciment, l’actitud i la valentia han estat elements clau dels quals hem d’aprendre, i mantenir intactes”. Podem proposar “mantenir intactes” el convenciment (quin? i de qui?), l’actitud (quina?) i la valentia. Però no es pot aprendre d’ells, conceptes. Pot ser, i només pot ser, que es pugui aprendre d’alguna persona, en la qual hi trobem modèlics “el convenciment, l’actitud i la valentia”.

“L’independentisme ha de guanyar”. Guanyar què i sobre o contra qui? Es tracta d’un combat de suma zero? Es pot guanyar sense que algú perdi?. L’afirmació exclou d’entrada qualsevol altra proposta que pogués millorar, satisfer, el sistema de vida de la majoria (quina?) de catalans. L’afirmació, doncs, és que guanyaria l’instrument, no que s’hagi d’assolir un objectiu determinat, que seria el de l’independentisme. La constitució d’una república seria tot el guanyar de l’independentisme?

“Cal que els independentistes estiguem al costat del poble de Catalunya”. Si parlem d’ “el poble” de Catalunya, sense més concreció, no veig manera d’estar o no estar al costat de TOT el poble. Si és “el” poble és una única entitat. Una altra qüestió seria si haguérem dit que “cal estar… al costat de tots els ciutadans de Catalunya”. EL POBLE massa sovint es confon amb ELS NOSTRES. Potser després, en l’article, es pretén arreglar explicant que “la nostra lluita és per tota la gent d’aquest país”. L’afirmació deixa ben clar que no TOTS estan en la lluita, NOSTRA. Com m’alegraria que TOTS lluitéssim i no ens calgués que ens fessin la lluita.

Es torna un altre cop a la proximitat física. “Volem que les nostres institucions (nostres, de qui?) i qui les governa estiguin al nostre costat pel que faci falta”. Que el papà estat tingui cura dels pobres, dels que no coneixen o dels infidels. Jo parlaria, si fos el cas, respecte de les institucions de govern, de qui les presideix o les gestiona. Les institucions governen, no ho fa “qui les governa”. Amb l’expressió, Jordi, se te n’ha anat una mica l’ego. Ja fa anys deies que “com estadista”, referint-te a tu mateix. Potser seria millor que les institucions estiguessin al servei, no al costat, dels ciutadans. En la lluita, aquesta sí de tots els partits, electoral les institucions molt sovint estan ben poc al servei dels ciutadans.

L’article, suposo, està pensat per a TOTS els independentistes (amb el garbuix dels darrers mesos em sembla arriscat, atrevit, parlar de ELS independentistes: la Marta Pascal diu que també vol la independència) perquè l’ús de “nosaltres”, “la nostra” i del plural majestàtic és molt abundant. Em fa por que no sigui una mostra més d’un discurs de pseudoreligió que estimula més la panxa que el cervell. És per al lector fidel, convençut, que s’emociona perquè “no deixarem mai de lluitar”, perquè se’l convida a una èpica quan se l’adverteix de que “patirem”. Però curiosament s’acaba amb una contradicció extraordinària, amb un “però al final vencerem”, quan d’acord amb el títol, de l’article i del llibre del que fas publicitat, ja hem vençut, almenys un cop, si no no s’entén això de TORNAREM a vèncer.

En un article ple de conceptes com lluita, vèncer, patir, guanyar, generar cultura de sacrifici i esforç hi he trobat a faltar conceptes que em defineixin l’enemic, els instruments per lluitar o per assolir aquesta cultura de sofriment, possible o no, alternatives a no sé ben bé què, un àmbit polític i geogràfic… Així que llegiré el llibre perquè he quedat intrigat respecte del seu contingut.

(Publicat a El 9 Nou, 21 de setembre de 2020)

20 de setembre de 2020.

