Anuncis electorals/ Anuncios electorales

Sabeu?

No puc alçar la veu.

Visc en silenci gairebé,

em cal la vostra atenció

abans jo no la reclami.

Si no em mireu

no em sentiu

perquè no puc

alçar la veu.

Ni cridar-vos, avisar-vos

que una bandera és a punt

de caure-us al damunt.

Els meus gestos, sabeu?,

no acompanyen paraules,

les volen substituir

perquè no puc

alçar la veu.

¿Sabéis? / No puedo alzar la voz. / Vivo casi en silencio, / requiero vuestra atención / sin que deba reclamarla. / Si no me miráis / no me oís / porque no puedo alzar la voz. // Ni gritaros, o avisaros / que una bandera está lista / para caeros encima. / Mis gestos, ¿sabéis?, / no acompañan palabras / quieren sustituirlas / porque no puedo / alzar la voz.

L’Esquirol, 30 de novembre de 2022

El año pasado me perdí Voces. Tenia miedo de no encontrarme bastante cómodo, por mi voz, y temía obligar a mis interlocutores…. Pero después, desde facebbokk fui añorando cada una de las horas que he pasado aquí en Moguer…. La llamada de Antonio preguntándome si este año… y el deseo, mio y de Margarida, de encontraros…de tantos abrazos.. Pues, eso, a pesar de mi des-conjuntada voz, insisto. Leeré unos pocos versos, todos ellos fruto del desasosiego por tanta campaña electoral. Siento un considerable agotamiento a causa de tanto espectáculo electoral, democrático.

Mi amigo Fernando Barbero los leerá en castellano. Gracias compañero.

Voces del extremo, en Moguer. Juliol de 2024

Hi ha un gat

a la porta

i s’esqueixen les flors

al jardí. Al televisor

diuen que la guerra

és culpa dels altres

que només és defensa.

M’acosto a la cuina

i acabo de coure

unes cols vingudes

de l’altra part del món.

El món, tot, només

és una gran cuina

i el televisor una finestra

que jo no controlo.

Són només colors

i tanmateix m’esquincen

les esperances.

Només rituals

que no comparteixo,

però m’angoixen.

Himnes, himnes, himnes

i n’estic fart

de tanta doctrina.

Desitjo el silenci

dels morts, l’alenada

definitiva d’aquest món

que no hem sabut

tornar habitable.

He esgarrapat els llençols

per esborrar-hi el rastre

de l’enginy que ens va perdre.

Demà tornaré a l’església,

demanaré als sacerdots

la benedicció que ens fa lliures.

Teníem un déu, una doctrina,

i els que ens han portat fins aquí

son els seus fidels més..

Persisteixen en l’error

i avui, un altre cop,

els he vist entre els estels.

Son senyors ben educats

i vesteixen com cal

però en els seus ulls

els estels s’hi reflecteixen

en forma de dalla.

Anuncien la mort,

Com formigues enormes

en una cadena sense final

van mastegant-nos l’ànima

com si fos una escarola arrissada.

Demà els diaris

en diran manifestació

per les insatisfaccions polítiques.

L’expressió, diuen, d’una identitat.

No us adoneu els savis

que el coneixement és car?

Allò que vénen al supermercat

només son frases buides

sense verbs ni connexions

amb l’esperit del temps.

Han venut als intel·lectuals

una doctrina nova, freda,

sense ànima ni esperança.

I els deixen compartir els trons.

En parlen darrera meu

quan es troben enclaustrats

en els somnis del poder.

Van distribuint la mesura

total de sang que sacrificaran

entre dues opcions fatals.

Ells hi posaran les vies

però la sang serà tota nostra.

Avui un dia somrient

perquè uns llavis, altres,

repeteixen al meu costat

versos vells, ancestrals

que no esperen pas èxits

només avui un dia somrient.

Trepitgen els noms

que han anat formant

els camins dels fills.

Ara reclamen vots

per canviar-nos-els

i els hereus del relat

reivindiquen l’herència.

No els digueu els cognoms

perquè en cercaran l’origen!

Vaig agafar un guix

i a la pissarra

escrivia paraules d’amor

i de pau.

Però, inevitablement,

el guix s’anava esmicolant

més i més

quanta més pau

i més amor apareixien a la pissarra.

No pot certificar-se

la raó de la seva mort

i tanmateix

els jutges indaguen

quin va ser el seu vot,

el darrer acte social

abans de morir.

Han obert les urnes

i, des de les empremtes,

volen assignar-li un vot, una identitat.

En molt poc temps els catalans, els que hagin volgut, han anat a les urnes en quatre ocasions (municipals el 2023, generals el 2023, al Parlament i a les europees el 2024). Deixant de banda les eleccions generals espanyoles, hi ha un comportament dels votants, en les altres tres, ben curiós en alguns municipis. De la comparació de vot en unes i altres d’aquestes eleccions en resulta una mena d’esquizofrènia que soc incapaç de qualificar. He agafat les dades que El 9 Nou ha donat dels resultats electorals en 15 municipis.

