23 de juliol de 2021                  Llegeixes… i et ve…aquella mala llet…….

El diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans diu que exclusiu –va  és que té la virtut d’excloure. També diu, en la mateixa entrada que en exclusiva és una situació de privilegi de la qual ningú més no es beneficia.

I el malestar ha eixit com un pústula que ja arrossego des de que… He buscat en la informació d’un ajuntament, per insana curiositat meva, quin era el sou del seu alcalde. I he descobert que no tenia altra retribució que la que, diuen!, li correspon per assistència als plens. Com que no soc tan ingenu… he buscat –coses de la internet- arreu per veure si podria saber com es guanya les garrofes. I, vet-ho aquí, “amb la Diputació m’he fotut de morros”.

Com que és un tema ja molt trepitjat en els meus mals somnis, repetiré algunes idees que ja he publicat temps ha. Les Diputacions són, al meu entendre, les majors i més descarades coves de lladres, que ni Ali Bavà els fa ombra, que els professionals de la política han organitzat (en alguna Diputació els costos de personal representen més del 60% del pressupost de l’exercici). Els alcaldes i els regidors ocupen els seus càrrecs, en els ajuntaments, en principi perquè els veïns els han atorgat la confiança per a aquesta funció. Llevat que crec tan en la nostra democràcia com en el misteri de la santíssima trinitat, diguem que cap problema.

Ara bé, quan alguns d’aquests alcaldes i regidors passen a ocupar un càrrec, molt ben retribuït, a la corresponent Diputació amb dedicació exclusiva, participen en un gran engany a aquells que els han escollit per a fer-se càrrec de les responsabilitats municipals, del seu municipi, ja que, si fem cas de l’Institut d’Estudis Catalans, o bé és mentida que tenen dedicació exclusiva i en conseqüència un determinat sou –i si és així estarien cometen també un delicte- o bé es passen per l’arc de triomf la dedicació exclusiva de la Diputació i poden dedicar-se a les responsabilitats per les quals –en principi- varen ser escollits.

Als regidors els trien –malament i a vegades potser fins i tot bé- els veïns, els ciutadans. Els diputats de la Diputació són fruit de pactes –sovint miserables, així considero el que ha portat a l’alcaldessa de l’Hospitalet a la presidència- entre les direccions dels partits polítics.

L’alcaldessa de l’Hospitalet deu ser una superwoman ja que es presidenta de la Diputació –el seu pressupost deu ser el més alt de qualsevol administració pública a Catalunya- amb dedicació exclusiva (que té la virtut d’excloure, entenc, qualsevol altra feina, també la d’alcaldessa…o no). 7.636,91 euros mensuals per 14 pagues.

I així també hi trobem la Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma i  Pilar Díaz Romero, alcaldessa d’Esplugues amb 6.841 euros per 14 pagues.

I els regidors Ferran Mascarell i la Carmela Fortuny i l’alcalde de Moià i l’alcalde de Sant Pere de Torelló i l’alcalde de Badalona……

I, sants innocents, un periodista de la comarca va titular “L’Alcalde renuncia a la seva retribució de l’Ajuntament” (quanta generositat!!), quan havia d’haver dit que l’alcalde, no pas tan filantròpic!, havia escollir, li obliga la incompatibilitat de cobrar dos sous públics, va triar el sou més elevat. I el periodista no explica que això no els impedeix als alcaldes i regidors seguir cobrant, dels seus ajuntaments, les assistències als plens i comissions de govern i…. perquè no es consideren sou!

Llevat que sigui tan falç el Decret de la Presidència núm. 4272/21, de 30 d’abril de la Diputació de Barcelona, com ho resulta l’expressió <<amb dedicació exclusiva>> que hi consta i que n’és la part fonamental, això és el que m’ha alterat i m’ha fet somniar en revoltes sense futur o amb repúbliques –coses públiques- sense polítics professionals.

                       

28 de juny de 2021          Una reflexió íntima.. sense cap pretensió.

“La part bona de la presó és que en surts amb les conviccions més fortes” . Joaquim Forn, a l’Ara.

Un dels fonaments més importants del conservadorisme està en l’opció religiosa que resulti hegemònica en la formació de la cultura. Em temo que la cultura religiosa –a casa nostra la cristiana i catòlica- resulta ser també la causa que podria explicar el nostre sistema d’organització social i, en ell, com creem les elits polítiques.

De ben jove, amb una explicació semblant a la que segurament em donarien avui- m’anaven convencent (adoctrinant, si voleu), des del món de la revolució, de l’antifranquisme …, una idea que venia a dir-me quin –i quant!- mèrit representaven els dies passats a la garjola. Fins al punt que en algun moment vaig desitjar formar part del martirologi.

