29 d’octubre de 2023

Per a una teoria del caos.

La Najat diu que Nietzsche es va quedar curt, que déu no ha mort i que, a més, ens segueix matant. La Rahola diu que són més segurs els números del govern israelita que els que donen des de la franja de Gaza. En Toni Soler ens fa fixar en com els mèrits d’ERC són ben poca cosa (la negociació), per a Junts&Puigdemont i com els de Junts resulten superflus ja (l’amnistia) perquè ells ja els donen per descomptats, per a ERC&Junqueras. (Això és el que m’ha portat avui l’Ara. Demà ja em miraré els altres)

Fa anys vivim un debat, que no s’explicita, entre la pretesa hegemonia de la llei contra la pretesa hegemonia de la sobirania popular. És a dir, qualsevol plantejament social (polític) està sotmès al poder de la llei. Que vol dir que la voluntat popular en fer-se acte ha de sotmetre’s al dictamen de la llei. O bé, la llei és un derivada de la voluntat de la sobirania popular i, en conseqüència, ha de sotmetre’s (interpretar-se, si és el cas, segons) a la sobirania popular.

Tornem a estar discutint sobre si és abans l’ou o la gallina. El caos apareix a l’hora de posar-nos d’acord sobre quina llei i quina sobirania, abans no puguem afrontar el debat. I n’hi ha que s’agafen a la història (que també és opinable, per als interessats) i ens porten a la fugida d’Egipte o a les runes d’Empúries.

La sobirania popular (dels independentistes) preval, des de l’1 O sobre la llei que es nega a doblegar-s’hi. La llei (segons molts no independentistes) desqualifica i considera nul de ple dret l’1O, entre altres raons per manca de legitimació de sobirania (qui convocà, a qui es convocà, qui participà, qui va legitimar, quins poders establerts….).

I, materialment, han guanyat els legalistes. I molts independentistes han passat per la presó i alguns estan al seu exili. El seu, no confondre amb altres exilis. Estem en la baralla del llenguatge, del relat diuen.

La llei, el govern espanyol ara, va perdonar els independentistes empresonats, una mica. No pot perdonar aquells independentistes que no es van voler sotmetre a la llei. Però ara… aquell mateix govern (millor dit, les mateixes persones i interessos que son aquell govern) necessita l’aval (en vots, no hi compta pas la moral, ni la ètica) d’aquells que (resumits en només set vots) son els fidels del que consideren legitim president de la Generalitat de Catalunya.

Això immediatament sembla que desqualificaria la presidència del president efectiu (legalment) de la Generalitat de Catalunya. (A tall d’anècdota: a una televisió han dit que el president aragonès no aniria al jurament de la princesa. He tardat una estona a entendre que parlaven del president Aragonès).

Tot allò que hem mantingut fins fa quatre dies ara ja no compta. La utilitat, en el pitjor sentit del terme, d’uns vots transforma el recolzament a l’aplicació del 155 en una mesura necessària, ho ha dit avui, per a l’estabilitat de la política espanyola.

I del discurs que assegurava anar a Madrid només a entorpir el funcionament de les institucions espanyoles hem passat a garantir-ne la seva continuïtat. Una mesura, que permeti (ja veurem en quins terminis) la tornada del legítim president de la Generalitat, aprovada pel Parlamento Espanyol, al que anàvem a enderrocar uns i a defugir en 18 mesos els altres, només existeix sobre l’ajornament sine die de la reivindicació real i efectiva de la independència. Una altra cosa serà el relat, la literatura.

ERC tem com a una pedregada la tornada del president sobre el seu president. Junts ha de mostrar-se més extremista que ERC quan els seus mentors són més propers a la política econòmica del PP que a les polítiques del PSOE.

Els independentistes de pedra picada, sembla que encara en queden, no sé si poden explicar que qui controla les negociacions (allò que mai acceptarien si era en una taula d’ERC) amb el Gobierno Español, és el president del Consell per a la República. Que no té cap càrrec a Junts, que és el partit que té els vots que li calen a l’aspirant a succeir-se a la Moncloa. Que en aquella república ha acceptat dissoldre l’Assemblea de representants, representants que, pocs, han dit que s’ha de bloquejar qualsevol negociació perquè s’ha de substanciar el mandat de l’1O.

Els diaris tornen a parlar aquests dies de l’assumpte que afecta el Parlament de Catalunya, on alguns funcionaris, alts funcionaris, haurien tingut premis de més d’un milió en plegar o que haurien estat cobrant sense treballar… Parlament en el qual han tingut responsabilitats tots aquells que ara estan esmerçant tants recursos per a sostenir un govern espanyol que tant malament, diuen, els ha tractat, els tracta i, evidentment, és ben clar, els espanyols no canviaran mai, els tractarà. Però és que l’alternativa, sense posar en risc els respectius escons i les respectives parcel·les de miserable poder que gaudeixen.. és la possible victòria d’una extrema dreta que…

I al mig, com una vestal, una verge religiosa, una esquerra (en diuen així) que ha de mastegar el xiclet una i altra vegada abans no se’n vagi gola enllà. Les dificultats de fer combregar tantes sensibilitats, molts cops gairebé espirituals, sense gosar tornar a parlar clar i alt de propietat i de poder, propietat i herència, desigualtats de naixement…, esdevenen un mur tan fràgil que pot enrunar-se només per un caprici personal o pels egocentrismes que, massa sovint, il·luminen als pensadors.

