11 de maig de 2024 ( de reflexió per aquells que votin)

Hipòtesi postelectoral abans d’anar a dormir. Sense esperança.

Demà al vespre pot quedar un quadre polític (en allò que d’espectacle té la política, l’únic que m’interessa) que ens deixi un empat tècnic entre Junts amb Puigdemont i Illa president. El PSC amb més vots però els mateixos escons que Junts+ ( a Junts li resulta favorable la llei electoral espanyola, que fa que el vot del ciutadà d’un soquerracristos valgui, almenys, el doble que el d’un de vora del Llobregat.

Aliança Catalana 2 escons, VOX 8 escons, CUP 8 escons, Comuns 8 escons, PP 12 escons, ERC 31 escons i PSC i Junts+ 31 cadascú.

Possibilitat 1: PSC amb Comuns i ERC, tripartit, fan president a Illa.

Possibilitat 2: Junts+ amb ERC i la CUP (per la independència) fan president a Puigdemont.

La possibilitat primera té l’impediment que ERC ha anat dient per activa i per passiva que no farà Illa president. La possibilitat segona resulta molt improbable, ja que ERC hauria de menjar-se l’orgull amb patates.

Però hi ha una tercera possibilitat, que deixaria sense dubtes als nostres ciutadans independentistes (ho siguin de fet o ho siguin per oportunitat o defensin l’autodeterminació): Puigdemont per forçar les negociacions amb ERC (i amb la CUP i, fins i tot amb els Comuns) ve a la Ciutadella, al Parlament, els mossos o la policia nacional o la guàrdia civil el detenen, se l’enduen a Madrid (o Estremera) i el deixen a disposició del senyor jutge.

ERC i la CUP es queden en calçotets perquè no poden pas seguir negociant amb cap altre partit que no sigui el del president empresonat i víctima de la repressió. Està clar que els socialistes son corresponsables de la seva detenció i per tant no hi ha res a parlar-hi. Junts trenca immediatament la relació amb el PSOE (ep!, compte que encara cal aprovar definitivament la llei d’amnistia) i arrastra en això a ERC. Els Comuns li diuen a la presidenta de Sumar que això de sumar i restar… i estar en aquest govern progre….

Junts+ presenta candidat a la presidència de la Generalitat al senyor Puigdemont i, davant de la situació (l’enemic comú ha tornat a fer-se present) ERC i la CUP donen suport a la candidatura i els Comuns… narinan!…

Post data: el senyor Sánchez torna a reflexionar, el senyor Feijoo torna el cava a la nevera i el senyor Abascal prepara l’uniforme de vicepresident. I en uns mesos el Congreso de los Diputados s’adhereix a les tendències postdemocràtiques que sortiran de les eleccions europees.

Però, si el senyor Sánchez no s’emprenya prou (que Illa no sigui president tampoc li fa tan mal) i abans d’acabar el mes aproven definitivament la llei d’amnistia, podem viure com una gran festa (menys per a la senyora Ponsatí) la restitució de la presidència legítima de la Generalitat. I així, muts i a la gàbia, haurem acceptat que fins ara n’hem tingut una d’il·legítima (només és legítima, aquí, a Espanya i arreu la de dretes).

Dreta i esquerra, no ens enganyem, només indica la situació del nostre GPS.

En una columna sense bastida (100)

14 d’abril de 2024

Llegeixo en diversos mitjans periodístics que l’ANC amenaça la seva territorial de Sabadell per haver convidat a Aliança Catalana a un taula rodona de cara a les properes eleccions del 12 de maig, juntament amb la resta de partits polítics (la noticia, certament, no especifica si també amb VOX).

Si no tinc cap dificultat en entendre que, qualsevol organització o, pel cas, partit polític es negui a pactar o ni tan sols a negociar amb altres organitzacions i partits, em costa entendre que en la perspectiva d’oferir al públic o al conjunt de seguidors propis un debat sobre possibles i diferents visions sobre la organització social, existeixin vetos absoluts.