El pas per la garjola, si hi anaves per lluitar contra la dictadura, per antifranquista (concepte tant eteri, vist avui, com definir-se no practicant del catolicisme per pretendre’s progre) et convertia automàticament (fins i tot malgrat tu mateix) en un model i esdevenies un màrtir de la causa. El sofriment, la presó, deixa en no res els encerts i els errors del pres, del màrtir. Els romans crucificaven els cristians i els escollits estenien, més tard, sants de església. Tot allò que haguera estat o no la seva vida quedava en no res, tot era santedat.

A l’octubre de 2018, i pensant en molts anys abans vaig escriure un poema:

“Ens vàrem equivocar valorant / més els anys de presidi / que no pas els motius pels que hi anaren. // Ja érem a l’era de l’espectacle / i ens hi prestarem inconscientment / afalagats pel martiri i el sofriment. // Ens havien educat extraordinàriament bé / des de l’escola nacional catòlica. / El món es feia amb sants, màrtirs i penediments”.

El mateix, també religiosament, passa amb la mort violenta, sobtada. Fora d’hora. Qui sap si Durruti seria Durruti si no haguera mort aviat? Per què es parla tant de Puig Antich i no són primera pàgina els seus companys vius?. Vivim tan impregnats de transcendència (per la nostra formació en una cultura religiosa que tot ho explica per la mort i el sofriment que ens portaran al cel) que qualsevol fet que puguem encabir en un sofriment (encara que sigui injust, o especialment si el considerem injust) o en una mort heroica construeix una biografia immaculada per als llibres d’història de la nostra pàtria o de la nostra revolució.

La presó no té cap part bona.

No hi ha res de bo en la presó. Habitualment a Espanya hi ha gairebé uns cinquanta mil presos, deu mil preventius. Són allà, a la nostra claveguera que ningú vol netejar, que ens fa por perquè ens fan por.

A la presó la gran majoria no hi són per conviccions, que poguessin enfortir. La majoria hi són perquè tenim una societat que desnona, que mata de gana, que tem la diferència, que no sap què fer amb els que no combreguen amb el pensament únic i hegemònic. La presó és la nostra merda no pas una casa d’exercicis espirituals.

Crec que va ser des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, a l’any 1981, …..

El text, datat a desembre de 1981, a Sant Pere de Torelló, està titulat ”La utopia, un futur clar?” Acabo la publicació d’aquest vell text amb el darrer apartat.

Un altre intent encara, potser sense il·lusió.

Evidentment el progrés en les seves, i en cada una de les seves, especialitats ha resultat, de manera mediata, beneficiós a l’home –per a alguns homes-. Seria estúpid negar-ho. La qüestió està en considerar el cost, el pagament, global que hauran costat aquest beneficis especials de la tècnica. Paguem amb la uniformitat. Cada cop és més difícil la discrepància, la diferència i cada vegada més es persegueixen els pensaments diferents al pensament únic. Passa en les cimes del poder i en els col·lectius socials.

La utopia que cal defensar, doncs, és aquella manera d’utilitzar la intel·ligència de cadascú per a convèncer-se que no hi ha res a esperar de l’exterior d’un mateix. És a dir: una certa concepció del moviment obrer i del moviment popular –per fer servir la terminologia corrent- han esperat que qualsevol canvi vindria d’una certa forma d’organització o de les diferents formes d’organització, i aquestes sempre han transcendit a l’individu. Això i una certa esperança en el progrés científic –també exterior a l’individu- ens han acostumat, a l’individu, a esperar-ho tot de la seva ‘externitat’ (no sé si la paraula existeix). És a dir, d’una altra manera, la revolució era quelcom que transcendia a l’home per a convertir-lo, aniquilant-lo, en una peça històrica.

La utopia passa, doncs, per canviar aquest concepte. La revolució, qualsevol revolució, no serà una acció exterior a l’individu que el modifiqui. La revolució, si encara és possible, és el canvi que pugui representar la confiança absoluta en l’individu, en la voluntat d’un mateix contra qualsevol forma de <<utopia>> finalista, es digui dictadura del proletariat o es digui comunisme llibertari.

Crec que va ser des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, a l’any 1981, …..

El text, datat a desembre de 1981, a Sant Pere de Torelló, està titulat ”La utopia, un futur clar?” Ara en publico la seva tercera part i només restarà la darrera: “Un altre intent encara, potser sense il·lusió”, que publicaré d’aquí a un parell de dies.

LA TÈCNICA I EL TREBALL.