Cent anys no són res.¹ Després que l’amic Carles Garcia fes una extensa explicació cronològica dels esdeveniments que varen marcar per a la Història l’any 1919, especialment pel que fa a la vaga de La Canadenca i, més especialment, perquè és menys tractada, l’actitud repressiva i fundacional d’una patronal catalana espantada davant dels esdeveniments internacionals: la revolució de 1917, la revolució alemanya, a Baviera, de 1918… i el final de la guerra, el 1917, que els havia fet molt rics venent a un i altre combatent, jo vaig intentar compartir les meves reflexions, nascudes durant el procés de elaboració de l’exposició, al voltant de la següent idea: la qüestió és si la història es repeteix o si de fet seguim en la constant permanència de les aspiracions, reivindicacions i pretensions polítiques i socials que, malauradament, segueix encara contra el també constant poder invariable d’uns sobre els altres. Constatant la permanència en el temps d’un sistema de dominació, si de cas ara més perfeccionat.

Vaig anar plantejant comparacions entre situacions de principis dels anys 1900 amb esdeveniments i situacions polítiques actuals (2010 fins a 2018):

Allò que era un cansament i avorriment polític d’anar mantenint els governs anomenats de torn (ara els liberals i ara els conservadors) és avui dia l’asfixiant sistema del bipartidisme, ara PSOE i ara PP. En ambdues situacions hi ha una, sembla, considerable confrontació per a acabar amb el sistema, els de torns, avui el règim del 78 segons algunes veus. El sistema polític espanyol estava a la corda fluixa i des de Catalunya especialment i des del món empresarial, es fa palesa una extraordinària insatisfacció amb el repartiment del poder. Ara és el bipartidisme que havia de morir sota l’aparició dels nous partits regeneradors a les corts espanyoles, des de Ciudadanos fins a Podemos.

A Catalunya, especialment, hi ha una frustració de les elits, els anys 1900, en sentir-se apartats del joc d’aquell sistema de repartició temporal del poder. El 1918 a l’Ateneo de Madrid una federació de republicans –catalans i castellans- reclamen una autonomia integral. Macià va d’independentista i Cambó passa a dirigir la campanya. Les bases s’aproven en una comissió Mancomunitat –partits i el 29 de novembre son assumides pels parlamentaris catalans a Madrid. La campanya en contra va estar intensa. La premsa, i el silenci còmplice del govern de Madrid, s’hi va posar en contra. La reacció de Cambó a les corts va provocar una crisis institucional i va caure el govern Garcia Prieto el 5 de desembre de 1918. Immediatament va néixer una gran campanya anticatalana liderada pe les cambres de la propietat, les diputacions i els centres regionals castellans que convoquen una manifestació a Madrid el 9 de desembre.

Finalment el 28 de gener s’envia la proposta d’estatut –aprovada el 26 de gener en assemblea al Palau de la Música. Durant la defensa del text, Cambó va ser esbroncat per parlamentaris espanyols. Davant de la negativa de Madrid va presentar una proposta de referèndum a Catalunya per a ratificar el text de la Mancomunitat. Cambó, davant de la posició de les corts i del govern, s’adona que només la força popular podria fer reconsiderar la postura estatal. Però la continuada inestabilitat social, com la vaga de La Canadenca evidenciava, van portar al tancament de les corts el 27 de febrer i la caiguda del govern Romanones a l’abril de 1919.²

Comparar aquesta situació amb la viscuda durant els darrers anys a Catalunya respecte del mateix tema resulta de fàcil explicació: uns parlamentaris catalans a les corts de Madrid intentant explicar…, la sentència de 2010…

La situació internacional. Acabada la guerra mundial el Tractat de Versalles configura nous estats i, sembla, dona alenada a posicions reivindicatives d’un nacionalisme que se sent reforçat. D’altra banda, un seguit de països atemorits, els seus governs i elits, per la revolució bolxevic, per la situació a la Baviera de 1918 es lliuren al feixisme com a salvació davant d’allò que podria acabar amb la seva situació i status. A Catalunya, Cambó no amagarà mai les seves inclinacions d’emulació del feixisme italià. La seva admiració per Mussolini resulta evident en els seus escrits d’aquests anys. Es posen en qüestió els sistemes parlamentaris i es va estenent una crida cap a les dictadures. Espanya hi arribarà –amb el recolzament de la patronal catalana- el 1923 amb Primo de Rivera.

