3 d’octubre de 2021                                   Si no hi ha déu tot és possible.

On diu déu… poseu-li el nom que vulgueu. Em resistia a fer servir, per tornar a aquesta columna, tres retalls de diari que m’havien quedat entre els fulls del meu dietari. Em decideixo a enfangar-m’hi. Tots tres estan encapçalats amb al fotografia de la presidenta de l’ANC i també, tots tres, son del diari ARA. El tretze d’agost sembla que la presidenta avisa de mesos de caos si es vol la independència; i als dirigents independentistes que han d’estar disposats a córrer aquests risc i assumir una transició dificultosa.

El dia quinze la presidenta afirma que l’independentisme ho té més fàcil quan governa el PP perquè la seva actitud ajuda a cohesionar el moviment. I el dia 29 la presidenta recorda que la manifestació de l’onze de setembre servirà per exigir al Govern que culmini la independència. El dia onze efectivament va cridar. “President faci la independència!”.

Com si digues: Faci’ns un lloc. Sempre m’he preguntat per què l’ANC no es presenta a les eleccions.

Les meves lectures infantils, tolerades al sí de la meva família, eren les vides dels sants, especialment dels màrtirs. És cert que m’amagava al traster per a fullejar una enciclopèdia d’anatomia i fullejar revistes del cor d’una tieta. Però certament les vides, sobre tot les morts, dels sants van marcar-me considerablement. La fita –la santedat, el manteniment de la puresa i la virtut, la fermesa en l’afirmació de la pròpia fe- com a objectiu essencial i indiscutible mereixia i, semblava evident, comportava el sacrifici, el sofriment, la sang… les creus nombroses de Crist, sant Andreu, les mutilacions de santa Eulàlia, el foc a la pell de sant Llorenç… El camí al cel, a la glòria era el camí del sofriment que acabava en un esclat de llum davant d’un ull tancat en un triangle.

Més endavant, caigut ja d’aquell cavall desbocat de l’església, em vaig perdre en les vides –i el sofriment- dels innombrables sants i màrtirs de la democràcia, de la llibertat, de la pàtria quadribarrada –o no-, dels lluitadors obreristes- que em marcaven el camí a seguir per merèixer-me un lloc entre els herois. Els anys d’exili dels carrillos, federiques, tarradelles i els anys de presó dels pujol, dels carballo, dels edo, dels…tants i tants i tants..

No hi hauria cap perspectiva sense dolor? Hi havia uns escollits que feien mèrit del seu sofriment, de les seves penitències?

Tota la resta – els que no érem ni sants ni màrtirs, ni demòcrates, ni repressaliats ni víctimes- quedem esborrats de la narrativa de la nostra Història? No hi ha ningú capaç de convertir aquell anonimat en una teoria de l’existència?

Que cansat estic de déus, sants, màrtirs, herois i dirigents i líders!!!

26/7 d’agost de 2021                                                      Ai! Dels tebis.

Ai! Dels tebis!. Ai d’aquells que no…

Em sona com una amenaça religiosa, de qualsevol religió o doctrina, que em dirigeixen a mi perquè no he estat, des de fa molts anys, capaç d’identificar-me ni amb els bons ni amb els dolents. (Més aviat tinc una tendència a veure només dolents). Ja fa molts anys vaig guardar el meu darrer carnet d’identitat ideològica al costat de la partida de naixement, dels títols acadèmics, de les relíquies religioses… He esdevingut un cagadubtes permanent, un descregut sempre de tot: ja no crec ni en déus ni en guitarres elèctriques! Ells apadrinen les pàtries i elles els posen la música per enaltir les masses amorfes i dominades.

De jovenet, entusiasmat vaig llegir un llibret sobre Stalin. Me’l va passar, en el col·legi dels salesians de Mataró, un sacerdot, molt jove, basc. Ben mirat, em sembla que Stalin també va passar pel seminari. Quan servia, sense cap convicció (amb la mateixa no fe, indolència, que no em va portar, com a altres companys, a fugir o a fer-me insubmís) a una pàtria –em deien- vaig llegir ‘Revolucionarios sin revolución? D’André Thirion, tres volums. Ara estic acabant de llegir Ema Goldman com explica la seva desil·lusió amb la Rússia soviètica. També m’hi ha ajudat alguns marxistes/anarquistes dels anys trenta.