El progrés també ens havia d’alliberar del treball. Hi coincidiren des dels primers socialistes fins el liberals tecnòcrates. Engels estava convençut que amb el seu socialisme científic acabava la utopia. Però el progrés que ha mecanitzat la producció no ens ha alliberat del treball. La tecnificació i la especialització no han reeixit a desalienar l’home i tornar-li la capacitat d’imaginació i creació o bogeria. Ans el contrari, això fa que cada vegada més l’home sigui menys capaç de fer servir les seves potencialitats intel·lectuals i espirituals. Qualsevol idea possible, que el ciutadà corrent pugui concebre, ja ha estat inventada, pensada, comercialitzada… I això no prova la perfecció i capacitat del món tecnològic, sinó la mediocritat de la nostra intel·ligència.

El progrés, com a avenç tècnic, no escapa doncs a un judici moral, a una interpretació ideològica, des del moment en que més que alliberar a l’home el controla, reduint els seus instints i passions –violents i per això creatius-, reduint el seus desitjos i esperances, codificant-los segons esquemes de consum, receptius.

Aquí hem d’intentar reiniciar, si encara hi som a temps, un nou camp de lluita, de referència. La gran confusió neix en el moment en que, afectats per el domini intel·lectual de l’època –empirisme, positivisme- els revolucionaris , per donar-los algun nom, es lliuren lligats de mans i peus a la deessa ciència. La ciència, la demostració físico-matemàtica de tots els fets, fins i tot els del comportament humà, ens portarà a anàlisis exactes, científics de les quals es deduiran evidències fatals. D’acord amb aquest mètode, la utopia, els anarquistes (no em refereixo a la gent concreta que així s’autoanomena, sinó a una extensió del concepte, gairebé pejoratiu, a tots ‘els ingenus’ que no accepten a la deessa ciència) estan condemnats al ridícul. Perquè aquesta anàlisi socio-econòmica ens porta a la evidència fatal de que els treballadors inevitablement, per culpa –millor, a causa de- de les pròpies contradiccions del sistema, FARAN LA REVOLUCIÓ. I la revolució, conclusió matemàtica d’una anàlisi científica, era evidentment una fórmula concreta, exacta, inequívoca: la dictadura del proletariat en transició a una societat sense classes, sense opressors ni oprimits. Exacte, matemàtic.

Però han passat els anys i l’anàlisi de les contradiccions del sistema ha estat més útil per al propi sistema que per a aquells que volien acabar amb ell, fins el punt de perfeccionar-lo.

Perquè resulta que en la mateixa anàlisi hi ha una qüestió realment preocupant: aquesta mena de teologia fatal que condemna a la individualitat al no res. Si la revolució és una situació fruit inevitable de la degradació del sistema, ¿què hi faig jo, egoista, egocèntric, únic, individual en aquest joc? ¿Quina revolució serà aquesta que em nega el dret a discrepar de la revolució? I encara més, una altra qüestió que resulta una confusió o una oblit, potser conseqüència de l‘anterior: en aquesta anàlisi matemàtica, en la qual l’home i els homes passen a ser peces de laboratori, només es compta amb allò que d’alguna manera pot ser determinable, qualificable, mesurable, les necessitats biològiques. Però s’oblida desgraciadament –perquè s’ha apartat conscientment  la individualitat- que l’home a més de necessitats té desitjos i que aquests són indeterminables, imprevisibles, indefinibles… Aquesta confusió abasta a tots els moviments, obrer i popular, i no hi són estranys molts dels que es diuen anarquistes. Potser en aquesta qüestió –tema per a un altre discurs- trobaríem explicacions als problemes com militància versus individualitat, intimitat versus organització, etc.

Troballes en vells calaixos……  (2)

Crec que va ser des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, a l’any 1981, que em varen convidar a participar en una mena de trobada o conferència que tractaria de la utopia. No estic segur que s’arribés a realitzar la trobada, en tot cas no tinc consciència d’haver-hi participat. O potser només havia d’haver-se inclòs en alguna revista, de fet ho vaig escriure en castellà. Tanmateix, en la meva tasca de jubilat de recuperar paperots perduts als calaixos, he trobat el text que hauria preparat per aquell esdeveniment.

El text, datat a desembre de 1981, a Sant Pere de Torelló, està titulat ”La utopia, un futur clar?” i, després d’una introducció segueixen tres apartats sota el títol de “El progrés i la ciència” i “La tècnica i el treball” i “Un altre intent encara, potser sense il·lusió”, que publicaré en dies posteriors.

EL PROGRÉS I LA CIÈNCIA

En tots els corrents socialistes hi ha hagut una mena de confusió que ha portar a equiparar, com si es tractés d’una simbiosi, la utopia amb el progrés científic. La continua sorpresa dels descobriments científics ha estat durant anys una alenada col·lectiva de la que s’esperava un món millor, harmònic, on desapareixeria el sofriment (medicina científica i altament tecnificada), on no existiria el treball explotador… I de sobte descobrim que la ciència és un monstre que no controlem.