Més enllà de grans teories, que estan ben fonamentades, estic convençut que una bona part del vot a l’extrema dreta i a la dreta neix del fàstic que produeix l’espai de confrontació política (dels representants , les elits, dels partits). Espai que es mostra incapaç de configurar els marcs de discussió que acostin aquells dos extrems, sobirania i llei, contra la utilització partidista d’uns i altres de la sobirania contra la llei o de la llei contra la sobirania.

L’estat (el que és un fet i el que és potencia) se sustenta en mantenir aquella confrontació i s’alimenta (i alimenta els seus paràsits: partits polítics i institucions capitalistes, que en son els propietaris) de la seva criatura, la crisis ideològica permanent per sobre de la crisi que crea la seva pròpia existència.

L’amnistia, el caos, no és ni bona ni dolenta, i és constitucional i inconstitucional….però el senyor Miquel m’ha dit que si el resultat electoral de juliol haguera estat un altre… que de què el PSOE deixaria parlar català al parlament i que de què li ballarien sardanes a… Que ben mirat, com deia Unamuno… guanyareu però no convencereu.

4 d’octubre de 2023

Els efectes de la tardor en el meu insomni.

Les pàgines centrals dels diaris (acostumo a repassar-ne un editat a Madrid i un editat a Barcelona, un en castellà i l’altre en català) han mutat considerablement els darrers mesos. Especialment des de les darreres eleccions municipals i, en algunes zones d’Espanya, autonòmiques. Han desaparegut els actors socials i les seves cuites (l’atur, l’increment del cost de la vida, els lloguers i l’ocupació….) que només hi pareixen quan estan en boca d’algun dels polítics (professionals) que estan intentant d’assolir majories suficients per a manar (uns en un territori més gran, altres en un territori més petit). I ara, els darrers dies, encara han mutat més, convertint-se en tema únic, sobre el que tot gira, l’anomenada situació de força de l’independentisme català.

ERC en la seva lluita amb Junts es troba en un atzucac que l’ofega: allò que més temen els republicans és una tornada de Puigdemont que recordi les tornades de Tarradellas, de Macià, de Companys… Si Puigdemont arriba a l’aeroport de Barcelona, ja soc aquí, ja tindrà guanyada la primera contesa electoral catalana. La nostra addicció als màrtirs i als sants…. Però igualment ha de mostrar-se contundent davant del PSOE, més que no pas els convergents (Junts, vull dir), i demanar la lluna. Hi ha en joc la carrera professional d’un munt de republicans, (d’esquerres!), si hi ha eleccions a Catalunya perquè Waterloo okuparà la casa dels canonges.

Junts també juga en aquesta lliga. El combat pel govern de la Generalitat és de sang i fetge, només cal llegir les declaracions dels més fidels al president del consell per la república (catalana). D’altra banda, Puigdemont només, i només potser, pot tornar a fer política a Catalunya si no hi ha eleccions a Espanya. I, encara, amb la por d’haver d’esperar les revisions a una probable llei d’amnistia per part d’un munt de tribunals. Una llei pot ser portada al Tribunal Constitucional per qualsevol dels jutjats o tribunals ordinaris que tinguin en tràmit causes que en resultin afectades, presentant una qüestió d’inconstitucionalitat.

I uns i altres es troben pressionats (quan no directament menystinguts o insultats per traïdors i botiflers i venuts i…) al carrer (la Feliu, la Ponsatí, alguns CDR’s, els antiComin..) de tal manera que han d’esmerçar una bona part de la seva dedicació política a l’estudi de la filologia i la metafísica. Només cal llegir la declaració del Parlament de fa uns dies («…el Parlament es pronuncia a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur Govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum»). Tot un exercici digne d’anàlisis en unes oposicions a catedràtic d’ontologia metafísica (si existeix) que ha de satisfer, esperen, a uns i altres, fidels, conversos i renegats.

El PSOE ( i Sumar) també juguen, i també saben que en unes possibles eleccions milers i milers de càrrecs se’n van en orris i haurien de començar un llarg camí en el desert, el PSOE. I intentar de sobreviure, Sumar, en l’inevitable confrontació que es produiria en el seu sí. Ja poden també estudiar filologia (i aquests en dues llengües) tot l’equip negociador per intentar redactar un text suficientment clar perquè serveixi per a tothom, estiguin o no a favor d’allò que se suposa que s’hi voldria dir. Que en Puigdemont, i com a torna uns quants més, pot tornar net i polit i així en Pedro i la Yolanda poden tornar a formar un govern progressista (amb els vots de Junts i de PNB!!). Perquè el què hauria de dir (que tot és per a aconseguir una investidura) no té encaix en el llenguatge jurídic que hagi de convalidar el TC.

I el PP, a qui VOX té presa la mida ja, haurà de tornar a les campanyes de recollida de firmes mirant d’evitar que els seus socis no l’arrastrin als carrers a fer «lloriquear» (Abascal dixit) als traïdors de la seva pàtria.

Queda, doncs, evident que aquesta lliga es juga entre elits i que el personal, com a la lliga BBVA, s’ho ha de mirar per televisió i, si és el cas, anar al camp (al carrer) de tant en tant. quan calgui pressionar els àrbitres (els nostres i els seus i els de més enllà). Rodalies no s’arregla perquè l’oli va car. En diuen democràcia.

En una columna sense bastida (90)

5 d’agost de 2023

La meva experiència em diu que aquells que reclamen la unitat (del què sigui; ara de l’independentisme) sempre estan reivindicant-se com els posseïdors únics de la veritat, a la que tots els altres hauran de dirigir-se. CCOO i UGT ho han fet bé (per defugir aquest embolic), mantenint-se uns i altres en les seves respectives organitzacions fa anys i anys que esmorzen junts i dormen junts amb la patronal espanyola. Fa anys i anys que en totes les convocatòries de vagues, de reivindicacions, d’exhibir-se guanyadors dels pactes apareixen de bracet els secretaris generals d’ambdues organitzacions. Això sí que és unitat.