Vull explicar un parell d’anècdotes viscudes personalment. Estant secretari d’organització de la federació local de sindicats de la CNT de Barcelona, el 1978, vàrem organitzar un cicle de debats al voltant de la situació del moviment obrer, del tema sindical i, evidentment, de l’anarquisme en l’àmbit dels sindicats. Un dels convidats fou Carlos Semprún Maura, que acabava de publicar Ni Dios ni amo ni CNT. Des de la més estricta ortodòxia, anarquista i també marxista, els organitzadors ens vàrem veure condemnats a l’infern dels heretges. Uns mesos més tard, amb LAE i altres companys, pel nostre compte, vàrem intentar editar textos en la línia que havia d’haver marcat aquelles conferències de la federació local. En la presentació dels Folletos de discusión libertaria que vam inaugurar amb la transcripció d’aquell primer debat, dèiem que no «obríem aquestes pàgines a totes les opinions…». Sí, crec que els debats oberts han de ser oberts (absolutament), però això ni comporta que la pròpia organització o els propis mitjans serveixin als interessos concrets d’altri. És important diferenciar allò que jo edito, allò que jo faig, el meu comportament personal, el meu compromís individual dels espais de debat que vulgui compartir.

Anys més tard, molt més tard, una meva proposta de convidar diversos pensadors per a considerar-los candidats a una taula rodona sobre els moviments socials i la seva evolució en els anys 90 a Barcelona, per a festejar la inauguració d’un espai al Raval, es va trobar amb els mateixos vetos, des de la pròpia organització. Algun dels candidats que jo proposava no responien a la fe pròpia. Mai es van celebrar els actes per festejar aquella inauguració.

Els meus dubtes.- Els discursos dels partits i organitzacions acceptades com democràtiques progressistes (siguin de dretes o d’esquerres, si això vol dir res avui) han establert, sense més consideracions, que no hi ha pactes imaginables amb aquelles que consideren d’extrema dreta. Sempre em queda el dubte de veure com es pot establir el marge o els límits que defineixen els partits en un o altre sentit. Fins només fa uns quants anys el partit Popular era considerat de dretes (només) quan contenia tota la militància que avui conforma l’extrema dreta. Això ha obligat (quant important el llenguatge en el nostre món digital!) a crear un nou terme: la dreta extrema.

Però quan la qüestió rau en la formalització d’una taula rodona, un debat, en els nostres municipis, com es pot justificar vetar d’entrada a una o altra organització o partit polític? Pel cas anterior, a Sabadell: vetar, com pretenia la direcció de l’ANC, la veu d’una determinada organització comporta un parell de qüestions conflictives. Es priva a la representació (per a aquells que segueixin acceptant aquesta democràcia) d’una part de la ciutadania manifestar la seva posició respecte del tema o objectiu del debat. Per altra banda, es defuig contestar (no pas de respondre) les asseveracions i categories que puguin plantejar. Plantejant així el dubte de si és que som incapaços de fer-los front des de la paraula i els raonaments, que els assistents a l’acte podrien contrastar individualment i sense cap filtre. I de l’altra, potser, descobrir que aprofiten els buits que es deixen des de determinades posicions pel temor a les respostes.

Però aquests vetos son evidents quan afecten als organitzadors o a les entitats. Però, com una taca d’oli, també es dilueixen en sentit invers: no assistir a un cicle de debats o a una taula rodona perquè hi ha un determinat ponent. A l’any 2021 des de l’ADET (Associació d’Estudis Torellonencs) i en el marc de l’Aula Oberta, vam organitzar un cicle de conferències amb el títol genèric Règim del 78 i independència. Vam passar el programa general a diferents entitats i amistats. Un canal de Telegram de militants independentistes d’Osona hauria publicat el programa excloent-ne a un determinat ponent (que va parlar dels drets i els deures i obligacions en les constitucions) al que consideren bel·ligerant (que vol dir que no combrega amb ells) amb la seva, legítima, causa.

Post data: mentre escrivia aquest text he pensat: quantes vegades no haurem fet un cafè amb un amic o un veí que demà resulta ser un maltractador?