OH!, els avenços científics de la medicina.. No és cert que evitin el dolor i la malaltia –que seria d’alguna manera reconfortant- sino que la medicina ni tant sols és capaç de preveure les <<malalties>> que la ciència provoca.

Si a nivell estadístic –aquest vici modern de les dades, les xifres i els números- la medicina ha aconseguit fer desaparèixer algunes malalties i allargar el cicle vital de l’home, això no vol pas dir que la vida de l’home sigui millor. ¿Qui ha dit que sigui millor morir a la carretera, d’accident, que no als braços d’una peste o el còlera? Diuen que els infants tenen avui, en el segle XX, més expectatives de vida que a l’edat mitjana. Penso que no, el que hi ha són distintes expectatives de vida. Antigament l’expectativa de vida depenia només de qüestions naturals –la malaltia- avui, en canvi, depenen de la posició geogràfica del país en el que s’hagi nascut, per tant de les posicions geopolítiques. Moren més infants a la Índia que als EEUU. Per tant el suposat progrés de la medicina no ho ha estat en absolut, és comparsa d’una selecció política –entre moltes altres, evidentment- de les expectatives i possibilitats de vida. Al cap i a la fi, ¿no és cert que el progrés científic occidental –des de Rússia fins als EEUU, es recolza en l’explotació irracional d’allò que hem anomenat el tercer món?

La medicina s’ha convertit en un sistema de control, en un mètode abstracte de si mateix que no té cap relació amb la naturalesa. Ivan Illich diu que “la medicalització de la societat ens ha portat a la fi de la mort natural. L’home occidental ha perdut el dret a presidir el seu darrer acte. La salut, és a dir, el poder autònom d’enfrontar-se a la diversitat, ha estat expropiada fins al darrer alè. La mort tècnica ha guanyat la batalla sobre l’acte de morir…”

Crec que va ser des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, a l’any 1981, que em varen convidar a participar en una mena de trobada o conferència que tractaria de la utopia. No estic segur que s’arribés a realitzar la trobada, en tot cas no tinc consciència d’haver-hi participat. O potser només havia d’haver-se inclòs en alguna revista. Tanmateix, en la meva tasca de jubilat de recuperar paperots perduts als calaixos, he trobat el text que hauria preparat per aquell esdeveniment.

El text, datat a desembre de 1981, a Sant Pere de Torelló, està titulat ”La utopia, un futur clar?” i, després d’una introducció que ara publico, segueixen dos apartats sota el títol de “La tècnica i el treball” i “Un altre intent encara, potser sense il·lusió”, que publicaré en dies posteriors.

LA UTOPIA, UN FUTUR CLAR?

Fugint conscientment d’un estudi del seu significat, a través de la història, del terme utopia voldria senyalar unes qüestions que intentaré que formin part del discurs que pretenc.

Primer. El moviment obrer ha tingut com a finalitat principal, al llarg de la seva existència, l’abolició del treball, o, almenys, la seva reducció temporal. Més enllà de la superació de l’alienació que comporta i de la pretensió d’arribar a l’autogestió. I resulta que avui, curiosament, ens trobem que sembla que és el contrari: l’obrer individual, si no el moviment obrer com a col·lectiu, està lluitant per a obtenir seguretat en el seu horari laboral y intentar assegurar el seu lloc de treball.

Segon. A Europa després de la darrera, fins ara, guerra mundial s’ha conformat una determinada cultura conseqüent amb aquell desastre. Podríem parlar de l’existencialisme francès en l’àmbit més individual. I podem parlar, en l’àmbit de les expressions polítiques de l’eurocomunisme. I resulta que avui vivim sota la por a una possible guerra nuclear. És un canvi important que no ens allibera, però, d’una mena de filosofia pessimista.

I tercer, un suggeriment: Fins el sis d’agots de 1945 era possible la utopia. És a dir, fins aquell dia era possible l’esperança col·lectiva d’un món possiblement millor al que s’estava vivint. Però el sis d’agost de 1945 l’home va demostrar per primera vegada en la història que podia acabar amb la pròpia espècie. El suïcidi total d’una espècie ja és possible. Artur Koestler pren aquesta data per a proposar un nou calendari, el dia zero del qual seria precisament el sis d’agost de 1945. L’any zero de l’era atòmica, de l’era d’Hiroshima. S’ha acabat la utopia.

Si fins aquest moment qualsevol plantejament ideològic, utòpic, només quedava sotmès, per una banda a la relativitat de la força sobre el temps i l’espai i per altra a la seva pròpia coherència, a partir de l’any zero, sobre qualsevol plantejament, sembla (insisteixo en que sembla) caure-hi l’absolut de la possibilitat de l’extinció de la pròpia espècie, per tant la inutilitat de qualsevol lluita.