També he sigut escolanet i també vaig somniar en ser missioner per salvar el tercer món –aleshores el quart, aquí mateix, no resultava tan evident-. I també volia emular el Che, i vaig enyorar anar a Nicaragua amb el Galo, quan l’entrada dels sandinistes a Managua. I ja he anat a Nicaragua, després, i hi tinc amics als que estimo. I ara no els entenc, no entenc que no es revoltin contra el manaire de torn, però no tinc prou conviccions, ni de bon tros millors models, per a discutir-los aferrissadament. Tinc dubtes.

I aquí, entre els amics, també em gronxo en una angoixa intel·lectual permanent, incapaç d’entendre allò que és i saber trobar com arribar a allò que m’agradaria. I n’hi ha dels més propers … als que no soc capaç de seguir… que em confonen amb allò que fan, que em sembla que no s’avé amb allò que diuen que diuen que fan.

Ahir, al facebook, una amiga ha anat escrivint…

Frase muy recurrente entre los míos: Te vendes al capital trabajando “en una fábrica”

Primero y principal, es que cualquier cosa que hagas y recibas dinero a cambio es venderse al capital. Segundo, desafortunadamente, no me dejan abonar el alquiler ni las facturas dándole a cambio pelusa de gato. Tercero, siempre me viene a dar la brasa alguien que para vivir tiene un chollo que yo no tengo. Un piso heredado, o vive con la parienta o tiene una renta antigua o simplemente vive de okupa en un piso mejor que el mío.

Qué molestos son los que van de súper anarquista echándome tierra encima… pero desgraciadamente hay unos cuantos…

I he de dir que em temo que les revolucions, si triomfen, acaben en dictadures. I també… que tinc por que no arribi a viure pensant – tement- que només el cos és consistent i real; i per això perible i, sovint, sofrent. Quina descans… aquells que tenen fe i creuen en un déu, una pàtria i una revolució o una independència. M’hauran d’explicar com és el seu cel on s’evidencien les seves esperances.

Durant la legislatura 2015-2019 la senyora Núria Marin era l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat. I per això, legalment, l’Ajuntament –els impostos dels ciutadans- li abonava una retribució per la seva dedicació a dirigir o presidir el Consistori.

Per a la legislatura 2019-2023, una majoria de ciutadans (43,35% de vots) de l’Hospitalet li van tornar a atorgar la confiança per a seguir dirigint la gestió municipal. I ara, 2021 per exemple, ho fa sense que l’Ajuntament li hagi d’abonar cap retribució per a aquesta tasca. No cal perquè va escollir, triar, el sou que li atorga la Diputació de Barcelona com a presidenta d’aquesta corporació local. Retribució que li atorga, segons el Decret número 4272/21 de 30 d’abril, per la seva dedicació exclusiva. Retribució de 7.636,91 euros per catorze pagues.

Si segueix essent l’alcaldessa de l’Hospitalet, tenint aquella dedicació exclusiva, com pot fer la feina per la qual en la legislatura anterior l’Ajuntament li abonava un determinada quantitat? Entenc que li pagaven per una feina, considerable, que crec que deu exigir una dedicació de vint i quatre hores –el pressupost del seu Ajuntament és de 260 milions el 2021-; és a dir una dedicació exclusiva. En el món de la filosofia, o de la lògica, com es poden tenir dues dedicacions en exclusiva? Però, si és que algú fa la seva feina, ja que ella és a la Diputació, li han assignat a aquell el sou de l’alcaldessa ?

Si no trobo, i m’hi dedico, explicació a aquest entrellat hauré de concloure que això de la feina d’alcalde és relatiu, o purament protocol·lari. Hom pot exercir d’alcaldessa, amb la mateixa eficàcia, tenint o no dedicació exclusiva en una altre administració, que, ves per on, té un pressupost per a 2021 de més de 965 milions. També he pensat que algú del món liberal, del món empresarial, hauria de contractar a una dona tan capaç, tant eficaç, capaç de dirigir dues entitats que sumen un pressupost de més de 1.200 milions… O, si no, els ciutadans avergonyir-nos, comparant amb l’empresa privada –bancs per exemple- de com miserablement paguem a uns càrrecs públics que poden torejar amb la filosofia d’aquesta manera.

O pot ser que acabi concloent que els polítics professionals se’n foten sense cap vergonya dels seus propis electors. Certament ho fan des de la cobertura legal i constitucional!. A la senyora Núria l’escolliren, aquell 43,35%, per a presidir la gestió del seu municipi, la segona ciutat més poblada de Catalunya.