Els darrers anys hi ha un munió de veus, de diverses procedències afirmant que l’independentisme (jo entenc que volen dir «els independentistes») no assolirà mai el seu objectiu sense la seva unitat d’acció, d’estratègia. Tanmateix, hi ha infinitat de detalls, no pas per detalls menyspreables, que confronten als diferents camins d’aquest independentisme. La confrontació per a erigir-se en hegemònic (heu d’unir-vos tots al meu criteri) en el món independentista arriba gairebé a l’insult. Hi ha desqualificacions de l’adversari independentista (al que se li demana unitat) que en donen fe.

L’amnistia com a mostra. Tant ERC com Junts diuen en públic que l’amnistia és una línia vermella, una exigència irrenunciable, per a, potser, acceptar la investidura del president del govern espanyol. Vistes les aparicions televisives, mediàtiques, d’uns i altres els darrers dies, sembla que ja ningú recorda les categòriques afirmacions polítiques que deixaven al PSOE, i a Sumar, més avall de la sola de la sabata. Els que van recolzar l’aplicació del 155, els que repeteixen que la Constitució…

I en el cas de Junts, que sempre van riure’s de la taula de negociació i de les proclames d’ERC per a les converses, per la virtut de parlar amb tothom, etc. , haurem de veure com expliquen les seves actuals converses amb l’enemic, com discursegen sobre la seva capacitat de fer agenollar els de Madrid, quan diferents son ara les seves trobades amb els socialistes de les que hi tenien els d’ERC fa quatre anys.

Si escolteu a Pilar Rahola, que jo dono per portaveu de Puigdemont (que no de Junts), aprendreu la diferència entre indult i amnistia. I sobretot, que aquest debat s’ha de fer «com ho fa el president Puigdemont». Afirma a YouTube que l’indult és insolidari, només beneficia a persones concretes. Primera repassada a ERC, a la que li reclamen unitat. D’altra banda l’indult representa acceptar (vulguis o no) el perdó d’aquell que t’ha castigat. En canvi l’amnistia és «taula rasa, és oblit». És a dir, mai va existir l’1 d’octubre. De tal manera que, proposa Rahola, l’amnistia («com ho fa el president») ha d’incloure també a policies, jutges prevaricadors… i també tancar, renunciar-hi, els procediments que al respecte hagin arribat al Tribunal d’Estrasburg.

Algunes consideracions: si amnistia no és, com sí que ho és l’indult, perdó, sinó oblit, passar pàgina, sense conseqüències, d’un període («parlem d’amnistiar un període») vol dir que aquell policia que estirava pels cabells aquella noia o aquell que davant del mercat del Guinardó atonyinava els avis només complien amb el seu deure?. Amnistiem els processats per les seves idees, per ser independentistes… i als policies per… (Amnistia de 1977?)

Em costa entendre-ho. Des de la meva més absoluta discrepància, entenc més, des de la lògica que imposa l’Estat, en un món sotmès als estats de dominació, la postura d’un sindicat policial que no vol que se’ls equipari amb delinqüents, traïdors a la pàtria, protagonistes d’un cop d’estat. Al cap i a la fi, des de l’altra cara del conflicte, el Col·lectiu Primer d’Octubre, d’ERC, i en la mateixa lògica, es mostra absolutament contrari a una amnistia que inclogui als repressors de l’independentisme.

L’independentista no ha comès cap acte il·legal ni il·legítim. Per tant no espera perdó ni amnistia. Qui l’ha colpejat i qui el reprimeix ha de deixar-lo estar en la seva independència. Allò que va passar va passar i no es pot oblidar. El funcionari espanyol no ha fet res més que complir amb les seves obligacions, d’obediència i d’assegurar el compliment de la llei i de la Constitució, per tant no l’han ni de perdonar ni d’amnistiar. Allò que va passar va passar i no es pot oblidar. Deu ser allò del nus gordià.

Més. El govern, el seu president, ha tardat dies en dir si anirà o no a la manifestació de la Diada. Tanmateix en Joan Tardà ha defensat que no s’hi ha d’anar amb l’ANC, perquè «si ens hi volen, que rectifiquin». Més mostres d’unitat.

Al Consell per la República també hi ha mostres d’aquesta unitat. Puigdemont dissol l’assemblea del CR i, en conseqüència, s’ajorna la votació per reelegir l’expresident al capdavant de l’entitat. Alguns membres es pregunten «per què tanta presa? (…) Aquesta manera prepotent i espanyola de fer és pròpia de les cúpules dels partits polítics amb poca o nul·la democràcia interna i és contrària als valors de la república en la qual pretenem viure». En la mateixa línia es va expressar Solidaritat Catalana per la Independència, que va dir que «amb aquesta decisió de dissolució s’ha generat perplexitat i frustració, sense que, de les explicacions donades, sigui possible escatir-hi cap guany en una acció tan expeditiva». Mostres d’unitat interna.

Molt sovint les crides a la unitat em sonen crides al pensament únic.

4 d’agost de 2023

Alcaldes i correcció política.