24 de març de 2024

Del Martirologi

Jo no he guardat fusta al moll, però he llegit el discurs del candidat Puigdemont. No m’agrada que d’entrada digui que els catalans haurem d’anar dues vegades a les urnes (Parlament i Parlament europeu, vol dir). Haurem? Els que no hi haguem d’anar, els que mai volem anar a les urnes, som catalans? No m’agraden els salvadors que es creuen i se senten un sol ens amb la institució (la que sigui!) que diuen representar. Diu que va marxar a l’exili per impedir que la institució de la presidència fos ostatge…

Em sembla indecent l’actitud de reclamar la unitat dels independentistes (allò millor seria una candidatura unitària, diu) en el mateix text que diu que «han fracassat tots els intents de seduir-nos amb indults i solucions felices que no tenien cap altre propòsit que desactivar-nos a canvi de la tranquil·litat personal». I insisteix que «els indults pretenen desactivar el conflicte…». No sembla que sigui la millor manera per acostar-se o estendre la mà a altres independentistes.

Resulta ben curiós, no sé qui li haurà preparat, l’argument o eslògan que tracta la seva candidatura com la de la «restitució de la presidència». Les anteriors presidències, Torra i Aragonès, no són legítimes en l’àmbit independentista?. I tanmateix, es refereix a restituir aquella presidència que va declarar la independència i la va suspendre als 8 segons?

I, si jo fos independentista i/o de Junts, tremolaria per veure com es conformen les llistes a la candidatura de Puigdemont. Perquè ell te «clar que la candidatura que encapçalaré haurà d’anar més enllà del que és el meu partit, si haurà d’incorporar perfils i suports provinents d’altres sectors». Els vells militants, siguin de Convergència o siguin d’Unió, o del PdeCat… hauran de veure nous Comins, vull dir camins, perquè les llistes les farceixen amb nous perfils?

Però, m’emociona llegir que considera que «… vam ser capaços de derrotar l’Estat l’1 d’octubre» tot i haver dit uns paràgrafs abans que «vam deixar la feina a mitges i.. no hem sabut corregir la desunió i l’enfrontament intern, ha conduït a la fragmentació i la malfiança..(…) Per això soc aquí, per acabar la feina».

Si em llegiu, us proposo un joc: un parell o tres de textos periodistics als que podeu intentar d’assignar autor: Si cal, ens uns dies, jo us els faig conèixer.

– El cas de Puigdemont és inèdit: ja amaga el logo de Junts, un partit fundat per ell mateix fa poc més de sis anys.

– Diria que el president va abusar de la paraula restitució, com si la victòria electoral fos una cosa que el país li deu, com si no hagués concorregut ja a dues eleccions catalanes sense guanyar cap de les dues.

– Hi haurà mítings a prop de la frontera amb pelegrinatge d’autocars al més pur estil de Basilea. Perpinyà ja va ser un lloc on els catalans viatjaven per posar-se calents.

– Malgrat la retòrica rupturista mostrada un altre cop aquest dijous, la seva intenció de repetir en unes eleccions al Parlament demostra la fortalesa de l’Estat i la seva assumpció del marc autonòmic, és a dir, constitucional, que va voler trencar el 2017.

– Pocs polítics son capaços de presentar-se a unes altres eleccions amb la mateixa promesa que van incomplir en les dues anteriors i continuar generant entusiasme.

– També em va cridar l’atenció que Puigdemont, en un mateix discurs, defensés la vigència de l’1 d’octubre i de la DUI, i a la vegada reclamés un altre referèndum per al pròxim mandat.

Fa cinquanta anys

Fa vint anys, el 29 de març de 2004, em preguntava a El 9 Nou, «quin mèrit altre que el fet d’haver estat executat li atorgaven…». Ja feia anys que Abel Paz m’havia dit que si Durruti no haguera mort com va morir, mai n’haguera escrit la biografia. El sistema de dominació que patim és un monstre que ho engoleix tot i que tot ho reconverteix, amb el nostre esperit de ramat, en un producte de consum, una eina més de dominació. A la meva joventut, quan estudiava batxillerat, vaig dibuixar el rostre de Che Guervara sobre la portada del llibre de filosofia. Aquell rostre, que jo havia copiat, havia esdevingut un producte comercial amb una eficàcia extraordinària. Més enllà de les samarretes, gorres, tasses i plats, fins i tot crec recordar una empresa de fotocopiadores que l’usà per a vendre’n.