Aquesta història, amb les corresponents variants en l’import de les retribucions, en els càrrecs que no exerceixen –si estan a la Diputació amb dedicació exclusiva, no deuen pas tenir el do de la ubiqüitat- i en l’estima que obtinguin dels seues electors, es pot anar reproduint respecte de la resta de la llista de 27 polítics professionals –la retribució dels quals és superior als sis mil euros, amb l’excepció de la de l’alcalde de Sant Pere de Torelló que no hi arriba- que apareixen en l’esmentat Decret. Han triat el sou que els ofereix el seu partit, en conxorxa amb els altres partits, abans que la dedicació exclusiva al seu municipi que es retribueix, segurament, de manera considerablement inferior.

Això és mentir als ciutadans que els han votat, no hi ha més explicacions. Quan els voten no saben que el partit els oferirà, per aquells vots precisament, un càrrec i una retribució que no es correspon a la que han reivindicat en la campanya electoral. Però, per altra banda, és una mostra evident de com la <<llei>> pot ser, en si mateixa, injusta i fonamentar un model de corrupció que, de ben segur, té empara en la sagrada Constitució.

(Publicat a El 9 Nou del 6 d’agost de 2021)

23 de juliol de 2021                  Llegeixes… i et ve…aquella mala llet…….

El diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans diu que exclusiu –va  és que té la virtut d’excloure. També diu, en la mateixa entrada que en exclusiva és una situació de privilegi de la qual ningú més no es beneficia.

I el malestar ha eixit com un pústula que ja arrossego des de que… He buscat en la informació d’un ajuntament, per insana curiositat meva, quin era el sou del seu alcalde. I he descobert que no tenia altra retribució que la que, diuen!, li correspon per assistència als plens. Com que no soc tan ingenu… he buscat –coses de la internet- arreu per veure si podria saber com es guanya les garrofes. I, vet-ho aquí, “amb la Diputació m’he fotut de morros”.

Com que és un tema ja molt trepitjat en els meus mals somnis, repetiré algunes idees que ja he publicat temps ha. Les Diputacions són, al meu entendre, les majors i més descarades coves de lladres, que ni Ali Bavà els fa ombra, que els professionals de la política han organitzat (en alguna Diputació els costos de personal representen més del 60% del pressupost de l’exercici). Els alcaldes i els regidors ocupen els seus càrrecs, en els ajuntaments, en principi perquè els veïns els han atorgat la confiança per a aquesta funció. Llevat que crec tan en la nostra democràcia com en el misteri de la santíssima trinitat, diguem que cap problema.

Ara bé, quan alguns d’aquests alcaldes i regidors passen a ocupar un càrrec, molt ben retribuït, a la corresponent Diputació amb dedicació exclusiva, participen en un gran engany a aquells que els han escollit per a fer-se càrrec de les responsabilitats municipals, del seu municipi, ja que, si fem cas de l’Institut d’Estudis Catalans, o bé és mentida que tenen dedicació exclusiva i en conseqüència un determinat sou –i si és així estarien cometen també un delicte- o bé es passen per l’arc de triomf la dedicació exclusiva de la Diputació i poden dedicar-se a les responsabilitats per les quals –en principi- varen ser escollits.

Als regidors els trien –malament i a vegades potser fins i tot bé- els veïns, els ciutadans. Els diputats de la Diputació són fruit de pactes –sovint miserables, així considero el que ha portat a l’alcaldessa de l’Hospitalet a la presidència- entre les direccions dels partits polítics.

L’alcaldessa de l’Hospitalet deu ser una superwoman ja que es presidenta de la Diputació –el seu pressupost deu ser el més alt de qualsevol administració pública a Catalunya- amb dedicació exclusiva (que té la virtut d’excloure, entenc, qualsevol altra feina, també la d’alcaldessa…o no). 7.636,91 euros mensuals per 14 pagues.

I així també hi trobem la Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma i  Pilar Díaz Romero, alcaldessa d’Esplugues amb 6.841 euros per 14 pagues.

I els regidors Ferran Mascarell i la Carmela Fortuny i l’alcalde de Moià i l’alcalde de Sant Pere de Torelló i l’alcalde de Badalona……

I, sants innocents, un periodista de la comarca va titular “L’Alcalde renuncia a la seva retribució de l’Ajuntament” (quanta generositat!!), quan havia d’haver dit que l’alcalde, no pas tan filantròpic!, havia escollir, li obliga la incompatibilitat de cobrar dos sous públics, va triar el sou més elevat. I el periodista no explica que això no els impedeix als alcaldes i regidors seguir cobrant, dels seus ajuntaments, les assistències als plens i comissions de govern i…. perquè no es consideren sou!

Llevat que sigui tan falç el Decret de la Presidència núm. 4272/21, de 30 d’abril de la Diputació de Barcelona, com ho resulta l’expressió <<amb dedicació exclusiva>> que hi consta i que n’és la part fonamental, això és el que m’ha alterat i m’ha fet somniar en revoltes sense futur o amb repúbliques –coses públiques- sense polítics professionals.