Sobre els 15 municipis consultats es constata que Junts supera considerablement, en percentatge de vots, a ERC tant a les eleccions al Parlament de Catalunya com a les eleccions al Parlament Europeu, en tots els casos. Però això no es repetix, ni de bon tros, si afegim els resultats de les municipals en aquesta comparació. Hi ha tres municipis en què Junts ni es va presentar a les eleccions municipals (Sant Pere de Torelló, Rupit-Pruit i Sant Joan de les Abadesses).

A Torelló ERC obté 25% més de vots que Junts a les municipals, però a les del Parlament Junts obté un 27% més de vots que ERC. A Taradell ERC obté 32,31% més de vots que Junts a les municipals, però a les del Parlament Junts obté un 39% més de vots que ERC. A Sant Pere de Torelló, amb llista única d’ERC a les municipals i amb 94,94% dels vots, Junts supera a ERC en un 33% de vots a les del Parlament. Si fa no fa com a Sant Joan de les Abadesses i a Rupit-Pruit. A Roda de Ter ERC supera en les municipals a Junts en 12,88% de vots, però en les del Parlament Junts supera a ERC en un 25% de vots. A l’Esquirol ERC obté 17,44% de vots més que Junts en les municipals i en canvi en les del Parlament Junts supera a ERC en un 34% de vots.

Pel que fa a les eleccions al Parlament Europeu Junts també supera en tots els municipis consultats a ERC. Torelló amb un 19%, Taradell amb un 25%, Sant Pere amb un 21%, Sant Joan amb un 16%, Rupit-Pruit amb un 33%, Roda amb un 10% i l’Esquirol amb un 16%.

Als pobles els votants tenen en compte al veí o veïna candidats, pel seu coneixement personal més que no pas la candidatura partidista que recolza. Aquest és un argument comú, que serveix per defugir qualsevol complicació intel·lectual a que ens podria portar entrar en les comparacions que proposo. La pregunta, doncs, seria: si hi confieu per a gestionar allò més immediat, perquè no hi confieu en la tria que hagi fet, personalment, entre els diferents partits, de cara a la gestió nacional o internacional? Sembla, una confiança una mica pobra.

Els votants de Junts de Sant Pere (33% més que d’ERC en el Parlament) quan voten a les municipals (94,94% dels vots, amb una considerable participació) també estan donant vots a ERC per a la conformació del Consell Comarcal i de la Diputació; entitats en les que sí hi ha confrontació entre un i altre partit. Però després els neguen l’accés al Parlament i al Govern.

A l’Esquirol semblaria que va resultar difícil trobar un cap de llista per a Junts, a les municipals, no tant per a ocupar els segon lloc. I això hauria portat a frenar el creixement de vots de Junts. També és cert que tothom coneix que l’afiliació de l’alcalde a ERC fou atzarosa, i a gust haguera seguit amb CiU. Però un i altre relat no expliquen el comportament diferencial electoral.

La mitificació de l’exili podria ser una explicació, la passió i la conformació d’un enemic (els altres), però queda esquinçada davant de l’augment i renaixement d’un socialisme conservador (només cal mirar els resultats de les eleccions al Parlament). I si, a més, hi afegim l’auge dels Vox i Aliança, haurem de concloure que aquella passió, si fos la justificació, no allibera, a aquells que voten, de la responsabilitat d’exercir el vot considerant les propostes (quan n’hi ha ) d’aquells que us demanen la confiança. Si fos el cas, ens podríem trobar que la passió (davant el pas de Puigdemont per la presó, encara que només fos per uns dies) obligaria a ERC a deixar-se portar a una nova llista unitària, sotmesa a Junts per Puigdemont, en la repetició electoral aquesta tardor. Situació que tampoc l’alliberaria de la crisis d’identitat que està vivint. El món independentista ha perdut 1,2 milions de vots des de 2017. ERC, de mitjana ha perdut més d’una tercera part dels seus votants cap a l’abstenció. Però també fugues cap a altres formacions; gairebé un 20% dels seus exvotants han anat a refugiar-se al PSC (Dades de l’Ara, de 15 de juny).

En les eleccions al Congreso de los Diputados de juny del 2023 Junts guanya a Taradell, Sant Pere de Torelló, L’Esquirol, Rupit-Pruit, Sant Bartomeu, Sant Hipòlit, Sant Vicenç de Torelló, Tona i Vic. El PSC guanya a Manlleu, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Torelló i Roda de Ter. ERC només obté més vots que Junts a Ripoll. I queda per darrera tant de Junts com del PSC a Torelló, Roda de Ter, Manlleu, Sant Bartomeu, Sant Hipòlit, Sant Joan, Tona i Vic.