En el 9 Nou del 18 d’agost hi ha la noticia que en els titulars diu que «aturen l’ocupació il·legal d’un pis a Sant Pere de Torelló». Les paraules textuals de l’alcalde, segons el setmanari, «vam estar al peu del canó, i ens en vam sortir. Dir-ho és una bona manera de demostrar com tots plegats fem feina, també els Mossos d’Esquadra i les administracions locals». I més endavant l’alcalde aclareix que les persones que van accedir-hi no eren del municipi ni població vulnerable i es referix en aquest sentit, a una «ocupació clarament irregular».

Jo, sempre, entestat a doldre’m (és cert que inútilment) de la perversió de la política, he subratllat algunes frases i he anotat alguns comentaris per a poder escriure aquest text. Seguint la noticia, èpica, ens hauríem de sentir joiosos al veure com els veïns (diu els, no pas uns), Ajuntament (com si fos una persona física) i agents dels Mossos d’Esquadra van aturar una ocupació il·legal. Em pregunto si n’hi ha de legals d’ocupacions (més enllà de les que exerceixi la mateixa administració). Després van estar al peu del canó (expressió bèl·lica per excel·lència) i ens en vam sortir (com a la cançó).

I al final, la cirereta, que, espero, li ha de coure a l’alcalde després que se li escapés (espero). L’alcalde aclareix que les persones no eren del municipi. No eren dels nostres. Tampoc eren població vulnerable, no eren uns desgraciats pobres i famèlics. Per això, es tractava d’una ocupació clarament irregular.

I jo he anotat la meva reflexió filosòfica, política, trista: el llenguatge que usem va variant amb l’edat, però encara varia molt més sota la pressió de la correcció política, que necessita amollar-se a allò que reclama, encesa, la multitud (o aquella multitud que ens manté en el càrrec). Haguera estat diferent la declaració de l’alcalde si els irregulars fossin santperencs? L’alcalde no va defensar mai, i a crits, les irregularitats davant de les injustícies de la nostra societat? No serà que contemplem de manera ben diferent els comportaments irregulars depenent de si es refereixen a símbols d’identitat o bé si s’acosten a qüestionar la propietat privada? L’alcalde ja no pot imaginar una ocupació, sense cap necessita, només per a reivindicar el qüestionament de la propietat privada? Ocupar l’aeroport per reivindicar una nació, sí, però ocupar un pis per reivindicar l’abolició de la propietat privada no? Un altre cop, delinqüents uns i presos polítics uns altres?

Avui llegeixo que l’alcalde d’Arbúcies, respecte de la mort accidental d’un home per tret de caçadors, diu que la víctima «no portava cap element reflector i no havia de ser a la zona» i que «els caçadors estaven perfectament posats i la senyalització era total». L’home que ha resultat mort vivia en una casa de pagès prop del lloc de l’accident. Però, diu l’alcalde, no havia de ser a la zona!

L’alcalde està dient que hem d’anar al bosc vestits de carnaval? No he entès què vol dir que els caçadors estaven perfectament posats. Visc a tocar del bosc i, en alguna ocasió, just a tocar la porta de casa meva hi he vist una senyalització que avisava del perill d’anar al bosc perquè hi havia batuda de senglar. I demanava que tinguéssiu, si anàveu al bosc, molta cura. Collons, potser la cura l’ha de tenir el que porta l’escopeta!. Llegint les declaracions de l’alcalde (he pensat en la inversió de la responsabilitat que també he vist aquest dies en una situació ben diferent) sembla que haig de pensar que qui ha estat poc curós ha estat el mort.

Vivim tant pendents del culte als líders, als dirigents polítics, als alcaldes, als que sempre se’ls dona la paraula, que cada dia més té sentit aquella frase que diu que sovint és molt millor callar.

30 d’agost de 2023

La banalitat del vot.

Els resultats electorals (i el nombre de vots obtinguts) es transmuten, pels partits polítics, en accés o no a comissions parlamentàries, a més o menys recaptació de fons (subvencions pels resultats, pel nombre de vots i pel nombre d’escons) i també a tenir o no tenir grup propi en el Parlament. En la capacitat o no de demanar la intervenció del Tribunal Constitucional…. Però també hi ha (encara que no es respecti) certes obligacions ètiques: si bé els parlamentaris ho són a partir de llistes partidistes, un cop electes representen tots els ciutadans, independentment de la llista de la que van sortir.

El 2021 l’independentisme, diuen, hauria arribat, segons algunes versions, al 52% dels vots dels catalans que havien participat en aquelles eleccions (autonòmiques). En les eleccions generals celebrades el passat juliol aquesta representació s’hauria quedat en un 28%. I tanmateix aquests resultats els contemplen, els independentistes i els temen els unionistes, com a molt més decisius que aquells que els feien majoritaris a Catalunya. Junts ha perdut, respecte dels vots obtinguts per CiU el 2011, un 62% dels vots. Ara qui més vots obtenia era el PSC (el PSOE català amb el que no parlarem, que va aprovar el 155, que …). Partit que ja no amaga que només pot governar en coalició amb l’esquerra espanyola (Sumar, ara) a la que, tant!, ha menystingut l’independentisme. Una lectura simple, doncs, seria la de concloure que la majoria de votants catalans han escollit la proposta «progressista» a l’hora de la possible conformació d’un nou executiu.

El repartiment dels càrrecs (després de les eleccions locals) a Catalunya, en els ajuntaments i en les diputacions, una altra vegada, s’ha passat per l’engonal el vot dels ciutadans ( els resultats reals, si comptem vots) i els pactes i coalicions, mirats en perspectiva global, son joguines de la cuineta de la senyoreta pepis. Allò que s’hi ha negociat ha estat l’accés major o menor a la cistella dels ous. Tota una legislatura carregant-nos, els d’ERC, a Junts per sostenir a la socialista de l’Hospitalet i ara Junts haurà de maldar contra ERC per sostenir a l’alcaldessa socialista, de Sant Boi de Llobregat. On ha quedat el seu vot senyor votant?