Un altra Rivera, abans de desaparèixer del mapa, feia crides a un nou 155 a Catalunya, reclamava una llei de seguretat, el control pel govern central de les televisions autonòmiques i del sistema educatiu…. Avui a Itàlia, Hongria, Polònia i Espanya –també en alguns països nòrdics- veiem com l’extrema dreta força de tal manera els governs suposadament liberals que aquella situació de 1919 es torna a reproduir.

El 1919 les vagues –arrel de la vaga de La Canadenca- s’escampen en el temps i en l’espai per Catalunya. L’augment dels preus dels aliments bàsics i, especialment, dels lloguers porten –davant d’un locaut criminal de la patronal des de novembre fins a finals de gener- a milers de famílies a viure de la beneficència o de la, ja castigada per les vagues, solidaritat. Les caixes de residència s’han esgotat després de mesos de vaga.

El govern, davant de les reclamacions de la patronal atemorida, omple Barcelona de militars que substitueixen els vaguistes en les empreses de subministraments –gas, llum, tramvies…- i organitzen, per primera vegada en la historia, el sometent a la ciutat. I paguen a Bravo Portillo per a la organització d’un Sindicat Lliure –groc- i d’escamots de pistolers contra els sindicalistes i obrers més actius. El 2017 Barcelona és ocupada per nombroses unitats militars –la guàrdia civil- i policials, de tal manera que J.B. Culla, a l’Ara, diu que l’Espanya oficial ha transferit als cossos policials de l’estat la missió que durant dos segles havia atribuït als militars.

Tot això em porta a… adonar-me que hi ha una baula, un aspecte que no es repeteix. Si el 1919, per la situació econòmica i social es va anar conformant i solidificant una estructura del moviment obrer que apareixerà els anys següents com a hegemònica, en els nostres dies veiem com el predomini ideològic del discurs independentista –en bona part esperonat pel fracàs del règim del 78, per l’evident crisi del sistema democràtic espanyol i per la confessió de Pujol- aconsegueix xuclar, com en una mena de nova utopia, per sobre de la crisis econòmica i social –i ara sanitària- que vivim, les alenades d’insatisfacció política de molts ciutadans.

La situació de confrontació entre els poders no és molt diferent, la situació de crisis social i econòmica, les diferencies entre rics i pobres son igualment escandaloses, però el protagonisme col·lectiu sembla que ha estat traspassat des del d’una consciencia de classe al d’un sentiment polític per a sostraure’ns del domini d’un estat per sotmetre’ns al d’un altre.

Hi ha qui ha escrit que potser ens trobem –es troben alguns- davant d’una segona joventut, que troba en la militància independentista un lloc en el món. Jo no trobo explicació a per què i com es va passar de la resistència del 15M i d’envoltar el Parlament a la situació actual: la CUP recolzant la dreta catalana i Podemos al govern de Madrid. Tanmateix, també, resulta una evidència la coincidència, almenys al carrer, i complicitat, entre llibertaris i independentistes.

Mentre tant, doncs, hauria de concloure que allò que en dèiem el moviment obrer és mort o bé no ha estat capaç de categoritzar d’una manera planera i coherent l’origen i les causes d’una crisis soterrada que maltracta especialment als més desvalguts: aquells que no tenen ni propietat ni identitat.

1 Ahir, convidat per la CNT de Vilanova i la Geltrú, vaig estar parlant de l’any 1919. El tema anunciat era “la vaga de La Canadenca”. Jo amb el company Carlos Garcia, de l’Ateneu Enciclopèdic –que vam preparar, durant l’any 2018, l’exposició commemorativa dels 100 anys, 1919-2019, juntament amb el company Albert Caballero- vam substituir a Ferran Aisa, que per malaltia, no va poder presentar el seu llibre sobre la vaga.

2 Dades obtingudes de wikipedia