24 de juny de 2024.

Elogi del pessimisme (3)

Llegeixo que França surt al carrer contra l’extrema dreta. Jo no sóc demòcrata i per tant no estic sotmès a cap dels compromisos morals que considerar-se i vanagloriar-se per ser-ho pugui comportar. Dono per fet que els que es declaren demòcrates assumeixen que les expressions de voluntat i d’interessos que surten de les urnes mereixen el màxim respecte. I, en conseqüència, han d’assumir com a iguals, políticament i moralment, totes les formes en què aquelles expressions s’hagin substanciat. Ras i curt, els 800.000 vots obtinguts per SALF deuen ser una deriva democràtica en els mateix sentit i línia que els 811.000 obtinguts per SUMAR o els 443.000 que han recolzat JUNTS.

Com diu Sophie Baby no s’hi val a pensar que els votants d’extrema dreta són fatxes: ens hem de preguntar per què els voten. (ARA, 22 de juny). Reflexió molt més intel·ligent que la simple crida, des de molts sectors d’esquerra, a ser molts, a un front popular per a frenar (frenar!) l’auge de l’extrema dreta. Així hi ha qui presenta el Nou Front Popular com a dic de l’esquerra francesa per a frenar (frenar!) a la ultradreta. Vist així no es planteja cap possibilitat de resposta a la pregunta anterior, per què els voten?. I es manté com una mena de inevitable que aquest fre només vindria d’un augment de vots (deuen ser de l’abstenció) que permeti superar en el recompte electoral a aquella extrema dreta. Però això no la fa desaparèixer.

Els autoanomenats esquerra, grups i partits diversos, ens envien missatges de por i ens criden a recolzar-los davant el seu fracàs electoral. Em costa, però, trobar en el discurs alguna explicació que vingui a respondre, insisteixo, la pregunta recurrent. De fa anys, incapaços d’autocrítica per com han anat convertint els seus estats del benestar en agències de col·locació d’il·lustrats renovadors del pensament progressista, hem vist com allò que eren els seus suposats votants naturals, professionals socials, obrers, pobres… i la voluble petita classe mitjana, s’anaven refugiant cap a la dreta que els promet seguretats i manteniment de les seves cultures i tradicions, la seva identitat nacional.

Sense discurs, només hem vist com les batusses personalistes, els interessos en els escons i els càrrecs, ben remunerats, dels seus «funcionaris de partit», es convertien en l’única publicitat i en l’únic imaginari d’aquesta esquerra. La trencadissa i les males relacions a Podem, Sumar, Izquierda Unida, els Comuns i els seus crítics, les escissions i els canvis de camisa al socialisme català i a l’esquerra catalana (militants de Comuns cap a ERC, d’ERC cap a Junts…) no fan res més que convèncer-me que, més enllà dels tics egòlatres existents hi ha una cortina de fum per a tapar-ne el buit ideològic. Buit ideològic que han volgut emmascarar amb la confrontació barrera amb la dreta d’un fals debat cultural. Debat que, si no hi ha garantit el plat a taula i una igualtat real de ciutadania, guanyarà sempre la dreta més dretana.

Davant de la crisi, per exemple, ERC penja en la seva web un manifest renovador (serveix com exemple per a tantes altres entitats d0tes d’esquerra) que qüestiona a la direcció. Però, al manifest apareixen molts noms de dirigents amb anys en llocs elevats de responsabilitat. (…) En aquest sentit, si finalment es presenten dues candidatures al congrés del novembre, serà interessant veure qui agafa la bandera de la renovació, perquè al capdavall podríem tenir un pols entre una cara vella (Junqueras) amb un equip nou contra una cara nova (?) amb equip vell. (David Miró, a l’ARA). Un cop més es tracta de renovació d’egos, no pas de camins.

Mentrestant a les plataformes digitals, a les televisions, triomfen les històries de crims. Des d’una determinada cultura mediàtica com un exercici documentalista. Des d’altres línies editorials a,b una clara voluntat d’amplificar el mapa de la inseguretat a les nostres ciutats. El cas dels crims de Tor podria representar la primera; l’hegemonia en les noticies sobre crims i accions contra la seguretat és una constant en premsa militant d’extrema dreta. (…) els productes sobre crims reals construeixen una ciutadania amb més por al crim, amb més sensació d’inseguretat i amb més comportaments protectors que impliquen sovint una renúncia a la llibertat. Per tant, societats menys lliures i més atemorides. Alba Alfageme, a l’ARA)

I en el món de l¡’espectacle també guanyen Ayuso i similars. Entre altres raons perquè no han de respondre a cap convicció moral. Només ha de satisfer els budells que s’alimenten de la polarització. I, si encara en podem parlar, l’esquerra ha d’atrevir-se a fugir-ne i conrear la crítica, més que a l’espectacle de l’extrema dreta, a la seva pròpia incapacitat. Començant a qüestionar l’Estat i la propietat, no avergonyir-se dels discursos sobre l’herència i la família… acceptar i cridar als quatre vents que podem imaginar un món sense Estats i que el marxisme va fer bons diagnòstics, malgrat errés en la teràpia. Que el comunisme fracassés no vol dir que hàgim trobat resposta a les preguntes que es feia. Ara mateix neix una criatura al Raval i una altra al carrer Verdaguer de Vic. Això les ha marcat de per vida.