Enguany des d’institucions democràtiques i d’ordre «es revifarà la memòria de Puig Antich». TV3 ha presentat un documental que, diuen, explica tota la veritat. I la Model organitza un programa, un cicle d’actes, en la seva memòria. Des de la mateixa Model, que ja apareix en les ofertes turístiques de les agències de viatges, que hi porten una munió de jubilats avorrits que després de la visita faran un bon àpat a la Barceloneta. En la programació de la Model (quina sorpresa veure-hi alguns organitzadors!) hi participaran «personalitats del món de la cultura i la política de la talla del…» (La Vanguàrdia del 22 de febrer). Fa ja un temps que els actes de la inauguració del parc temàtic La Model em van resultar insultants: resultaven una neteja de la memòria. Només hauria estat presó de militants nacionalistes i antifranquistes, d’acord amb la publicitat que se’n va fer.

Aquests dies, en diversos programes amb diversos tertulians, les televisions han anat dibuixant (o desdibuixant) la vida de l’homenatjat. De tal manera que ha anat prenen cos i forma la imatge d’un lluitador antifranquista contra una altra que no volem anomenar. D’aquesta manera, amb aquesta etiqueta, afegim una figura més a l’exercit de lluitadors contra la dictadura. Una immensa majoria, ara!, de lluitadors antifranquistes. Res de parlar o recordar altres possibles mèrits que pugessin pertorbar la nostra tranquil·litat progressista. A ningú se li ha escapat ni una paraula propera a conceptes com acció directa o lluita armada o propietat privada o atracament de bancs o expropiació. Això ens espatllaria el producte, l’eina de dominació que endolceix la història.

I en un món que viu de l’espectacle resulta més comercial , més eina de dominació, el producte que neix al voltant de la seva mort: el lloc, l’espai, la cel·la, els souvenirs, …tot allò que pot alimentar la bèstia del consum contra la formiga del pensament. A mi, si és el cas, em pot interessar la vida, no pas allò que l’estroncà. Fa més de vint anys vaig escriure que «quan van executar-lo hi havia, i encara són vius, centenars de joves i no tan joves que vivien com ell ho havia fet. Però l’espectacle vol que ens importi aquella mort, no la vida dels vius que encara seguiren defensant aquella pràctica».

Tanmateix al mig de tanta misèria potser hi ha encara algun bri sense putrefacció. A la perifèria de la ciutat, més enllà del mercat de la memòria, també hi ha hagut record i memòria per l’aniversari. Tant de bo allà hagin estat capaços de fugir d’una excessiva nostàlgia.

(Publicat a El 9 Nou, 8/3/2024)

28 de gener de 2024

El món real i el món ridícul.

El món ridícul

Carles Puigdemont es (o no és) un exiliat? ¿Van espair a Pere Aragonès? I ¿També al secretari general de Junts? ¿ El PSOE, de veritat, vol amnistiar els catalans encausats arran de l’anomenat procés? ¿Son més importants els 7 vots de Junts que els 7 d’ERC, que els de Bildu, que els del BNG, que els de Sumar? ¿Tenen raó els d’extrema dreta del PP quan asseguren que el PSOE està sotmès a Junts si vol governar? ¿Oriol Junqueras tem protagonitzar l’ensopegada d’ERC i per això deixa que s’estavelli en Pere Aragonès? ¿Borràs i Turull faran primàries entre ells?¿perquè Puigdemont no vol tornar sense l’aureola que va tenir Terradellas? ¿El PP es decidirà a cridar-nos a l’alzamiento nacional davant (diu) la deriva dictatorial d’extrema esquerra i indecència d’aquest govern? ¿El Senat retindrà tant com pugui els tràmits per a l’aprovació de la llei d’amnistia? ¿ Fins que hagin passat les eleccions gallegues? ¿Els diputats i altres càrrecs electes seguiran cobrant, com a mínim, sous tres vegades i molt més superiors al salari mínim? ¿Els metges i infermeres hauran de fer «terrorisme» per aconseguir sous iguals o superiors a, almenys, dos o tres salaris mínims? ¿De veritat hi ha algú que cregui que això de la llei de l’amnistia te res a veure amb la Constitució?

1.

L’amnistia que s’està tramitant és una llei ad hoc i, en conseqüència, en el seu/vostre sistema és, pel que fa al concepte, dubtosament constitucional. Cosa que de fet a mi se me’n fot.

2.

Les darreres propostes d’esmena al text que se suposa que ja hauria estat pactat, fan riure. Això de les distincions sobre el terme terrorisme. Fan riure perquè només son la reacció al posicionament personal (en representació vicària), pretesament jurídic, d’un sol jutge.