A les eleccions locals (i autonòmiques a la resta d’Espanya) l’extrema dreta i la dreta extrema han obtingut una victòria aclaparadora que els ha donat entrada a una gran part dels governs autonòmics i a una gran part dels governs municipals de les principals ciutats espanyoles. I tanmateix tots aquests vots no serveixen per a donar garanties al candidat a la Moncloa de la dreta de poder-hi anar a dormir una temporada. Ha de resultar difícil d’explicar a un votant de Vox que havent estat imprescindibles per a un bon nombre d’aquests governs, ara el seu vot no serveixi per a entrar a la Moncloa. Possiblement tant difícil com explicar a un votant socialista de tota la vida, de Manlleu o de Cornellà, que tot i havent guanyat les eleccions (1.200.000 vots, que superen als obtinguts conjuntament pels tres partits que es defineixen independentistes) ha d’escoltar com les reivindicacions d’aquests (o d’alguns d’aquests) condicionin els tràmits per a la formació del nou executiu. I com, de la seva definició final pugui derivar-se, després d’una nova campanya, més curta, electoral, un govern del Partit Popular amb la majoria que li donarien els vots de Vox que es convertirien en vots útils el 14 de gener.

«… i admetem que cada un dels representants de la nació ho és en virtut de la voluntat, lliurement manifestada, d’una majoria. Així i tot, cada representant es trobarà sovint en conflicte entre els interessos generals que la llei li exigeix atendre i els particulars que els seus electors li exigeixen que serveixi.» (Ricardo Mella; Contra el parlament burgés). Traduït pel Congreso de los Diputados d’avui mateix podria dir: ..admetem que els representants de la nació (espanyola, perquè s’hi han presentat voluntàriament) ho són en virtut d’una majoria. Cada un d’ells haurà d’enfrontar-se al conflicte que suposa harmonitzar els interessos generals (un cop electes tots serveixen la mateixa sobirania) i els particulars (la seva voluntat d’un nou sistema de sobiranies, com han predicat molts durant la campanya electoral). Qüestionant, necessàriament, el sentit de cada un dels vots de cada un dels ciutadans que el van cooptar a ser diputat.

Així, doncs, el vot de cada un dels votants (no pas més d’un 65% del cos electoral, i molt menys del de la ciutadania real major de 18 anys) no és més que un espantall, una eina, una banalitat.

I, com diu la Trinca, i el poble què?. Al poble… que el donin pel dubidu dubidu.

Els periodistes d’El 9 Nou van explicar, com cal, el ple. Jo en faig un retrat sarcàstic. La primera anècdota divertida la va protagonitzar l’alcalde quan va dir que hi havia «un possible delicte de relació (tothom va entendre que volia dir revelació) entre el dia de convocatòria del ple i avui per part d’algun membre de Cabrerès i Progrés ( que fa anys que es va suïcidar) que ha filtrat un document de treball intern». Tanmateix, em sembla igualment extraordinari que els de Junts ho deixessin passar sense gaires escarafalls. Potser perquè posteriorment ells mateixos amenaçaven als regidors d’ERC amb anar a la fiscalia si votaven a favor de demanar uns crèdits que, diu Junts, no es poden demanar si no s’ha consolidat el pressupost que…

A l’entrada del ple, alguns assistents no estàvem pas convençuts de saber si el ple sotmetria a votació un conveni per a firmar-lo o un que ja estava signat. El tema era, fins i tot, saber si un conveni com aquest el podia o no signar l’alcalde abans no ho aprovés el ple. Tot i que ja en la sessió formal, a dins, l’alcalde ens va dir que el punt es retirava de l’ordre del dia. Una finta futbolística en tota regla. I la discussió, doncs, va derivar en allò que es digué o no es digué durant la campanya electoral. L’alcalde i el membre de Junts que va fer de portaveu durant tota la sessió, es van anar confrontant, jo diria que gairebé personalment. No vaig poder evitar recordar les lluites de poder entre algunes famílies en aquest ajuntament que jo vaig viure fa anys, quan encara era viu CP. El secretari, a qui van utilitzar, jo crec que malèvolament, uns i altres, feia cara de pomes agres. Com li deuria coure que la llei no li permet intervenir!

Una professora d’Institut es va aixecar d’entre el públic, rondinant que.. no es parlava de l’Institut Escola. Al cap i a la fi, tots els grups municipals van mostrar el seu acord amb que l’Esquirol disposi d’un Institut Escola. Bé o malament aquest debat ja no existeix. El senyor alcalde va recuperar pel seu grup (o per la seva persona) els mèrits de l’ajuntament dels darrers anys, recalcant com havien estat possibles gràcies a l’endeutament: el pavelló, ca la salut, l’hotel d’entitats… (Ningú dels de Junts li va saber dir que, malgrat els inaugurés ell o el seu grup, aquell que no és el d’ara, són projectes que va iniciar i endegar Convergència i Unió). Davant de la insistència del portaveu de Junts, el senyor alcalde va anar donant voltes a la història dels darrers anys de l’ajuntament, tot per no contestar-li dues preguntes. Una, si es convocaria una consulta popular amb tota la informació (com també demanava la portaveu de Som Cantoni) per tal que els ciutadans diguin la seva sobre si o no endeutar-se, tant!. I una altra, si quan comencin les obres sobre la pista de tennis ja hi haurà una alternativa pel club de tennis. Només la insistència i l’enrenou del públic van provocar, finalment, la resposta. NO es farà consulta, I, demà l’ajuntament es reunirà amb la Junta del tennis.