11 de maig de 2024 ( de reflexió per aquells que votin)

Hipòtesi postelectoral abans d’anar a dormir. Sense esperança.

Demà al vespre pot quedar un quadre polític (en allò que d’espectacle té la política, l’únic que m’interessa) que ens deixi un empat tècnic entre Junts amb Puigdemont i Illa president. El PSC amb més vots però els mateixos escons que Junts+ ( a Junts li resulta favorable la llei electoral espanyola, que fa que el vot del ciutadà d’un soquerracristos valgui, almenys, el doble que el d’un de vora del Llobregat.

Aliança Catalana 2 escons, VOX 8 escons, CUP 8 escons, Comuns 8 escons, PP 12 escons, ERC 31 escons i PSC i Junts+ 31 cadascú.

Possibilitat 1: PSC amb Comuns i ERC, tripartit, fan president a Illa.

Possibilitat 2: Junts+ amb ERC i la CUP (per la independència) fan president a Puigdemont.

La possibilitat primera té l’impediment que ERC ha anat dient per activa i per passiva que no farà Illa president. La possibilitat segona resulta molt improbable, ja que ERC hauria de menjar-se l’orgull amb patates.

Però hi ha una tercera possibilitat, que deixaria sense dubtes als nostres ciutadans independentistes (ho siguin de fet o ho siguin per oportunitat o defensin l’autodeterminació): Puigdemont per forçar les negociacions amb ERC (i amb la CUP i, fins i tot amb els Comuns) ve a la Ciutadella, al Parlament, els mossos o la policia nacional o la guàrdia civil el detenen, se l’enduen a Madrid (o Estremera) i el deixen a disposició del senyor jutge.

ERC i la CUP es queden en calçotets perquè no poden pas seguir negociant amb cap altre partit que no sigui el del president empresonat i víctima de la repressió. Està clar que els socialistes son corresponsables de la seva detenció i per tant no hi ha res a parlar-hi. Junts trenca immediatament la relació amb el PSOE (ep!, compte que encara cal aprovar definitivament la llei d’amnistia) i arrastra en això a ERC. Els Comuns li diuen a la presidenta de Sumar que això de sumar i restar… i estar en aquest govern progre….

Junts+ presenta candidat a la presidència de la Generalitat al senyor Puigdemont i, davant de la situació (l’enemic comú ha tornat a fer-se present) ERC i la CUP donen suport a la candidatura i els Comuns… narinan!…

Post data: el senyor Sánchez torna a reflexionar, el senyor Feijoo torna el cava a la nevera i el senyor Abascal prepara l’uniforme de vicepresident. I en uns mesos el Congreso de los Diputados s’adhereix a les tendències postdemocràtiques que sortiran de les eleccions europees.

Però, si el senyor Sánchez no s’emprenya prou (que Illa no sigui president tampoc li fa tan mal) i abans d’acabar el mes aproven definitivament la llei d’amnistia, podem viure com una gran festa (menys per a la senyora Ponsatí) la restitució de la presidència legítima de la Generalitat. I així, muts i a la gàbia, haurem acceptat que fins ara n’hem tingut una d’il·legítima (només és legítima, aquí, a Espanya i arreu la de dretes).

Dreta i esquerra, no ens enganyem, només indica la situació del nostre GPS.

En una columna sense bastida (100)

14 d’abril de 2024

Llegeixo en diversos mitjans periodístics que l’ANC amenaça la seva territorial de Sabadell per haver convidat a Aliança Catalana a un taula rodona de cara a les properes eleccions del 12 de maig, juntament amb la resta de partits polítics (la noticia, certament, no especifica si també amb VOX).

Si no tinc cap dificultat en entendre que, qualsevol organització o, pel cas, partit polític es negui a pactar o ni tan sols a negociar amb altres organitzacions i partits, em costa entendre que en la perspectiva d’oferir al públic o al conjunt de seguidors propis un debat sobre possibles i diferents visions sobre la organització social, existeixin vetos absoluts.