3.

Acceptar jugar aquesta lliga (la realitat ridícula) des d’un legislatiu (només hi serem 18 mesos, fa quatre o cinc anys!) que va redactant una llei al dictat d’un jutge per una banda i dels representants dels possibles beneficiaris, per l’altra, posa, al meu entendre, als senyors diputats en un paper ben galdós. També és cert que tot això no té cap incidència en les seves retribucions i privilegis (encara que siguin en moneda espanyola). Fins i tot n’hi ha que s’hi faran un carisma de revolucionaris llibertadors.

I ara la realitat: «El Govern ja té candidats per portar oficines als pobles. 503 municipis no disposen d’oficina bancària. (…) dues entitats s’han presentat a la licitació… per portar serveis financers dues vegades al mes en aquestes localitats. (…) El valor del contracte és de 6,1 milions i tindrà una durada de dos anys. (…) hauran d’estar 30 minuts als municipis de fns a 250 habitants i no menys d’una hora en els de més de 250 habitants» (Premsa del 26 de gener).

Si el govern creu que és un servei públic, necessari, que n’assumeixi el funcionament. No que pagui a entitats que ja van rebre milions per a ajudar-les a retirar les oficines que ara cal cobrir amb una furgoneta repartidora de misèria. No anem bé si seguim parlant en aquells termes del món ridícul. La propietat privada, el diner, el sistema financer, …han d’arrabassar-se de les mans dels bancs i entitats privades. I els polítics professionals que els serveixen, defugint aquest plantejament, que tornin a les seves feines privades, no públiques (si n’han tingut mai) per a participar en un procés de creació i distribució igualitari de la riquesa.

16 de gener de 2024

El meu puzzle a l’hora de la migdiada.

El llenguatge és una eina de destrucció massiva en la boca dels polítics professionals. O, si voleu, una categoria de plastilina. Junts anuncia que ha obtingut el compromís per part del PSOE d’una llei orgànica per a traspassar les competències en immigració a la Generalitat. Els portaveus del PSOE, per calmar els seus nacionalistes (espanyols), aclareixen que es tracta de delegar i que moltes ja estan en mans de la Generalitat i que moltes depenen de les directrius europees. El Parlament Europeu, en una de les seves darreres decisions importants, ha aprovat el pacte immigratori que ha endurit la regulació per la pressió de l’extrema dreta.

Però Jordi Turull diu que «hem de mirar en quines condicions se’ls pot fer fora» (als immigrants reincidents). L’objectiu seria controlar els fluxos migratoris, expulsar els multireincidents estrangers i fer del català «llengua d’integració». Jordi Turull segur que sap que l’expulsió depèn en darrera instància d’un jutge.

Jordi Amat (El País) diu que altra vegada «estem davant d’un equívoc la funció del qual és avançar en la rectificació de Junts (cap a l’autonomisme) sense que ens n’adonem: aquestes competències poden delegar-se però no traspassar-se».

Així doncs, com llegir aquest joc que es porten Junts i el PSOE, tots dos agafats davant el seu electorat (que cada cop se’n ressentirà més)? Junts per vestir de seda la seva transformació i el PSOE per no cremar-se excessivament en el clau que, de moment, el manté ancorat a La Moncloa.

Quan a Junts, comença a resultar evident que el tema de la immigració, com passa amb tants partits europeus, es convertirà en un tema central en les properes campanyes electorals. En unes declaracions públiques l’alcaldessa de Ripoll diu que «a Ripoll, el passat mes de maig van prendre-li a Junts cinc regidors. Han aprés i han canviat de discurs. Però que ningú s’enganyi, no tenen la voluntat real d’acabar amb el problema migratori».

Sebastià Alzamora, a l’Ara, diu que «començar el debat sobre migració parlant d’expulsions i vinculant migració amb delinqüència és, com a mínim començar la casa per la taulada. (…) perquè el debat se’n va cap aquí. I se’n va cap aquí perquè una part de la massa social independentista ha derivat cap a postures que flirtegen amb la xenofòbia i el supremacisme, expressades en xarxes socials o en articles d’opinió, alguns deguts a escriptors i soi-disant intel·lectuals amb molta boca i nul interès». I en paral·lel, Toni Soler diu que «l’anunciada delegació de les competències en immigració té, però, una gran importància simbòlica. No només pel contingut, sinó perquè demostra l’instint polític de Junts, que ha detectat el valor electoral de la qüestió migratòria i ha decidit jugar aquesta carta a fons, en competència amb la ultradreta catalana amb epicentre a Ripoll.»