Si des de Junts van propiciar i estimular l’assistència al ple, el menys que havien d’haver fet abans era facilitar a aquells a qui convocaven contra el senyor alcalde (i per extensió contra ERC, al cap i a la fi aquesta és la guerra real al nostre país) suficient informació al respecte. Permeteu-me que recordi que entre 2005 i 2012 Cabrerès i Progrés, per exemple, va publicar periòdicament un butlletí, propi, informatiu que es repartia a domicili. El senyor alcalde havia d’explicar-nos, no les meravelles de les que diu haver estat protagonista, sinó com era que hi hagi a les xarxes el famós conveni, amb la seva signatura digital i, donada la situació al ple, explicar honestament perquè es retirava, just en el mateix ple, el punt respecte del qual s’havia facilitat la informació als grups de l’oposició. Assegurar que constava en l’ordre del dia només per a informar-nos… sembla que se’n foti! Tanmateix, la meva opinió és que, el tema de l’endeutament o no (més que la realitat: pagui l’ajuntament o pagui la Generalitat paguen els ciutadans) només ha estat un excusa en les miserables lluites partidistes. I, de fet, el setembre comença el primer curs a l’Institut Escola El Cabrerès. Em temo, però, que ara ja no hi ha qui ho aturi i tornarem a tenir (sembla que feia anys que ens ho havíem estalviat) garbuix per a dies.

(Publicat a El 9 Nou, divendres ,11 d’agost de 2023)

A Catalunya hauria augmentat l’abstenció en 4 punts respecte de les darreres eleccions generals. En Quim Albareda, a qui «no se li acut ni una» raó per no votar, acaba l’article del dia 21 a El 9 Nou, dient-nos que «siguem bons ciutadans el 23 J». El mateix dia, també a El 9 Nou, en Josep Burgaya considera que «seria bo que la ciutadania progressista i decent es mobilitzés omplint les urnes.. (…) Que ningú s’enganyi, els que plantegen sortir d’aquesta disjuntiva és que ja han triat pel que es creuen que els convé; l’opció pitjor». La disjuntiva és que només hi ha dues opcions confrontades. Vull entendre que tan un com l’altre, quan qualifiquen de mal ciutadà a aquell que no vagi a votar es refereixen a aquest context concret i a aquells que, havent participat fins ara en el sistema democràtic representatiu, el diumenge passat volien renyar o castigar a aquells que els haurien enganyat en no complir les promeses que es derivarien del mandat de l’1O: l’embat a l’estat.

En aquesta línia entenc que Ramoneda a l’Ara digui que «propugnar l’abstenció és, en aquest context, un exercici d’infantilisme que només es pot entendre des del deliri del com pitjor, millor». O com diu, El 9 Nou del 21, Josep Rossell, que no es tracta de no anar a les urnes «per ganduleria» sinó per reivindicar que «no ens sentim apel·lats a votar a les eleccions d’un país que no ens representa».

Faig la distinció, doncs, per deixar clar que jo no he anat a votar tampoc aquesta vegada, malgrat l’anunci de tempestes que auguren tots aquells que confronten amb els que han fet, ara, de l’abstenció una eina electoral o electoralista. En un món sustentat en creences, en la fe, on s’entén més bé que hom sigui musulmà o de l’església de cienciologia que no pas que hom no sigui de cap fe, resulta escaient haver d’explicar una i altra vegada, sense cap intenció de fer proselitisme, que no es té tampoc la fe en la democràcia. Havíem de témer el «déu no existeix, tot està permès» de Karamázov. Com m’adverteixen uns i altres contra la no participació (en el ritual democràtic), com si fora l’entrada a la disbauxa o a l’infern de la convivència. Si mirem la nostra civilització haurem d’acceptar que la creença en valors superiors (siguin déus o siguin democràcies) han esdevingut molt sovint més que la falta de creença, justificació per a la barbàrie. La democràcia i els valors occidentals explicaven Vietnam i Irak i..

Per a la història recent, algú m’ha recordat, ves a saber per què, la crida a votar els anys trenta de part d’anarquistes i anarcosindicalistes, també instrumentalment, diuen, per a alliberar de la presó a milers d’obrers reprimits. I jo contesto que les primeres víctimes del govern sortit d’aquelles eleccions varen ser els anarquistes i anarcosindicalistes.

Si no espero substitut al vostre déu, per què hauria de concebre un substitut a aquest sistema democràtic, més enllà de la seva aniquilació? Els homes han viscut segles i segles sense la democràcia. Que, al cap i a la fi, sempre ha coexistit amb guerres, esclaus i desigualtats.

Així, doncs, repeteixo en aquest diari una altra vegada, hi ha molts abstencionistes. Habitualment, involuntaris, aquells als que no se’ls permet participar, emigrants, condemnats, etc. També aquells que la democràcia (els que maneguen la democràcia) considera incapaços, per les raons que siguin. Per convicció aquells, pocs, que com jo estem més amb el no res abans que fer «només allò que la societat impulsa a que tothom faci de la mateixa manera» (Zamora, Jesús; La nada nadea. Deusto 2023). Aquests som, normalment, almenys una quarta part de la ciutadania de Catalunya. Que els jugadors convocats a l’espectacle no ens facin, doncs, culpables de la insatisfacció que els resultats els hagin provocat.