Si agafem aquestes idees (el canvi d’estratègia del moviment obrer i la transformació del calendari) i ho sotmetem a una anàlisi marxista (de Marx, que no dels partits comunistes que mai han estat marxistes en la era d’Hiroshima) ens trobem que ens cau al damunt tot l’esquema que ens havia preparat el barbut. El proletariat no ha estat ni pot ser el motor de la història, ni s’ha alliberat amb el progrés. El proletariat ja no lluita per l’abolició del treball; en canvi, són els capitalistes qui cada dia estan abolint més llocs de treball.

La idea segons la qual els treballadors, per si mateixos i pel fet de ser-ho, compleixen una missió històrica inevitable que ens porta a la revolució s’ha ensorrat. La concepció continuista de la història, com un tot lineal, ens porta a una mena de fatalisme ideològic camuflat en la demagògia de les ideologies. Les experiències històriques que semblaven poder rompre aquesta idea lineal tampoc han esquivat el fracàs. El cas de l’anarcosindicalisme espanyol dels darrers anys trenta n’és un exemple. La fe en “el poble en armes” que feia esperar un salt endavant en la línia continuista de la història, les concepcions economicistes que prevalgueren en les col·lectivitats, etc. portaven, en si mateixes, la marca del fracàs. La utopia revolucionària de l’anarcosindicalisme no moria només per aquestes raons, ni per l’entrada dels anarquistes en el govern, la utopia estava morta des del moment en que la creença en una possibilitat de canvi estava en la ment dels obrers anarcosindicalistes com una utopia.

Si la utopia és la imatge que hom pot formar-se del resultat d’unes possibilitats de canvi, aleshores la utopia mor en enfrontar-se amb l’esdevenir i la quotidianitat històrics. És aquesta utopia la que considero morta. Però la utopia, per mi, és el teixit que formen les idees i els elements teòrics (evidentment) que em serviran per a que, si voleu en un camp especulatiu, pugui rebutjar una societat determinada, no pas per a imaginar o construir en la meva ment una de possiblement millor. Perquè, si fos així, institucionalitzaria una idea, la fixaria en la línia continua de la història, quan això és el que crec que s’ha d’evitar.

A partir d’aquí, si arriba el procés revolucionari la meva utopia anirà trobant, en el contacte i la vivència dels fets, les formes i les expressions “utòpiques” que jo no he prefigurat. Per això penso que un dels errors de l’anarcosindicalisme espanyol fou l’elaboració de la “definició del concepte del comunisme llibertari”. D’una banda perquè ja en si mateix contenia conceptes suficientment discutibles. Però, i respecte del tema de la utopia, existeix un error més important: en le moment en què s’elabora el dictamen, que es presenta com a finalitat última de l’anarcosindicalisme –per a alguns fins i tot e l’anarquisme-, resulta que alguns dels plantejaments ja resulten superats per allò que està succeint als carrers. En comptes d’elaborar ‘una definició’ del comunisme llibertari caldria haver anat a trobar el comunisme llibertari quotidià i sense definir, aleshores potser els fets haurien deixat aquella “doctrina del Congrés de Saragossa” en un manual escolar i encara haguera estat possible i útil la utopia.

           

10 de juny de 2021 

Fa dies que em resisteixo a escriure.. em sento apartat d’un discurs al que ja ni tant sols puc qualificar.. i incapaç de qualsevulla mena de debat….

M’escurcen la mirada

i em llencen sorra als ulls,

hauria de quedar-me cec.

No tinc res a dir-te,

ja no hi ha capçaleres

que m’ajudin, només crits.

Descentrats per una pàtria,

una altra,

més o menys embolcallats

en símbols de paper

van reduint-me els carrers

i ja no recordo com és passejar

sota l’om o els plàtans.

Si no cantes, ben entonat,

l’himne no podràs passar.

Han vençut, com sempre, els sentiments

i les passions contra la raó i el nostre seny.

L’article, tothom parla de carta, de Junqueras del dia 7 de juny ha servit per a convocar els esperits que breguen per a presidir la revolta. Diu que potser no van explicar bé, que no va ser entesa la seva resposta, a una part important de la societat catalana. I insisteix, com ja han fet des de fa temps companys seus de partit, en que cal ser més per a.. Vaja, “una majoria incontestable, plural i transversal”. I considera que el model seria la via escocesa.

Model que el professor de dret de la UPF i ex lletrat major, Antoni Bayona, considera desafortunat donades les molt considerables diferencies entre una i altra situació. Tanmateix, diu el professor, “no cal emparar-se en el dret a l’autodeterminació per convocar un referèndum d’independència o secessió”. Segurament Junqueras no havia llegit al professor. Que també diu que “no seria bo ni responsable traslladar a l’opinió pública la idea que un referèndum d’independència només depèn d’un acord polític….”