                       

28 de juny de 2021          Una reflexió íntima.. sense cap pretensió.

“La part bona de la presó és que en surts amb les conviccions més fortes” . Joaquim Forn, a l’Ara.

Un dels fonaments més importants del conservadorisme està en l’opció religiosa que resulti hegemònica en la formació de la cultura. Em temo que la cultura religiosa –a casa nostra la cristiana i catòlica- resulta ser també la causa que podria explicar el nostre sistema d’organització social i, en ell, com creem les elits polítiques.

De ben jove, amb una explicació semblant a la que segurament em donarien avui- m’anaven convencent (adoctrinant, si voleu), des del món de la revolució, de l’antifranquisme …, una idea que venia a dir-me quin –i quant!- mèrit representaven els dies passats a la garjola. Fins al punt que en algun moment vaig desitjar formar part del martirologi.

El pas per la garjola, si hi anaves per lluitar contra la dictadura, per antifranquista (concepte tant eteri, vist avui, com definir-se no practicant del catolicisme per pretendre’s progre) et convertia automàticament (fins i tot malgrat tu mateix) en un model i esdevenies un màrtir de la causa. El sofriment, la presó, deixa en no res els encerts i els errors del pres, del màrtir. Els romans crucificaven els cristians i els escollits estenien, més tard, sants de església. Tot allò que haguera estat o no la seva vida quedava en no res, tot era santedat.

A l’octubre de 2018, i pensant en molts anys abans vaig escriure un poema:

“Ens vàrem equivocar valorant / més els anys de presidi / que no pas els motius pels que hi anaren. // Ja érem a l’era de l’espectacle / i ens hi prestarem inconscientment / afalagats pel martiri i el sofriment. // Ens havien educat extraordinàriament bé / des de l’escola nacional catòlica. / El món es feia amb sants, màrtirs i penediments”.

El mateix, també religiosament, passa amb la mort violenta, sobtada. Fora d’hora. Qui sap si Durruti seria Durruti si no haguera mort aviat? Per què es parla tant de Puig Antich i no són primera pàgina els seus companys vius?. Vivim tan impregnats de transcendència (per la nostra formació en una cultura religiosa que tot ho explica per la mort i el sofriment que ens portaran al cel) que qualsevol fet que puguem encabir en un sofriment (encara que sigui injust, o especialment si el considerem injust) o en una mort heroica construeix una biografia immaculada per als llibres d’història de la nostra pàtria o de la nostra revolució.

La presó no té cap part bona.

No hi ha res de bo en la presó. Habitualment a Espanya hi ha gairebé uns cinquanta mil presos, deu mil preventius. Són allà, a la nostra claveguera que ningú vol netejar, que ens fa por perquè ens fan por.

A la presó la gran majoria no hi són per conviccions, que poguessin enfortir. La majoria hi són perquè tenim una societat que desnona, que mata de gana, que tem la diferència, que no sap què fer amb els que no combreguen amb el pensament únic i hegemònic. La presó és la nostra merda no pas una casa d’exercicis espirituals.

Crec que va ser des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, a l’any 1981, …..

El text, datat a desembre de 1981, a Sant Pere de Torelló, està titulat ”La utopia, un futur clar?” Acabo la publicació d’aquest vell text amb el darrer apartat.

Un altre intent encara, potser sense il·lusió.

Evidentment el progrés en les seves, i en cada una de les seves, especialitats ha resultat, de manera mediata, beneficiós a l’home –per a alguns homes-. Seria estúpid negar-ho. La qüestió està en considerar el cost, el pagament, global que hauran costat aquest beneficis especials de la tècnica. Paguem amb la uniformitat. Cada cop és més difícil la discrepància, la diferència i cada vegada més es persegueixen els pensaments diferents al pensament únic. Passa en les cimes del poder i en els col·lectius socials.

La utopia que cal defensar, doncs, és aquella manera d’utilitzar la intel·ligència de cadascú per a convèncer-se que no hi ha res a esperar de l’exterior d’un mateix. És a dir: una certa concepció del moviment obrer i del moviment popular –per fer servir la terminologia corrent- han esperat que qualsevol canvi vindria d’una certa forma d’organització o de les diferents formes d’organització, i aquestes sempre han transcendit a l’individu. Això i una certa esperança en el progrés científic –també exterior a l’individu- ens han acostumat, a l’individu, a esperar-ho tot de la seva ‘externitat’ (no sé si la paraula existeix). És a dir, d’una altra manera, la revolució era quelcom que transcendia a l’home per a convertir-lo, aniquilant-lo, en una peça històrica.