I hi ha hagut, aquest diumenge, els abstencionistes emprenyats amb els seus mentors. Qui sap si alguns que el 21D de 2017 van anar a votar a les autonòmiques que va convocar el govern espanyol, que no els representa.

(Publicat a El 9 Nou, 28 de juliol de 2023)

9 de juliol de 2023

Ja és primavera …. a Las Cortes Generales.

I m’he interessat, ves per on, per aquesta fal·lera de debatre sobre l’abstenció dels catalans en aquesta propera festa de la democràcia. Quan ja s’havien acostumat, i ja ho inclourien com a pèrdues consentides, a un considerable grau d’abstencionisme, ara «un sector il·lustrat de l’independentisme» (Jordi Amat a El País) ens estaria cridant a no anar a emplenar els obis del dia 23 de juliol, amb el nostre consentiment a seguir sotmesos, renunciant a la nostra llibertat i delegant-ne el seu exercici a aquelles senyores i senyors que estan penjats a les faroles dels carrers.(Només en fotografia)

Alguns brins del debat a la premsa. Segons Ferran Requejo; Ara 18/06, els abstencionistes voldrien «mostrar descontentament vers uns partits que no han complert les expectatives que haurien generat.. del mandat de l’1O», i castigarien «les elits polítiques que no van saber dirigir ni gestionar el postreferendum». Tanmateix, contra això, Requejo exposa que «més vots nuls, en blanc i d’abstenció resulta millor pels partits d’àmbit nacional espanyol, perquè hi ha més escons en cadascuna de les quatre demarcacions» catalanes, a repartir entre ells.

El mateix diari, en la seva editorial del 26 de juny, «L’error flagrant de l’abstenció», assigna la campanya abstencionista a un sector minoritari i avisa que l’abstenció engreixa la força de la nova onada de l’espanyolisme de dreta i d’extrema dreta. El mateix dia, Salvador Cardús diu que «l’abstenció està justificada» però explica 10 raons per anar a votar. En elles deixa anar la possible tesis que darrera la campanya també hi hagi «l’ajut dels interessats en el seu èxit». Finalment es decanta «pel mal menor, tot i saber que és un mal»: anar a votar.

El 30 de juny és Carles Mundó que titula el seu article, «L’autogol de l’abstenció». Diu que «des de la lògica política costa de veure les virtuts d’un plantejament que, bàsicament, afavoreix els adversaris polítics».

L’1 de juliol, a El País, Noelia Ramirez, que sembla coincidir amb l’editorial de l’Ara, amb el títol, «Los cínicos de la abstención», cita a Bernat Dedéu (que recomana l’abstenció per fer neteja), a Pilar Carraceda (que assegura que «l’abstenció activa quan el sistema s’allunya de l’essència de la democràcia, és més democràcia») i a Joan Burdeus (que defensa l’abstenció perquè «ens dona més esperança en allò que es pugui moure a Catalunya si continuem fiscalitzant, que por per un govern del PP i VOX»)

El 3 de juliol, a La Vanguàrdia, Begoña Gómez parla de «l’abstenció cínica», assegurant «que el que anima la campanya abstencionista catalana no deixa de ser una variant del com pitjor, millor, una que és especialment cínica i obtusa».

I per acabar, la que més m’agrada, l’editorial de l’Ara, del 3 de juliol, «Per què és important anar a votar». I em fan llegir que «cada abstenció té un principal perdedor: l’opció política a la qual hauria votat el ciutadà». No hi doneu més voltes, aquesta és la clau: quan no votes amagues l’opció política que, només faltaria!, ens identifica a tots i cada un dels humans. Ni la més remota possibilitat intel·lectual que hi pugui haver algun ésser humà que no tingui una opció política (partit polític).

Tots aquests il·lustres opinadors, a favor i en contra de l’abstenció dels catalans per a aquestes eleccions del 23, en parlen només des d’una perspectiva utilitarista que nega qualsevol possibilitat a l’existència de, almenys tres perfils d’abstencionisme:

Alguns tenim la ferma convicció que no hi ha manera de fugir de la dominació des d’un sistema, una maquinària, que satisfà a uns i altres, dels que es diuen, durant les conteses electorals, adversaris o enemics, però que acabada aquesta han de passar per l’adreçador de la màquina de l’Estat i comparteixen llit, taula i conjuntament dibuixen la parodia de la confrontació. Sempre dins del marc de la propietat privada, el dret a l’herència, la indiscutible existència de l’Estat i la fe en el seu ordre (que els garanteix, com a servidors policials dels poderosos, el pa a taula).

Hi ha , cada dia més, una munió de ciutadans catalans (viuen i moren a Catalunya) que no poden (si volguessin) anar a votar. Són, doncs, també abstencionistes. Hi ha, encara, una munió molt considerable de ciutadans boixos, inadaptats, malalts, presos, escàpols dels hospitals…. que mai han sentit que la crida a la participació, ni ara la crida a l’abstenció, anés amb ells. I també son abstencionistes. Perquè els hem fet invisibles.

Els abstencionistes no som un partit més, un partit que serà el que rebrà la pena per la nostra abstenció, com ens amenaça l’editorial de l’Ara, no som una secta.

A aquells que, avui, fan campanya per l’abstenció: benvinguts, malgrat que només hi sigueu perquè els vostres mandats (els hi havíeu concedit la vostra representació!) no hagin complert els compromisos. Però, potser cal que reflexioneu que la vostra campanya no desdibuixi la miserable realitat d’una gran part de l’abstencionisme, de fa anys. O que no pretengui confondre respecte d’aquells que més que abstenir-nos (no en formem part) el que fem és no agafar les fitxes del joc de l’oca. Si és el cas, demà seguirem abstenint-nos en la vostra nova democràcia (catalana o europea), al cap i a la fi, la mateixa maquinària que ara us vol prendre la fitxa particular d’aquest joc democràtic.