I ahir, 9 de juny, Junts per Catalunya i la CUP responen, també a l’Ara, a Junqueras. La CUP em temo que es perd –els van reclamar una resposta urgent i no van dedicar molts esforços a la redacció, que suspendria a les proves d’accés a la selectivitat- intentant contestar a ERC sense que sembli que s’acosta a Junts per Catalunya. Arriben a dir que “de l’1 d’Octubre n’hem après que l’oligarquia sempre es posa de part dels més forts i no dels més justos”. Diu el diccionari que oligarquia és l’acaparament del poder o de l’autoritat per part d’una minoria. Abans de l’octubre de 2017 no sabien els de la CUP que la oligarquia….?  I també parlen d’Escòcia i també queda clar que no han llegit a Bayona. Diuen que “a Escòcia, el Regne Unit va acceptar la victòria de l’independentisme a les urnes, en comptes de combatre’l amb porres i repressió”. Ja m’ho explicareu així que ens trobem.

Jordi Sánchez titula el seu article afirmant que “L’1 d’Octubre no va ser un error”. Títol que ha servit a alguns comentaristes per fer-li dir a Junqueras que l’1 d’Octubre fou un error, asseveració que jo no he estat capaç de trobar en el seu article. Allò que més m’ha sorprès – si encara me’n queda alguna possibilitat- ha estat l’emulació que fa –amb millor literatura- de Clara Ponsatí a l’hora de qualificar l’1 d’octubre: “De fet, soc dels que creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”.  Si creu això, com haig d’entendre les seves proclames a acomplir amb el mandat de l’1 d’octubre? Si creu el que diu que creu, no és ERC qui més està complint amb allò que fou l’1 d’octubre, segons creu Sánchez?

Algunes declaracions de dirigents de Junts per Catalunya anuncien turmentes constants en la coalició –si la parella forçada a compartir de Palau pot dir-se coalició- de govern. Van en aquesta direcció els avisos del portaveu al Parlament de Catalunya i les declaracions de la portaveu al Parlamento de España.

El catedràtic de processal, Jordi Nieva-Fenoll, en un article a l’Ara (4-6-2021), Simbolismes, diu que “els símbols són mentides socials que busquen falses seguretats en contextos d’incertesa recorrent a la imaginació dels jocs. Revelen infantilisme. Pensar- el raonament abstracte- extermina el simbolisme. Aquests conceptes mítics que abans he referit i que també són símbols –amor, pàtria, etc.- revelen la incapacitat de fer aquest raonament prenent dreceres mentals que no fan sinó enganyar-nos i conduir-nos a molts errors. La humanitat seria molt millor si fos més conscient de si mateixa i no creés aquestes realitats paral·leles, divertides en un context més lúdic, però que acaben creant tremendes tristeses i conflictes d’enorme magnitud”.

                         

20 de maig de 2021 

La mort de l’individu en l’altar dels ‘pobles’. De ciutadans a instruments.

M’explicaven els professors d’Història que amb la Revolució Francesa naixia el concepte de ciutadà. Es tractaria del reconeixement de l0indivdu, i de la seva individualitat, en el marc d’una comunitat política que s’aniria conformant amb la seva participació i consentiment. I, potser, només potser, per a una part dels éssers humans va ser així durant anys.

Serà certa la tesi de Joan B. Culla (Ara, un dia d’aquesta setmana) en el sentit que els dirigents de Hamàs (més enllà de la seva lluita per l’hegemonia en el món palestí) són conscients que militarment no poden esperar victòries davant la maquinària bèl·lica israeliana i que per això, busquen traslladar el camp de batalla a l’escenari mediàtic internacional? I que, tàcitament, compten que els seus ‘ciutadans’ deixen d’existir com a tals per esdevenir instruments de propaganda? Tanmateix, no eximiria de la seva responsabilitat a Israel.

El reietó de Marroc, l’amic del monarca espanyol, quan obra conscientment la frontera i hi crida a una multitud d’infants, deixa de considerar-los ‘ciutadans’ i els transforma en instruments de la seva estratègia reivindicativa territorial contra el regne d’Espanya?  Tampoc el comportament del govern espanyol i de la seva maquinària de ‘seguretat’ queden per això eximit de responsabilitat.

Espero que aquest crim continuat, legalitzat com a confrontació geopolítica en mans dels manaires d’aquí i d’allà, no aconsegueixi anorrear-me com a individu (que sent i plora més enllà de les perspectives polítiques) i pugui dir clar i alta que sí, que els manaires, als que el poder els fa sentir com déus (entenedors de la història i coneixedors dels futurs, molt més enllà que no arriben ‘els seus ciutadans’ a comprendre) i els embogeix (càstig d’altres déus!) són els responsables, aquí i allà, de les morts de tots i cada un dels individus (que no instruments) que han sotmès i utilitzat.