En algun diari he llegit que de les enquestes es dedueix que els catalans haurien passat de considerar que els immigrants «ens prenien la feina» a témer-los perquè dissoldran la nostra identitat nacional. Diu l’Antoni Puigverd, a La Vanguàrdia, que «el procés va exasperar al identitat romàntica. Ara la part central del país està ressentida i desolada. Pot caure en la temptació de derivar cap als febles de la societat (els immigrants) el ressentiment d’una identitat desconcertada per la ferida del procés».

A Junts no s’enganyen pas, com qualsevol partit polític «és una màquina de fabricar passió col·lectiva. És una organització construïda de manera que exerceixi una pressió col·lectiva sobre el pensament de cadascuna de les persones que en formen part. I la seva finalitat i, en última instància, l’única finalitat de tot partit polític, és el seu propi creixement sense límit» (Simone Weil; Assaig sobre la supressió dels partits polítics. 1943). Així doncs, en l’enfrontament, sovint infantil, amb ERC i amb possibles competidors per la seva dreta, davant de les properes conteses electorals, s’agafa a qualsevol salvavides que el deslliuri de la confusió en què s’ha convertit la seva estratègia i que li suturi la ferida sagnant cap a la seva dreta més identitària. L’objectiu és ser-hi, a qualsevol cost.

I d’això que en diuen a l’esquerra? Sense trobar la manera de situar-se davant «la complexitat del fenomen migratori, paraules com integració o inclusió es revelen molt insuficients. Integració, inclusió, a què? Estem davant d’un tema que desborda tant els plantejaments tradicionals de la dreta com els de l’esquerra «bonista» que defuig abordar els problemes empírics o s’atrinxera en posicions merament moralistes.» (Ferran Requejo; La fascinació dels totalitarismes a l’Ara del 13 de gener)

12 de desembre de 2023

La meva Nadala

Soc el producte d’una civilització determinada, construïda sobre una concepció teològica que ha marcat l’esdevenir dels temps fins a la meva desaparició. Però com diu el filòsof Franco Berardi «aquesta civilització blanca està en crisi, o, més que en crisi, en una verdadera desintegració. (…) Assistirem a la venjança dels no blancs. Ja hi som. El pogrom, la matança nazista de Hamàs contra israelians és una acció de venjança assassina d’un poble totalment desesperat». Més endavant, en l’entrevista, després de dir la seva edat, setanta quatre, diu que prefereix anar-se’n aviat.

Arrel de la celebració (mai tan ben expressat l’esdeveniment) a Dubai de la COP28 hom pot haver-se adonat, si no n’era conscient, de com els homes blancs hem anat vivint de l’explotació i destrucció dels habitats i cultures dels homes no blancs. Hi ha confrontacions persistents al cor d’Àfrica allà on hi ha els minerals indispensables per tal que puguem seguir amb els nostres mòbils, amb les nostres bateries dels cotxes elèctrics… La sang que s’hi vessa no és d’homes blancs: I ens calen dictadors i negacionistes dirigint països que acceptaran aquelles bateries ja ineficaces, com ara mateix cobreixen de plàstics els seus llacs i rius….

I en som conscients fins al punt que, una altra vegada, les nostres policies asseguren que augmenten els nivells de seguretat i de controls de cara a les festes nadalenques. Festes que haurien estat la reivindicació d’aquella cultura i civilització blanca però que avui, més enllà d’algunes honestes persones creients, representen la més estúpida escenificació de la hipocresia. Veritables egòlatres polítics competeixen en despesa lumínica artificial i ofensiva. Però allò que més em convida a també voler marxar aviat és la contemplació del ramat de viatgers que corren entre els llums de Nova York i l’estupidesa de Vigo o Badalona. L’absoluta addicció malaltissa a l’adquisició d’objectes només amb a finalitat de formar part d’un carnaval infernal. De sentir la droga de la possessió material.