La utopia passa, doncs, per canviar aquest concepte. La revolució, qualsevol revolució, no serà una acció exterior a l’individu que el modifiqui. La revolució, si encara és possible, és el canvi que pugui representar la confiança absoluta en l’individu, en la voluntat d’un mateix contra qualsevol forma de <<utopia>> finalista, es digui dictadura del proletariat o es digui comunisme llibertari.

Crec que va ser des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, a l’any 1981, …..

El text, datat a desembre de 1981, a Sant Pere de Torelló, està titulat ”La utopia, un futur clar?” Ara en publico la seva tercera part i només restarà la darrera: “Un altre intent encara, potser sense il·lusió”, que publicaré d’aquí a un parell de dies.

LA TÈCNICA I EL TREBALL.

El progrés també ens havia d’alliberar del treball. Hi coincidiren des dels primers socialistes fins el liberals tecnòcrates. Engels estava convençut que amb el seu socialisme científic acabava la utopia. Però el progrés que ha mecanitzat la producció no ens ha alliberat del treball. La tecnificació i la especialització no han reeixit a desalienar l’home i tornar-li la capacitat d’imaginació i creació o bogeria. Ans el contrari, això fa que cada vegada més l’home sigui menys capaç de fer servir les seves potencialitats intel·lectuals i espirituals. Qualsevol idea possible, que el ciutadà corrent pugui concebre, ja ha estat inventada, pensada, comercialitzada… I això no prova la perfecció i capacitat del món tecnològic, sinó la mediocritat de la nostra intel·ligència.

El progrés, com a avenç tècnic, no escapa doncs a un judici moral, a una interpretació ideològica, des del moment en que més que alliberar a l’home el controla, reduint els seus instints i passions –violents i per això creatius-, reduint el seus desitjos i esperances, codificant-los segons esquemes de consum, receptius.

Aquí hem d’intentar reiniciar, si encara hi som a temps, un nou camp de lluita, de referència. La gran confusió neix en el moment en que, afectats per el domini intel·lectual de l’època –empirisme, positivisme- els revolucionaris , per donar-los algun nom, es lliuren lligats de mans i peus a la deessa ciència. La ciència, la demostració físico-matemàtica de tots els fets, fins i tot els del comportament humà, ens portarà a anàlisis exactes, científics de les quals es deduiran evidències fatals. D’acord amb aquest mètode, la utopia, els anarquistes (no em refereixo a la gent concreta que així s’autoanomena, sinó a una extensió del concepte, gairebé pejoratiu, a tots ‘els ingenus’ que no accepten a la deessa ciència) estan condemnats al ridícul. Perquè aquesta anàlisi socio-econòmica ens porta a la evidència fatal de que els treballadors inevitablement, per culpa –millor, a causa de- de les pròpies contradiccions del sistema, FARAN LA REVOLUCIÓ. I la revolució, conclusió matemàtica d’una anàlisi científica, era evidentment una fórmula concreta, exacta, inequívoca: la dictadura del proletariat en transició a una societat sense classes, sense opressors ni oprimits. Exacte, matemàtic.

Però han passat els anys i l’anàlisi de les contradiccions del sistema ha estat més útil per al propi sistema que per a aquells que volien acabar amb ell, fins el punt de perfeccionar-lo.

Perquè resulta que en la mateixa anàlisi hi ha una qüestió realment preocupant: aquesta mena de teologia fatal que condemna a la individualitat al no res. Si la revolució és una situació fruit inevitable de la degradació del sistema, ¿què hi faig jo, egoista, egocèntric, únic, individual en aquest joc? ¿Quina revolució serà aquesta que em nega el dret a discrepar de la revolució? I encara més, una altra qüestió que resulta una confusió o una oblit, potser conseqüència de l‘anterior: en aquesta anàlisi matemàtica, en la qual l’home i els homes passen a ser peces de laboratori, només es compta amb allò que d’alguna manera pot ser determinable, qualificable, mesurable, les necessitats biològiques. Però s’oblida desgraciadament –perquè s’ha apartat conscientment  la individualitat- que l’home a més de necessitats té desitjos i que aquests són indeterminables, imprevisibles, indefinibles… Aquesta confusió abasta a tots els moviments, obrer i popular, i no hi són estranys molts dels que es diuen anarquistes. Potser en aquesta qüestió –tema per a un altre discurs- trobaríem explicacions als problemes com militància versus individualitat, intimitat versus organització, etc.