I a casa? Sense sang, encara, el nostre món ric viu la mateixa tragèdia. Si llegiu i escolteu les declaracions dels polítics veureu com usen, contínuament i sense posar-se vermells (la professió té les seves exigències, també les seves compensacions) ‘el poble’, ‘la voluntat del poble’, la veu de les urnes (52% de 53% dels electors per a uns i 48% de 53% dels electors els altres), ‘la majoria (que només ells defineixen) dels catalans’ i també ‘Catalunya’ per a justificar i (pretenen) legitimar les seves ambicions, siguin particulars o siguin del partit. Ambicions, altrament des del punt de vista individualista, ben legítimes; especialment si hi ha molts ciutadans-instruments que els les reconeixen i paguen.

Una determinada visió del marxisme convertia en no res a l’individu per a transformar-lo en una peça d’un proletariat que estava condemnat per la història a la revolució. Avui, des de diferents perspectives pretenen adduir-me per a convertir-me en instrument de diversos somnis en els que no em sento viu, perquè, tots, tots!, pretenen que jo em difumini en una unitat abstracta. Que em sacrifiqui en l’altar de la pàtria lliure o en el d’una revolució imaginària. Pretenen que jo deixi de ser jo….

                        

6 de maig de 2021 

Escoltant les miserables justificacions dels polítics després d’unes eleccions (qualsevulla) no puc estar-me de reflexionar sobre la identitat o la substància de l’espècie humana. Tinc la sensació que ens insulten, més a aquells que han anat a votar, o bé és que l’exercici de la política, sobretot en l’escenari en que ja s’ostenten càrrecs, públics o de partit, comporta expressar-se amb el més descarat cinisme. Com si la professió de polític requerís d’un títol d’hipocresia.

Eleccions regionals a Madrid.- La vicepresidenta espanyola, del PSOE, després d’admetre, no podia pas esquivar l’envestida, l’ensorrament del seu partit diu que és que potser no han sabut explicar-se prou bé durant la campanya electoral. Això fa riure, o és veritat que els dirigents dels partits creuen que els ciutadans, els que van a votar, són imbècils i decideixen el seu vot només per la publicitat –la campanya electoral és un gran anunci- del seu candidat (el que neteja més blanc, que ha passat la prova del cotó)?

És possible que molts ciutadans-votants tinguin en compte allò que fan i allò que no fan els partits en l’exercici del poder que els van atorgar en les darreres eleccions? És possible que molts votants en el seu desencís respecte del seu darrer vot tinguin en compte els incompliments sistemàtics d’aquelles promeses publicades en aquella campanya electoral?

De veritat, les candidatures que no han reeixit creuen que ‘el poble’ vota malament o que no els entén? Com s’atreveix Arrimadas a defensar que seguirà lluitant per el centredreta? No s’adona que o bé no és de centredreta o bé que no hi ha ciutadans ni votants de centredreta?

La democràcia i l’extrema dreta.- Jo no en diria, tot i que combreguin amb les mateixes eines, feixisme; i crec que en el text s’explicarà perquè. Això no vol pas dir que siguin millors. Aquests darrers dies escoltant alguns eslògans dels suposats demòcrates dirigits a desacreditar, per no ser-ho, a l’extrema dreta he pensat sovint en la frase que, em sembla, atribueixen a Orwell: El feixisme tornarà reivindicant la llibertat. O alguna cosa semblant.

L’extrema dreta, els neocon els diuen ara alguns politòlegs, als de Ayuso i de VOX, no té cap problema amb la democràcia, el contrari, li serveix de legitimació. Els partits d’extrema dreta obtenen els vots, com tots els altres, en unes eleccions <<democràtiques>>.

El problema, si de cas, rau en que els liberals –allà on n’hi hagi- i l’esquerra només han fet servir la democràcia com a instrument de formalització i legitimació del poder: accés als parlaments, als governs i a les institucions de l’estat (llevat de la judicatura i aquí és on plora el nen). Però mai han assumit que la democràcia només –i només!- assoliria la seva essència si esdevenia o resultava l’instrument per a garantir i implementar els drets fonamentals i la distribució – que no Redistribució- de la riquesa, dels recursos de tots els éssers humans.

A l’extrema dreta no li fa fàstic la “democràcia”. Quan han vist com l’han grapejada anant i tornant “els demòcrates” s’han apuntat al carro. L’assumeixen com a instrument, com han fet els altres, per a l’accés al poder. No han renunciat a res ells, han estat els demòcrates liberals i socialdemòcrates qui han anat perdent bou i esquelles en el camí cap als governs, perdent l’altra cara de la democràcia que havia de fer-nos a tots iguals i lliures.