Festes buides de sentiments destinades a foragitar la por, la immensa por que ens ha de produir la venjança animal de tants i tants no blancs als que hem menyspreat. I som en un corrent vertiginós i escriurem cartes al reis d’orient (com n’és d’irònica la nostra existència!) i treure’m fum (encara que en direm regals) de les bastonades a un tronc. Un tronc que ja hem humanitzat de tal manera que fa riure i esdevé víctima de les escomeses d’uns i altres fanatismes (fins i tot hi ha tiones!).

Però (com Espriu) no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car soc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

29 de novembre de 2023

Contradiccions en el món de la democràcia. No me’n surto.

El món de la democràcia és aquest àmbit polític on es dona per «democràtic» el sistema que se sosté sobre unes eleccions formals (si no t’agraden els pots fotre fora en quatre anys), una separació de poders (encara que la configuració de les d’institucions del poder judicial depèn de les majories parlamentàries) i el respecte (que, com a la mili el valor, es dona per suposat) a les normes de dret internacional (aquelles que s’hagin incorporat al propi de l’estat en qüestió).

A mi em resulta evident que aquest mapa, aquest panell de joc, no ha d’excloure ningú, ni cap opció política, llevat que pregoni (que la pregoni!) la violència com a eina per a arribar al poder. Per tant, a casa nostra, no exclou a l’extrema dreta. Extrema dreta que avui lidera (a crits!) la reivindicació de la llibertat (que com les salses va a gust del consumidor) i encapçala les manifestacions per a exigir el respecte a la constitució que mai van votar (encara que se’ls hi amagui alguna expressió que afirma que la nació, espanyola evidentment, està per damunt i és anterior jurídicament al text constitucional).

El fet incontestable és que en unes eleccions democràtiques, uns partits democràtics (cap instància judicial en nega la legalitat) que qüestionen drets fonamentals en els seus discursos propagandístics, obtenen una considerable representació en les institucions democràtiques. Encara que neguin la violència masclista, la crisi climàtica i la sequera. Representació que els atorga una molt considerable part de la ciutadania.

Pregunta: si una institució, per exemple la Generalitat de Catalunya, organitza o participa en un acte públic excloent la representació de l’alcaldessa del municipi afectat, perquè la qualifica d’extrema dreta, deixa de representar, com diu la llei, a tots els ciutadans? [....ha vetat els dos càrrecs electes, assegurant, segons fonts municipals, que «no assistiria a l’acte si havia de compartir espai amb representants del govern municipal de Ripoll ..]

Com a polític que ha arribat al càrrec (públic, que representa a tots els ciutadans, no només als seus votants) a través d’un sistema electoral que ha acceptat, sembla que hauria de «respectar» (i considerar tan legítims com els seus els vots de l’extrema dreta) als representants polítics (electes) d’un determinat nombre de ciutadans que ho són amb els mateixos drets que atorga als propis votants.

Si la consciència (la que es pugui mantenir quan s’ha acceptat i participat en el sistema vigent) li impedeix compartir representació amb el càrrec electe de l’extrema dreta, pot renunciar al càrrec i explicar-nos-en les raons detalladament. És a dir, renuncio a participar en aquest sistema perquè em porta a compartir-ne la seva defensa i justificació amb aquells que, constato, el volen capgirar/aniquilar per a portar-nos al totalitarisme postmodern……. Els nostres temps tornen a posar en evidència que no hi ha millora del sistema, és el sistema la xacra. Durant els àpats festius que s’acosten no soparem amb els líders televisius de l’extrema dreta, però no sé quants cops haurem de somriure o callar davant dels acudits racistes, masclistes i de les opinions negacionistes dels nostres germans, cunyats, nebots, companys de feina… i, mal acostumats, ho seguirem centrant tot en els dirigents, líders de les organitzacions (de totes) polítiques i així amagar la nostra por a sortir de la zona de confort que ens fa còmplices.

Educats en la fe monoteista, ens fa tanta por el buit polític (de l’espectacle polític, vull dir) com ens feia (o fa) un món sense déu. I no ens atrevim a viure sense els déus de la política professional. Sempre esperem que algun déu ens salvi o que ens independitzi o que ens perdoni. I sempre en ramat. Quanta por a l’individu i al seu dret a la bogeria!.

20 de novembre de 2023

El petó de la Cibeles.