Vull explicar un parell d’anècdotes viscudes personalment. Estant secretari d’organització de la federació local de sindicats de la CNT de Barcelona, el 1978, vàrem organitzar un cicle de debats al voltant de la situació del moviment obrer, del tema sindical i, evidentment, de l’anarquisme en l’àmbit dels sindicats. Un dels convidats fou Carlos Semprún Maura, que acabava de publicar Ni Dios ni amo ni CNT. Des de la més estricta ortodòxia, anarquista i també marxista, els organitzadors ens vàrem veure condemnats a l’infern dels heretges. Uns mesos més tard, amb LAE i altres companys, pel nostre compte, vàrem intentar editar textos en la línia que havia d’haver marcat aquelles conferències de la federació local. En la presentació dels Folletos de discusión libertaria que vam inaugurar amb la transcripció d’aquell primer debat, dèiem que no «obríem aquestes pàgines a totes les opinions…». Sí, crec que els debats oberts han de ser oberts (absolutament), però això ni comporta que la pròpia organització o els propis mitjans serveixin als interessos concrets d’altri. És important diferenciar allò que jo edito, allò que jo faig, el meu comportament personal, el meu compromís individual dels espais de debat que vulgui compartir.

Anys més tard, molt més tard, una meva proposta de convidar diversos pensadors per a considerar-los candidats a una taula rodona sobre els moviments socials i la seva evolució en els anys 90 a Barcelona, per a festejar la inauguració d’un espai al Raval, es va trobar amb els mateixos vetos, des de la pròpia organització. Algun dels candidats que jo proposava no responien a la fe pròpia. Mai es van celebrar els actes per festejar aquella inauguració.

Els meus dubtes.- Els discursos dels partits i organitzacions acceptades com democràtiques progressistes (siguin de dretes o d’esquerres, si això vol dir res avui) han establert, sense més consideracions, que no hi ha pactes imaginables amb aquelles que consideren d’extrema dreta. Sempre em queda el dubte de veure com es pot establir el marge o els límits que defineixen els partits en un o altre sentit. Fins només fa uns quants anys el partit Popular era considerat de dretes (només) quan contenia tota la militància que avui conforma l’extrema dreta. Això ha obligat (quant important el llenguatge en el nostre món digital!) a crear un nou terme: la dreta extrema.

Però quan la qüestió rau en la formalització d’una taula rodona, un debat, en els nostres municipis, com es pot justificar vetar d’entrada a una o altra organització o partit polític? Pel cas anterior, a Sabadell: vetar, com pretenia la direcció de l’ANC, la veu d’una determinada organització comporta un parell de qüestions conflictives. Es priva a la representació (per a aquells que segueixin acceptant aquesta democràcia) d’una part de la ciutadania manifestar la seva posició respecte del tema o objectiu del debat. Per altra banda, es defuig contestar (no pas de respondre) les asseveracions i categories que puguin plantejar. Plantejant així el dubte de si és que som incapaços de fer-los front des de la paraula i els raonaments, que els assistents a l’acte podrien contrastar individualment i sense cap filtre. I de l’altra, potser, descobrir que aprofiten els buits que es deixen des de determinades posicions pel temor a les respostes.

Però aquests vetos son evidents quan afecten als organitzadors o a les entitats. Però, com una taca d’oli, també es dilueixen en sentit invers: no assistir a un cicle de debats o a una taula rodona perquè hi ha un determinat ponent. A l’any 2021 des de l’ADET (Associació d’Estudis Torellonencs) i en el marc de l’Aula Oberta, vam organitzar un cicle de conferències amb el títol genèric Règim del 78 i independència. Vam passar el programa general a diferents entitats i amistats. Un canal de Telegram de militants independentistes d’Osona hauria publicat el programa excloent-ne a un determinat ponent (que va parlar dels drets i els deures i obligacions en les constitucions) al que consideren bel·ligerant (que vol dir que no combrega amb ells) amb la seva, legítima, causa.

Post data: mentre escrivia aquest text he pensat: quantes vegades no haurem fet un cafè amb un amic o un veí que demà resulta ser un maltractador?

24 de març de 2024

Del Martirologi

Jo no he guardat fusta al moll, però he llegit el discurs del candidat Puigdemont. No m’agrada que d’entrada digui que els catalans haurem d’anar dues vegades a les urnes (Parlament i Parlament europeu, vol dir). Haurem? Els que no hi haguem d’anar, els que mai volem anar a les urnes, som catalans? No m’agraden els salvadors que es creuen i se senten un sol ens amb la institució (la que sigui!) que diuen representar. Diu que va marxar a l’exili per impedir que la institució de la presidència fos ostatge…

Em sembla indecent l’actitud de reclamar la unitat dels independentistes (allò millor seria una candidatura unitària, diu) en el mateix text que diu que «han fracassat tots els intents de seduir-nos amb indults i solucions felices que no tenien cap altre propòsit que desactivar-nos a canvi de la tranquil·litat personal». I insisteix que «els indults pretenen desactivar el conflicte…». No sembla que sigui la millor manera per acostar-se o estendre la mà a altres independentistes.