Molts dels vots que ha recollit Ayuso, a més de tots els de C’s, els comparteix amb VOX perquè vénen el mateix producte: la llibertat. Llibertat de ser ric en un món de pobres; rics pel mèrit i l’herència; la llibertat individual i insolidària.

Notes:

Una, com deien els de “Hermano Lobo”, demà parlarem del no govern de Catalunya. Els de Junts estan humiliant als d’ERC?

Dos. Recomano la lectura de “La tiranía del mérito. ¿Qué ha sido del bien común?, de Michael J. Sandel, de l’editorial Debate.

                       

25 d’abril de 2021 

Aquest dies he vist com escenificaven escarafalls alguns dirigents sindicalistes davant dels anuncis de multitudinaris acomiadaments a la banca espanyola (catalana?, si parlem de CaixaBank). Després d’algunes reflexions que caldrà anar treballant he recuperat un article meu de l’any 1993 que reprodueixo que m’ha portat a la reflexió de com som de marrans els humans….

Reflexions:

CaixaBank i també el BBVA acomiadaran a milers de treballadors.

• Als anys vuitanta a SEAT hi havia 32.000 treballadors. Ara no deuen arribar a 15.000. I segurament SEAT fabrica més cotxes que llavors.
• Els votants haurien de reflexionar sobre la immoralitat dels governs que tenint un 16% de l’accionariat de CaixaBank… callen, per no dir una altra cosa, en el consell d’administració.
• Haurem d’assenyalar i recriminar als directius i grans accionistes dels bancs perquè s’atribueixen uns sous que son una veritable invitació a la criminalitat o a la revolució. Perquè tenen enganxats pels pebrots als servils polítics que no gosen reclamar-los el deute que tenen amb els ciutadans que hem pagat la seva sortida de la crisi (que ells han creat). Els que voten també ho haurien de tenir en compte.

Però, tanmateix, el problema de fons segueixen sent, com ja plantejava el 1993, que seguim considerant que EL TREBALL és la única i inexcusable garantia per a exercir el dret a l’habitatge digne, a l’alimentació mínima i a una educació decent. Seguim construint un discurs moral que se sosté en una mitificació del treball que es contradiu amb l’admirat avenç tecnològic que ens allibera d’aquell esclavatge.

No es tracta del treball, es tracta de la distribució de la riquesa. Riquesa que no es relaciona, en absolut, amb el treball. No son més rics els que més treballen. Son més rics els que menys col·laboren en la vida col·lectiva, en el manteniment dels serveis comuns.

El treball, entès d’aquesta manera, és una farsa com ho era considerar la terra plana, com ho era acceptar la mà divina en l’elecció i decisions de les monarquies….

I l’article recuperat:

MÉS ATURATS: ENCARA ÉS POSSIBLE LA UTOPIA. (Publicat a La Marxa de Catalunya el 30 d’abril de 1993).

Tothom s’escabella, tots amb el crit al cel: Ja són més de 3.000.000 els aturats!. Però jo penso: que bé !, encara és possible la utopia. La utopia de principis de segle que els sindicalistes i polítics volen amagar-nos, que reivindicava l’abolició del treball. Que volen amagar-nos perquè no saben què fer-ne, perquè els qüestiona la seva pròpia existència i perquè no gosen reconèixer que aquesta victòria no és del proletariat, sinó del “maleït” sistema. La utopia per la qual “lluitava” la classe treballadora era l’abolició del treball. Ja és aquí. La qüestió, però, que es planteja, és que cal saber què fer amb la riquesa que això representa per l’home. L’única riquesa tangible, el temps. L’augment del nombre d’aturats va paral·lel a l’augment de la productivitat: les màquines, la nova tecnologia, fan la feina dels homes. Es pot vèncer la maledicció de l’expulsió del paradís. Així, doncs, la qüestió només rau en saber com utilitzar el temps lliure, per una banda, i com distribuir el producte, la riquesa, que és més i amb menys treball, per l’altra. O bé ho soluciona el sistema (amb vídeos, jocs d’atzar, partits polítics..) o bé, i aquí descobrirem la misèria ideològica de “l’esquerra”, nosaltres som capaços d’aprofitar com bojos, apassionats, amb plaer i creativitat el temps lliure. Com diu Peter Glotz: “La possibilitat històrica que se’ns ofereix no s’havia presentat mai a la humanitat…”

(Pàgina 132 del meu llibre “Del foc a les brases. Articles incorrectes 1978-2005”. Editorial Lo Diable Gros).