Com fer-ho ara, a la meva edat, amb el cor una mica cansat i un esperit que es va mostrant cada dia més eixorc? Però..callar…? Potser val la pena que recuperi el terme rondinar («Murmurar manifestant desgrat, malcontentament, disconformitat amb allò que…«) i abans d’anar a dormir deixi escrit que ….

Han estat uns dies esgotadors: Gaza que ha apagat els llums d’Ucraïna. Puigdemont que ha pujat a collbotet dels d’ERC i Sánchez que és investit contra el toro de Osborne. I a Vic Fòrum de debats ha hagut de suspendre l’acte previst… I jo, caduc, insistint en intentar explicar-m’ho.

Era evident que el PSOE no podia posar-li una estora al «fugitiu», al que, com van anunciar, portarien emmanillat… I que Laura Borràs, l’altra cara de Puigdemont, mai signaria (és la presidenta del partit) una acord, el resultat d’una negociació!, amb el representant d’Espanya. L’Espanya amb la que, deien, no hi tenim res a veure. I tot això no vol dir res, no volia dir res i no tenia cap substancia, era només el vel amortidor per a les consciències que s’alimenten de fe.

I som on som i els titulars dels diferents diaris resulten còmics: 1) Com maniobra el PP per frenar l’amnistia?; 2) Per què ERC no ha volgut signar la llei d’amnistia?; 3) Jutges contra el pacte PSOE-Junts; 4) Sánchez defiende la amnistía para un Gobierno que frene a los ultras; i 5) Iglesias afirma que Podemos se va a «distinguir» de Sumar.

I els opinadors titulen: 1) Lo que no volverá; 2) A pesar de la derecha; 3) La investidura: «match point»; 4) Respeto a las urnas; 5) De l’epopeia a la farsa; 5) Nueva etapa en Cataluña; 6) Massa nacionalisme…..

Si apareixen en els papers (o si apareixem a les xarxes) no deixen (deixem) de ser morralla, entreteniment. L’existència d’heretges enforteix la fe dels creients i, a alguns, els anima a la guerra.

Jo descregut de mena, no pas de naixement sinó per reacció contra el virus, faig un esforç per distingir entre la realitat escrita (la teoria política) i allò que, potser, només potser, podria ser la quotidianitat de cada un dels éssers vius que ens arrosseguem per aquí. Des del punt de vista de la teoria política, la realitat és que uns i altres han complert a la perfecció el seu paper. Que allò que en un moment servia per a mantenir els fidels en la trinxera que els sustentava el relat, de cop i volta es capgira i el contrari compleix ara exactament la mateixa funció. La fe (que l’extraordinària personalitat dels líders alimenta) està per damunt dels principis i, si és el cas (només hi serem 18 mesos o mai negociarem amb Sánchez que no ens mereix cap confiança o portaré Puigdemont a la presó) amb un acte de contrició queda tot endreçat. Aquesta és la sort dels creients!

La quotidianitat és que només es tractava d’allò tan senzill com és veure qui tenia més companys de viatge, ara i en aquest moment, més enllà de cap moralitat, per a formar el govern. Formar govern és, sobretot, obtenir millors recursos que els altres per a la conformació d’una hegemonia mental (a partir, certament, de polítiques concretes de repartiment de privilegis, encara que en siguin beneficiats, esporàdicament, alguns pobres). Els mitjans, si son legals (la legalitat l’estableixen ells també), valen tots, sense consideracions ètiques o morals si cal, per obtenir el fi, el poder.

Si des d’alguna esquerra que se sent exclosa d’aquest joc ens pretenen explicar quantes línies vermelles s’han saltat uns i altres… que no comptin amb mi. No hi ha sorpresa! Tot ha esdevingut com havia de passar. La màquina, l’Estat, engreixada amb l’oli del poder (al que aspiren, per definició, les organitzacions polítiques, amb polítics professionals) funciona perfectament. Fora de l’església (de l’Estat) no hi redempció, només queda la fugida o la seva voladura. Com deia aquell, perdeu tota esperança si un dia vau tirar un paper a la urna.

A Madrid els que criden llibertat, respecte per la constitució, igualtat…. són els hereus i els marmessors dels que en van definir, molts cops amb sang, una determinada concepció …

Un bon dia per a commemoració dels morts que no… tornaran. Ni els sàtrapes ni els herois!.