Resulta ben curiós, no sé qui li haurà preparat, l’argument o eslògan que tracta la seva candidatura com la de la «restitució de la presidència». Les anteriors presidències, Torra i Aragonès, no són legítimes en l’àmbit independentista?. I tanmateix, es refereix a restituir aquella presidència que va declarar la independència i la va suspendre als 8 segons?

I, si jo fos independentista i/o de Junts, tremolaria per veure com es conformen les llistes a la candidatura de Puigdemont. Perquè ell te «clar que la candidatura que encapçalaré haurà d’anar més enllà del que és el meu partit, si haurà d’incorporar perfils i suports provinents d’altres sectors». Els vells militants, siguin de Convergència o siguin d’Unió, o del PdeCat… hauran de veure nous Comins, vull dir camins, perquè les llistes les farceixen amb nous perfils?

Però, m’emociona llegir que considera que «… vam ser capaços de derrotar l’Estat l’1 d’octubre» tot i haver dit uns paràgrafs abans que «vam deixar la feina a mitges i.. no hem sabut corregir la desunió i l’enfrontament intern, ha conduït a la fragmentació i la malfiança..(…) Per això soc aquí, per acabar la feina».

Si em llegiu, us proposo un joc: un parell o tres de textos periodistics als que podeu intentar d’assignar autor: Si cal, ens uns dies, jo us els faig conèixer.

– El cas de Puigdemont és inèdit: ja amaga el logo de Junts, un partit fundat per ell mateix fa poc més de sis anys.

– Diria que el president va abusar de la paraula restitució, com si la victòria electoral fos una cosa que el país li deu, com si no hagués concorregut ja a dues eleccions catalanes sense guanyar cap de les dues.

– Hi haurà mítings a prop de la frontera amb pelegrinatge d’autocars al més pur estil de Basilea. Perpinyà ja va ser un lloc on els catalans viatjaven per posar-se calents.

– Malgrat la retòrica rupturista mostrada un altre cop aquest dijous, la seva intenció de repetir en unes eleccions al Parlament demostra la fortalesa de l’Estat i la seva assumpció del marc autonòmic, és a dir, constitucional, que va voler trencar el 2017.

– Pocs polítics son capaços de presentar-se a unes altres eleccions amb la mateixa promesa que van incomplir en les dues anteriors i continuar generant entusiasme.

– També em va cridar l’atenció que Puigdemont, en un mateix discurs, defensés la vigència de l’1 d’octubre i de la DUI, i a la vegada reclamés un altre referèndum per al pròxim mandat.

Fa cinquanta anys

Fa vint anys, el 29 de març de 2004, em preguntava a El 9 Nou, «quin mèrit altre que el fet d’haver estat executat li atorgaven…». Ja feia anys que Abel Paz m’havia dit que si Durruti no haguera mort com va morir, mai n’haguera escrit la biografia. El sistema de dominació que patim és un monstre que ho engoleix tot i que tot ho reconverteix, amb el nostre esperit de ramat, en un producte de consum, una eina més de dominació. A la meva joventut, quan estudiava batxillerat, vaig dibuixar el rostre de Che Guervara sobre la portada del llibre de filosofia. Aquell rostre, que jo havia copiat, havia esdevingut un producte comercial amb una eficàcia extraordinària. Més enllà de les samarretes, gorres, tasses i plats, fins i tot crec recordar una empresa de fotocopiadores que l’usà per a vendre’n.

Enguany des d’institucions democràtiques i d’ordre «es revifarà la memòria de Puig Antich». TV3 ha presentat un documental que, diuen, explica tota la veritat. I la Model organitza un programa, un cicle d’actes, en la seva memòria. Des de la mateixa Model, que ja apareix en les ofertes turístiques de les agències de viatges, que hi porten una munió de jubilats avorrits que després de la visita faran un bon àpat a la Barceloneta. En la programació de la Model (quina sorpresa veure-hi alguns organitzadors!) hi participaran «personalitats del món de la cultura i la política de la talla del…» (La Vanguàrdia del 22 de febrer). Fa ja un temps que els actes de la inauguració del parc temàtic La Model em van resultar insultants: resultaven una neteja de la memòria. Només hauria estat presó de militants nacionalistes i antifranquistes, d’acord amb la publicitat que se’n va fer.

Aquests dies, en diversos programes amb diversos tertulians, les televisions han anat dibuixant (o desdibuixant) la vida de l’homenatjat. De tal manera que ha anat prenen cos i forma la imatge d’un lluitador antifranquista contra una altra que no volem anomenar. D’aquesta manera, amb aquesta etiqueta, afegim una figura més a l’exercit de lluitadors contra la dictadura. Una immensa majoria, ara!, de lluitadors antifranquistes. Res de parlar o recordar altres possibles mèrits que pugessin pertorbar la nostra tranquil·litat progressista. A ningú se li ha escapat ni una paraula propera a conceptes com acció directa o lluita armada o propietat privada o atracament de bancs o expropiació. Això ens espatllaria el producte, l’eina de dominació que endolceix la història.