Troballes en vells calaixos……  (2)

Crec que va ser des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, a l’any 1981, que em varen convidar a participar en una mena de trobada o conferència que tractaria de la utopia. No estic segur que s’arribés a realitzar la trobada, en tot cas no tinc consciència d’haver-hi participat. O potser només havia d’haver-se inclòs en alguna revista, de fet ho vaig escriure en castellà. Tanmateix, en la meva tasca de jubilat de recuperar paperots perduts als calaixos, he trobat el text que hauria preparat per aquell esdeveniment.

El text, datat a desembre de 1981, a Sant Pere de Torelló, està titulat ”La utopia, un futur clar?” i, després d’una introducció segueixen tres apartats sota el títol de “El progrés i la ciència” i “La tècnica i el treball” i “Un altre intent encara, potser sense il·lusió”, que publicaré en dies posteriors.

EL PROGRÉS I LA CIÈNCIA

En tots els corrents socialistes hi ha hagut una mena de confusió que ha portar a equiparar, com si es tractés d’una simbiosi, la utopia amb el progrés científic. La continua sorpresa dels descobriments científics ha estat durant anys una alenada col·lectiva de la que s’esperava un món millor, harmònic, on desapareixeria el sofriment (medicina científica i altament tecnificada), on no existiria el treball explotador… I de sobte descobrim que la ciència és un monstre que no controlem.

OH!, els avenços científics de la medicina.. No és cert que evitin el dolor i la malaltia –que seria d’alguna manera reconfortant- sino que la medicina ni tant sols és capaç de preveure les <<malalties>> que la ciència provoca.

Si a nivell estadístic –aquest vici modern de les dades, les xifres i els números- la medicina ha aconseguit fer desaparèixer algunes malalties i allargar el cicle vital de l’home, això no vol pas dir que la vida de l’home sigui millor. ¿Qui ha dit que sigui millor morir a la carretera, d’accident, que no als braços d’una peste o el còlera? Diuen que els infants tenen avui, en el segle XX, més expectatives de vida que a l’edat mitjana. Penso que no, el que hi ha són distintes expectatives de vida. Antigament l’expectativa de vida depenia només de qüestions naturals –la malaltia- avui, en canvi, depenen de la posició geogràfica del país en el que s’hagi nascut, per tant de les posicions geopolítiques. Moren més infants a la Índia que als EEUU. Per tant el suposat progrés de la medicina no ho ha estat en absolut, és comparsa d’una selecció política –entre moltes altres, evidentment- de les expectatives i possibilitats de vida. Al cap i a la fi, ¿no és cert que el progrés científic occidental –des de Rússia fins als EEUU, es recolza en l’explotació irracional d’allò que hem anomenat el tercer món?

La medicina s’ha convertit en un sistema de control, en un mètode abstracte de si mateix que no té cap relació amb la naturalesa. Ivan Illich diu que “la medicalització de la societat ens ha portat a la fi de la mort natural. L’home occidental ha perdut el dret a presidir el seu darrer acte. La salut, és a dir, el poder autònom d’enfrontar-se a la diversitat, ha estat expropiada fins al darrer alè. La mort tècnica ha guanyat la batalla sobre l’acte de morir…”

Crec que va ser des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, a l’any 1981, que em varen convidar a participar en una mena de trobada o conferència que tractaria de la utopia. No estic segur que s’arribés a realitzar la trobada, en tot cas no tinc consciència d’haver-hi participat. O potser només havia d’haver-se inclòs en alguna revista. Tanmateix, en la meva tasca de jubilat de recuperar paperots perduts als calaixos, he trobat el text que hauria preparat per aquell esdeveniment.

El text, datat a desembre de 1981, a Sant Pere de Torelló, està titulat ”La utopia, un futur clar?” i, després d’una introducció que ara publico, segueixen dos apartats sota el títol de “La tècnica i el treball” i “Un altre intent encara, potser sense il·lusió”, que publicaré en dies posteriors.

LA UTOPIA, UN FUTUR CLAR?

Fugint conscientment d’un estudi del seu significat, a través de la història, del terme utopia voldria senyalar unes qüestions que intentaré que formin part del discurs que pretenc.

Primer. El moviment obrer ha tingut com a finalitat principal, al llarg de la seva existència, l’abolició del treball, o, almenys, la seva reducció temporal. Més enllà de la superació de l’alienació que comporta i de la pretensió d’arribar a l’autogestió. I resulta que avui, curiosament, ens trobem que sembla que és el contrari: l’obrer individual, si no el moviment obrer com a col·lectiu, està lluitant per a obtenir seguretat en el seu horari laboral y intentar assegurar el seu lloc de treball.