24 de juny de 2023

Un amic em demana un comentari a un article d’Antoni Strubell, a el nacional, el dia 15 de juny. D’entrada dir que comentar l’article d’altri sempre em porta a acceptar, i no em plau gaire, el guió a debatre que hi ve imposat. L’article porta per títol «escoltar Ripoll». I això ja em fa pensar que m’està dient l’autor que el resultat d’unes eleccions, ara, ens hauria de convidar a escoltar als ripollesos. Entenc que quan diu Ripoll vol dir els ciutadans de Ripoll. L’autor considera que «l’actual polèmica ha fet aflorar qüestions candents», per tant entenc que les qüestions ja hi eren i només els resultats electorals les han portat a la nostra taula. És a dir, si el mateix número de votants de Orriols haguera estat superat per la suma dels vots de dos altres partits, que s’hagueren posat d’acord immediatament després del recompte, ja no hauríem tingut aflorament de les qüestions.

El senyor Strubell aprofita aquest debat per a carregar, ben legítimament, contra els partits, especialment contra els que anomena autonomistes. Als partits, no pas als ciutadans, el senyor Strubell els demana «solucions davant la immensa inoperància dels partits clàssics en aquest front (i tants més)». Entenc, doncs, que hi deu haver partits que no son clàssics, però l’autor no els esmenta pas. I tampoc proposa alguna possible solució de les que reclama als partits, no pas als ciutadans.

Després l’article esdevé una proclama contra Espanya, contra el rei, contra el PSOE, i també contra Colau («l’estranya inhibició de la senyora Colau a l’hora de la política commemorativa del 17-A»).

I no es talla l’autor quan creu «que a ningú (sic!) pot estranyar que una part dels electors de Sílvia Orriols hagin pogut participar d’aquesta més que justificada visió» (la que acaba de donar el senyor autor!). I aprofitant que el Ter passa per Ripoll, «és possible que també hagin pogut tenir clar que els actuals partits parlamentaris catalans simplement no han estat a l’altura de defensar amb la dignitat requerida el que es va votar l’1 d’octubre i la causa d’aquest poble».

Deixant clar, diu, que no està gens d’acord amb Orriols diu que «ella tindrà les seves coses bones i menys bones com tothom». Semblaria, doncs, que només és una veïna més, com tothom. Que no tindria res a veure amb una concepció i cosmovisió de la societat que, a mi, em resulta inacceptable. A Catalunya, com arreu, hi ha molta gent que comparteix aquesta perspectiva social, i sembla que des d’algunes plomes nostrades hi hagués un intent, forçat a parer meu, per explicar, quan no justificar, la nostra extrema dreta. L’esposa del president de la Generalitat, fa anys, ja es queixava que hi hauria més mesquites que santuaris marians. Que hi ha revisionistes de la història de Catalunya no és cap cosa extraordinària, que gent com Orriols s’apuntin a concepcions historicistes que construirien un passat gloriós, a recuperar, d’una pàtria sotmesa només és un brot més. Que, amb tots els ets i uts que vulgueu, no amoïnen pas a algunes de les nostres primeres dames. Que, finalment, han hagut d’acceptar el paperot de la directiva que presideixen.

No entenc que per explicar el resultat electoral a les eleccions municipals a Ripoll calgui esmentar al rei, al PSOE, a Colau… i molt menys l’atemptat del 17A. Em temo que aprofitar-ho és un intent de defugir acceptar que som la societat que som, també a Ripoll. I que les responsabilitats son dels individus, de les persones i no pas, sempre!, dels altres. Perquè els altres son i som sempre els mateixos, només depèn de qui parli dels altres. De Per el mateix procés que hi ha qui ha votat a Aliança Catalana també hi ha qui vota «els partits clàssics», senyor Strubell.

I fora d’osques, potser:

El dia 17 de juny vaig assistir a la constitució de l’Ajuntament. Com en altres ocasions el moment de la promesa o jurament d’acatament a… es converteix en un espectacle ja gairebé folklòric. Els regidors electes, que evidentment havien de deixar clar que no acaten la constitució, per espanyola!, i que no presten lleialtat al rei, espanyol!, podien haver declarat que, a més de per imperatiu legal (exactament com paguem els impostos, per imperatiu legal) prometien defensar davant de les administracions superiors els interessos immediats, locals, dels seus veïns.

Però no, sotmesos a l’argumentari que havien dissenyat els spin doctors o community managers dels despatxos de mercaderies dels seus partits corresponents, van prometre fidelitat a la república catalana i van assegurar que tenien compromís amb un mandat de l’1 d’octubre (no pas del 28 de maig) de 2017 i amb la consecució d’una Catalunya lliure, democràtica, socialment igualitària, econòmicament justa…. El text, que portaven escrit en paper uns, i en el corresponent mòbil els altres, era el mateix per a Junts i per a ERC.

I jo, a la darrera fila del públic assistent, majoritàriament familiars dels electes, vaig recordar a la Pepa que augurava la felicitat per a tots els ciutadans. Em sembla que als EEUU també tenen una declaració semblant, que tots tenen dret a la recerca de la felicitat…. Com la constitució espanyola que té un article dedicat al dret a un habitatge digne, a circular lliurament i a……