I en un món que viu de l’espectacle resulta més comercial , més eina de dominació, el producte que neix al voltant de la seva mort: el lloc, l’espai, la cel·la, els souvenirs, …tot allò que pot alimentar la bèstia del consum contra la formiga del pensament. A mi, si és el cas, em pot interessar la vida, no pas allò que l’estroncà. Fa més de vint anys vaig escriure que «quan van executar-lo hi havia, i encara són vius, centenars de joves i no tan joves que vivien com ell ho havia fet. Però l’espectacle vol que ens importi aquella mort, no la vida dels vius que encara seguiren defensant aquella pràctica».

Tanmateix al mig de tanta misèria potser hi ha encara algun bri sense putrefacció. A la perifèria de la ciutat, més enllà del mercat de la memòria, també hi ha hagut record i memòria per l’aniversari. Tant de bo allà hagin estat capaços de fugir d’una excessiva nostàlgia.

(Publicat a El 9 Nou, 8/3/2024)

28 de gener de 2024

El món real i el món ridícul.

El món ridícul

Carles Puigdemont es (o no és) un exiliat? ¿Van espair a Pere Aragonès? I ¿També al secretari general de Junts? ¿ El PSOE, de veritat, vol amnistiar els catalans encausats arran de l’anomenat procés? ¿Son més importants els 7 vots de Junts que els 7 d’ERC, que els de Bildu, que els del BNG, que els de Sumar? ¿Tenen raó els d’extrema dreta del PP quan asseguren que el PSOE està sotmès a Junts si vol governar? ¿Oriol Junqueras tem protagonitzar l’ensopegada d’ERC i per això deixa que s’estavelli en Pere Aragonès? ¿Borràs i Turull faran primàries entre ells?¿perquè Puigdemont no vol tornar sense l’aureola que va tenir Terradellas? ¿El PP es decidirà a cridar-nos a l’alzamiento nacional davant (diu) la deriva dictatorial d’extrema esquerra i indecència d’aquest govern? ¿El Senat retindrà tant com pugui els tràmits per a l’aprovació de la llei d’amnistia? ¿ Fins que hagin passat les eleccions gallegues? ¿Els diputats i altres càrrecs electes seguiran cobrant, com a mínim, sous tres vegades i molt més superiors al salari mínim? ¿Els metges i infermeres hauran de fer «terrorisme» per aconseguir sous iguals o superiors a, almenys, dos o tres salaris mínims? ¿De veritat hi ha algú que cregui que això de la llei de l’amnistia te res a veure amb la Constitució?

1.

L’amnistia que s’està tramitant és una llei ad hoc i, en conseqüència, en el seu/vostre sistema és, pel que fa al concepte, dubtosament constitucional. Cosa que de fet a mi se me’n fot.

2.

Les darreres propostes d’esmena al text que se suposa que ja hauria estat pactat, fan riure. Això de les distincions sobre el terme terrorisme. Fan riure perquè només son la reacció al posicionament personal (en representació vicària), pretesament jurídic, d’un sol jutge.

3.

Acceptar jugar aquesta lliga (la realitat ridícula) des d’un legislatiu (només hi serem 18 mesos, fa quatre o cinc anys!) que va redactant una llei al dictat d’un jutge per una banda i dels representants dels possibles beneficiaris, per l’altra, posa, al meu entendre, als senyors diputats en un paper ben galdós. També és cert que tot això no té cap incidència en les seves retribucions i privilegis (encara que siguin en moneda espanyola). Fins i tot n’hi ha que s’hi faran un carisma de revolucionaris llibertadors.

I ara la realitat: «El Govern ja té candidats per portar oficines als pobles. 503 municipis no disposen d’oficina bancària. (…) dues entitats s’han presentat a la licitació… per portar serveis financers dues vegades al mes en aquestes localitats. (…) El valor del contracte és de 6,1 milions i tindrà una durada de dos anys. (…) hauran d’estar 30 minuts als municipis de fns a 250 habitants i no menys d’una hora en els de més de 250 habitants» (Premsa del 26 de gener).

Si el govern creu que és un servei públic, necessari, que n’assumeixi el funcionament. No que pagui a entitats que ja van rebre milions per a ajudar-les a retirar les oficines que ara cal cobrir amb una furgoneta repartidora de misèria. No anem bé si seguim parlant en aquells termes del món ridícul. La propietat privada, el diner, el sistema financer, …han d’arrabassar-se de les mans dels bancs i entitats privades. I els polítics professionals que els serveixen, defugint aquest plantejament, que tornin a les seves feines privades, no públiques (si n’han tingut mai) per a participar en un procés de creació i distribució igualitari de la riquesa.