Segon. A Europa després de la darrera, fins ara, guerra mundial s’ha conformat una determinada cultura conseqüent amb aquell desastre. Podríem parlar de l’existencialisme francès en l’àmbit més individual. I podem parlar, en l’àmbit de les expressions polítiques de l’eurocomunisme. I resulta que avui vivim sota la por a una possible guerra nuclear. És un canvi important que no ens allibera, però, d’una mena de filosofia pessimista.

I tercer, un suggeriment: Fins el sis d’agots de 1945 era possible la utopia. És a dir, fins aquell dia era possible l’esperança col·lectiva d’un món possiblement millor al que s’estava vivint. Però el sis d’agost de 1945 l’home va demostrar per primera vegada en la història que podia acabar amb la pròpia espècie. El suïcidi total d’una espècie ja és possible. Artur Koestler pren aquesta data per a proposar un nou calendari, el dia zero del qual seria precisament el sis d’agost de 1945. L’any zero de l’era atòmica, de l’era d’Hiroshima. S’ha acabat la utopia.

Si fins aquest moment qualsevol plantejament ideològic, utòpic, només quedava sotmès, per una banda a la relativitat de la força sobre el temps i l’espai i per altra a la seva pròpia coherència, a partir de l’any zero, sobre qualsevol plantejament, sembla (insisteixo en que sembla) caure-hi l’absolut de la possibilitat de l’extinció de la pròpia espècie, per tant la inutilitat de qualsevol lluita.

Si agafem aquestes idees (el canvi d’estratègia del moviment obrer i la transformació del calendari) i ho sotmetem a una anàlisi marxista (de Marx, que no dels partits comunistes que mai han estat marxistes en la era d’Hiroshima) ens trobem que ens cau al damunt tot l’esquema que ens havia preparat el barbut. El proletariat no ha estat ni pot ser el motor de la història, ni s’ha alliberat amb el progrés. El proletariat ja no lluita per l’abolició del treball; en canvi, són els capitalistes qui cada dia estan abolint més llocs de treball.

La idea segons la qual els treballadors, per si mateixos i pel fet de ser-ho, compleixen una missió històrica inevitable que ens porta a la revolució s’ha ensorrat. La concepció continuista de la història, com un tot lineal, ens porta a una mena de fatalisme ideològic camuflat en la demagògia de les ideologies. Les experiències històriques que semblaven poder rompre aquesta idea lineal tampoc han esquivat el fracàs. El cas de l’anarcosindicalisme espanyol dels darrers anys trenta n’és un exemple. La fe en “el poble en armes” que feia esperar un salt endavant en la línia continuista de la història, les concepcions economicistes que prevalgueren en les col·lectivitats, etc. portaven, en si mateixes, la marca del fracàs. La utopia revolucionària de l’anarcosindicalisme no moria només per aquestes raons, ni per l’entrada dels anarquistes en el govern, la utopia estava morta des del moment en que la creença en una possibilitat de canvi estava en la ment dels obrers anarcosindicalistes com una utopia.

Si la utopia és la imatge que hom pot formar-se del resultat d’unes possibilitats de canvi, aleshores la utopia mor en enfrontar-se amb l’esdevenir i la quotidianitat històrics. És aquesta utopia la que considero morta. Però la utopia, per mi, és el teixit que formen les idees i els elements teòrics (evidentment) que em serviran per a que, si voleu en un camp especulatiu, pugui rebutjar una societat determinada, no pas per a imaginar o construir en la meva ment una de possiblement millor. Perquè, si fos així, institucionalitzaria una idea, la fixaria en la línia continua de la història, quan això és el que crec que s’ha d’evitar.

A partir d’aquí, si arriba el procés revolucionari la meva utopia anirà trobant, en el contacte i la vivència dels fets, les formes i les expressions “utòpiques” que jo no he prefigurat. Per això penso que un dels errors de l’anarcosindicalisme espanyol fou l’elaboració de la “definició del concepte del comunisme llibertari”. D’una banda perquè ja en si mateix contenia conceptes suficientment discutibles. Però, i respecte del tema de la utopia, existeix un error més important: en le moment en què s’elabora el dictamen, que es presenta com a finalitat última de l’anarcosindicalisme –per a alguns fins i tot e l’anarquisme-, resulta que alguns dels plantejaments ja resulten superats per allò que està succeint als carrers. En comptes d’elaborar ‘una definició’ del comunisme llibertari caldria haver anat a trobar el comunisme llibertari quotidià i sense definir, aleshores potser els fets haurien deixat aquella “doctrina del Congrés de Saragossa” en un manual escolar i encara haguera estat possible i útil la utopia.

           

10 de juny de 2021 

Fa dies que em resisteixo a escriure.. em sento apartat d’un discurs al que ja ni tant sols puc qualificar.. i incapaç de qualsevulla mena de debat….

M’escurcen la mirada

i em llencen sorra als ulls,

hauria de quedar-me cec.

No tinc res a dir-te,

ja no hi ha capçaleres

que m’ajudin, només crits.

Descentrats per una pàtria,

una altra,

més o menys embolcallats

en símbols de paper

van reduint-me els carrers

i ja no recordo com és passejar

sota l’om o els plàtans.

Si no cantes, ben entonat,

l’himne no podràs passar.

Han vençut, com sempre, els sentiments

i les passions contra la raó i el nostre seny.

L’article, tothom parla de carta, de Junqueras del dia 7 de juny ha servit per a convocar els esperits que breguen per a presidir la revolta. Diu que potser no van explicar bé, que no va ser entesa la seva resposta, a una part important de la societat catalana. I insisteix, com ja han fet des de fa temps companys seus de partit, en que cal ser més per a.. Vaja, “una majoria incontestable, plural i transversal”. I considera que el model seria la via escocesa.

Model que el professor de dret de la UPF i ex lletrat major, Antoni Bayona, considera desafortunat donades les molt considerables diferencies entre una i altra situació. Tanmateix, diu el professor, “no cal emparar-se en el dret a l’autodeterminació per convocar un referèndum d’independència o secessió”. Segurament Junqueras no havia llegit al professor. Que també diu que “no seria bo ni responsable traslladar a l’opinió pública la idea que un referèndum d’independència només depèn d’un acord polític….”

I ahir, 9 de juny, Junts per Catalunya i la CUP responen, també a l’Ara, a Junqueras. La CUP em temo que es perd –els van reclamar una resposta urgent i no van dedicar molts esforços a la redacció, que suspendria a les proves d’accés a la selectivitat- intentant contestar a ERC sense que sembli que s’acosta a Junts per Catalunya. Arriben a dir que “de l’1 d’Octubre n’hem après que l’oligarquia sempre es posa de part dels més forts i no dels més justos”. Diu el diccionari que oligarquia és l’acaparament del poder o de l’autoritat per part d’una minoria. Abans de l’octubre de 2017 no sabien els de la CUP que la oligarquia….?  I també parlen d’Escòcia i també queda clar que no han llegit a Bayona. Diuen que “a Escòcia, el Regne Unit va acceptar la victòria de l’independentisme a les urnes, en comptes de combatre’l amb porres i repressió”. Ja m’ho explicareu així que ens trobem.

Jordi Sánchez titula el seu article afirmant que “L’1 d’Octubre no va ser un error”. Títol que ha servit a alguns comentaristes per fer-li dir a Junqueras que l’1 d’Octubre fou un error, asseveració que jo no he estat capaç de trobar en el seu article. Allò que més m’ha sorprès – si encara me’n queda alguna possibilitat- ha estat l’emulació que fa –amb millor literatura- de Clara Ponsatí a l’hora de qualificar l’1 d’octubre: “De fet, soc dels que creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”.  Si creu això, com haig d’entendre les seves proclames a acomplir amb el mandat de l’1 d’octubre? Si creu el que diu que creu, no és ERC qui més està complint amb allò que fou l’1 d’octubre, segons creu Sánchez?

Algunes declaracions de dirigents de Junts per Catalunya anuncien turmentes constants en la coalició –si la parella forçada a compartir de Palau pot dir-se coalició- de govern. Van en aquesta direcció els avisos del portaveu al Parlament de Catalunya i les declaracions de la portaveu al Parlamento de España.

El catedràtic de processal, Jordi Nieva-Fenoll, en un article a l’Ara (4-6-2021), Simbolismes, diu que “els símbols són mentides socials que busquen falses seguretats en contextos d’incertesa recorrent a la imaginació dels jocs. Revelen infantilisme. Pensar- el raonament abstracte- extermina el simbolisme. Aquests conceptes mítics que abans he referit i que també són símbols –amor, pàtria, etc.- revelen la incapacitat de fer aquest raonament prenent dreceres mentals que no fan sinó enganyar-nos i conduir-nos a molts errors. La humanitat seria molt millor si fos més conscient de si mateixa i no creés aquestes realitats paral·leles, divertides en un context més lúdic, però que acaben creant tremendes tristeses i conflictes d’enorme magnitud”.