16 de gener de 2024

El meu puzzle a l’hora de la migdiada.

El llenguatge és una eina de destrucció massiva en la boca dels polítics professionals. O, si voleu, una categoria de plastilina. Junts anuncia que ha obtingut el compromís per part del PSOE d’una llei orgànica per a traspassar les competències en immigració a la Generalitat. Els portaveus del PSOE, per calmar els seus nacionalistes (espanyols), aclareixen que es tracta de delegar i que moltes ja estan en mans de la Generalitat i que moltes depenen de les directrius europees. El Parlament Europeu, en una de les seves darreres decisions importants, ha aprovat el pacte immigratori que ha endurit la regulació per la pressió de l’extrema dreta.

Però Jordi Turull diu que «hem de mirar en quines condicions se’ls pot fer fora» (als immigrants reincidents). L’objectiu seria controlar els fluxos migratoris, expulsar els multireincidents estrangers i fer del català «llengua d’integració». Jordi Turull segur que sap que l’expulsió depèn en darrera instància d’un jutge.

Jordi Amat (El País) diu que altra vegada «estem davant d’un equívoc la funció del qual és avançar en la rectificació de Junts (cap a l’autonomisme) sense que ens n’adonem: aquestes competències poden delegar-se però no traspassar-se».

Així doncs, com llegir aquest joc que es porten Junts i el PSOE, tots dos agafats davant el seu electorat (que cada cop se’n ressentirà més)? Junts per vestir de seda la seva transformació i el PSOE per no cremar-se excessivament en el clau que, de moment, el manté ancorat a La Moncloa.

Quan a Junts, comença a resultar evident que el tema de la immigració, com passa amb tants partits europeus, es convertirà en un tema central en les properes campanyes electorals. En unes declaracions públiques l’alcaldessa de Ripoll diu que «a Ripoll, el passat mes de maig van prendre-li a Junts cinc regidors. Han aprés i han canviat de discurs. Però que ningú s’enganyi, no tenen la voluntat real d’acabar amb el problema migratori».

Sebastià Alzamora, a l’Ara, diu que «començar el debat sobre migració parlant d’expulsions i vinculant migració amb delinqüència és, com a mínim començar la casa per la taulada. (…) perquè el debat se’n va cap aquí. I se’n va cap aquí perquè una part de la massa social independentista ha derivat cap a postures que flirtegen amb la xenofòbia i el supremacisme, expressades en xarxes socials o en articles d’opinió, alguns deguts a escriptors i soi-disant intel·lectuals amb molta boca i nul interès». I en paral·lel, Toni Soler diu que «l’anunciada delegació de les competències en immigració té, però, una gran importància simbòlica. No només pel contingut, sinó perquè demostra l’instint polític de Junts, que ha detectat el valor electoral de la qüestió migratòria i ha decidit jugar aquesta carta a fons, en competència amb la ultradreta catalana amb epicentre a Ripoll.»

En algun diari he llegit que de les enquestes es dedueix que els catalans haurien passat de considerar que els immigrants «ens prenien la feina» a témer-los perquè dissoldran la nostra identitat nacional. Diu l’Antoni Puigverd, a La Vanguàrdia, que «el procés va exasperar al identitat romàntica. Ara la part central del país està ressentida i desolada. Pot caure en la temptació de derivar cap als febles de la societat (els immigrants) el ressentiment d’una identitat desconcertada per la ferida del procés».

A Junts no s’enganyen pas, com qualsevol partit polític «és una màquina de fabricar passió col·lectiva. És una organització construïda de manera que exerceixi una pressió col·lectiva sobre el pensament de cadascuna de les persones que en formen part. I la seva finalitat i, en última instància, l’única finalitat de tot partit polític, és el seu propi creixement sense límit» (Simone Weil; Assaig sobre la supressió dels partits polítics. 1943). Així doncs, en l’enfrontament, sovint infantil, amb ERC i amb possibles competidors per la seva dreta, davant de les properes conteses electorals, s’agafa a qualsevol salvavides que el deslliuri de la confusió en què s’ha convertit la seva estratègia i que li suturi la ferida sagnant cap a la seva dreta més identitària. L’objectiu és ser-hi, a qualsevol cost.

I d’això que en diuen a l’esquerra? Sense trobar la manera de situar-se davant «la complexitat del fenomen migratori, paraules com integració o inclusió es revelen molt insuficients. Integració, inclusió, a què? Estem davant d’un tema que desborda tant els plantejaments tradicionals de la dreta com els de l’esquerra «bonista» que defuig abordar els problemes empírics o s’atrinxera en posicions merament moralistes.» (Ferran Requejo; La fascinació dels totalitarismes a l’Ara del 13 de gener)